Els dies i les dones

David Figueres

PICASSO EN LLETRA

1

S’acosta Sant Jordi i de bracet, els llibres, les paraules… Des de lletrA amb col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona, ens proposen un joc.

Es tracta d’esmolar el magí i casar lletres amb pintures. I com és natural, el pintor andalús de naixença, però català de cor, n’és el protagonista.

Ens donen 6 quadres per escollir i a partir de la pintura triada,  heu de relatar una història de ficció o construir un diàleg inspirat en la peça seleccionada de no més de 1500 caràcters. Teniu temps fins el dia 23 d’abril.

Teniu tota la llibertat del món: us podeu centrar en el conjunt de l’escena representada, reconstruir la història d’un personatge o, fins i tot, referir-vos al context del pintor en l’acte de creació. Podeu estirar qualsevol fil narratiu que l’obra us suggereixi.

Hi haurà premis pels millors relats!

Aquí en teniu tota la informació

SIHEM BENSEDRINE NOVA ESCRIPTORA REFUGIADA A BARCELONA

0

Demà dimarts, 23 de març, a les 11.30 hores, al Col•legi de Periodistes de Catalunya, el PEN Català presentarà en roda de premsa el nou programa Escriptor Refugiat a Barcelona.

Enguany, la persona que viurà acollida a Barcelona serà la periodista tunisiana Sihem Bensedrine, qui pateix greus atacs al seu país per defensar els drets humans.

Sihem Bensedrine ha estat peça clau en la denúncia sistemàtica de la violació dels drets humans i la corrupció que es duu a terme a Tunísia, així com una defensora de la premsa lliure i de les llibertats de les dones als països àrabs. Redactora en cap de Ràdio Kalima, des de 1999 viu greus assetjaments policials, ha estat empresonada i ha viscut una forta campanya de difamació.

El proper mes d’abril, és una de les poques periodistes que podrà viatjar al Sudan, país que coneix en profunditat, com a Observadora Internacional del procés electoral que se celebrarà l’11 d’abril del 2010, en representació de la Fundació Carter.

DECIDIR A BARCELONA

0

De mica en mica, la consulta per la Independència a Barcelona, va avançant. Dissabte dia 20 a les 10:00 es farà la segona Assemblea General de Barcelona Decideix.

Som molts els esperem amb candeletes aquesta trobada. Hi ha moltes incògnites en l’aire i el repte és massa gran com perquè es facin les coses de qualsevol manera.

Als districtes, als barris, però, la maquinària no para, no para, no para…

Des de l’Eixample Decideix [bloc, facebook], la plataforma on col·laboro, després d’unes quantes reunions preparatòries, ben aviat podrem celebrar l’Assemblea Constituent. De moment, hem pogut afaiçonar els diferents grups de treball.

Gent de totes les edats, de dilluns en dilluns (ens podreu trobar al local del CIEMEN, C. Rocafort, 242 o ens podeu escriure a eixampledecideix@gmail.com) anem aixecant paret. Gairebé no ens coneixem. Som noms, som presències, que de setmana en setmana, fem més nostre aquest determini de decidir per nosaltres mateixos.

Barcelona sabrà estar a l’alçada de les altres poblacions. Aquests dies, he vist espurnejar massa esguards com per no creure que la monumentalitat de la proposta, no tingui cap altre objectiu com no sigui el de l’èxit total i absolut.

Els comptes de correus electrònics treuen fum. Tothom esgarrapa temps d’on pot. Tothom vol col·laborar, participar. Decidir el futur des del present d’ara.

Excitats. Compromesos. Confrontem propostes, desitjos que seran realitats. No hauria de ser de cap altra manera.

PARERS

1

És ell que em truca al mòbil. A mitja conversa, sento, a través de l’auricular, un timbre de telèfon. Se’m disculpa. “Em truquen per l’altra línia, un moment”. Sento com agafa l’altra trucada. Parla una bona estona. “Perdona, ja saps com va tot això; has de contestar a tothom si vols ser eficient”.

I jo, que tinc l’ordinador obert i veig com van apareixent tweets, mails, comentaris al bloc, comentaris al facebook; que em truquen al fix, a la porta, que tinc la llet al microones, però que no deixo d’interrompre la conversa en cap cas, penso que no, que no es tracta d’una qüestió d’eficàcia, sinó d’educació.

LA DOCUMENTA FA 35 ANYS

2

Quan vaig venir a Barcelona havia de buscar-me una llibreria. Pels que roseguem lletres, això és tan important com buscar un lloc on tallar-se els cabells o trobar el forn on fan el millor pa.

Hi ha un truc que no falla per saber si una llibreria és una llibreria i no un simple dispensador de llibres, que no és el mateix.

Acosteu-vos a una de les encarregades o encarregats. Doneu-li el títol i autor d’un llibre que no sigui una novetat. Cal que sigui un llibre més o menys conegut per la lletraferidura, més o menys canònic dins de la literatura catalana.

El primer signe que les coses van bé és que l’encarregada o encarregat no et faci repetir ni títol ni autor. El segon, és que l’encarregat o encarregada, te’l vagi a buscar a l’estanteria directament o, si no el tenen, que no hagi de consultar a l’ordinador per saber-ho.

Pel contrari, si en recitar tu el títol i l’autor, l’encarregat o encarregada, arrufa el nas i fa una ganya de fàstic, canvia el nom del títol i el de l’autor i es refugia rere la pantalla de l’ordinador, ooooooooooooooooooooh, no ha passat la prova.

A Barcelona, després de practicar el ritu d’iniciació en diversos establiments, un senyor alt i prim i amb llacet al coll, va saber tractar-me amb la professionalitat justa com per fer-m’hi tornar a les lleixes de la seva llibreria.

La llibreria es diu Documenta i ell és el senyor Josep Cots i enguany celebren els seus 35 anys d’existència. Per festejar-ho, han organitzat tres actes:

El primer serà el debat Cultura visual i literatura a l’inici del segle XXI el proper dijous dia 18 de març a les 20:00.

Hi participaran el Julià Guillamon, escriptor i crític; David Guzmán, presentador del programa de televisió Qwerty; Pau Vidal, escriptor, traductor i enigmista i Javier Aparicio, professor de la UPF i crític literari.

El segon acte serà la nit del divendres dia 19 de març a les 00:00. Un after-hours on les copes seran substituides per lletres i on es preveu que passi de tot.

El tercer, és un concurs literari. Es tracta d’escriure 1000 paraules a partir d’una fotografia que se’ns proposa.

Ja ho sabeu, tots els actes es fan a la Llibreria Documenta (Cardenal Cassanya, 4) de Barcelona.

Per molts anys!

 

TORNAR A TÀPIES

2

La Fundació Antoni Tàpies torna a obrir les seves portes. L’edifici de Domènech i Montaner, séu de l’Editorial Montaner i Simon a finals del XIX, torna a mostrar Tàpies a la seva ciutat. Aquest passat cap de setmana hi vam anar a treure el cap.

Convé anar refrescant Tàpies. Jo el vaig descobrir a la retrospectiva que va fer al MCARS el 2000. Hi vaig tornar a la que va fer el MACBA el 2004; recordo que en aquella ocasió hi vaig anar amb la meva germana.

Aquesta reinauguració, deixant de banda poder admirar l’edifici renovat, permet veure, per una part, la col·lecció privada d’objecte artístics del pintor i, per una altra, una mostra de l’obra des dels anys 90 del segle XX fins ara.

També el famós i polèmic mitjó, ara, en una maqueta de només 3 metres (l’original n’havia de tenir 18) instal·lat a la terrassa de la casa.

Tàpies, amb la seva pintura, planteja paranys, dubtes.

No hi ha manera d’escapar-ne. Una deconstrucció d’allò quotidià confrontant-ho amb una plàstica tel·lúrica. Malgrat la tècnia, malgrat els materials, el discurs de Tàpies és molt conservador. Tan sols poua en els Grans Dubtes. Els esmicola i els torna a bastir per fer-ne petites portes a la reflexió. Miralls que ens retornen una imatge nítida de la condició humana, nua, sense oripells.

Centrant-nos en la producció que es pot veure, Tàpies no decep. Malgrat els anys, la força segueix intacte. Hi ha el rastre de la vellesa. Aquest cap dibuixat amb llapis d’on li surten uns filferros del nas i la boca. Aquest rostre incert amb mans per ulls i que il·lustra aquest apunt (la visita comentada, excel·lent per cert, ens parla de la barata de sentits a una certa edat) tornen a fer-nos trontollar. L’evidència de la fi o del començament.

Fonamental començar per baix la visita -són al soterrani els objectes que volten la biblioteca de Tàpies- per tal de veure la varietat d’influències. Peces de la Xina, de l’Àfrica, talles romàniques, gravats de Picasso o fins i tot una partitura de John Cage.

La visita guiada -la recomano!- incideix en aquesta circumstància: fer adonar la relació entre aquells objectes per tal de recollir-ne els estímuls i, ja a les plantes superiors, resseguir-ne el rastre. La influència tamisada.

Com és obvi, moltes vegades, l’informalisme burleta, de xiquet entremaliat -mai he cregut que Tàpies fos un provocador- pot ser un escull a superar si no es veu, si no se sent Tàpies, amb les ulleres correctes. Jo crec que val la pena transitar per la casa del carrer Aragó lleuger de roba, obert de mires, per deixa-nos rabejar d’interrogants.

Convé de tant en tant.

TARDA EN BLANC

0
Publicat el 9 de març de 2010

Neva. Avui no, ahir. Nevava, doncs. L’habitual paisatge, l’habitual carrer, s’anava omplint d’una matèria blanca. Els buits els omplia el blanc. Les motos aparcades davant de casa, els bícings aparcats davant de casa, s’anaven camuflant amb aquella lassitud estranya de les brosses voleiant.

Els cotxes obrien solcs rectes i paral·lels a les calçades. Esternudaven els senyors de colors dels semàfors, i en cada atxim o atxum, queia un tou de neu damunt un paraigua o damunt una caputxa de xandall. El soroll de la neu damunt la neu és un plop inimitable. Els cotxes haurien d’haver callat per sentir-se bé.

Al balcó, de barana d’obra, s’hi anava posant tot de granissat. Un pamet ben bo. I a terra, es prenia una teranyina que primer es podia agafar amb la mà i que després, en virtut de la seva perennitat més aviat desastrosa, s’arrapava a les raconades, com si juguéssim a arrancar cebes.

No he pres fotos, ni vídeos, ni res. No en sé, i jo, sempre he cregut que una paraula diu més coses que mil imatges.

He palplantat la cadira rere la finestra i he anat apuntant amb un llapis en un full quadriculat arrancat d’una llibreta qualsevol -hi ha una taca d’oli al capdamunt- l’atzar d’un borrim de cristallets en una branca anorèxica; un imbècil que es fa retratar pels transeünts mentre el vent se li menja el paraigües; l’eixam de plomes d’un coixí còsmic que s’ha esventrat de sobte per allà dalt… N’he comptat, d’atraccions com aquesta, fins a una dotzena ben bona.

Després ja estat l’alarma de la notícia pelada: Adif que organitzava de manera gratuïta, estades de supervivència als seus trens; les rondes on calia posar cadenes -no es tractava de trencar-les, les cadenes?.

Al metro, obert tota la nit, la llum esmorteïda de la superfície, s’ha filtrat cap a sota. I una veu deia “propera parada” i els borralls, allà baix, han estat només llum de fluorescent.

1000

11
Publicat el 3 de març de 2010

Estem de celebració. Xanet, xanet, aquest bloc celebra, amb aquestes quatre lletres mal posades d’ara, el seu apunt número mil!

Si m’ho haguessin dit, ara fa cinc anys, que arribaríem a aquesta monstruositat de lletra dibuixada damunt la pantalla, hagués dit: tira, tira, quina bestiesa! Enfilàrem l’agulla, però. I mira tu, fins ara.

No sóc propens als balanços. El balanços només s’han de fer quan “siguem al port amb al desconeguda”, com va dir J. V. Foix. La resta…

Hi hagut moments que he dubtat de continuar. Hi haguts moments, sobretot amb el cap posat en dèries més importants i transcendents, que m’he dit si valia la pena tot plegat. Mantenir un bloc vol dir invertir temps que podries estar invertint en altres coses.

I a fe que ara mateix, de cara a l’acabament de l’hivern, la florida de la primavera, per mi no serà només metafòrica, tocarà pencar; i de valent! Però sóc tossut de mena i de moment, de dies, de dones, encara n’hi haurà.

Pagat em considero si a mitja dotzena de persones, en algun moment donat, després de llegir alguna d’aquest miler de lletrarades, he aconseguit que més enllà dels pocs minuts que es tarda en passejar-hi els ulls, s’hi llegís en el seu rostre, després, una mica d’alleujament, un arrap de solidaritat o, simplement, alguna cosa que abans no se sabia.

Gràcies a tots!

(Volia destapar xampany, però tal i com estan les coses, agafeu un grapat de cucs taronges i que us vagin de gust!)