Els dies i les dones

David Figueres

VACANCES PAGADES

0
Publicat el 30 de maig de 2006

M’agafo una setmana de vacances. Tinc feina pendent del semestre passat. Projectava treure-m’ho del davant per començar a estudiar de cara als exàmens finals. De moment, dos a un a favor de la galvana. Relentitzo la vida. L’acarono. M’imposo assumptes administratius per tenir dos o tres dies de vida retirada davant l’ordinador fent horaris impossibles i malmetent-me lleugerament la salut.

.

Abans, però, deures ineludibles amb Hasienda. Havia demanat hora per telèfon. Un robot me l’havia donat per a les 9:30 del matí. Sóc persona de tardes-nits, però reconec que aprofitar el dia, compensa. Em faig gran. Ara ja arribo a l’hora als llocs. Rectifico. Quan quedo amb algú altre amb qui  no hi tinc compromís, encara faig valer els deu minuts de marge. Ho tenen ben parat aquells que som tots. Una sala funcional amb una pantalla on van desfilant numerets i lletres. Mentrestant dono les darreres repassades al Benzina que portava a la bossa.

Em toca. Una amable senyoreta d’ulls blaus es fa càrrec dels meus papers. He de rectificar el borrador. Té accent gallec. Temo que als guàrdies de la beneitemèrita d’aquella terra cridats per anar al Camp de Tarragona, no se’ls hagi afegit un contingent de gestors administratius. Tocava que em tornessin 53 euros. Fa quatre números amb la calculadora. Ara ja només me’n tornaran 36. L’amable senyoreta em mira amb cara de llàstima. Amb posat lacònic li faig saber que no és culpa seva i que ho entenc.

Ramblejo fins a l’alçada d’Escudellers. La ciutat a quarts d’onze encara va amb pijama i sabatilles. Reguen els carrers. Venècies displicents que els guiris fuck off water of shit, es treuen de les xancletes com poden. Els de parcs i jardins se’n riuen i repassen les acompanyants femenines amb la mica de lascívia que infla el primer carajillo.

Ara toca correus. No estic empadronat a Barcelona i votaré l’estatut per carta. L’edifici del final de Via Laietana m’encanta. Ja he vist en unes quantes pel·lícules on s’usaven les escales que hi menen, com si l’edifici albergués uns jutjats. La darrera, "Mar adentro". Omplo les meves dades. Cops de segell. Ja em diran alguna cosa.

Enllesteixo. Tinc gana. Abans, però, passo per Documenta. Aquest mes, tanquem amb superàvit i sense abusar gaire de l’arròs bullit. Em rebento la devolució d’Hasienda en "Dos dies més de sud", del Francesc Parcerisas; "Memòria de tu i de mi", de la Montserrat Abelló i encara "Detràs del hielo", del Marcos Ordòñez. Documenta m’agrada. Invariablement l’amo o s’està barallant per alguna factura o s’hi dóna algun debat amb algun client sobre el tema de la llengua.

Tinc gana. Un entrepà a la plaça del Pi. Començo a regirar les adquisicions literàries. No he errat. Dues maneres d’entendre la poesia. Cap de les dues decebedores. La novel·la de l’Ordoñez se m’emportarà fins ben entrada la matinada. Flueix i flueix. Són les onze i ja ho enllestit tot. Reposo. He quedat per dinar a quarts de tres. Falta massa temps. Amb un cop de metro m’arribo a una biblioteca per treure unes quantes lectures obligatòries. "Fedra" de Sèneca i el "Satiricó" de Petroni.

Faig tard al lloc convingut per dinar. Ella, també afeccionada a fer esperar la gent, s’havia proposat per aquest any quedar cinc minuts abans de l’hora convinguda. El resultat: fa vint minuts que s’espera. Ho sento, ho sento i ho sento. Sóc convincent. M’estima massa. Dinem a la plaça de Sant Just. Immillorablement acollit per la seva amistat d’anys i panys. Crema d’alvocats. Pollastre a la mostassa. Browning de xocolata.

Dels projectes que endeguem, la meitat no es portaran a terme, però som feliços en participar, l’un de l’altre, de les incerteses artístiques que ens roseguen. Riem, que és l’important. No quadrem les agendes per establir un dia definitiu per anar a veure el Hamlet/La tempesta del xiquet el forn Pasqual al Grec. Ens prometem que no ho hem de deixar passar. Promeses, promeses, promeses…

Dormo bona part de la tarda. Planxo escoltant Antònia Font. Davant el mirall em poso seriós. Demà sens falta et posaràs a treballar, em sents?. I jo que em contesto que sí. I l’altre jo que em sembla que s’ho empassa. Aquest també m’estima massa. Demà, segur. Sens falta

ACLARIMENTS

5
Publicat el 29 de maig de 2006

Per calmar dubtes i mals entesos, transcric més avall el "profund" article del Sr. Sostres publicat diumenge dia 28 de maig al diari Avui.

Em ratifico en el comentari que vaig penjar al seu bloc. Si hi ha algú que hi troba algun argument de pes, que m’ho faci saber.

Han d’anar molt malament les coses al diari Avui com perquè no hi hagi algú que pugui dir: "Salvador, vols dir que no t’ho hauries de rellegir?" o això, o que el blindatge del Sr. Sostres deu ser molt i molt doble.

També que servidor és un ingenu i a vegades oblida que els mons ideals de les Senyorites Pepis, no existeixen.

 En tot cas, lamento que algú pugui dir-se periodista o escriptor o el que sigui escrivint aquestes rucades.

Coses dels pobres

Salvador Sostres

Es va a poc a poc instal·lant el raonament que aquests atracaments dels darrers dies ja és el que es mereixen els rics de merda que viuen en urbanitzacions. I que si no vols que t’atraquin, vine a viure a la ciutat com tothom. És el conegut ressentiment dels pobres, que haurien d’estar agraïts i mira com ens odien. Els rics paguem impostos perquè els teus fills tinguin la beneficiència de l’escola pública: perquè escolta, ja que hi som, deixa’m dir-te que l’escola pública és beneficència. Pots dir-ne Estat de benestar, si vols: els pobres dieu tantes coses que ja no ve d’una. Però l’escola pública és beneficiència pura i dura, i nosaltres paguem la voluntat i en gaudeixes tu. Els rics paguem impostos perquè tu tinguis una esplendorosa sanitat gratuïta, i per no molestar-te i per no eixamplar les cues fins i tot ens paguem, a més, una mútua privada. Els rics amb els nostres impostos paguem una policia que al damunt molt més sovint ha d’ocupar-se de gent com tu que de persones com nosaltres, que ens comportem molt més civilitzadament la majoria de vegades. I encabat, en lloc de donar les gràcies es va a poc a poc instal·lant l’argument que ja està bé que ens atraquin. Mira, els rics, com sempre, trobarem alguna solució, i ens en sortirem d’una manera o d’una altra malgrat l’agressivitat dels atracadors i la incompetència de la consellera Tura. Però els miserables no deixareu mai de ser-ho amb raonaments d’aquesta mena. Mentre vegis els rics com els teus enemics i no com els teus ídols el fracàs seguirà sent la teva companyia. I t’ho mereixeràs: per curt, per burro. El teu problema no és que no tinguis diners, és que no tens cervell. I és això el que et condemna a la pobresa. Perquè ser pobre no és no tenir mansions, camises, vaixells o avions. Ser pobre és ser un imbècil, i això no té solució.

Botons

PERPLEXITATS

5
Publicat el 28 de maig de 2006

Via Flux llegeixo l’article (?) que el senyor Salvador Sostres ha perpetrat a l’Avui. En calent, indignat, hi deixo el comentari que adjunto més avall, al seu bloc.

No entenc com algú pot escriure una monstruositat així i el que potser és pitjor, com algú pot publicar-ho.

Si hi voleu dir la vostra, aneu a aquí.

El teu article d’avui al diari on escrius m’ha semblat vergonyós i patètic. Si d’escriure aquestes coses en dius fer periodisme, la veritat és que tenim un problema. En condicions normals hauria fonamentat el meu comentari amb arguments més o menys raonats, però rellegeixo i rellegeixo i la veritat, la manca de rigor i serietat, el fa totalment incontestable per la seva pròpia simplicitat. Erigir un discurs per tal de desmuntar-lo seria perdre el temps i cauria en la trampa de considerar que l’escrit mereix una mirada rigorosa quan tan sols es tracta d’un estirabot indigne, abominable, infantil i mancat de tota professionalitat. Perdre el respecte al lector, per algú que fa públic el què escriu, és la degeneració més gran a què es pot caure. Perdre el respecte a les persones, és ja denigrar-se a més, com a individu. Imagino que escriure aquestes estupideses amb les espatlles cobertes deu ser fàcil, en tot cas, fa un flac favor a una capçalera com l’Avui i a un director que malgrat la seva professionalitat contrastada permet o ha de permetre publicar absurditats com les d’avui.

FORA DE LA FUNCIÓ

1
Publicat el 27 de maig de 2006

Passejo aquests dies per l’interessantíssim "Crítica i crítiques. Escrits d’art" del Daniel Giralt-Miracle magistralment prologat per Vicenç Altaió. Diu el traficant d’idees:

 "Els humans hem ideat tres sistemes que no pertanyen al real: la religió, que s’instaura damunt la fe; l’ètica, al damunt de la qual ens interrelacionem; i l’estètica, dins la qual ens expressem fora de la funció. El primer sistema és pretesament superior, alhora que dogmàtic; el segon sistema, equivalent al que és consubstancial humà, estableix els codis del comportament moral i llurs pactes; i el darrer -l’art-, prenent de la religió la capacitat de desplaçar-nos cap a la il·lusió d’un enllà, fa de la transcendència una metafísica, i, de l’ètica, n’infringeix les regles de convivència pràctica per permetre una manifestació humana alliberada".

I pensar que hi ha persones que perden el temps llegint coses com el "Codi Da Vinci"!

MÉS ENLLÀ

1
Publicat el 25 de maig de 2006

Els dos o tres amics no virtuals que llegeixen aquest bloc a vegades m’ho han comentat: "¿ i no et fa cosa parlar de temes personals de manera tan oberta?".

La meva resposta sempre és la mateixa: puc escriure sobre mi mateix amb un grau de despullament molt i molt gran, però en darrera instància i per damunt de tot, tinc molt clar que estic fent literatura.

Una literatura emparentada directament amb un personatge que se m’imposa com a protagonista -jo mateix- del qual n’extrec les seves vivències per reelaborar-les i confegir-ne un producte literari d’unes característiques concretes.

No vull dir amb això que allò que escrigui sigui fals -que ho podria ser i no hauria de justificar-me pas- però deixant de banda veracitats o llicències literàries, crec que la missió de tot aquell que escriu és commoure, fer que la història, real o inventada, arribi al lector amb una determinada força.

Fa unes setmanes, Pere Gimferrer, a ran de la publicació dels seus darrers llbres, contestava de la següent manera a la pregunta, si no sentia certa por que aquests llibres fossin llegits com meres xafarderies de la seva vida:

"No ho crec. Si passa això, ha fallat alguna cosa, o el lector o jo o tots dos, perquè en principi un text literari, si té entitat com a tal, imposa la seva realitat (…) És alguna cosa que es troba més enllà d’estar o no identificat amb la realitat, perquè has creat una realitat literària i lingüística que s’imposa al lector.

 Ho subscric.

LLUNY

0
Publicat el 20 de maig de 2006

Antítesi

Ben i ben lluny

de nosaltres

passa el temps, cau el gra

de l’instant concedit

al solc carnal, s’hi agafaria

fort, amb les deu ungles, aquest home

que mai no haurà existit: així deuen ser

la veritat del món, els dies febles

i l’eternitat.

                                                          Màrius Sampere i Passerell, Subllum

NADONS

2
Publicat el 19 de maig de 2006

Quan vaig obrir aquest bloc no tenia intenció de parlar de política. Malgrat tot, mossegar-se la llengua davant el cúmul d’esdeveniments que s’han succeït d’ençà de l’arribada del tripartit, ha estat impossible. Molt més si tenim en compte que la majoria de blocs d’aquestes contrades, són d’opinió política, independentista majoritàriament.

D’un temps ençà m’he frenat a l’hora d’emetre judicis fonamentats tan sols en especulacions o en punts de vista personals que considero vàlids però que no si fins a quin punt poden ser d’alguna utilitat.

L’anàlisi basat en l’estirabot pot calmar les ànsies de no quedar-se callat davant allò que et punxa, però tret d’ingressar en una catarsi general, torno a repetir que dubto que tingui una utilitat pràctica.

Si reflexiono d’aquesta manera és perquè davant les darreres notícies polítiques del nostre país, crec que és hora que obrim els ulls i ens adonem que la vida del tripartit ha estat una versió comprimida del que ha estat la política a Catalunya d’ençà de la transició i fins a cert punt, una ensopegada amb la mateix pedra.

L’opció de dependència del PSC davant el PSOE sense que fins la data hagi demostrat cap voluntat regeneradora real; els darrers cops de cua d’una manera d’entendre el país de CiU incapaç de girar la vista a Madrid; el lerrouxisme del PP; les contradiccions entre socialdemocràcia i independentisme d’ERC i la salvada de mobles de IC.

La generació que vam néixer amb els primers plors de la democràcia hem estat espectadors impàvids davant una manera d’entendre Catalunya que amb els anys hem anat veient que no tenia res a veure amb la idea que en teníem nosaltres.

Amb alguns matisos i puntualitzacions em sembla que qualsevol jove que va néixer entre els anys 1970 i 1975 -any amunt, any avall i en la qual m’incloc- i que sigui una mica progressista veu que l’evolució natural política de Catalunya és la independència respecte Espanya.

I no una independència que s’arrela en interpretacions heroiques, superficials o romàntiques, sinó des de la constatació que tots aquests anys, la balança ha estat clarament desfavorable en tots els sentits i en tots els aspectes i que cal donar un pas endavant per aconseguir la nostra plena llibertat sense eufemisme, dient les coses pel seu nom.

El nostre deure és buscar de manera conjunta la viabilitat d’una opció que no s’amagui d’aquesta voluntat. Hi ha endegades diverses campanyes que demanen clarament aquesta opció, perquè la impermeabilitat dels partits polítics cap aquest clam ensordidor? Hem de seguir associant el mot política a les picabaralles diàries entre partits o encara podem, entre tots, enllustrar-ne el significat i fer que esdevingui una eina al servei real de la ciutadania?

La nostra feina, vull dir la dels que no sabem callar davant els fets, és la d’anar més enllà dels polítics oferint opinions que permetin teixir una visió del nostre país que no s’encalli en l’anàlisi del fet puntual.

 Una visió que defugi el dia a dia i que sàpiga engrescar no amb la fraseologia de sempre sinó amb fets evidents que permetin demostrar que la independència és una opció legítima de futur i de modernitat que fa temps que demana que se la deixi d’associar a la idea d’un brivall tot just acabat de néixer que encara no sap caminar ni dir mitja paraula i se li doni l’oportunitat d’entrar a l’edat adulta que li correspon.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ARRIBATS

1
Publicat el 18 de maig de 2006

Vaig a mostrar-te, però, el sòl d’Ítaca, a fi que et convencis.

Mira, aquest és el port de Forcis, el vell del salobre;

al capdamunt del port oliu son fullatge desplega,

i prop d’ell, a tocar, hi ha la cova amable i oscura

consagrada a les Nimfes que Nàiades hom anomena.

¿Veus? Aquella és l’espluga sostrada, on tantes vegades

has honorat les Nimfes amb una hecatombe perfecta.

I aquell puig és el Nèrit, tot ell vestit de boscúria.

Tal havent dit, esquinçà la boira; i va veure’s la terra.

I llavors s’alegrà el pacient, divinal Ulisses,

per la dolçor del terrer; i besà la gleva espeltera (…)

                                                                                Homer, L’Odissea

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

UN DIA QUE DURARÀ ANYS

1
Publicat el 16 de maig de 2006

Hi ha persones com Gabriel Ferrater, Ramon Barnils o Manuel de Pedrolo que malgrat la seva vàlua artística, degut a la seva heterodòxia, han estat endreçats al calaix dels que més val no tenir-los massa presents no fos cas que algú hi trobés un exemple en la manera d’enfrontar-se a allò establert i tinguéssim més d’un disgust.

 

Caldria afegir a aquest il·lustre grup un altre nom: Ovidi Montllor. Mai un artista que va donar tant, en l’amplitud del significat del verb, va rebre tant poc. I no em refereixo a posició o a un tall de pastís. Em refereixo a poder viure dignament de la seva feina. Afortunadament hi ha qui no combrega amb rodes de molí i sap rescabalar record i memòria de manera tenaç.

 

Escric encara amb el tornaveu dels aplaudiments que aquesta nit, han fet perillar les rajoles del magnífic sostre del Palau de la Música Catalana a Barcelona en aquest homenatge sentit, sincer, profund i entusiasta que se li ha volgut dispensar. S’ha cridat, s’ha escoltat, s’ha sentit i sobretot s’ha recordat.

 

 La figura d’Ovidi Montllor espigolada de cada persona que ha volgut fer-ne una canemàs únic damunt l’escenari. La figura d’Ovidi Montllor feta present i sobretot futur en les meravelloses versions de "La fera ferotge", "Els companys", "Carta a casa", "La samarreta", "La fera ferotge"… Fins a tres hores de pell de gallina, de llàgrima encesa, d’emoció desfermada.

 

Sorpreses agradables com la veu de Biel Mesquida cantant Guillem d’Efak, la Plataforma pel Dret a Decidir situant-se en el NO a l’estatut oficialment. Batec de cor enfollit de ràbia dolorosa pel record de Josep Maria Isanta i Guillem Agulló.

Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva veu encara és la nostra veu. Perquè la seva poesia és la nostra poesia. Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva lluita, és la nostra lluita.

RIUREM

1
Publicat el 12 de maig de 2006

Amics que han tingut accés a cartes enviades oficialment pel president Maragall, coincideixen en el fet que Catalunya, sempre hi apareix com a motor de canvi per a Espanya.

Maragall, després de les darereres elecccions, era poc més que una rampòina política, una imatge que veia com ni amb la retirada de Pujol de l’escena, aconseguia que els catalans li donessin la seva confiança.

El PSC no ha tingut mai cap idea de Catalunya. Contra Pujol es vivia millor, molt millor, i és clar, quan es van trobar amb la presidència a les mans, a qui van demanar consell? Al cosí zumosol de Madrid.

El meu avi sempre deia que a Catalunya hi havia de governar un partit català, que els invents generacionistes no havien sortit mai bé -"sempre n’hem sortit amb el cul cagat"- qui es creia ara que els socialistes es treurien les lleganyes servilistes dels ulls i desenterrarien les paraules d’un tal Pallach, per posar un exemple?

Qui s’ha carregat el tripartit han estat els dos aparells: per una banda, el del PSC, que ballava al so de la creuada del Tinell tan sols perquè tocava, però sense cap altra convicció que la de fer el just que se’ls exigia al guió, i per una altra, la del PSOE espanyolista, centralista i intransigent. Com sempre, vaja.

Al mig, Maragall, un personatge il·limitadament contradictori amb potser alguna cosa semblant a una idea de Catalunya al cap però incapaç de portar-la a la pràctica ni de prescindir-ne per acostar-se a un pragmatisme eficaç que permetés alguna cosa semblant a un gest de veritable alçada política. Maragall és l’home de les bones intencions -potser!- però dels pitjors gestos. Quelcom que un es pot permetre quan s’està a l’oposició però que ratlla l’esperpèntic quan s’és president d’un país, tingui estat o no.

ERC va acaronar la governabilitat com el nen que al setembre estrena plumier, bata i Alpinos. Va jugar les seves cartes amb la il·lusió de tocar govern, de fer les coses que tantes vegades se’ls havia dit que eren incapaços de portar a la pràctica per inexperts. Han donat massa, Carod ho ha dit. Pel bé del país han estat massa Ramonetes i poc putes i a vegades en aquests percals….

ERC ha estat clau de volta d’un govern. Ha demostrat ser un partit que no es plegava a les consideracions que els feien bàrbars destralers sense sentit d’estat o de país i s’ha sabut comportar com ningú. Potser és hora de recollir els trastets, encarar les noves eleccions amb convicció i fermesa però tenint l’horitzó posat en les del 2010 -creuem els dits perquè s’esgotin les legislatures com déu mana- escoltant, apuntant, recollint, enfortint-se. Sabent demostrar que són partit de govern, de futur i sobretot, sobretot, d’il·lusió.

Caldrà que s’hi esmercin molt els partidaris del sí per fer rutllar la proposta afirmativa a l’Estatut. El vot pel no, als matisos que fins ara tenia, caldrà afegir-hi el vot dels que n’estan fins al capdamunt que els prenguin el número. Caldrà veure amb quines mànegues ens surten PSC, CiU i IC per remullar al personal de cara a que es vagi a votar amb el cap i no pas amb el cor.

És aquest mateix cor el que m’avisa que malgrat semblar que està tot dat i beneït, com a les pel·lícules de por, encara ressucitarà algun monstre que pensàvem enterrat i farà que novament ens revoltem a les nostres butaques. Queda tot el pacte CiU-PSOE per descobrir. Riurem, encara que sigui amb aquell riure nerviós que a vegades s’usa com a defensa, riurem.

Maleït el dia que els de la Trinca van descobrir la gallina dels ous d’or amb la televisió!

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

NÓVIO DE MATINS

0
Publicat el 11 de maig de 2006

Ella s’asseu al mig de tots dos. Som en un banc d’una plaça amb jardí, un migdia.

-Tu pots ser el meu nóvio de matí i tu el meu nóvio de tarda, què us sembla?-els diu tota satisfeta.

Tots dos se la miren sense entendre què vol dir del tot-amb els anys aquesta sensació serà molt habitual- i s’encongeixen d’espatlles gairebé de manera simultània, assentint.

Llavors un d’ells s’hi atansa posant els llavis com un peix i tancant els ulls. Ella es fa enrere.

-Ah, ah, ah… -li reproba com una institutriu- a tu no et toca pas per ara. He decidit que tu seràs el meu nóvio de tarda.

L’altre, no se’n sap avenir: esblaimat, empassant saliva, comença a suar. Veu com ella decanta el cap, acluca els ulls i li assenyala amb parsimònia i extenent el dit índex, el punt exacte on vol l’smuac que segelli la relació. Ell quequeja:

-Es que… Es que… Jo crec que seria millor nóvio de tarda. No sé… M’hi veig més.

Ella obre els ulls, se’l mira de dalt a baix. Ell se sent com despullat -amb els anys aquesta sensació serà el pa de cada dia-, a l’altre li falta temps per deixa-li a cada galta un petó. Ella l’ha mirat tota l’estona mentre l’altre se li abraonava de qualsevol manera.

Mentre s’aixequen del banc -fins i tot l’agafa de la mà!- ell li diu que ja es veuran després de classe, no?. Ella fa que sí sense massa convicció.

El municipal que pregunta el nen, les quatre de la matinada, si es diu com es diu, parla per l’emissora: "Ja l’hem trobat. Digueu a la mare que el nen està bé". 

Ella no ha vingut ni en tota la tarda ni en tota la nit. Definitivament hauria d’haver acceptat ser nóvio de matins. Se sent com si hagués perdut alguna cosa. Amb els anys, aquesta sensació, l’acompanyarà moltes altres vegades.

LLEGIM

0
Publicat el 10 de maig de 2006

Els qui amb més o menys fortuna, assiduïtat o professionalitat, ens dediquem a això d’escriure, moltes vegades oblidem que per damunt de tot, escrivim per ser llegits.

Al plaer de fer lliscar les lletres pel paper o per la pantalla, saber-nos acabats en allò que confegim només quan els ulls dels qui ens llegeixen faran el seu judici inapel·lable, fulminant, inconstestable.

Davant l’opció que algú em pagués per escriure o per llegir, sense cap mena de dubte, jo triaria la segona. Potser faig trampa perquè en darrer terme, també s’escriu quan es llegeix i viceversa, també llegim, amb una intensitat més bsoluta i aclaparadora, probablement, mentre escrivim.

Al capdavall no es pot estar més d’acord amb Gil de Biedma quan deia que ell es pensava que volia ser poeta quan el fons el què volia ser, potser com tots, era poema. És a dir, que els nostres fulls, digitals o no, s’empeltin directament de Foix, de Dickinson, d’Stendhal, de Ferrater, de Lessing, de Pedrolo o de Sebald.

Escrivim pequè llegim. Llegim perquè algú altre va escriure i aquest algú altre, en el seu moment, també va llegir. Inacabable cadena. Simbiosi eterna. "Plaers solitaris, vicis compartits", en dirà Montserrat Roig.

Totes aquestes coses pensava mentre posava el llibre que creia indispensable a la lleixa dels llibres pendents; llegia el que havien escrit en una pissarra d’altres lectors; m’evadia del brogit urbà col·locant-me de lletra o feia capcinades en un esplèndid sofà després de veure unes quantes polaroids amb rostres amics.

Totes aquestes coses podeu experimentar, vosaltres també, fins el dia 17 d’aquest mes si s’arribeu a la subtílissima exposició "Llegim" al Palau Moja de Barcelona, comissiarada per l’Ada Castells i promoguda per la ILC. Una petita gran lectura de la lectura, sens dubte.

NOMÉS PELL

0
Publicat el 7 de maig de 2006

Una de les coses més plaents en el món artístic és que et sorprenguin. I molt més si ho fan des de registres o llenguatges els quals no estem avesats a sovintejar.

No estem acostumats a arriscar-nos. Servils, acceptem les novetats, en qualsevol camp, guiats pels quatre altaveus de sempre. És curiós, però pots considerar-te una persona mínimament a l’aguait del món cultural i malgrat això, trobar-te en una sala davant una d’aquelles petites joies que et fan dir: "i aixo perquè ningu no m’ha avisat que existia?".

No fa gaire el flamant nou conseller de les cultures pregonava la potenciació de la dansa. Un encert -em disculpo, escric en calent- almenys si serveix perquè espectacles com del que vull parlar-vos, surtin de les catacumbes dels circuits tradicionals de dansa i són portats a la vora del públic més general.

Aviso amb poc temps, ho sento, però m’hagués sentit malament no deixar passar l’oportunitat i perpetrar només un paperet digital amb tota la faramalla crítica que sóc capaç de perpretar després d’un excel·lent sopar al "Xalar Cafè" de l’Espai Mallorca de Barcelona amb el meu alter ego (broma privada)  i els ulls xocolata de l’E., pomada fresqueta d’epíleg , sense almenys intentar-ho.

Avui diumenge, a les 19:00 darrera representació de "Sola Mente Piel" gran espectacle de dansa-teatre de la Simona Quartucci dirigida per l’Andrés Waksman. Veritablement si algú de Barcelona que llegeixi això no té res a  fer a les set del vespre i no s’apropa al Mercat de les Flors, es perdrà un d’aquells petits grans moments que només l’art pot proporcionar-nos.

A través de la dansa-teatre, la Quartucci, desfà el mite de la dona servil a les exigències de l’amor, i la violència que comporta, per oferir-se dalt un escenari a vegades nua, a vegades només vestida amb la mateixa hipocresia atorgada al seu sexe i gènere ridiculitzada i portada a l’extrem.

Simona Quartucci no s’entreté amb virtuosismes sol·lipsistes, excessius en alguns espectacles de dansa,  i a través d’una fil conductor prim, però suficientment confortable, erigeix una tendra relació amb tots els elements que conformen l’univers femení en relació a un rol establert masculí, sabent-los tractar amb ironia, sense caure mai en la vulgaritat, agafant-te de la mà i proposant-te una bona estona de reflexió i de subtilesa suggeridora brutal.

Immillorable oportunitat per dir-se a un mateix o convèncer a algú altre: va, deixem-nos de perjudicis i provem-ho. Prometo poques decepcions i una agradabílissima estona. Un plaer de veritat.

L’ESCORPÍ I EL GRIPAU

5
Publicat el 5 de maig de 2006

Hi havia una vegada un escorpí que no sabia com passar a l’altra banda d’un riu. No gaire lluny d’on s’estava amb els seus dubtes, un gripau feia llargs entre uns canyars. En veure’l, l’escorpí va tenir una revelació i se li adreçà:

-Amic gripau, t’he de fer una proposta.

-Què vols de mi, company escorpí?

-Necessito passar a l’altre banda del riu.

-No veig com et puc ajudar.

-Veuràs, he pensat que podries carregar-me a la teva esquena i portar-me nedant fins l’altra riba.

-Em sembla que això serà impossible, company escorpí.

-Per què, amic gripau?

-Senzillament perquè sé del cert que si et carrego al meu llom, acabaries picant-me amb el teu agulló i donant-me mort.

-No diguis bestieses! No veus que si et donés mort, tu no podries continuar nedant i jo moriria ofegat?

El gripau va reflexionar sobre els mots de l’escorpí.

-Trobo que les teves paraules són prou raonables. Puja.

L’escorpí, més content que un gínjol, s’enfilà damunt el gripau que començà la travessa. Tranquil·litzat per les paraules de l’escorpí, no s’afanyà gens a completar el viatge, ans al contrari, trobà que era agradable poder ser d’alguna ajuda. Però de sobte, quan ja no faltava gaire per arribar a la seva destinació, el gripau va sentir una punxada a l’esquena i com tot el seu cos se li enravenava. El gripau sabia qui li havia infligit aquella fiblada:

-Company escorpí, per què m’has picat?

I l’escorpí notant com la granota era engolida per les aigües, digué:

-No hi puc fer més, amic gripau, és la meva naturalesa.

I s’ofegà.

FOC

1
Publicat el 3 de maig de 2006

Malgrat l’abril, la casa erta de fred. Encendre foc és plantar bé els buscalls prims al fons de la llar. Un triangle ben fermat. Compacte. Rebregar un parell de fulls de diari del suplement d’esports. Encendre’ls. Esperar que la flama comenci a engolir lletra i pilotes i titulars cridaners. S’ennegreix l’escorça. Dos dits punxeguts estisoren el bitllot de carabassa roent. A vegades blaveja.

Ara s’apaga. Un altre full. Crepits i santornem-hi. La fusta ja pren però no s’acaba de decidir. Més paper. Una senyora flama, per fi, hostatjada al tronc. Una glopada de fum: perbocada grisosa que enutja narius. Estossecs. Branda el foc com una mà estesa en cinexin. Un guant de vermells torra els líquens abans grocs. Surfistes a punt de ser engolits per l’onada, lliscant entre els xaragalls que el temps ha esculpit a l’escorça dels ascles.

Un tió gros com una làpida. Pataplam. S’abalteix la flama. Però s’hi posa de pressa i vigorosa l’acarona, el llepa i el comença  consumir. Els primers brancalls ja són brasa amb ròdols de cendra. Són petites ciutats bategant de llum. Hi ha un projecte d’esfondrament. Falsa alarma. S’aclofa el tambor entrat en fustes. El foc el va amanyagant per fer-li més suportables les incerteses.