VACANCES PAGADES
M’agafo una setmana de vacances. Tinc feina pendent del semestre passat. Projectava treure-m’ho del davant per començar a estudiar de cara als exàmens finals. De moment, dos a un a favor de la galvana. Relentitzo la vida. L’acarono. M’imposo assumptes administratius per tenir dos o tres dies de vida retirada davant l’ordinador fent horaris impossibles i malmetent-me lleugerament la salut.
.
Abans, però, deures ineludibles amb Hasienda. Havia demanat hora per telèfon. Un robot me l’havia donat per a les 9:30 del matí. Sóc persona de tardes-nits, però reconec que aprofitar el dia, compensa. Em faig gran. Ara ja arribo a l’hora als llocs. Rectifico. Quan quedo amb algú altre amb qui no hi tinc compromís, encara faig valer els deu minuts de marge. Ho tenen ben parat aquells que som tots. Una sala funcional amb una pantalla on van desfilant numerets i lletres. Mentrestant dono les darreres repassades al Benzina que portava a la bossa.
Em toca. Una amable senyoreta d’ulls blaus es fa càrrec dels meus papers. He de rectificar el borrador. Té accent gallec. Temo que als guàrdies de la beneitemèrita d’aquella terra cridats per anar al Camp de Tarragona, no se’ls hagi afegit un contingent de gestors administratius. Tocava que em tornessin 53 euros. Fa quatre números amb la calculadora. Ara ja només me’n tornaran 36. L’amable senyoreta em mira amb cara de llàstima. Amb posat lacònic li faig saber que no és culpa seva i que ho entenc.
Ramblejo fins a l’alçada d’Escudellers. La ciutat a quarts d’onze encara va amb pijama i sabatilles. Reguen els carrers. Venècies displicents que els guiris fuck off water of shit, es treuen de les xancletes com poden. Els de parcs i jardins se’n riuen i repassen les acompanyants femenines amb la mica de lascívia que infla el primer carajillo.
Ara toca correus. No estic empadronat a Barcelona i votaré l’estatut per carta. L’edifici del final de Via Laietana m’encanta. Ja he vist en unes quantes pel·lícules on s’usaven les escales que hi menen, com si l’edifici albergués uns jutjats. La darrera, "Mar adentro". Omplo les meves dades. Cops de segell. Ja em diran alguna cosa.
Enllesteixo. Tinc gana. Abans, però, passo per Documenta. Aquest mes, tanquem amb superàvit i sense abusar gaire de l’arròs bullit. Em rebento la devolució d’Hasienda en "Dos dies més de sud", del Francesc Parcerisas; "Memòria de tu i de mi", de la Montserrat Abelló i encara "Detràs del hielo", del Marcos Ordòñez. Documenta m’agrada. Invariablement l’amo o s’està barallant per alguna factura o s’hi dóna algun debat amb algun client sobre el tema de la llengua.
Tinc gana. Un entrepà a la plaça del Pi. Començo a regirar les adquisicions literàries. No he errat. Dues maneres d’entendre la poesia. Cap de les dues decebedores. La novel·la de l’Ordoñez se m’emportarà fins ben entrada la matinada. Flueix i flueix. Són les onze i ja ho enllestit tot. Reposo. He quedat per dinar a quarts de tres. Falta massa temps. Amb un cop de metro m’arribo a una biblioteca per treure unes quantes lectures obligatòries. "Fedra" de Sèneca i el "Satiricó" de Petroni.
Faig tard al lloc convingut per dinar. Ella, també afeccionada a fer esperar la gent, s’havia proposat per aquest any quedar cinc minuts abans de l’hora convinguda. El resultat: fa vint minuts que s’espera. Ho sento, ho sento i ho sento. Sóc convincent. M’estima massa. Dinem a la plaça de Sant Just. Immillorablement acollit per la seva amistat d’anys i panys. Crema d’alvocats. Pollastre a la mostassa. Browning de xocolata.
Dels projectes que endeguem, la meitat no es portaran a terme, però som feliços en participar, l’un de l’altre, de les incerteses artístiques que ens roseguen. Riem, que és l’important. No quadrem les agendes per establir un dia definitiu per anar a veure el Hamlet/La tempesta del xiquet el forn Pasqual al Grec. Ens prometem que no ho hem de deixar passar. Promeses, promeses, promeses…
Dormo bona part de la tarda. Planxo escoltant Antònia Font. Davant el mirall em poso seriós. Demà sens falta et posaràs a treballar, em sents?. I jo que em contesto que sí. I l’altre jo que em sembla que s’ho empassa. Aquest també m’estima massa. Demà, segur. Sens falta