Els dies i les dones

David Figueres

COM EL VENT

0
Publicat el 25 d'abril de 2014

Trobà el bulb, endins la terra, l’amable
abric d’un hivern que l’amanyagà.
Només un petó de la primavera
incendià d’amor l’esclat de la flor.
T’esperàvem. Com el vent. Com el rou.

                                                   DF 

(Un acròstic per a la meva neboda tot just acabada d’arribar

50 POEMES D’AMOR I CAP CANÇÓ DESESPERADA

1
Publicat el 16 d'abril de 2014

Ja fa uns anys que la Institució de les Lletres Catalanes impulsa al voltant del Dia Mundial de la Poesia, tot d’activitats al voltant d’aquesta diada. La central, demanar a un poeta que escrigui un poema expressament per aquell dia. La proposta, del tot encertada, ajuda a donar visibilitat a la poesia i també a anar arraconant aquella falsa idea, molt estesa en la nostra cultura, que quan un poeta es mor, com si es tractés d’un joc d’ordinador, assoleix un plus de puntuació extra que els poetes vius no tenen mai el dret d’obtenir.

Enguany la poeta (res de poetessa!) Montserrat Abelló va ser l’elegida per posar els seus versos al servei d’aquesta entranyable celebració. El seu poema ‘Tan sols la paraula nua’, traduït a diversos idiomes, va ser l’estendard, per uns dies, de la nostra poesia, de les nostres estrofes. També dels nostres silencis. Que d’això, la poesia, també n’ha de saber.

Als seus noranta-sis anys, la Montserrat, segueix al peu del canó amb mil projectes endegats i mirant-s’ho tot amb aquella lúcida murrieria que els anys li han atorgat. Sempre és un plaer conversar amb aquesta dona els versos de la qual, estan a l’altura de la seva generositat extrema, de la seva saviesa poètica i vital.

Un poeta, un escriptor, però, no és res sense lectors. Els de la seva mateixa llengua, per descomptat, però és necessari que fora del seu domini lingüístic, també se’n conegui l’obra. D’aquesta manera els poemes entren a altres cultures, a altres lectors, que n’enriquiran amb el seu passejar de pupil·les damunt els versos, damunt el text, amb noves mirades i interpretacions.

Devem a la Montserrat Abelló un grapat de traduccions de l’anglès, llengua que va aprendre durant l’exili a Anglaterra i que després, una vegada tornada a Catalunya, va ensenyar. Les seves traduccions d’Anne Sexton, Adriene Rich, Margaret Atwood i sobretot Sylvia Plath, entre moltes altres, van fer-nos obrir la porta, als qui no sabem prou anglès, a tot un univers de dones poetes riquíssim i essencial. El seu llibre ‘Cares a la finestra’ (afortunadament reeditat el 2010), que em consta que la Montserrat s’estima molt, és indispensable.

Calia però, traspassar el mirall. És a dir, que els poemes de la Montserrat Abelló, també fossin traslladats a la llengua anglesa. Ara això ja és una realitat. De la mà de la Noèlia Díaz Vicedo, valenciana i immillorable ambaixadora de la nostra cultura des de fa una colla d’anys des de la Universitat Queen Mary de Londres, a quatre mans amb la Montserrat, ha fet possible aquests ‘Fifty Love poems’ publicats a Anglaterra per Francis Boutle Publishers, editorial que en el seu catàleg, té diferents obres poètiques traduïdes a l’anglès de llengües minoritzades. Al llibre de la Montserrat, cal afegir ‘The body’s reason’, traducció a la mateixa llengua del llibre de Maria-Mercè Marçal ‘Raó del cos’, també traduït per totes dues.

El passat dia 20 de març es van presentar tots dos llibres a Barcelona. Presentats per la incombustible directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs, els versos de la Montserrat Abelló, van tornar a ressonar per les parets de la llibreria La Central. Tot d’amics i lectors vam assistir amb aquell deix de litúrgia que sempre suposa poder gaudir una estona de la seva companyia i d’aquells que l’agombolen no des la idolatria hipòcrita i interessada, sinó des de l’estima profunda. La mateixa Noèlia va parlar del que representa traduir citant Walter Benjamin, que ja ens diu que no n’hi ha prou en traduir fidelment els mots, sinó que cal traspassar a la nova llengua, tota la seva música, el batec que cada paraula amaga per ser fidels no només a la llengua sinó a la pulsió que aquesta llengua adquireix convertida en instrument poètic.

Acompanyava a la Noèlia, l’editora Ester Pou Jutglar, que parlà en els mateixos termes sobre la traducció del llibre de la Maria-Mercè Marçal. Clive Boutle, editor anglès, donà a conèixer la tasca de la seva editorial i el compromís tan necessari de poder apropar a la comunitat de parlants anglesos, poemes escrits amb llengües que tenen problemes per obrir-se camí en el camp de la traducció i poder fer descobrir, així, noves realitats poètiques i culturals.

Finalment la Mirna acompanyat, com sempre, del Xavier Múrcia, va cantar algunes cançons basades en poemes de la Montserrat. La calidesa de la seva veu sap copsar amb delicada intel·ligència artística l’abric íntim que irradia cada poema de la Montserrat. Va fer-nos posar un nus al coll i al cor. En aquests casos, es produeix un doble espectacle: el de la Mirna cantant els versos posats entre acords de guitarra i el de la Montserrat, embadalida, esguardant amb aquella rialla de felicitat tan seva, l’actuació. Esperem amb candeletes que surti el disc basat en poemes de la Montserrat. ‘Espero meravelles’, va sonar fins a dues vegades; i encara crec que van ser poques!

Festa de la literatura, de la poesia, de sembrar ponts entre allò que diem perquè d’altres també diguin. De compartir amb el món, la riquesa i la bellesa de les paraules de dues grandioses poetes de les nostres lletres. “Tan sols la paraula nua / la teva, mai la d’una altra”. La vostra. Sempre la vostra. Mai la d’una altra.

(Article publicat a Núvol el 07/04/14) 

A LA CIUTAT DELS SANTS

2
Publicat el 5 d'abril de 2014

M’endormisco durant el viatge amb tren entre Barcelona i Vic. Quan torno al regne dels desperts, em sorprenen les parades del verd més ben arranat. Osona té aquest color. Tinc habitació aparaulada una mica més enllà de la Universitat, rere l’estació. M’hi arribo a deixar-hi la bossa. En passar per davant de l’Alma Mater, no veig estudiants vestits amb capa i barret alt. Deu ser que les modes han canviat. Desfaig el camí. Encara és d’hora per anar on m’esperen. Vull arribar-me fins a la Plaça Major.

Seguint el carrer Jacint Verdaguer sento com el ventre remuga en passar davant de les botigues d’embotits. Llangonisses, botifarres i bulls magníficament estilitzats, cadascú en el seu grau de rodonesa, esperant ser emportats cap a casa. He dinat aviat, d’aquí el sirollam gàstric. No em deixo temptar. Resistirem.

El darrer tram del carrer dedicat al poeta, traspassada la Rambla del Carme, fa una mica de pujada. Els darrers metres fins al meu destí. Feia una colla d’anys que no hi venia. La nit ja hi campa. La llum grogosa de mantega que emeten els fanals, dibuixen damunt la llenca rectangular de sorra, una claror amable. A l’aparador d’una pastisseria, veig un d’aquells pans de pessic rodons. Fins cap als set o vuit anys, passàvem uns dies de l’estiu a Rupit. Cada any hi baixàvem a berenar, amb una presa de xocolata, uns quants d’aquests esponjosos timbals.

Fa fred. Faig un cafè amb llet. Faig un croissant. Apaivagada del tot la xerrera de les meves entranyes, encara faig una ronda sota els porxos. Com a la majoria de totes les ciutats mitjanes del país, hi abunden les franquícies. Ressegueixo el perímetre de la plaça. Algun transeünt desvagat. Bado una mica a l’aparador de La Tralla.

El darrer dijous de cada mes, una colla d’amics es reuneixen al Casino de Vic per xerrar de poesia. El Biel Barnils fa de director d’orquestra. M’hi esperen a les vuit del vespre. Sóc puntual. Han llegit els meus ‘Derelictes’ i es veu que han considerat que se’n poden dir coses. Maldo per saber què s’empesquen aquests vigatans.

L’ateneu, fundat com la majoria d’aquestes entitats a mitjans del segle XIX, és a quatre passes. Pujo unes escales. A la sala, que fa les funcions de bar, em trobo l’escamot de versaires fent estiraments. Sóc presentat. Fem una cervesa. Em fa gràcia que molts hagin portat el llibre. Em sento una mica cohibit. De seguida passem a una altra sala. Arrambem tot de taules amb un escaquer incorporat. Fem rotllana.

El Biel és qui em va fent preguntes al voltant del llibre. M’esplaio. De mica en mica, els altres assistents, van apuntar-se a llençar-me qüestions. No totes les puc entomar com voldria. Però xalo sabent que s’hi han capbussat. Agraeixo que tot sigui molt distès. Som una quinzena de persones llarga. Alguns no es quedaran durant tota la sessió.

Em sento honorat de tot el suc que hi traiem als versos. Confrontar-te als lectors i molt més si són lectors atents i intel·ligents com aquests, sempre és un regal. Mai he considerat que els autors tinguem la veritat absoluta sobre el significat final de què ens empesquem. El cicle es tanca en donar el llibre al món. Ara ja no és teu, és de cadascú que el vulgui llegir.

Com sempre, ens enganxem amb Gabriel Ferrater. Serà una constant en aquest “tour” de presentacions. Em fan notar algunes influències clares. Em sorprèn que també hi detectin Estellés. L’he llegit molt, al de Burjassot, però no havia notat que se m’hi hagués escolat al recull. Em sorprèn gratament. Llegim uns quants poemes.

No sé quanta estona la passem xerrant. Tot jo bullo d’admiració per aquests bons companys que un dia al mes, així que han acabat amb les seves obligacions, queden per fer una cervesa i conviden algú per parlar de poemes, de versos, de vida al capdavall.

Sopem al mateix Casino. Aprofundim alguna de les coses que fa una estona hem tractat. Hi ha bona gent de Manlleu, de l’Esquirol… A mesura que ens porten la teca, tot va fluint de la poesia cap a la tertúlia distesa. Ho trobo deliciós. Fins i tot, regal de la noia que porta el bar i que vol festejar amb nosaltres que li han renovat el contracte, bevem cava. Una nit reblada com cal.

No allarguem massa. Demà som divendres i encara es treballa. Ens acomiadem. M’acompanya, en el trajecte cap on passaré la nit, l’aroma encara tèbia d’aquesta fraternitat improvisada, planera i deliciosa. He estat a gust i em consta, per com comenten la jugada els poemes dins la bossa, que també a ells els ha plagut deixar-se despullar una mica de res.

L’endemà, descansat, tornaré a la plaça i esmorzaré, ara sí, un entrepà de bull com déu mana. Un sol de primavera. Damunt la sorra, tot un exèrcit d’estudiants, amb uns fulls en mà, intenten apamar la longitud de la plaça amb còmiques gambades. Donaré un tomb pels carrers empedrats. M’asseure en les places. Deixaré que el migdia vagi entrant per agafar el primer tren que em torni a Barcelona. Ja no tinc més presentacions aparaulades. Vic serà la darrera destinació. I ni que ho hagués fet expressament, no m’imagino la millor manera de posar fi a aquesta tour poètic. Infinites gràcies, Biel Barnils; infinites gràcies tertulians poètics de Vic!