VINYOLI AL BROSSA
Hi ha rutines que s’adopten amb tot el plaer del món. Per exemple, treure el cap per la programació de l’Espai Brossa sempre que es pugui. Hi deixen entrar bona gent al Brossa. S’hi escolen veus de veritat, mascarades amb l’afecte i l’efecte pels qui agraeixen la proximitat, la intensitat de ser-hi a prop a prop de l’emoció erigida.
Aquest dies s’hi convida Joan Vinyoli al local Brossià. Si deixeu les portes obertes, un Vent d’Aram batrà portes i finestres. Però no ho veureu. La poesia de Vinyoli, com tota bona poesia, no es veu. Queda amagada a l’altra banda del mirall. Surfeja a cavall del deix de pols que transita, com en una autopista en dia de pont, per un riu de llum.
Lluís Solà fa molts anys que ensenya a dir-los els versos als actors. La seva és una aproximació precisa, on la combinatòria ment-cos-veu s’executa amb una vigorositat plaent, justa, esclatant. Sorprèn poder sentir el vers amb un acompanyament tant just i amb un domini del silenci tant exacte.
L’acompanyen Pep Paré, més mesurat en el cos, però igualment desmesurat en anar desfent el collar de perles. Sublim el poema del fil, commovedor de veritat. Mercè Miró els acompanya amb una flauta. També els sap dir els poemes. Amb aquell ritme calmós, component un clima adient al costat dels seus companys de travessa.
Potser l’espectacle no acaba de ser rodó del tot. La filigrana estilística del vers dit amb aquesta precisió insòlita, la fa refractària a un tractament que l’allunyi del propi bastiment estètic que per sí la paraula dóna. Així, l’ús de les projeccions n’alenteix el ritme i en comptes de complementar-lo, el porta a una dimensió massa banal, massa retòrica. Però és una apreciació de tiquis-miquis.
Fins diumenge es pot anar al Brossa i sentir i viure els poemes de Joan Vinyoli dits amb una sensibilitat que infla velams cap a l’emoció. Aneu-hi.