Els dies i les dones

En una nota de premsa, l’actual entrenador del Barça, ha comunicat avui la seva intenció de concórrer a les properes eleccions municipals optant a l’alcaldia de Barcelona.

Tot i que de moment Guardiola no ha dit sota quines sigles polítiques hi participarà, tot sembla indicar que serà el candidat de Solidaritat Catalana, el partit liderat pel seu bon amic Joan Laporta.

“La situació del país mereix que tots i totes sacrifiquem alguna cosa per tal d’aportar el nostres granet de sorra en aquest camí cap a la lllibertat. He arribat al cim més alt de la meva carrera esportiva i ara toca posar tota la meva ambició per seguir treballant per aquesta ciutat que m’ho ha donat tot, des d’un altre àmbit”, ha dit Guardiola.

De moment el Futbol Club Barcelona ha convocat una roda de premsa amb la presència del president Sandro Rosell i el mateix Guardiola per avui mateix.

(Innocentada 2010. Gràcies per la vostra complicitat)

QUE MAI NINGÚ GOSI DIR
 
Que mai ningú gosi dir
al xiquet de l’establia
que el triomf és l’únic rang.
 
Que els qui lloguem dia a dia
                                 paraules arran de nit
                                 sabem que perdre és la vida
 
                                 i entre mots supervivents
                                 deixem al paper amb un llapis
                                 els versos per riure’ns d’ells.
 
                                                                          David Figueres

Us desitjo unes bones festes de Nadal!

És curiós com això de la Crisi s’escampa a tots els àmbits com una teranyina lenta i abnegada.

De totes les conseqüències -i per endavant la meva solidaritat amb els qui hi estan enganxats de veritat- una que em sap greu, que em fa pena. Que m’emprenya especialment.

No sóc sol a dir-ho. El Jaume, l’altre dia, també s’hi referia amb llàstima.

Chillilda Leku, el lloc on Eduardo Chillida va decidir plantar un bocí del que era, haurà de plegar veles, almenys de portes enfora, al gener.

Feia molt de temps que volia passejar-hi entre els colossos rovellats, entre els bolets de pedra escampats ací i allà. El setembre passat vaig poder finalment visitar-lo. I totes les expectatives van quedar en un no-res.

Chillida sempre ha estat un artista molt preocupat per la recepció de la seva obra. Lluny de l’adotzenament d’aquell que penja el que fa en sales fredes de museu, Chillida parla des de la terra i li cal que la gent toqui, experimenti, senti, no des de la distància, sinó deixant-se atrapar per la inèrcia gravitatòria de cada peça.

Quina llàstima no serà, ara, haver de veure les obres des de darrera la tanca, com aquelles feres tristes i famolenques dels zoos barats que abans es podien trobar arreu, sense poder-les fer córrer i saltar i rugir a través de tots els teus sentits.