Els dies i les dones

Amb encara no cent trenta fulls, Manzano dibuixa un al·lot que pot ser ell o que no el pot ser, que des dels camps de la seva Mallorca, recorda els padrins i les calaixeres rebotides de secrets familiars; els caramulls de males herbes estassades i les tomàtigues per fer amb trampó; les nits de vetllar els estels a la recerca de les primeres veritats; els adéus que s’aturen i que no deixen avançar. París entre esfilagarsalls de llums titil·lants damunt el Sena…

"Els escrits que te don, lector hipotètic, són cosins germans d’aquells siulets. Son fets d’un mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l’estiu, quan el món dorm amb les persianes tancades i la carn de l’estimada dibuixa ombres adormides damunt els llençols llogats d’una casa vora del mar".

Unes memòries? Una narrativa? Un dietari? De tot una mica però res en concret. Manzano ha volgut, sobretot, que la seva ploma no faci soroll, que tot, absolutament tot el que hi surti, tingui la seva veu; ja siguin els padrins, com les llimoneres o els enyors a punt de fer sobreeixir el temps. La llengua hi és ubèrrima, potent, vegetal, com una argilaga enredant-se als ulls. Una delícia.

"Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta".

He sentit dir a en Manzano que va aprofitar el fet que el fessin fora de BTVi per tant quedar-se a l’atur forçat, per posar-se a requerrequejar aquests bocins de vida sentimental i olorosa. Esperem que no calgui un altre acomiadament improcedent per veure’l lligar més bufandes al capdamunt d’un garrofer, o millor dit, hauria de dir un garrover.

El mar del barri d’Horta és un mar sense onades ni platja. Barcelona tenia el seu mar i va voler conquerir el d’aquesta vila. Ara és un mar de barri. Però mar al cap i a la fi. Si se li dóna aquesta categoria és perquè no es veu. Vull dir que hi ha moltes coses més que l’aparença en un mar. Ni tan sols els qui el tenen al davant, dia a dia, nit a nit, en perceben la grandesa, la senzilla perfecció.

D’aquí que jo, d’aquesta tardor retallada, llegint a la terrassa i encarat al barri d’Horta, en vulgui, a més d’una fredor més dòcil, un mar proper per enyorar; per fer veure que el gust de la sal, ve d’aquí a la vora, d’aquí al costat. Un mar que jo no podré tenir mai encara que vulgui.

Els mars escrits o dibuixats, juguen a la divisió regional de l’imaginar. Els seguidors també esbronquen l’àrbitre cada dos per tres. Aquí no es tracta de xiular a favor de l’un o de l’altre, però. Aquí del que es tracta, és de passar el més desapercebut possible. Cadascú, en aquest tipus de mars, s’ho ha de poder fer com vulgui. No hi valen regles ni normes.

Álvaro Mutis també raona un mar proper. Una vegada son pare li va dir que el mar era infinit. “Esa palabra se me quedó”. Ho transcriu Cristina Rivera-Garza a  El País. No ho diria si tot plegat no fos olor de veritat, un fru-fru cadenciós de tactes sedosos damunt la platja color cafè amb llet. Una entrevista preciosa. La veritat és també un mar. Mutis sovinteja el mar de les lletres. I el vol compartir. Colòmbia, el seu país, serà la propera literatura convidada a la Feria Internacional de Literatura de Guadalajara. D’aquí que ens parli.

“La escritura es un hecho natural. No es un deber. No es, ni siquiera, un destino. Tengo cinco años sin escribir (sic) y no me ha passado nada. Ocurre y luego, un día, deja de ocurrir. Hay notas por ahí. Pedazos de cosas, poemas. A veces los quemo. Los leo y los tiro. Pero cinco años sin eso. Es que es un ritmo como el de la vida. Exactamente como el de la vida. Es que es parte del cuerpo. Uno lo acepta y sigue respirando. No es para tanto escribir. Uno le sigue cambiando el agua al canario. Y se puede ser feliz sin eso, sin escribir. No hay que ponerle a la escritura nimbo alguno. ¡No por dios! Es lo mismo nuestro de todos los días. Escribir es”

Fins i tot més enllà dels mars imaginats

En el món actual costa d’entendre una personalitat com la de Jordi Sarsanedas. Avui, en gairebé tots els camps, estem acostumats que qualsevol venedor de fum ens engalipi amb els seus encantaments de serps plens de coloraines. Res no pesa. Tot és façana. Tothom vol fer d’escriptor. Ben pocs volen patir la soledat de trobar-se davant un full de paper. Cal afegir a tot plegat, el fet de viure en el país que vivim. Un país incomplet. Un país construït per persones que un moment donat han hagut d’arremangar-se i demanar: "Què s’ha de fer?"

No ens enganyem, no hi ha res acabat. Però ara ja ningú no crida. Ningú no s’exclama. Jordi Sarsanedas, com molts altres, va cridar ben fort. I va cridar quan aquest fet no era sancionat amb la indiferència, sinó amb la garrotada o fins i tot amb la presó. Jordi Sarsanedas va sortir al carrer, va observar què mancava i, entre poema i poema, entre conte i conte, s’hi va posar sense fer soroll, sense esperar cobrar res com no fos el nostre homenatge a la seva obra i a la seva personalitat.

Ahir al Teatre Nacional de Catalunya, es va posar el colofó a l’homenatge, commemorant el primer aniversari del seu decés,  a la figura d’un dels patriarques de la nostra cultura. Oriol Broggi confegí un bell espectacle teatral, on la paraula fou la protagonista. Llegiren el Joan Rendé, la Montserrat Abelló i el Carles Torner, emocionants, sentides les seves paraules per qui va ser el seu mestre.

Ho va escriure el mateix Sarsanedas al llibre de contes Una discreta venjança:

"(…) un xicot esprimatxat, amb la trompeta, el clarinet o el saxo, sota l’aixella, que baixa l’escala fins al soterrani, on els músics del local comencen a tocar, encara sense escalf, i ell, amb la timidesa només mig vençuda, pregunta: May I join in? Que m’hi puc afegir? Els qui escrivim, els qui tenim la gosadia de publicar o de pretendre publicar allò que escrivim, som sempre, oi?, algú que pregunta: May I join in? Que m’hi puc afegir? I ho pregunto a Pere Calders, a Salvador Espriu, a Txèkhov, a Salinger, a Guy de Maupassant, a Kafka…"

I jo ho pregunto al mestre Sarsanedas: May I join in?

Poc es podia pensar l’escriptora anglesa C.A. Dawson, el 1921, que d’aquella voluntat de crear, a nivell internacional, un seguit de clubs d’escriptors que permetessin l’intercanvi d’idees i d’experiències, més de vuitanta anys després, es convertís en una xarxa de 144 centres repartits en un centenar de països.

Agafant les primeres lletres de les paraules "poetes", "assagistes" i "novel·listes" (Poets, Essays, Novelists) el PEN internacional constituït el 1922, feia una crida a totes les literatures del món perquè formessin part d’aquesta gran família. Després de la francesa, fou la delegació catalana la que decidí respondre a la recerca integrant-s’hi de ple i formant el PEN Català.

El PEN Català gaudeix el 2007 d’una excel·lent salut. La seva acció diària es reparteix en tres comitès: el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics, que vetlla pels drets de les llengües més desfavorides i per fomentar l’estudi de les traduccions que es fan a casa nostra i dels autors catalans que es tradueixen a fora; el Comitè d’Escriptores, que es preocupa per la literatura escrita per dones i el Comitè d’Escriptors Empresonats, que s’ocupa de denunciar i fer un seguiment de la situació de tants escriptors que són empresonats per motius polítics i del qual formo part. Cada centre PEN és sobirà. És a dir, que no depèn de cap estat per representar-se, cada centre representa la seva literatura i els seus escriptors davant el PEN Internacional.

El PEN Català, celebra a partir d’avui, el seu 85è aniversari amb un seguit d’actes que s’allargaran fins dijous, coincidint amb el Dia de l’escriptor empresonat. Escriptors de diversos països (veieu el programa), s’uniran als gairebé cinc-cents escriptors  associats al PEN Català per fer sentir la veu alçant-se contra la ignomínia, contra la censura, contra qualsevol que gosi coartar la llibertat d’expressar-se de qualsevol escriptor, enriquint i engrandint amb els debats que es produeixin, aquesta nostra república de les lletres.

"A Mèxic jo donava classes a la universitat, una classe de 5è de carrera que es deia "Literatura fora del cànon". Un dia vaig començar la classe dient: "Repetid conmigo: No me gusta Octavio Paz". I no  ho podien dir, no podien! Tenien por. Hi havia algú que deia: "sí que me gusta". I jo li deia: "me da igual, sólo dílo, tienes que poder mentir". A més has de poder dir una mentida com si te la creguessis quan estàs escrivint. (…) Imagina’t que aquí es digués "No m’agrada en Josep Pla". Imagina’t 20 alumnes de literatura catalana repetint això. És impensable."

Lolita Bosch, aquest mes a Benzina

(per desactivar possibles comentaris que pixin fora de test, per endavant la meva adhesió a les paraules que va dedicar J. J. Isern al darrer llibre del Monzó aquí i aquí)

Sembla que això que els arbres comencin a renovar vestuari, encén les ganes dels qui creuen que potser ja és hora, també, de renovar el nostre esperit. A la necessitat actual de buscar aquesta renovació amb bestieses tals com viatges a llocs inhòspits o l’adquisició de tot tipus d’andròmines que ens rescatin l’ego, la meva proposta: agafar un llibre de poemes, obrir-lo per qualsevol pàgina i llegir-lo amb veu alta, assaborint cada paraula, cada silenci, tantes vegades com la maquinària interior que mou els fils del que som, ens ho demani.

Al meu poble, també han volgut sumar-se a tot de poblacions que ofereixen aquests dies, pel mateix preu, la veu dels propis poetes dient-los, els seus poemes. No en sóc massa partidari. La majoria dels poetes no en saben de llegir. Per endavant el meu respecte i admiració. Som terra de poetes, d’excel·lentes poetes i no serà perquè no hi hagi actors amb veus potents. Però qui sap dir el vers, avui en dia? Això ja és una altra cosa. Espero, per exemple, altres aproximacions. Com per exemple, el disc del Titot amb poemes de J. V. Foix tot esperant que sigui tan bo com l’aproximació que en va fer als versos de Guillem de Berguedà.

El festival Taca d’oli, coordinat per la Isabel Olesti, dóna el tret de sortida avui mateix, a Reus. Enguany, els ganxets, es veuran transportats a Mallorca. El festival acollirà poetes d’aquelles contrades, entre d’altres. Destacar en Sebastià Alzamora i el Biel Mesquida (salvo el Biel de la crema dels qui no saben dir els poemes, perquè el Biel hi excel·leix, si el sentíssiu cantar!), també l’Enric Casassas hi farà cap i el duet Gillamino/Pedrals. La cirereta al pastís, Pere Arquillué dient Ferrater al Teatre Bartrina, dissabte. Fa uns mesos vaig poder veure’l al Lliure de Barcelona. Un veritable plaer pels sentits, la manera com la veu de l’Arquillué es passeja entre els versos del poeta. La prova empírica del que dèiem més amunt dels actors i la poesia.

Aquests dies, mentre s’esperen les habituals llevantades que desfiguren platges i acabaments de riera, ens arriben uns altres aiguats, no pas de goteralls d’aigua desmesurada, sinó de lletres, de paraules, de versos, de poemes…

Difícil ho tindrà el que llenci al vent, davant el cap de setmana que ens ve, la proposta: "… i alguna cosa de poesia?" Perquè són dies de tardors, de fulles que cauen, de canvi d’armaris; però també de molts poetes que bufanda al coll i fent-se tirar mocositats amunt, envaeixen places i carrers amb les seves columnes arrenglerades de mots.

Comencem per casa. Al barri marítim de Reus -no tireu les pedres massa fort, pelacanyes- la Tardor Literària de la ciutat de Tarragona. Rivalitats sanes a part, els de Tarragona fa anys que han sabut trenar un canemàs literari importantíssim, amb cara i ulls. Veient què és cou a Reus, no hi ha color. En aquest aspecte, la vergonya ganxeta és absoluta. Desolació és el què hi ha quan es parla de literatura a Reus. Amb l’excepció resistent dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i els seus premis literaris per a joves -els quals he tingut el goig i l’honor de ser-ne premiat, primer, i jurat anys més tard, del premi de poesia Gabriel Ferrater-, res més. I no val allò tan sabut i tan vell del "… a Tarragona els ho paguen tot les petroquímiques". A treballar toquen!

Més al nord, a Vilafranca del Penedès, també fa dies que va la Quinzena Poètica. Val la pena visitar el cartell perquè es veu que està fet amb criteri. Res d’efectismes. Poesia en estat pur. Aplaudeixo, així a l’atzar, l’aparició de Pep Rosanes-Creus, grandiós poeta. Llegiu-ne Voltor, és una pura meravella.

Encara pugem més. A Sant Cugat del Vallès, el seu Festival de Poesia. D’aquest no cal dir-ne res. La cita està plenament consolidada. La manera com és tractada la figura de Gabriel Ferrater, que hi passà els darrers dies de la seva vida, és exemplar. Un altre cosa per a apuntar pels responsables de cultura de la ciutat que el va veure néixer. Aquest any, però, destacar l’acte que ha preparat en Biel Barnils. Una bona proposta pels qui no volen anar a dormir massa aviat.

I encara, pels qui vulguin endinsar-se en el món de la poesia i de la literatura, una bona proposta per terres osonenques.

Malauradament, servidor de vostès aquest que els escriu, no podrà anar a cap d’aquestes cites aquest cap de setmana. És el que té haver creuat la línia dels qui escolten poemes i els qui n’escriuen: que a vegades et presentes a premis literaris que corres el perill de guanyar.

Bona poesia a tothom!

Potser ho va dir algú altre, no ho sé, però sí, les persones són menys absents si la memòria les recupera per l’ara; si un grup de gent decideix aplegar-se i evocar, aixecar acta d’una pervivència que ja s’ha fragmentat mudant en milers de petits fragments deixats en fotografies, en poemes…

Demà, el PEN català i l’Espai Guinovart d’Agramunt, organitzen la I trobada de poetes per la pau. Estarà dedicada a la poeta i traductora Yael Langella. Una llarga llista de poetes diran els seus versos recordant la Yael. No hi podré ser, però hi haurà prou veus amigues com perquè ressonin en un lloc o altre guerrejant, combatent, lluitant contra l’oblit, contra el silenci, subtils enemics entestats en fer-nos arribar aquella mena de pau que s’ha de rebutjar sempre.

Dues propostes pels lletraferits d’aquest verals.

Per una banda, el col·loqui internàutic que la gent de Lletra va iniciar ahir i que clourà dijous al voltant del conte. Es treballa a partir de dos narracions: La mort de Lisa Sperling, de Mercè Rodoreda i  El guardagujas de Juan José Arreola. En recomano la lectura d’aquest darrer amb la vista posada en la nostra actualitat ferroviària: ni fet a mida. Els professors d’aquest encontre són els escriptors Eduard Màrquez i Pablo Raphael que aniran fent comentaris al voltant dels dos contes. Imprescindible pels qui volen endinsar-se en el món dels relats.

Per una altra banda, la tenaç feina del Rafael Vallbona i la seva revista de poesia contemporània El corb. Aportacions originals, amb poetes i poemes de primera. Salivera de versos. Les darreres aportacions, els rengles de Lluís Roda, Josep Pedrals i Francesc Puigcarbó.

La col·lecció d’àlbums que edita Quaderns Crema, sempre m’ha fascinat. Recordo que el dedicat a Gabriel Ferrater, em fou de gran servei per endinsar-me en el món ferraterià. N’és una característica d’aquests àlbums: fer un repàs de la vida i obra d’un artista afegint-hi imatges i defugint l’erudició fent-ne un retrat acurat, rigorós.

Aquests dies m’he empassat el que Ponç Puigdevall i Javier Cercas van dedicar al Gabriel Galmés. No en sabia gran cosa d’aquest escriptor i de nou, gràcies a la perícia del Jaume Vallcorba, descobreixo un gran autor. Val a dir que el volum és un bell homenatge a un escriptor que va morir massa jove. Manacorí militant, rebé el beneplàcit de la crítica i fou acollit com una de les grans revel·lacions de la narrativa dels darrers temps.

A l’àlbum, s’hi poden llegir uns quants articles seus. Són genials! Algú hauria de recopil·lar-los. De formació anglesa, admirador de Nabokov, se’l posà al costat dels humoristes british. Potser sí, però pel poc que he pogut llegir, hi ha també la veu del gran Josep Maria de Sagarra en els seus articles setmanals a Mirador. En David Madueño en parlava al seu bloc fa uns dies.

Sigui com sigui, maldo per endinsar-me en l’univers galmesià de seguit, de seguit. En recomano la seva lectura fervorosament.

Salvador Oliva, conegut per haver-se enfrontat amb la traducció al català de tota l’obra de William Shakespeare, és a més a més, un poeta. I un poeta que no s’ha limitat a escriure els seus versos corresponents, sinó que, a més, n’ha exercit de pedagog a través de tres llibres que tot el que es fa dir poeta ha d’haver llegit almenys un cop a la seva vida, encara que sigui per desaprendre-ho tot el què s’hi ensenya: Introducció a la mètrica, Mètrica catalana i Tractat d’elocució, formen aquesta indispensable tríada.

Aquest darrer és una eina indispensable per tots els que es dediquen a la interpretació oral de textos i que rebla el clau de la sapiència per tal de tenir la teoria més que ben apresa alhora d’enfrontar-se a escriure versos. En favor d’Oliva puc dir que tots tres llibres són eminentment pràctics i d’una gran eficàcia.

El passat dia 4 de juliol, al Caixafòrum, vam poder gaudir d’una lliçó del mestre Oliva. Al costat de l’actriu Montse Guallar, desgranaren, a dues veus, vers a vers, una selecció dels sonets de Shakespeare, també traduïts al català pel mateix Oliva i que suposen un bellíssim monument a la poesia, al meu parer molt superior a la traducció de l’obra dramàtica.

Montse Guallar llegia en català i Oliva ho feia en anglès. De seguida es va veure que la Guallar era alumna avantatjada del seu company de recital. El vers immaculat, dit sense pressa i sense repenjar-se en la cantarella de la rima, fou una delícia continuada, tènue, fràgil, sublim. Oliva, no tenint-ne prou amb saber-se tan ben homenatjat per la calidesa justa de la veu de la Montse, que feia brunyir la seva traducció, va fer tota una demostració de lectura dins els mateixos paràmetres, afegint a més, el matís del qui sap els racons amagats d’uns versos que han conviscut amb un mateix, molt de temps.

Si l’actuació de Guallar va fer-nos estremir, la d’Oliva ens emocionà terriblement. Malgrat no entendre del tot l’anglès, sonet a sonet, Oliva va fer-nos copsar a través de la seva dicció sense esquerdes, els mil i un reflexos de la grandesa que suposa Dir el vers en majúscules, sense córrer, amb les pauses justes i sobretot, sense cridar.

Torno de Caldetes. La lluna era un òpal lacti, una llàgrima de neu damunt el mar. S’hi donava el tret de sortida del festival Poesia i més. Hi he anat amb amics del PEN català. Abans, hem anat a visitar Josep Palau i Fabre. M’ha emocionat conèixer aquest dandi de les nostres lletres. Gorra cofada, murri i no escapant-se-li res malgrat entrar en la norantena. Venia també en Salem Zenia. S’han entès en francès. Quin francès tan elegant el de Palau! Quin plaer no és compartir el mateix moment amb algú que és un dels Grans!

A les deu hem començat el recital. El Salem llegia els seus poemes en amazic i jo en català. La traducció, de Ricard Ripoll. Impressionant. A la lluna ho hem dit tot. El Salem, també als éssers estimats que ha hagut de deixar per força a Algèria. Aquests dies hem compartit cerveses preparant la lectura. M’ha parlat del vent fred del nord que fa abaixar els termòmetres del seu país. Dels dialectes de cada clan, de cada província, de cada família. De com el primer que va fer en arribar a Barcelona, va ser caminar i caminar i caminar, després d’estar-se més de dos anys tancat a casa per por de les amenaces dels islamistes.

Hem llegit amb la força que només la poesia pot i sap donar-te. Els poemes del Salem parlen amb la veu ferma de la veritat. La veritat de l’amor dit sense trampes. La veritat dels estels que sembren de llum les nits de l’enyor. La veritat del Déu que cadascú ha de viure com vulgui, sense imposicions ni falsos fantasmes. Com a sorpresa, el Salem s’ha atrevit a llegir els versos finals del poema que us adjunto, en un perfecte català. En Salem va començar dilluns les classes i ha volgut tenir la gentilesa de llegir en la nostra llengua.

Després ens ha seguit el mestratge del Joan Margarit. La força de la seva veu. La seva presència explicant-se en els versos, en els poemes. La mort de la seva filla Joana, plasmada en el recull que porta el mateix títol i que recomano embogit per la crua bellesa que s’hi mostra. Margarit, l’arquitecte de mots i d’edificis. Poesia, poetes, poemes i la lluna esguardant-nos, no deixant-nos de petja, com si ho sabés que la volíem plena per fer-ne el nostre públic i recitar, recitar i recitar amb la felicitat enfollida dels versos que es fan sang i corren per les venes de la vida mateixa. Aquesta nit no podia ser de cap altra manera!

AQUESTA MORT QUE ENS SOTJA

Una desgràcia ens ha vingut

de fora, vivent

les tenebres l’escortaven.

Sota l’omba de la mort

sobrevivim

al malson de les bales que xiulen

Unes bales que ens roseguen la carn

perquè no volem abdicar

davant dels que tenen per món una estora

Van venir en nom de Déu

per abastar-vos

Oh intel·lectuals!

Amb la mort a la falda

us han tallat les llengües

Pobres artistes!

A més de les nostres misèries

Us hem d’aguantar les desgràcies

Colla de malvats

Heu matat l’esperança

Ens heu esquinçat el cor

Assassins!

Si els estels s’apaguen

qui farà costat a la lluna?

Si les flors es marceixen

us penseu que la palla florirà?

Si els cors tenen pena

és perquè una desgràcia els ronda

Si els ocells viuen en gàbies

la vida esdevé més trista

Si ells maten els artistes

qui cantarà l’amor?

Salem Zenia (traducció de Ricard Ripoll)

Em va passar El laberinto del Fauno del Guillermo del Toro. L’altre dia me la vaig mirar al devedé. No em va desagradar. Una mirada original a tot el desori de la guerra i del franquisme posterior. Hi ha un moment que el faune diu a la nena protagonista: "… heu de lluitar perquè l’oblit no us pugui véncer". La nena, en teoria, és una princesa de conte de fades que no recorda que ho és i ha de superar una sèrie de proves per tornar al seu reialme. La pel·lícula fa ús de manera molt original d’un joc de miralls: el que passa a la realitat amb allò que la nena necessita creure fugint a un món imaginari on cada fet tingui una resposta.

És curiós perquè aquest dies m’he empassat en menys d’una setmana l’extraordinària Les veus del Pamano del Jaume Cabré. També m’havia passat. La Guerra Civil altre cop, aquest cop al Pallars. Més enllà dels fets propis de la trama, aquesa voluntat de fer incidència en la grisor d’aquells anys concentrat en les revenges d’un petit poble dividit entre vencedors i vençuts.

Darrerament el tema de la Guerra Civil ha estat utilitzat per diversos escriptors catalans donant lloc a grans novel·les. A l’excel·lent llibre de Cabré afegir-hi País íntim de la Maria Barbal i Pa negre de l’Emili Teixidor. Tots tres llibres saben captar l’atmosfera de l’opressió emplaçant els personatges ni en la rotunditat del blanc ni en la rotunditat del negre. Tots, qui més qui menys, transiten en aquesta grisor que hi ha enmig procurant senzillament sobreviure.

Que la literatura sigui sensible a aquests exercicis crec que és una gran cosa. Als fets històrics més o menys objectius, la crossa d’aquesta tríada de llibre -n’hi ha més, segur- que permeten recrear quina era l’atmosfera del moment, matisar l’exaltació, dotar a la Història d’un complement suggestiu que no ens faci oblidar, que ens sàpiga parlar amb la veu de les persones, no pas dels historiadors, de les petites històries que a tots, malgrat els anys transcorreguts, encara ens esquitxen amb la proximitat de record dels avis o dels pares.

Ell pitja el botó del porter automàtic.

La veu d’ella li pregunta: "Qui és?"

Somrís tot ell abans de dir: "Sóc jo".

                                                 DF

Feia temps que no plorava amb un llibre. N. P., de la Banana Yoshimoto, ha aconseguit fer-me estirar quatre llàgrimes. És una novel·la dura. De personatges enfrontats directament amb els seus fantasmes. Sense un argument on alleugerir tota la càrrega emocional que porten a sobre. M’ha commogut el personatge de la Sui. Es preciosa la carta que li escriu a la protagonista al final del llibre. La Yoshimoto crea un personatge totalment impossibilitat per ser feliç. Tortuós. Impredictible. Però tendre i fràgil alhora. Una perillosa sirena on poques són les cordes que et puguin fermar al pal de la nau per no llençar-te engolit per la mar.

La mort hi plana en tota la novel·la. La mort i la literatura. Un conte per qui ha mort molta gent i la seva traducció que lliga als quatre personatges. Tots ballen al so del relat. Com vivint en una realitat emmarcada dins la mateixa literatura. Pel que es desprén en l’epíleg de la pròpia autora, no devia ser fàcil escriure-la. S’hi destil·la una amargor sempre surant, com una taca d’oli, en un oceà de comprensió, d’amistat, de sinceritat, malgrat tot.

La Yoshimoto escriu a partir de la fragilitat. Un aparent lleuger canemàs abriga la història. Flueix a la perfecció la seva prosa. Depura l’estil per fer-lo accessible des de l’espiritualitat, per fer-lo proper no des d’una relació textual, sinó que sap velar les frontisses de la marqueteria pròpia de l’ofici, amb fums i boires apacibles. En aquest sentit s’assembla molt a la prosa de Murakami, però aquest es repenja encara en l’argument. No és tan despullat com la Yoshimoto. Només una lectura més professional, ens farà adonar que aquesta fluïdesa verbal, la basteix una poderosa estructura on frases en aparença fora de context i disposicions gràfiques del text, doten una càrrega poètica afegida del tot reeixida, preciosa, voluble, real, a la sensació que en tot moment són ànimes torturades, però sinceres, d’una humanitat exarcebada, les que ens fan sentir propera la seva història.