Els dies i les dones

David Figueres

DE SOBIRANIES I PATERNITATS

0
Les quatre de la tarda. Les campanes del Parlament són batalls ning-nang, ning-nang cridant a les il·lustres senyores i senyors diputats a tornar-s’hi a posar. Comença un debat històric. L’Emancipació del nostre país. Declarar la nostra plena sobirania per decidir el nostre futur. El resultat se sap d’avançada. No hi haurà sorpreses destacables. L’exercici de la democràcia, però, demana la litúrgia de l’aprovació, del diàleg. Fa molts anys que aquí ho fem d’aquesta manera. (Segueix llegint)

    

Oriol Junqueras per ERC obre camí. Sense papers. Aquesta vegada el discurs no està tan ben travat. Parla de democràcia sobretot. De decidir. De sumar. En un moment donat es refereix a l’hemicicle com a “aula”. Massa anys davant la pissarra. Diu que el seu partit és independentista i que el seu desig seria que tothom en fos. Hi ha somriures. Defensa l’Estat com una necessitat per pal·liar els mals que ens assolen. No des de l’encimbellament poètic. No, Junqueras parla tocant de peus a terra. Afortunadament.

Pere Navarro sí que fa servir papers. No sabem de quin color. El que sí que podem constatar és que el seu discurs és del tot esgrogueït. El federalisme. Parla dels “pobles d’Espanya”. Moderat. Sense saber fer servir l’ús de l’èmfasi per falta de pràctica dialèctica. La mateixa cançó que el debat per la Independència no és altra cosa que una cortina de fum per no veure els problemes reals. Més que antic, com dirien alguns padrins, el discurs “és d’antes”.

Alicia Sánchez Camacho comença parlant en espanyol. Com es diria en argot teatral, comença molt amunt. Amenaça que tot plegat és anticonstitucional. Amenaça que si s’obren escletxes de responsabilitats jurídiques, ells hi seran per posar sal a la nafra. Parla de saber admetre els errors. Les trifulgues de la corrupció. No sé a què treu cap. Sap que a Madrid se la miren. Dóna la benvinguda a Navarro al costat fosc de la força. Navarro no sap on posar-se.

Joan Herrera està tranquil aquesta tarda. No ens obsequia amb aquell mal d’estómac crònic que acostuma a gastar en les seves intervencions. Domina les inflexions de veu. No sembla el cantant de Talking Heads ballant. Ens l’imaginem clinc-clilnc cullereta plena a vessar de sals de fruita just després de dinar. Sobreeixit d’Almax. Sigui com sigui, el seu discurs està ben fonamentat. “Espanya hauria de decidir si és un país o només tot és Constitució”. Fins i tot cita Carod-Rovira!!!

Albert Rivera no decep. Es planta davant la tribuna d’oradors llegint el primer article de la Constitució. Tot allò d’on resideix la sobirania del poble. Parla també en espanyol. Of course. Per ell tot el que està presenciant és només pur teatre. L’escenografia que ell esgrima és el llibret de la Sacrosanta Constitució. Hi ha un moment que ens espanta quan diu que pensa votar que sí. Sí, matisa, a seguir exercint el nacionalisme espanyol més xaró i lerrouxista. Es riu dels presidents de la Generalitat dient que una cosa són presidents i l’altre, cabdills. Jordi Turull, des del seu escó, el repta a que digui quants president de la Generalitat hi ha hagut. Ni cas. Si abans Sánchez Camacho s’ha disfressat d’Emperador, ara Rivera, fet un Darth Vader constitucional, també dóna la benvinguda al PSC als seus. Ara Navarro riu.

Per la CUP surt a parlar Quim Arrufat. LLegeix de pressa. S’equivoca a vegades. No alça gaire la vista dels fulls. Anuncia els que ja se sabia. Que sí però no. Que no però sí. Dels seus tres vots, dos aniran al calaix de l’abstenció i un al “sí” però tintat de crítica. No els agradat això que no s’inclogués el mot “Països Catalans” ni que es donés per suposat que només tenim futur dins la Unió Europea. Potser sí que volien ser conseqüents amb el que els ha portat fins on són ara, però precisament perquè representen un ampli espectre de la lluita independentista, voleu dir que en una votació històrica com la d’avui, en la qual molts hi han deixat la vida fins i tot, perquè fos possible, no es podia ser més generós? Discutible. Molt. (Per cert, aquestes punyetes tornaran a sortir, seguríssim, quan es faci el redactat de la pregunta per la Consulta).

Oriol Pujol fa de camió escombra. No entra en les provocacions llençades per alguns grups contra el president Mas. El seu to és conciliador. Sap que no toca fer una arenga massa pujada de to. No cal. No toca. La votació està tancada. Bon vent i barca nova. Aquí us quedeu.

Les votacions comencen. Els senyors del PP abandonen les seves cadires. Hi havia el dubte de què farien els socialistes, o alguns socialistes, o catalanistes socialistes, o el que siguin. N’hi ha 5 que no fan cas dels dos dits alçats del seu cap de grup que diu que han de pitjar els botonet corresponent. El negatiu. El del “no”. El de quedar fora de tot. Senzillament no voten.

Els 85 vots afirmatius són suficients per donar un pas més en el nostre alliberament com a nació. Potser sí que literàriament el text no trempa gaire. Caldrà trobar el nostre Thomas Jefferson particular. Aquí podeu llegir-la. Avui hem fet història.

Mentrestant al carrer Nicaragua, els cinc genets de l’apocalipsi socialista els tocaran la cresta: “Al Navarro anireu”, però tampoc no creiem que això sigu una amenaça que acolloni gaire. Estem convençuts que Pere Navarro malsomiarà tota la nit amb la Sánchez Camacho y el Rivera dient-li a cau d’orella “Pere, soy tu paaaaadre”.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

REUS IS DIFFERENT?

0
D’un temps ençà el nom de la ciutat on vaig néixer, Reus, m’ha fet ennuegar unes quantes vegades. M’explico. En el meu dia a dia he deixat de llegir diaris en el seu format original, les pantalles han foragitat el frec del paper. Reservo aquesta pràctica atàvica pels dies festius, tot esmorzant.

Ha estat tenint a la boca una queixalada d’entrepà o un glop de cafè amb llet, que tot d’una he hagut de fer esforços per no mostrar a la resta dels clients de l’establiment, què hi tenia a la boca. I és que des de tot l’assumpte d’Innova, passant pel pacte de CiU i el PP arribant fins al ridícul del darrer cartell de Carnaval, que sembla que aquella dita del “Fot-li que és de Reus!” hagi adquirit una qualitat semàntica desmesurada. (Segueix llegint)

 

    

Ennuegaments a banda, pel que he pogut anar comprovant, a la ciutat tot està una mica enrarit. De l’oasi ganxet de quan els socialistes tallaven el bacallà amb el beneplàcid d’ERC i Iniciativa, s’ha passat a un canvi de cicle amb l’entrada dels convergents de la mà dels senyors (per dir-ne d’alguna manera) del PP. Cosa inèdita i que en general, tret potser pels votants dels de l’aligot blau, no ha caigut massa bé.

Tenint en compte la conjuntura política actual en la qual CiU s’ha posat a la feina de d’afaiçonar aquest Estat que uns quants fa temps que diem que és la manera natural de fer evolucionar aquesta terra nostra cap al país que mai no ha deixat de ser, cal desprendre’s que tal i com CiU ha anat fent amb altres compromisos de govern en altres administracions, el pacte es trenqui.

Peró lògica i política no sempre van de bracet i la veritat és que malgrat que ha aparegut un manifest que reclama aquest trencament, sembla que el sainet encara donarà per uns quants actes més. Són molts els qui veuen que l’alternativa és molt lluny de materialitzar-se en forma de cartipàs consistent i operatiu.

Són altres temps. No fa tant anàvem tots una mica forts d’armilla i deixàvem les coses públiques en mans dels qui elegíem cada quatre anys. Amb l’hortet i el xaletet i les quatre quiquetes per anar fent, giràvem el cap a una altra banda si oloràvem que la cosa, als despatxos, anava de tants per cents. Ja s’hi comptava. Ara que tots anem més justos que un pany de cop, la cosa ha canviat, perquè ara sabem que als despatxos, els tants per cent van engrandir-se cap als molts i molts zeros i tothom amb el melindro a la butxaca per veure on el podria sucar.

Mentrestant, però, mentre a altres llocs i institucions, veurem com la genteta del PP va quedant arraconada, els reusencs, tant els qui hi viuen, com els qui perpetrem paperets digitals de tant en tant per no perdre de la roba aquell flaire de menjablanc i de pólvora de Tronada, ens doldrem que al nostre poble, encara puguin remenar les cireres per molt de temps encara i ens facin passar a tots per l’adreçador de la seva retòrica que tufeja d’espanyolitat mediocre, maleducada i testicular.

Tant de bo m’equivoqui i els senyors de les Barcelones puguin encendre el semàfor verd per tal d’enretirar aquesta Pesta Pudent de personatges indignes, encara que sigui perquè servidor, de dissabte en dissabte, eviti haver de demanar disculpes a ningú per si un bocí d’entrepà de fuet o de pernil o un glop de tallat, surti expel.lit de la meva boca en tornar a veure escrit en un diari el nom de Reus al costat d’algun exabrupte en forma de notícia.

GRAVAT A L’ÀNIMA

1
Publicat el 2 de gener de 2013
Començo l’any amb bones lectures. Aquestes festes m’ha acompanyat Narcís Comadira i  l’exquisida prosa de les seves Marques de foc. Els poemes i els dies. 

Com sempre, amb aquella habitual humilitat mofeta, Comadira ens dóna a llegir no res “un llibre d’encàrrec”, i com aquell qui no vol la cosa, ens planta davant els nostres nassos una lliçó magistral de com llegir poesia. Potser m’hi extengui més endavant quan l’hagi acabat de pair com pertoca.

Ara com ara, en copio un fragment de la introducció que de fet podríem dir que n’és el pinyol mateix de tot el volum.

“Quan un poema et queda  gravat a l’ànima amb una marca de foc es fa difícil oblidar-lo. Et segueix sempre més. I alguna cosa d’aquest poema acaba sortint algun dia en algun poema que escrius. És el diàleg amb els morts. Els poetes conversem amb els poetes que ens han precedit i, a vegades, més aviat poques, amb algun contemporani. Els fem presents en la nostra vida i la seva energia passa a la nostra llengua, quan traduïm, i a la nostra veu lírica i la modifica. I encara un altra cosa. Nosaltres també modifiquem aquell sentit originari quan donem la nostra llengua i la nostra veu a un altre poeta”.

Així sia.