Els dies i les dones

Torno de Caldetes. La lluna era un òpal lacti, una llàgrima de neu damunt el mar. S’hi donava el tret de sortida del festival Poesia i més. Hi he anat amb amics del PEN català. Abans, hem anat a visitar Josep Palau i Fabre. M’ha emocionat conèixer aquest dandi de les nostres lletres. Gorra cofada, murri i no escapant-se-li res malgrat entrar en la norantena. Venia també en Salem Zenia. S’han entès en francès. Quin francès tan elegant el de Palau! Quin plaer no és compartir el mateix moment amb algú que és un dels Grans!

A les deu hem començat el recital. El Salem llegia els seus poemes en amazic i jo en català. La traducció, de Ricard Ripoll. Impressionant. A la lluna ho hem dit tot. El Salem, també als éssers estimats que ha hagut de deixar per força a Algèria. Aquests dies hem compartit cerveses preparant la lectura. M’ha parlat del vent fred del nord que fa abaixar els termòmetres del seu país. Dels dialectes de cada clan, de cada província, de cada família. De com el primer que va fer en arribar a Barcelona, va ser caminar i caminar i caminar, després d’estar-se més de dos anys tancat a casa per por de les amenaces dels islamistes.

Hem llegit amb la força que només la poesia pot i sap donar-te. Els poemes del Salem parlen amb la veu ferma de la veritat. La veritat de l’amor dit sense trampes. La veritat dels estels que sembren de llum les nits de l’enyor. La veritat del Déu que cadascú ha de viure com vulgui, sense imposicions ni falsos fantasmes. Com a sorpresa, el Salem s’ha atrevit a llegir els versos finals del poema que us adjunto, en un perfecte català. En Salem va començar dilluns les classes i ha volgut tenir la gentilesa de llegir en la nostra llengua.

Després ens ha seguit el mestratge del Joan Margarit. La força de la seva veu. La seva presència explicant-se en els versos, en els poemes. La mort de la seva filla Joana, plasmada en el recull que porta el mateix títol i que recomano embogit per la crua bellesa que s’hi mostra. Margarit, l’arquitecte de mots i d’edificis. Poesia, poetes, poemes i la lluna esguardant-nos, no deixant-nos de petja, com si ho sabés que la volíem plena per fer-ne el nostre públic i recitar, recitar i recitar amb la felicitat enfollida dels versos que es fan sang i corren per les venes de la vida mateixa. Aquesta nit no podia ser de cap altra manera!

AQUESTA MORT QUE ENS SOTJA

Una desgràcia ens ha vingut

de fora, vivent

les tenebres l’escortaven.

Sota l’omba de la mort

sobrevivim

al malson de les bales que xiulen

Unes bales que ens roseguen la carn

perquè no volem abdicar

davant dels que tenen per món una estora

Van venir en nom de Déu

per abastar-vos

Oh intel·lectuals!

Amb la mort a la falda

us han tallat les llengües

Pobres artistes!

A més de les nostres misèries

Us hem d’aguantar les desgràcies

Colla de malvats

Heu matat l’esperança

Ens heu esquinçat el cor

Assassins!

Si els estels s’apaguen

qui farà costat a la lluna?

Si les flors es marceixen

us penseu que la palla florirà?

Si els cors tenen pena

és perquè una desgràcia els ronda

Si els ocells viuen en gàbies

la vida esdevé més trista

Si ells maten els artistes

qui cantarà l’amor?

Salem Zenia (traducció de Ricard Ripoll)

Més comunicació, sí, però també més ansietat. El telèfon fixe que no sona, el mòbil també afònic: el sobre inexistent a la part superior de la pantalleta. La bústia d’entrada buida, el ninotet que apareix del tot vermell, el comentari al bloc que no s’escriu…

El proper divendres dia 29 de juny, comença a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, la segona edició del Festival de poesia  Poesia i +  i que compta amb la presència d’una munió de veus que diran poemes de Palau i Fabre i de molts altres poetes. La millor manera de festejar aquest norantè aniversari de Josep Palau i Fabre.

El tret de sortida el donaran els poetes Joan Margarit i el Salem Zenia, poeta argelí en llengua amazic, aquest divendres. Per tal de donar més volada als poemes del Salem, els amics del PEN català, entitat col·laboradora en aquest acte, van demanar-me si podia llegir la versió en català dels poemes que el Salem llegirà i que el Ricard Ripoll ha traduït de manera magnífica i que s’editaran en una plaquette.

No cal dir que he acceptat gustós l’oferiment. Tot el que es pugui fer per donar a conèixer l’obra d’un escriptor que no pot tornar al seu país i de retruc posar d’actualitat la persecució que la llengua bereber pateix a Argèlia, sempre serà poc. Un honor acompanyar a dos poetes com el Salem i el Joan Margarit, i no cal dir-ho, compartir-ho també amb tots vosaltres.

L’Enric sempre havia estat un noi mogut. Un d’aquells nens que ara en diuen hiperactius. De ben petit ja tenia una fixació: els cotxes. Així que va fer la majoria d’edat, l’Enric, es va treure el carnet. No cal dir que de seguida es va apuntar al món del tunning. Va fer del vell Seat Panda de sa mare tota una filigrana. Va fer molts quartos venent-lo a un altre "tunero".

Tot i que no havia tingut cap problema seriós amb la policia, l’Enric conduint era un temerari. La seva família patia. Ell no tant. Quan el pare de l’Enric, un altre boig dels cotxes, va anunciar que havia fet un cop de cap i deixà, cerimoniós, el catàleg del nou vehicle que havia adquirit damunt la taula del menjador, l’Enric va fer un uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaala! que era tota una declaració de principis. D’aquí una setmana el concessionari donaria el cotxe al seu pare.

L’Enric va passar-se aquella setmana somniant que posava les mans al volant d’aquella meravella última generació, capaç d’agafar velocitat inimaginables, tot confort i seguretat. La setmana va passar i el seu pare va tenir el cotxe. No cal dir que l’Enric ni l’olorà, al principi, aquella preciosa màquina. L’Enric era un murri, però. Va portar-se bé el temps just perquè son pare s’adonés que bé podia donar una oportunitat al xaval i deixar-lo domar aquell preciós poltre.

El garatge on aparcaven el flamant cotxe, no era al mateix edifici on vivia la família de l’Enric. D’aquí que, com a prova de foc, el pare de l’Enric deixés que l’Enric desés el cotxe al pàrquing, un dia. L’Enric tornà a emetre un uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaala! sorollós i entomà les claus. Excitat per l’experiència, va deixar de banda tota mesura de seguretat i va voler portar aquell prodigi mecànic fins als límits. Va arribar davant la porta del pàrquing no als 30 quilòmetres per hora aconsellats, sinó a més de 120. No cal dir que l’estrall va ser considerable. L’Enric no es va fer res.

L’Enric va rebre tot tipus de càstigs. Davant l’altre gent, el seu pare desaconsellava la compra del seu cotxe: el seu li va sortir amb tots els problemes tècnics del món: "El meu xiquet, l’Enric, gairebé s’hi queda, pobre fill".

Avui deixar Reus ha estat més difícil. Aquests dies val la pena ser ganxet. Són dies de festa, de deixar les cabòries a casa i baixar al carrer per confondre’s amb la Mulassa, amb els gegants, amb els nanos, amb el Bou… Dies per fer Reus, per ser Reus. Del matí a la tarda, malgrat les obligacions laborals, tenir el cap sonant-hi tabals i gralles, ésser diligent només en la mesura de procurar que els somnis i desitjos siguin esclatants, com una tronada de vida encesa.

Avui deixar Reus ha estat més complicat. Ahir quedar amb la gent al Mercadal. Veure com el foc, al bell mig de la plaça, anava cremant el misteri d’ésser només flames de desig de viure sense voluntat de transcendència. Com petaven cebetes i trons entre les cames dels xiquets. Les cervesetes lentes de la plaça del Castell. Acumulació de gent, d’ampolles buides, d’amistat plena. Va desfilant el capvespre. Els mòbils que sonen. "On sou?" Baixar a Barraques. Sopar un entrepà. Escoltar de lluny els teloners. "Ei què, dius?" Endrapar amb la calma.

Avui deixar Reus ha costat. Els primers acords. Antònia Font. Tot un luxe. Córrer a buscar la millor ubicació. I bramar, saltar, aplaudir, ballar, cridar… com un doll de necessitat catàrtica, de confondre-t’hi entre les lletres i les músiques de mossèn Oliver. "Gracis" i adéu. Ens eixuguem la bava. El cos encara demana guerra. Xops de suor i de felicitat, anar a fer un tomb. Retrobar-te amb més gent. Més cerveses. Veure com puja la canalla, especialment la femenina. "Aquesta no és aquella que una vegada…"

Avui deixar Reus no ha estat gens senzill. Arribar a casa mort. Sentir com cada múscul vol demanar la baixa indefinida. Assaltar la nevera. Menjar qualsevol cosa que sigui prou sòlida com perquè retingui tot el procés d’autodestrucció que les entranyes, així de dins, han iniciat. Que no tenim edat. Que demà no serem bons per a res. Que tot això passa factura. Però l’angelet que és com jo i que em parla enfilat a la meva espatlla, rep una forcada al cul del trident del dimoniet, que també és com jo, i que s’està a l’altra d’espatlla sense remugar.

Enguany se celebra el quinzè aniversari de la mort de Joan Fuster. La seva obra pesa. El seu rigor, la seva adscripció a un compromís. Un intel·lectual a l’antiga. Li tocà néixer en un país prou curiós: el valencià. He intentat entendre’l aquest país, i com més m’hi he endinsat, més dubtes m’han aparegut. Dubto que es pugui prendre com una totalitat. Penso que és més un colossal mirall que un bon dia, algú, va trencar en milers i milers de trossets.  

Probablement Fuster ho sabia. Es posà a la feina, des de Sueca, de tornar a reconstruir l’espill. Penso que se’n va sortir a mitges. Va tenir la virtut de tocar allò que no sona als qui el volien només dedicat a exercir de Montaigne de Ribera Baixa. Un caramel massa temptador això de reconstruir països per un sentimental militant com era Fuster.

El 1977 Montserrat Roig va entrevistar-lo a la televisió. El personatge s’hi revela amb tota la capacitat de seducció intacta. Probablement sigui un dels testimonis més valuosos per poder donar a conèixer a les noves generacions qui era Joan Fuster i sobretot per no oblidar-lo.

Entrevista: part 1

Entrevista: part 2

Entrevista: part 3

El dia 24 de maig de 2001 el Parlament de Catalunya aprovava una resolució en la qual instava, al govern de la Generalitat, a declarar el país com a territori d’acollida per a escriptors perseguits, proporcionant-los un lloc on fer el seu exili menys difícil. Han passat sis anys d’ençà d’aquell dictamen i avui Catalunya pot fer efectiu aquest compromís acollint al novel·lista, poeta i periodista algerià en llengua tamazigh Salem Zenia.

A través de la xarxa internacional ICORN que acull diverses ciutats del món agermanades per aquest propòsit, el Salem ha pogut trobar a Barcelona el refugi per poder treballar sense témer per la seva vida. El PEN català, present en el consell assessor de l’ICORN, ha volgut fer valer, una vegada més, el seu compromís de més de vuitanta anys per fer que la paraula escriptor no sigui només associat al món de la literatura sinó que esdevingui també un sinònim de denúncia contra aquelles activitats que coarten la llibertat d’expressió.

 Aquesta tarda al CIDOB, en commemoració del Dia Internacional del Refugiat, el Salem, conjuntament amb d’altres persones que també han hagut de fugir del seu país i persones d’aquí que en un moment donat van haver de refugiar-se lluny del lloc on havien nascut, ens parlaran dels seus refugis: els que ara tenen i els que un dia van tenir.

(foto: l’escriptor Salem Zenia)

Fa més d’una setmana que estudia, amb paciència, la ruta més curta per anar amb metro de casa meva fins al lloc on ha de fer el curs. Em diu que ha comprat un mapa i que el té tot amb ratlles vermelles. No ens entenem: em parla de les línies pel seu número quan a Barcelona tothom les coneix pel seu color. Em diu que li compri una tedeu, iogurts desnatats, llet desnatada…

Durant el dia rebo tres missatges recordant-me l’hora que plega (em fa memòria, també, d’això dels iogurts i la llet). A l’hora acordada una trucada. Em diu que s’espera davant la parada de metro. M’hi arribo i no la veig. Ha sortit per la que no era. Sembla una escaladora a punt d’abordar un pic de l’Himalaia. Anem cap a casa. Al pis, inspecció de lavabo, cuina i de l’habitació que ocuparà de manera provisional.

Invasió gens subtil de l’espai habilitat com a propi. Expansió cap al menjador. Obre la terrassa. Saluda als veïns samarreta imperi que sopen al davant. Ni la dutxa no apaivaga aquesta necessitat de moure’s. Malgrat que té llit, es posa a inflar el matalàs inflable que ha portat. El provo i no l’hi dono ni una nit de vida. "Què dius, què dius, si s’hi dorm de puta mare…"  Malgrat tenir els seus desnatats, escura que escura un dels meus grecs amb bocins d’anous.

Ara truca pel telèfon fixe. No recorda el seu número. Busca i busca al mòbil sense escoltar que el seu número està gravat a la memòria. "Tira, tira…"  El seu xic s’ha deixat les claus de casa i ara no pot entrar. "Què faig, agafo un tren i vinc?" Alterada no entén que rigui per l’absurditat de la proposta. Després ella riu amb mi. Ataca un altre dels meus iogurts. Ocupa tot el sofà en horitzontal i treu dents i ungles si provo de canviar el canal per veure una altra cosa que no sigui Ventdelplà.

L’endemà, en aixecar-me, veig que el matalàs inflable ha estat defenestrat de l’habitació i s’està dret repenjat a la paret. "Què dius, què dius, s’hi dorm de puta mare…" Tenia set anys quan l’àvia ens va despertar, al meu germà i a mi, dient-nos que la mare era a l’hospital per tenir un germanet o una germaneta. Va ser germaneta i ara, més de vint anys després, passarà un parell de setmanes al meu pis.  Tot i l’atabalament que comporta, m’agrada que hagi vingut. Obro la nevera i en trec un desnatat. No són tan dolents com és això.

Em va passar El laberinto del Fauno del Guillermo del Toro. L’altre dia me la vaig mirar al devedé. No em va desagradar. Una mirada original a tot el desori de la guerra i del franquisme posterior. Hi ha un moment que el faune diu a la nena protagonista: "… heu de lluitar perquè l’oblit no us pugui véncer". La nena, en teoria, és una princesa de conte de fades que no recorda que ho és i ha de superar una sèrie de proves per tornar al seu reialme. La pel·lícula fa ús de manera molt original d’un joc de miralls: el que passa a la realitat amb allò que la nena necessita creure fugint a un món imaginari on cada fet tingui una resposta.

És curiós perquè aquest dies m’he empassat en menys d’una setmana l’extraordinària Les veus del Pamano del Jaume Cabré. També m’havia passat. La Guerra Civil altre cop, aquest cop al Pallars. Més enllà dels fets propis de la trama, aquesa voluntat de fer incidència en la grisor d’aquells anys concentrat en les revenges d’un petit poble dividit entre vencedors i vençuts.

Darrerament el tema de la Guerra Civil ha estat utilitzat per diversos escriptors catalans donant lloc a grans novel·les. A l’excel·lent llibre de Cabré afegir-hi País íntim de la Maria Barbal i Pa negre de l’Emili Teixidor. Tots tres llibres saben captar l’atmosfera de l’opressió emplaçant els personatges ni en la rotunditat del blanc ni en la rotunditat del negre. Tots, qui més qui menys, transiten en aquesta grisor que hi ha enmig procurant senzillament sobreviure.

Que la literatura sigui sensible a aquests exercicis crec que és una gran cosa. Als fets històrics més o menys objectius, la crossa d’aquesta tríada de llibre -n’hi ha més, segur- que permeten recrear quina era l’atmosfera del moment, matisar l’exaltació, dotar a la Història d’un complement suggestiu que no ens faci oblidar, que ens sàpiga parlar amb la veu de les persones, no pas dels historiadors, de les petites històries que a tots, malgrat els anys transcorreguts, encara ens esquitxen amb la proximitat de record dels avis o dels pares.

Fa molts anys que segueixo els articles del Joan Josep Isern a l’Avui. La seva crítica literària ha guiat moltes, moltíssimes de les meves lectures. Quan vaig començar amb això dels dies, amb això de les dones, de seguida em va plaure, no sense sentir un gran respecte i certa por, poder compartir espai cibernètic amb una persona que per mi ja era un tot un referent.

Avui el Totxos, totxanes i maons, fa tres anys. El Joan Josep ho ha celebrat mostrant una mica més de la seva cordialitat. Una cordialitat que, en el meu cas, ja sabia que gastava doncs, en els petits contactes que hem mantingut, sempre s’ha mostrat de la mateixa manera. Per algú com jo que tot just comença a treure el cap pel món de les lletres, això s’agraeix.

No cal dir que sóc entusiasta lector de les totxanes. Per mi aquest bloc, reuneix moltes de les condicions que penso un bon bloc ha de tenir: que sigui amè, que hi aprenguis coses divertint-te i que hi hagi el punt just de despullament per sentir-hi palpitar aquell deix d’humanitat que sempre fa més properes les coses.

Volem més passejades amb vespa, volem més declaracions d’amor a l’A., volem més batalletes, volem saber com et puja la canalla entre concert i concert, entre cançó i cançó; volem que n’hi hagi molts més de totxos, de totxanes de maons per anar-la bastint ben dreta i ferma, bloc a bloc, aquesta catosfera nostra.

Per molts anys, Joan Josep!

Gran descoberta aquesta franquícia de restaurants dedicats a la gastronomia catalana: "Origen 99’9%". Van començar al Born de Barcelona el 2002 i ja compten amb cinc restaurants més a la ciutat i un a Tarragona. A més de restaurant, ofereixen la possibilitat d’emportar-se els nombrosos platillos que preparen, a casa, o comprar una gran diversitat de productes del país. LLegiu-ne la carta i eixugueu-vos la salivera.

Ahir, sopant al restaurant d’Enric Granados, vaig experimentar un retrobament íntim amb el meu ideari gastronòmic i és que, regirant la carta, vaig topar amb una magnífica truita amb suc! No és un plat apte per aquestes dates, ho sé, però els ulls se m’hi van llençar i després d’una amanida, la truita va ser endrapada a quatre mans sense contemplacions. Turgències provocades pel farciment dens, no pas per afegir maizenes, com a vegades passa en aquelles truites de patata inflades, de postal, però sense substància. El suquet, de la mateixa densitat, mirant-te amb cara d’orfe a la recerca d’un bocí de pa per fer-li de pare i de mare.

El fet de trobar un plat com la truita amb suc, és molt significatiu de la mena de feina que estan portant a terme la gent d’"Origen 99’9%". Una variada i riquíssima carta que ofereix plats i begudes d’arreu dels Països Catalans sense disfressar-los amb modernitats supèrflues sinó presentant-los com a testimonis d’una cultura del menjar viva i excepcional. Cada plat, a més de la seva composició, explica la seva procedència geogràfica. 

Ho vam regar tot amb un magnífic blanc dels cellers de Bàrbara Forès de Gandesa. Un d’aquests blancs que sempre defensaré per sortir de la monotonia dels blancs que s’escolen per la gargamella sense deixar res a la boca, com aquells petons de discoteca. No, la garnatxa blanca deixa un pòsit al paladar i a la llengua d’una gran presència, però sense embafar. Dignes dels millors besos inesborrables.

Una immillorable manera de fer soroll per fer conèixer que es cou i s’ha cuit als nostres fogons ara i sempre, aquests "Origen 99’9%"; estrèpit de forquilles i ganivets tintinejant als plats, assentint amb silenci de felicitat dibuixada amb gust, cada cullerada, cada enforquillada d’allò que som.

Fins al 7 d’agost es pot veure al Museo del Palacio de Bellas Artes de Ciudad de México, l’exposició Frida Kahlo, 1907-2007. Homenaje nacional . Ambiciosa mostra, fins a la data la més completa, de la vida i obra de la pintora mexicana Frida Kahlo. Casada amb el també pintor Diego Rivera, la seva vida en comú fou tota una odissea marcada per les infidelitats mútues i per haver topat dos universos amb totes les seves constel·lacions, planetes i galàxies; incapaços de transigir o d’adaptar-se a una convivència en pau.

Malgrat que la mostra se centra en l’obra de la Kahlo, és indissociable la seva relació amb Rivera. Precisament enguany també se’n celebra el 50è aniversari de la seva mort. Poques parelles artístiques aconsegueixen amb la seva obra bastir un joc de miralls tan suggerent. De la grandiloqüència de Rivera abraçant totes les causes, als punyents autoretrats de la Kahlo foradada, trencada per la poliomielitis que patí i per l’accident d’autobús que li foradà la matriu entre d’altres dolences que l’acompanyaren tota la vida.

Famosa per mostrar-se amb borrissol sota el nas i fent gala d’una única cella, s’ha d’explicar que mostrar-se d’aquesta manera, era un signe de respectabilitat pels indígenes mexicans. Poder lluir aquesta pilositat era indicatiu que la seva família s’havia relacionat amb espanyols i per tant, haver aconseguit un rang més alt que no pas els altres indis, de natural, amb molt poc pèl al cos.

Per la Casa Azul la casa de Coyoacán que Rivera i Kahlo van compartir, ara convertida en museu, van passar bona part dels intel·lectuals i artistes de principis del segle XX. Tots van ser testimonis de la duresa amb què Diego Rivera tractava un no menys difícil Frida Kaho que sempre va necessitar afecte i estima. Un elefant, Rivera, que no tenia ulls més que per la seva obra i una coloma, Kahlo, que malgrat abocar-se a desprendre’s del seu dolor damunt les teles, mai va poder acabar d’aixecar el vol del tot.

Si fa uns anys m’haguessin dit que el meu germà acabaria maridant-se amb la meva amiga N., la cara d’astorament d’aquest servidor de vostès que els escriu ara mateix, seria infinita. Però Reus és un poble petit, malgrat els seus gairebé cent mil habitants, i el fet que deixés com a  fiança per la meva marxa a les barcelones, els meus dos germans encarregats d’informar puntualment de les meves desavinences i encerts al Cap i Casal, propicià aquestes coses endogàmiques que donen deixar-se caure pels mateixos bars, pels mateixos concerts, pels mateixos carrers fins a decidir-se a caure en una mateixa vida.

Divendres passat gairebé una quarantena de persones en vam celebrar el seu acomiadament de solteria. No n’hi ha per espantar-se. Ni gorres amb membres masculins penjant amb flaccidesa laboral, ni senyors musculats deixant-se tocar els músculs lluents, ni senyoretes destinades a acabar tal i com Nostresenyor les va portar al món. Només els vam portar enganyats a un restaurant i vam sopar tots plegats d’amics fent barrila i obligant-los a fer-los passar la vergonya justa en forma de petons de cine damunt la cadira i totes aquestes carallotades que es fan.

Al juliol hi haurà el segon assalt i definitiu d’aquest moviment de plaques tectòniques socials que és un casament. El carro gros! La tronada! De moment totes les dones que conec (totes!) s’han erigit en l’elecció del millor vestuari pel dia elegit. Diuen que he de fer goig. Això vol dir que ara no en faig? Hi ha com un esverament general. Un esdeveniment així desvela capacitats organitzatives i de sastreria inusitades; un cartipàs de propostes a veure qui la diu més grossa: es fleten autocars i s’encomanen tones de menjar i flors amb una alegria. Una irreal dimensió on la gent s’hi instal·la per tornar-s’hi del tot lirona o gairebé.

Ha estat tot un curs esmorzant casament, dinant casament, berenant casament, sopant casament i ara que tot està a punt d’arribar al seu zenit, ai, quedarà aquella peneta que no fa nosa de no saber de què parlar a les trobades matriarcals i patriarcals. Amb tot, jo sé que la felicitat s’hi ha posat en els seus ulls i la vida els promet totes les coses bones que siguin capaços de demanar i encara que vagi de germà desmanegat, tocacampanes i bufanúvols, maldo per passar de tècnic auxiliar d’organització general, subsecció artística, al d’auxiliar tècnic de puericultura, subsecció primeres rialles, primers passets i perquè no dir-ho, primers "…per mi fuma el què vulguis però quina cara vols que posi davant de tons pares?"