Els dies i les dones

David Figueres

ENTENDRE’S

5

Més de dos-cents quilos d’explosius en una furgoneta han dinamitat aquest matí el diàleg de pau entre ETA i el govern espanyol. L’orgull infraestructural de Madrid esfondrat com un castell de cartes. Les primeres informacions  parlen d’un ciutadà equatorial desaparegut. Torna el més sinistre joc dels eufemismes. Cares llargues a la Moncloa. Aquest matí Rubalcaba, matxet en mà, obria el camí de la selva informativa. Derivava les preguntes de les conseqüències polítiques a la compareixença de Zapatero a la tarda. El primer titular: amb violència no hi ha diàleg.

Zapatero compareix a la tarda. Més cares llargues. Al rostre de Fernández de la Vega tanta o més destrucció que a l’extint aparcament de la flamant T4. El president del govern espanyol tot just havia anunciat que estava la cosa millor que fa un any. La truculència de les bombes desfà, com sempre, qualsevol missatge triomfalista. Zapatero anuncia el final del diàleg, que no del procés de pau. Gallet s’esmunyeix de caure en el parany de les afirmacions massa rotundes. Els desapareguts ja en són dos. No es desvia del camí de Rubalcaba i rebla el titular: amb violència no es va a enlloc.

La restructuració del govern espanyol amb Alonso a Defensa i Rubalcaba a Interior, denotà com era d’important per al cartipàs Zapatero penjar-se la medalla d’haver iniciat i portat a bon port el procés de pau a Euskadi. Àrdua tasca la seva. Ho sabien, ho saben i ho sabran. Amb un PP apuntalat en l’immobilisme d’extrema dreta i sense deixar de petja qualsevol moviment per petit que sigui. Tot suma vots.

El llast d’ETA s’ha de llegir en dos diaris diferents: l’un des de Bilbo en el d’una societat cansada que la violència enverini txacolins i aurreskus; l’altre des de Madrid, en forma de ferida que no es vol fer cicatriu ni a la de tres, per passar pàgina d’una vegada d’un tornaveu que ve de molt, molt lluny, no d’una galàxia llunyana, però gairebé.

Ho va fer l’IRA sembrant paüres a la City londinenca. Blair no els comprava el berenar que volien en sortir del cole. ETA ha parlat amb una veu semblant. Però mentre uns poden fer venir tot un president dels Estats Units com Bill Clinton a l’Ulster pagat pels amics de Massachusets; els altres s’han de conformar amb l’apropament dels presos i poca cosa més. El panorama no està per escarafalls. El preu de la Pau, com el peix per Nadal, s’ha disparat i en són conscients. 

 No hem de patir tant. S’ha parlat. Amb caputxa, sense caputxa, amb serp i amb destral. Però s’ha parlat. Hi ha mòbils a Madrid que deuen tenir números emmagatzemats amb noms amb ics i zetes que els polzes ministerials passaran per alt uns quants mesos. Se’ls va passar el guió. No els van agradar algunes coses. Corregit, ho van tornar a provar. Res de res. Som al cap del carrer amb booms i olor de misèria una altra vegada, però s’ha parlat i hem de clamar perquè hi tornin. Condemnen els uns la violència, condemnen els altres la falta de gestos. El crit ha de ser unànime per a una sola condemna: la que els obliga a entendre’s pels bé de molts, pel bé de tants. 

UN SOMNI PELS INNOCENTS

0

"Si nosaltres que som ombres, us hem ofès,

penseu només (i això tot ho repararà)

que us heu adormit, aquí,

i que tot han estat visions.

I no blasmeu, homes benèvols,

aquesta intriga frívola i neulida,

com no blasmaríeu un somni.

Si ens perdoneu, potser millorarem.

Paraula de follet honest,

a fe que si no hem merescut la sort

d’esquivar les vostres llengües de serp,

ben aviat hi posarem remei:

digueu, si no, que sóc un follet mentider.

Així doncs, bona nit a tothom.

Deu-me les mans, si som amics,

que jo desfaré tot allò que he embolicat"

William Shakespeare, A Midsummer night’s dream (Acte cinquè, escena primera)

(Infinita gratitud a l’Antoni, al Marc i al Xavier que m’han seguit la veta en aquesta innocentada. I a tots vosaltres també: tant als perspicaços, com als còmplices. També als qui encara la innocència els pot)

“ELS DIES I LES DONES” A LA ZARZUELA!

4

L’avís de correus era a la bústia. Tot just tornava de Reus de passar les festes. La lletra maldestre del carter no aclaria qui m’enviava aquella carta certificada. Tan sols en podia saber que es tractava d’un "envío especial" de Madrid. No era massa esperançadora la procedència, però com que el mot "Hacienda" no era al costat de la Villa y Corte, les palpitacions no han estat res de l’altre món.

M’he arribat a l’oficina tot just en plegar de la feina. La cua no era considerable. He donat l’avís a una dona boli-bic-cristal-a-la-boca que se l’ha mirat amb indiferència professional. Dins una capsa de puros lligada amb una goma que un altre temps devia nuar les potes d’una au gallinàcia, n’ha tret un altre paper i ha anat cap dins l’oficina. La senyora ha tornat al cap d’un moment. Ja no hi portava res a la boca. M’ha demanat el deneí. S’ha allisat la brusa. L’ha rellegit una, dues vegades i m’ha lliurat un paper per signar. L’esglai ha estat meu quan he vist l’escut de la Casa Real a la capçalera!

Un dels consells que sempre m’havien donat quan ens dedicàvem a altres coses que fer ballar lletres, era que si mai et detenien pel que fos, no firmessis res de res. I ja em teniu a mi davant la dona ara ja boli-bic-cristal-tambor-de-calanda damunt la capsa de puros mirant-me tota "que es para hoy" i jo, intimidat, he engolit saliva, he somrigut i he deixat el gargot que se’m demanava.

Al carrer, la sensació era la mateixa de quan tenies les notes de fi de curs. Sabies que la desfeta era total i absoluta, però no en sabies l’abast real, la quantitat tangible de carabasses. He amagat la carta en qüestió a la bossa. He caminat de pressa cap a casa. Una multa per no pagar una zona blava que potser Sa Majestat tot just havia inaugurat? El fet d’haver enfonsat un veler del meu germà al llac del Parc Samà? Què volia de mi la Casa Real de Su Majestad el Rey? Què????

En arribar a casa, sense treure’m ni abric ni res, he decidit estripar aquell distingit sobre. A dins una carta amb el següent:

"Distinguido Señor:

El Departamento de comunicación de la Casa Real de su Majestad el Rey se
complace en invitarle a la recepción que tendrá lugar el próximo dia 6 de
enero en el palacio de la Zarzuela en motivo del primer encuentro de blogs
españoles.

A su Majestad el Rey le agradaría mucho poder intercambiar impresiones
acerca del blog que usted mantiene dado que es un seguidor asiduo de sus
artículos.

Adjuntamos un listado con todos los blogs que participaran en el evento"

Dir que m’he quedat de pasta de boniato és poc. Ho sigui que almenys una d’aquells números anònims que alimenten el meu ego blocaire, visita a visita, és la del monarca? Què vol dir exactament això d’"intercambiar impresiones"?

L’altra sorpresa me l’he endut quan en veure el llistat de blogs españoles escrits en llemosí a part del meu, només hi figurava el Marcús, Puig d’en Cama i el del Xavier Mir.

Sense saber si la tal convocatòria és un honor o un desprestigi per aquest bloc i que com m’imagino que els blocs "agermanats" en tal peculiar comesa també hi voldran dir la seva, us emplaço a buscar entre tots la millor resposta a aquesta invitació.

ULLS DE TINTA

3

He descobert els teus ulls molls de nit.

Roses i asfalts s’aturen quan els miro.

Signen somnis de follies, d’atzars.

Redrecen el rumb de tots els silencis.

Les cançons d’aquests dies no m’agraden.

Hi ha llums idiotes, pampallugues fútils.

Un batec catòdic d’imatges buides.

Estels domats amb filferros urbans.

Que reposat el teu esguard menut,

aliè al tràfec dels presents sense ànima.

Et vull parlar de l’amor que et tinc ara.

Reposat amor que em dicten els fars

dels teus ulls encesos de foscor certa.

Aquests ulls com un túnel, com un llarg

comiat sense espera ni encès crepuscle.

Ulls de tinta des d’on omplo la ploma

un any més, per signar el nostre vell pacte:

aquell que m’obliga a fer-me poema

pels qui no puc estimar més sovint;

aquell que t’obliga a fer-me poeta

pels qui, en aixecar la vista del full,

descobreixin d’ells el més gran misteri.

                                            DF

(fotografia de Martina Martínez)

FELICITANT-NOS-EN

2

Els dos munts de sobres, ben arrenglerats, fan patxoca. Al primer, les felicitacions que enviaré per correu. Al segon, les que donaré en mà. Enguany farà sis Nadals que amb la meva germana vam decidir fer les nostres pròpies felicitacions nadalenques i fer-les arribar als amics, a la gent que ens importa.

Cada any treballem de la mateixa manera. A través d’una imatge que m’ha suggerit alguna cosa, he escrit un poema que s’hi adigués. Hem procurat que imatge i poema fossin una mateixa cosa. Mirant enrere, m’adono a més que he aconseguit imprimir en les postals, una mena de testimoni del meu estat vital en aquell moment. Un bocí del que sóc transvestit entre els versos i el grafisme.

El millor, com sempre, no és pas la felicitació en sí, sinó tot el procés que comporta. A principis de novembre la meva germana ja comença a burxar-me perquè no m’encanti. Per motius laborals ella per Nadal té més feina del compte. Jo cada any acabo "il·luminant-me" a mitjans desembre i llavors correu-hi tots! No domino cap mena de programa informàtic d’aquests de dissenyar. Ella n’és una crack. Em coneix i de seguida sap traslladar la meva idea a la tangibilitat. Però sóc perfeccionista i no m’agrada la deixadesa.

No cal ni dir que agafem emprenyades monumentals, que cada any ens ho diem tot i que cada any em diu que serà la darrera vegada que m’ajudarà, però quan la gent comença a donar-li l’enhorabona per la bona feina feta -la seva facilitat per interpretar-me em meravella cada any- s’estova i acabem fent les paus sabent que l’any vinent tornarem a dir-nos el nom del porc.

Cercar les adreces, escriure-les als sobres, aturar-me un minut en no dir el mateix a tothom ni de la mateixa manera, adonar-te que cada any hi ha un nom nou i una nova adreça… Aquesta és la meva manera de celebrar el Nadal. Fugint de desproporcions, d’estupideses, emprenyant-me amb la meva germana, deixant a la bústia un poema, donant un tros de cartró amb quatre ratlles escrites a mà. Un bocí d’humil veritat per a la gent que sent, em fan.

  

ILLÒMAN

0

Sense més heretat patrimoni o pervindre

que la llengua on perdura el record d’una terra

que estim fins a la mort que vull plena de vida

assegut agraït al turó del quadern

cant illòman un mar on es banya la lluna

M’he enfrontat rescrivint revoltat a l’absurd

He trobat entre els llibres essència i sentit

Com un vent que remou amorós el pinar

L’Esperit ompl el cel d’una dantesca llum

Cal fer versos que ens obrin als altres i al món

No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema

                                                                                            (Nura. Ponç Pons)

ESCUP DE BUSQUES

0

Cada vegada més la publicació digital le Cool es fa imprescindible quan vols sortir per Barcelona i no vols acabar veient la pel·lícula que toca o anar al bar de sempre. Ahir, seguint la seva recomanació d’aquesta setmana, vaig decidir anar a veure el darrer espectacle de la companyia Erre que erre Danza, Escupir en el tiempo, al Mercat de les Flors.

L’espectacle, que es podrà veure a Barcelona fins demà, és una bona manera per  deixar enrere els perjudicis que puguem tenir per aquesta disciplina artística i poder gaudir d’un espectacle abastable i suggerent.

 En un espai que ens recorda aquells pavellons esportius, assistim a la desintegració d’un seguit de personatges que es troben de manera fortuïta en una festa, posant en entredit les seves quatre certeses petit burgeses que necessiten per tirar endavant. Som espectadors de la part del darrera, aquell lloc on hi ha els lavabos, on es desen els abrics, d’una festa el lloc més interessant, vaja.

Molt a prop de l’estètica dels partys londinencs o de les boutes parisenques, l’estilització dels personatges els fan fràgils en la mesura que s’escuden en tot un ventall de convencionalismes que així que passen les hores i l’alcohol i altres drogues han fet el seu efecte, queden com poc menys que disfresses difícils d’assumir. Incòmodes parracs que l’amplitud momentània d’horitzons fa desestimar.

Un dels encerts d’aquest espectacle és aquesta voluntat de ser clars en allò que es vol mostrar. Sense l’ús del text, els personatges mostren la seva psicologia a partir només del gest. Ambiciosa proposta del tot reeixida i que de fet és el pal de paller de tot el muntatge. Afegint a aquesta circumstància unes coreografies amb una alta dosi d’ironia, la "història" que se’ns explica, queda delimitada perfectament cosa que per una banda l’espectador agraeix, però per una altra se sent una mica defraudat en el sentit que el grau d’explicitació és massa gran.

Amb tot, davant la tendència habitual, ja no dels espectacles de dansa sinó també de tota mena de fer despullar als actors o d’esquitxar al públic amb pretensions gratuïtes de provocació, reivindiquem aquest espectacle per la seva sobrietat i per l’altíssima volada del treball dels ballarins. Només podem estar en desacord amb el vídeo que s’hi projecta, del tot innecessari i amb un final una mica desangelat que sent coherent amb el projecte sintètic i fins i tot fred de l’espectacle, mereixeria un petit indult poètic que permetés una reconciliació catàrtica amb el públic. Una petitíssima concessió.

POSTALS

2

Així que sé que algú serà més d’una setmana a l’estranger -vull dir més enllà de la meteorològica península ibèrica, Andorra no compta- reclamo la meva postal. Preu per preu, demanaria una carta, però això ja no s’estila i m’he de conformar amb el targetó: la fotografia més o menys turística i la nota al darrera.

La darrera postal que he rebut és de de Copenague (Kobenhavn, en l’original) i mentiria si digués que no m’és especial. I no ho és perquè la imatge que s’hi veu -la lacònica sireneta d’Andersen i un mar calmat que sembla una cortina de ras sense planxar- no ho sigui de bonica o perquè el què hi diu no sigui emotiu.

No, tornar a passejar els meus ulls per aquesta lletra menuda i ben caragolada, m’ha fet pensar en altres temps, quan tenia aquesta persona instal·lada en la llunyania i allò que m’escrivia, m’eren petits tresors a rellegir i rellegir per fer-me’ls més meus sabent que aquella era l’única manera que tenia de posar-se en contacte amb mi.

Obro un calaix. En trec una vella capseta de fusta de marqueteria amb les frontisses una mica desconjuntades. Hi ha unes quantes cartes amb la mateixa lletra. Guardo els sobres i tot. Un recés. La nostàlgia tenallant-me. Una nostàlgia de no saber què, veritablement. Nostàlgia, suposo, de saber reconèixer-me en les cartes que jo també li vaig fer arribar i que deu tenir ella. Nostàlgia, suposo, de viure intensament cada mot i cada coma, imaginant, il·lusionant, perfent, una amistat a distància però a tocar.

 

POEMA DE L’ÉSSER

0

L’any 1995, l’aprenent d’escriptor, només tenia vint anys. No tenia consciència d’estar vivint en un país que no Era ni de moltes altres coses. Eren temps d’encarar la vida de dissabte en dissabte. De buscar en la colla la col·lectivitat i de trobar en els primers poemes escrits, la individualitat requerida i necessària per fugir d’un Ésser a menystenir per massa vague i fàcil d’acceptar.

Sempre amb els ulls ben oberts, l’aprenent d’escriptor, va veure un reportage a la televisió que el deixà sense esma. Es titulava "La flaca Alejandra". El nom de veritat d’aquesta flaca era Marcia Merino. Havia militat al MIR xilè i havia delatat a molts dels seus companys durant la dictadura de Pinochet.

Amb els anys, l’aprenent d’escriptor, va descobrir que el reportatge, l’havia fet la Carmen Castillo, una antiga militant del mateix MIR que va perdre el fill que esperava per culpa de les pallisses que li donaren durant una detenció. Sembla que va ser la mateixa Flaca Alejandra qui l’havia denunciat. El documental es va presentar al MINIPUT de Barcelona el mateix 1995, tot i que es va rodar 1993.

En aquell temps, l’aprenent d’escriptor, de seguida acudia a la ploma. Va trobar que aquella dona a qui molts supervivents es negaven a rebre o que insultaven directament, malgrat que havia denunciat molts dels agents de la DINA, bé mereixia l’oportunitat de fer-se poema. L’aprenent d’escriptor pensava ja en el seu d’Ésser, aquell que algun dia l’abrigaria sense embastaments superflus.

Finalment el poema va sortir a la llum. Fins i tot va ser guardonat un any després junt amb d’altres poemes. 

Ara rellegint-lo, l’aprenent d’escriptor, s’adona que no el va escriure per a la Flaca Alejandra, aquell poema. El va escriure per a molta, molta altra gent. Persones que probablement, avui, destapin ampolles de xampany o senzillament, recordin somriures i presències brutalment absents amb el regust amarg que provoca sempre  només poder complaure’s amb les justícies que atorga el pas del temps.

Que reposi en pau el fill de la Carmen Castillo i molts altres fills, filles, mares i pares que no van poder Ésser.

Que la pau no t’arribi mai al teu d’Ésser, Augusto Pinochet, monstre indecent, ni tampoc a cap dels teus.

CREAR SENTIT

1

M’omplo de "That I would be good" de l’Alanis Morissette. Fumeja una tassa amb herbes al costat de l’ordinador. Tot just aixecat d’una senyora migdiada. Ahir, barrila fins a les petites ravalejant amb l’A. després d’explicar-nos mútuament qui som o qui ens pensem que som. Després de recriminar-me que tinc abandonats els poemes. No vaig passar de les cervesetes preliminars. Gintònic vaderetrosatanàs: una retirada a temps…(avui jo treballava de nou a dues).  D’aquí que ara només acusi una insignificant desgavell estomacal i la son corresponent de l’assumpte en qüestió.

Alertat per can Totxanes (gràcies Joan Josep per l’avís i les floretes!) he baixat a la Rambla per comprar mitja dotzena de Benzines. Fa patxoca aquesta revista, sí senyor. Palplantat enmig de la gentada, n’obro una i començo a buscar el conte que se m’hi publica. No percebo cap amputació correctiva. Bé, un punt més a favor pels de Benzina! De nou aquella sensació estranya de reconèixer i no reconèixer d’altres vegades.

(…) tot artista de debò té un espai exterior a la seva disciplina. És l’espai d’on treu energia per endinsar-se cada vegada amb més radicalitat en la seva obra. És l’espai on retorna cada vegada més ric i el reconeix millor i també el configura. Aquest espai és l’essencial en tota pràctica artística i és l’existència d’aquest espai que fa que les manipulacions de la matèria o del llenguatge pugui tenir sentit, crear sentit, afegir sentit i mantenir-se en el Sentit de la globalitat".

Ho pispo del llibre del Narcís Comadira,  Sense escut. M’apropo la tassa a la boca però encara crema. Desfilen més cançons de la Morissette. Somric amb aquell aspecte idiota del qui no s’ha eixorivit del tot pensant que sóc afortunat d’omplir aquest espai amb tot de persones que tant m’aporten i m’importen. Espero amb candeletes el proper embat.

SEITONS

0

De vegades, no cal que siguin coses espectaculars. Haver dormit bé. La complicitat d’un somriure laboral aquest mes que, per icompatibilitat d’horaris, no podrem compartir bocins de ser a l’hora de l’esmorzar. L’O. que mentre guillotina caps de lluç, fa daus de tonyina i talls de salmó, m’explica que s’han comprat un pis fora de Barcelona, que els bessons enguany ja fan primer i que la seva àvia està justeta. El mail d’una amiga blocaire acceptant de fer un cafè i explicant-me que, com jo, ella també aprofitarà aquest dies de festa per deixar-se explotar com Déu mana i treure’s uns sobresou. L’excusa per trucar els meus germans i sentir-los la veu. El gust del grapat de seitons fregits amb un raig de llimona que la N. m’ha posat en una plàtera i no m’ha deixat pagar de cap de cap de les maneres.

JOAN MIRÓ. POESIA TANGIBLE

0

Un dels plaers més vius que sento de viure a Barcelona és poder veure pintura sempre que vull. El triangle fornat pel MNAC, el Picasso i la Fundació Miró, assedega la meva necessitat de llençar tot el que tinc a dins contra les teles i rebre’n el que em vulguin donar amb l’ànima oberta, expectant; amb una voluntat d’aprendre, de sentir, de gaudir plenament estimulat, com foll.

Sóc un negat pels pinzells. Quan devia tenir deu o dotze anys, quan acabava el cole, vaig anar a una cosa que es deia Dibuix. La senyora Carnicer ens n’ensenyava. Sempre vaig ser una nul·litat. No vaig desenvolupar la més petita habilitat pel dibuix. Les meves natures mortes eren recreacions molt més funeràries que l’original, d’una falta de vivor exasperant i absoluta.

Recordo que un dia vam haver de córrer quan un company a l’hora d’imprimir el fixador damunt un dibuix fet al carbó -es feia amb un artefacte que s’havia de bufar amb una pipeta- en comptes de bufar, va xuclar, amb tot el què suposava ingerir el fixador.

Amb els olis no hi va haver cap mal tràngol, empatisfàvem casetes amb rius i jardins que els nostres pares no penjarien mai en cap paret. Una cosa, sí. El company del problema del fixador, no sé si per analogia amb el què li passà a l’Obèlix amb la poció màgica, va agafar afició a olorar l’aigua ras de netejar el pinzell amb massa insisitència. Com si les sentís les cleques que feia pobret. Després, quan li passava, s’abaltia. Un dia es va adormir damunt el quadre que perpetrava. Fou sens dubte la millor metàfora del què representava per a nosaltres això de ser potencials Dalís o Mirós.

Perdó per l’incís.

Val la pena aquests dies pujar a la Fundació Miró. Una nova mostra de l’artista vinculat al Camp. Aquest cop, una antològica d’obra d’ençà que Miró es traslladà al seu estudi de Mallorca, dissenyat per Sert. Ens trobem amb un Miró madur, en plena revisió del seu anterior treball. Un Miró més viu que mai i que surt del seu món personalíssim per xopar-se de la realitat que l’envolta.

El primer viatge al Japó del 1966 del qual en queda constància amb el preciós "Paraules del poeta" on el senzill traç del pinzell ens remet a la força plàstica de la cal·ligrafia nipona descontruint-ne el significat propi i recreant-ne una nova versió on la paraula esdevé discurs pictòric sense perdre’n significació simbòlica. La impressió que li causa tot el trasbals del maig del 68 en els seus pinzells.

Les dues perles de la mostra: per una banda "El vol de la libèl·lula damunt el sol" del 1968, significatiu quadre d’expressió mínima provinent de la National Gallery of Art de Washington, derivació de l’altra obra imprescindible d’admirar amb tota la calma del món: el tríptic que es pot veure normalment al Pompidou "Blau I, II, III". La serenitat de les línies, els punts negres, el vermell encès. Tot en un fons blau de gran format on són visibles les pinzellades.

La mostra també es complementa amb un video i les fotos que en va fer Català-Roca d’una acció que Miró va fer el 1969 al Col·legi d’arquitectes en motiu de l’exposició que el grup d’arquitectes "Studio Per" endegà sota el nom de "Miró otro". L’acció consistí en pintar els vidres que voltaven l’edifici just sota el fris de Picasso. Art efímer que va durar només el què durà l’exposició.

Una nova oportunitat també d’admirar un altre tríptic, encara que aquest s’ha traslladat de la mateixa Fundació. El pertorbador "L’esperança del condemnat a mort". El joc amb un punt i una línia que es va esllangguint i que no pot abraçar el punt mai, fou la manera de retre homenatge de Miró al dissortat Salvador Puig Antich en el seu assassinat.

Interessantíssim aquest tast de Miró. Imprescindible pels que diuen que Miró sempre feia el mateix, pels que vulguin descobrir la cara més gamberra d’aquest gran poeta, si fem cas a les paraules que li dedicà Pere Gimferrer: "Miró pertany tant a la poesia com a l’art del nostre temps. Poesia del tangible i de l’intangible: reveleació i percepció".

La mateixa tangibilitat de les restes d’oli a la cara de meu company de Dibuix. Qui ho sap si ens mostrà sense voler-ho la mes gran insinuació poètica, la destrucció de la matèria decorativista, figurativa, per l’acció transgressora. Traducció de colors, formes, línies en poesia tangible. Una mirada nova per veure les cares, per descobrir de nou, tots els rostres de Miró.

MANUEL DE PEDROLO, UN DEUTE PENDENT

1

Content llegeixo l’acord entre la Fundació Manuel de Pedrolo i la Universitat de Lleida per catalogar la bliblioteca i l’arxiu del magnífic escriptor de l’Aranyó. De retop, descobreixo la magnífica pàgina web d’aquesta fundació i m’apunto a fer-m’hi amic i rebre informació periòdicament.

Vaig conèixer l’obra de Pedrolo gràcies a  l’Antoni Veciana. A la seva, de biblioteca, hi tenia una bona representació de la seva obra. Recordo amb passió la lectura de Totes les bèsties de càrrega. Fruit d’aquesta descoberta, tots dos ens llançàrem a l’organització d’un curs-homenatge en motiu dels deu anys de la seva mort. L’Antoni n’ha parlat al seu bloc.

En la prolífica producció de Pedrolo, sovint s’obvia la seva producció poètica. Una obra de 12.000 versos i més de cent pàgines de prosa poètica, no és gens desdenyable.

Una producció que tret d’algun llibre espars aparegut més tard, quedarà reduïda, arrodonint les dates, al decenni 1948-1958. Pedrolo sempré manifestà la seva relació íntima amb la poesia, però abogant sempre per presentar-se com un novel·lista. Amb una forta emprempta de Lautremont o Rimbaud, però també amb tints realistes, sobretot en els darrers reculls, l’obra poètica de Pedrolo, com la seva obra narrativa, parteix de la voluntat de no deixar res per investigar, res per dir d’una manera nova. Una abassegadora necessitat de confegir i confegir, de sorprendre sempre.

Ho escriví Salvador Espriu: "un campió de natació condemnat, al país de Lil·liput, a recórrer un petítissim vas d’aigua". En paraules del propi Pedrolo: ""m’assegurava [amb l’escriptura] aquella aventura espiritual que necessitava com a nodriment i m’oferia un camp d’acció del qual ningú no coneixia els límits. [Una escriptura] que procedia del meu disgust, de la meva ira, i no pas d’una necessitat únicament artística".

Tota aquesta informació, l’he extret de la magnífica introducció que l’estudiós sobre l’obra de Pedrolo, el targarí Xavier García, va escriure en l’edició que Pagès editors publicà de l’obra poètica completa de de l’escriptor: Obra poètica completa (1931-1990), el 1996. Tornant a les batalletes, val a dir que amb el Xavier vam compartir un agradable sopar el dia que li tocà parlar sobre la poesia de Pedrolo, en el curs esmentat. Després encara coincidiríem alguna vegada a Tàrrega, durant la Fira del Teatre, un matí d’aquells on la nit abans s’havia fet de tot menys veure teatre.

Manuel de Pedrolo és l’exemple més clar de l’escriptor menyspreat sistemàticament no pas per la vàlua de la seva obra sinó per la seva postura incòmoda davant el curs de les coses. La tasca intel·lectual de Pedrolo, paral·lela a la literària, va fer-nos obrir els ulls a molts dels que fórem alletats amb la fe convergent -la moral i la política. Els seus llibres van ser els primers a bastir el mur que ens parapetaria lluny de la banda dels que acotaven el cap, que passaven el dia per empènyer l’any.

La cultura d’aquest país està en deute amb Manuel Pedrolo. Un escriptor de la seva vàlua, en qualsevol país normal, és a dir amb un estat propi, passaria per ser una figura indiscutible, fonamental.

Cal rescabalar Pedrolo de més de vint anys de menysteniment sistemàtic, l’altíssima qualitat de la seva obra,  mereix ser rellegit amb els ulls dels grans novel·listes universals, amb el mateix rigor amb què manifestà el seu compromís diàfan i sense matisos per l’independentisme, sense hipocresies, obertament. Dient les coses pel seu nom.