Els dies i les dones

David Figueres

DIA MUNDIAL DE LA POESIA: LIU XIAOBO L’ESPERA AMB LA POLS

0
Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Poesia durant tota aquesta setmana el PEN Internacional ret homenatge, a tot el món, als poetes que han estat perseguits o empresonats en violació del seu dret a la llibertat d’expressió. En aquesta ocasió el poeta homenatjat és l’escriptor dissident xinès Liu Xiaobo membre honorari del PEN Internacional i l’únic premi Nobel de l’actualitat a la presó.

El PEN Català en col·laboració amb Amnistia Internacional, ha organitzat a Mallorca una lectura poètica en honor Liu Xiaobo. La vicepresidenta del PEN a les Illes, Antònia Vicenç ha estat l’encarregada de llegir el poema de l’escriptor xinès M’esperes amb la pols que ha estat traduït pel poeta Jaume Subirana i que és l’eix central de la campanya.

Liu Xiaobo és un dels escriptors dissidents xinesos . Va ser detingut el desembre de 2008, per haver participat en la redacció de la Carta 08, una declaració que demanava una reforma política i més drets humans. El 25 de desembre de 2009, Liu va ser declarat culpable d’ “incitació a la subversió” pel seu paper en la Carta 08, i se autor de diversos articles on line. Va ser condemnat a 11 anys de presó, i no sortirà fins l’any 2020.

M’afegeixo a l’homenatge.


M’esperes amb la pols

                          a la meva dona, que cada dia espera

Liu Xiabo

no tens res teu res
que no sigui esperar-me tu i la pols de casa nostra
aquestes capes
acumulades vessant pertot
no vols descórrer les cortines
i deixar que la claror en pertorbi la quietud

sobre el prestatge l’etiqueta escrita a mà és plena de pols
l’estampat de la catifa inhala la pols
quan m’escrius una carta
i et complaus carregant la punta de la ploma amb pols
que apunyala de dolor els meus ulls

seus allà tot el dia
no goses moure’t
per por que les teves passes trepitgin la pols
mires de controlar la respiració
fent servir el silenci per escriure una història
en moments així
l’única lleialtat l’ofereix
la pols sufocant

el que veus com respires i el temps
absorbeixen la pols
al fons de la teva ànima
la tomba centímetre a centímetre
es va omplint des dels peus
fins arribar al pit
fins arribar a la gola

saps que la tomba
és el teu millor lloc de descans
esperant-m’hi
sense por ni alarma
per això prefereixes la pols
en la fosca la sufocació calmada
esperant esperant-me
m’esperes amb la pols

refuses la llum del sol i l’aire
deixa que la pols t’enterri del tot
deixa’t adormir-te en la pols
fins que jo torni
i tu et despertis
traient-te la pols de la pell i de l’ ànima

quin miracle—retornar de la mort

                                              (Traducció revisada per Jaume Subirana)

OSPITE

0
Surt de rere una cortina. Jersei gris. Texans. Una camisa blanca. No aixeca la vista i s’asseu a la taula. Beu aigua directament d’una ampolla petita. No ho sembla una de les veus més importants de la literatura italiana. Si ens diguessin que és un pagès a qui han fet mudar un diumenge de festa major, ens ho creuríem. No se sent còmode en aquesta tessitura. En això de ser una de les veus més importants de la literatura italiana, volem dir. En ser un pagès, un obrer, potser hi estaria més d’acord. Al cap i a la fi, és el que ha fet tota la vida. Els crestalls els té llaurats al rostre. Plens de lletra.

La barcelonina biblioteca Agustí Centelles a l’Esquerra de l’Eixample, l’acull. La sala, esglaonada, és plena. Torna a beure aigua. Espera que la persona que l’ha de presentar doni el tret de sortida a l’acte. De seguida es veu que no és necessari que el tradueixin. “Parlo lentamente”. Primers somriures. Pràcticament tot l’acte es farà amb italià.

Erri de Luca (Nàpols, 1950) ha vingut a Barcelona a presentar la seva darrera novel•la Els peixos no tanquen els ulls. Contradiu amb amabilitat moltes de les afirmacions de la seva companya de taula. De mica en mica es relaxa i desgrana què vol dir per a ell ser escriptor i ser un revolucionari. “El segle XX és el segle de les revolucions”. Serà una constant durant tota la xerrada: se sentirà més còmode amb el seu compromís que no pas parlant d’allò que escriu. L’energia que hi gasta, no és la mateixa. Queda enrere el posat de pagès. Hi ha una indignació manifesta. Típica del qui no s’ha quedat a casa sinó que ha sortit al carrer al costat dels companys. Res de revoltes de saló. “La revolució és un afany per buscar la justícia”.

Un representant de la lluita que a Itàlia porten la gent de la Vall de Susa contra el tren d’alta velocitat que el govern hi vol fer passar, fa sorgir de Luca tota la contundència del qui ha donat la cara pels desfavorits. Del que va anar a Bòsnia en un comboi d’ajuda humanitària. Si voleu saber què hi passa a Susa, avui a les 19:45 podeu anar al Centre cívic Sant Pere i us ho explicaran.

Però Luca matisa que el seu compromís no té res a veure amb la literatura. Ell és una persona que es compromet individualment. No és un escriptor compromès, no. “El principal objectiu d’un escriptor és escriure bé les seves històries”. I afortunadament, text a text, Luca hi excel•leix. La seva prosa és bella. Poètica. Directa. Sense escarafalls. Sense ornaments. Potser perquè sap el que és aixecar-se d’hora per anar a la fàbrica a guanyar-se el jornal. Això sí, llegint una estona la Bíblia en els seu hebreu antic original, abans.

Ara li pregunten per les dones de les seves novel•les. Per què són sempre elles les que porten la iniciativa en els afers de l’amor. “És el que m’he trobat a la meva vida”. Somriures. “Dones fortes, potents; dones que no s’han doblegat a res”. Un altre glop d’aigua. I per què passats els anys, el protagonista no recorda el nom d’ella?. “Un nom no és important”. Rebat. “D’una persona prefereixo recordar un rostre, unes paraules…”. Més aigua. Ara una dona del públic li pregunta què pesa una papallona (en italià farfalla, preciós!). Una de les seves novel•les precisament es titula així El pes de la papallona. Admet la ocurrència però es refugia en un somriure burleta i no diu res.

La trobada no s’allarga. Les preguntes-riu típiques d’aquest tipus d’actes on no es pregunta res i es fa un elogi de l’obra de l’escriptor, són acceptades acotant el cap. Somrient. El vespre va davallant lentament cap a la nit. Erri de Luca acaba la seva visita a Barcelona dient que ell se sent honorat de ser un hoste del lector mentre dura la lectura de la novel•la. Ospite, en italià. I que es pot sentir satisfet si en acabar-la, el lector diu que li han faltat unes quantes pàgines més. Disgustat si el lector ha dit que n’hi sobren.

Hi ha una cua de lectors que volen que els signi el llibre. Una cua de lectors que així que arribin a casa, deixaran que Luca s’instal•li amb ells a casa i sigui el seu hoste. El seu ospite.

A MITGES

0
Avui a les 21:30 a la Sala Beckett, es farà la lectura dramatitzada de l’obra “A mitges” de l’Alba Aluja, Montse Butjosa, Sílvia Cortés, Juanma Falcón, Òscar Llobet, Elena Serra i Roger Torns amb la direcció del Pau Miró i amb la interpretació de la Tilda Espluga, la Nies Jaume, la Míriam Marcet i el Pep Ribas.

L’obra va sorgir com un exercici regal (ho explica el Pau Miró al text que adjunto més avall). Vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part com a alume d’aquell curs i si bé vaig assistir a les primeres sessions d’escriptura de l’obra, després, altres projectes que ja tenia endegats, van fer que no seguís.

Em sembla que totes les persones que vam rebre aquell curs podem sentir-nos uns privilegiats. Rebre aquelles 10 sessions, almenys per mi, van fer que obrís la mirada al món de la dramatúrgia amb uns ulls de plat. Doble privilegi fer-ho en al costat d’uns companys entusiastes amb qui he compartit un grapat de somriures.

Serà un plaer poder veure’n avui els resultats. No com el pare de la criatura, és clar; però sí com un familiar llunyà que malgrat haver perdut una mica el contacte, no ha acabat d’anar-se’n mai del tot.

Molta merda companys!

Unes paraules desendreçades…


Vam començar aquesta aventura en un curs de dramatúrgia que duia per títol “De la paraula a l’acció”. Era un d’aquells grups en què coincideixen molts entusiasmes, molts sentits de l’humor, moltes capacitats… i una combinació de forces capaç de tirar endavant qualsevol projecte. No cal posar-se èpic, però sí que he de dir que el compromís d’aquest grup  em  va sorprendre, i encara ho segueix fent avui. Han passat gairebé dos anys, i d’un petit exercici regal que vaig fer a la darrera sessió, el grup, l’anomenat cercle dramatúrgic, ha engegat una dinàmica admirable: escriure una obra entre set persones (el grup era de dotze, alguns van caure pel camí, però d’una manera o altra, no han deixat de ser-hi mai). I l’han escrit. Durant un any i escaig, han quedat religiosament cada dijous per parlar i discutir escenes, personatges, estructures… I l’han escrit. “A mitges”.

Sí, potser no és la millor obra del teatre universal. Escriure a tantes mans, amb tantes veus, no és pas fàcil. Estic segur que si cadascun d’ells n’escrivís una individualment, el resultat seria molt millor, sobretot perquè els he vist crèixer com a dramaturgs. Però no ho sé, què voleu que us digui, a mi em fa il·lusió tot el que ha passat al voltant d’aquesta gent.

Quan la dramatúrgia és capaç d’apassionar i unir un col·lectiu, i sobretot fer-los créixer com a futurs i futures autors i autores teatrals, és que a l’Obrador de la Sala Beckett s’estan fent bé les coses, no? Bé, potser no descobreixo cap secret.

Gaudiu de la lectura i disculpeu les imprecisions, me’n faig responsable. Això sí, si escolteu bé, detectareu l’entusiasme i la força d’un grup que dijous rere dijous deixaven el món de banda per escriure teatre…

Pau Miró

GERANIS

2
GÈNESI

Els geranis de la finestra
m’amaguen dels estiuejants
que passegen fins Sant Antoni.

De tant en tant, el vent esfulla
les corol•les i els pètals entren
a l’habitació tot omplint
papers i llibres de vermell.

No em molesten ni em fan cap nosa.

Me’ls prenc tot just com el que són.

La metàfora més senzilla
per explicar què significa
                                                        l’arribada d’un nou poema.

                                                                                      David Figueres

                                        (Bon Dia de la Poesia Catalana a Internet a tothom!!!)

Fotografia: Gerard Guiu