Els dies i les dones

David Figueres

QUADERN GANXET (VI)

0
Publicat el 30 de juny de 2008

L’edició del Camp de Tarragona del diari El Punt, obre avui la seva portada amb un encertadíssim titular: “Reus acaba una de les millors festes de la història”, i és que dubto que ningú que les hagi viscut amb la constància i regularitat amb què s’han de viure aquestes coses, pugui contradir el titular del rotatiu. Des de fa uns anys, les festes de Sant Pere han anat creixent i creixent fins poder donar títols d’aquesta magnitud. Mireu si han crescut que a aquest blocaire, l’onada d’actes i esdeveniments li passà pel damunt i davant el fet de participar-hi o de deixar-ne constància escrita, hom trià per la primera opció.

Així el divendres 27, hi hagué un magnífic correbars amb El Bou de Reus. Abans, tal i com és tradició, es llegiren els versots escrits per a l’ocasió i es donà la gorra de portador i la cagarada. La primera, enguany convertida en davantal, fou per les persones i entitats que feren possible el bou i arròs, recuperat enguany. La cagarada, per la central nuclear d’Ascó. El correbar va ser tot un èxit de participació i val a dir que la gent de la Bandarra Street Orkestra van posar-hi molt de la seva part perquè la festa fos ben sonada. En acabar, encara vam tenir esma d’anar al concert de l’Orquestra Gira-sol a la plaça d’Anton Borrell.

El dissabte 28, dia de vigílies i completes, la cosa va començar al vespre amb el Seguici Festiu de la Ciutat, l’anada a la Prioral de Sant Pere per anar a Completes per part de les autoritats i l’encesa de la Tronada perceptiva del Batlle de la ciutat, fent voleiar el mocador blanc. Vam sopar com uns senyors i després ballaruga fins a les cinc de la matinada al Parc de Sant Jordi. Donada la volada que està prenent tot plegat, que els músics toquin fins a les cinc, em sembla pobre. Però com de son en teníem poca, vam buscar un bar obert i vam recuperar forces per participar, a les set, amb les tradicionals matinades fent sortir El Bou de Reus que va acompanyar grallers i tabalers per anar, tots plegats, a esmorzar a casa dels Xiquets de Reus, un magnífic plat de llangonissa amb fesols. N’hi ha que es van quedar fins a la tronada de quarts de dotze, jo vaig punxar molt més aviat. I es veu que no vaig ser l’únic.

El diumenge 29 la cosa ja va ser de tràmit. La Processó Solemne i la darrera tronada de la Festa Major, fou un preludi agradable. I dic preludi i no pas epíleg, amb tota la intencionalitat. A partir d’avui, només falten 365 dies per tornar a poder gaudir d’una setmana llarga de Festa Major i mai, com enguany, aquestes dues paraules s’havien merescut les majúscules amb tanta entitat. Visca Sant Pere, reusenques i reusencs.

NOTA: Aquest bloc se’n va de vacances fins el dia 7 de juliol. Fins llavors, sigueu dolents i llegiu una mica. Salut!

QUADERN GANXET (V)

1
Publicat el 27 de juny de 2008

Galdós paper el del Club Esportiu Despertaferroen la llançada de bitlles d’ahir la tarda a la Plaça d’Anton Borrell. Almenys pel que fa a la representació masculina, perquè cal deixar constància que la secció femenina, acaparà dues copes. L’acte, organitzat conjuntament pels Despertaferro i i els bitllers del Ball de Diables, comptà amb la presència de nombrosos participants que s’hi congregaren per provar sort en el noble art d’enderrocar bitllots

 

Posats a buscar culpables, cal dir que la secció de bitllers d’aquest club esportiu, compta amb representants de la plana major dels que, emulant estrelles molt més rutilants d’altres clubs nostrats, poden trobar-se en tot tipus d’establiments dispensadors d’alcohol, vetllant per la qualitat d’allò que s’hi serveix amb una professionalitat molt per damunt de l’aptitud a l’hora de fer caure bitlles. En podeu veure la foto de famíla aquí.

Ni el dopatge manifest en forma de cerveses, cap participant de la secció aconseguí una meritòria puntuació. Les dones, doncs, un cop més, com en tantes altres coses, hagueren de salvar els mobles d’una actuació que tot fa pensar que portarà potser mocions de censura o la contractació d’un entrenador més ambiciós, sortit de les categories inferiors. Sigui com sigui, es va riure molt i només cal lamentar, un blau sense evolucions més nefastes, en el peu d’un dels llançadors. 

Per rescabalar-se de la mal gust de boca deixat, aquest cronista esportiu, amb una de la flamants i victorioses fèmines i la seva corresponent parella, feren cap als jardins de l’IMAC per assistir a tot un clàssic d’aquestes festes: les Varietées de Sant Pericu, coordinades un any més per la bona gent del Bràvium Teatre. Poguérem gaudir d’espectacles sorprenents de màgia, dansa,  els del Canó de Reus i uns xavals amb uns diàbolos que ho feien la mar de bé. Degustació perceptiva per part d’un parell de cambrers, del vermut del país. Se sopà distigit en un distingit restaurant: hamburguesa completa, patates amb quetxup i una cervesa.

Les opcions de després eren: el concert de Conchita a la Plaça de la Llibertat, la revetlla-ball a la Palma amb la gent de l’Orfeó Reusenc o ve el MusicCamp 2008 organitzat per la gent de l’Acampada Jove, a les Peixaterires Velles. Es desestimà la primera perquè el tres gols de l’Espanya contra la Rússia, ho envaí tot de soroll i estanqueres, així que cap a la Palma. No ens vam equivocar. Noranta anys de bona salut musical celebraven l’Orfeó Reusenc. Nou músics i un cor de quaranta persones. Soul a dojo. Bon rotllo. A la Sala Vip, la Senyora Regidora de Cultura i el Batlle, sense ulleres i amb texans.  Mestre Albert Galcerà, com si tingués una molla a l’acabament de l’esquena, no parava quiet. 

Com que encara ens quedava alè, vam voler no deixar-nos véncer per la son i encara vam fer cap al MusicCamp. Canalla. Grups de per aquí. En arribar a la barra, primera decepció: se’ls havia acabat la cervesa. El que déiem, canalla. Vam haver-nos de conformar amb el mític Masclet que aquest cronista obviarà la manera com fou preparat per no ferir sensibilitats però que fou ingerit sense escarafalls perquè el motor demanava líquid i en aquests menesters la sensibilitat hi fa més nosa que servei.

Un xàfec d’estiu posà un final una mica precipitat a la ballaruga. Des de les voltes, ens aplegàrem uns quants per dir mal del país i coses per l’estil. Bombollejava l’aigua damunt els passos que no feia ni un moment s’havien mogut al ritme de la música. Els tècnics, tement que l’aigua no fes malbé la taula de so, s’apressaven a posar-ho tot a les capses platejades que porten. Com és natural, així que ho van tenir tot endreçat, la gotellada cessà. Com les nostres forces per fer res més.

QUADERN GANXET (IV)

0
Publicat el 26 de juny de 2008

La recombinació genètica entre la meva senyora mare i el meu senyor pare, donà com a resultat, en el primer plançó que va treure el cap a la vida, és a dir, aquest que us escriu, un xiquet espigat, magre i una mica desmanegat. Poc donat a les diversions físiques i més a les intel·lectuals. Físicament, he heretat els trets de la meva àvia paterna, na Maria Escuté i Boqué, nascuda al Pinetell i casada amb en Joan Figueras i Martí, nat a Alforja provinent d’una família d’Albarca. De fet en conservo documents que es remunten a finals del segle XVIII, Florentines i Vicençs s’alternaren seguint el cognom dels “Figueras”, cognom que així vaig tenir ús de raó, vaig corregir pel normatiu “Figueres”, enmig d’una commoció familiar que avui encara dóna algun cop de cua sens que la sang arribi al riu.

Dels “Figueras”, vull creure que n’he heretat una pertinença un tant tel·lúrica a les Muntanyes de Prades. Una contrada dura, d’hiverns llargs i dostoievskians i d’estius plàcids i complaents. Hi vaig viure una temporada i sé del que parlo. També un gust pel verd, per la terra, pel paisatge sense massa cases ni massa gent. Sobretot massa gent. Parlar dels “Figueras”, no és parlar de Reus. De fet, el meu pare, n’és el primer de la nissaga que va néixer on aquests dies m’estic. Gent emprenedora. Amb ganes de mirar la vida de fit a fit i no defallir. La posguerra no havia de ser fàcil.

Aquests dies que l’empresa familiar Galvanitzats Fies (el nom uneix els cognoms Figueras i Escuté), estrena web, n’he pogut llegir algunes notes que podreu llegir a l’apartat de la història de l’empresa. És curiós com la necessitat de síntesi, esborra les traces de tot de records que tinc presents. Primer l’estatge de la carretera d’Alcolea, el Mas que ocuparen els Figueras, concretament les germanes grans del meu avi patern, ell n’era el petit: Conxita, Mundeta, Tresina -que restaren solteres- i Lola, que fou l’única que es casà.

Val a dir que el mas fou tant per mi com pels meus germans, un lloc ple de misteris per descobrir. En recordo el refugi antiaeri, la bassa amb uns peixos lluents que intentàvem pescar en va. Un tros de terra on s’hi plantaven enciams i cebes. El mas va anar venent-se a bocins fins que finalment va vendre’s del tot. En els galliners s’hi muntà el primer taller de galvanitzats que després evolucionà cap al què és ara, el “vapor” que fins als vint-i-cinc anys llargs, esponsoritzà la meva vida. A la construcció de balances i rentadores, cal afegir-hi la construcció, m’imagino que efímera, de motors de gasògen que funcionaven amb la combustió de llenya. Val a dir que el Tió que cada Nadal era apallissat tal i com mana la tradició, tenia el ventre fet d’un tambor de fusta, imagino que d’una d’aquestes rentadores.

És curiós com malgrat que la meva formació intel·lectual em vingui més per la branca materna dels Felip, gent llegida, és curiós com el primer descobriment d’això de l’art d’escriure, em vingué en els despatxos de l’empresa familiar. Devia comptar tot just sis o set anys fets. Em preparava per rebre la meva primera i darrera comunió. Fèiem la catequesi en una parròquia que quedava al costat de l’escola. Crist Rei. Dec ser de les darreres generacions que va usar l’església vella. En acabar, el meu pare em venia a buscar amb el seu Renault 6 blanc. Primer privilegi: poder seure al seient de davant.

Com que la feina no s’acabava mai i el pare sempre ha estat un escarràs, anàvem cap al Taller, com sempre ell n’ha dit de l’empresa. Allí, m’esperava dins el cotxe mentre ell lligava el gos que tota la vida hi va haver i que, invariablement, sempre es va dir Diana. Una vegada lligat, jo sortia del cotxe i entrava al despatx. El meu pare em plantificada davant una vella Olivetti (una Lexicon 80), em posava un paper i em tenia entretingut mentre ell preparava la feina de l’endemà.

En recordo l’eròtica de prémer les tecles i d’erigir-me com el demiurg més poderós del món! Allí, en el silenci de la nit, el tec-tec-tec de la vella màquina d’escriure, era un plaer que m’omplia de coses. Probablement jo, llavors, no estava capacitat per entendre encara què volia dir tot aquell devessall de sentiments que em prenien així que, el carro de la màquina, arribava al final i se sentia aquell clinc màgic que encara avui em retrona a dins.

Fou aquella la primera vegada que vaig nuar un pacte amb l’escriptura? Potser sí. Qui ho sap. Sigui com sigui, ara les meves passes, malgrat aquest recès ganxet, ressonen a Barcelona. Tot un altre món. Des del 1999 Galvanitzats Fies té la ISO 9002 i és clar, això dels gossos i de les velles Olivettis han quedat enrere. El negoci segueix i prospera. El pare mai ens ha obligat a res i ens ha deixat fer la nostra.

QUADERN GANXET (III)

0
Publicat el 25 de juny de 2008

En la relativitat aquella que Einstein apregonava, amb el ball d’hores i dies, possiblement el Premi Nobel no hi sospesà el factor Vacances on, això d’acordar un dia de la setmana amb un dia del mes, s’esvaeix amb una facilitat absoluta, com si volguessis atrapar un grapat de mercuri amb la mà en un bassiol ple d’aquest element. Donar-s’hi, en absència de tota mena de lligam a un horari, és una d’aquells privilegis, que per falta de costum, assoleix un grau de goig sinó orgasmàtic, si amb aquella benaurança que pot produir, posem pel cas, acaronar sota la boca, el cap estirat d’un gat que s’adona que el seu mandreig no és res comparat amb el nostre.

En aquesta escenografia sona el mòbil deixat com a darrera alarma per tal de comparèixer al dinar familiar de Sant Joan, el meu pare se’n diu, amb una dignitat sinó del tot aconseguida, si almenys simulada. Un cafè per desentortolligar tots aquest moviments salvatges que et dóna cap i estòmac quan has fet de les teves endins la nit. Però les cames també han rebut la seva part. Maratonianes travesses de barraca en barraca i la ballaruga que ha castigat els bessons.

Dinem a Almoster amb els meus germans, pare, cunyat i cunyada. L’excel·lència dels plats quedarà supeditada a l’estat que es pot discernir de les paraules de més amunt. Però la meva amanida de formatge de cabra i la sèpia salvatge (sic) amb fesols l’eixoriveix d’allò més aquest sóc tot jo. Un gelat de mandarina. El cafè de després que demano curt, curtíssim. Desfilada d’anècdotes familiars, més el ser-hi, que no pas el com ser-hi. El meu germà que per ell, Sant Joan, és la nit més llarga, bomber com és li ha tocat anar amunt i avall tota la nit acompanyats, al camió, amb una cinta que trobaren dels acudits de l’Eugenio.

La migdiada és una porta a l’Hades, gairebé. La somnolència que truca i tu li obres la porta, passi, passi que veurà el piset i l’edifici sencer i se t’emporta i caus perdent coneixement i raó. La dimensió desconeguda de les migdiades d’estiu, amb la calorada burlada, driblada per un cos que és savi i ens diu que la desconnexió és necessària i prudent.

Molt més quan a quarts de vuit, ja toca a formar a la Plaça. Avui es llença la primera Tronada. La que dóna oficialment el tret, o trets a cop de Mascle, de la Festa Major, malgrat tu riguis per dins i et diguis que fa tants dies que la balles, que si et diguessin que avui s’acaba tot, ja tindries molta feina feta. Però no, s’ha de seguir l’oficialitat.

Crits i més crits a la Casa de la Vila. La Plaça del Mercadal plena com un ou. Cada any passa el mateix. A les vuit el pregó i a dos quarts la Tronada. Passen de les nou i res de res. La gent s’impacienta. Crida improperis. Finalment, des del balcó, surt el pregonar flanquejat de les autoritats pertinents. Se’ns desitja bona festa de Sant Pere i baixen amb el populatxo.

Peten els mascles d’un en un. Cada espetec, és com una fruita madura que s’obre, ubèrrima de suc, empudegant amb pólvora tots els somriures congregats, a tocar la plaça, que volen posar a prova els tímpans del cor, que volen que se’ls empelti alguna cosa de tant esclat vigorós, infernal, a dins l’ànima. Aquí no hi ha rics ni pobres, ni feliços ni dissortats. Tots els que som endins aquest trons que ens fan ser una mica valencians, ens uneix una única voluntat de ser reusencs, de vibrar reusencs, de cridar petant cordes bocals, “Visca Reus i Visca Sant Pere” així que la traca final, la més violenta de totes, ha deixat la plaça sotmesa a un núvol de pertinença únic.

Encabat, encara hi ha una cercavila: Víbria, Bou, Cercolets i els Vitxets. En processó festiva més no poder, fins a les Peixateries Velles. Els del Bou, han recuperat el  bou amb arròs que es feia abans. N’han preparat per a tres-centes persones i les taules s’omplen i la gent comença a demanar la seva racció. El bou, finíssim, molt tendre. Un parell d’orquestres amaneixen la menjada. Els Vitxets ballen a cor que vols. S’enretiren les taules i el ball s’allarga.

Dono un cop de mà als amics del Bou servint begudes sota el taulell -que ningú no rigui, va- de mica en mica la festa va declinant. Converso amb els qui, entrats en al trentena, constatem que en cinc anys, això de Sant Pere ha pres una volada immensa. Però no ens hi quedem en la nostàlgia, que queda molta nit per endavant i molta festa.

A les dues ja es dóna per acabada la ballaruga. Arrambem neveres i fem neteja. Em toquen les quatre després de descarregar el material sobrer en un magatzem. No m’hi sé estar sense fer res. Viure la Festa és també participar-hi amb el teu granet de sorra. Què us he de dir de la meva militància a tantes causes. Perdudes? No, sempre, sempre guanyades.

QUADERN GANXET (II)

1
Publicat el 24 de juny de 2008

La falta de compromisos laborals em té al llit passades les 10 del matí. La xafogor avança sense remissions. Fa dos dies que se sobreeixien els embornals, i ara, el pes de l’estiu establert, arramba qualsevol màniga llarga, qualsevol teixit que sigui carregós de portar. La magnífica litúrgia del clima. Implacable pel que es pot deduir pel tast d’aquest quatre dies de calor. Ja toca. La qüestió, queixar-se d’alguna cosa. Mandrejo per casa fins a l’hora de dinar. Amb el meu pare, que avui fa pont, sortim a dinar. Excel·lents carpaccio de bacallà, llenguado a la planxa. Cafè. Migdiada profusa amb parrupeig de coloms.

Les alarmes de començar a fer coses no sonen fins passades les sis de la tarda. Les primeres temptatives de mirar on se soparà. Hi ha una proposta de terrat que no acaba de prendre força. Mudem de la plaça del Castell, fins a tocar els absis de Sant Pere. Aquest tipus de moviments estratègics tenen la seva importància perquè representen els únics moviments diguem-ne esportius, que aquests dies es faran.

Gairebé sense saber d’on, les cerveses aterren damunt la taula. Al mateix ritme dels llevats, també despleguen el seu tren d’aterratge molts d’amics. I llavors ja són somriures i a veure qui la diu més grossa. També el gruix de la dialèctica, com els moviments d’abans, tractaran temes de gran volada tals com: l’aixecada de camisa de Custo amb el cartell d’enguany i axí. Platxèria agradable.

Se’ns plega la tarda al damunt. Reculem fins al Mercadal. Allí, ja es prenen posicions de cara a veure els Focs. Ens entaulem no gaire lluny de la Casa de la Vila. Més amics. Més riures. S’encèn la foguera a les deu. Xiquets i xiquetes ho emboiren tot de pums i pams i de fum de pòlvora. Després els professionals Diables de Reus, també s’hi afegeixen. La Víbria. Amb les llums apagades, el foc recupera aquell misticisme atàvic, aquell sentiment d’humil i densa humanitat.

En acabar, la vida ens mena a sopar. Hi ha el pensament de menjar directament a Barraques. Però la nit és llarga i amb un trist entrepà, no sé jo sí… Busquem alguna cosa que ens aporti materials mengívols més dignes. Ho fem en una pizzeria. Un d’aquells locals que canvia de mans. En algun temps devia ser alguna cosa com un restaurant grec. Mengem sense fer escarafalls. S’hi afegit l’O., vingut expressament de Barcelona. Imprescindible. Enfilem ja cap a Barraques. La consigna, al llarg de la tarda, ha estat l’inel·ludible: “ens veiem a Barraques” i allí, efectivament, hi trobes tot déu. 

La loquacitat alcohòlica ablamada pel got de plàstic reutilitzable mai buit, proporciona diàlegs impensables amb tot de personatges que tenies guardats en un calaix de la memòria. Remots o no, t’hi dones a la xerrera com una part de ritu, la nit és una part del dia, però també el lloc on passen moltes coses. L’evolució de les persones, en la seva concepció moral, és impensable de copsar en aquests estats. Però per Sant Joan, la porta de l’estiu de bat a bat, la moralitat queda lluny, esbandida per la felicitat de saber-se partícep d’alguna cosa molt més senzilla i feliç. Intermitència de saludats, d’amics, en les diferents rondes al voltant de cada caseta. Ballem fins a les hores més petites. A les set del matí em poso al llit. Feliç Diada Nacional dels Països Catalans a tothom!

QUADERN GANXET (I)

0
Publicat el 23 de juny de 2008

Agafo el tren de les set de la tarda. A les nou seré a Reus. És el que para a totes les estacions de la costa. Aniran pujant i baixant personal abillat amb la despreocupació habitual d’aquestes dates climàtiques: samarretes pengim-penjam, pantalons curts. Carns de turgències desiguals. Morenors ofenoses. Vermellors incandescents. Glops de llet. A les parades, la mateixa processó de gent d’igual característiques. Afegir-hi unes umbrel·les, unes cadires plegables… Semblen insectes atrafegats.

Des de la finestreta, l’escampall desproporcionat de la platja. Ara una de nudista. Les cales atapeïdes de massa humana. Desproporció de cossos. Gentam i més gentam. Quina delícia aquest airet condicionat de dins el tren. Acabo de llegir L’animal moribund, de Philip Roth. No m’ha acabat de fer el pes. És molt millor la pel·lícula. Sembla com si Roth s’hagués quedat a mig camí. Com si hagués traçat una novelle epidèrmica, sense insertar tota la càrrega moral dins mateix del text i ho hagués volgut separar. Grinyola. 

També llegeixo sobre la vida de Kafka. Aquest homenet malaurat, que físicament s’assemblava al nostre Salvat-Papasseit i que també la malura el portà a criar malves quan encara, possiblement, no havia donat el millor de sí mateix. Praga com un imant, una ciutat de la qual mai no es podrà desprendre. La feina feixuga a les diferents companyies d’assegurances. Tot l’envolat amb les diferents dones amb qui es comprometia per després desfer-ho tot. 

Em trobo amb la gent a la Plaça del Castell. Tastem la cervesa local. Als dies llargs, ara quarts de deu, la llum és com la de la tarda. Van venint més gent. Sopem als Xiquets de Reus. Per fer el tràmit de sopar, perquè ni la calor, ni la carta que se’ns ofereix, no dóna per massa festivals gastronòmics. Televisor encès. Espanya-Itàlia. Agonitza l’orgull patri a cop de penalti. Cada vegada que els italians, als penals, enfonsen la pilota al fons de la xarxa, ens n’alegrem. La gent del bar, aplaudeix més l’Espanya. La taula del costat, també està amb els italians.

En sortir, els dos penals parats pel porter estanquer, ja són la desproporció de cotxes i motos a cop de clàxon. Es troben a la plaça del Prim. Com ens hem de veure, General, de la Gloriosa a la Roja. No ens hi quedem. Tot plegat fa un cert fàstic. Passem pels darreres. Al Campaneret. Prat de la Riba. Primers baixes. Intencions d’arribar fins a Barraques. Quedem els desvagats, els qui no ens ve mai d’una hora. Demà molts treballen i des de divendres que per aquí la ballen. L’espai del Roquís està molt ben posat. Lloguem els gots perceptius. Molta gent. Saludo altres desvagats. Més cervesa. No fem gaire mal. A quarts de tres em poso al llit i encara m’encaterinaré amb Kafka. Gregor Samsa no sabrà perquè s’ha convertit en un insecte, després d’un malson.

AQUEST BLOC SE’N VA DE FESTA MAJOR

4
Publicat el 20 de juny de 2008

Anant amunt i avall, enfilant feina alimentícia rere feina alimentícia, això de les vacances, va enlairant-se com un globus cap al paradís de les utopies inaccessibles. Però resulta que, malgrat la feina d’ara també sigui de les d’omplir el pap amb aliments més o menys saludables, pagar el lloguer i els quatre vicis, la constància demostrada del meu tarannà per no engegar-ho tot a dida a les primeres de canvi, ha tingut com a recompensa, que porti el suficient temps com perquè em donin vacances.

Una quinzena de dies, la primera setmana dels quals, passaré a la meva ciutat, Reus xalant com un beneit la Festa Major de Sant Pere. Pels qui no sàpiguen que s’hi cou aquests dies a la capital del Baix Camp, en teniu una bona mostra seguint els blocs de dos malalts de la Festa Major com són el Consueta i el Puig d’en Cama, passant com no, pel mestratge de La Teiera. Gresca, murga, assegurada. Retrobar els amics. Assistir amb tota la solemnitat al Seguici Festiu i com no, rebre les fiblades dins el cor de totes i cadascuna de les tronades que es llencin.

Val a dir que d’un temps ençà, la setmana de Sant Pere ha adquirit a Reus, un relleu especial. Del lluïment una mica encimbellat de les diferents manifestacions festives, s’ha passat a una identificació més directe amb els reusencs, amb moltes iniciatives ciutadanes que any rere any, enriqueixen la Festa Major i li donen el caràcter marcadament popular que tota Festa Major hauria de tenir. Sentiment de poble, de comunitat, de pertànyer a una realitat única.

A partir de dilluns, doncs, amades lectores, estimats lectors, començaré un Quadern Ganxet desplaçat com a enviat especial d’aquest bloc al poble on hem van parir, i fot-li que és de Reus!

(nota: el cartell d’enguany, per molt Custo que sigui, a mi em sembla horrible)

(Actualització del meu altre bloc Contabilitat bàsica de contes. Darrer conte publicat Instantànies)

EL MILLOR AMIC DE L’HOME

2
Publicat el 19 de juny de 2008

Arriba un moment que els gossos envelleixen i ja no borden tant com abans. O també pot passar, que al seu amo, no li interessi que ara, pel que sigui, el seu ca, etzibi a tord i a dret, tants lladrucs. Si ets un gos, aquest és el teu destí: o callar de mica en mica perquè ja no et sents amb força per cridar tant com abans, o acceptar l’estirada de corretja de qui et posa el plat a terra amb un bol d’aigua al costat. No hi ha cap altra opció.

El més complicat per a una d’aquestes bèsties, és creure que el seu capteniment és propi, que el territori conquerit a base de queixalades i de fer fora tothom que gosés posar en dubte el seu paper, ha estat aconseguit a plom, sense que ningú l’ajudés. En certa manera això és així, però només perquè l‘amo del collar ha volgut que fos així i, de la mateixa manera que ara, no convé que ensenyi tant les dents, sense dir res, en silenci, abans, s’aplaudia i passava la mà pel llom de l’animal recompensant-lo per una feina que l’amo, s’estalviava de fer.

És dur ser un gos quan notes que ja no t’estimen, quan notes que ja no ets necessari. Et pots defensar, pots fer valer tots els èxits que has procurat als qui un dia t’escolliren com el seu millor amic. Però l’amo és l’amo i els anys passen per a tothom. De la mateixa manera que t’imposares per alguna qualitat a d’altres candidats, ara, segur, ells trobaran algú altre que els lleparà i els donarà la poteta, tant bé, com ho feies tu.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

MONTSERRAT ABELLÓ PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

6
Publicat el 18 de juny de 2008

M’ho diu la mare en trucar-me després de l‘acte d’ahir a Reus (quina claca que vam tenir, la millor!). La Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I estic tant content per ella! La seva tenacitat, vers a vers, per desgranar silencis i existències, no  podia tenir una recompensa més gran. Els premis, quan són donats a algú amb qui has traspassat el llindar de la coneixença purament literària, són encara més celebrats. Es premia a una escriptora, es premia a una amiga.

La Montserrat Abelló ha bastit una obra poema a poema. La seva casa, la seva mansió, és un reducte de Bellesa que no fereix per significacions més enllà de la facultat dels seus versos, d’estirar-te un batec, un bocí de silenci esgrafiat a la sala de màquines del que ens fa viure. Hi ha el sofriment, però també l’alegria de viure. La pertinença a un sexe (hauríem de dir un gènere?) i enaltir-la aquesta circumstància, sense caure en el feminisme estret de mires. Enyorades Maria-Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada…, companyes de travessa. Quanta raó té la Montserrat en lamentar-se que només sigui la tercera dona a qui s’atorga aquest guardó!

 I què se’n pot dir a la veu que ha deixat a moltes altres poetes? Gràcies a ella, per exemple, podem sentir el clam d’una Sylvia Plath, d’una Anne Sexton. La seva força trasvassada als nostres mots corrents. La seva extrema senzillesa, convertida a la nostra llengua, engrandint aquesta literatura que no té llengua ni frontera: la literatura de la commoció directa i punyent.

Ahir mentre sopàvem, amb el Salem Zenia, un altre amic de la Montserrat i la resta de l’expedició del PEN Català que es va traslladar a Reus, vam celebrar aquest triomf. Entre els escrits des de la presó, entre el sol velat, els seus versos van ser la llibertat i la llum, tractant-se de la Montserrat Abelló, no podia ser de cap altra manera. Moltes felicitats, Montserrat!

En Joan Josep Isern Totxanes en fa també un emocionant homenatge, llegiu-lo aquí.

Enllaço apunts meus sobre la Montserrat: Montserrat Abelló Premi Jaume Fuster, Montserrat Abelló: 90 anys, Montserrat Abelló: poesia vital.

Foto: Miquel Anglarill

ESCRITS DES DE LA PRESÓ, A REUS

1
Publicat el 16 de juny de 2008

Seguint amb la nostra gira de presentacions, demà dia 17 de juny a les 20:00 h. a la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus presentarem, pel mateix preu, no un, sinó dos llibres:

Per una banda Escrits des de la presó, el llibre que recull la veu de diversos escriptors que han estat empresonats i Sol cec, el darrer poemari del Salem Zènia.

En l’acte, hi intervindran la Raffaella Salierno, Coordinadora del Comitè d’Escriptors del PEN Català i responsable del programa de la mateixa entitat “Escriptor Refugiat”; l‘Oriol Ponsatí-Murlà, editor d’Accent editorialque ha editat el poemari del Salem Zenia i Joan Sendra, traductor.

Com a fi de festa, conjuntament amb l‘Eva Roig, farem una lectura de textos de tots dos llibres.

Val a dir que tant per l’Eva com per mi mateix, la presentació al Centre de Lectura de Reus suposa jugar a casa. Tots dos vam vincular-nos-hi activament a finals dels noranta, ella des de l’Escola de Teatre i jo des de la Secció de Llengua i Literatura, fent tàndem amb l’inefable Antoni Veciana, que n’exercia la presidència mentre jo ho feia com a secretari.

Ens fa il·lusió aquesta lectura i esperem poder comptar amb la vostra presència.

Demà parlaré una mica més sobre l’acte, al programa de ràdio De bon matí que condueix l’amic Jordi Escoda a Puntsisràdio de 8 a 10 h.

ELEGY

0
Publicat el 13 de juny de 2008

La vella història de l’adaptació cinematogràfica de la literatura. Aquest cop, li ha tocat el rebre a Philip Roth. Em fascina l’obra de l’escriptor nat a Newark el 1933. És un d’aquells escriptors de raça, que no dóna treva al lector. Cantellut, sense favoritismes ni a la sentimentalitat ni a històries complicades. Personatges. Colossals, immensos personatges fan la literatura de Roth fent-los ballar com vol al so d’una prosa precisa, ajustada, virtuosíssima. Sap fer desaparèixer els rastres mateixos de l’escriptura per fer-nos encabir la lletra, com tots els bons escriptors, en la nostra mateixa existència. La decrepitud, la culpa, la identitat. La bellesa i la vellesa. Constants en l’autor.

Isabel Coixet, n’adapta una de les novel·les: L’animal moribund, que els senyors de Hollywood, porucs per aquest “dyng”que restaria espectadors, va rebatejar amb el títol, espanyol, d’un altre llibre de Roth: Elegía, que originalment es titula Everyman. En fi…   Després del debut amb Cosas que nunca te dije, la filmografia de la Coixet m’ha decebut notablement. L’entronització va arribar-li massa aviat. Hauria d’haver picat pedra unes quantes pel·lícules més. Amb tot, cal dir, que aquesta Elegy, s’escapa del corrent lacrimògin i barat de les dues darreres propostes fílmiques anteriors. La història és senzilla: un professor de literatura madur, incapaç d’afrontar cap responsabilitat, s’enamora perdudament d’una de les seves preses sexuals, una de les seves alumnes. No hi ha res més. No cal res més.

La pel·lícua beu directament d’aquesta voluntat de Roth de focalitzar tota l’atenció en els personatges. Ella, Consuela (Penélope Cruz), és una cubana benestant que no accepta que la diferència d’edat hagi de ser un problema per la seva relació. Ell, David (Ben Kingsley), és el professor que no sap que s’ha enamorat d’ella fins que no la perd.

Interpretativament parlant, Penélope Cruz, guanya la partida a Ben Kingsley, massa hieràtic pel nostre gust. Mentre que Consuela és una noia que no sabem gaire d’on puja o d’on baixa, però que en canvi percebem perfectament què no vol d’aquesta relació; David, el professor cagadubtes, no dóna fissures per creure’ns la crisis que travessa. També perquè el personatge de la Consuela permet jugar amb la suposició, mentre que el de David, és massa prototípic. Sap tocar el piano, sap escriure, sap fer fotos… Sap fer massa coses.

 De fet, David, es desplega a partir de tres personatges mirall com són el seu amic poeta (el conreu de la bellesa no eximeix al qui la tracta de no caure-hi de quatre potes); de l’amant (el llast del sexe continuat sense amor desgasta tant com l’amor sense sexe); o del fill (la baula de la cadena que continuem no sempre és del nostre grat).

Em commogué l’escena amb la seva amant, quan després de vint anys d’anar-se’n al llit, s’adonen que és la primera vegada que estan parlant com a dues persones que mantinguessin alguna mena de relació més enllà del sexe.

Val a dir que la fotografia intimista de Jean-Claude Larrier, condiciona una acció preciosista, una Manhattan agradable, on els dos personatges passegen la seva felicitat aliens a caps preocupació. La por a estimar i a deixar-se estimar de David, precipitat a la tenebra de fa anys propiciada per aquest fill que el fa culpable del trencament de la família, de l’amic que li diu que ho deixi córrer perquè ja no té edat i de l’amant que veu per primera vegada com l’equilibri de la seva peculiar relació trontolla; dóna un contrapunt interessant a aquesta caracterització artística burgesa que no hi té res a pelar contra el garfi que a David li esquinça el cor.

No he llegit la novel·la i per tant no sé si el final que s’empesquen és el que toca, amb tot, el que s’ha filmat, ens toca allò que no sona per la similitud que la Pe adopta amb la Winona Ryder d’aquella porqueria ensucrada que es dia Autumn in New York malgrat que el final sigui més obert. Probablement una mala passada de l’inconscient. Esperem que sigui així.

El millor, constatar que Penélope Cruz és una actriu que sap donar molts matisos i s’ha de seguir la seva carrera, que a Isabel Coixet li ha anat bé treballar amb un material aliè que s’ha fet seu des de fora mostrant que és una cineasta que sap explicar històries amb convicció, professionalitat i ritme. El pitjor, aquest Ben Kingsley encarcarat.

FÓRMULES

0
Publicat el 12 de juny de 2008

Avui es deuen examinar, a la selectivitat, de Física. Repassen tota una tirallonga de fòrmules. L’una, just davant la porta d’entrada al vagó de metro, porta el cap embolicat amb el hijab musulmà. A més, porta una camisa, de color pistatxo esvaït, botonada fins al coll. D’aquell rostre, només hi sobresurten uns ulls foscos, que degut al cabell recollit, queden més ressaltats.

L’altra, va pentinada com van totes, com una pseudo-punk: cabells punxeguts i ulls molt ombrejats. Les perceptives sabatilles de ballarina. Mitenes fins a mig braç. Porta una d’aquelles jaquetes que no tanquen per davant, que només serveixen per tapar-se els braços i les espatlles, d’un color marró xocolata amb llet. Un escot generós provocat per un d’aquells sostenidors tramposos.

La vestimenta de l’una contrasta amb la de l’altra. A elles no sembla fer-los res. Amb l’habitud, ho deuen trobar la mar de normal que cadascú vesteixi de la manera que més li plagui. Ara bé, això és així? A la noia musulmana, li plau haver d’amagar el seu cabell? No poder mostrar ni una mica de la seva carn? Respon a una voluntat personal o li ve imposada per la seva família, per la seva tradició, que no la seva religió; si de cas, d’una lectura de la seva religió?

A Turquia, per exemple, el pols entre allò laic i allò religiós, ha portat ha aconseguir que a les universitats es permetés de portar el vel i a rebocar-la després pel Tribunal Constitucional turc. Òbviament, allà la lluita, no té res a veure amb la religió o ni tant sols amb la llibertat personal de les dones. És una lluita entre els que veuen com un perill, que un partit islàmic, encara que moderat, hagi aconseguit els millors resultats a les urnes en tota la història de Turquia.

El respecte hauria de ser la base des d’on plantejar qualsevol concessió. Ara bé, un respecte fonamentat en que les parts que volen vestir d’una manera determinada, seguint els preceptes d’allò que els ve donat, ho facin lliurement i no coaccionades per una imposició que xoqui contra els drets fonamentals que atorga la Constitució Espanyola.

Com sempre, les aules, són el millor reflex dels canvis que es van succeïnt a la societat, molt més de pressa del que els legisladors, o els opinadors, poden preveure. Els mestres s’han convertit en un exèrcit de contingència a cops d’imaginació, fa anys que clamen que l’administració afronti els canvis amb responsabilitat.

“Velocitat?”, pregunta ara la noia de l’escot ufanós. “Espai divit per temps”, contesta la noia dels cabells empresonats. I riuen alienes a qualsevol perjudici religiós, comptant les parades que falten per arribar al lloc on s’examinaran.

GEOGRAFIA HUMANA

1
Publicat el 11 de juny de 2008

Després d’anys de no fer-ho, torno a seguir les finals de la NBA. M’imagino que el fet que hi jugui el Pau Gasol, ha ablamat l’interès dels nostres mitjans per aquesta competició. Com a esportista, les gestes del Pau justifiquen la cobertura, com a ambaixador del nostres país, més aviat poc, per no dir gens. Cadascú és ben lliure de fer de català de la manera que cregui o li interessi més. O directament no fer-ne.

BostonLos Ángeleso “Elei”, que en diuen els yankees, es veuen les cares. En la confrontació dels Lakers contra els Celtics, hi ha també la confrontació de dues maneres d’entendre el país americà. Per un part, els Estats Units irlandesos de la costa est, els que fugiren de la fam de l’illa i s’establiren. Els Estats Units catòlics, que feren president a JFK, que s’emocionen per Sant Patrici i que són bona part dels policies de ciutats com Nova York.

Per l’altra, la representació de la postmodernitat en una ciutat emblema d’aquesta marca (o potser ja postmarca?), com és L. A. La ciutat sense tradició de ciutat, la ciutat on tothom és de tot arreu menys de Los Ángeles, la ciutat del Golden State que va veure com l’acudit que un actor tant dolent com Ronald Reagan arribés a governador, va ser superat quan Conan va ocupar el mateix càrrec, anys després.

La ciutat de la fragmentació. La que ens mostraren Altman i Carver en els seus Short cuts, la que ens mostrà Paul Haggis a Crash.

Potser a finals dels vuitanta, quan ja es van enfrontar Celtics contra Lakers al 84, 85 i 87, la confrontació era encara més clara.

La blancor dels Bird o McHale, contrarestaven contra la foscor de Magic Jhonson o encara més, en la figura del convers a l’islamisme, Kareem Abdul Jabbar. La vella amèrica, contra la nova. Un presagi del que passaria més endavant. Un avenç de la globalització. De fet els Celtics prenen el seu nom directament del passat celta imprès dels irlandesos nou-vinguts. Els Lakers, en canvi, no van tenir problema, en aterrar a California, mantenint el nom que els identificava quan l’equip jugava a Minneapolis, terra de llacs, un altre concessió a aquest desarrelament.

Esport, bàsquet… sí, però també Geografia humana de primer ordre.

BÚSTIA D’ENTRADA

1
Publicat el 10 de juny de 2008

… i com que darrerament n’hi ha hagut massa de bons presagis que han acabat en foc d’encenalls el correu electrònic rebut de confirmació de cosa ferma de que sí que ja no hi ha volta enrere és com quan eres petit i et frepava alguna cosa i no te’n podies estar i ho havies de deixar anar tot seguit sense fer cap pausa perquè era massa l’emoció que senties per aturar-te ni un sol moment a perdre el temps en respirar.