Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Cardiologia variable

SÍLVIA MARTÍNEZ EN EL RECORD

1
M’ha arribat la notícia gràcies a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ho he hagut de llegir dues vegades: la Sílvia Martínez ens havia deixat.

La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d’abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb  els companys de l’Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d’operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.

La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l’altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.

Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d’escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l’escalf de la Sílvia fos doblement d’agrair.

Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D’aquesta manera vaig poder copsar que tota l’energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. “Que sí, David. Que ho hem de fer” i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.

No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d’aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure’l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.

Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t’oblidarem. 

   

LA MAR INCENDIADA

0

SOM EL FOC

          Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d’aniversari

No avancen les ombres d’aquest deliri.
Es queden quietes, sinistrament quietes,
esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs.
Les seves mirades són de napalm:
gelatinós abric que ens encendrà
la pell i la carn i els ossos. Tot crema.
Som el foc el que tu veus. Som nosaltres
cercant un nou rumb, amarats de flama.
Ens reconeixem i abracem cremant
un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos
res més que zombis cercant la sortida;
un únic gest que ens permeti tornar
a la vida ignífuga que portàvem.
No et podrem dir mai la mar incendiada
que ens rosega cada límit del cor,
ni cada flor podrida que trobem
al fons de l’armari del temps flamíger.
Som el foc i no esquivem la ferida,
perquè els dies ablamaran l’enyor
i en retrobar-te a la fotografies,
en cada esvorall de record temut,
serem de nou abrigats pel foc viu
que ens desfigurarà cada present
fent-lo voluble al futur desconcert.
Nosaltres quedem recordant qui ets.
Nosaltres quedem recordant qui som.
I cada nou dia que pareix l’ombra
és una victòria a la mort cabrona,
un camí nou per provar de comprendre
qui és que permet que el temps se’ns emporti
abans de veure créixer els nostres fills.
Qui és que permet la sega del blat
abans que les espigues bleixin d’or.

                                                                      DF

CONTRA LES FLAMES

1

Ahir, en l’incendi que es va originar a la Terra Alta, hi van morir quatre bombers de la Generalitat. Dos més estan ferits. El vent va canviar de direcció de manera sobtada i els va atrapar. Eren les quatre de la tarda.

No conec un ofici que s’exerceixi amb tanta passió. T’ha d’agradar aquesta feina. Tots els bombers que conec -i en conec uns quants- estan formats d’aquella combinació especial feta a parts iguals de follia, responsabilitat i voluntat de servei. Bona gent. Abnegats. Totalment lliurats a una feina desagraïda, mal pagada i amb unes condicions laborals del tot rocambolesques i on les aparents millores, la majoria de les vegades, només són  pur maquillatge mediàtic que no soluciona res. Fa un any, ja vam denunciar la situació del sector en motiu de la malaurada mort del David. 

Probablement, com se sol dir, però, “avui això no toca”. Aquestes quatre defuncions volen dir quatre famílies destruïdes i tot un grapat d’amics que s’hauran d’acomiadar per força de la seva presència. No és poden demanar responsabilitats quan un caprici de l’oratge, afegeix a les cendres del paisatge, aquestes quatre vides. El consol de l’acte de servei no consola. Tampoc la noblesa de  la professió. Una cosa són les baixes i una altra de molt diferent, les persones que ja no tornaràs a veure somriure mai més.

El meu condol a les famílies i amics dels bombers morts. Tots els ànims i coratge als seus companys que encara estan treballant en les tasques d’extinció i en la impagable feina que estan portant a terme.

APRENENT

0
Publicat el 12 de juny de 2009

La tens als teus braços. Se li estan aclarint els ulls. Et diuen que encara no hi veu, però. Ha guanyat pes. Ha crescut. D’aquell cuquet flonjo i aturat, ara és una granoteta bellugadissa que es mou pels mateixos estímuls.

Et costa estar tranquil. És la primera vegada que agafes un nadó. Ella percep aquesta intraquil·litat, segur, i comença a moure’s i a fer cares de desaprovació. El més senzill seria cridar a un dels pares, però no ho fas.

La bressoles, li dius coses; primer amb aquella intencionalitat carrinclona, per quedar bé amb tu mateix més que no pas amb voluntat d’incidència real. Però t’adones que això tampoc funciona. Ni tan sols per a tu.

Són les primeres coses que us dieu sense paraules. La primera vegada que esteu sols. Probablement, anys després, recordaràs aquest moment i n’escriuràs més coses mentint tot el que calgui.

Decideixes reincorporar-te una mica. No tractar-la com un farcell o un sac de patates. Sentir-t’hi còmode, desentendre’t de tu mateix. La mare crida si necessites ajuda. No et donaràs per vençut, no. No la fas callar, aquelles exclamacions tant angunioses en una presència tan menuda, et fan riure i li ho dius.

Llavors ella calla i et mira sense veure’t: no ha calgut ni posar-li la xupa. Ara mou els braços i obre la boca. Sense somriure’t, et somriu i tu li dones un dit i ella te l’agafa i tots dos reposeu per l’influx del moment, sense saber qui abraça a qui.

XESCA

1
Publicat el 15 de maig de 2009

No la coneixia personalment, però ens havíem aclucat mútuament els ulls a través dels respectius blocs.

Amb el temps un aprèn que pot copsar algú per la manera com escriu i la Xesca, era una verbívora vivaç, una d’aquelles persones que no els feia res de deixar-se anar damunt les tecles quan alguna cosa li tocava el cor.

És molt agraït saber que algú respon des de l’altra banda amb tanta sinceritat.

Seguia el seu hidroavió. També era companya del PEN català. Ahir em van dir que havia mort. S’apaga una veu. El meu condol més sincer a la família i als amics.

Que l’ameratge et sigui suau, Xesca, sigui en el mar que sigui.

MONTSANT

0
Publicat el 8 de maig de 2009


ARA QUE ESCRIC AIXÒ

Ara que escric això, Montsant, la nit

amb un collaret d’estels que al cel brillen

i una corfa de meló fent de lluna,

m’abraça i m’acull endins la foscor.

Voldria dir-te tantes, tantes coses…

però ara estires els dits de les mans,

ara remugues i et tapes la cara,

i jo no trobo paraules per dir

tanta fràgil tendresa com m’assola,

com d’insignificant em sembla tot.

No faria altra cosa que mirar-te

i resseguir, en la teva fesomia,

tot el futur que tenim per obrir:

els teus primers passos damunt la terra,

els mots  que han d’esberlar tot el silenci;

però també la por a no ser-hi a temps

per prevenir-te de moltes tempestes,

de ser massa lluny quan em necessitis,

de caure en el fàcil parany de creure

que només tu pots aprendre de mi.

Signem un pacte aquesta nit, Montsant.

Descabdellem, damunt aquest poema,

un fil que nuï sense obligacions

ni contractes, ni exigències, ni premis

aquest atzar que ens ha fet, l’un per l’altre,

partíceps d’un camí per dibuixar.

Comprometem-nos a no sucumbir

a la feblesa d’abandonar els somnis,

a plegar-nos davant la hipocresia.

Admetem sense limitacions prèvies

que som estranys l’un per l’altre, i així,

des d’aquesta estranyesa tan visible,

signem damunt aquest versos maldestres

un espai únic de llibertat plena,

on aprenent a mirar-nos als ulls,

reconeguem en mil d’altres esguards

l’amor que mou el món i que l’atura

i fem-ne una festa per sempre més.

                                                           DF

 

                                     (Per a la meva neboda Montsant nascuda el 29/4/09)

 

RETRAT DE L’ARTISTA ALS TRENTA-CINC

1
I no s’escurça l’horitzo, no; al contrari: cada vegada es fa més enterbolilt. O això és el que es pensa. O això és el que necessita pensar. I continua sense saber qui és però les fulles cauen a la tardor i la gent menja gelats a l’estiu igualment. El vent. El troba a faltar. El mestral inclement filtrant-se carrer de la Victòria, amb el seu germà i la seva germana que li agafava un dit, els matins d’anar a col·legi…

Sap qui no vol ser. Això sí. I s’empesca personatges i regira calaixos amb papers per emprovar-se paraules d’altres o de pròpies. No sempre se’n surt i maleeix aquests moments. S’enfurisma el just per tornar a la càrrega i tornar a fracassar. No n’apendrà mai, però li estengueren el carnet del club anys enrere i les renovacions, a aquests alçades, ja són automàtiques.

El silenci l’hi agrada. I el vent. Però això ja ho hem dit. Callar, ja menys. I són moltes les veus que han passat pel sedàs de la disconformitat perquè sí, perquè no hi pot fer més. Perquè el fan emprenyar certes coses i pensa que les ha de dir. No hi ha cap heroïcitat en aquest gest: És i prou. L’assalta i no s’hi vol resistir, vet-ho-aquí.

Depèn d’un grapat de persones. La dependència és bàsica per ser lliure. Per moure’s per tot arreu. Malaurat qui només es tingui a sí mateix. Malaurat el qui, fins i tot sol, es vanti de no tenir ningú. I ha estabornit distàncies quilomètriques amb un cop de ser-hi i vol creure que hi és si se’l crida amb confiança. Lamenta les pèrdues que no han sabut creure’l. Les desatencions.

De la façana, no podem reprimir-nos: si hom se li queda mirant l’abdomen,  diuen, algun dia potser el cap d’un ànec o d’una bèstia semblant, el farà del tot propietari d’un d’aquells flotadors perquè els nens no s’ofeguin a les piscines o als mars. Però això s’ha de dir petit perquè podria espantar els amors: ja menjarà amanides i ajornarà els gintònics demà, segur. Seguríssim.

I les graderies són plenes de gom a gom. El partit encara és viu i pot passar de tot. Que el contrari finalment vegi que no hi ha gaire cosa a fer. Que l’àrbitre anul·li tots els còrners. Que els de seguretat no puguin contenir la riuada d’imponderables. Fins i tot fins i tot que l’horitzó s’escurci, sense cap raó justificada, només per veure què passa. Només per tocar la pera.

EN CONSTRUCCIÓ

2

Les trucades perdudes a primera hora del matí: una, dues, tres… I finalment poder respondre i la notícia que et destrueix per inesperada, per malaurada, per injusta; sobretot per injusta.

Totes les trivialitats queden reduïdes a la insignificància, vagues despullat, sense saber on agafar-te, sense tenir cap referent. I has de plegar de la feina perquè no et pots concentrar i perquè plores cada dos per tres.

Busques la veu dels altres i rebentes, sense voler, la mica de cuirassa que s’han pogut fer: com tu, no poden articular més de tres paraules seguides sense sanglotar. Els has de dir que hi ets. T’han de dir que hi són.

Agafes el tren i t’hi presentes perquè no en tens prou amb la veu. I les llàgrimes tornen a brollar però en persona. I us abraceu i ploreu plegats. “Ha mort davant el mar”.

No pots buscar Déu perquè Déu no hi és. No t’han ensenyat a buscar-lo, ni ganes. Totes les paraules se n’han anat. No hi ha consol. No hi ha res. Només un dolor molt gran i la seva absència injusta, aclaparadora, total.

Et reuneixes amb els amics i els germans. No vols estar sol. Comparteixes la por. La por de no saber on encabir un somriure que ja no veuràs mai més. La por a ser vulnerables, a no tenir prou forces per desfer-se d’aquesta pena grossa. I la gent va trucant i venint i es tanquen a les habitacions i ploren més.

I ho saps que només és qüestió que el temps et passi pel damunt i sàpigues posar, qui va ser, en el receptacle corresponent, però mentrestant, mentre tot plegat està en construcció, no pots sinó pensar, sense respostes, fastigosament impotent, en qui avui haurà dormit sol en un llit massa gran i en qui demanarà on és la seva mare.

MARGARIDES

2

La vida podria ser tot just seure a l’herba, collir una margarida i no arrencar-ne els pètals, perquè les respostes ja són sabudes, o perquè aquestes, tenen tan poca importància que descobrir-les no valdria la vida d’una flor. (José Saramago)

                                                                                                                                                       

SANT JORDI

3
Publicat el 23 d'abril de 2008

Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l’olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d’aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets… Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s’ha eixorivit, s’ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.

Els estadants de tot el bloc, també n’han quedat impregnats d’aquest perfum. Ni amb la dutxa, ni amb el deshodorant, se n’han pogut desfer d’aquesta càlida fragància que els feia anar molt més lluny del que mai havien anat abans. Caminant, era com si suressin enmig jardins de plantes gegants però invisibles, a la feina, tota la paperassa no ha pogut sucumbir a una alegria immensa, una sensació pregona de felicitat punyent, que els ha fet somriure moltes estones, que els ha estat ser molt més amable amb tothom.

En encabat, al carrer, les enamorades, els enamorats, han requerit el mateix tracte del cada dia, però aconsellats per aquest aire una mica marejador, que torba, que enganxa, que fa sortir els primers tirants en elles, les camises lleugeres en ells. Han llegit en el cor de cadascú, les llegendes de dracs que no moren i de princeses que tenen tita. Han escrit en les parets destinades a les proclames amb tendència a quedar per sempre, que l’amor no mor mai, mai, que les espines han de punxar com la llengua que en busca una altra enmig les dents una tarda i una altra.

Cap llibre ha estat capaç de descriure, ni ho farà mai, l’essència d’aquesta profunda benignitat de la gent que es toca, que es vol, que s’estima, que riu, que s’agafa, que es besa, que s’endinsa, passejant pels carrers i les places, esguardant la seva temença de vida o de felicitat, rere les lliçons d’una novel·la, d’un poema, d’un conte, d’un pensament caçat al vol. Sabent que dels llibres també la tinta calenta s’olora, que de les roses més esclatoses, s’hi llegeix en cada pètal, la llum necessària per voler fer, d’aquest dia, l’exemple perfecte per habitar totes les eternitats més eternes.

TRES HAIKUS

1

Fulles estirant-se
cerquen el sol que incendia
el novell matí

Encercla la tarda
el tronc d’escorça daurada
amb petons de llum

Pluja nit de vida
trenta glops endins la terra
l’arrel nua es beu

                                                                                                                      DF

(Per a l’E., que ahir va entrar al club dels 30)


SEGUIR

1
Després de setmanes de només saber d’ella a través del seu company, ahir, finalment, puc parlar amb ella. La trobo molt animada i confiada. M’explica que és una llauna això de la quimioteràpia, però que tret dels dos dies primers, la resta, pot anar fent sinó s’esforça gaire. M’ha agradat parlar amb ella. Sentir-l’hi la veu. La seva empenta, la seva voluntat de passar pàgina el més aviat possible, m’imagino que la calma a ella i també ens calma a nosaltres.

Entre tots, com hem pogut, hem anat desgranant aquesta estupefacció, aquesta perplexitat perquè una cosa com un càncer, que fins ara havia estat un afer tangencial, entri de cop en el teu àmbit més proper i et trobis sense armes per rebre el cop. No conec una persona més sana que ella: no beu, no fuma, menja sa. Practica esport, ioga, és una persona serena, amable, tranquil·la. I amb tot, la malaltia l’ha atrapat quan encara no té ni quaranta anys.

Recordo la tarda que m’ho van dir. No m’ho podria creure. Afortunadament avui en dia, hi ha hagut molts avenços mèdics, però no negaré que aquella de la caputxa i de la dalla, va fer acte de presència. No venia a endur-se res. No ho permetríem, però el seu alè hi era, li sentíem. Després vam quedar a l’intempèrie, com barques la línia de flotació de les quals, hagués desaparegut. Les trivialitats van quedar en això. Problemes que pensàvem immensos quedaren reduïts a res. Vam anar remuntant sabent que l’operació havia anat bé, que els metges eren optimismes amb raó. Que se’n sortiria…

Et fas petit contemplant aquestes dissorts. Sent-ne espectador sense possibiltiat de canviar de canal ni de desfer-te dels números que tens per formar part del circ. No serà la darrera vegada que el cop de mall ens assaltarà, ara ja ho sé. Habitar l’estima, la voluntat de anar fent procurant omplir-te de moltes coses, no pensar que demà et  pot passar a tu o algú altre, seguir, sense defallença. Seguir.

CANVI D’AGENDA

0
Publicat el 3 de gener de 2008

Com cada any, el ritual canvi d’agenda. Un repàs per damunt del que han estat aquests dotze mesos, encara que jo sempre m’he entès millor parlant de cursos. Així el meu any natural comença després de l’estiu, al setembre. 

Traspasso, a l’agenda nova, els aniversaris assenyalats. La gent sempre em diu: "Quina memòria que tens", res d’això, la meva supervivència depèn en bona mesura, d’apuntar-m’ho tot a l’agenda des de fa una pila d’anys i de no passar ni un sol dia sense consultar-la.

No m’agrada fer balanços. Adonar-me que hi ha un canvi a finals de març, absolut, total, amb dos resultats: una nova feina, molt millor que l’anterior, i  l’aniversari d’algú que ja no apuntaré a l’agenda del 2008.

Ja ho diuen: tot, no es pot tenir.