Els dies i les dones

SOM EL FOC

          Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d’aniversari

No avancen les ombres d’aquest deliri.
Es queden quietes, sinistrament quietes,
esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs.
Les seves mirades són de napalm:
gelatinós abric que ens encendrà
la pell i la carn i els ossos. Tot crema.
Som el foc el que tu veus. Som nosaltres
cercant un nou rumb, amarats de flama.
Ens reconeixem i abracem cremant
un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos
res més que zombis cercant la sortida;
un únic gest que ens permeti tornar
a la vida ignífuga que portàvem.
No et podrem dir mai la mar incendiada
que ens rosega cada límit del cor,
ni cada flor podrida que trobem
al fons de l’armari del temps flamíger.
Som el foc i no esquivem la ferida,
perquè els dies ablamaran l’enyor
i en retrobar-te a la fotografies,
en cada esvorall de record temut,
serem de nou abrigats pel foc viu
que ens desfigurarà cada present
fent-lo voluble al futur desconcert.
Nosaltres quedem recordant qui ets.
Nosaltres quedem recordant qui som.
I cada nou dia que pareix l’ombra
és una victòria a la mort cabrona,
un camí nou per provar de comprendre
qui és que permet que el temps se’ns emporti
abans de veure créixer els nostres fills.
Qui és que permet la sega del blat
abans que les espigues bleixin d’or.

                                                                      DF

Ahir, en l’incendi que es va originar a la Terra Alta, hi van morir quatre bombers de la Generalitat. Dos més estan ferits. El vent va canviar de direcció de manera sobtada i els va atrapar. Eren les quatre de la tarda.

No conec un ofici que s’exerceixi amb tanta passió. T’ha d’agradar aquesta feina. Tots els bombers que conec -i en conec uns quants- estan formats d’aquella combinació especial feta a parts iguals de follia, responsabilitat i voluntat de servei. Bona gent. Abnegats. Totalment lliurats a una feina desagraïda, mal pagada i amb unes condicions laborals del tot rocambolesques i on les aparents millores, la majoria de les vegades, només són  pur maquillatge mediàtic que no soluciona res. Fa un any, ja vam denunciar la situació del sector en motiu de la malaurada mort del David. 

Probablement, com se sol dir, però, “avui això no toca”. Aquestes quatre defuncions volen dir quatre famílies destruïdes i tot un grapat d’amics que s’hauran d’acomiadar per força de la seva presència. No és poden demanar responsabilitats quan un caprici de l’oratge, afegeix a les cendres del paisatge, aquestes quatre vides. El consol de l’acte de servei no consola. Tampoc la noblesa de  la professió. Una cosa són les baixes i una altra de molt diferent, les persones que ja no tornaràs a veure somriure mai més.

El meu condol a les famílies i amics dels bombers morts. Tots els ànims i coratge als seus companys que encara estan treballant en les tasques d’extinció i en la impagable feina que estan portant a terme.

La tens als teus braços. Se li estan aclarint els ulls. Et diuen que encara no hi veu, però. Ha guanyat pes. Ha crescut. D’aquell cuquet flonjo i aturat, ara és una granoteta bellugadissa que es mou pels mateixos estímuls.

Et costa estar tranquil. És la primera vegada que agafes un nadó. Ella percep aquesta intraquil·litat, segur, i comença a moure’s i a fer cares de desaprovació. El més senzill seria cridar a un dels pares, però no ho fas.

La bressoles, li dius coses; primer amb aquella intencionalitat carrinclona, per quedar bé amb tu mateix més que no pas amb voluntat d’incidència real. Però t’adones que això tampoc funciona. Ni tan sols per a tu.

Són les primeres coses que us dieu sense paraules. La primera vegada que esteu sols. Probablement, anys després, recordaràs aquest moment i n’escriuràs més coses mentint tot el que calgui.

Decideixes reincorporar-te una mica. No tractar-la com un farcell o un sac de patates. Sentir-t’hi còmode, desentendre’t de tu mateix. La mare crida si necessites ajuda. No et donaràs per vençut, no. No la fas callar, aquelles exclamacions tant angunioses en una presència tan menuda, et fan riure i li ho dius.

Llavors ella calla i et mira sense veure’t: no ha calgut ni posar-li la xupa. Ara mou els braços i obre la boca. Sense somriure’t, et somriu i tu li dones un dit i ella te l’agafa i tots dos reposeu per l’influx del moment, sense saber qui abraça a qui.

No la coneixia personalment, però ens havíem aclucat mútuament els ulls a través dels respectius blocs.

Amb el temps un aprèn que pot copsar algú per la manera com escriu i la Xesca, era una verbívora vivaç, una d’aquelles persones que no els feia res de deixar-se anar damunt les tecles quan alguna cosa li tocava el cor.

És molt agraït saber que algú respon des de l’altra banda amb tanta sinceritat.

Seguia el seu hidroavió. També era companya del PEN català. Ahir em van dir que havia mort. S’apaga una veu. El meu condol més sincer a la família i als amics.

Que l’ameratge et sigui suau, Xesca, sigui en el mar que sigui.

ARA QUE ESCRIC AIXÒ

Ara que escric això, Montsant, la nit

amb un collaret d’estels que al cel brillen

i una corfa de meló fent de lluna,

m’abraça i m’acull endins la foscor.

Voldria dir-te tantes, tantes coses…

però ara estires els dits de les mans,

ara remugues i et tapes la cara,

i jo no trobo paraules per dir

tanta fràgil tendresa com m’assola,

com d’insignificant em sembla tot.

No faria altra cosa que mirar-te

i resseguir, en la teva fesomia,

tot el futur que tenim per obrir:

els teus primers passos damunt la terra,

els mots  que han d’esberlar tot el silenci;

però també la por a no ser-hi a temps

per prevenir-te de moltes tempestes,

de ser massa lluny quan em necessitis,

de caure en el fàcil parany de creure

que només tu pots aprendre de mi.

Signem un pacte aquesta nit, Montsant.

Descabdellem, damunt aquest poema,

un fil que nuï sense obligacions

ni contractes, ni exigències, ni premis

aquest atzar que ens ha fet, l’un per l’altre,

partíceps d’un camí per dibuixar.

Comprometem-nos a no sucumbir

a la feblesa d’abandonar els somnis,

a plegar-nos davant la hipocresia.

Admetem sense limitacions prèvies

que som estranys l’un per l’altre, i així,

des d’aquesta estranyesa tan visible,

signem damunt aquest versos maldestres

un espai únic de llibertat plena,

on aprenent a mirar-nos als ulls,

reconeguem en mil d’altres esguards

l’amor que mou el món i que l’atura

i fem-ne una festa per sempre més.

                                                           DF

                                     (Per a la meva neboda Montsant nascuda el 29/4/09)

Estar enamorat i fer la declaració d’hisenda s’assemblen: sempre volem que ens donin coses, mai que les haguem de donar nosaltres.

El truco i m’agafa el telèfon: l’enganxo a l’ascensor, descarregant la compra del supermercat.

Quan ja són dins el pis, no sé què dir-li. Em diu que a ell, en el meu lloc, també li costaria molt trobar les paraules adients.

Les trucades perdudes a primera hora del matí: una, dues, tres… I finalment poder respondre i la notícia que et destrueix per inesperada, per malaurada, per injusta; sobretot per injusta.

Totes les trivialitats queden reduïdes a la insignificància, vagues despullat, sense saber on agafar-te, sense tenir cap referent. I has de plegar de la feina perquè no et pots concentrar i perquè plores cada dos per tres.

Busques la veu dels altres i rebentes, sense voler, la mica de cuirassa que s’han pogut fer: com tu, no poden articular més de tres paraules seguides sense sanglotar. Els has de dir que hi ets. T’han de dir que hi són.

Agafes el tren i t’hi presentes perquè no en tens prou amb la veu. I les llàgrimes tornen a brollar però en persona. I us abraceu i ploreu plegats. “Ha mort davant el mar”.

No pots buscar Déu perquè Déu no hi és. No t’han ensenyat a buscar-lo, ni ganes. Totes les paraules se n’han anat. No hi ha consol. No hi ha res. Només un dolor molt gran i la seva absència injusta, aclaparadora, total.

Et reuneixes amb els amics i els germans. No vols estar sol. Comparteixes la por. La por de no saber on encabir un somriure que ja no veuràs mai més. La por a ser vulnerables, a no tenir prou forces per desfer-se d’aquesta pena grossa. I la gent va trucant i venint i es tanquen a les habitacions i ploren més.

I ho saps que només és qüestió que el temps et passi pel damunt i sàpigues posar, qui va ser, en el receptacle corresponent, però mentrestant, mentre tot plegat està en construcció, no pots sinó pensar, sense respostes, fastigosament impotent, en qui avui haurà dormit sol en un llit massa gran i en qui demanarà on és la seva mare.

La vida podria ser tot just seure a l’herba, collir una margarida i no arrencar-ne els pètals, perquè les respostes ja són sabudes, o perquè aquestes, tenen tan poca importància que descobrir-les no valdria la vida d’una flor. (José Saramago)

Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l’olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d’aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets… Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s’ha eixorivit, s’ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.

Els estadants de tot el bloc, també n’han quedat impregnats d’aquest perfum. Ni amb la dutxa, ni amb el deshodorant, se n’han pogut desfer d’aquesta càlida fragància que els feia anar molt més lluny del que mai havien anat abans. Caminant, era com si suressin enmig jardins de plantes gegants però invisibles, a la feina, tota la paperassa no ha pogut sucumbir a una alegria immensa, una sensació pregona de felicitat punyent, que els ha fet somriure moltes estones, que els ha estat ser molt més amable amb tothom.

En encabat, al carrer, les enamorades, els enamorats, han requerit el mateix tracte del cada dia, però aconsellats per aquest aire una mica marejador, que torba, que enganxa, que fa sortir els primers tirants en elles, les camises lleugeres en ells. Han llegit en el cor de cadascú, les llegendes de dracs que no moren i de princeses que tenen tita. Han escrit en les parets destinades a les proclames amb tendència a quedar per sempre, que l’amor no mor mai, mai, que les espines han de punxar com la llengua que en busca una altra enmig les dents una tarda i una altra.

Cap llibre ha estat capaç de descriure, ni ho farà mai, l’essència d’aquesta profunda benignitat de la gent que es toca, que es vol, que s’estima, que riu, que s’agafa, que es besa, que s’endinsa, passejant pels carrers i les places, esguardant la seva temença de vida o de felicitat, rere les lliçons d’una novel·la, d’un poema, d’un conte, d’un pensament caçat al vol. Sabent que dels llibres també la tinta calenta s’olora, que de les roses més esclatoses, s’hi llegeix en cada pètal, la llum necessària per voler fer, d’aquest dia, l’exemple perfecte per habitar totes les eternitats més eternes.

Fulles estirant-se
cerquen el sol que incendia
el novell matí

Encercla la tarda
el tronc d’escorça daurada
amb petons de llum

Pluja nit de vida
trenta glops endins la terra
l’arrel nua es beu

                                                                                                                      DF