Els dies i les dones

S’ha acabat. Sis poemes prometia i sis poemes he deixat anar. M’heu demostrat que hi ha ganes, que hi ha necessitat de poesia. El número exagerat de visites m’ho confirma. Consol?, amistat?, companyia?, energia?.. Que cadascú hi dibuixi, en la seva geografia emotiva, allò que li calgui. Ara ja són un poc més vostres aquests poemes. Al cap i a la fi, jo, només els he escrit.

També a mi m’han servit per plantificar-me davant els versos i confrontar qui sóc ara amb qui era en el moment d’escriure’ls. En alguns casos hem guanyat coses, en d’altres n’hem perdut. No em queixo. D’això se’n diu vida. I viure, per a mi, vol dir escriure.

Gràcies Ponç per la teva sana ironia illenca; a tu Gerard per la llum (sort amb el nou disc!); a l’Enric per la companyia; al Xavier per saber enterrar una mica la falç; al Marc perquè no s’aturi mai de proporcionar-nos eines internàutiques; al Llibreter perquè parlà de "dir" i no pas de "recitar"; al Ramon per citar-me; a la Victòria i a la Sílvia per ser-hi i al Joan Josep per la tendresa.

A tots vosaltres gràcies per tots i cadascú dels sentiments que us heu sabut fer venir escoltant-me, escoltant-vos. De tot cor.

JARDÍ DESCLÒS

A l’estiu van fer tallar les pomeres.

Per no haver de treure les males herbes,

entre els rosers, van posar-hi pedretes

volcàniques i van flanquejar tot

el límit de gespa -clapes de trèvol-

amb travesseres de via de tren.

Ara, passo la maroma per damunt

de les fustes de color xocolata

intentant trobar la millor manera

de fer els canvis en el jardí del que sóc

sense desvirtuar-ne l’encant que té

pels qui no veuen les fulles caigudes,

les piles d’herba podrint-se lentament

rere els xiprers tupis i retallats.

Al vespre el cel s’ha tapat.

Ha plogut.

L’alzina que vaig plantar ara fa tretze anys,

l’avet blau que hi va deixar l’avi,

s’han mullat impertorbables,

serens.

David Figueres

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

Finestra enllà, el blanc va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric, deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafes la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge net que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga.

Demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina…”

Escric aquest vers d’ara, de pressa. Per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill.

Ni envellirem plegats.

David Figueres

KILIMANJARO

Els plàtans del passeig han decidit

escampall de fulles seques per terra.

L’aire pesa. Se n’unten molts silencis.

Malgrat ser el lloc on més temps has viscut,

fa temps que el pis ha deixat de ser l’íntim

reducte on sentir-s’hi acollit quan vents

salvatges assolen la ciutat nova.

Ara que saps que les pàtries no són

mai estàtiques i que són tan breus

els moments de felicitat autèntica,

desar en caixes aquest passat remot

d’un Jo que et costa molt de reconèixer,

no és pas un exercici de nostàlgia.

Tan sols és l’estricta confirmació

que els fonaments d’un mateix, no són mai

gaire cosa més que un grapat de llibres

llegits en la voraç adolescència

i el posterior descobriment que al món,

són moltíssimes les hienes que riuen

al peu del cim blanc del Kilimanjaro

o que Macondo, no surt en cap mapa.

David Figueres

SUITE DELS GERANIS

Creació

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels estiuejants

que passegen fins Sant Antoni.

De tant en tant el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

No em molesten ni em fan cap nosa.

Me’ls prenc tot just com el que són.

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

Promeses

La sentència: no escriure més versos.

Oblidar el combat atroç amb el ritme,

mai més cenyir el mot a l’esguard del temps.

(No et faràs mai ric escrivint poemes!)

Ara, però, aguts udols t’eixorden

amb les ungles enceses de la nit

i saps que no hi ha remei per desferte’n.

Sense dir res, t’aixeques de la taula

i busques un tros de paper i un llapis.

Dibuixes un vers i després un altre.

Despullat i amb les mans del tot enceses

et contemples en el poema sencer.

I oblidant la paraula donada

ingresses un altre xec milionari

a la llibreta d’estalvis del jo.

No em cal errar despullat

No em cal Errar Despullat pels Grans Llacs

de l’Infern a la recerca d’un mot

per deixar constància tant de la nit

que cau desprevinguda damunt nostre,

com del gust remot de la mel i els llavis.

Amb una cambra amb vistes al cel blau,

un tros de paper, la ploma i la vida

entesa no com un passar grisós

sinó com un constant recomençar,

jo, no crec que necessiti res més.

David Figueres

SORELLA

L’Arno és una llengua d’aram encès.

Un mirall d’or gastat. Un foc estàtic

enlluernant, per sota, les faldilles

d’aquest Ponte Vecchio crepuscular.

D’ambre es tinten les cases abocades

damunt les aigües pestilents que corren.

Pengen de les arcades, ben estoiques,

concedint als turistes vespertins

emportar-se immortal la bella gesta.

Abrusades del tot, ni cendra queda

quan el dens mormol de la nit toscana

un vel de seda clou damunt el riu

tot l’espectacle absurd d’enamorar-se

d’una inefable postal transitòria

que, algú a qui no has après a dir “t’estimo”,

a la ciutat estranya et fa arribar.

David Figueres

NOCTURN D’ESTIU

Damunt els vells rajols d’aquest terrat

s’hi olora encara la nit esbandida.

Una aroma lenta d’espelmes foses

escombra el so llunyà de tants somriures

que han acabat marcint-se, apagant-se,

com el sol venç la lluna cada dia.

Els estels s’han fet petits dins els gots,

s’ha atiat el foc de la melangia.

Un tendre silenci ho ha envaït

tot donant pas al joc de les confidències.

Algú ha parlat del pas del temps, dels dies,

sense la més mínima gravetat.

Ella ha pensat en tota la feinada

que queda encara per fer del nou pis

la llar on deixar-se estimar per sempre,

i on potser més endavant -ja veurem-,

ressonaran els primers plors, les llàgrimes,

del qui els omplirà l’ànima, de viure.

Ella, en canvi, ha mirat el cel d’estiu

i no s’ha cregut que els núvols feixucs

passin només perquè l’aire els empeny.

L’amor l’assaltarà quan menys s’ho esperi

i es riurà de la boira, del cel gris,

dels dies quan ningú no la besava.

David Figueres

Quan tenia tretze o catorze anys, pensava que tothom amagava, sota el llit, una llibreta plena de versos. Pensava que tothom, abans d’anar a dormir, deixava un bocí d’allò que era, en forma de poema. Amb els anys, vaig anar descobrint que els únics que, passada l’adolescència, continuaven embrutant fulls amb rengles, s’anomenaven poetes.

Sempre m’ha fet respecte considerar-me’n. La feina dels versos, sí. La feina de mostra-se/mostrar-te, sí. Per mi compta més l’artesania, com un mestre d’aixa, llimar, perfilar, arrodonir el poema perquè llisqui lliure, inflat el velam, a la velociat perfecte. Sempre he considerat que la poesia és feta per ser escoltada més que per ser llegida. Mai no he donat per bo cap dels meus poemes si no aconseguia trobar-hi la música apropiada. El ritme adequat. La cadència perfecte.

Cada any, per Nadal, envio una felicitació feta per mi als amics i familiars. L’any 2005 vaig voler fer una cosa diferent. A tall de felicitació, vaig fer arribar una gravació amb alguns dels meus poemes. Vaig titular el recull "… amb les ungles enceses de la nit" i vaig comptar amb la inestimable ajuda de l’Iván Segura, conductor i director del programa de Radio Vilafranca Espais de Calma a la producció, i de la Marta Figueras al disseny gràfic. La proposta va tenir molt bona acollida. El recull és l’embrió d’un espectacle poètic, encara per perfilar, i que tinc previst estrenar en el marc de la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2008. Fou també, en certa manera, el detonant d’un altre espectacle que s’estrenarà el proper més d’octubre (ja us n’informaré): La presó on vivim.

A partir de demà, vull compartir amb vosaltres aquests poemes dits per mi. Durant sis dies, penjaré el poema corresponent amb l’arxiu d’àudio on podreu sentir el poema recitat amb un acompanyament musical. Espero que gaudiu d’aquests sis dies de poesia. Espero impacient els vostres comentaris!