Els subscriptors de Vilaweb estem convocats a les set de la tarda al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’Alma Mater celebra els vint anys d’existència – vint anys!-, i ho vol celebrar amb la seva gent amb un acte molt especial. La recent publicació del llibre de Vicent Partal serà l’excusa per encarar a dos pesos pesants de la política d’ara: David Fernàndez i el president Artur Mas.
Passades les set, Partal ens informa que l’acte començarà a dos quarts. No s’esperava que fóssim puntuals. Curant-se en salut, havien convocat als espectadors a les set sabedors del costum de fer el ronsa. Demana disculpes. Paciència.
A l’escenari, amb el logotip de Vilaweb al fons, en una pantalla, hi ha tres butaques giratòries i tres micròfons de peu. L’equip del president, imagino, en veure-ho, els fa retirar. Diuen alguna cosa dels llums, potser? Veritablement tenen raó: els micròfons taparien als participants. S’opta per retirar-los. Cadascú sostindrà el seu a la mà. Molt millor, sí.
Passen deu minuts llargs de dos quarts quan s’engega l’acte. El president és rebut amb la gent dempeus. No tothom. Considero que és una cosa que s’hauria d’ensenyar als col·legis: quan el president del teu país entra en un lloc, un ressort invisible hauria de fer-te alçar immediatament com a senyal de respecte. Com passa als Estats Units, vaja.
Abans de començar l’acte, es passa un vídeo. Una successió de moments, d’instants, del país barrejats amb moments de Vilaweb. Si n’han passat de coses des d’aquell 1996! Primers somriures a la sala en veure la cara que feia Vicent Partal a finals dels noranta. Parlar del país, a Vilaweb, no és parlar només del Principat. Apareixen successos que han passat a les illes, al País Valencià, que també són el nostre país. De fet, hi surt molt de material del País Valencià. Ens consta que el de Bétera, ho ha passat malament, aquests dies, veient els estira-i-arronsa entre socialistes i Compromís. Ho dirà que per ell va ser una gran satisfacció poder donar la notícia, abans que ningú, de l’acord de govern.
Mas va sense corbata. L’acompanya la seva muller. David Fenrnàndez s’ha posat, damunt la samarreta, una camisa de màniga curta. Des d’on sóc no puc saber si la samarreta és reivindicativa o no. Coneixent-lo, m’inclino més per la primera opció. Tot l’equip de Vilaweb porta un adhesiu al pit amb el logotip del diari digital. M’entendreix veure que Fernàndez, també el porta. Com un membre més. Algú potser li ha enganxat. No ho sabem, però la imatge m’agrada per espontània i despreocupada.
Del que es parla, ho podreu saber directament mirant el vídeo. No m’hi estendré. Només diré que més enllà de les diferències ideològiques, tots dos estan d’acord amb una cosa: per fer les polítiques que cadascú defensa, fa falta tenir tots els recursos necessaris. Sense la plena sobirania, sense la independència, ni uns ni altres podran fer res. Primer cal aconseguir aquesta llibertat plena. Un país de veritat. Després ja discutirem quin model de país volem.
Mas se sent còmode. Sembla un d’aquells estudiants una mica tocats i posats a qui han convidat a una festa universitària de bandarres. Deslliurant-se del dogal presidencial, Mas pot semblar un home fins i tot divertit. El combat dialèctic és d’una fraternitat envejable fruit del respecte mutu. No hi ha condescendència ni agressivitat. Tan sols la voluntat d’explicar un moment concret del país a través de dues posicions contraposades que se saben necessàries perquè el contrincant a batre és el mateix.
No està previst que el públic pugui fer preguntes. Murri, Fernàndez, diu que si de cas, si hi ha alguna cosa que ha quedat en l’aire, les podrà decidir l’assemblea i pica l’ullet i treu la llengua al públic. Mas pregunta ingenu: “Quina assemblea?”. Fernàndez contesta: “la que tenim aquí”. Més somriures de la concurrència. Dues maneres de veure la política, dues maneres d’entendre el país. Ni Mas ni Fernàndez són aliens al que els fotògrafs estan esperant en acabar l’acte. També la gent del públic. Així, tots dos, una altra vegada, es fonen en una abraçada. Sense impostures. Sincera. La sessió s’aixeca una altra vegada amb la gent dreta i cridant “In-inde-independencia”. No podria ser de cap altra manera.
No sabem què passarà d’aquí al 27 de setembre. Tot el procés ha estat un enfilall de sorpreses i de despropòsits. El que hem de tenir clar és que a Catalunya, encara conservem el sa capteniment de fer pujar dalt d’un escenari dos polítics antagònics perquè xerrin amb total normalitat, amb cortesia. Us imagineu Mariano Rajoy i Pablo Iglesias en la mateixa tessitura? O dos representants de totes dues opcions polítiques? Costa. “Spain is different”, deien fa uns anys. No, senyors, Catalunya si que és diferent.
Com sempre, el millor dels actes de Vilaweb, és poder anar a fer una cervesa, encabat, per comentar la jugada amb els companys blocaries. Amb humil tenacitat, quan Vilaweb ja feia deu anys que brandava, nosaltres vam acceptar l’oferiment de dir-hi la nostra complementant així, la magnífica feina que des de l’antiga fusteria del carrer Ferlandina, un equip meravellós de gent, fa tres-cents seixanta cinc dies a l’any.
Així, amb el Josep, amb l’altre Josep -vingut expressament de València i molt ben acompanyat- i amb la Roser, ens hem retrobat i hem brindat per aquesta vintena d’anys de Vilaweb. No pas com una cosa estranya i allunyada, sinó com el que és: un bocí del que som, ara i d’aquí a vint anys més, com a mínim. Moltes gràcies per deixar que en formem part. Moltes felicitats!