Els dies i les dones

Avui, Dia del Traductor, el PEN Català organitza un acte [Facebook] al voltant de la traducció del rus al català. A Catalunya la literatura russa va ser molt traduïda des de principis del segle XX fins a la Guerra Civil. Els anys 60 i 70 van conèixer una certa revifada de l’interès, però actualment les traduccions del rus al català són escasses i obeeixen a criteris casuals.

La jornada es planteja conèixer de més a prop la problemàtica de la traducció del rus al català, dins del marc més ampli de la traducció al català en general, debatre perquè és important traduir i què caldria fer per corregir la situació.

L’acte serà avui a les 19:30 h a l’Espai Mallorca de Barcelona i consistirà en dues parts.

La primera  “De Tolstoievski als nostres dies”consistirà en una taula rodona on Helena Vidal, Ramon Pinyol i Torrents, Ricard San Vicente, Maria Bohigas i Andrei Guelàssimov, debatran sobre la traducció del rus al català.

La segona part de l’acte, “Homer i el mar es mouen per amor” consistirà en un recital. Es té previst que comenci a les 21 h i se servirà un refrigeri.

El recital està pensat com un homenatge tant als grans poetes russos, com als grans traductors de la poesia russa al català. Les poetes Maria Ignatieva i Xènia Dyakonova, els traductors Helena Vidal i Jaume Creus i les actrius Maria Bosom i Laura Pau recitaran versions originals i traduccions catalanes de la poesia de Puixkin, Akhmàtova, Mandelstam, Pasternak i Kuixner, entre d’altres.

La violinista Laura Álvarez acompanyarà el recital amb fragments de les obres més representatives de la música clàssica russa.

Hi esteu tots convidats!

A mi, l’esport aquest dels vint-i-dos amb calça curta que van rere una pilota, sempre m’ha avorrit mortalment. Si he de dir que sóc d’algun equip, dic que sóc del Barça, més per una qüestió identitària, que no pas real. I amb tot, la majoria de les reaccions que aquesta Santa Casa desperta, la majoria de les vegades, les trobo d’una banalitat absoluta.

Sí, és cert, el Barça és més que un club, ara bé, aquesta mania d’identificar el país amb l’equip, cada vegada més em sembla un aparellament que va més en contra del país, que no pas a favor.

Que en temps de penúries democràtiques la possibilitat que oferia el futbol d’afirmar una identitat i de donar-la a conèixer eren vitals per mantenir encesa la flama, ho accepto; ara, que avui en dia, algú em digui que ell és el més catalanista del món perquè cada diumenge s’enrosca la bufanda blau-grana al coll, em sembla poc més que curiós. Molt més quan els seus representants, els que en teoria a més del club, han de representar el nostre país, es mosten, en públic, no pas gaire més diferent que els seguidors més mal educats.

En Saül Gordillo, en parlava ahir al seu bloc, en referència al comportament del senyor Laporta a la llotja de l’Espanyol durant el derby català [comunicat Mossos d’Esquadra]. A mi, el senyor Laporta, també em va fer llàstima. Potser sí que dilapidar la possibilitat que Laporta pugui aspirar, en el futur, a una carrera política, és un pèl arriscat -personatges pitjors ocupen càrrecs- ara bé, no podem deixar passar que algú que ha fet tant pel Barcelona, es posi en evidència, no ja davant els seus socis i simpatitzants, sinó davant del país sencer. Se li entenia tot a Laporta, dissabte passat. Tot.

Per damunt de la sang blaugrana que pugui córrer per les venes de Laporta, abans de res, es deu al seu càrrec. I el càrrec implica responsabilitats. Entenc que en segons quines condicions, aquestes responsabilitats, poden ser difícils de mantenir, ara, rendir-se al nerviosisme i tirar per la via fàcil de la pataleta i de l’enfadament xulesc, posa de manifest massa coses, i totes elles, juguen en contra de Laporta, en contra del Barcelona i en contra de Catalunya.

M’imagino un Laporta hipotètic President de la Generalitat, tornant els insults i les xiulades durant la celebració de la Diada i m’esborrono.

HORA FOSCANT

Hora foscant,
a la llum encara indecisa
de la lluna, la ciutat plena
de records m’assetja.

I em pregunto si
són de debò els canvis,
els nous invents sorgits

al llarg d’una existència,
quan encara hi queden
tants nusos per desfer.

                                                                            Montserrat Abelló

La llibreria, normalment buida, avui és plena a vessar. Hi ha mares amb els seus xiquets i alguns vailets tots sols. També s’ha afegit, rere el taulell, un llibreter més. Em conforta observar, com al fons, a la secció infantil, una altra mare amb el seu fill a la falda, fa la tria del millor conte aliena al brogit. Hi ha cua per ser atès, cosa inèdita, també, en aquest establiment. No em fa res. No tinc pressa. Normalment, no puc tafanejar a les lleixes. Ara ho podré fer.

Els llibres, ordenats alfabèticament, són gairebé tots, novetats. En fullejo algun, però amb un interès circumstancial. Els xavals van dient, llista en mà, el material que necessiten. Hi paro atenció només per veure quins llibres de lectura els manen de llegir. Però es veu que això ja no es porta. Les mares s’esglaien en veure el preu d’una llibreta d’espiral. ¿Com pot ser que es faci pagar aquesta barbaritat per un mapa mut? Els nens es miren les seves progenitores amb cara de desconcert.

Ara, la màquina enregistradora no imprimeix el tiquet de compra i una mare, es queixa. Trobo desproporcionat l’enfadament. Porta estona esperant. Els llibreters, amb el temporal i tot, no donen l’abast. Afortunadament, el galliner no s’esvalota i les aigües tornen a mare de seguida. Van despatxant la gent que va al meu davant fins que em toca a mi. Llavors, jo, cito Paul Auster i Philip Roth. El llibreter auxiliar, el que m’atèn, obre els ulls com dues taronges. El mal tràngol de la falta de tinta de l’aparell, li passa de cop.

Diligent, va cap a les lleixes i me’ls porta tots dos. La novel·la d’Auster me la porta en castellà. Pregunto si la tenen en català. Em diu que sí, el canvia i me’l porta en la meva llengua. Pica tots dos preus a la màquina i en imprimir el tiquet, s’esglaia adonant-se que el paperet surt totalment en blanc. L’ànim insuflat per la meva comanda, inusual m’imagino en aquestes dates, queda en un no-res.

A mi tot plegat em diverteix molt. En dirigir-se’m per dir-me el total de la meva compra, compungit, el llibreter em pregunta si necessito el tiquet. Li dic que no cal. Veig que torna a tenir color a les galtes. Em posa tots dos llibres en una bossa de plàstic immensa. Al fons, la mare, encara cerca la millor lectura pel seu petit.

Sempre he cregut que la poesia ha de ser dita i escoltada en directe. Un bon poeta, només pot considerar-se com a tal, si en llegir els seus poemes en veu alta, tot llisca sense cap mena d’entrebanc. Ara fa uns anys, per Nadal, vaig gravar uns quants poemes meus amb un acompanyament musical per donar-lo als amics […amb les ungles enceses de la nit]. L’experiència va ser molt satisfactòria i crec que els resultats són més que acceptables.

He recitat aquests mateixos poemes un grapat de vegades i aquest octubre tornarem a engegar els recitals. Amb tot, el regal que em feren ahir la C. i el N. va deixar-me amb un pam de nas. Abans de l’estiu, la meva amiga R. (i quan dic amiga, ho dic amb totes les lletres) m’hi havia posat en contacte. Estaven buscant poemes per musicar de cara a fer-ne un espectacle. Vaig passar-los un patracol amb alguns dels meus poemes. Entre ells els que jo havia gravat.

Ahir en vam veure els resultats. Val a dir que les dues composicions, el poema inèdit “Plaça del Castell” i “Kilimanjaro” (cliqueu aquí per escoltar-lo recitat per mi), van fer-me adonar que la feina s’havia fet a consciència, que tot plegat no eren quatre acords maldestres cantats de qualsevol manera. Sense trair l’essència dels poemes, una bella estructura musical donava una altra volada als poemes. M’emocionà de debò. M’arribaren ecos, salvant les distàncies, del magnífic treball que Toti Soler i Ovidi Montllor van fer amb els poemes de Salvat-Papasseit.

Estic emocionat i ple de gratitud per haver sabut construir amb tanta delicadesa, talent i sensibilitat, damunt la veu dels meus poemes, aquest parell de cançons. Hi ha previst un concert de presentació al novembre a Barcelona. Maldo per poder-les tornar a sentir conjuntament amb la resta de les altres composicions. Ja us en mantindré informat.

Faig trampa. Faig trampa al dir la nit, la fosca, quan escric amb llum de sol. Masegada de nuvolada, però amb sol. Només en queda la mica de bromera d’haver arribat, anit, al mar.

Al curs alt d’aquest riu de cap de setmana, el trajecte de Barcelona a Reus, el divendres. Arribada amb el dia acabant-se, els jorns ja són curts, tot just per sopar. Exquisides tapes. Ens quedem amb gana, però. No allarguem massa. Només són Margaritas de maduixa o de plàtan al Pòrtia, després. Festes de la Misericòrdia.

Al curs mitjà, l’esmorzar, dissabte, amb pastissets de Rasquera i cafè amb llet. Un tomb pel mercat de brocanters del Passeig. Molt de material militar, fins i tot un jeep de la Segona Guerra Mundial. Una gramola que deixa anar música d’un disc de pedra. Postals, monedes, xapes de cava, llibres… andròmines. Un parell de troballes. En parlaré un altre dia. Dinar amb la meva germana, el seu xic i el pare. Migdiada llarga i a quarts de set, a la Plaça de Prim, concurs de Masclet. Massa dolç pel meu gust. Saludo un dels membres del jurat, la seva eficiència en tema alcohòlics, el fa merescudíssim jutge. Esperem el sopar desengrunant el vespre a la Plaça del Castell.

Encara hi ha, en aquest part del riu, el sopar amb la colla a casa la meva germana. També hi fa cap el meu germà amb la dona. Ens donen una bona notícia. Sopar frugal i tast de sidra, portada del País Basc i d’orujo de Galícia. Concert a la Plaça Anton Borrell: Whiskyn’s i Els Pets. Als nostrats, hi arribem a misses dites; els del Barri Marítim, són cantats i aplaudits, malgrat que la primera part, la del revival del seu Bon Dia, deixi indiferent a la majoria. Molta gent, aixó sí.

Al curs baix, diumenge, el despertar-se lent i feixuc. Ja no tenim vint anys. Ens esperen a Tarragona. Festes de Santa Tecla. El grup de Dames i Vells, fan un assaig general sense vestuari per comprovar les primeres reaccions del públic. Sospeso que potser fa un parell d’anys que feia campana. El retrobament amb Fermí Fernàndez, Oriol Grau i companyia, és del tot plaent. Riem a cor que vols. Dinem al Tòful els seus mítics musclos tigre i l’obligada espineta amb cargolins. Aquesta vegada no ens aixequen la camisa. Fem el cafè a la Plaça de la Font. Tastem la mamadeta i la fem petar. Tornem a Reus. Agafo el tren de les vuit.

Entre meandres i giravolts, torno a aquesta llengua lenta d’aigua dolça que arriba a l’àmbit de les marees. Els pòsits de tot el què he anat arrossegant des de divendres, i de tot el que no he explicat, van amollant aquest cansament dens, de primer dilluns de tardor. 

En el marc del 74è Congrés Mundial del PEN que se celebra del 17 al 22 a la capital colombiana de Bogotà, Josep M. Terricabras, vocal de la Junta del PEN Català, ha estat elegit president del Comitè Internacional de Traduccions i Drets Lingüístics. Amb aquest nomenament, el PEN Català consolida el seu posicionament al capdavant dels centres PEN més actius i aconsegueix, un cop més, que Catalunya tingui un lloc privilegiat en un fòrum tant prestigiós com el PEN Internacional.

En el seu discurs de presentació, Terricabras ha marcat com a línies estratègiques d’actuació del comitè: la defensa de les llengües com el dret humà principal i primordial; el seguiment i ampliació de suports a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, promoguda pel PEN Català el 1996 i acceptada per molts governs d’arreu del món i traduïda a més de 15 llengües.

Dins el treball concret del comitè Terricabras aposta per continuar i estendre el projecte DIVERSITY de traduccions, explorar noves possibilitats junt amb el representant del PEN a Nacions Unides, així com expandir les activitats el comitè cap a zones del món actualment marginades, com per exemple el continent africà.

Des d’aquest bloc felicito el Josep Maria ben sincerament. Crec que Catalunya no pot tenir millor ambaixador al PEN Internacional.

Aprofito l’avinentesa per fer-vos saber que he obert un grup a Facebook per tal de difondre l’activitat del PEN Català. El grup es diu “Jo, sóc amic del PEN Català”. Hem plaurà molt que us hi apunteu.

Expliquen que als anys quaranta, en una visita a Reus, Eugeni d’Ors es creuà pel carrer amb Eduard Toda. Coneguts com eren, a Xènius l’estranyà que Toda no el saludés. Així doncs, el cridà: “Toda, com anem?”. No sabem si fent teatre o perquè veritablement estava distret, Toda, mirant a l’altre de dalt a baix (d’Ors anava vestit amb l’uniforme de la Falange) va dir: “Perdona noi, però és que així vestit de bomberu (sic) no t’havia pas conegut”.

D’avançada apunto aquesta anècdota, prevenint al senyor Albert Boadella, ara que sembla que d’aquí dos dies també es disfressarà, no sabem si de bomberu, de les possibles distraccions dels coneguts que hi tingui a Reus (pocs, la veritat) o a Catalunya a l’hora de saludar-lo.

Plovia el dia que vaig decidir a començar a escriure aquests papers digitals. En aquell moment no hi vaig voler deixar el meu nom al costat. Paraules anònimes. Lletres secretes. De mica en mica, a mesura que anava endinsant-me en el món blocaire, vaig decidir sortir de l’armari. L’autoria dels mots. Sempre hi ha algú rere el mirall. Sempre.

Els que tenim la mania d’arrambar paraules, en tenim moltes altres de llibretes, de quaderns, de fulls… Vaig creure que aquestes pantalles virolades, no passarien mai de ser material per confegir altres escrits meus. Però van arribar els primers comentaris i tot se’n va anar en orris.

A l’altra banda, hi havia algú. Algú disposat a llegir-te, a escoltar-te, a seguir-te. Algú que t’era totalment desconegut, algú del qual no havies sentit a parlar mai. A més, sovint, aquest algú, també escrivia en un bloc. I en entrar-hi, en descobries un altre i entrar en aquest, un altre, un altre, un altre, un altre…

La xarxa es va anar engrandint. Noms que eren només unes lletres escrites, en molts casos, van passar a ser persones de carn i ossos. Formaves part d’alguna cosa que anava creixent, que s’alimentava d’una variada voluntat de ser. La de deixar constància d’un país que té dret a tenir un Estat, la de deixar un bocí de la vida de cada dia, la de recomanar llibres, poemes, concerts, receptes de cuina, viatges, segells… I per damunt de tot, la solidaritat.

No crec que sigui l’únic blocaire que s’ha passat mitja vida escrivint cartes al director per les coses que no li agradaven. Que és soci de diverses entitats culturals, que s’apunta al carro de qualsevol iniciativa cívica, que es compromet a donar la seva signatura per una causa que s’ho val. Que no s’està de deixar el seu petit gran espai perquè altres hi pengin la seva denúncia.

La celebració d’aquests quatre anys d’ Els dies i les dones, coincideix amb la publicació a la revista Recull, de l’article guanyador del Premi de periodisme Salvador Reynaldos [apunt al meu bloc], dins els premis Reculls de Blanes d’enguany. El malaurat cas de l’Anna Politkòvskaia, protagonista de l’article, va ser una magnífica demostració d’això que parlava més amunt, la primera constatació que això dels blocs, no era cosa de quatre desfeinats. Us l’enllaço.

M’ha semblat que estaria bé compartir amb tots vosaltres aquest article alhora que aprofito per adjuntar, també, l’enllaç de la xerrada que vaig mantenir amb la Roser Iborra i el Francesc Arnau [video conferència premsa Amadeu Casellas] al seu programa de ràdio [entrevista], a principis d’any.

Gràcies per llegir-me. Això ho fem entre tots, ja ho sabeu.

Coincidint amb la represa del curs escolar, jo també he decidit sumar-me a aquest canvi d’estat. El meu, ha vingut per dues bandes. La primera, climàtica: un dia que s’ha aixecat rúfol m’ha fet calçar amb mitjons i sabates en comptes de les abarques que he portat fins ara i des del juny. Una jaqueta de cotó, també ha estat treta de l’armari.

La segona, pel lloc on esmorzar. Fins avui he estat vagant pels voltants de l’Auditori, avui, malgrat que fa dies que ja és obert, he tornat a invertir els meus vint minuts reglamentaris, en asseure’m a les escales del Teatre Nacional de Catalunya per cruspir-me el meu entrepà i el meu suc de fruita.

Sempre hi estàs distret. Quan no són els jardiners que retallen la gespa de sota les oliveres, són els xiquets que venen de visita i que s’empaiten i criden i juguen a l’esplanada de davant. De vegades els brivalls són ben menuts i caminen tots en fila índia agafats per una corda. La caiguda d’uns d’aquests marrecs, acumula un embús de nens que van caient l’un damunt de l’altre davant la meva mirada astorada i plena de tendresa.

També s’hi roden anuncis de cotxes o entrevistes. Recordo haver vist l’escriptor Albert Sánchez Piñol pujar una vegada i un altra les escales mentre una càmera el gravava. Cal dir que la manera de pujar escales de l’autor de La pell freda, era de tot menys natural, d’aquí, suposo, les repetides preses.

A l’hivern, el solet que hi cau, és una delícia i així que el temps va temperant-se fins que el teatre no tanca, els bancs que hi ha als flancs, vora els xiprers, són ideals per resguardar-se de la calor. L’única impertinència són les formigues. Molt abundants i empipadores i que sovint m’emporto a la feina i ara mateix, per exemple, n’hi ha passejant-se per damunt del teclat on deixo anar aquestes paraules.

La responsabilitat de tots aquells que saben que venceran, és vèncer: a Vallderoures, a Ceret, a Alaior, a Reus a Ontinyent…

S’estan, totes dues germanes, dretes davant l’estanteria de les pel·lícules, a la biblioteca del barri. Esgoten els darrers dies de vacances abans de la tornada al cole. Totes dues van pentinades amb dues cues, disposades a cada costat del cap. L’una és alta i espigada, l’altra és més grassoneta.

La petita ha agafat una pel·lícula i no vol deixar-la. Li ha agradat la fotografia del nen muntat davant una mena de monstre de pèl blanc. La gran n’ha agafat tres més. No podran treure-les totes en prèstec. “Aquesta no l’agafarem”, li diu a la seva germana petita. “Sempre hem d’agafar les que tu vols, no?”, fa la petita enrabiada.

“No veus que aquesta és massa llarga i no titndríem temps de veure-la?”, diu la gran. La petita, resistint-se, comença a llegir, amb dificultat, el títol de la pel·lícula escollida: “La historiaaaaa innnteeeermiiiinaaaaableeeee”. Se la mira del dret i del revés i sense cap altra motiu per plantar cara, la deixa, vençuda per l’obvietat, al mateix lloc on fa un moment l’ha tret.

El ball de mails. El dinar que algú va pensar que era un sopar, aquest diumenge que algú altre pensava que era l’anterior i encara, un notícia per desvelar, la protagonista de la qual, es pensa que en sabem més coses de les que veritablement en sabem…

Retrobar-nos al voltant d’una taula per menjar allò que aquesta mateixa tarda començaré a engegar. Arraconada aquella urgència dels glops de nit empassats de qualsevol manera, veure’ns a plena llum, deixar abaltir la tarda i riure tant com es pugui.

Ahir vaig conèixer la Maria Àngels. Va deixar-me un bonic grapat d’optimistes versos en forma de comentari. Com que hi havia l’adreça del seu bloc, hi vaig treure el nas. Així és com vaig conèixer la Maria Àngels.

La Maria Àngels és de Bescanó. Té trenta-set anys i pateix distròfia muscular de cintura per avall des dels divuit. En un malaurat accident, fa uns mesos, es va trencar una cama. Una de les coses que més li agraden del món és fer puntes de coixí i té un gat que es diu “Tarzán”.

Ni proclames polítiques, ni messianismes enlairats, ni textos enginyosos, ni seguiment de l’actualitat, ni cap mena d’enderiament per comptar les visites, saber qui, com, quan i perquè la llegeixen. Des del seu bloc, la Maria Àngels es dóna ànims, dia a dia, per tirar endavant, per superar-se, amb un humil optimisme.

Us recomano que la llegiu des del primer apunt i l’aneu descobrint de mica en mica.

Maria Àngels,  des d’avui, tens aquí un lector fidel del teu bloc.

EL TEMPS

Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrere després de la lectura.

La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

                                                                        Joan Brossa