Desats els gegants a l’ajuntament, adormits els nanos, destrenades les cintes del ball de gitanes, muts els cascavells del ball de valencians, aturats àliga, lleó, mulassa i bou, només queda apropar-se al mig de la plaça del Mercadal, sentir com peten mascles i trons a dintre teu i entre fum i olor de pòlvora cridar ben fort: VISCA SANT PERE!
"Els nanos mengen trumfes,
arròs i peix pudent.
No sé com s’ho arreglen
aquesta pobre gent.
Els nanos són uns dropos,
no volen treballar
i a casa de la Vila
els volen despatxar".
"Anem de cercavila
tots plegats bevent Masclet,
quia cosa més dolça
de la bóta ben fresquet.
És temps de festa major
i tenim ganes de gresques
revetlles i concerts
tradicions, gegants i bèsties.
Cridem tots amb el got ple:
Som ganxets de cap a peus,
el Masclet ja és a la bóta,
i ara fot-li que és de Reus!"
Aquest bloc se’n va de Festa Major!
La calor? L’insomni? La peresa?… Una mica de cada.
El nostre va ser un amor a primera vista. Jo sortia d’una relació molt llarga que s’havia fet tediosa, avorrida i previsible. Malgrat ser més gran que jo, la seva vitalitat em va fer embogir. Ho vaig deixar tot per ella. M’ensenyà a fer-me meus, també, els carrers del seu cos. Aprendre a poc a poc a saber refer-me en els seus ulls grisosos.
Ara, tot i que s’ha esvaït la fretura primera, ens neguem a instal·lar-nos en cap confortabilitat indulgent. Veiem aquells primers temps somrient des de la distància dels qui ja tenen una miqueta de camí fet. Tot ha passat pel sedàs dels dies. Projectes que anaren desguàs avall. Companys de barrila que ja són gairebé amics. Ens queden molts passos per donar plegats. Sabem que tot dura per sempre fins que s’acaba.
Darrerament m’he tornat a veure amb qui creia que ja ho tenia tot dit. Vaig deixar-m’hi unes quantes coses entre els seus braços. Ha tingut la decència de no llençar-me res. No ha canviat gens. Ens esforcem per edificar una amistat sincera. De vegades em pot una nostàlgia tendra pel record dels seus defectes. Per sort tots dos ja som més del que vam compartir.
Una gavina xiscla a la lluna on para el port. Un zumzeig de mosquit primerenc que no es deixa assassinar per les xancletes tot just tretes de l’armari. L’insomni que es va establint.
Em decideixo a musitar les quatre síl·labes del nom de qui per un llarg temps vull que acaroni els somnis que han de venir. Crido la son amb la cara contra el coixí dient fluixet, fluixet: Bar-ce-lo-na.
Un meme me manda hacer Jaume Subirana
10 discos
"Breakfast at Tiffany’s" -Henry Mancini- Qui millor que Audrey Hepburn per apaivegar les dissorts d’una escriptor novell que després es convertiria en Aníbal Smith?
"Girona 83-87 – Somnis de Carrer" – Sopa de Cabra – Tres aprenents d’alguna cosa fent cerveses a "Los Padules", al carrer Nou del Teatre de Girona.
"Singles" – Els Pets – De quan el Gavaldà tenia cabell i nosaltres no teníem vergonya d’ensenyar el cul dalt un escenari.
"Ovidi Montllor a l’Olympia" – Ovidi Montllor – Perquè vull.
"Round about midnight" – Miles Davis – Perquè ningú esquinça les quatre coses que donem per segures amb una trompeta, com ell.
"Nevermind" – Nirvana- Perquè Kurt Cobain amb una guitarra, baix i bateria ja ens va avisar que estava tot inventat.
"Italienisches Konzert" – Johan Sebastian Bach – Bach is God, too
"Al Tall – 10 anys" -Al Tall- D’un temps, d’un país.
"El disc 1 de Pomada" – Pomada – Perquè no s’ho van creure mai que fossin un grup ni que allò fos un disc.
Discos de la vergonya
"The final countdown" – Europe- Sonava "Carry" quan vaig ballar "agarrao" per primera vegada en la meva vida. Una ortodòncia va fer que la cosa no passés d’aquí.
Música baixada
No tinc internet a casa. Faig ús de la professionalitat que se’m dispensa al locutori Ahmed.
Últim CD comprat
"Taxi" – Antònia Font
Última cançó sentida abans d’escriure això
"Mirona" – Pastora
Cançons importants
"Passaran uns anys" -Sopa de Cabra- Per com sempre acabes "buscant sota el cel, el sol de l’hivern".
"No n’hi ha prou amb ser català" -Els Pets- Perquè encara esperem que ens diguin d’una vegada per totes què més hem de ser.
"Escac i mat" -Umpah-Pah- Amsterdam. Tenia el nasset d’Ingrid Bergman. Martinis a la tarda i fum a la nit.
"Amor particular" -Lluís Llach- Per totes les vegades que no hem sabut/volgut/pogut dir t’estimo.
"So pallaso" -Extremoduro- Parades d’ametlers de la Terra Alta
"20 de abril del 90" -Celtas Cortos- En obrir la caixa de fusta on hi ha totes les cartes que no s’han atrevit a contestar-nos.
"Redemption song" -Bob Marley- Un estiu. Estrenàvem casa rere les escoles. Feia veure que escrivia poemes.
"Aviones plateados" – El Último de la Fila- sonava en uns baixos on se’ns arreglaven les rodes punxades de les nostres bicicletes.
"Tio Canya" -Al Tall- En directe a la Plaça de Bous de València abans que el PP no deixés fer el concert final dels actes del 25 d’abril.
Llibres llegits a l’any
Uns quants. No tinc cap mena d’interès en comptabilitzar-los.
Últim llibre comprat
"La maleta de l’escriptor" – Isidre Grau
Últim llibre acabat
"La velocidad de la luz" – Javier Cercas
Què llegeixo ara
"La maleta del escriptor" d’Isidre Grau, "Cants" de Giacomo Leopardi, "Càlcul d’estructures" de Joan Margarit, "Oliver Twist" de Charles Dickens, "Sputnik, mi amor" d’Haruki Murakami
5 llibres que m’han marcat
"Les dones i els dies" – Gabriel Ferrater -Per posar texans a la poesia catalana.
"Las personas del verbo" – Jaime Gil de Biedma – per la partida de ping-pong intel·lectual amb el que posà texans a la poesia catalana.
"Les neus del Kilimanjaro" – Tantes hienes que riuen.
"Cien años de soledad" – Gabriel García Márquez – Hi pots nedar crawl, braça o esquena.
"Journals" – André Gide – El pare dels blocs
"Els catalans als camps nazis" – Montserrat Roig – Malgrat voler deixar el llibre cada dos pàgines.
Una lluna plena amb el capciró plegat, com fan les lentilles quan ja fas tard i no es volen posar a la vista d’un. Un pentagrama mut de fils d’estendre roba en un terrat. Una gata negra fent d’aprenenta d’Spiderman. Un amic amb qui feia temps que no parlaves. La constatació que el gin Xuriguer no serveix per a fer gintònics.
La cita és obligada al 33 cada diumenge a quarts de deu de la nit. Va, que aixequi el dit qui no s’ha deixat endur mai pel fricatiu accent vallesà de la Bibiana Ballbè, lluny, molt lluny…?
En cada programa es fa una entrevista a una persona relacionada amb la cultura. En acabar, se li demana que doni una imatge de silenci. És curiós però fins a la data, tot han estat postals de tranquil·litat, calma i repòs amb una escenografia canviant però amb el mateix concepte.
L’altre diumenge pensava en quina imatge donaria Alí Lmrabet, periodista marroquí perseguit pel govern del seu país, del silenci.
L’Alí fa tot just un mes que ha estat novament condemnat a una prohibició per exercir el periodisme al Marroc per deu anys i a pagar una multa de 4.500 euros. El seu delicte, haver dit en una entrevista que els refugiats que viuen als camps del Sàhara són això: refugiats -tal i com reconeix l’ONU- i no pas persones segrestades com afirma el govern marroquí.
L’Alí pateix en persona tota la ferocitat d’un règim feudal corrupte que actua impunement amb la connivència de l’estat espanyol i d’Europa sencera, que giren el cap i xiulen quan se’ls parla dels prop de 2.900 presos condemnats per dubtosos crims o per l’augment significatiu dels islamistes en els darrers anys.
No crec que l’Alí Lmrabet signés el revers d’una postal amb un glop de sol esvaint-se rere el mar o amb el son innocent d’un infant començant a aprendre a somniar.
Imagino que per l’Alì Lmrabet i per tantes altres persones a qui se’ls nega el dret de fer soroll, el silenci s’assembla més a un demiurg amb un esprai que es dedica a repintar totes les parets on s’hi pot llegir el mot llibertat.