Els dies i les dones

EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d’esperances:

així per l’entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m’estic ple de pressentiment

d’una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent

                                            Joan Vinyoli, Domini màgic

Esbufegant -panxeta de camisa de quadres a punt d’esclat ventral, barba ja tota blanca i maletí de pell tronat- i després de llençar-se escala avall sortejant la gent que pujava de l’andana, lliscant talment Alberto Tomba,  salta al vagó del metro ja amb els pip-pip-pip que anuncien la imminent tancada de portes.

Medalla d’or en esquí alpí -eslàlom, gran eslàlom i supergegant-, veiem uns pocs que s’atorga; sorneguer, satisfet, orgullós de la gesta,  torcant-se la suor amb el dors de la mà i fent l’ullet a una nena de melic pircingat i vora de tanga groc fluorescent per damunt dels pantalons de xandall fúcsia, que se’l mira esbalaïda.

"Havent sopat vam caminar uns vint minuts en la foscor de finals de novembre, i després vam acabar la vetllada amb unes copes en un bar del centre. Jo fumava un cigarret darrere l’altre, però allò era l’únic que delatava la mevaa excitació. Sophie va parlar una estona de la seva família de Minnessota, de les seves tres germanes petites, de la seva arribada a Nova York feia vuit anys, de la música, de les seves classes, de la seva intenció de reprendre-les la tardor següent… però ens havíem anat refugiant de tal manera en aquell to festiu que cada comentari es convertia en una excusa per un altre tip de riure. La cosa hauria pogut continuar, però hi havia una persona vigilant el nen i vam decidir deixar-ho córrer pels volts de mitjanit. La vaig acompanyar fins a la porta del seu pis i vaig fer l’últim gran esforç d’aquell vespre.

-Gràcies, doctor -va dir ella-. L’operació ha estat un èxit.

-Els meus malalts sempre se’n surten -vaig dir jo-. És el gas rialler. Només haig d’obrir l’aixeta i es refan de mica en mica.

-Pot crear hàbit, aquest gas.

-D’això es tracta. Els malalts sempre tornen per demanar-me’n més; n’hi ha que volen tres sessions per setmana i tot. ¿Com et penses que m’he pagat el pis de Park Avenue i el xalet de França?

-O sigui que hi ha un motiu ocult.

-Oh i tant: els diners.

-Deus tenir un consultori pleníssim.

-L’hi tenia. Però ara estic més o menys retirat. Actualment em dedico a una sola pacient… i no sé segur si tornarà.

-Tornarà -va dir Sophie, somrient de la manera més coqueta i radiant que jo havia vist mai-. Ja pots comptar-hi.

-M’alegro de saber-ho -vaig dir jo-. Diré a la meva secretària que et truqui per concertar la pròxima visita.

-Com més aviat millor. Amb aquests tractaments llargs no es pot perdre el temps.

-Un consell excel·lent. He de pensar en encarregar un nou subministre de gas.

-Si, sobretot, doctor: no se’n descuidi. Em sembla que ho necessito de debò.

Ens vam tornar a somriure i jo la vaig abraçar calorosament, li vaig fer un breu petó als llavis i vaig baixar les escales tan de pressa com vaig poder".

Paul Auster, L’habitació tancada (dins Trilogia de Nova York)

Les emocions tendeixen a ennuvolar-nos la raó. També, però, les raons poden ennuvolar-nos les emocions. Les persones som com els països -o les nacions- que es juguen la seva existència llençant al vent la moneda de la sort. Cara o creu per una mateixa tria de futur. A mercè de capricis obscurs som entenimentats supervivents que abracem la serenor o disbauxats folls nuats per un crit unànime de nova llibertat.

Entre una i altra es debat cada pas, cada empenta, cada rodolar de dies, per moltes vegades, tan sols aconseguir continuar sent.

No sé si els dies històrics són els que marquen els llibres o el pampallugueix en les ninetes d’un xiquet amb les galtes enceses d’estelades pintades amb dacs vermell i groc. No sé si els dies històrics són els que s’imprimeixen en els fulls d’un diari o en els crits sords que es clamen de pressa i corrents amb el mòbil als qui t’estimes més i no són al teu costat ara. No sé si en els dies històrics el mar calla més d’aprop la randa de bromera que arriba a la platja o el sol escalfa amb una llum diferent, sense olor de fels, derrotes o renúncies.

 No sé si els dies històrics són els que ens diuen què som o els que et diuen a cau d’orella, fluixet, què podem arribar a ser.

Jo avui, no he viscut cap dia històric. Jo avui he sortit al carrer, com des que tinc consciència de viure en un país que cal sortir al carrer cada dos per tres, per cridar les coses que no tinc, i que altres tenen per dir-se país o nació. He sortit al carrer i m’he trobat amb els amics que també han après a cridar amb mi. Amb la gent que com jo, no troba bé que un partit polític hagi pactat de sota mà un estatut votat legitimament per un parlament que ens representa.

 Amb la gent que crida INDEPENDÈNCIA una vegada i una altra i una altra, encara que no surti ni als diaris ni a la televisió ni a enlloc. Amb la gent que està cansada de seure al sofà i veure com surten a la foto els mateixos. Amb la gent que es capaç de posar en perill una de les millors sèries de televisó que s’han fet a casa nostra per afegir-se a denunciar la porca misèria amb què ens han tractat els qui emmascarats de demòcrates, tufegen de dictadors enrarits.

No, avui jo no he viscut cap dia històric. Avui he aconseguit constatar que si volem, les monedes que es llencin enlaire, a partir d’ara, deixant de banda què ens menin, tindran una cara feta de llibertat menys inassolible i una creu de camins i senders a punt a punt de conquerir.

De vegades, a la vida, et trobes agradables sorpreses que prorroguen un xic aquelles ganes impetuoses d’engegar-ho tot a rodar . Ja sé que sona a tòpic i a introducció suada, però aquest matí, he gaudit un d’aquests motius per creure que no tot està perdut.

Ara no recordo com, però havia arribat a les meves orelles que a Sant Cugat del Vallès s’havia preparat una exposició sobre Gabriel Ferrater. Concretament a la Casa de Cultura, al cosat del monestir. He treballat una mica en el món de la gestió cultural i sé per  experiència que de tot en diuen exposició, però tractant-se de Ferrater i aprofitant que tenia el matí lliure, he agafat els Ferrocarrils de la Generalitat i a Sant Cugat s’ha dit; encara que fossin quatre plafons mal posats i quatre fotocòpies, sempre és un plaer retrobar-se amb el poeta.

La meva sorpresa, ja us dic, ha estat majúscula en trobar-me, ja d’entrada, un penell amb una fotografia inèdita del poeta reusenc feta per Roberto Ruberta al seu pis de Sant Cugat el 1969 i que obria l’exposició que han titulat els responsables de cultura de la població vallesana amb l’ajut de la ILC “Gabriel Ferrater, pintura, poesia, lingüística” i que clou l’any del llibre. Res de tronades vitrines, res de testimoniatges esgrogueïts, doncs.

Com indica el títol, la mostra repassa aquestes tres passions ferraterianes per aquest ordre. Al primer espai, dibuixos del propi autor homenatjat i retrats de J. M. Martín, de l’època de quan Ferrater feia de crític d’art a “Laye” -res de còpies, dibuixos originals!.

Al segon, la poesia; tema estrella: originals seus retocats per la censura, els primers temptejos poètics a Cuadernos Hispanoamericanos (1959) i als Papeles de Son Armadans (1960), entre d’altre material i poemes que Ferrater dedicà a  Isabel Rocha, Helena Valentí, Jill Jarrell, Marta Pessarrodona i Júlia Samaranch. Els poemes estan emmarcats en plafons diferents amb les respectives fotos de cadascuna de les dames. Elegant manera i única en tota l’exposició d’al·ludir al component mític que a vegades ha fet tant de mal a la memòria de Ferrater.

Clou la proposta l’apartat dedicat a la lingüística amb nombroses cartes de Carles Riba, Josep Pla, J. V. Foix, Borges o Vinyoli, entre d’altres. Agendes plenes, amb aquella lletra pulcre de dés com canyes de pescar a punt de ser llançades a l’embat dels peixos amb tot d’anotacions sobre fonologia i gramàtica.

Als esquemàtics apunts que dono, cal dir que tot plegat es complementa amb abundantíssim material gràfic extret directament de l’arxiu familiar -Jordi Cornudella, marmessor literari del poeta, n’és el comissari- una disposició espacial àgil, directe i sòbria, amb l’afegit de la possibilitat de veure digitalitzada les galerades dels seus llibres, escoltar la veu del propi Ferrater recitant el “Poema Inacabat” o la possibilitat de rememorar l’edició de “Trossos” (TV3) dedicat al gran intel·lectual, fa la resta. El catàleg també és d’una gran factura.

Per qualsevol que admiri o li interessi la figura de Gabriel Ferrater, sisplau, sisplau, sisplau, ha de fer camí a Sant Cugat del Vallès i perdre-hi un parell d’hores, no gaire més i gaudir d’aquest exposició tan ben posada. Hi ha temps fins el dia 28 de febrer.

Fa anys que des de Sant Cugat del Vallès, la figura de Gabriel Ferrater ha près una especial significació. El premi de poesia que porta el seu nom i ara aquesta exposició que no pot considerar-se d’altre manera que no sigui com a un bell acte d’amor, són dignes d’elogi. Jo que sóc reusenc, no puc fer altra cosa que rendir-me davant l’evidència a la ciutat on va néixer, ara el nom de Gabriel Ferrater, tret dels heroics esforços de la gent d’Òmnium Cultural del Baix Camp, tan sols és el nom d’un institut de batxillerat i d’una plaça i poca cosa més.

Des d’aquest humil bloc, que al capdavall té títol ferraterià, em proposo que la gent s’assabenti de l’existència d’aquesta magnífica exposició i que no se la perdi i de retop que serveixi perquè no només la puguin gaudir la gent de Sant Cugat, sinó que viatgi, almenys, a Reus i a Barcelona perquè rebi la difusió que es mereix la proposta i la figura de Gabriel Ferrater.

LLegeixo que Pau Gasol ha estat seleccionat per jugar a l’All-star de la NBA. Me n’alegro per ell. El primer català seleccionat  de la història. No deu ser fàcil. En Pau ha demostrat que pot tenir-hi futur en aquella jungla.

No fa gaire, vaig llençar unes cintes de video 2000 amb alguns All-stars de finals dels vuitanta.

En aquella època, érem granalluts adolescents a punt de sortir de l’úter de l’escola privada on havíem anat tota la vida, per entrar a la selva dels instituts de batxillerat públics.

Es va posar de moda el bàsquet i la NBA. Jo en formava part de l’equip escolar. Ens empassàvem totes les revistes d’aquest esport i enredàvem oncles i àvies perquè ens busquessin les bambes que portaven els nostres ídols.

La meva d’àvia, pobre dona, em consta que es passejà per tota Andorra buscant les Adidas de Pat Ewing que finalment pogué portar al seu nét, encara que era un model en vermell, i que m’acompanyaren en la meva curta trajectòria esportiva.

Tot i els meus 1’80 cm, tinc les mans petites -mans de mantega-, el meu cos s’assembla prou al d’un calçot, em falta múscul; i la veritat és que m’atabalava en els partits amb les indicacions de l’entrenador i amb les mirades del públic, tímid i desmanegat com sóc.

Una vegada, després dels llançaments d’una falta personal, vaig agafar un rebot i vaig llençar contra la nostra pròpia cistella! Aquell dia una noia que m’agradava ens havia vingut a veure. Afortunadament, vaig fallar. En el tir i en la noia.

Als vuitanta hi havia grans equips. Els Celtics de Kevin McHale i el gran Larry Bird. Els Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar. Els Jazz amb la parella Stockton, Malone. Els Pistons amb Isaiah Thomas i un Rodman que encara no es vestia de dona -quina gran banqueta la dels Pistons!. Charles Barkley era el rei dels Sixers. L’almirall Robinson als Spurs.  

A classe, tots érem dels Bulls i Michael Jordan era el nostre profeta. Les cartelleres eren plenes de pòsters seus. Idolatràvem Air. Tots jugàvem traient la llengua i apreníem a fer esmaxades penjant papereres en racons insòlits. L’elegància de Jordan sempre em meravellà. Com es movia malgrat la seva alçada.

Les primeres retransmissions de partits, les feien a la 2 a les tantes de la nit, els divendres. Jo i el meu germà, després de menjar els nostres biquins -els divendres sempre tocaven biquinis- ens empàssavem tota la programació i aguantàvem desperts. No s’era ningú llavors si dilluns no podies comentar el partit de divendres!

Els dissabtes al matí, jugàvem els partits de la lliga infantil. L’entrenador era un guaperes que sempre anava acompanyat de nóvies atractives. D’aquí que el meu joc i en general de tot l’equip, no brillés tant. Les hormones ens traïen. Esmorzar biquinis freds del dia abans i un got de llet tampoc era aliment per a campions, tot s’ha de dir.

Un dia en un partit una passada d’un company va petar contra la meva nàpia i la cosa va començar a sagnar i sagnar… i jo vaig quedar mig inconscient. Recordo haver tingut un somni estrany: portava la samarreta vermella dels Bulls i m’abraçava a Michael Jordan que portava l’anell de campió de lliga.

Tot plegat va durar poc. L’únic vermell de la samarreta, era el de la meva sang i Michael Jordan, no era Michael Jordan, sinó un senyor de color  ple d’anells a les mans i cadenes a semblança de l’emeà televisiu  i que em va fer estirar damunt un banc abans de portar-me a urgències.

La meva carrera esportiva va acabar llavors. De tot plegat, me’n queda el record de l’única vegada que he sentit atracció per un esport amb una certa constància, això i l’envà nasal desviat que m’impedeix dormir amb el cap girat a l’esquerra. Sempre que em miro al mirall i veig el meu nas lleugerament tort, tanco els ulls i penso en aquell moment en que a mi, com al Pau, també se’m va deixar jugar amb totes les estrelles.

No podré anar a aquesta manifestació, però si que procuraré anar a aquesta altra. M’he adherit a tots dos manifestos. Trobo que sempre s’han d’aprofitar les oportunitats de sortir al carrer i llençar la veu i que te la tornin rebregada de solidaritat.

Hi ha un fet que m’ha refermat en la meva convicció d’anar a esgolar-me el dia 18. Ha estat un díptic que he trobat a la bústia de casa de l’Associació Els Altres Andalusos. En tenia referència pel bloc del company Miquel Roman  i per les notícies del Casal Francesc Layret. Trobo que és un gest meritori.

Visc a Nou Barris, Barcelona, Barcelonès, prop de la plaça Virrei Amat. Com a persona interessada en saber en quina mena de barri viu, tot i que Nou Barris inclou un territori prou extens, he pogut constatar que a la zona de Vilapiscina, on em moc habitualment, la població la formen majoritàriament persones immigrades d’Espanya d’edat avançada, amb focus localitzats de sud-americans.

El barri, allunyat del centre, és ple de casals i centres cívics, cadascun, amb un bocí d’història per explicar. Hi abunden els capellans progressistes, les lluites veïnals. Tantes batalles diàries de la immigració per fugir de la ruralitat i integrar-se en una Barcelona que els donés carrers asfaltats, clavegueres i escoles pels xiquets.

No sé si n’hem sabut els catalans autòctons d’escoltar les veus dels molts col·lectius "d’altres" que durant els cinquana i els seixanta van donar els seus braços en la confecció del nostre país. Alguns dels seus fills van aprendre la llengua que els acollia. Altres van seguir expressant-se en la llengua dels pares, la del barri. Les teories de l’esquerra més cavernícola, que es llençà a l’evangalització social associant el català -i tot el que representava- al món de la burgesia, va fer més mal que bé.

Tal i com estan les coses, però, trobo que un manifest com el què ha redactat l’associació Els Altres Andalusos i que ha tingut la deferència de fer arribar a la gent del barri, és un pont d’unió per aquells que Catalunya és tan sols la terra que els acull i pels qui creiem fermament que la primera pedra pel nostre ple desenvolupament com a nació, és la independència d’Espanya. Em trec el barret.

Regió? Autonomia? Nació? No, no és el mateix.

Catalunya és Nació significa educació, salut, habitatge i residències per a la gent gran.

Catalunya té dret a recaptar tots els impostos que paguem, per posar fi a les injustícies que patim, invertir aquests recursos en benestar, infrastructures, i acabar amb els peatges. Volem tenir accés als serveis que moltes comunitats autònomes poden pagar i nosaltres no.

Catalunya és Nació significa tolerància, cohesió, igualtat i oportunitats.

Per ser el que sempre hem estat: una terra d’acollida, que no pregunta d’on venim, sinó que aspira a compartir entre els catalans de sempre i els catalans nouvinguts un futur millor. Hem de ser un poble cohesionat, un sol poble, una societat que col·labora per créixer: l’únic camí possible cap a la igualtat d’oportunitats.

Catalunya és Nació significa solidaritat sense imposició.

La solidaritat s’ha de fonamentar en l’acord. Un acord bo per a tothom, que no limiti el creixement de ningú, ni creï desigultats dins de la societat catalana.

Catalunya és Nació significa acabar amb els insults i les amenaces.

Perquè només ens respectaran si l’estat espanyol reconeix a la societat catalana la capacitat per prendre les seves decisions. Els insults s’adrecen contrat tothom que viu a Catalunya, sense distinció de llengua o origen. Tots hem d’exigir respecte per a la nostra societat i per a les nostres decisions.

Catalunya és Nació és el futur dels nostres fills.

Perquè tu i ells som aquí, i el millor per a Catalunya és el millor per a tothom. Volem una nació moderna, tolerant, cohesionada, solidària, respectada, amb benestar i futur. La Catalunya que deixem és la que els nostres fills heretaran. Només la paraula "nació" defineix la Catalunya que necessitem.

"No vull que obris la porta a ningú, em sents Mafalda?", diu la mare disposada a anar a comprar.

"I si és la felicitat, la que truca?", contesta la nena.

De vegades si m’ho pregunten i m’ho han preguntat sovint, explico que, a escriure, potser m’hi inclinà més que res l’existència, a casa, d’una biblioteca per la qual vaig començar a interessar-me molt aviat. Cal creure que facilitava aquest interès el fet que el meu pare no em deixava sortir a jugar al carrer. Bé em calia distreure’m d’alguna manera, doncs. Però són molts els nois i noies que, havent-se trobat en la meva situació, de grans mai no han escrit una ratlla ni han sentit la temptació de fer-ho. Hi ha d’haver altres motivacions.

            En podria ser una atracció per allò que és "problemàtic"? El gust del risc, de l’aventura. Però això no es manifesta tan d’hora quan, adolescent, les aventures que vols viure són d’un altre ordre i van acompanyades d’un risc físic que l’escriptura no ofereix. Tanmateix, sí que pot ser, ja, que no et vegis, que no et vulguis veure, en una activitat rutinària, banal, a l’abast de tothom. La qual cosa vol dir que et creus diferent i no et resignes a ser com els altres. Hi ha, per tant, una complaença en aquest "saber" que no ets  ben bé com tots. Una satisfacció.

            Però si et resisteixes a acceptar aquella existència ordenada de la « professió corrent », senyal que, amb anterioritat a la complaença, hi ha en tu un disgust, un inconformisme que s’ha anat generant a partir d’alguna cosa. És que no t’agrada allò que observes del teu entorn? És que et sembla trista aquella "quotidianitat" en què la gent s’instal·len, en la qual s’esforcen a instal·lar-te? Gosaria dir que sí, que això fou cert des de la meva adolescència, quan tot just em contrariava. Escriure començà a semblar-me una possibilitat de penetrar en d’altres realitats que, potencialment, no m’eren estranyes, però que no veia de quina altra manera podria realitzar. Un món, una sèrie de mons que duia dintre s’objectivaren en donar-los forma per mitjà de paraules, sobre un paper.

Manuel de Pedrolo. Diari 1986

Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps… Però nosaltres vivim al forat pudent… Tancats a la latrina perquè hem perdut tota la resta… I sem feliços quen ens deixen entrar al mas veí… Encara que hi portem la nostra pudor… I que ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates… Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d’anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles… Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells…

Joan Lluís-Lluís, El dia de l’ós

Fa temps que segueixo l’obra d’Steven Spielberg. Com els grans artistes, compta amb una de les principals virtuts per poder-lo considerar d’aquesta manera: l’eficàcia.

Quan parlo d’eficàcia em refereixo a la perfecta vertebració de tots els elements que entren en la confecció d’una obra d’art per tal d’aconseguir la catarsi de l’espectador.

"Munich", la darrera pel·lícula del director americà, torna a estar a l’alçada del seu grandíssim talent. Un artefacte cinematogràfic d’una gran qualitat expositiva i d’una complexitat moral del tot llaminera.

A partir dels horribles fets que ocorregueren durant les olimpíades de Múnich, l’any 1972, en que un comando palestí  format per 5 homes prengué com a hostatges 9 membres de la delegació israeliana i que acabà amb la mort d’hostatges i assaltants, Spielberg, ens explica la història d’un grup d’agents del Mossad encarregats de buscar un per un, els encarregats palestins de l’atemptat i assassinar-los per ordre del govern israelià.

Cenyint-se a una estructura clàssica, tenim un protagonista que seguint els cànons del guió es troba davant la prova de la seva vida; un grup d’argonautes decidits a seguir el protagonista; una missió farcida d’entrebancs fins a la seva conclusió, tot, sostigut amb una segona trama  sentimental que dóna volada a la principal: la muller del protagonista embarassada i el seu naixement de la seva filla durant el transcurs de la misió. No hi ha grans punts de gir ni  grans espectacularitats, malgrat que la proposta els podria admetre. Hi ha uns bons que guanyen i uns dolents que perden.

Què hi ha d’original en tot plegat, doncs?

La filigrana genial d’Spielberg consisteix en desprendre’s de qualsevol intent de sorpresa en el guio i jugar només tres coses: una posada en escena acuradíssima al servei absolut de la història, allunyar-se de qualsevol mitificació gratuïta i aprofitar l’ambigüitat moral de la proposta per fer créixer la pel·lícula. Tot, envoltat d’una opressió que va destil·lant-se de mica en mica.

Hitchcock hi és molt present a "Munich". La identificació dels principals elements geogràfics que permeten situar l’espectador amb facilitat -la torre Effiel a París, els canals d’Amsterdam (la mort de la noia dins d’una de les barcasses malgrat la crueltat n’és el paroxisme mateix del que dic)-, la genial escena de l’assassinat amb telèfon a París o els gadgets que s’utilitzen en la construcció de les bombes. Una atmosfera que fa lliscar les malèvoles intencions d’aquest grup en una escenografia opaca a la credibilitat real, on el mal no hi plana desde fora sinó que és dins les ànimes de cadascú, Hitchcock pur.

Sense a penes promoció i amb només una entrevista llarga a la revista "Times" que li dedicà la portada de desembre, la pregària per la pau que ha disgustat tant a palestins com a israelinians, en absolut és una aposta per la neutralitat. Malgrat els intents de mostrar per igual el patiment d’ambdues parts en els fets dels hostatges, el sionisme que es desprén de la pel·lícula és prou evident i palpable com per entrar en discussions. Pels qui van posar el crit al cel amb els darrers cinc minuts de "La llista de Schindler", em sembla que tampoc no combregaran, aquest cop, amb rodes de molí.

Tot i l’excessiu metratge, mai justificable, però ben estructurat, "Munich" és una pel·lícula que s’ha de veure com el què és: una brillant reflexió sobre la violència en estat pur, fugint d’interpretacions partidistes o sentimentals. Una dissecció punyent i horrible per l’assèpsia formal amb que ens és donada, dels mecanismes de l’odi i de la seva impossibilitat de respondre’l amb la mateixa moneda sense entrar en una guerra perduda d’avançada. Una experièncìa estètica intensa, absorbent, molesta. Grandiosa.