Els dies i les dones

Estàs espès David Figueres Felip, blocaire espesseït, escriptor eternament becari, recitador ocasional, cronista intermitent. Fa dies que et baralles amb dos contes alhora. No te’n surts. Només penses en com ho faria aquest, com ho faria aquell altre… Però no hi trobes la teva veu. Saps què et passa? Que encara no has deixat enrere tot allò del poema, d’aquell Juny que la gent va llegint, va sentint, va fent-se seu. No te n’has distanciat.

Al mail, hi ha el canemàs de mails rebuts encara per guardar o per esborrar. L’adhesió dels blocs amics. La feinada que costa portar a terme una empresa en aparença tan senzilla. Per sort, no hi ets sol en aquesta follia de plantar-te davant d’una injustícia i no poder restar-ne al marge. Trempes amb cada oportunitat de plantar-hi quatre cols, uns naps, entre els crestalls de la solidaritat. T’emocionen les respostes, les formiguetes arrrenglerades que van seguint perquè cal i prou.

Surts a donar un tomb. A la plaça uns xiquets juguen a futbol. En un banc, elles, totes amb pentinat com d’electroduende fan la rifa dels brivalls suats, texans més avall de les natges, samarretes amples. Camines sense voler pensar, però penses. Busques rostres, cares, en cada adolescent, per veure si s’adiuen amb els personatges que has deixat a la pantalla amb comentaris escampats com “…on vull anar?” o “massa bonic, cursi?” o “aquest diàleg no funciona, aquí”.

La tarda se t’esmuny entre aquests “grans” dilemes. No sabies si baixaries al centre per la presentació del darrer llibre del Biel Mesquida, Acrollam. Saps que avui, ja no faràs res de res. Baixes a Catalunya. Sorteges la gent de la Rambla. La bravada de la turba barrejada amb la del mar que puja. Gires a la dreta per Elisabets i entres a La Central. T’hi has perdut moltes vegades en aquestes munt de pàgines. Però malgrat les innumerables temptacions, només n’agafes un de llibre. Magnífica portada de Tàpies.

Saludes els saludats, coneixes els coneguts. Els amics són els amics. La presentació es farà al pis de dalt. Ple com un ou. Entre els llibres s’hi han posat algunes cadires. A mi no me’n toca. Pepa López, Carme Callol, Rosa Novell, hi posen la veu en aquests 99 contes que els seguidors de la seva Plagueta de Bord, hem pogut fer-nos nostres, pantalla a pantalla. Hi ha els contes i hi ha l’amistat, escriguera, llegidera, tots els llibres del Biel són curulls de la sensualitat desaforada, només domada per una forma robusta, estricte, sublim.

Ara Baltasar Porcel també s’hi afegeix. Després del càncer que patí, el Porcel que parla, és un Porcel que etziba a tord i a dret sense importar-li gens què diu. Del que ha fitat la mort cara a cara i l’hi ha jugat la partida. Coincideixes amb ell quan diu que Acrollam s’ha de llegir amb veu alta, omplir-te d’aquest llenguatge juganer, d’aquestes frases que s’amaren de la realitat, que són grills de vida mallorquina.

T’hi acostes a l’autor i li demanes que t’hi guixi un regueró de tinta a la primera pàgina. Ratlla totes dues pàgines amb blanc amb vies estretes. Damunt, hi fa circular un tren de mots que diuen “david, això és un cofre de tresors verbals” i et demana que no el tanquis, que s’eixugui la tinta. Biel Mesquida és com un nin que hagués rebut més coses de les esperades el dia dels Reis. Biel Mesquida és un pirata que reparteix, llibre a llibre, el botí del plaer d’escriure, de llegir, a tots i cadascun dels seus lectors.