Potser és un efecte de la calor xafogosa, potser és una ceguesa de quan mires la mar massa temps, potser és el resultat de no pensar gaire en la terrible futilitat dels humans, potser és saber que facis el que facis les coses avancen sense que tu puguis dominar-les, potser és caminar massa depressa i no tenir en compte els altres, potser és un avís que t'arriba quan creies que tot ja era segur, potser és millor que no ho facis encara que et sembla la cosa més essencial d'aquests món, potser és una il·lusió que t'has muntat sense cap fonament, potser és que l'altre no té en compte les teves paraules ni el teu sofriment, potser és una successió d'esdeveniments que voldries controlar i que arriben sense poder aturar-los de cap manera, potser és la imaginació que t'ha jugat una mala passada, potser és el malson que tingueres i que no et capaç de recordar que et cova per dedins i et produeix aquestes al·lucinacions sonores que t produeixen migranya, potser és laràbia que et surt en la saliva que forma les paraules, potser és la pluja que desitges com una solitud, potser és el cant de les xigales que et deixa estormiat molta d'estona, potser és aquesta remor de malet a la panxa que et demostra la teva sensibilitat malaltissa.,potser és un no-res  

Ho vaig escriure a Telloc el 27 de juny de 1998


Visc dins els colors del fons del mar,
ara que ja no hi ets, carn d'infant
feta pols, per les dunes ferestes de la memòria
puc veure't com un estrany, estranger
és el nom de cadascú, de l'ésser
que no és estimar, del clot íntim
on regolfen records i fantasmes, fràgils
inscripcions d'identitat en l'aigua de la sang,
en els rumorosos humors constituents,
en la potent i combustible fàbrica, casa,
paisatge, epifania i epitafi, del pensament.

FENT VOLTES PER YOU TUBE EM TROB D'OÏDA AMB EN LLUÍS.
I record els vells temps —anys setanta, Verges, Foixà, carrer Provença de Barna, tournés, pis devora la Sagrada Família, "Viatge a Ítaca", Kavafis, Joan Fuster i "Criatura dolcíssima", Sagarra, amistat vera, llarga— i tenc nostàlgia de futur.
Mir la mar, just davant, plena de fons de posidònies i arenes, verdosos foscs, blaus lapislàtzuli, passa un veler amb una vela blanca i una taronja, pens en Josep Carner i un poema curt que cant sovint (Per una vela en el mar blau /daria un ceptre / Per una vela en el mar blau /ceptre i palau), l'aire fa olor de lletrada de figuera (ahir el jardiner li va escapollar un parell de branques a les bordissot blanques), de mirabejans, de saladina; escolt unes músiques d'un amic d'en Lluís i meu, Pascal Comelade, per les que faig uns poemes, se'm posa un nu a la gargamella; passa un avió que fa un renouer i tapa les notes i els meus pensaments.

Només tenia nou anys quan mumare va tenir aquella malaltia llarga i pesada, amb molta de febre, tossina i espasmes molt forts que el doctor Medel, aquell metge de cara rosada, ulls blaus i amb els cabells un poc blancs que sempre em donava un caramel·lo de menta, no sabia definir amb un nom concret. És una grip, em deia mumare quan li tornava a demanar per cinquena vegada: què tens? L’habitació de mumare era espaiosa i tenia una finestra que donava al corral. Hi havia una branca de la figuera davant per davant, i algunes nits d’hivern fosques i ventoses que m’havia deixat anar a dormir amb ella se sentia el clec-clec-clec de la branca que pegava als vidres i em semblava la mà d’un desconegut que volia entrar. I m’aferrava al cos prim de mumare com si fos l’única salvació del naufragi.

Avui a les sis de matí he tingut una alegria de no dir! Els amics de Vilaweb TV han penjat Els colors interiors a la portada de Vilaweb! No l'he mirat in extenso perquè encara em fa un poc de vergonya veure'm tan clar. I només em trob defectes. Però he passat un guster de tenir un document històric com aquest (tots els recitals, conferències, taules rodones, xous culturals and Sons s'haurien d'enregistrar en qualsevol format; i n'hi ha tants i bons que es perden en el reialme de l'efímer) en una cultura com la catalana que necessita més que mai afirmar-se, unir-se, lluitar plegats contra l'esquarterament a que ens volen abocar, des de sempre, o com a mínim des del XVII, els enemics. Escoltar na Pepa, na Rosa i en Miquel amb la riquesa dels seus accents, amb les harmonies dels poetes, amb les seves interpretacions personals és vertaderament, vertadera ment, un espetacle del Verb en majúscula. I poder veure l'entorn videístic d'en Pedro Oliver un gust. Gràcies a tots! Moltes de gràcies a tots!

MIQUEL BAUÇÀ

 

Lloc: Portocolom, aquest port natural meravellós, llarguer, amb una entrada gran amb un far, que en Miquel Barceló ha pintat i repintat, (recordau el quadre L'amour fou?)i una llengua ampla de mar que s’afica mils de metres fent meandres fins al riuet on hi ha l’església i el nucli original del poblet de pescadors convertit després en lloc d’estiueig de la gent de Felanitx i colonia turística.

En Vicent Partal, l'amic i el savi, va venir fa dues setmanes a Palma per inaugurar la Universitat d'Estiu de la Universitat de les Illes Balears. Sempre pas un guster d'escoltar-lo, sempre aprenc un colló i un ovari amb les seves paraules il·lustrades, en el doble sentit, sempre m'agrada fer-li preguntes damunt els meus nombrosos analfabetismes que ell contesta senzillament com un mestre bo i clar. Sempre llegesc els seus editorials i la seva plagueta Mails per a Hipàtia. Avui em don el gust de citar el seu editorial sobre aquesta sentència del Tribunal Internacional de Justícia que aprova la independència de Kosovë, que, ben directament, ens dóna cavalls de força per a la independència nostra. Escoltau amb cura:

Kosovë i nosaltres: una victòria compartida

23.07.2010

Amb la bella ressaca d'Els colors interiors (val l'alegria el comentari del poeta Jaume Subirana a Flux. Gràcies Jaume!)he tornat a Mallorca on reg el jardí vora mar, ned com un boig i vaig a escoltar Maria del Mar Bonet a Raixa.
—————————

JORDI GUARDANS: POETA I COMPOSITOR. Una de les persones més singulars que vaig conèixer a la Barcelona del setanta fou Jordi Guardans.

Amb la serenor que et dóna la feina ja feta, i segons molts d'escoltadors, ben feta, em prepar per retirar-me  a la meva cambra.
Tenc tantes de coses —de paraules, d'encontres, d'anècdotes, d'alegries, de gusts, de nervis, etc.— per contar que el gandul que em domina em diu que muts i a la gàbia dels somnis.
Demà seguesc amb Mirós i Barcelós, el meu pròxim treball de recerca a Barna.
Ja ho contaré més endavant. I no som supersticiós:din amb dues espelmes i podria pujar a un escenari de groc. Acab de baixar set pisos a peu de l'hotel Axel: un xou.
L'111 és el meu número d'aquest concert verbal Els colors interiors.
Vilaweb ho ha enregistrat tot amb dues càmeres! Gràcies col·legues!

N’hi sortien trenta de cop. Parlàrem, sedassàrem i a les postres —un cafè amb rom Amazona— en restaren els nou. Nou poetes  que serien els que amb la música de les seves paraules ens dirien coses ben diferents sobre Miquel Barceló més enllà de les tesis explicatives, dels discursos crítics i dels textos informatius, nou poetes que ens amollarien amb les sagetes dels seus versos veritats sobre la vida i sobre la mort, sobre l’amor i sobre si mateixos, sobre el seu poble i sobre el món que ens podrien ajudar a veure l’obra de Barceló amb ulls nous, amb ulls una mica més verjos, que fessin desaparèixer tanta de rutina i netejar-nos de tan de tòpic que sense aturall ataca el corpus barcelonià. I també, tan bé, ens ajudarien a descobrir la singularitat creativa d’unes obres que com aquells calidoscopis de la infantesa no s’aturen d’enviar-nos sempre seguit significacions, idees i pensaments  mai vists, insentits.

Tot un repte!

[Flayer de Pedro Oliver]

En el principi fou la poesia. Quan en Miquel Barceló i jo ens coneguérem dins la resplendor llunyana, i ja ben històrica dels anys setanta del segle passat, entre les boires felices del Taller Llunàtic, les primeres converses que record foren de poesia, sobre poesia, sobre poetes que ens agradaven, que ens entusiasmaven, que ens enamoraven. Ens passàvem poetes que escrivissin en el mil  i un gèneres, varietats i cultivars de la literatura bona. Miquel i jo érem dos lectors d’una voracitat brutal i sempre seguit ens intercanviàvem noms, llibres, textos. Això ho tenc més clar que l’aigua.

[capsa de miquel barceló 1975]

Els colors interiors

Nou poetes estimats de Miquel Barceló, recital poètic

Dimecres, 21 de juliol, a les 21 hores a l'auditòrium de Caixafòrum de Barcelona

Nicole d'Amonville, Josep Carner, Blai Bonet, Miquel Bauçà, Pere Gimferrer, Biel Mesquida, Àngel Terron, Andreu Vidal i Joan Vinyoli. Els poetes que llegeix i rellegeix en la seva vida quotidiana el pintor Miquel Barceló. A través del fil conductor del narrador i els recitadors, ens endinsarem a les fetes i fets sobre la biografia, la poètica i l'obra de cadascun dels poetes amb petites digressions sobre els lligams sensibles que hi ha, o no, entre els seus versos i l'obra o la vida de Barceló.

Narrador: Biel Mesquida (escriptor)

Recitadors: Rosa Novell, Miquel Gelabert, Pepa López (actors),

Videojòquei Pedro Oliver (artista)

 

Record que estava estirada amb el banyador blau marí banyat damunt un llit d’algues seques que entapissaven les roques al voltant de la caleta dels Eriçons, la meva banyera particular perquè quasi no la coneixia ningú, quan vaig veure aquella pampalluga, que voleiava sobre els meus ulls enlluernats per la clarorada excessiva d’aquell dia de finals d’agost en què tota l’illa de Mallorca tenia una d’aquestes alarmes grogues o vermelles, no ho sé gens, que fan que tot es pugui cremar amb un no-res, i de primer no vaig saber què era, si una gavina, si una bossa de plàstic, si un ocellot desconegut, no ho sé..., però quan em vaig posar les ulleres de sol graduades tot es va fer clar i vaig enfocar l’estel verd clar amb una coa llarga amb tots els colors de l’arc de Sant Martí que pujava i baixava i es movia en totes direccions com si el vent no tingués on anar.

 

[Imatge de Miquel Barceló]

llegesc Carner, escric sobre Carner, aquesta força de la creació poètica feta a partir d'un idioma destrossat i corromput, aquest inventor de savieses en el cor de la forma, aquesta essència verbal bella, pietosa, plena de bondats, que ens diu tantes de coses sobre nosaltres mateixos amb paraules planeres i una mètrica feliç, quin guster!
I Caravaggio, aquest emperador del clar-obscur, rei de les ombres i dels cossos, aquest freak de la pintura del qual ni se sap on està enterrat viu, viu en aquestes meravelles que no s'aturen mai de donar-nos lliçons de vida!
Escolt una meravella: Argerich plays Chopin (Dutschegrammophon).  Un conjunt de balades, mazurkes i estudis que aquesta pianista virtuosa va gravar a Berlín i Colònia devers el 1959 i 1967 i que han rescatat d'una ràdio. La sobirania interpretativa de l'Argerich fa estralls en aquest disc: focs artificials d'emocions, la singularitat i la complexitat d'aquestes peces tocades per l'Argerich ens dóna tot temps lliçons de sensibilitat: noves formes de sentir...
No oblidem que la cimera mundial contra la Sida que ara es fa a Viena demana més drets a favor dels grups d'afectats amb més risc. Signau el manifest!
[ Sant Jeroni de l'Abadia de Montserrat]

repàs la vida i obra de Bauçà, repàs les nostres relacions, l'estimava com a persona i com escriptor, ara només em queden els seus escrits que em donen vida i que formen un corpus que durà anys i planys per desentrenyar el misteris que desfà. La poesia és l'art de desfer, m'ho va dir un dia per devers Tarragona —en aquelles jornades de Literatures submergides— amb una veu fonda de to profètic. Crec que en Blai i ell són els dos únics poetes que he conegut que de vegades agafaven aquest to profètic (malgrat que ells mateixos ni es temessin, tan natural com ver) que m'entusiasmava, que em feia escoltar-los com allò que eren : un profetes dels segle.
Vet aquí un poema d'en Miquel Bauçà que em vaig aprendre de memòria:


Al final, s'ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cós d'una agulla.
Han batut el repte que els féu Crist
amb una sorprenent facilitat. Crist
no es va fixar en la gran perícia dels camells.
I el més trist és que solament ells troben
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus...
Els camells, un cop passat el cós de l’agulla,
s'estiren, s'espolsen, es fan netejar les potes,
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa,
el puro de la redempció, la colometa de la pau
i l'amnistia per tothom.
Hem d'admetre i no sense una certa pena
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa
de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist.
Ara tot és tan confús, tan torbador...
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades,
com Na Justícia, Na...
Pertot arreu un es troba amb els seus representants
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament
que ens amera del matí fins al vesprre.
N'hi ha de camells segurs que, tirats de frac,
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau,
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara,
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda
que entre ells no es miren
amb massa bona cara. Tots es belluguen,
corren, es paren trampes, es foten la punyeta,
s'associen, es barallen, s'armen, es desarmen,
fan guerres, amnisties, armisticis,
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen, fan negocis.