TE'N RECORDES, AL BAR ELS TRES TOMBS, DAVANT EL MERCAT DE SANT ANTONI?

Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos.

Gabriel Ferrater


Eres molt jove. Estudiaves Biològiques. Feies poemes.
I ell acabava de dir tot allò que sabies sobre J. V. Foix
a una aula del pati de Lletres, i us havíeu reunit un parell
per seguir esmolant la garrova amb una ginebra a la mà
i el mercuri al cap amb la protecció sonora del mestre.

Amb un moment dic el meu estat: ressuscitat.
Després del recital sopar a la Fàbrica Moritz. Un sopa de ceba sensacional i els amics que queden per l'arrossegada, Susanna Rafart, Antoni Rossell, Emili, Carles , Joan, una senyora de Ginebra sensacional, un escultor de Barcelona, Núria, Elisa, el barri del Raval, les putes negres, el pla d'esbucamenta, els nous carrers, La bata de boatiné, un bar de gais que no ens volen perquè tanquen, la pixa carabassa. I conversar, conversar i conversar amb cançons. Quin guster! Quin feliç cansament quan arrib a la 511 de l'hotel Catalònia! Quins somnis i ensomnis i vidassa!

Ahir em vaig colgar a les quatre del matí després d'un recital memorable de na Susanna Rafart i jo a la Fàbrica Moritz. Us adjunt el comentari d'Esteva Plantada al blog Barcelona Poesia.

DIJOUS 17 DE MAIG DE 2012

Susanna Rafart i Biel Mesquida, el vers en persona (tercera nit a la Fàbrica Moritz)

El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.

“En la caiguda, acuita’t”
A l’escenari, palplantada, reposa una cadira. Hi ha tanta gent, tanta, que n’hi ha un bon grapat que s’ho miren drets, amuntegats al darrera de cadascun dels tres blocs de fileres de seients. Tot un èxit, i ja es pot dir ben alt i ben clar. Susanna Rafart surt en primer lloc, amb les ulleres de llegir, amb la vista clavada al vers, i ho fa relaxada, amb un posat seré, com si fos al saló de casa i no hi hagués un grapat d’ulls observant-la. Rafart seu a la cadira, amb pausa, segura. Es dirigeix breument als assistents, obre el llibre L'ocell de cendra (Labreu, 2011) i llegeix sense rèmora, remarcant el vellut d’una veu que no fa concessió a l’histrionisme ("En la caiguda acuita't: no sabran / l'art amb què vas emprendre un dia el salt, / i sí el tempteig silent a dalt del cingle"). Una veu que posa en primer pla la lletra. Als seus versos hi passegen còdols, arbres, la terra, l’entranya, la natura (“què diu l’ocell torbat per la tempesta?” (…) "res no l’espera, res no el fa avançar"). El seu Cant espiritual reverbera, enganxa l’al·literació que esdevé lletania: “Senyor, no m’abandonis a l’amor”. Un molt bon cant, penses. Rafart acaba, tanca el llibre, aixeca la vista i segueix impassible, però a gust, amb la passió necessària.

"Veig els sons amb paraules"
Agafa el relleu Biel Mesquida, "el vers en persona". Mira el públic, a banda i banda. Els estima. Micròfon en mà, inicia el seu torn amb un càntic, preludi d'allò que, de ben segur, ha d'esdevenir. Ningú contesta, però el diàleg amb el públic és palpable. La presència de Mesquida és escènicament imponent, il·luminadora. Passegen per la seva flama la guerra civil, la lluita de classes, el mirall de la terra, el cant popular, l'erotisme descarnat, l’amor feréstec. El cant, llavors, agafa el protagonisme. Ara ve sant Ferriol, cantarem si déu ho vol, la, la, la. I el torrent és imparable, riu avall, Casasses, dolls de saliva, la pulsió d’un moment encès, la complicitat del públic que en vol més. “Besar com si assassinessis”, diu Mesquida, i creus que sí, que això són aquests versos convertits en simfonia. “Faig de tot, perquè la cosa no és el mot”. És dodecafonisme en pulsió vocal. Els papers van caient, però Mesquida mai no els perd. “Nom i cosa, tot u”, i l’últim paper, abans de la cançó de bressol que acotxa la fi, exclama la divisa: “veig els sons amb paraules”. Així fou i així és, la melodia i la troballa. Els aplaudiments eixorden. El bis no es fa de pregar. “Feis venir xerrera”. Joan Alcover –quina manera d’acabar!– és la cirereta de la nit. També la d’aquest tríptic a la Moritz.
PUBLICAT PER ESTEVE PLANTADA A DIJOUS, MAIG 17, 2012

SUSANNA RAFART I BIEL MESQUIDA A LES 22 A LA FÀBRICA MORITZ.
Biel Mesquida i Susanna Rafart

Dimecres 16 maig
22:00 h
Fàbrica Moritz Barcelona, rda. Sant Antoni, 39

Darrera vetllada poètica a la Fàbrica Moritz, que agermana poetes i públic assistent amb les seves delicioses gerres de cervesa. Susanna Rafart (Ripoll, 1962) es va donar a conèixer amb el Premi Carles Riba l’any 2001 amb el llibre Pou de glaç. Escriptora en la frontera dels gèneres, amb el seu vers elegant, cenyit i clàssic s’acara amb els grans temes com la mort o l’inexorable pas del temps. Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), mestre detonador de la llengua, activista del plaer del text i gran rapsoda, ens oferirà un sorprenent recital de poemes inèdits, camades i escatològics.

Susanna Rafart Corominas (Ripoll, 1962)
Es va donar a conèixer amb el Premi Carles Riba l’any 2001 amb el llibre Pou de glaç. Escriptora en la frontera dels gèneres, destaquen de la seva producció Un cor grec (2006), Les tombes blanques (2008) o Gaspara i jo (2011). Actualment és en procés de tancar la trilogia poètica formada per L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011) i La llum constant (inèdit).

Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947)
Ha practicat des de la infantesa tota casta d’oficis poètics: rapsoda, rondaller, glosador, contista, cantador i escriptor per terra, mar i aire. Ara fa feina de sedassador quotidià, vivificador de llenguatges i lluitador, des de Mallorca illa-metròpoli, contra els enemics de la llengua i la cultura catalanes.

TRINXERA: SALVATGE LLETRA!

I) HISTORIAL: Poemes inèdits i indits d’un temps primer.

II) CAMADES: Textos grafitejats sobre la pell de cada nit.

III) ESCATOLÒGICA: Cants hedònics d’altes tensions i d’altres paranys per matar la mort.

JUXTAPOSICIÓ DE DISJECTA MEMBRA

 

Ets molt ambiciós. Ho deien els teus pares, després el teus mestres, després el teu gran amor. Has somniat fer l’obra més essencial de la teva generació, has volgut incendiar l’univers. I no has estat capaç de comunicar la teva flama als mots. No n’has encès ni un.

 

 

No trobes que t’ho hauria de contar com si no fos de tan a prop, com si cadascun dels protagonistes visqués a l’altre cap de món? Venga, no t’aturis, sempre fas el mateix. M’engresques des d’un bon principi i després comences a embullar la troca i em deixes en la. On érem? Aquell bergant sempre t’havia cridat l’atenció perquè encara que el veies de família humil tenia en els seus moviments alguna cosa d’una elegància innata. I la seva mirada resplendia. Tu deies que li veies estrelletes que li sortien pels dos ulls com si estiguessin sempre de festa.

Melina és una deessa, una deva, una monstre, una ésser immortal! Gràcies , brava!

Diari d'un vellard (XI)
Avui era com si tots els al·lots que veia sortissin d'un càsting per a una pel·lícula de porno dur. Feia un dia primaveral i volia menjar cireres. Primer, per la plaça de l'Olivar he vist quatre quillos que m'han semblat obscens, amb els seus cabells i ulls foscos, trets sensuals i toscos, braços musculats i cos i cames sòlides: una bellesa de bastaix. Les cireres m'han vigoritzat. M'han donat fortor. He notat uns viscositat al cap de la fava. Segur que he tacat els calçons blancs.
Devora la LLotja n'he vist un, d'adolescent, del qual m'ha excitat el caparró tendre i intel·ligent i unes cames àgils, nervioses i lluents. Duia uns shorts de tergal blau fosc poc cenyits i no tenia quasi paquet.
Cal recordar sempre que som un testimoni del que cont i que el real i l'irreal són el mateix.
M'ha vengut aquesta foixada mirant les cames elegants d'un al·lot negre que va amb aquests horribles pantalons pirata que fan malbé les proporcions corporals.
Quin gust, les cireres!

Recoman fervorosament Escriure Després, un llibre col·lectiu coordinat per Arnau Pons i editat per Lleonard Muntaner. El subtítol és: Formes de racisme refinat, banalització d'Auschwitz.
I la primera pregunta que es fa a la contracoberta és: ¿Quina dosi de racisme. de misogínia, d'homofòbia necessita la literatura catalana actual perquè pugui impactar lectors, crítics, professors i sortir als programes de lectura?
El crític i amic Sebastià Perelló ha fet aquest text sobre Escriure després que us pot servir com introducció.

Convocar el bandit

Sebastià Perelló

Suposaré que allò que cerques amb el que dius i escrius és causar una impressió, provocar un efecte. Que el seu sentit consisteix precisament en això: aquesta sensació que m’ha de produir. Que, per això mateix, puc arribar a sospitar que el significat del que anuncies divergeix del sentit literal que puc pressuposar des dels mots de la tribu. Tu véns de les cunetes xamàniques, tens la força ancestral dels primigenis. Però també fas la mitja dels descreguts, i rius burleta, t’ofereixes les meves reaccions com a espectacle. I cerques provocar-me, si t’he entès bé.

Crec que la notícia de Vilaweb és justa, objectiva i completa. Una meravella de jornada, un dia històric, un excés de cares noves i sorpreses i mogudes i rialles i xafardejos i flirtejos i recitacions i idees i belleses i salut i gust i un arròs brut sensacional, etc. Gràcies Maria Victòria Secall, Marc Cerdó, Antoni Caimari, Vicent i Assumpció Vilaweb!
I Xesca Ensenyat i Seguí arreu arreu com un esperit de lletra riquíssim, gevienc, descarabutador, amable, provocador divertit i ple d'estímuls i amb to l'humor d'un cosset estimat!

Diari d'un vellard (X)
L'amor de l'altre no és una disfressa de l'amor d'un mateix, sinó una tranformació, essencial per a la consumació de l'amor d'un mateix. Qui m'afica aquestes idees dins el cap? No ho sé! Llegesc fins tard i els estius viatj al nord. Qui deia això?
El vaig entreveure dins la fosca, just quan les faroles del passeig de Conradors s'acabaven i només una claror difusa i suburbial servia per orientar-se. Duia uns calçons estrets fins els genolls, una camiseta amb una frase en negra i quan vaig passar al seu costat em ferí la lluminositat dels seus grans ulls que m'engoliren de cop. Era un al·lot tot ulls, podria dir sense faltar a la veritat. Em vaig aturar a set passes d'ell. No el desitjava. Només em sentia intrigat per aquella mirada que m'havia caçat amb una calada. Em vaig acostar a poc a poc, quan estava a tres passes d'ell em va tornar a fitar amb un somriure. Tenia la pell molt clara i la foscor de la seva mirada m'impressionava com un oceà de possibilitats. Hauria passat una eternitat en aquella distància curta, infinita. Fins que no vaig poder més i ho vaig enviar tot a dida. M'hi vaig acostar i li vaig demanar: Cuanto cobras? Cop en sec digué: Tengo un buen cuerpo y una polla larga i gruesa. No sé per què va haver d'amollar allò amb un regust de sucre. Si només el volia veure. Si només volia que ell em miràs. Molt de temps. Crec que la meva mitja volta va ser automàtica. Vaig partir de quatres com si m'hagués picat un escurçó. 

 

Si entrai aquí sabreu més coses d'en Ritch Miller"http://player.vimeo.com/hubnut/album/1840340?color=00adef&background=000000&slideshow=0&video_title=1&video_byline=

AMB LA BOCA PLENA DE PÈTALS
He estat fill únic. Aviciat des de petit, vaig convertir-me en un adolescent malaltís. Per passar el temps, llegia en la claror íntima de la meva cambra tot allò que em queia dins les mans. Una mescladissa: Ramon Llull i Chandler, Sagan i Riber, Bonet i Proust, la Bíblia i Kafka… Quan vaig descobrir la novel·la Amb els ulls plens de cendra, vaig tenir com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la història amistosa amb una parella de joves em frapà. Era un trio amorós que començava amb una escapada cap al sud, cap a la mar, cap a l’inexplorat. Sé que em va causar una impressió tan viva que vaig desitjar conèixer l’escriptora, Antònia Maria Flabetti, que amb una volada potent m’oferia una narració que era un tour de force en el sentit que l’entenia Henry James. Per això aquell horabaixa de setembre va convertir-se en un dia inoblidable.

Sempre em sorprenen —i és un beneitura— les ratxes de desig que em cauen a sobre, com ara aquests darrers dies a Salern. M’angunia que el neguit al·lucinant que sofresc no s’hagi de calmar mai, que el desig no es pugui agombolar amb alguna cosa. Sentia vertígens. Ara ja nedam. Calia que fes un esforç per respirar amb bones. Un fotimer d’excitants voleiaven per aquell matí en què calia que acabàs d’escriure el final de l’aventura plena de revolts i de coses que em passaven per alt. L’olor acubadora de la primavera amarava l’aire boirós.

Diari d'un vellard (IX)
Ens volem abans que res a nosaltres mateixos, i si ens volem és que no ens posseïm del tot, ni no ens podem posseir. Dia de primavera de vida suspesa. La ciutat sembla un animal que no vol mirar la llum que fa de cada recó una festa. Els cul arreveixinat de dos al·lots que mostraven la regata m'ha fet caminar darrer d'ells com si fos un ca aperduat. La carn vol carn? Carn molt jove i molt ximple. Quan hem arribat al Parc de les estacions s'han perdut per no sé on i he quedat esculat, sense culs. Tots els altres que mirava em semblaven sense art, sense sabor. Quina diferència entre carn i carn! Només vull la dels cossos que són la meva veritable vocació!