Els dies i les dones

David Figueres

CATALUNYA PODRIA FORMAR PART DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

0
Volem que Catalunya sigui l’estat cinquanta-u del nostre país”. Amb aquesta contundència s’hauria expressat Jack Sullivan, la mà dreta de Hillary Clinton al Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica, mesos abans de les eleccions catalanes a membres de Convergència i Unió.

Preparada pel Consolat General dels Estats Units a Barcelona, la reunió hauria aplegat en un cèntric hotel de Barcelona, a més de l’esmentat membre de l’equip de la Secretària d’Estat, a la mateixa Cònsol General dels EUA a Barcelona Tanya C. Anderson així com a Sheba Crocker un altre dels pesos pesants dins l’esmentat Departament d’Estat.

La reunió hauria comptat amb al presència, per part de la formació política catalana, del mateix president Artur Mas, de Jordi Pujol i d’Antoni Duran Lleida

Durant tot un matí, els representants del Departament d’Estat del EUA, haurien mostrat als representants de Convergència i Unió, la conveninència de que Catalunya formés part dels Estats Units d’Amèrica dins els termes jurídics que Catalunya proposés.

Des de la destacada presència de brigadistes internacionals vinguts del Estats Units per participar a la Guerra Civil, passant per la presència de catalans dins de la formació del país americà com Gaspar de Portolà o la relació d’artistes com Salvador Dalí amb els EUA, els dignataris americans, mostraren totes les avantatges que suposaria, per ambdues parts, que Catalaunya si hi integrés.

De la reunió, n’hauria sortit un compromís ferm dels Estats Units d’Amèrica per donar suport a la Independència de Catalunya a canvi que la federació, una vegada aconseguís afaiçonar l’estat propi, valorés la possibilitat de formar part del país iniciant converses bilaterals sense descartar la celebració d’un referèndum per saber el parer dels catalans.

(Com alguns ja heu endevinat, aquesta notícia és totalment falsa. La innocentada d’enguany. Gràcies per la vostra complicitat!)

    

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

AMB POCA LLUM

5

Ja no escric poemes a ningú.
Vaig deixar de fer-ho fa temps.
Ara només escric un núvol.
Un paisatge que ja no existeix.
Coses banals, sense importància.
Un dieatari petit d’estels abatuts
en el bosc de les altes paraules.
Aquest bosc que prefereixo omplir
amb la veu dels qui no tenint gaire
sabem que mai res no està prou perdut.
Amb la veu dels qui donem la llauna
i estimem sempre mirant-nos als ulls.
Amb la veu dels camins que comencen
en un portal, de nit, i amb poca llum.

                                          David Figueres

Desitjo de tot cor que tingueu unes bones festes!     

                                                                                         Fotografia: batec.cat       

        

               

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

HI HA UNA FUSTERIA

2
Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina de Barcelona. Les parets són pintades de taronja. A dins, entre ribots, garlopes i barrines, s’hi treballen els melis, els flandes més delicats de la informació. Ens consta que ho saben el que és guardar fustes al moll. Fa anys que s’hi dediquen als taulons, als mobles del comunicar. Com a símbol usen una mena de trident. Però si ens hi acostem, ens adonarem que no, que és una doble ve baixa. Fa més de quinze anys que omplen els Països Catalans de l’aroma de vernís de veure les coses com l’únic país que som.

Avui Vilaweb és una redacció buida. Les pantalles dels ordinadors mudes. Al fons una taula amb galetes, aigües i sucs. Unes cadires. Vicent Partal, director d’aquest tinglado, ens ofereix la mà. El coll protegit amb una bufanda curta. “Tinc tots els virus del món”, ens diu el savi de Bétera. L’Assumpció Maresma, l’editora, ho corrobora d’a prop.

No són bons temps per a les fusteries. La crisi ha fet que això d’enganxar publicitat als sacs de serradures vagi a la baixa. D’aquí que la consigna de l’innovar o desaparèixer no sigui una opció sinó una necessitat. Des del juliol que es va posar en marxa la possibilitat de formar-ne part. Cadascun aportant el que bonament pogués. Avui, un dissabte gris, calorós per l’època que som, se’ns convida a conèixer la casa, quins són els projectes futurs i quina la feina que s’ha fet fins ara. Assembla de Lectors. L’acte es retransmetrà en directe. Ens consta que hi ha gent d’Austràlia, Argentina i d’Itàlia (almenys una traficant d’ingredients de paella) pendent del que es digui. (Segueix llegint)

Partal engega. La situació és la següent: la crisi afecta a tots els diaris, a tot el món de la comunicació. A nivell digital hi ha un únic diari que es diu Facebook: els altres, els qui ha hagut des de sempre, només poden aspirar a ser pàgines especialitzades d’aquest monstre. De fet, parlant ja dels números de Vilaweb, després de les entrades pròpies a través de la web, Facebook ja és és la segona manera més usual d’accedir-hi. Segueixen Twitter i Google.

Com en moltes altres coses, l’invent, calia copiar-lo dels americans. Propostes desenvolupades per diaris tan allunyats ideològicament com el Texas Tribune o emmirallar-se en els reportatges a la carta de Propublica. Sigui com sigui, ara com ara, cal el suport dels lectors per poder mantenir la independència i la solvència econòmica. I cal que la connexió amb aquesta comunitat de lectors, no sigui de fireta, sinó que sigui una relació de tu a tu, que funcioni transversalment. El periodisme, segons Partal, cal que escolti més i no parli tant.

Les xifres que se’ns dóna parlen de voluntat i assoliment de lideratge, de no ser una illa marginal en l’arxipèlag dels informadors. 800.000 visites diàries. Des del setembre l’augment ha estat significatiu. La joia de la corona, les 53.000 entrades diàries fixes. “Neva o ploga”, rebla el de la Serra Calderona.

La constant recerca de la innovació, de poder oferir al lector alguna cosa més que la notícia pelada, ha de ser el motor de tot. Embolcallant-ho, com és natural, per un criteri periodístic rigorós. En aquest sentit, l’aposta per adaptar-se a les noves maneres d’explicar la realitat, ens porta per exemple al periodisme de dades. Una opció sovintejada per The Guardian, des de la seva secció Data. Dues bones iniciatives pròpies sorgides d’aquesta voluntat: el mapa del sobiranisme al Principat de les darreres eleccions o el Tuitòmetre que recollia les piulades més freqüents durant la campanya electoral dels mateixos comicis.

Els diaris en paper, tenen els dies comptats. Un exemple el cas del Seattle Times que ha començat a desmantellar la seva rotativa establint un pla de transformació per ser un diari que només surti amb paper, els caps de setmana. Nous reptes: saber integrar-se en els món de les tauletes digitals, dels mòbils savis. Desgranar els usos i costums d’aquestes noves opcions digitals per no agafar-te amb els pixats al ventre. Continuar amb Vilaweb TV (Qui era que deia que la televisió només era exclusiva de les cadenes de Televisió?).

Aquesta és l’aposta, ara com ara, això i desenvolupar molt més la xarxa de lectors a través d’eines, encara per desenvolupar, per millorar la seva relació entre ells i amb la Casa Gran. Sense que això vulgui dir que el fet de ser subscriptor restringeixi l’accès a la informació als qui no ho són. Queda clar que la inversió, a priori, és assolir un grau de compromís amb una manera d’entendre el periodisme, no pas l’atorgament d’uns drets exclusius.

En clau de carta als reis, els qui ens dediquem a això dels blocs, vam demanar si seria possible que hi hagués una certa millora en la plataforma. Escriure textos sempre amb l’ai al cor de si de sobte se’n va a tot a can pistraus, comença a ser massa freqüent. Volem noves joguines per poder empolistrar aquest fulls curulls de píxels. S’estudiarà. No hi ha pistrincs per a tot. S’entèn.

I així em passat el matí. Conversant amb l’amiga Roser, amb l’amic Enric, vingut directament de més enllà dels estels i coneixent la bona gent d’Ontinyent. És un luxe poder participar, des de l’humilitat dels mots arrenglerats des de molts fronts, d’aquest projectes sempre al servei de la construcció de moltes, moltes realitats que nosaltres albirem des de la normalitat i tants altres ho veuen com una amenaça extraterrestre.

Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina on la gent hi és sempre benvinguda. Una fusteria oberta al món, a la realitat de cada dia. Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina que vol ser líder en una nova manera d’entendre el periodisme on es faci pal•lesa no només la revolució informativa que ha estat l’aparició d’internet i les xarxes socials sinó també els canvis que s’han produït a tots nivells en la nostra quotidianitat. Vilaweb vol ser una nau capdavantera de la informació digital i per aquest blocaire fer-la avançar com la mar sota el sol, que no necessita veles, n’és un plaer i un honor.

EL TALENT HA D’ESTAR EN EL CAMÍ

1
La fornada de joves poetes valencians nascuts entre els anys setanta i vuitanta del segle passat és bigarrada i diversa. Només cal donar una ullada a l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, per adonar-nos-en.

La varietat de registres i de mirades és esperançador per una llengua, el català, que des del País Valencià i des de les Illes, els governs respectius del PP intenten esborrar del mapa. Prendre però, aquesta antologia, com una rasa més de la immensa i colossal trinxera que a ambdós territoris la gent que té dos dits de front ha hagut d’anar cavant, seria un error.

El grau de normalitat amb què els escriptors exerceixen l’ofici més vell del món és la principal arma per lluitar contra els forassenyats intents de genocidi que ara també es dirigeixen al Principat en forma de projectes de llei escandalosament retrògrads.

És des d’aquesta normalitat que vull parlar de La farina que admeta. Llibre de poemes de l’Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) que el passat més de novembre vaig tenir l’honor i el plaer de presentar a Reus a la seu dels bons amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp.

El recull, publicat per Germania, aplega trenta-quatre poemes dividits en tres seccions. El títol del poemari fa referència al poema que obre el llibre. Un poema-recepta que acaba amb el vers que dóna títol al recull. Tota una declaració d’intencions. Segons la seva autora, aquesta era l’anotació que en moltes receptes casolanes familiars figurava al final del llistat d’ingredients.

Estirar el fil de la madeixa des d’aquesta consideració, ens porta a recollir el convit de saber quanta farina personal haurem d’incorporar a cada vers, a cada poema, per fer-nos-els nostre. El component que la lectura donarà al llibre la cadència intransferible i personal del fet de llegir. (Segueix llegint)

 

La primera secció, De la roba estesa, s’obre amb un dels poemes més pertorbadors de tot el llibre. El primers dos versos marquen una ruta:

Tinc un gos que em va al darrere
des de fa molt de temps.

El gos metafòric ha mossegat un ésser estimat i se l’ha emportat. Tot el recull serà una fugida d’aquesta circumstància, una fugida endavant poema a poema. De la desfeta, però, cal anar recollint petits bocins de simbolisme per anar afaiçonar l’univers que la seva autora ens vol mostrar.

Així al tercer poema d’aquesta secció, una edificació poètica de la casa familiar on “Cada paret pregunta per tu als matins”, ens trobem amb les maletes a l’eixida, perquè a la casa ja no hi podem fer res:

(…) i canviar la canyella del teu perfum car per l’olor de penombra

i fugir, marxar. Tocar el dos.

La travessa ens confronta amb diversos poemes on les preguntes se succeeixen amb l’exactitud perduda de que no hi ha cap resposta concreta, perquè tot poema és resposta i pregunta alhora.

Ens aturem en el vuitè poema tot sencer:

El temps ho cura tot, i no deuria:
hauria de deixar algunes ferides enceses.
Com una espècie de memòria històrica.
Com una forma de mantindre’s alerta.

Tot just abans d’arribar a l’equador d’aquesta secció, el que representa el poema Tren, farem una parada a la casa que hem deixat, un poema abans, perquè com clouen els quatre darrers versos:

Algú ha entrat a la casa incendiada,
i alguna cosa ha remogut
perquè ha fet retornar l’aire
l’olor desolat del socarrim.

El poema Tren, com ja hem dit, marca un punt de no retorn. En aquest poema, una descripció d’un viatge en tren per la Plana de Ribera és prou ambigu com per preguntar-nos si és un viatge d’anada o de tornada. Tornar a un lloc no és moltes vegades també una manera de fugir?

Després d’aquest viatge entre “Ensurts d’alta velocitat tot fregant la finestra” tornem a trobar un poema on la casa torna a construir-se. Completament renovada. Ja som a l’altra banda del mur. Així sabem pel record que ens porta “tres-cents quilòmetres avall” que el refugi és a centenars de quilòmetres amunt de la desfeta. En aquest nou edifici comencen les mutacions.

Així, aquella canyella que més amunt era una sentor que avançava cap a la fosca, ara esdevé menja per alimentar el record:

he tornat a esmorzar mona del Fornet que, en haver-se fet dura,
he posat al forn a llesques, amb segí i canyella

I és que ja no estem sols en aquesta travessa així:

I li n’he donat a tastar, a ell, (…)

La ruta d’aquesta exili que fuig de la pèrdua marca parades en els poemes on el binomi cuina-casa s’erigeix. Refugi. Aliment. Doncs:

perquè si és capaç d’entendre’m la nostàlgia,
les noves circumstàncies maduren millor.

Els fruits saborosos. Comprendre. Entendre’ns. Comprendre’ns. Entendre. L’etern binomi.

Segueixen poemes més curts que acoten el viatge. A Pena, per exemple, divertit joc textual amb la lletra pe, ens trobem ja:

Un pes que pesa més a les parpelles
que no pas als peus.

Fins a trobar un altre d’aquests poemes-parada. A La cuina (on si no?) ens trobem:

I malgrat, que està ell que m’acompanya
el pis és molt gran, i és nou, (…)

I és que tornem al de sempre:

No és la mateixa cuina de fa un any.
Ni la de la casa de Guadassuar.

I amb tot, no ens hi podem sentir estranys perquè tornem. Sempre tornem i trobem com si:

(…) hi haguera tota l’essència
de les coques de tomaca,
i l’arbre genealògic fora fet
de receptes i conserves.

Ja ho hem dit que en aquest periple no necessitem res més. Receptes. Conserves. Per tenir a mà tant el que hem perdut com el que podem perdre.

De la sal, obre la segona secció del llibre. Podríem dir, fins a cert punt, que la travessa ha acabat. Hem trobat la casa que s’ha enrunat i que hem tornat a bastir. Les dues seccions que vindran a continuació seran un apèndix que vindran a envernissar el lloc on hem arribat.

La intimitat ens ve donada per la ferida que encara és visible i la sal que vol que hi llencem per atiar el dolor i tornar a cantar des d’aquest punt. Aquesta nova porta ve encapçalada pels versos de la Maria-Mercà Marçal, of course, i per assumir que la sal també pot ser allò que hi ha en les llàgrimes i en el mar, com ens parla Khalil Gibran.

Sis poemes girats cap endins. Si abans el viatge era perfilat amb un retolador, dins d’aquest nou calaix, els poemes, tots ells numerats, són cal•ligrafia oriental pintada entre llençols i miralls i penombres quan:

trobes encís en la meva pell freda,
en la meva sang de sal.

Perquè des de l’amplitud, la solitud, la fredor o la distància del llit:

Sota la vànova estesa del pensament,
hi ha un fluxe postmodernista de sal:
per amerar les ferides
per mantindre-les enceses per que no es tanquen.

Malgrat el refugi, malgrat el recer, resignar-se no a parlar des de les cicatrius sinó des de la mateixa ferida. No des del rastre sinó de la essència. I és que ara potser no ens movem d’on som, però igualment hem de trobar els ports on sentir-nos segurs. Se’ns avisa:

Amb tanta sal, no puc beure.
Amb tanta sal, no puc viure.

Ho apuntàvem. El poema IV ens marca a la pell una espurna d’adéu, o potser de retrobament. Hi mantindrem el misteri. Si és que existeix com a tal. Transmutació de penes. Transmutació de pèrdues?

Que em buscares l’esquena
per sota els llençols i a besos em tornares
la sal que em falta.

Un poema més fins avançar al darrer. Un altre d’aquests poemes on aturar-nos-hi per descansar i aprendre. Un poema desencisat. Bellíssim per la llum que s’hi entreveu. Bellíssim per l’erotisme que s’intueix. Llum de plataja deserta a l’hivern.

No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema.

Llum de petjades desconegudes a la riba que al mar llepa omplint-ne els solcs.

Cap promenade sur la plage sense sabates.

Llum de córrer de gossos badocs amb pilotes o pals o desencisos que els llencen els seus amos.

Cap hotel amb llit de matrimoni i desdejuni inclòs.

I un vent que es gira. Que fa desar petjades, gossos, amos i llum i sal.

Sal. Molta sal en les pells,
I besar-la fins a finir-la.

Arribem així, a la darrera de les illes que se’ns donen per fer aquest viatge. A D’escriure no sabem l’estat des d’on hem de llegir-ne els poemes. Deu poemes on se’ns imposa descansar, relaxar-nos, amb un somriure o dos. Perquè si bé hem caminat i caminat i hem sentit, cal distanciar-se de tot plegat i aprendre que cal continuar, no aturar-se:

Ni de detindre’ns massa
temps en cada naufragi.

La interrogació. La del verb escriure. La conjugació del verb amb diversos matisos, però sense deixar de banda d’on venim, d’abans, de quines pèrdues ens hem distanciat. 

Quan jo era poeta, no era altres poetes:
sense un fetus, sense mare,

Del tot sols davant el perill, eh? Acompanyats només del mateix de sempre:

la fredor de la terra
la fortor de l’absència
la ficció de l’amor.

Saber traspassar la cortina. L’argent del mirall. Desvestir-se, més que despullar-se:

I també és cert que fingisc, a voltes en el fons, a voltes en la forma el resultat de la jugada.

I així, deixant l’abric de poeta i màrtir al penjador, saber batre’s en retirada amb poemes d’una mala bava considerable com Joves poetes on els seus darrers poemes resen:

I ens inscrivim en encontres de joves poetes
que es fan cada quatre anys,
on, per presentar-te has de dir
nom i cognoms, i obres publicades.

Doncs ja ho sabeu: Alba Camarasa, La farina que admeta. Un grapat de bons poemes

TRASTOS

0
No gaire lluny de casa sembla que obriran un d’aquells magatzems compartimentats per a llogar-hi estances on deixar-hi trastos. Antigament els trastos es desaven a les golfes de les cases. Ara, sense golfes, sense cases, sembla que aquesta és una bona solució. Com un jubilat, més d’un vespre, m’hi he quedat encantat com les serps veient una cortina d’espurnes d’un que solda, escoltant el batec de malls i radials a dins…

Mudem. I amb cada muda, ens desprenem de coses. Deixar-les enrera, abandonar-les, a vegades ens pot donar una idea prou certa del que vam ser; tot i que la majoria de les vegades, les andròmines emmagatzemades, només serveixen per esbossar un somrís lleugerament nostàlgic que amb prudència cal no deixar anar més enllà del moment.

Hem estat molts els qui hem passat tardes i vespres i nits rient d’aquesta Espanya de pandereta, de paper d’estrassa. D’aquesta Espanya obscura i maldestre. D’aquesta Espanya que sembla no haver après res de res. Una Espanya de bona gent atrapada per uns dirigents que s’han passat per la goma dels calçotets fer un país de veritat.

Aquesta negligència l’hem patit i la patim els catalans. En el fons, quan llistàvem la caricatura, quan engegàvem pel broc gros, ens pensàvem, potser, que en alguna banda, algú, podria portar-nos la contrària i esgrimir arguments que desfessin la mascarada, la bufonada.

Ara ja em vist que això no és possible. Que des de la grandesa de la seva petitesa, no han sabut fer res més que brandar davant de tothom un paìs, una realitat, a cop de tocar-se les gònades intentant fer passar a tothom per l’adreçador sense importar si això era correcte o podia suscitar alguna mena de reacció de malestar.

Catalunya ha iniciat un camí de no retorn. Cal començar-nos a mirar totes aquestes actituds com una cosa del passat. Cal construir, des de les nostres possibilitats, un present, un futur, que estigui d’acord amb allò que volem ser. Aprendre dels qui cal aprendre. Emmirallar-nos amb els qui van saber parar màquines, escoltar-se i tirar endavant.

Els darrers cops de cua d’una intransigent idiosincràsia feta de Werts i de Rajoys i tota la patuleia del PP és molt possible que encara ens tregui de pollaguera uns quants anys més, però a qui cal plànyer de veritat és als espanyols que es quedaran tancats en el redol d’uns plantejaments que no els serviran per a sortir de res. Allò de que contra Catalunya es vivia molt millor.

Suposo que seran moltes les invectives que encara haurem de suportar. I crec que el punt àlgid de tot plegat, serà la celebració de la Consulta. Però hi haurà un magatzem on haurem anat desant totes aquestes estupideses que dia a dia PP i PSOE perpetren contra nosaltres. Un espai on poder explicar als qui vindran, que allò és un borrador d’una llei educativa que volia posar la nostra llengua en quart lloc d’importància. Que allò és la xifra que annualment se’ns robava en forma de pressumpta solidaritat. 

Com una gramola plena de pols, com un balancí que xerrica, com el quadre d’un avantpassat de grans bigotis, tot plegat, servirà per explicar-nos qui no volem tornar a ser mai més i de tot el futur que tenim per anar omplint el lloc de coses inútils, inservibles. Per anar-les omplint de trastos.