Els dies i les dones

David Figueres

GERMANES

0
Publicat el 29 de maig de 2008

Hi ha una tendència preocupant: el fet de fer-nos creure que adaptar les pautes televisives de la ficció, al teatre, constitueix una evolució, una “manera moderna” de fer teatre. No hem d’oblidar que la televisió va néixer directament del sainet, de l’entremès més xocant i que evolucionà cap a la sitcom (comèdia de situació), el seu gènere més característic. Fer tornar la televisió al teatre és una regressió innecessària. Sota aquest varnís de modernitat, del que es tracta és de traslladar els paràmetres de ganduleria expositiva -que en televisió funciona d’allò més bé- al teatre, oferint productes digeribles, diluïnt el fet teatral i arribant a un públic ampli que trobarà la mar de bé que això de teatre sigui tan semblant a arrepapar-se al sofà i fer anar el comandament.

Les disculpes dels que fan aquestes coses tenen una certa raó de ser quan critiquen l’abús que es fa, per part d’alguns directors, de posar damunt els escenaris, muntatges teatrals sota un filtre massa personal, escapçant, tallant, amb projeccions, esquitxos, bestieses variades i amb molt poc respecte pels actors que es veuen convertits en pepes hilarants limitant-se a salvar els mobles d’allò que se’ls demana que facin sense entendre gairebé cap on va tot plegat. Tenen raó. Però entre un extrem i l’altre.

Les Germanes de Carol López, podríem enquadrar-lo en el primer exemple. Amb el parany de Txèkhov i amb un cartell copiat de la pel·lícula de Woody Allen Hannah i les seves germanes, alguna cosa de Txèkhov i d’Allen hi trobem quan s’alça el teló, però poc. Tres germanes es reuneixen el dia de la mort del seu pare. Fins aquí Txèkhov. La desesetructuració de la família que havia estat fins llavors. Una mare que decideix viure amb intensitat la seva estrenada viduïtat. La germana gran de casa adossada i quatre per quatre abandonada pel seu marit per una de més jove. La mitjana, fotògrafa, que estrena nóvio, dels que duren i que patirà una malaltia que la portarà a la mort. La germana petita, una tarambana post-adolescent que no sap fer-se gran. Afegiu-hi a aquesta trama unes quantes cançons, uns quants balls, acudits (Allen es veu que va aquí) moltes portes que s’obren i es tanquen i tindreu Germanes.

La proposta, a priori, no és dolenta. S’hi nota massa la capa de pintura Focus, però, de cara buscar una comercialitat massa senzilla, inflant els moments al més pur estil Paco Morán-Joan Pera. Aquest allargament, repercuteix en la percepció de l’obra que vol ser una comèdia “seriosa” i se li imprimeix un ritme de vodevil que entra en calçador. Sort en tenim d’agafar-nos a petites coses com el flash-back del primer acte, les sortides d’acció o el trencament entre drama i comicitat que tota l’estona t’assalta,  que permeten salvar una mica la història. Detestem els moments Matrix, l’abús de la música i una indulgència massa evident cap al potencial públic aviar. Això no és modernitat teatral, això és peresa dramatúrgica.

Val a dir que el treball de les actrius és meritori. Els personatges estan ben perfilats i malgrat els excessos que comentàvem i dels quals no se n’escapa cap àmbit de la representació. Amparo Fernández ens dóna una mare que vol saltar per damunt d’una vida on no va poder triar, sense histrionismes; Maria Lanau és la germana gran, una mica impostada, que acabarà passant-se la vida fent gazpacho; Montse Germán és la germana mitjana, el personatge més agraït i del qual Germán en treu tot el profit possible; Aina Clotet és la petita en una composició una mica freda però suficient. Marcel Borràs fa de fill adolescent amb convicció i Paul Berrondo fa de nòvio de la mitjana sense brillar especialment.

Ens hagués plagut veure una actualització de les germanes Txèkhov sense el farciment que denunciàvem, armes a Carol López n’hi sobren. La comèdia és una cosa molt difícil i fer-la caure pel pedregar de la facilitat comercial, en desvirtua precisament la seva dificultat intrínseca. Ni el the end fent l’ullet a la memorable escena final de la mítica sèrie Six feet under, no ens va poder treure aquell regust tant empipador del sí  però no. Del gat per la llebre. Llàstima.

QUE DEMÀ ME’N RECORDI

2
Publicat el 28 de maig de 2008

    EL DISTRET

    Segur que avui hi havia núvols,
    i no he mirat enlaire. Tot el dia
    que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
    i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
                                      Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
                                      Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
                                      Que demà me’n recordi. L’altre dia
                                      vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
                                      d’un terrat, una noia que s’havia
                                      rentat el cap, amb una tovallola
                                      damunt les espatlles, s’anava passant,
                                      una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
                                      Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
                                      Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

                                                                                           Gabriel Ferrater

VELATS MIRALLS

0
Publicat el 27 de maig de 2008

Coincideix el regal que ens fa Manel Ollé oferint-nos el seus trossos, bocins, de Mirall negre, amb la lectura d’uns altres papers seus: Made in China. El despertar  social, político y cultural de la China contemporánea, publicat fa tres anys i que em té aquests dies totalment enganxat.

L’assaig és una panoràmica general del país des de tots els angles possibles. Una fresca reflexió sense falses erudicions que permet obtenir de manera directa, una noció més que completa d’un país emergent a tots nivells i que sense cap mena de dubte tindrà un paper cabdal en la confecció del nou ordre mundial en deu o vint anys.

Gràcies al llibre d’Ollé, per exemple, ens assabentem del jou que suposa per la població xinesa el que s’anomena houkou, una mena de cens que s’establí durant la revolució cultural xinesa per tal de frenar la massiva migració del camp a la ciutat i que fa impossible, per exemple, que algú que estigui censat en una zona rural, pugui treballar amb tots els drets, en una ciutat.

D’aquesta manera, grans ciutats com Xangai, tenen una població flotant que viuen als suburbis, sense dret a rebre cap mena d’ajut social,  percebent sous irrisoris, sense cap mena de control estatal, i que constitueixen un dels pilars de l’economia xinesa i que explica, entre altres coses, els preus competitius en sectors com el tèxtil o el calçat que posa els pels de punta als fabricants europeus.

Una altra de les coses que he après: la procedència dels 100.000 xinesos que viuen a l’Estat espanyol, la majoria són de Qingtian, ciutat de la província de Zheijang i que conjuntament amb una altra ciutat més gran Wenzhou, constitueix una de les zones ecònomiques més dinàmiques. De fet una altra pedra de toc de l’economia xinesa és haver creat aquestes zones amb condicions fiscals i comercials excepcionals que després s’anaren engrandint i que permeteren una flexibilització del sistema comunista xinès que els permeté passar del comunisme més autàrtic a l’economia de mercat obert que avui practica la Xina, sense cap trauma.

La comparació amb Rússia, com l’altre colós comunista ara doblegat al capitalisme, és evident. Ara bé, mentre que a la  la Xina, aquestes zones, la majoria limítrofes amb zones molt potents comercialment com són Taiwan o Honk Kong, lligat a una profunda reestructuració del Partit Comunista Xinès cap a un major pragmatisme, permeté una evolució sense que la sortida del sistema comunista col·lapsés el país, a Rússia, el tret de sortida cap al capitalisme es feu amb la voracitat d’una Nomemklatura comunista que va veure com se li obria davant els seus ulls la possibilitat d’enriquir-se sense cap mena de mirament deixant el país en la misèria més absoluta.

Amb tot, ara com ara, la Xina pateix el pitjor del capitalisme (polarització molt accentuada i tendint a fer-se més extrema entre pobres i rics o el qué és el mateix, entre el Camp i la Ciutat) i el pitjor d’una dictadura (absència de garanties democràtiques, violació dels drets humans, censura, negació de la llibertat d’expressió…) és responsabilitat d’Occident d’exigir a la que ja pot considerar-se sense cap mena de dubte com la Fàbrica del Món, la responsabilitat d’avançar cap a una major democràcia en tots els sentits, palplantant-nos amb tants miralls com sigui possible, capturant aquella imatge fugissera de l’homenet davant el tanc el 1989 a Tiananmen per ser reflectida una vegada i una altra, sene velar cap ni un d’aquests miralls.

MONTSERRAT ABELLÓ PREMI JAUME FUSTER

0
Publicat el 26 de maig de 2008

La notícia m’arriba amb la pluja. També m’arriba amb un foc encès d’ascles deixant-se grapejar per un guant de flames ara blavós, ara taronja. El verd dels avellaners enlluerna. Se’m devia un dia de festa. He posat al sarró un grapat de llibres, el pianet portàtil i un quadern. He enretirat una mica les cortines per no perdre’m res de l’espectacle de fora. Somiquen els tions i hi ha cracs i crecs amb plomall de guspires. He posat un centenar de quilòmetres entre Barcelona i jo.

Entre les gotes, entre el foc, el somriure de la Montserrat Abelló torna a fer-se avinent. Els companys que guixem papers associats a l’AELC, li hem donat el premi Jaume Fuster. Els seus poemes ho mereixen. La seva fermesa vital, aquesta impossibilitat de deixar-se plànyer per res, molt més. Sempre endavant, sempre.

No ens estranya, doncs, que anunciï que està treballant en la traducció de poemes de l’Anne Sextonper a una antologia. Val a dir que alguns poemes de la Sexton, ja van ser publicats per la Montserrat en l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX., que va ser editada a Sabadell el 1983 i que hores d’ara no es pot trobar a enlloc. La reedició d’aquest poemari, que em consta que la Montserrat té en gran estima, seria una bona cosa de cara a afegir, en el canemàs teixit per la Montserrat, un grapat de veus més. Queda dit per si cap editor intrèpid s’hi vol posar.

Felicitats, Monterrat!

Foto: Diari Avui

ALÇAR LA NIT

1
Publicat el 22 de maig de 2008

          SI JA NO GOSES

          Si ja no goses
          contra la nit alçar la teva nit,
          reclou la teva força
          com un bosc silenciós
                                           i escolta com bategues, aigua fosca
                                           de combat, riu profund.

                                           Que també en el silenci
                                           pots créixer i abraçar
                                           molta vida secreta i solitària.

                                                                                            Joan Vergés

Emotiu, viu, dens homenatge a Joan Vergés, ahir, tancant el Festival Internacional de Poesia de Barcelona al Palau de la Música Catalana.

MIL ANYS

0
Publicat el 21 de maig de 2008

Hi tinc al cap el ressò somort dels carrers desdibuixats de Manhattan després d’una nevada. El poeta, primer al paper, després de viva veu, ens els ha fet veure fa una estona. Passo davant d’ella abans de baixar a l’andana del metro. Parla amb la gent d’una paradeta de llepolies amb un plànol del metro a la mà. Buscant, potser, un corporativisme immigrant donat que els nois són de pell colrada. Quan jo ja sóc baix, ella se’m planta al davant amb el mateix plànol. Ressegueix amb els seus ulls ametllats la línia de parades que hi ha del plafó de damunt els nostres caps.

Se m’adreça. Diu: “Gerona”, “Gerona”, “Gerona” i m’ensenya el plànol. Té la cara rodona, com si li haguessin pegat amb una paella de petita. Un bigotet fosc sota el nas. Aferra al seu cos una bossa d’uns grans magatzems. Em dóna el mapa i li dic que està en la direcció correcta i que falten dues parades per arribar a la seva destinació. M’ho fa repetir moltes vegades. LLavors truquen. Parla en xinès i repeteix moltes vegades, com a bans, “Gerona”, “Gerona”, “Gerona”…

Quan ve el metro, em fa asseure al seu costat. Em fa assenyalar, al plànol, el recorregut. En arribar a la parada de Girona, ens aixequem tots dos. El metro s’atura. És incapaç d’accionar la palanca que obre les portes: ho faig jo. Ella surt d’un somriure que m’adreça i entra en la seriositat d’intentar trobar algú que l’hi indiqui com sortir del metro. Torno a escoltar el silenci de la neu cobrint el brogit d’una Nova York. Els carrers caminants. Aquells que només tornen a afaiçonar-se amb el mapa escaient, són els que acompanyen la noia xinesa, són els d’un artefacte de pesca que ens els desvetlla, com fa mil anys, ho féu un altre poeta.

CARNET PER PUNTS

0
Publicat el 20 de maig de 2008

Ho sé que la llei està feta per a tothom i que he d’acceptar el càstig: en el moment de cometre la infracció era perfectament conscient que aquesta acció temerària, comportaria una penalització. Ara bé, abans de procedir a retirar-me el carnet, vull deixar ben clar que trobo exagerada aquesta acció. Si tenen accés al meu historial, efectivament podran comprovar que no és la primera relliscada que tinc. Però també s’adonaran, que aquestes faltes, no constitueixen més que casos aïllats. Em sembla que si repartim aquestes amonestacions entre els anys que fa que tinc carnet, s’adonaran que la puntuació que en resulta és irrisòria i en cap cas constitueix un pauta de comportament delictiu.

Què volen? En els temps que corren, un ha d’agafar-se a aquells plaers que li proporcionen el gaudi més pur i extrem. I vostès són plenament conscients que en els nostres dies, això no és tan senzill com sembla. Una ha de fer-se el seu racó, proporcionar-se una cuirassa que el permeti aïllar-se de tanta banalitat i permeti fruir amb allò que veritablement el fa sentir viu, arrelat amb l’univers. Què els he d’explicar? Acaronar amb totes dues mans el tacte de la pell o del material que sigui, controlar la velocitat accelerant i frenant segons convingui, deixar-se portar per tots els paisatges que pots arribar a coneìxer… Cal que continuïi?

Si vostè sabés quantes coses he après! Quantes coses he sentit! Quantes vegades m’he emocionat, m’he esborronat, m’he fet petit i gegant, llegint, senyora bibliotecària, ara no em retiraria el carnet de préstec per haver-me passat un miserable mes en tornar aquest llibre!

(Actualització del meu bloc Contabilitat bàsica. Darrer conte publicat: Alteritats Construïdes)

PASSIN, PASSIN…

3
Publicat el 19 de maig de 2008

El Sr. Vilaweb, que ens gestiona això dels blocs, ara ens dóna l’oportunitat de poder fer públiques les xifres de gent que passa per aquestes contrades textuals i cibernètiques. Me n’abstindré. Veient els números que corren, aquestes pàgines que m’empesco, disten molt d’arribar a fer ombra a tots aquests exagerats comptadors. Tampoc no crec que es tracti d’això. Amb tot, fa una mica de basarda acceptar que existeixen aquests balls de xifres tant impressionants.

No ens hi escalfarem el cap. Ara com ara, per exemple, ens posem en 90.000 visites, que aviat està dit. I per mi, ja és prou al·lucinant veure que hi ha visites fins i tot els dies que no he penjat cap apunt. Vaig obrir aquest bloc com una llibreta més de les moltes que tinc obertes com a escriptor que sóc, o que vull ser. Tot el que ha vingut després, és per mi un regal total i absolut. Quan me’n cansi o no m’hi diverteixi, plegaré. Així de senzill. La transcendència no està mai en mans de l’artista. Ell només sucumbeix a la necessitat malaltissa d’expressar-se.

De la mateixa manera que un esportista entrena cada dia per tal de no perdre la forma, jo al matí, poso els meus codis, entro al bloc, escalfo els dits i el magí i teclejo alguna cosa que variarà en extensió, gust, creativitat o delicadesa depenent del dia, però sempre amb un mínim de qualitat, una mínima excel·lència que procuro imposar-me donat que almenys, un lector exigent el tinc: jo mateix.  

Malgrat no poder treure pit per tenir audiències descomunals, em consola saber que els lectors que tinc, són els millors lectors possibles: els més intel·ligents, els més sensibles, els més… de tot. No podria ser de cap altra manera. N’estic convençudíssim!

FELINS

1
Publicat el 16 de maig de 2008

Te’ls pots trobar en els llocs més insospitats. Normalment van sols, o soles. Et clissen de lluny i inicien un aproximament felí. Amb lentitud, sense deixar-te de petja. Controlant els teus moviments. No saps com, però els notes. Intueixes, perceps, que són allí observant-te. Esperant el moment oportú. De vegades estàs de sort i pel que sigui, ells no arriben a consumar allò que s’han proposat. Altres vegades, no pots escapar-te’n ni que vulguis.

Avancen cap a tu amb discreció però sense permetre que res s’interposi entre ells i la seva missió. Se’t posen al costat. Et somriuen. A vegades inicien la maniobra amb pròlegs intranscendents, per trencar el gel, perquè no es noti tant. Però així que ja et tenen, o es pensen que et tenen, al seu sac, amb una caiguda d’ulls et deixen anar la primera de les frases: “M’han dit que tu escrius, oi?”

Esperes a tornar-hi a veure així que la polseguera que ha deixat la primera bomba s’esvaeix. Una altra vegada el teu radar no ha detectat res. Informe de baixes: les usuals en aquests casos. Saps que això només és el començament. Et té. Tot plegat no ha fet més que començar. Et poses l’equip de campanya. Esperes que xiuli el proper projectil. Arriba, sempre arriba. “Tu hauries d’escriure la història de la meva vida”, et diu.

I la resta ja és un bombardeig amb tota regla. Infanteria de fets al·lucinats metrallant-te per tot arreu, cavalleria de casaments, divorcis, infàncies desgraciades al galop. Artilleria d’anècdotes amb dates, llocs i anys sense ordre ni concert. Wagner comença a sentir-se per tot. Pot ser l’obertura del Tannhäuser o de Lohengrin. El subjecte s’esbargeix sense cap mena de censura. Posant al teu abast, ralentint-se com a les pel·lícules de Sam Peckinpah, tot aquell devessall de misèries sense cap vergonya. Com si et conegués de tota la vida. Com si l’haguessis d’absoldre a través del llibre que no escriuràs mai.

REIXES ENTRE FLORS

1
Publicat el 15 de maig de 2008

Girona aquest maig són les flors. Cara racó, cada trosset de ciutat, és guarnida amb pètals i aromes d’un jardí. L’esclat de la primavera.  Per tot arreu s’hi veu. Ahir, en el dia rarot, vençut a un desmenjament del cel, el contrast era més sincer. Una lluita de les corol·les, dels pistils, per donar una delicada pàtina de color a la tela embrutada, com si s’hagués aliat amb la verdositat de l’Onyar, lliscant indolent pont rere pont.

 

 

 

Fou també Girona, ahir, al Centre Cultural La Mercè, una nova oportunitat per recordar, per no oblidar. Escrits des de la presó. Escrits des de la supervivència. Acompanyàrem, com ja hem fet a Barcelona i a Torroella de Montgrí, la presentació del llibre homònim. A Girona, obriren l’acte l’escriptora Assumpció Cantalozella, que donà una pinzellada de què és el PEN Català i què representa avui en dia, i del filòsof Josep Maria Terricabras.

En Terricabras, probablement un dels pensadors més potents del país, no va defraudar. Parlà d’Adorno i la seva qüestió de si es pot fer Art després d’Auschwitz. Parlà de la presó com a element reductor de la llibertat, no pas com quelcom pensat per a la reinserció. Parlà de la seva experiència a Can Brians, els dimarts a la tarda, quan visitava els companys presos per la Garzonada del 1992. Parlà de la veu quotidiana, sense grandiloqüències patètiques, que gasten els escriptors empresonats recollits al llibre. Parlà de la tendresa pel sofriment humà que va commoure Primo Levi.

Les flors de l’esperança floriren. Sempre que es planta en una torreta una paraula que en faci recordar una altra i una altra i una altra…, la llibertat sempre s’hi escola, sempre hi troba un recer per tanta persecució, per tant de cansament d’haver d’anar sempre amb la maleta amb el més imprescindible, amunt i avall, sense temps per descansar, per poder tenir consciència del què representa per a ella mateixa, sense temps d’asseure’s un moment en un parc, en un jardí, i deixar-se embriagar pel perfum dolç de les liles, de les roses, de les margarides o dels nards.

Notícia al PUNT 14/5/08 / Notícia al PUNT 15/5/08

(Els amics del PUNT van tenir la gentilesa de fer fotos de l’acte. Sortim al diari d’avui. En primer pla, Eva Roig. Allà al fons, davant el micro, servidor de vostès aquest que els escriu)

LLETRAFERITS I CATOSFÈRICS

2
Publicat el 14 de maig de 2008

Aquestes darreres setmanes, el degoteig de mails ha estat incessant. Que si la portada, que si els primers exemplars impresos… Toni Ibàñez (quina gran feina que heu fet, company!), com un nen el dia de reis, ens ha anat fent participar a tots  de la gestació d’aquesta obra col·lectiva que suposa el primer recull d’apunts literaris de la catosfera. Em sento emocionat de participar-hi. No m’ho vaig pensar ni un segon a fer arribar la meva aportació, el meu petit gra de sorra en aquesta immensa platja dels qui escampem tinta a cop de tecla i pantalla.

Dissabte que ve, a Vallromanes, ens hi trobarem tots. La feina s’ha fet a consciència. La gent de Cossetàniaha tingut olfacte en abraçar aquesta proposta vista la creixent importància que van adquirint els blocs o blogs en aquest món global i interrelacionat. Una permeabilitat que molts demanàvem de cara a trencar la barrera que existeix entre el ciberespai i l’espai textual. La influència dels blocs o blogs, és encara molt minsa. Potser només a nivell polític ha sabut penetrar en afers puntuals. En certa manera s’entèn. L’allau de noves opinions, de nous punts de vista, malgrat que siguin perfectament legítims i amb fonament, posen en estat d’alerta als qui veuen com se’ls acaba la rifa de refugiar-se rere el seu nom, rere el seu prestigi, sense aportar res de nou.

Per part meva, aquesta serà la tercera vegada que un text meu surt publicat a Cossetània. Un parell de contes alimenten dos reculls col·lectius: El mort i qui i el vetlla i altres contes i Dos germans asimètrics i altres contes. Serà tot un honor tornar a veure el meu nom associat a aquesta editorial vallenca. Serà divertit conèixer molts dels autors que llegeixo cada dia en la meva ronda diària de blocs literaris. Fins dissabte!

HOMES DE SHAKESPEARE

0
Publicat el 13 de maig de 2008

Plantar-se davant l’amic Willam i fer alguna cosa de profit és molt difícil. Shakespeare és com aquells aiguamolls: hi entres i a mesura que avances, si no saps unes quantes coses, pots anar-te enfonsant i enfonsant fins que de tu només en quedi un bombolleig simpàtic i poca cosa més.

Ara, la moda, és fer Shakespears amb vestits formals, corrent, dient el vers de qualsevol manera, estisorant aquí i allà sense cap mena de respecte i posant tantes projeccions com es pugui, encara que siguin les vacances a Salou, la comunió de la nena o la darrera calçotada. Projecteu, projecteu, maleïts!, sembla que sigui la proclama.

La companyia Dei Furbi, al Tantarantana, també ha decidit provar sort amb l’anglès Homes de Shakespeare. Afortunadament no van amb americana i corbata i de pantalles res de res. Vestuari com de retalls virolats. Ens agrada. L’aposta dels furbis, fer un mesclat de diverses escenes amb un punt de vist prou original, si més no, pel que fa a abordar les obres.

Tres actors en escena (Òscar Bosch, Robert González i Toni Vinyals). Faran tant d’home com de dona. En l’època isabelina les dones no podien actuar. Suen la cansalada. Tant físicament com teatralment. Un exercici potent, radical en el sentit que ataca directament el fet teatral. Despulla la narrativa i s’enfronta amb el pinyol de la teatralitat. Risc, molt de risc. Se’n surten?  A mitges. Impecables els tres actors. Donen molt d’ells mateixos. La proposta no admet mitges tintes. Ara bé, malgrat gaudir i molt, a l’espectacle li falta ser una mica més indulgent amb el públic.

Malgrat que les obres que es representen poden ser perfectament identificables només que es tingui més de tres dits de front, si en tens dos et pots perdre, si en tens un espera que l’obra surti com a joc per la Plei, no és pas per aquest motiu que el pot fer refrectari a un cert públic. Ens ha semblat que hi mancava una certa estructura d’espectacle per fer-ho tot plegat més digerible i que consti que faig d’advocat del diable perquè és un espectacle per xal·lar als qui ens agrada el teatre ristretto sense sucre ni llet. Per entendre’ns, ens semblà una magnífica teranyina d’escenes enfilades, però més com un taller magnífic, que no pas com un espectacle com a tal.  

Riem i piquem de mans amb l’escena dels Enrics del “Jo sóc” que sembla no acabar-se mai, en l’adaptació de la cançó dels Luthiers per mostrar-nos Titus Andrònic, la recreació de les bruixes al voltant de la caldera de McBeth o en el magnífic Caliban de Toni Vinyals -impressionant!-, però les cançons ens semblen que no aporten res i contribuiexen a afeblir un ritme, insòlit en un Shakespeare, que és una veritable troballa i que és una llàstima desvirtuar-lo d’aquesta manera. Altres cosetes: què hi fa, per exemple, aquella via de tren allà al mig?

Sigui com sigui, una proposta original, fresca, valenta, que deixa molt bon sabor de boca, que s’ha de veure; que sorprendrà, que no et deixarà indiferent. I parlant de Shakespeare això ja és molt més del que algunes llaunes que he vist darrerament, m’han procurat parlant d’aquest geni anglès.

CARTA AL FRANKI

1
Publicat el 12 de maig de 2008

Benvolgut company,

Dissabte passat m’hagués agradat anar a la manifestació de Barcelona per demanar la teva llibertat. No va poder ser. Els amics del Can Quintana, de Torroella de Montgrí, ens havien convidat a presentar el llibre Escrits des de la presó. Amb la meva amiga, l’actriu Eva Roig, vam preparar-ne una lectura que ara portem allà on se’ns vulgui escoltar.

La pluja, regalimant entre els camps de blat verdíssims, amb les petjades entre el fenàs, com d’un gegant despistat, ablania els sentiments. El gra aspre de la fotografia d’aquest Empordà allunyat de la platja. Tots els colors del gris. Un xim-xim d’aigua que es filtrava endins la terra. Saó de benaurada aigua, necessària, redreçant els clivells de la pell de la terra. El fang, l’argila demanant afaiçonar el futur millor, el futur més lliure.

No ens hi vam quedar en el paisatge. La veu de molts que van haver d’escriure entre reixes, no deixa pas a gaires vel·leitats. Els seus mots són els de la duresa per no veure el sol, els amics, els companys, els familiars… Què t’he d’explicar, si tu ara, ho vius en la teva pròpia pell?

Donar veu a molts dels escriptors que llegim aquests dies, és donar veu a la generació del meu avi. El meu avi tenia una dèria: participar a les Olimpíades Populars que s’havien de celebrar a Barcelona el 1936. Feia atletisme. Cada dia, s’aixecava a les 6 per entrenar abans d’entrar a treballar. Com sabràs, uns militars es van aixecar en armes contra el govern legítim. I al meu avi, com a tants, els va tocar deixar la seva joventut a una banda i agafar un fusell.

De l’absurditat de la teva condemna, Franki, el que em fa més ràbia és que et prenguin aquest bocí de joventut. Com al meu avi. Principalment perquè quan surtis -sortiràs aviat Franki, ja ho veuràs- no els podràs demanar que te la tornin. Qui posa preu a la joventut que t’han robat? Als dies que has deixat de fer birres, de riure amb els teus amics, d’estar amb els que t’estimes.

Quina vergonya que en un país que es diu democràtic, hagin de passar aquestes coses. Que per haver tret un drap d’un pal, si és que el vas treure, a un jutge de dubtosa fil·liació democràtica, posi de manifest que a Espanya, pots atropellar una persona, matar-la, donar-te a la fuga, mirar de dissimular el cop en un taller, donar les culpes al teu germà i et caigui una condemna més o menys com la teva, que només vas treure un bocí de roba. Això no m’ho invento. Aquell paio, al Farruquito, li va caure una condemna igual a la teva per fer el què va fer. Ho explicava la Pilar Rahola diumenge. Amb aquesta misèria hem de conviure, company.

El 1939 ho va escriure Xavier Benguerel i ho llegim nosaltres durant a la lectura: (…) és necessari que la veu travessi aquests murs espessos, que la gent sàpiga tot el que l’home és capaç d’arribar a ser enfront dels seus semblants. Deixeu-me parlar, parlar a crits, parlar de cara al món.

La solidaritat desfermada, Franki, no pararà fins que et tinguem una altra vegada entre nosaltres. Cridarem i cridarem fins a quedar-nos sense veu. Cridarem de cara al món per denunciar aquesta nova bestial mostra d’ignomínia infame. Cridarem perquè t’arribi, travessant els murs d’aquesta injustícia, la nostra veu, que és la teva.

Tota la solidaritat i els meus ànims més sincers!

Cordialment,

David

LA RELLA DELS MOTS

1
Publicat el 9 de maig de 2008

Sempre que dic els poemes del Salem Zenia m’emociono. Malgrat que a casa procuro fer unes quantes lectures per fer-me amb el ritme, amb la puntuació i no entrebancar-me, en el moment del fet, els seus versos, sempre em projecten cap al futur amb una força que convida a l’acció. Que fan bullir la sang.

Parlada per més de vint milions de persones, l’amazigh, és la principal llengua de tres quartes parts dels magribins que resideixen a Catalunya i no pas l’àrab. De la mateixa manera que hi ha molts magribins que no són pas musulmans. De fet, una de les lluites dels berebers, és projectar la seva llengua i la seva cultura, lluny de la influència àrabo-musulmana. L’integrisme islàmic institucionalitzat d’Argèlia, per parlar directament del cas del Salem, no admet aquesta dissidència que vol defugir de la visió lineal d’un nord de l’Àfrica musulmana, castradorament musulmana.

La tradició lírica de l’amazigh pot dividir-se en tres branques. Per una part, la tradició més formal o culte, la qual s’ha fixat en llibres. Per l’altra, una tradició eròtica, que de bracet amb una poesia de combat, pràcticament només existeix oralment. És curiós perquè aquesta poesia eròtica, no és un poesia contemplativa, sinó que fluctua cap a la de combat. En Josep Pedrals, la veu del qual, en català, acompanya en un cedé conjuntament amb el Salem en amazigh, els poemes de Foc cec, ja ho apuntava al seu bloc.

Sota les voltes de l’antic Hospital de la Santa Creu, ahir, vam poder oferir, el Salem i jo, una bona mostra d’aquesta poesia que s’enrosca a l’ànima. Ens acompanyaren, en Carles Castellanos, traductor dels poemes al català, que ens instruí amb algunes curiositats socio-lingüístiques i que ens convidà, a tots els assistents, el proper dissabte a la commemòria de la Primavera amaziga, el moviment que als anys vuitanta, revitalitzà el moviment amazigh i que se celebra arreu del món cada any.

Oriol Ponsatí-Morlà, editor del llibre, va fer notar la voluntat que la publicació, a més de ser un excel·lent recull de poemes, sigui també una excel·lent eina d’integració donat que el bilingüisme amazig-català, hi és patent fins i tot a la portada del llibre.

Raffaella Salierno, coordinadora del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català ens instruí en fer-nos saber perquèSalem Zenia és a Catalunya.

Ho diu molt bé Mohand-Akli Salhi, Doctor en literatura amaziga de la Universitat M. Mammeri de Tizi-Ouzou. quan afirma, en el pròleg del recull de poemes, que “(…) la literatura que Salem Zenia proposa als seus lectors, és una mena de protecció de l’home humiliat, una defensa d’un poble els drets del qual no han estat respectats. Salem és com aquell pagès pobre que, amb les arestes llimades per la saviesa de la seva terra natal, cultiva el seu tros a vegades ingrat, però que li permet atenuar la fam dels seus fills, quan arriben. Del seu sac, treballat en l’horror dels dies, en fa sortir, com un mag enginyós, l’àpat tan esperat: el llegum arrencat a la terra tantes vegades cremada, i el fruit robat a l’arbre que ha resistit la revolució agrària. Com que és molt poca cosa, guarneix la menja amb molt d’amor propi, de dignitat i de coratge; i quan tomba el dia, explica als seus fills, amb la seva dona, gran però generosa, el conte de la vida, renovat constantment, en una llengua que es nega a seguir el camí de la mort.

Un plaer, amb la rella dels mots, haver contribuït a fer sorgir tant cobejats fruits.

(Demà dissabte dia 10 de maig a les 18:00 h. serem a Torroella de Montgrí (Can Quintana) fent la lectura dels textos de “Escrits des de la presó” Convidats quedeu!!)