Els dies i les dones

David Figueres

AL COR DE LES PARAULES

0

Dijous passat, dia 20 de setembre, David Caño, Joan Duran, Oriol Izquierdo, Àngels Gregori, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sánchez-Mústich, Jaume Subirana, Carles Torner i aquest que els escriu vam trobar-nos per llegir poemes i traduccions de la Montserrat Abelló.

L’excusa, la reedició, passats deu anys que veiés la llum primera, del volum que aplega bona part de la seva poesa: Al cor de les paraules.

Oriol Izquierdo, va fer-ne la presentació (la podeu llegir aquí) i després de la nostra lectura, la Mirna, acompanyada del Xavi Múrcia, van cantar alguns del seus poemes (Preciós Espero meravelles). L’acte el va cloure la mateixa Montserrat llegint el poema que dóna títol al recull i que us adjunto en el vídeo.

Va ser un acte emotiu, ple de complicitat. On els poemes i les traduccions, van servir per tornar a testificar la gratitud que em sembla que tots professem a la Montserrat. Primer per la seva obra i després per la seva persona, sempre vital, batalladora, irremisiblement jove malgrat passar de la norantena.

COM HO SÓC JO

4
I resulta que sense voler-ho, aquest quadern de píxels, aquesta llibreta de constatacions de la més diversa índole, procedència i intenció, ahir va fer vuit anys.

Jo en sóc el primer sorprès. No tinc per costum perpetuar-me gaire en res. Acumulo un currículum de desencisos, decepcions i desercions més que considerable.

Amb tot, plantar-me davant la pantalla i deixar-me anar -amb totes les trampes que calgui, està clar- ha estat i és, un d’aquells petits plaers que encara, de tant en tant, t’enrampa tot això que es mou per aquí dins.

Han estat molts els amics i les amigues que han transitat per aquestes pàgines i que encara hi transiten. En definitiva, de res no serviria perpetrar aquesta quantitat ingent de lletra (fins a la data gairebé mil dues centes entrades) si al darrera no hi hagués un parell d’ulls que hi diguessin la seva en silenci o a vegades en forma de comentari.

Des d’aquesta casa tant gran que és Vilaweb no m’hi he sentit mai estrany. És més, cada vegada penso que és un luxe poder-hi habitar i estrènyer els llaços entre molts altres estadants que parlen tots els accents de la terra d’aquest nostre país.

Si d’entre tot aquest caramull de lletra, alguna vegada, encara que sigui una de sola, un lector ha passat l’esguard per aquests dies, per aquestes dones, i encabat ha arquejat un somriure als seus llavis, o s’ha enfurismat pel que hi deia, o ha descobert un poeta, o s’ha sentit un mica menys sol, jo ja em donaré per satisfet i constataré que com diu el tango, vuit anys no són res i ens en queden moltes per viure. 

Parafrajant a Gabriel Ferrater, diré que en en definitiva, aquests papers no són altra cosa que la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo.

Com ho som tots.

UN SOL CAMÍ, UNA SOLA VEU

0
Comença a refrescar. Hem deixat enrere les calorades. Hem deixat enrere l’estiu. Comença un nou curs. Quan era xiquet tenia la Diada per una festa trista. Una celebració que feia olor de sabates noves, de llibres nous; de bates emmidonades. Tocava deixar el paradís de l’estiu (bicicleta, piscina, dies llargs…) per tornar a la ciutat.

Amb els anys, però, la consciència nacional, o millor dit, la consciència independentista, és a dir, l’assumpció que el meu país mereixia un estat com tenien els països de debò, canvià la referència de l’Onze de Setembre. Començàrem a pujar a Barcelona per dir-hi la nostra. Per cridar que volíem el mateix que tenien altres. Per cridar que “volíem” segurs que un dia, la conjugació d’aquest verb, no es faria en futur sinó en present.

Dimarts passat això va passar. Barcelona era del color de les estelades. Del blau, del blanc, del vermell i del groc. Un sol clam unànime, clar i concís de present cap al futur: Independència.

Probablement, només fa un parell d’anys, potser només fa un any, moltes de les persones que aquesta Diada van sortir al carrer, no ho haguessin fet amb l’estelada. Potser ni tan sols s’haguessin mogut de casa. Ho haguessin deixat tot per les usuals sobretaules on el cunyat de la ceba abusa del brandy. On l’àvia ens recorda què suposa passar gana (ai fills meus!) I on tot s’acaba amb un “deixem-ho córrer” mesell i submís.

De les històries quotidianes hem passat a la Història de totes i de tots. Aquesta història d’envair pacíficament els carrers de Barcelona i de moltes ciutats i pobles de Catalunya, per demanar, per exigir, als que manen molt i del tot, que volem ser el proper estat europeu. Unànime, clar i concís: Independència.

El 10 d’abril del 2011, 230.590 barcelonins ja havien expressat el seu “sí” a que Catalunya fos una estat. La proesa de Barcelona Decideix, va ser, recollint l’alenada de les altres consultes que es van fer arreu del país, la constatació que si als catalans, si als barcelonins, se’ls donava l’oportunitat d’expressar el seu parer, la seva voluntat era àmpliament majoritària (89,68% a Barcelona) cap a la constitució d’un estat. Vam pencar i ens hem vam sortir.

Tot plegat no és fruit de l’atzar. Han estat moltes les persones que durant anys han lluitat des de tots els fronts possibles per aconseguir aquest estat que des d’Espanya, primer el 1714 i després amb la Constitució del 1978 ens han negat. Hem arribat a un cul-de-sac. La Constitució que es va fer de pressa i corrents, atenent un moment històric molt puntual no ha sabut, amb el temps, vertebrar-se amb un mínim d’imaginació política. No ens hi han volgut mai. No hi hem tingut mai cabuda. Hem tardat 34 anys a descobrir-ho. Ara toca dir adéu.

És obvi que la conjuntura econòmica hi ha tingut molt a veure, però no ens aturem en creure que el detonant d’aquesta procés històric que estem a punt d’encetar sigui pel tema de les virolles únicament. El sentiment que les relacions amb Espanya han arribat a la fi és un sentiment avui en dia molt generalitzat i caldrà que es generalitzi molt més. Cap procés d’Independència ha comptat, d’avançada, amb tot el suport possible. És una vegada que el procés és posat en marxa, que si les coses es fan bé, si es presenta un projecte il•lusionador, que la gent s’hi afegeix. Ho estem veient. L’Assemblea Nacional Catalana ha sabut estar a l’alçada de les necessitats del país. Molta gent ho ha vist. Molta gent ha dit: doncs sí, perquè no? Som-hi.

Ara el més important és que aquestes persones que l’onze de setembre vam sortir al carrer, serveixin d’element cohesionador perquè siguin moltes més les que s’acabin per decidir que el principi del camí del nostre futur és tenir un estat propi. Els arguments per quedar-se a Espanya ens remeten a plantejaments caducs i de mentalitat estreta que els condemna i ens condemna a un involucionisme anacrònic. Allò del partit liberal i el partit conservador (Sagasta i Cánovas), ho recordeu? Una partida de ping-pong on Catalunya només veuria la pilota passar d’un camp a l’altre. Ja s’ho faran.

La reunió del proper dia 20 de setembre entre el president Mas i el senyor Rajoy marcarà, amb tota seguretat, un punt de no retorn. De l’expressió clara i transparent de la ciutadania, al joc una mica encarcarat, ranci en certa manera, de la dramatúrgia política. No cal esperar sorpreses. Les enciclopèdies d’eufemismes que durant anys i panys han servit per velar una realitat que ara surt de l’armari de manera definitiva, dormen apilades al costat dels contenidors engreixats de tripijocs, de prostitutes i de Ramonetes. Mas tornarà amb les mans buides però esperem que amb el cap ple.

La marea estelada s’ha empassat la platja del qui dia passa any empeny. Un milió i mig de líders han començat un procés que no pot tenir marxa enrere. L’aritmètica parlamentària és la que és, però a baix, als passatges, a les avingudes, als passejos, la gent ha deixat clar què volia. Vol veure passos ferms i sense ambigüitat dels seus 135 assalariats. Deixem-nos de líders. Deixem-nos de cromos pintats a l’oli d’alliberadors que estan per damunt del bé i del mal. Que la tia Enriqueta vulgui un estat. Que el quiosquer vulgui un estat. Que la carnissera vulgui un estat. Que l’escombriaire, el mecànic, el mestre vulgui un estat… Aquests seran els nostres líders. La nostra majoria.

Cal ser justos amb el moment que la història ens ofereix. Amb una sola veu avancem cap a l’assoliment d’aquest estat que farem i que serà tant bo o tant dolent com nosaltres vulguem que sigui. Tota una sabateria ens espera per emprovar-nos tantes sabates com calguin fins trobar les que més ens convenen. Comencem a escriure en el llibre de l’ara, tot el futur esperançador. Emprovem-nos les bates dels pencaires més tossuts per aconseguir el nostre propòsit sense arronsar-nos. Fa molts anys que no fem altra cosa. El món ara ens ho reconeix. No els decebem. No ens decebem. Ara ja no ens ho podem permetre. Ara ja no.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

DESCARTES AMB SHORTS

1
Quarts de vuit del matí. A Barcelona ens hem aixecat amb una temperatura agradable. La rebequeta que aquests dies hem recuperat de l’armari, avui, feia una mica de nosa. Elles pugen al tren dues o tres parades després de la meva.

Totes porten shorts. Sembla que competeixin per veure qui els porta més amunt. Cames llargues, colrades. Ortodòncies. Monyos. Perles als lòbuls de les orelles. Àvides per deixar-se veure, per fer-se notar, per fer-se sentir (joventut, diví tresor) comencen a deixar clar de seguida, a la resta dels passatgers, quina és la naturalesa del seu viatge: van a examinar-se.

Jo em pensava que això dels examens de setembre ja no es gastava. Però es veu que no. Ja ho diuen que tot torna. Escampades per terra, comencen a explicar-se la lliçó. Avui toca filosofia. Se la carrega Descartes, que totes pronuncien tal com raja, com si juguessin al pòquer i cap dels naips que els han donat els servissin de res.

L’escena és entre tendre i curiosa. Com que he dormit bé, no entro en l’habitual hivernació fins a la meva parada i em poso a escoltar-les. Vaig estudiar filosofia tard i malament. Sempre ha estat una matèria que m’hagués agradat aprofundir-hi. Tot allò del dubte metòdic, de no deixar-se portar per res del que ens sembla evident. Dubtar sempre, tant del que ens ve dels sentits, com de les racionals veritats.

Estirar el xiclet d’aquesta malfiança ens porta a acceptar, segons el bo d’en Renée, que només podem estar segurs d’una cosa: que pensem. Senzillament perquè dubtant d’aquesta empresa, igualment fem anar el magí, ergo, és indubtable que hi ha un jo -en aquest cas un elles- que pensen i que existeixen. L’arrel de tot. Sum.

Enmig d’aquest món nostre on sembla que tots vivim conformats a habitar un d’aquells avionots de la Segona Guerra Mundial bombardejat per totes bandes per mil bateries antiaeries, prement fort el paracaigudes per si ens fan saltar de les feines, de les parelles, del país, d’un moment a l’altre, començar el dia sabent que abans de res existim perquè pensem, val la pena. 

Encara que sigui per recordar-se de més d’un i de més de dos que esgrimint veritats pomposes i inamovibles, com de pantalons llargs, no s’adonen que fa temps que la gent els ha vist el llautó i saben que la seva doctrina, com a molt, els tapa mitja cuixa. I encara dic massa.

TOT CANVIA, RES CANVIA

0
Són quarts de nou de vespre. Ja gairebé no s’hi veu. No fa pas gaire la llum era més llarga. Durava més. Per il·luminar què, ja seria un altre tema. Que cadascú hi pensi. Goethe va morir, segons diuen, reclamant-ne més de llum. Els dies curts. D’aquí no res també ens la retallaran. Tornarem a aquella pàtina de foscor que presagia l’hivern. Que presagia l’avern.

No ens hi encallem. Els dies passen. La xocolata és espessa. Aquest curs serà diferent? La llum. La claror. La foscor. L’ombra. No pot existir l’una sense l’altra. I tot i saber-ho, som animalets que ens tapem ulls i vergonya amb les primers ulleres de sol que trobem a mà. Som animalets que tot i tenir encara el record viu de les darreres calorades de finals d’agost, reclamarem que tornin quan el borrissol del fred se’ns posi damunt els abrics.

Res canvia, tot canvia. Deia la cançó. I pels que tenen poca feina, la cançó d’emprenyar-se per la calor, per la llum, pel fred, per l’ombra, persistiran eternament; com els bitllets, les gasetilles, que serveixen per fer dits i dir que s’han acabat les vacances, que toca tornar a escriure. Tornar-nos a escriure. Tornar-nos a llegir. Sí.