Els dies i les dones

David Figueres

GANXETISME

0
Publicat el 30 de juny de 2013
Devem ser uns quants els reusencs que, vivint fora, ens agrada tornar a la ciutat on ens van parir, per Sant Pere. Jo ja fa uns anys que m’agafo vacances de Sant Joan a Sant Pere per viure la Festa Major amb tota la intensitat que es mereix. També es veritat que la gràcia està en allargar una setmana més el lapse de descans per tal que, tot plegat, es posi a lloc i no tornis a la feina com si vinguessis d’una abducció extraterrestre. En el meu cas, una setmana a les Muntanyes de Prades, entre papers, llibres i rebolls, serviran per fer la descompressió.

Que la Festa Major de Reus és una cosa viva i popular ho demostra la manera com es viu: al carrer. Entre les dates referides, els reusencs (tan els que participen directament en alguna de les colles d’elements festius, com els simples badocs) desfiguren la ciutat amb la seva presència gairebé omnipresent.

Saber participar d’aquesta doble opció és la clau.

Ésser company de viatge del Bou de Reus m’honora i em fa feliç. Vestir-me la samarreta verda i sortir pels meandres del centre enforcant a tots aquells que no fan les coses com caldria, m’és una delícia; sabent que tot plegat no seria possible sense els qui durant tot l’any vetllen perquè les coses surtin com han de sortir. 

El badoc el faig seguint els Ball de Dames i Vells que enguany ens han obsequiat amb un inefable “Sant Pere Style” que ha arrencat aplaudiments a tot arreu on s’ha representat. Any rere any, la gent de la Gata Borda, sense abandonar el broc gros, ens obsequien amb puntades de bisturí dignes d’esment. El discurs del doble de l’alcalde Pellicer (parodiant el que el batlle va fer durant la xarlotada aquella de la mòmia del General Prim) és d’antologia.

I com cada any, Reus, amb tot això formant part del passat, s’aixeca l’endemà de Sant Pere amb la ressaca justa i necessària. Haurem vist com es posava en perill les barraques per irresponsabilitat política. Haurem xiulat al consistori fortament escortat per Guàrdia Urbana i Mossos…

Però sobretot, sobretot, haurem tornat a deixar-nos fer venir pell de gallina amb la ballada dels gegants, amb la cançó dels nanos, amb la mulassa, la Tronada… tot amb la nostra canalla asseguda a les nostres espatlles perquè no es perdi detall i tot i que molts encara amb prou feines parlin, vagin aprenent a dir: Visca Reus i Visca Sant Pere!

           

           

  

FINS A SEMPRE SANI GIRONA

0
Publicat el 12 de juny de 2013
Remenant a la xarxa topo amb la malaurada notícia de la mort del Sani Girona.

Vaig conéixer-lo, com molts altres em penso, a les jornades sobre la Catosfera que es van fer a Granollers el gener del 2008.

Recordo el Sani com un home ple d’energia i entusiasme. Anava amunt i avall parlant amb tothom, saludant a tothom. Atabalat. Excessiu. Curull d’entusiasme en tot que endegava o volia endegar.

Em penso que vam coincidir després en alguna de les presentacions del llibre La catosfera literària, amb el Toni Ibanyes, l’altra ànima del projecte. 

Després vam continuar tenint relació per mail. Sempre t’anava al darrera assegurant-te que eres la persona idònia per una proposta que tu ja veies que no podia acabar bé de cap manera. 

Tot i així, persistia i persistia fins que ell mateix s’adonava que potser sí que s’havia excedit.

Sigui com sigui, sempre vam tenir una relació cordial i ara em sap molt de greu que ja no sigui entre nosaltres.

Això d’escriure damunt les tecles no serà el mateix sense tu, Sani!

(Pispo la fotografia del blog del Toni Ibanyes on el podem veure amb en Sani, que porta calça curta).      

             

          

QUAN L’AMOR ÉS L’EXILI

0
Publicat el 10 de juny de 2013
No se’ns avisa quan accedim a la sala. Hauríem d’haver portat bisturí i escalpel. Guants de plàstic. Un manual de dissecció, potser. I és curiós, però així que es fa el silenci, així que s’aixeca el teló que no hi és, ens ho trobem tot posat a la mirada. Això si em fet els deures com cal. Samuel Beckett era un home de cabells grisos. De paraules grises. Els seus diàlegs quequegen. Els seus mots omplen silencis que si es poguessin empassar produirien indigestions colossals. Un irlandès amb molta mala llet. Se’n serveix Pere Arquillué. Se’l trobem estirat i lívid. Una llum rectangular damunt seu. Blanca. Inert. La veu fa el primer tall. No hi raja gens de sang. Espereu-vos, tot arriba.

Fa vint-i-cinc anys, José Sanchís Sinisterra, n’havia fet una versió teatral d’un text de l’oncle Samuel. No pas un text dramàtic sinó novel•lístic. Els innombrables. Tocs autobiogràfics. La mort del pare. L’abandó de l’aimada. És que potser hi ha res més? Ara és Miquel Gorriz i Àlex Ollé que hi tornen partint d’aquella aventura. Eficaç la traducció d’Anna Soler. De fet el formol ja es va poder olorar al Grec del 2010. Pels qui llavors no vam tenir temps d’estirar els calaixos niquelats, ara tenim una nova oportunitat. Primer amor. A la Sala Villarroel de Barcelona. I a fe de món que val la pena de ser-hi en aquest primer enamorament.

Tornem a la veu. Aquesta veu que Arquillué ha deixat, per exemple, a Gabriel Ferrater. Per què no es diu més poesia als nostres escenaris si tenim veus i tenim versos a cabassos? Ho deixem dit. La veu, però. Un jardí de tombes. Els derelictes de marbre amb les seves inscripcions. Els epitafis. La tranquil•litat dels qui només parlen amb records i silencis. Li plau passejar-hi entre els morts a aquest home de cabells llepadíssims i d’ulls bovins. James Joyce, un altre irlandès encara amb més mala bava, s’hi frega les mans. Son pare, en morir, el va fer fora de la seva habitació, el seu petit reialme. Sense saber on anar, decideix buscar aixopluc en un banc, prop del canal. Brut, desarrelat, el paisatge. Es va vestint l’home mentre es despulla. Una samarreta. Uns pantalons. Unes xancletes i l’amor. El primer de tots. El darrer de tots.

Ella es diu Lulú. Ell detesta la seva companyia. Li demana que no vingui. Que el deixi amb la seva història. La que va construint. La que es feta d’esgarips i deixalles. De cinismes amargs i de somriures corrosius. Un lluita monòtona i constant contra tot intent que el Technicolor es pugui veure mai sigui sota la porta. No, ho hem de dir, Beckett no és això. Riem. Riem molt amb el que aquest desgraciat ens conta. Riem perquè és a l’única cosa a què ens podem agafar. Perquè l’home que no vol saber què és l’amor, acaba escrivint el nom d’aquesta Lulú en una tifa de vaca seca. S’adona que no pot viure sense ella. Sense ella, ell no és.

L’amor acaba malament. Ella se’l emporta a la seves dues habitacions amb cuina. Ell vol retrobar el seu imperi en un trist sofà. Té una olla per fer la seves necessitats. La veurà sense roba, només amb unes tristes mitges. L’amor acaba malament. L’home que pot explicar-nos la seva història des d’una barra de bar de carretera, en un jardí d’un frenopàtic o quan l’alba s’escapa de la nit en un parc amb arbusts perfumats amb pixats de gats i gossos. L’amor acaba malament. L’home ho és tot menys un galant. Ella és una prostituta que no fa res per amortir el soroll de tots els amors que li deixen entre les cames. I malgrat tot, ell no se’n pot desfer. I malgrat tot, ens ho ha d’explicar encara que nosaltres no li ho haguem demanat. L’amor acaba malament.”L’amor és l’exili”, diu en un moment donat el protagonista.

Mentrestant, la llum d’abans, la que oferia tot d’oportunitats per traçar-hi no sabem si ferides o cicatrius damunt aquella pell morta, ara és una calidesa que un brivall, amb una politja, fa pujar perquè tot sigui una mica menys fosc. Pertorbador i molest però amb més llum. I és que a Pere Arquillué no li cal gaire més. Ell tot sol ho omple tot. Destacable i subratlladíssima la tensió que sotmet el seu cos durant l’hora i cinc minuts que ens fa feliços. Estimable treball de la ballarina i actriu reusenca Eva Roig. Cos i veu, a una, ple d’inflexions, de ressorts mofetes, patètics, hilarants, mai sense caure ni en el tic simplista ni en el divisme adotzenat. Sense donar mai res per fet o sabut, Arquillué construeix síl•laba a síl•laba, un monstruós decadent humà que no pot defugir, encara que vulgui, la seva condició vulnerable a la seva pròpia essència. Interpel•lant al text o directament al públic –bonísssims els “salut” als espectadors constipats i els “Passi-ho-bé” als vaixells que abandonaven les rates- ens brinda un treball admirable, immaculat, grandiós; com el tall precís d’un bisturí damunt la bellesa podrida del que som, bellesa al cap i a la fi.

(Article publicat a Núvol el 12/6/13)  

JORNADA DE PORTES OBERTES A VILAWEB

0
Publicat el 6 de juny de 2013
No recordo la data exacte. Només sé que un amic em va dir: “T’has d’obrir un compte de correu electrònic. Això és el futur!”. A casa vam contractar una connexió, una d’aquelles que feia tot de sorollets i que es penjava cada dos per tres. Amb penes i treballs, però, vaig poder accedir a una cosa que es deia Vilaweb i a través de viaranys digitals vaig aconseguir obrir el meu primer compte de correu electrònic. Llavors, enviar i rebre correus electrònics, era una mica com jugar a un joc de marcianets. Era divertit. I degut a la precarietat de les connexions, hom, ni de lluny, obria el correu cada dia. 

A partir d’aquí vaig estirar el fil de Vilaweb. Vaig començar a ser-ne lector assidu. Em meravellava l’enfocament de les informacions. Cada vegada més veia que la manera d’entendre la societat i el país que el diari digital m’oferia, s’amotllava a la meva manera d’entendre terra i gent. Veient com de mica en mica els grans mitjans de comunicació s’allunyaven d’informar de segons què, la cita diària a Vilaweb, constituí llavors, i avui encara, la manera de legitimar informacions que et feies creus que ningú no en digués res. 

Ha plogut molt d’ençà de llavors. Internet s’ha convertit en un monstre meravellós i terrorífic a la vegada, amb tot, Vilaweb (el propi diari i tot el que se’n deriva) ha estat el meu filtre, la meva manera d’obrir-me a un món que canvia a velocitat vertiginosa; d’obrir-me a un país que entre tots tenim el deure i l’obligació de construir amb la fermesa estricta del nostre capteniment natural de fer les coses ben fetes. D’exemples en el sentit contrari aviat farà 300 anys que en tenim per donar i per vendre.

Ahir vaig baixar a l’antiga fusteria del carrer Ferlandina. Per commemorar que aquesta meravellós tinglado arribava als 18 anys d’existència, se’ns hi va convidar.
Sempre és un plaer entrar-hi, passejar-m’hi entre el clec-clec sord dels teclats que pugen notícies placa amunt, placa avall. Del caliu de la llum blanca amanyagant compromís i professionalitat excelsa. Per no repetir-me us dirigeixo aquí.

Vicent Partal donava l’esquena als vianants del Raval barceloní que obrien boques de pam en veure tots els congregats escoltant a qui sempre té coses interessant per dir. El poti-poti que se’n derivà, com sempre, trenat per opinions, informacions, comentaris, crítiques, fou enriquidor. Vilaweb pot sentir-se orgullós de tenir els subscriptors que té. Rics i variats. Crítics i preocupats per un país que potser de tants anys de fer-nos creure que el cel ens caurà al damunt, no es acabem de creure que ben aviat serem amos de núvols i estels.

Un plaer passar un vespre entre parets taronges. Sempre s’hi aprèn alguna cosa a Can Vilaweb. Felicitats per aquests 18 anys de vida. Molta vida. 

Podeu veure el vídeo de la trobada aquí

 

STAND BY

0
Publicat el 3 de juny de 2013
Deu ser que els humans no som tan diferents dels televisors. Que també tenim el nostre comandament a distància (allò que sempre n’hem dit mandu) amb un botonet per apagar l’assumpte, la cosa, el que som. Així: “click”. Però sense marxar del tot.

No, només és la imatge que se’n va. Nosaltres quedem. Som com aquella llumeta vermella que ens alerta que, més enllà de tot, hi ha la possibilitat de tornar-hi. Doncs això, que no recordo no haver estat mai tant de temps sense escriure res en aquesta llibreta sense espiral ni res, perquè els espirals, ja me’ls faig jo tot solet dia a dia.

D’aquí aquest apunt d’ara intranscendent. Sense substància, si voleu. Només per fer-vos saber que la llumeta s’ha apagat. Que tornen a circular lletres per aquest bloc. Que torno, tot i estar tot jo, en múltiples viatges a emprendre que abasten àmbits públics i privats.

Que la roda no para mai. Perquè si para vol dir que el hàmster s’ha quedat sense esma i un hàmster sense esma, creieu-me, fa molt mal efecte.