Els dies i les dones

David Figueres

SENYORS AMB CORBATA

4

En referència a tot això de la crema de fotografies dels Borbons, em sembla que l’Audiènsia Nazional no és tan ruc com ens pensem. En tot cas sap per on ha d’apretar-nos allò que no sona perquè contribuïm a què el despropòsit s’infli i s’infli. Sempre m’ha preocupat aquesta vasquitis que una part de l’independentisme català ha patit.

Aquesta necessitat d’anar sempre amb la bel·ligerància a la boca, de desfer més que de fer, sempre preparat per caure de quatre grapes a les provocacions més desmanegades, auto-alimenta un univers endogàmic moltes vegades incapaç d’anar més enllà de la pròpia autocomplaença. Hom tem que el dia que aquest país sigui independent, molts segueixin amb la mateixa inèrcia només que canviant els enemics ancestrals pels qui segons ells no fan les coses com s’haurien de fer.

Això no vol dir que haguem de restar immòbils davant les agressions diàries, però la tendència generalitzada a veure desfilar les hosts habituals, amb els crits habituals, comença a ser una pantomima allunyada de conformar un discurs que veritablement engresqui i convenci als qui encara dubten de si això de la independència, això del sobiranisme, val la pena d’escoltar o no.

L’altre dia en Saül Gordillo citava paraules de Ramon Tremosa: "la independència l’aconseguiran senyors amb corbata". Amb subtilitat, aprenent a navegar per les aigües polítiques, sabent pitjar els ressorts necessaris i  cercant les millors aliances; essent sigilosos, amatents, astuts, defugint del tot qualsevol pathos. Recomano la lectura de Nacio.cat. Em sembla un exemple palmari de que no sempre els catalans l’errem, que de vegades sabem fer les coses com Déu mana i que és aquest l’exemple a seguir en el futur.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

EVOCAR

0

Potser ho va dir algú altre, no ho sé, però sí, les persones són menys absents si la memòria les recupera per l’ara; si un grup de gent decideix aplegar-se i evocar, aixecar acta d’una pervivència que ja s’ha fragmentat mudant en milers de petits fragments deixats en fotografies, en poemes…

Demà, el PEN català i l’Espai Guinovart d’Agramunt, organitzen la I trobada de poetes per la pau. Estarà dedicada a la poeta i traductora Yael Langella. Una llarga llista de poetes diran els seus versos recordant la Yael. No hi podré ser, però hi haurà prou veus amigues com perquè ressonin en un lloc o altre guerrejant, combatent, lluitant contra l’oblit, contra el silenci, subtils enemics entestats en fer-nos arribar aquella mena de pau que s’ha de rebutjar sempre.

MAI MÉS

0

Porta unes ulleres de sol de joguina i un clip, amb una margarida, al cap. No para quieta. Esperen el metro amb la seva mare. És contestada quan pregunta en quina parada han de baixar, quan falta perquè arribi el tren, si li queda bé el clip… No li queda gaire clar la direcció cap on viatjaran. "Les parades que estan en blau són les que falten per arribar al final de la línia, les que estan en blanc les que ja hem passat". Es treu les ulleres de sol, es posa bé el clip amb una margarida: "I ja no hi podrem tornar mai més?"

RERE LES CORTINES

2

Són curiosos els camins per on et mena la vida. Si fa uns anys m’haguessin dit que acabaria dalt d’un escenari posant veu a textos d’escriptors que han estat a la presó, hagués contestat que l’abús de l’alcohol és dolent i que s’ho fessin mirar. Però tenint amics i amigues dedicats a això del teatre, i tastaolletes com sóc, no és tan estrany que acabés sucumbint a freqüentar, sempre dins de les meves limitacions -enormes- algun d’aquests espais.

Tinc un profund respecte per qualsevol dedicació artística i la intromissió sempre m’ha semblat quelcom perillós. Amb tot, crec que a tots els qui ens dediquem a aquests fregats, ens nua la necessitat íntima d’expressió. Ja sigui escrivint, actuant, pintant, esculpint, cantant o el què sigui, hi ha per sota el vestit de l’especialització, aquest punt de partida que fa que navegar altres aigües no es faci tan estrany.

Tot i així, mai és el mateix. Les eines que tinc apamades com a escriptor, les que conformen la meva Veu, no em serveixen dalt d’un escenari i tot i que no em resulta especialment dramàtic desfer allò que se’m demana no només en text sinó també en acció, l’escenari em resulta inhòspit, no pas feréstec, però un terreny estrany. Amb tot, en comptes de fer-me tirar enrere, el fet de trobar-me en un paratge desconegut, m’esperona a fer-me’l meu, a no deixar-me vèncer per les contrarietats. Una mica com lluitar contra el foli en blanc, contra un text encara sense forma definida.

Reflexions que em faig en veu alta ara que entrem en la recta final dels assajos de La presó on vivim, espectacle que presentem oficialment el proper dia 4 d’octubre dins el marc del Laboratori Tísner. Ja us n’aniré informant.

TOT ESPERANT ADRIÀ PUNTÍ

10

Després d’escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l’endemà, d’aquestes festes de la Mercè, encara m’esperava a la Plaça del Rei, l’actuació de l’Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l’arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d’esquena i el sofà fa que l’estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se’n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi…

El Puntí prometia. Molt de temps apartat dels escenaris. N’havia llegit bones crítiques en la seva actuació a Figueres. L’havia escoltat fa anys al teatre Bartrina de Reus en solitari. Ja llavors ens havia demostrat que davant un piano o amb una guitarra entre les mans, pot fer el què vol. Vam arribar a les acaballes del concert de Jonah Smith, tota una descoberta i permeteu-me la ignorància. Vam esperar a fer el relleu de públics per buscar una cadira el més endavant possible.

No sempre d’un artista -odio la parauleta, però perquè ens entenguem- ens n’agraden les seves virtuts. N’hi ha molts que han sabut fer de les seves mancances o de les seves excentricitats un afegit interessant. Ara bé, quan aquestes sortides de mare, esdevenen l’única cosa que es pot oferir, per molt que el públic sigui molt i molt indulgent -el de dissabte a la Plaça del Rei de Barcelona ho era- tot plegat decepciona i fins i tot emprenya.

Amb les mans al piano o entre les cordes d’una guitarra, Puntí continua demostrant que és aquest el seu món i que a veure qui és el maco que li porta la contrària, d’acord, però vam veure un Adrià Puntí amb una doble falta de respecte. Primer per ell mateix -no va acabar cap cançó, comentaris sense solta ni volta, fins a tres vegades se li va desconnectar la guitarra de l’ampli- i després per un públic fidel que malgrat els anys passats, corejava les seves cançons i aplaudia a pleret malgrat que el Puntí no ho mereixia.

Ara com ara Adrià Puntí sembla atrapat en un personatge que no sap com despendre’s-en. Per molt d’estripar les cançons o de fer els seus habituals numerets de soul-man, Puntí no troba la manera de superar Umpah-pah i els seus discs en solitari. Puntí busca reinventar-se i no troba el camí. Ha deixat un reguitzell de cançons precioses que funcionaran sempre, perquè precisament són bones, ara el concert de dissabte a mi em va fer llàstima i em dol moltíssim haver-ho de dir.

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

SILENCI IMPOSSIBLE

2

Una amatent lectora d’aquests papers digitals que m’empesco, m’avisa que l’Avui, publica al seu renovat suplement de cultura, un extracte del darrer llibre d’Anna Politkòvskaia Diari rus, que aquests dies pot trobar-se a les llibreries mercè la gent d’Ara llibres.

M’afanyo a baixar al quiosc. M’emociona veure una foto de l’escriptora a la portada del suplement. M’hi endinso. Introdueix el tast editorial, un bellíssim article de l’Ada Castells. No podria ser de cap altra manera. Companya del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, no estalvia oportunitats per plantificar-nos la vigència de la desagradable mort de la periodista i del seu ferm compromís, sempre que pot. És d’agrair. Només atiant la memòria s’aconseguirà que el cas de la Politkvòskaia no es precipiti en l’oblit.

A l’article -que reprodueixo íntegrament més avall donat que el suplement no pot consultar-se a la xarxa- també s’hi menciona una altra bona notícia editorial. Afortunadament l’esmentat llibre no serà l’única oportunitat de llegir els textos de la reportera en català. El PEN català, conjuntament amb la Federació d’ONG pels Drets Humans i la Lliga dels Drets del Pobles, també presentarà un recull d’articles. El llibre es titula Anna Politkóvskaia, la consciència moral de Rússia, editat per l’editorial Aresta.

Del primer llibre no en puc dir res, d’aquest segon puc dir que és un llibre fet amb amor, respecte i admiració per la periodista russa, totes les persones que hi han treballat, entre les quals m’hi incloc, hem tingut sempre present que la causa s’ho valia i ens hem esforçat per fer-ne un recull de deu articles que donessin una visió global de la feina de l’Anna.

A aquestes dues bones notícies, segueix el degoteig d’informacions al voltant de l’esclariment del seu assassinat. Un dantesc sainet de detencions, filtracions i acusacions interessades. Sigui com sigui, del que és tracta és tenir ben present la dignitat amb què Anna Politkòvskaia va enfrontar-se al poder de Putin, de no contribuir a enterrar els fantasmes que no interessen. Res és més molest per la gent d’aquesta espècie, que adonar-se que, malgrat tots els esforços invertits, sempre hi ha algú disposat a fer que el silenci sigui del tot impossible.

SILENCI IMPOSSIBLE

El 17 d’octubre farà un any que la periodista russa Anna Polikóvskaia va ser assassinada. Pocs tenen confiança en les investigacions oficials del seu cas, encara que ja hi ha hagut deu detencions i dos oficials de policia han estat acusats. Un més està en cerca i captura, i un quart sospitós resulta que ara s’ha sabut que era a a la presó quan van abatre l’escriptora a l’ascensor de casa seva. El jugador d’escacs i dissident Garri Kaspàrov ha declarat clarament que sospita que va ser assassinada pel règim. Dimitri Muratov, editor de Novaia Gazeta, on treballava Politkóvskaia, està convençut de la connexió entre les forces de seguretat i l’assassinat de la reportera que donava veu a les víctimes txetxenes. Hi ha una investigació paral·lela per aclarir-ho.

A l’escriptora, d’enemics a la cúpula dirigent no n’hi faltaven. En la seva primera visita a Barcelona, el 2002, va acabar la seva intervenció amb un expressiu: "Putin és un racista patològic. Putin és un assassí". La seva vida va consistir a recollir proves d’aquesta injustícia i altres a través de testimonis de primera mà. Són relats esgarrifosos que proven que la realitat sovint supera la ficció. Ja ha passat gairebé un any i molts recorden arreu del món la seva veu valenta.

Aquesta tardor, aquí, se la podrà sentir de més a prop a través de dues novetats editorials. Ara llibres publica avui mateix Diari rus, del quan n’oferim un tast per als lectors de Cultura. Es tracta del seu testimoni més íntim, el llibre que havia acabat d’escriure quan la van matar. S’hi veuen reflectits la passió que sentia per la seva feina i els neguits i temors, del tot fonamentats, que l’assetjaven. A mitjans d’octubre Aresta treu Anna Politkóvskaia, la consciència moral de Rússia, un llibre impulsat pel PEN català, la Lliga dels Drets dels Pobles i la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans. Són deu articles de Politkóvskaia que demostren la seva gosadia i el seu ofici. Les presentacions del llibre es faran l’1 d’octubre al CCCB de Barcelona, a les 19h, i el 2 al Centre Cultural la Mercè de Girona a les 19:30 h.

Tal com diu Carles Torner al pròleg, a Politkóvskaia "la llegirem, la rellegirem, i ajudarem a difondre la seva anàlisi i lúcida i la força dels seus testimoniatges de tantes víctimes que ella va entrevistar". Ara pot ser una bona ocasió per començar a fer-ho.

Ada Castells (Suplement Cultura del diari Avui, 20 de setembre de 2007)

L’AMOR

2

Es veu que ara mateix no ets ningú si no estàs pendent les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, de si una de les concursants d’això del Gran Hermanu, finalment és desemmascarada o no.

Es veu que hi han deixat anar, entre la tropa de capsigranys, una noia que no és una noia sinó que és un noi, però això allà a Guadalix de la Sierra no ho saben. La nena en qüestió, divuit anyets de mosso desatrapada en un cos de mossa descarada com ella sola, va inflamant els ànims de tots els mascles de la ratera a base de posar-s’hi bé. Per reblar el clau de l’ambigüitat, me li posaren Amor al tresoret.

Els homes de la casa no se’n saben avenir. Si no s’atura, la tal Amor, un dia algú farà un disbarat  i tot després seran plors. No es pot anar per la vida dient una cosa que no ets. Mostrant una cosa que no tens. Però això a l’Amor no sembla importar-li. Ella/Ell va a la seva. El seu cosset descregut va passejant els seus encants una mica escairats, ja us ho diré, com qui no vol la cosa. Ara parla amb un, ara parla amb l’altre. Li agrada que se la mirin, que li diguin coses. Que estiguin pendent d’ella, vaja. Els productors i els guionistes ja es freguen les mans: esperen que un pollastre o altre, amb el poc suc habitual que gasten més amunt de les espatlles, caigui en la trampa de l’Amor i s’endugui una sorpresa.

Sempre n’hi ha hagut de gent que llençava al vent propostes que per ara, malgrat l’aparent solemnitat endegada, també poden ser que venguin una cosa per una altra. De moment no fer calendaris, apropar-nos a aquestes propostes encara virtuals, palpant amb insistència, comprovant que això ara tenim entre les mans, és veritablement el què ens pensàvem, no una altra cosa. No gaire lluny n’hi ha que ja s’hi han posat sense vedetismes ni necessitat d’encendre al personal en va.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

SAÓ

3

La cendra del cel fa temps que presagia la desmesura. Però el cel, ja se sap, la immensitat el pot perdre. L’esborronadora formació de castells arrodonits. L’incendiada que puja rere els terrats, enganxant-se amb els llençols estesos, evitant punxar-se amb els parallamps. Un decorat en ascensió inserint la fesomia dels edificis en la flonjor intuïda. Els Déus manxen i manxen i l’amenaça de cotó és imminent, adquireix dimensions wagnerianes.

A fila zero, resguardat per les possibilitats reals de l’aiguat, hom pot perdre’s en aquesta colossal visió. Cercar una taula de surf, endinsar-s’hi buscant les ones tuberes, solcar els rotlles, endinsa-se en els tirabuixons de vapor d’aigua. La perícia és imprescindible, però com que obeeix tot al camp de la imaginació, tothom, tothom, pot provar sort sense risc de caure o ser engolit per la grisor. El ridícul no existeix. La vergonya se n’escapa.

Tornar a la destinació del contemplant tampoc no és cap sacrifici. S’espera el xim-xim. S’espera el so de boixets a les teulades. El terra clapat d’aigua que va enfosquint-se. Els xolls aniran creixent al peu dels arbres urbans. Suraran algunes cagarades incíviques. Beuran a galet els embornals ara secs, Pluja, Aigua, Saó.

LLETRAFERIDURES A LA XARXA

0

Dues propostes pels lletraferits d’aquest verals.

Per una banda, el col·loqui internàutic que la gent de Lletra va iniciar ahir i que clourà dijous al voltant del conte. Es treballa a partir de dos narracions: La mort de Lisa Sperling, de Mercè RodoredaEl guardagujas de Juan José Arreola. En recomano la lectura d’aquest darrer amb la vista posada en la nostra actualitat ferroviària: ni fet a mida. Els professors d’aquest encontre són els escriptors Eduard Màrquez i Pablo Raphael que aniran fent comentaris al voltant dels dos contes. Imprescindible pels qui volen endinsar-se en el món dels relats.

Per una altra banda, la tenaç feina del Rafael Vallbona i la seva revista de poesia contemporània El corb. Aportacions originals, amb poetes i poemes de primera. Salivera de versos. Les darreres aportacions, els rengles de Lluís Roda, Josep Pedrals i Francesc Puigcarbó.

TRES ANYS DE BLOC. TAMBÉ PER TU, TAMBÉ PER VOSALTRES

0

TAMBÉ PER TU

També per tu que els anys et passen / sense malmetre’t gens les mans / per tu que mires sempre enrere / perquè et fa por mirar endavant.

També per tu que sempre trobes / que el guany és poc i el risc molt dur, / tu per qui mai no val la pena / d’alçar la veu contra ningú.

També per tu que ara m’escoltes / i et sembla estrany això que dic / per tu que dius que les paraules / tenen un deix de llibre antic.

També per tu que et fas enrera / si el joc et sembla poc segur, / també per tu que tot ho esperes / de l’altra gent, també per tu.

També per tu que no t’adones / d’aquells que passen pel carrer, / que has après a no fixar-te / en tot allò que no et convé.

També per tu que tens la norma / de moure’t sempre al grat del vent / tu que quan parles dels qui lluiten / en dius sovint la pobre gent.

També per tu que ara converteixes / l’orgull subtil en pietat / tu que no entens que encara hi hagi / gent que demana llibertat.

També per tu, si ara voldries / no haver dit mai que no a ningú. / També per tu que ara m’escoltes / i ets sents molt sol, també per tu.

Miquel Martí i Pol

 

CINQUANTA MIL

5

Escriure és un ofici cabró com ell sol. Posar-se davant el paper, rai; explaiar-te en un enfilall de despropòsits, rai; buidar el què tens a dins de qualsevol manera, rai. Són coses que pot fer tothom. Ara bé, cenyir-te a una disciplina, a donar voltes i més voltes a una frase, aconseguir que els personatges baixin escales i no les descendeixin…, ah, amic; això és tot una altra cosa.

Els personatges et prenen, t’insulten, volen que expliquis la seva història com ells volen. T’hi has de quadrar, fer-los saber que ets tu qui manes. Has de ser inflexible. A vegades amb unes setmanes de dura disciplina n’hi ha prou, de vegades poden passar mesos, anys.

Amb els poemes passa el mateix, només que tot és redueix a un ping-pong personal. Tu ets el teu mirall i el teu botxí alhora. Tot passa pel teu damunt. Aquí, però, tu no hi pots dir gran cosa. Tot plegat ve quan ve. De la fretura d’escriure rengles i rengles de manera diària en l’adolescència, a la destil·lació madura, lenta; la campaneta damunt la porta que t’avisa que preparis els estris perquè el poema és aquí. Corres a dir-li a aquell sac d’ossos granellut que poden passar mesos sense escriure ni un sol vers i no passa res. No et fa cas. Cal que sigui així, però. 

El primer que s’ha de perdre davant allò que estàs fent, és el respecte. Res de plomes magnífiques, quaderns entapissats o paradisos solitaris. Una llibreta i un bic. Un processador de textos usual. Res d’empudegar-nos de literatura abans d’hora. Toca treballar, treballar i treballar. Totes les hores són poques, els resultats imperceptibles. Voldràs suïcidar-te, voldràs acabar amb tot. Si ets bo, si de veritat ets de la fusta de la qual galleges, sabràs mantenir-te malgrat l’aiguat. Tindràs paciència. Ho aconseguiràs. Després tornaràs a voler-te suïcidar i a acabar amb tot.

Hi ha els lectors. No els coneixeràs mai. No et coneixeran mai. El teu destí, com el seu, és el destí de l’anonimat. Els buscaràs quan et manquin. Et sobraran quan no els hagis cridat. Jutjaran, polemitzaran i tu mai sabràs a qui complaure: si a la padrina que va poder dormir millor després de llegir-te o a l’escriptor consagrat que et fa l’ullet.

Decantar-se és de covards, els seus ulls, les seves passejades entre les línies per buscar-hi qui sap què, valen el mateix. Els filtres que tu imposes, no van més enllà de restar atònit que algú, ja siguin solteres insomnes o guixaires de lletres professionals, s’aturin en el què dius, s’expliquin en el què expliques i et siguin fidels.

Si a més et bats en duel usual en aquesta cosa dels blocs, pots gaudir d’un grau més alt de masoquisme amb tot de xifres que ballen i dansen i fan por. Perquè avui, resulta que d’aquests anònims espectadors, ja en són cinquanta mil i les feinades són teves per explicar-me d’on dimonis han pogut sortir.

ELOGI DE MARCO POLO

1

Avui, per enèsima vegada, m’he perdut en aquesta ciutat que ja fa cinc dits d’una mà que m’acull. A veure perdre’s, entenguem-nos, tenia apamat el territori  proper i sempre es podia desfer el camí, però sí, davant la meva infructuosa recerca d’una oficina de correus per enviar uns originals a un premi literari que em farà més ric i famós del què sóc ara (les dues úniques raons per les quals escric),  m’he extraviat pel barri de Sant Andreu.

.

Una munió de follets diabòlics han tret i posat i tornat a treure carrers i rètols fent-me donar més tombs que un taxista coreà amb gepaessa bona part del vespre. Tenia el mapa al cap i és clar, al cap és per tenir-hi coses més importants. Però bé, després de veure que passeig avall no trobava el maleït carrer que havia de tombar a l’esquerra, he seguit els emaems que havia deixat anar per si les mosques -ens coneixem Figueres!- i així, he atacat el cim per una altra ruta.

La veritat és que la descoberta del carrer objecte de la meva excursió, el carrer de Coroleu, m’ha semblat una gran troballa. Tot el què és bo es fa esperar, diu la cultura popular. Una vegada lliurat el paquet a una amable funcionària que no ha posat objeccions al fet que no hi figurés el meu nom com a remitent -els premis és presenten amb pseudònim, etc.- he respirat alleujat i m’he dedicat a badar. Un home enfurismat reclamava a un altre amable funcionari que un aparell per tallar-se els pelets de dins el nas, li hagués arribat al seu domicili sense les piles corresponents.

Carrers encara amb llambordes. Cases d’una planta. Picaportes a les portalades de fusta massissa, polides o pintades. Vida de barri. Vida d’una vila que va ser engolida per la gran ciutat. Sensació de ser a Sabadell, Terrassa, Reus… Un poble gran, una ciutat petita.

He assignat algunes històries a cada casa. Aquí una vídua que s’alimenta del dinar que li porta la Creu Roja perquè el marit, un peça, va deixar-ho tot a la querida i ara només li queda la casa i el recordar; aquí una parella que va tenir tots els problemes del món per quedar-se embarassats i ara, ella, que no els podrà veure ni sentir mai, es deixa estimar amb un amor que ningú va explicar-los que podria existir; aquí, un solterot que treballa com a agent de seguretat però que plora com una magdalena quan Rick deixa l’Ilsa, que espera trobar algun dia una Lauren que li pregunti si sap xiular…

M’havia perdut i les històries m’han trobat. Dolç, lent, alegre batec. Fictici, real o possible. El dubte, com sempre, la millor de les brúixoles

SEGUEU ARRAN!

3

La versió de l’himne nacional de Catalunya, Els segadors, tal i com la coneixem avui en dia, és obra de Francesc Alió que hi posà música el 1832 amb lletra d’Emili Guanyavents del 1899.

Sembla que l’himne vindria d’una cançó popular que es cantà al segle XVII i que sorgí a rel de la Guerra dels Segadors. Manuel Milà i Fontanals, el 1853, en va transcriure un romanç que podria ser l’origen de la lletra.

Als anys setanta del segle XX, Ramon Subirachs, n’enregistrà una versió antiga que podeu escoltar en aquest vídeo.

Bona Diada a tothom!

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari