Minut i resultat
Tres amics de tota la vida es troben a casa d’un d’ells. Han quedat per veure una pel·lícula? Per fer-la petar? Per veure un partit de futbol? De tot una mica d’això hi ha a No apostis pels anglesos, la proposta teatral que podreu veure a la Sala Villarroel fins al dia 4 de febrer; un text del serbi Vladimir Djurdjevic, traduït per la Laura Piqué i dirigit per un altre serbi, Dusan Tomic i amb els actors Oscar Garcia, David Olivares i Jose Pérez-Ocaña.
I és que si es rodés un film sobre les seves vides -sens dubte Billy Wilder hi xalaria- aquest tercet i les seves respectives misèries, confluirien en una gran epopeia sobre els perdedors que s’autoconvencen que aquest cop, sí; que aquesta vegada, la sort els acompanyarà i podran sortir del pou on es troben. Addictes com són a les apostes als partits de futbol, tots tres han quedat per seguir a internet el partit de la lliga anglesa de futbol, al qual tots tres han apostat, i que els permetrà acabar amb tots els seus maldecaps i alhora redimir-se de les seves dissortades existències.
A partir d’aquesta premissa, Djurdjevic ens ofereix una comèdia que funciona amb una gran efectivitat. A mesura que avança el partit, els diferents resultats que afavoreixen a un o altre, aniran fent caure les caretes i els tres amics es quedaran a pèl tot mostrant el pitjor de cadascú. Com és natural, aquest exercici dramàtic, només és un enginyós McGuffin que permet a Djurdjevic parlar de moltes altres coses: de l’amistat, del pas del temps, de la cobdícia, de les relacions personals… Un cartipàs d’existencialisme domèstic que ens interpel·la per la seva universalitat i per la seva capacitat d’embolcallar-ho tot amb un somriure, àcid, nerviós, d’aquells que sorgeixen davant les situacions on voldries tocar el dos immediatament.
La direcció de Tomic, deutora del text, busca sense fer escarafalls que el crescendo que pren l’obra rutlli i arribi al seu zenit. Encara que posarem aquí un petit ai, no pas perquè actoralment no es defensi més que bé, però sí que potser caldria acabar de trobar el ritme adequat. No hi farem sang, però, perquè les estrenes, ja se sap, sovint només són un punt de partida. Pel que vam veure i pel que s’apunta, estem segurs que funció a funció, aquest ritme es trobarà i serà com la cirereta aquella d’un pastís teatral que et menges satisfet i divertit.
Val la pena acostar-se a la Villarroel i apostar (perdoneu, no ens n’hem sabut estar) per aquests tres impresentables que ens fan riure a pleret i que ens mostren que al cap i a la fi, moltes coses que pensem que són imprescindibles, en el fons, no ho són tant i que la vida, com el futbol, com el teatre, no hi ha rival petit, que cal lluitar fins al final. Que la vida, com el futbol, com el teatre, és així.
(Article publicat a Núvol el 23/01/2016)