Els dies i les dones

David Figueres

BRAVES AMB EINSTEIN

0

Ahir no vaig canviar l’hora.

No ho he sabut fins a mig matí que tot s’endarreria.

Havia quedat amb Albert Einstein per fer unes braves  i uns martinis en una terrassa qualsevol.

El físic s’ha encaboriat en demanar una tapa de pop a la gallega que ha endrapat a la velocitat de la llum (riures enllaunats).

Hem vist passar els cotxes, les famílies i el temps.

Ha estat llavors quan Einstein, amb el mostatxo regalimant de salsa, m’ha demanat l’hora.

Com ha rigut quan li he donat l’antiga, la d’abans!

Intuïa que li sortiria amb allò que tot és relatiu, per això m’ha aturat abans que jo pogués dir res, s’ha tret una baralla de cartes de la butxaca i m’ha ordenat que en tries una.

He obeït -convé sempre obeir Einstein- i després de mirar la carta, el quatre de trèvols, l’he tornada a lloc.

Ha estat tres quarts d’hora -brava ve, brava va- dient amb aquell accent tan seu: esss aquessssta?

I jo que no, que no, que no…

Finalment, perquè callés, en mostrar-me la reina de cors, li he dit fent teiatru del bo: és aquesta!

Més content que un gínjol ha demanat pa al cambrer per sucar a la salsa mentre exclamava: sssóc cuiunut, sssóc cuiunut de verrrritat!

CALCOMANIES

0

He de reconèixer que tot aquest assumpte del Xirinacs m’ha fet pujar la mosca al nas més del que caldria. Hi ha com una fatalitat en aquest tipus d’assumptes que et fa activar ressorts que pensaves oblidats.

Afortunadament Xirinacs ja és fora de la presó. Considero que el discurs pel qual va ser condemnat, contenia una fraseologia que no comparteixo en absolut per obsoleta i per participar d’una manera d’entendre la lluita independentista des de la simplicitat d’un emmirallament excessiu per una realitat, la basca, que mai he considerat que tingués res a veure amb la nostra i per la qual molts han aixecat capelles i altars martirològics quedant-se tant sols amb la imatgeria i no anant més enllà. 

La violència vingui d’on vingui és del tot detestable. I això s’ha d’escriure al capçal del llit de la nostra consciència ja no independentista, sinó en la que ens fa personetes d’anar a buscar el pa, anar a rentar el cotxe o dir "t’estimo" tantes vegades com faci falta.

Ara ve, el fet lamentable és que un home de 74 anys que no ha deixat mai de tenir una activitat pública, per tant a l’abast de qualsevol que el volgués detindre, hagi de veure’s en aquests fregats quan com a molt -no sóc un expert en temes judicials- penso que amb una senzilla declaració al jutjat n’hi hauria d’haver hagut prou. Molt més quan la seva trajectòria política i social és d’un absolut i total compromís amb la pau i la llibertat.

El "mando y ordeno" des de la messeta, directe des del nou Tribunal del Orden publico -vegi’s Audiencia Nacional- no fa altra cosa que legitimar el fet que això que en diuen democràcia, no treu que en certs casos s’actuiï amb una impunitat absoluta sense que aquells no ho veuen dels mateix color, tinguin una coartada moral per justificar aquest enfrontament contra els qui, en teoria, són els garants d’aquesta democràcia que ens ha de satisfer a tots.

No hi ha altra cosa que faci més mal que les ferides que a un li obren damunt les cicatrius heretades, les calcomanies que no se’n van ni en cent rentades i que cada dia ens ensenyen que s’ha de fer molta feina abans no puguem viure en pau i tranquil·litat.

LLIBERTAT LLUIS MARIA XIRINACS

1

"Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s’hi juguen moltes variables, però la independència és l’eix central, el pal de paller d’una nació.  Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure".

Lluís Maria Xirinacs

A LA BOLONYESA

0

Si convideu a un estudiant d’Humanitats o de qualsevol altre carrera relacionada amb allò que se’n diu les Lletres, a menjar un plat de pasta amb salsa bolonyesa, és molt possible que us el refusi amb cara de gran fàstic.

Pels estudiants d’aquestes coses -en els quals m’incloc en quant estudiant de primer curs d’Humanitats a l’UAB- el mot Bolonya equival a una d’aquelles martingales dignes d’Orwell o de Huxley impossibles de parar, sense una cara a qui dirigir-se, sense un parell de pilotes a qui fotre cap patada. En definitiva, el desembarcament del fer multinacional al món universitari.

El Pla de Bolonya, a grans trets, preveu escurçar les carreres que ara tenen una durada oficial de quatre anys, a tres. Després dels quals, l’alumne tindria un títol que s’anomena "de grau". A partir d’aquí, la resta de la carrera, es faria de manera separada a través d’una especialització de dos anys a través d’un post-grau.

A tot això, no saber si la carrera d’Humanitats, com moltes de les del ram, tindran una continuïtat o la seva faceta "multidisciplinar" -aprenents de tot, savis de res- servirà per rematar d’una vegada per totes, qualsevol indici que el món del Coneixement pot meréixer encara una mínima consideració pels senyors que manen tant.

Enguany, moltes titulacions, ja han entrat dins la salsa bolonyesa. Balls de crèdits equiparables a Europa; calendaris adequats a Europa; la possibilitat de seguir els teus estudis a… (cinc segons: tic, tac, tic, tac) molt bé, a Europa! com la paperera de reciclatge dels ordinadors és Europa, tot hi fa cap.

Mentrestant, no cal ser massa espavilat per entendre què és molt possible que el títol "de grau" a la llarga no tingui el mateix prestigi que el que ha assolit tota la titulació i que els dos anys de post-grau, marquin la diferència no pas en qualitat intel·lectual sinó en capacitat de poder adquisitiu.

Vistos els preus dels actuals màsters, que per ara són optatius, el pastís que suposa per alguns desaprensius docents, saber que les titulacions només podran acabar-se passant per l’aro del post-grau, serà massa suculent com perquè qualsevol intervenció pública que vulgui subvencionar alguns d’aquests post-graus, tingui una incidència real.

Per si de cas, de moment, i encara que sigui només per solidaritat, els macarrons, tallarines o espaguetis, al pesto; com a màxim amb samfaina, sisplau!

SOFÀS

0

Tots dos fem tard. Passa un quart de l’hora acordada quan ens besem protocolàriament davant de La Pedrera. Demà s’acaba l’exposició que commemora els quinze anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Hagués estat una desconsideració no treure-hi el cap.

Estàs més prima. Tornes a treballar massa. A més de l’espectacle que presentaràs amb aquesta noia que em dius, prepares una cosa tu sola. El conte que encara està rodant i que presentaràs a Reus, divendres que ve amb el Mor. T’hi estàs deixant la pell i l’ànima. Ho sé. Et miro de reüll mentre escoltem tots dos la veu de Gil de Biedma recitant des de la seva casa d’Ultramort. Al contrari de la  majoria de poetes, Gil de Biedma sabia recitar els seus poemes.

L’exposició no és pretensiosa. S’agraeix. Em commou veure alguns estudiants -un dissabte a la tarda!!!!- carpeta universitària en mà, escriure notes. Alguna curiositat simpàtica: una llibreta amb tot de personatges que tenien llibres en préstec de Gil. Entre ells, Ferrater i Barral, of course.

M’agrada la foto triada de Ferrater. Ja de les darreres, amb un samarreta blanca Lacoste. Encara és l’oncle que les mares no deixen apropar a les seves filles. El cisell de la intel·ligència a punt sempre d’irrompre en la pedra nua de la superficialitat. Quantes coses ens vas deixar pendents de dir, Gabriel!

Baixem pel Passeig de Gràcia. Fa calor. Has quedat a les vuit per veure un espectacle. Em pensava que et tindria tota la nit. T’he explicat que m’he convertit en un covard. Els meu problemes cardíacs. La mitral i la tricúspide i tota la pesca, que em cal un transplantament de petons gegants com l’aire que respiro. Sí, ja sé que m’he de decidir a parlar-l’hi d’una vegada i deixar de fer pornografia barata.

Em convides a no deixar-te. L’espectacle és en un local del Raval. Una carta de la baralla francesa fa d’entrada. Un conegut teu em llegeix la mà i em diu que tinc una ànima antiga. Som pocs espectadors. Un monòleg sobre la caducitat d’un iogurt. Metàfora estirada, híbrid plantejament meitat text, meitat gest, massa llarg. L’impacte dels elements visuals desaprofitat. Quina mania de quedar-se en pilotes dalt d’un escenari! Aquesta vegada mig salvable.

No m’escapo de convidar-te a sopar. M’agrada espantar-te la son a cops de somriures diàfans. Tantes vegades m’hi has convidat a pasar-hi la nit, en un sofà o altre, sempre procurant que no passés fred, tapant-me amb una manta de tendresa inconstant. Un vegetarià. Tu també trobes que la simbologia del iogurt regalimant, era massa suggerent. Llavors et tinc tota per a mi. I ets totes les que he conegut, en un una.

La que treia inconscient fins dalt de calimotxo dels concerts adolescents; la que em se’n va anar a l’Índia a trobar alguna cosa introbable; la que no em contestava les cartes des de Dakar; la que m’ensenyà a escoltar-me en una Barcelona inhòspita i un punt sagnant.

La puresa del teu discurs brandant sabres de boira contra colossos invisibles que ens assolen a tots, en un somni o altre. Aquesta voluntat teva de construir el teu llenguatge propi dins de la interpretació. El moviment entès en la seva màxima dimensió semàntica. Aquest constant treballar sense xarxa que jo no sé gastar, perquè no sóc potser, tan valent com tu.

I passar novament la meva targeta de l’amistat pels teus ulls d’avellana i saber que em queden tots i tants viatges apresos i desapresos en mils de sopars i dinars i compartir de somnis i d’incerteses en tots els escenaris de la nostra vida…

Resolución de ser feliz

 por encima de todo, contra todos

y contra mí de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor del corazón.

A l’autobús, evocant de memòria els versos de Gil de Biedma, adonant-me que em falten butxaques per guardar tot i tant com m’has donat escoltant-me, escoltant-te, amor.

VELLS SECRETS

4

Quan era petit, si em preguntaven què volia ser quan fos gran, jo sempre contestava el mateix: quan sigui gran vull ser el vent.

I ara no en tinc prou de voler ser el vent. Ara, ja vull ser altres coses.

Quan eres petita, si et preguntaven què volies ser quan fóssis gran, jo sé que tu sempre contestaves el mateix: quan sigui gran vull ser la pluja.

I ara no en tens prou de voler ser la pluja. Ara, vols ser altres coses.

En el fons, voler ser el vent o la pluja, participa de la mateixa incertesa que et planteja sempre un futur o altre: i després què?

Què hi ha més enllà de voler ser un aiguat o una ratxa de mestral?

I res, que demà tampoc serà el dia D. Que estàs atrafegada. Que no et va bé de veure’m. I que m’ho has dit amb aquell fil de veu menut, menut, com un ble de llum trobat enmig de l’herbam després d’allò que tu volies ser quan eres petita.

I tu: però tu estàs bé? I jo: que sí, que sí, però t’he de dir una cosa. I per dins:

 Aprendre que en certesa

 res no tinc si no m’ho dónes.

A fer que el cor sempre es commogui

 pel fràgil gest de la bellesa.

Aprendre que sóc només si existeixes

 i és aquesta mesura la que vull i em defineix.

 
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

I tu: Doncs res guapu, un petonet. I jo: un petó. Boranit.

Mutis. Teló. Insomni.

BUIDAT

0

Conduir lent, baixant de Prades, fins al Coll d’Albarca. Admirar-ne la vall, Siurana entrellucada al fons. Cotons d’alzines. Cotxes de diumenjaires a banda i banda de carretera escombrant els boscos. Verema de pàmpols daurats i gotims melosos feta per gent de color, a Cornudella. Remuntar el Coll d’Alforja amb el Montsant emboirinat al davant, majestàtic, eternament lunar. Al cedé, Ovidi Montllor diu "Coral Romput". Sentir-se a voltes molt ple. A voltes, com buidat.

FRESC

1

Us coneixeu de l’escola. Totes dues sou de Tarragona. Ara estudieu a Barcelona i us havíeu perdut la pista una bona pila de temps.

Tu, tens vint anys i  després de d’equivocar-te en triar el batxillerat de ciències i començar econòmiques, ara fas tercer de periodisme. A la facultat cadascú va la seva bola i tothom sembla que porti l’uniforme d’estudiant de periodisme, no és com abans -dius- que hi havia més mogudes. Enguany has descobert que t’agradaria fer, en acabar periodisme, alguna cosa relacionada amb Història de l’Art. N’estàs enamorada d’aquestes coses. Mentrestant, guanyes quatre duros treballant com a redactora i càmera en una tele local, els caps de setmana.

Durant aquests tres anys has canviat tres vegades de pis, vas acabar bé amb la Natàlia -hi ha amigues amb qui no es pot anar a viure mai-, ara vius amb gent més gran -tenen 24 anys i la cosa canvia-. Aquest estiu, a l’Ecuador, vas quedar fascinada per un noi que t’explicà a cau d’orella les peculiaritats de l’art colonial del centre de Quito, però la cosa no va passar d’aquí. Allò amb aquell cambrer fa temps que es va acabar. Ara no estàs amb ningú.

Tens ganes d’estabilitzar-te una mica. Trobes que ara és el temps de ser a Barcelona tot i que a Tarragona la gent comença a moure’s i t’agradaria tornar-hi. Sigui com sigui necessites el mar i t’agradaria que avui plogués perquè així potser el partit que et toca cobrir, s’ajorna.

Tu, tens vint-i-un anys i estudies filologia àrab. Et va xocar que el primer dia de classe un professor us digués que per molt que treballéssiu, al final de la carrera amb prou feines sabríeu passar una frase d’àrab d’activa a passiva. A la teva facultat hi ha de tot: gòtics, mangas, popis i raperos. També algun gai. Als primers anys no gosen però al segon, tots surten de l’armari. Puntualitzes que cal diferenciar entre gais i locas.

Surts amb un noi de Tarragona. Vau ser molt amics i tal però ell tenia problemes d’autoestima i ho vau deixar córrer durant una temporada. Li ensenyes una foto que portes al mòvil. Aquest estiu ho heu tornat a provar i la cosa sembla que va com una seda. Ell ha de venir a fer un curs de disseny a Barcelona i us veureu més i serà genial, genial.

Enguany la teva germana va fer divuit anys i els pares li van regalar un viatge a Mèxic. Ella volia anar més rotllo platges i tu més rotllo arqueologia. L’huracà Emile us va agafar de ple a l’hotel. Va ser divertit. No, fa temps que no saps res de la Laura; un dia te la vas trobar de xiripa al Port. Sembla que encara estudia als Estats Units. A l’estiu treballes a una botiga de roba l’encarregat el qual es tirava la germana de la caixera però  no entens perquè paga el sou i els capricis de la caixera si es tira a la germana. Penses que hi ha alguna cosa que no quadra…

El tren arriba a Tarragona. Totes dues agafeu les motxilles i baixeu. Cap de les dues no us heu adonat que el noi que llegia al vostre costat, no ha passat pàgina en una hora de trajecte de tren.

 

 

 

 

 

 

 

 

PETIT GRAN INVENTARI D’ARTISTES DESCONEGUTS (II)

0

Danone, Guadalupe – Ballarina i actriu mexicana. Després de fer algunes pel·lícules de baix pressupost al seu país natal  com Natillas a mi i El abuelo tiene un flan va estar a punt de treballar a les ordres de Buñuel. De la mà del director txec Mirolsav Yoplait provà fortuna a Hollywood sense cap mena d’èxit. Famosa pels seus escàndols sexuals, morí a Los Ángeles quan Yoplait la sorprengué al llit amb l’actor també txec Vaclav Txamburcí.

Gelocatile, Emile – Dramaturg francès. Fortament influenciat per l’expressionisme alemany, cal destacar la seva obra més famosa: "El Crit" -inspirada en el quadre de Munch- on tres actors, alternativament, sortien a l’escenari a cridar durant 3 hores cadascú. Els espectadors que aguantaven l’espectacle eren obsequiats amb uns bombons l’envoltori del qual hi havia la firma del dramaturg.

 

Jolms, Txerloc – Psicoanalista i escriptor alemany. Malgrat que publicà diversos relats policíacs protagonitzas pel detectiu privat Arthur Conan, ambientats en el Londes victorià, no adquirí mai prestigi literari en vida. La seva tesi doctoral sobre els transtorns de la personalitat estudiats en el seu pacient i amic L.M. Ental Ghuatsonn, li valeren una gran reputació mèdica. 

PETIT GRAN INVENTARI D’ARTISTES DESCONEGUTS (I)

1

Clítoris, Tatiana – Escriptora de contes russa. Sota el mecenatge del zar Nicolàs, va ser envejada a la cort per la seva facilitat de fer-se fonedissa entre les cambres secretes del Palau d’Hivern. Malgrat ser traduïda a una grandíssima quantitat de llengües d’arreu del món, sempre va ser ignorada per la literatura feta pels homes.

 

Suzuki, Yamashimo – Ballarí  i gastrònom japonés que va viatjar a Catalunya al segle XVI. Se li atribueix la invenció del pa amb tomaca. Davant un pagès local que no sabia com menjar-se les dues coses a la vegada, el japonés se li acostà i se li presentà: "Suzuki". Diuen que el pagès va tenir una revel·lació.

 

Wimbledon, Charles G. – Pintor anglès dels anys 40. Hereu d’una família noble de terratinents d’Anglaterra. Va renunciar a la seva herència i posició per dedicar-se a experimentar amb la marihuana. El seu famós quadre De la terra a l’herba influencià el moviment beat.

 

IRREMISIBLEMENT

0

Pensava que l’aigua esbargiria una mica la pesantor de l’aire, però en sortir del metro, dues parades abans de la que tocava per tal d’estirar una mica les cames a glops d’aire renovat, ja he vist que res de res.

En el fons tenia por. Una por estalonada contra les parets relliscoses de cada diminuta gota que se m’ha posat a ploure al damunt. La por inefable de no concedir-me més recursos d’ajornament per parlar-te i deixar les coses clares entre nosaltres.

T’he trucat i m’ha anat bé sentir la teva veu. Tant bé…! Tu m’has dit que no t’hi entens amb aquesta ciutat, entretallada, perquè no tenies cobertura i moltes de les coses me les he hagut d’inventar que me les deies.

Però no he abusat de la imaginació. Jo també t’he fet un relat domèstic del que sóc i hem rigut. M’ha anat bé sentir la teva rialla. Tant bé…!

He decidit no rematar la feina i deixar la meva confessió per la setmana que ve. De tu a tu. Deixar-la en els teus ulls més que en les teves orelles. M’ha semblat ridícul haver de dir-te tot d’aquestes coses entre "em sents?" i "et perdo…".

Borges va dir que si se li concedís el dret de tornar a viure, cometria més errors dels que va cometre.

Jo en deu, cent, mil vides recomençades tornaria a enamorar-me de tu irremisiblement, ho sé.

BING BANG

0

Ptolomeu diria que sóc jo que giravoltava al teu costat. Copèrnic, que eres tu qui feies la papallona.

I ambdues explicacions són vàlides en la mesura que som ja planetes i sols i estrelles a punt a punt de col·lisionar.

He de començar a ser un altre perquè els altres em diuen, de tu, que potser no t’agradarà aquest en què m’he convertit.

Demà et diré que he de prendre un altre camí. Que no puc escortar les teves incerteses com fins ara.

Perquè ara ja faria trampa a la balança. 

M’amagaria conills a les butxaques.

Apuntaria lectures del gas i de la llum falses.

Diria als nens que els reis, són els pares.

AS TIME GOES BY

2

Dies enrere el temps era només petit.

Vull dir que sempre hi ha el temps gran i el temps petit.

El temps gran és el que regeix l’horari de corbata i els cafès aigualits d’ansietat i córrer, córrer, sense arribar a ningú gairebé mai.

El temps petit, en canvi, és el dels llibres que no agraden a ningú més que a tu. Les cançons que no agraden a ningú més que a tu. Les llàgrimes que vessen els ulls que no agraden a ningú més que a tu.

El temps petit és el de riure per tot i saber què i qui i com, sobretot qui. Sí, sobretot, qui. 

I ara només hi ha temps gran. I aquest temps es farà més gran, encara. I el petit també s’anirà tornant gran perquè el que et vull dir potser no et sorprendrà però segur que no t’agrada.

O potser sí.

No, ja fa temps que parlo només des del temps gran. I tu també encara que no ho arribis a escriure mai en cap ànima de les meves.

Encara que el teu temps sigui només el temps i jo quelcom a esborrar, doncs això, amb el pas del temps.

O potser no.

REBULL

0

Aquesta tarda al Centre de Lectura de Reus es posarà fi a les jornades que des de dimarts, s’han dedicat a analitzar la relació entre l’escultor Joan Rebull i les avantguardes dels anys 20 i 30.

Després de la bona acollida que va tenir l’exposició que es va fer l’any 2004 al Reina Sofía de Madrid, en Joan Abelló Juanpere, comissari d’aquella mostra i apassionat de l’obra de l’escultor, va decidir tirar endavant aquest congrés.

He d’agrair que en Joan tingués l’amabilitat de convidar-me a participar en aquestes jornades després de llegir els articles que jo havia publicat a la revista del Centre de Lectura de Reus sobre Rebull, per l’interès que sempre m’ha suscitat la seva obra i per la relació que va tenir l’artista amb el meu besavi matern, Conrad Felip Pagès i després amb el meu avi, Conrad Felip Sugranyes.

La meva xerrada va ser programada per dimecres dins el títol de "Joan Rebull i la Nova Figuració", vaig poder assistir a totes les ponències que es van donar aquell dia.

 La de la Teresa Álix, que va traçar unes interessans relacions entre alguns dibuixos de Rebull i d’altres de l’escola futurista; la del Pepe Corredor-Matheos que va posar de relleu la atemporalitat de l’obra de l’escultor i  la de la Teresa Camps que va fer un repàs a la figura femenina de l’època a partir d’alguns models de Rebull.

Després d’un animat dinar que el mòbil no va deixar gaudir del tot al Sr. Corredor (tot just se li havia atorgat el Premio Nacional de Poesía) em va tocar a mi. Vaig centrar la meva intervenció en la necessitat de no veure l’obra de Rebull com només una obra que propugna el neo-classicisme, sinó com una obra plenament moderna i malauradament poc difosa i coneguda.

La cirereta al pastís, la taula rodona posterior on a les persones citades, s’afegí Daniel Giralt-Miracle, que va fer una breu dissertació tot comentant l’anècdota sobre la resposta que sempre donava Rebull quan se li preguntava quina mena d’escultura feia: "jo faig escultura de la bona", contestava l’artista.

Una gratificant experiència que esperem que permeti que, de mica en mica, l’obra de Joan Rebull i Torroja sigui valorada justament.