Els dies i les dones

David Figueres

#90AMBFERRATER

3
Publicat el 17 de maig de 2012
El proper dia 20 de maig de 2012 Gabriel Ferrater hagués fet 90 anys.

Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d’una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscients que malgrat aquesta mancança, l’obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, us convido a tots aquells que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d’ell, que us uniu a aquesta celebració.

Fem que el proper dia 20 de maig la veu de Gabriel Ferrater i Soler torni a fer-se present a la xarxa.

Que els seus versos, les seves paraules, les seves idees, facin possible que almenys per un dia, tot quedi tintat color olor de poma!

S’ha creat un esdeveniment a Facebook

Podeu seguir i piular Ferrater a @GabrielFerrater i proposem #90ambFerrater com a etiqueta.

Participeu-hi!

LLETRA A NA BABALUSA

9
Publicat el 15 de maig de 2012
Poca gent ho sap però jo sóc mallorquí, Xesca. O almenys això és el que he sentit a dir tota la vida per casa. Entenem-nos. No és que ho posi al carnet aquell de les pertinences. Ho posa en el carnet de més abans. Aquell de la concepció. Perquè es veu que els meus pares, executaren el que no sé si tenien projectat encara, a l’illa de Mallorca. Va ser durant el seu viatge de noces. I és clar, una vegada a Reus, l’Estat Major de la Poca Feina, comptava mesos com qui passa rosari. Però re de re. Per molt que es donessin a la malvolença, els comptes sortiren. Ni Pasqua abans de Rams ni Retorn del Jedi abans que l’Imperi contraataqués, Xesca. Els penals, pel futbol. Colla de corbs Guruzetas!

Per això, aquest cap de setmana, que t’hem vingut a veure, Xesca, tot m’ha resultat un poc més familiar. I mira que l’hostessa aquella del Ryanair, prima com un filferro, ens ha fet patir d’anada. Per mi que les tanquen a la bodega i les alimenten només de xocolatines i tabac mentolat. Li anava balder l’uniforme. Portava els ulls pintats com un ós rentador (allò que els castellans en diuen mapache). Patíem per si amb una turbulència d’aquelles la faldilla no li tirés avall i és quedés com la Generalitat es queda quan paga les picossades que paga a l’amo de la nina per fer-nos viatjar de qualsevol manera: amb calces.

Son Bieli, a Búger, és un refugi a recer de tot. S’hi veu al fons Sa Pobla. Hi respira l’aire que es veu que corre de la badia de Palma fins a la d’Alcúdia. N’Antoni Caimari és un home savi i tot ple de bondat. Només arribar ens va mostrar el seu Art. Damunt el piano fa anys que hi deixa anar tot de ritmes que venen del seus admirats Bach i Beethoven i que ell n’ha sabut beure i deixar anar en forma de composicions personalíssimes. Música contemporània. Probablement no el vam gaudir com ens mereixíem ni com es mereixia.

I és que hi ha persones, Xesca, que deuen tenir ànima de bolero. Ho dic per aquell del situmedicesvenlodejotodooooooo… Hi ha gent que només coneixes de tecles i pantalles però saps que és igual que només siguin noms i bits. Ja passegen pels que ets sense voler. Perquè hi ha dies que el que trames a això dels blocs no saps si… Vols dir que… Avui no sé… I resulta que de sobte reps l’avís d’un comentari, Xesca, i tot és festa i alegria. Així ens vam conèixer, te’n recordes? Així ens vam fer. Com amb la Victòria. Com amb la Roser… Què se’ls pot negar a aquestes dones? Quines organitzadores no fóreu! i l’Elisenda i en Javier, és clar!

Sempre tinc present allò que deia la Monsterrat Roig: escriure és un plaer solitari i un vici compartit. I si n’hem estat de viciosos aquest cap de setmana! Xiiiiist. Aturem-ho. No caldria passar-nos de frenada. Les procacitats de la nit no van passar de fer tornar a omplir d’aigua el Túria amb la del Tevere. El so dolç d’un batall ens va desfer la una i les dues. Algú m’emocionava perquè havia oblidat de comprar sa sipi per l’arròs brut de l’endemà. Tot entre gintònics i herbes dolces i seques, com són les batalles dialèctiques perpetrades per gent intel•ligent. La gent que fa temps que construeix el país on ja som i que alguns ni volen, ni veuen.

Quin fester no férem Xesca! Hi hagué gent sàvia que ens va dir que ja podíem córrer a posar-hi llacets i cintes al que escrivíem perquè amb això de les tauletes la gent ens voldrà llegir més i millor. Que teníem el dret de dir que des d’una pantalla també se’n pot fer de literatura i de la bona. Que som el demà escandit d’ara. Que som els agosarats que donem el que tenim damunt el teclat perquè el paper, per molt que diguin, ja és una mica d’ahir. I si bé som legió els qui encara quan comprem un llibre, el primer que fem és olorar-lo, també el perfum invisible de la lletra projectada exhala l’aroma secret de les paraules que s’endinsen en el que ets i no et deixen, Xesca. No et deixen.

En Marc ens va donar a conéixer el que escrivies de més íntim. I a mi em va quedar un aforisme que tu deixares escrit en aquella plagueta Warholiana que et regalaren. “Parleu dels altres, perquè de vosaltres, ja en parlen ells”. Que ho podries haver tingut al capçal del llit i que jo penso –penso llegir-te tota de dalt a baix!- que és una màxima que pot resumir el que tu has fet com a escriptora i com a amant de la vida. Si és que una cosa pot fer fora a l’altra.

A Pollença, pel moll, els teus, ens mostraren l’escenari d’alguns dels teus passatges novel•lats. Tamarells arrelats davant la mar. Feia un dia rúfol. El cel era tot ratllat de màstils. I el Gregaló, ara amb un motor nou de trinca, bressolant-se lentament damunt la llenguassa verdosa del port, ens donava la metàfora senzilla però poderosa d’haver guanyat en potència però no pas en velocitat. Com en l’escriure. Ens hem de fer potents en experiències, però encara allò d’apressar-se lentament, guanya.

I és que jo ho sé que t’hagués agradat agrair-nos personalment a tots que hi fóssim. Que haguessis dit al Biel que no pari de ser mai desmesurat i ubèrrim de saviesa plaguetaire i textual. Al Vicent i a l’Assumpta gràcies per deixar-nos formar part del xiringuito. Al Sebastià que teoritzés amb tanta riquesa i sensibilitat allò que som i fem. Al Ricard per fer-nos estremir amb un bocí de pa contra l’oblit i a la Maria per acompanyar-lo tota rialla plena. A la Carme-Laura per fer-nos sentir la força de l’Ebre. Al Benjamí per fer-nos saber el futur. A la Belén per comprovar que les conversions són possibles. Al Joan per la seva senzilla i amatent amabilitat. Al Joan Carles que cada vegada sigui més rizomàtic. Al Josep per haver estat tossut en construir un país que existeix. A l’altre Josep desitjar-li sort pels nous camins que ha d’emprendre. A l’Enric per haver-nos mostrat els estels que tenim al cor i a la Rosa que no s’escaparà, la propera vegada, de fer-nos saber les seves corrandes amb una ximbomba. I a tu Maria, que ho saps que en el contraban que gastes de menges, hi hauràs d’afegir, a la maleta, els somriures que ens deixares i que et tornem. Aquells que no cal facturar.

Del que els diries a la Roser i a la Victòria, és tota cosa vostra i jo no sóc ningú per imaginar-ho, ni dir-ho, ni re.

Blocaires amants de la llibertat i de la paraula. He estat feliç per tres dies en aquesta terra eixuta, seca, on Terra i Mar juguen a un ping-pong dialèctic de contrastos i racons i dóna una gent que t’obre casa seva i et fa sentir un més i et fa participar dels seus trulls fins i tot més enllà de l’univers únicament insular. En dono fe.

Que no passi gaire fins que ens tornem a trobar, blocaires. Que no passi gaire fins que ens tornis a apagar un foc o altre, Xesca.

DIRÉ EL QUE EM FUIG. RECORDANT GABRIEL FERRATER

3
Publicat el 7 de maig de 2012

Amb motiu del 40è aniversari de la mort i del 90è aniversari del naixement del poeta Gabriel Ferrater, el proper dijous dia 10 de maig a les 20:30 h i dins el marc del XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona us convidem a l’Ateneu Layret a retrobar la seva paraula.


http://ateneulayret.wordpress.com/2012/05/07/dire-el-que-em-fuig-recordant-gabriel-ferrater/

Gabriel Ferrater. Diré el que em fuig
Lectura dramatitzada de textos de l’autor
Proposa i diu: David Figueres
Entrada gratuïta

M’agradaria molt que m’hi acompanyéssiu!

COLLIU LA ROSA DE DIA

0
Publicat el 3 de maig de 2012
Tens el cap molt lluny d’on ets ara, Alexandre Caylà. Potser per això ni te n’adones que has sortit a fumar al balcó amb pilota picada. La veïna del davant, que ja fa molta estona que rega uns geranis que no necessiten tanta aigua, et ressegueix el cos i s’hi deixa emportar en una platja deserta que ha vist en una revista, a la pelu, i et diu que li facis l’afer, a poc a poc, com una vegada recorda que li feia el que ara ronca encara al llit conjugal. Tu només la saludes. Et rasques una mica l’escrot per violentar-la. Plega la regadora de llauna, ruboritzada, i torna al reducte de pau i tranquil•litat i avorriment. Busques a veure si hi ha una altra víctima. Però tothom encara dorm dins aquest matí de dilluns.

Passen núvols com baluernes sordes. I tu fumes amb el cap emboirat de gintònic i de xupitos de tequila. El fum et fa bé. Et desentumeix els records. T’havia trucat la teva amiga Georgina Homedes. Ho fa de mes en mes quan no té ningú que li escalfi la vida. I això que moltes nits t’ha deixat només un sofà per dormir-la la nit, perduda, amb només quatre magrejades a la barra d’un d’aquells locals infectes del Gòtic que tant li agraden, amb parroquians que li diuen obscenitats. La Georgina havia publicat finalment una novel•leta horrorosa i incomprensible plena de punts i coma. La presentava. I tu no tenies res millor a fer.

Total, que la presentació, el dia abans de Sant Jordi, era precisament en un d’aquells locals atapeïts d’escai i de miralls i de senyors i senyores d’edat indeterminada que beuen coses d’abans de la guerra del catorze i no se n’amaguen, al Gòtic. I la vas veure. Allí, asseguda tota recta, molt Rottenmayer, entre un surfista xilè de mandíbula afilada i mans llargues, i un altre element de sexe indeterminat que portava una gorra del Betis i que volia que tot semblés modern. A ella, rossa d’escàndol, d’ulleres de sol, d’enlluernament, rossa, rossa, te la trobaves cada dia a l’autobús que connectava la parada del tren fins a la feina. A ella el bus l’escopia dues parades abans, a una Multinacional plena d’altres rosses i d’altres rossos.

Vas passar de seguida del que la Georgina explicava, amb molts punt i coma, i vas començar a refer la teva companya de bus amb els ulls. Se’n va donar. I primer reia feta una roella entre el blat. Però després ja no. I tu bevies, com sempre fas en casos així, per perdre els papers el més aviat possible. I quan la Georgina va haver acabat i se’t va abraçar exageradament i tu li vas saber a les pupil•les, rere les ulleres de pasta, que eren moltes les coses que t’abraçaven i no pas la Georgina sencera, et vas dirigir cap a la jove valquíria que et feia passar millor cada matí el cafè amb llet amb tot de fantasies poc elaborades donat les hores del dia en què es produïen.

Destruïa el català. Aniquilava el castellà. Esfondrava l’anglès. Però tu li assolaves la pell tancant els ulls així com d’interessant –ultima remesa de lentilles ja una mica caducades- i assenties i li reies les gràcies i les desgràcies, almenys les poques que vas arribar a pescar. I li vas contar tot això de les roses i del drac i del cavaller i de la Georgina que éreu amics de feia mil anys i que era una graaaaan escriptora i ella et va dir que li havia agradat taaaaaant la seva novel•la i tu li vas dir que també, què carai, però que tu eres més de poesia.

Li vas deixar rodolar a l’orella el poema de Carner, enamorar-se, defallir, i Ella va dir-te si nos vamos ahora mismo, ia? I tu li vas contestar de acuerdo, ia. I vas buscar un taxi que tingués l’animeta maragda al sostre. I ja a dins, abans que el taxista li preguntés on s’havia d’anar, ella et va deixar la llengua posada a dins l’esòfag i va donar unes instruccions imprecises al conductor i va continuar la recerca de moltes coses ocultes. I tu et vas sentir una mica violent perquè sonava Chiquetete i tot era una mica borrós de tequila i de Georgina amb molts punts i moltes comes.

I a casa seva el drac i la damisel·la i el paio aquell de la llança es van fer fonedissos. I vau estar tota la nit entre tanques i jardins. Només quatre pauses de sucs de fruita, de galetes de xocolata, per veure-la amb tot el seu esplendor de malucs amples i de pit esmussat i de rialla perenne i tot aquell bé de Déu d’or descenyit pertot….

Ara que a ella tampoc no li fa res sortir al balcó tal i com va venir al món fa una trentena escassa de primaveres al lander de Schleswing-Holstein, t’agafa el cigarret i fuma i estossega i somriu perquè ni ha fumat, ni ha estossegat, ni ha somrigut mai, conilla, un dia de Sant Jordi de Barcelona que us passareu sencer al seu llit, gronxant-vos tendrament i deixant els gessamins, per quan tregui el nas la lluna, com ha de ser.