Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Ferrateriana

FERRATÉ A FAVOR DE FERRATER A FAVOR DE FERRATÉ…

0
La Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona és dalt del mercat. Una construcció amb el formigó a la vista: tot del gris granulat. Unes escales mecàniques. Hi arribem aviat. Fumem mentre prenem la vista dels trens ferrocarrils que als nostres peus van cap a Barcelona, cap a Terrassa. Capvespre del tot fosc. Si som aquí, és per sentir parlar de dos germans. Dos germans de Reus. El Gabriel i el Joan. Dos monstres de les nostres lletres. Monstres dels que fan por per la seva intel•ligència, pel molt que han aportat a la cultura amb la seva lucidesa. Gabriel Ferrater. Joan Ferraté. Grafies diferents, saviesa compartida.

Sant Cugat, aquests dies, com tots els novembres del món, celebrà la tretzena edició del seu Festival de Poesia. Se’n recorden molt del Gabriel a Sant Cugat. Hi va perdre la vida el 1972. Contrasta amb la poca memòria que se’n té on va néixer. Tret de l’heroïcitat dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i el Premi literari per a joves escriptors des de fa 34 anys, el desert més escandalós.

En el marc d’aquest festival, doncs, la biblioteca ha demanat a Jordi Cornudella, editor, poeta i marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater, posaria la mà al foc que també del Joan, que ens il•lustri sobre aquest parell. Cornudella comença pel canvi del cognom. Sense donar una explicació exacta, resalta com Gabriel no va normalitzar del tot el seu cognom (Ferreter hauria estat el correcte) potser per no ser confós amb Joan Puig i Ferreter.

Cornudella fa notar l’excentricitat, beneïda excentricitat, dels Ferraté-Soler, pares dels literats. Una casa plena de llibres. La llibertat per llegir el que sigui. Els dos anys que es portaven un germà de l’altre –Gabriel era el gran- i que marcà, tant en experiència com en lectures, a tots dos. La fascinació compartida per Carles Riba. El poeta d’adolescència de Gabriel i al qual Joan arriba més tard. La confluència, però, en tots dos, d’adaptar els conceptes analítics de l’autor de les Elegies de Bierville a l’hora d’exercir la crítica, del que fos.

La poesia marcarà a tos dos germans. Tots dos n’escriuran. Una altra coincidència: la brevetat d’ambdues produccions. Més dilatada la de Joan, que mai es considerarà un poeta amb totes les lletres, sinó un senzill imitador, un profund lector; més concentrada la de Gabriel executada del 1958 al 1963. La irrupció el 1960 del primer llibre de Gabriel Da nuces pueris en el panorama literari del moment, no té una recepció crítica adient. Arthur Terry, crític anglès interessat per la literatura catalana, llavors, en fa notar la seva clara influència dels poetes anglosaxons, especialment la de Philip Larkin (Hi afegim nosaltres: tot i la influència clara que s’hi veu, és curiós com Larkin no apareix en els papers privats de Ferrater; per exemple, en les anotacions que es poden consultar –Imprescindible Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida- en un exemplar de Les dones i els dies on Ferrater anota les influències que detecta en els seus poemes). No serà fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, recopilació dels seus tres llibres, que no li arribarà la consideració que es mereix.

Mentre que la carrera de Joan es desenvoluparà dins del món estrictament de les lletres, lectures adolescents de filosofia, especialment de Plató, portarà al Joan a estudiar Clàssiques i a no moure’s d’aquesta disciplina fent aportacions dins el món de la crítica literària d’un altíssim nivell. Farà de professor universitari a Cuba i al Canadà. Devem a ell, per posar un parell d’exemples, fer-nos conèixer Cavafis i “rentar” la cara a la poesia d’Ausiàs March.

Aquesta línia serà discontínua en Gabriel. De la febrada inicial de l’interès per l’àlgebra –arribarà a matricular-se a Ciències Exactes sense acabar mai la carrera- Ferrater anirà col•leccionant aquestes rauxes. Una visita al Prado, el 1947, el farà interessar per la pintura. Començarà a publicar-ne crítiques a “Laye” on farà amistat amb el nucli de poetes de l’anomenada “Escuela de Barcelona” (Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i José Luis Goytisolo, més tangencialment) i amb Jaime Salinas, fill del poeta Pedro Salinas, que li obrirà el món de l’alta cultura.

En el camp de la crítica, profusament tractada per tots dos germans, Cornudella fa notar la bel•ligerància de tots dos contra el que ells consideraven que calia carregar. Més acadèmica la del Joan, més col•loquial la del Gabriel, però tots dos, fent ús d’un discurs inapel•lable, brillant, sabent en tot moment, com seduir a les intel•ligències i sempre batent-se contra els grans, mai caient en contestar les impertinències intel•lectuals de la morralla lletraferida.

Acabada la seva etapa poètica, a partir del 1964, Gabriel s’interessa per la gramàtica. La lectura de la gramàtica catalana de Badia i Margarit, el porta a posar-se les mans al cap i llençar-se al seu estudi. Tot i que Gabriel tindrà a Sapir, Meillet o Benveniste com a miralls, la lectura de Chomsky i la seva gramàtica generativa, farà que Gabriel comenci la difusió d’aquests estudis renovant totalment la gramàtica a Catalunya i a Espanya. La lectura de Chomsky, a més, fou també un moment de convergència intel•lectual de tots dos germans; tots dos somoguts per la modernitat dels plantejaments de l’americà.

Tot i la brillant carrera universitària de Joan, és curiós com a Catalunya, Gabriel aconsegueix una gran reputació com a docent, sobretot quan comença a donar classes a la recentment creada Universitat Autònoma. Els aires de renovació general que porta el maig francès del 1968 –Ferrater vestia texans des del 1963, però, aclareix Cornudella- troben en Gabriel, iconoclasta, poc donat al servilisme acadèmic, el personatge perfecte per ser idolatrat per una joventut que necessitava trencar amb la grisor imperant. Segons Cornudella, és en aquesta etapa, que el mite de Gabriel, comença a trenar-se. Joan Ferraté, en jubilar-se, no rebrà cap invitació de cap Universitat Catalana per a fer-hi alguna conferència o classe. Res de res.

Preguntem a Jordi Cornudella per l’estat de l’obra completa de Gabriel Ferrater. Cornudella fa un llarg silenci. Ens diu que hi ha un contracte signat, des de fa 3 anys, però que no hi ha diners. Tampoc un interès real dels responsables editorials per publicar una obra important però amb poca tirada comercial. Resignació. Sembla que la burgesia actual, lluny de seguir la tradició de la seva generació precedent d’invertir en cultura, prefereixen invertir en altres coses. Ens estem de comentar que la biografia de Salvador Espriu (magníficament escrita per Agustí Pons) va rebre l’ajut de la Caixa. Els mateixos que donen opció, a la seva web, d’usar el valencià com a llengua; els mateixos que regalen subscripcions al Mundo als seus clients. Una de freda i una de calenta.

Joan Ferraté va suïcidar-se el 12 de gener del 2003 al seu pis de Barcelona. Com el seu pare. Com el seu germà. Potser, com la seva mare. Les raons poc importen. El seu llegat és ric. Viu. D’una intel•ligència diàfana. Clara. Un diàleg, els dels germans Ferraté, Ferrater, que va ser sempre a favor d’aquella felicitat que un dels grans amics de tots dos germans, el poeta Jaime Gil de Biedma, preconitzava. Felicitat, la nostra, per poder passar aquesta nit de Sant Cugat, amb un dels màxims coneixedors del que s’empescaren el Joan, el Gabriel. Dos germans de Reus. Dos monstres de les nostres lletres. Grafies diferents, saviesa compartida.

(Article publicat a Núvol el 23/10/13)  

VEUS BAIXES A BARCELONA

0
Publicat el 19 de juny de 2012
Una de les aportacions més importants en aquest 90è aniversari del naixement de Gabriel Ferrater ha estat el número 0 de la revista digital Veus Baixes amb el seu Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S.T. Sampol i Enric Blanes, han sabut contactar amb aquells que tenien alguna cosa a dir sobre l’intel·lectual reusenc.

Les aportacions són d’un altíssim nivell i aporten un material valuosíssim per entendre i admirar encara més Ferrater. Rigorositat i entusiasme lector.

Aquest dijous dia 21, a les 19:00h, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona, Miquel Àngel Llauger, Enric Blanes, de la pròpia revista i Dolors Oller i Narcís Comadira, en faran la presentació.

En acabat tindré el plaer de poder llegir un grapat de poemes de l’homenatjat.

Ferraterians, us hi esperem!

#90AMBFERRATER

3
Publicat el 17 de maig de 2012
El proper dia 20 de maig de 2012 Gabriel Ferrater hagués fet 90 anys.

Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d’una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscients que malgrat aquesta mancança, l’obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, us convido a tots aquells que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d’ell, que us uniu a aquesta celebració.

Fem que el proper dia 20 de maig la veu de Gabriel Ferrater i Soler torni a fer-se present a la xarxa.

Que els seus versos, les seves paraules, les seves idees, facin possible que almenys per un dia, tot quedi tintat color olor de poma!

S’ha creat un esdeveniment a Facebook

Podeu seguir i piular Ferrater a @GabrielFerrater i proposem #90ambFerrater com a etiqueta.

Participeu-hi!

DIRÉ EL QUE EM FUIG. RECORDANT GABRIEL FERRATER

3
Publicat el 7 de maig de 2012

Amb motiu del 40è aniversari de la mort i del 90è aniversari del naixement del poeta Gabriel Ferrater, el proper dijous dia 10 de maig a les 20:30 h i dins el marc del XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona us convidem a l’Ateneu Layret a retrobar la seva paraula.


http://ateneulayret.wordpress.com/2012/05/07/dire-el-que-em-fuig-recordant-gabriel-ferrater/

Gabriel Ferrater. Diré el que em fuig
Lectura dramatitzada de textos de l’autor
Proposa i diu: David Figueres
Entrada gratuïta

M’agradaria molt que m’hi acompanyéssiu!

40 ANYS SENSE GABRIEL FERRATER

5
Publicat el 27 d'abril de 2012
Tal dia com avui, de fa 40 anys, moria a Sant Cugat del Vallès Gabriel Ferrater. Pels qui transiteu per aquestes pàgines digitals amb una certa assiduïtat sabeu l’admiració que li tinc.

Afortunadament no sóc l’únic. I cal dir que en els darrers anys, la figura de Gabriel Ferrater, gràcies a l’esforç de moltes persones per allunyar-lo del personatge que va ser i presentar-lo com l’intel·lectual de primer ordre que és, gaudeix del just reconeixement que algú de la seva talla mereix.

A l’encert de publicar l’edició definitiva de Les dones i els dies, el volum que recull la totalitat de la seva obra en vers, en edició de butxaca pel marmessor de la seva obra, Jordi Cornudella (n’esperem amb candeletes la publicació de la seva obra completa) i que ha permès tornar a l’actualitat, si és que mai n’havia marxat, l’obra d’uns dels poetes cabdals per entendre la poesia catalana del segle XX, cal afegir-hi altres iniciatives.

El documental Metrònom Ferrater també ha estat un acte d’amor en vers Ferrater. No m’hi estendré perquè ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Fins i tot fa uns dies vaig descobrir gratament que Ferrater és present a Twitter (proposen #40senseFerrater per homenatjar-lo). Vaig posar-me en contacte amb els responsables del compte i em van confirmar que els seguidors i els retwitts són constants, una bona mostra de la vitalitat de l’obra del reusenc.

Si no fos per tot el que deia (la vitalitat d’un escriptor és que es llegeixi i es tingui present) probablement hauríem de tocar la cresta als que manen de dalt. Tret d’un homenatge que el Centre de Lectura de Reus va organitzar al mes de març, aquest aniversari del seu decés i al commemoració del seu 90è aniversari quedaran oblidats, com sempre, per l’oficialitat.

Ho deia Jaume Subirana, amb la seva lucidesa habitual, quan afirmava “que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle”, per tal que els de la corbata corrin a llogar el Palau i el Sr. Ollé hagi de treure’s de la màniga un espectacle.

Per cert, no trobeu que es podria fer un espectacle teatral magnífic només amb els poemes In Memoriam i Poema inacabat de Ferrater?

Per tot plegat, us emplaço que si ve el dia d’avui pugi quedar una mica a mercè dels quatre que no oblidem i del reguitzell d’articles pornogràfics que una mort com la de Ferrater, suscità, suscita i suscitarà, sí que estaria bé que almenys el proper dia 20 de maig 90è aniversari del seu aniversari Gabriel Ferrater sigui present pertot.

Posem fil a l’agulla?

J. V. FOIX: TOT MUDA I TOT ROMAN

2
Avui fa 25 anys que va morir el poeta J. V. Foix.
 
Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d’estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l’Ara més immediat.

Que parlaven de l’Ara, ho he sabut més tard. I és que als setze anys, jo era incapaç de poder copsar plenament la proposta poètica de Foix. Després, rellegint damunt aquella lectura primigènia, he anat desgranant significats i ambicions. I com és normal, en qualsevol autor important, els matisos han anat conferint a aquella primera lectura, la riquesa implícita de l’art magnífic de Foix.

Val a dir que la segona lectura important que vaig fer de Foix, va ser com a conseqüència de descobrir la tasca com a crític de Gabriel Ferrater. Llegir el Ferrater crític, pels qui no tenim una formació acadèmica com déu mana, és molt enriquidor perquè igual com la seva poesia, Ferrater parla a peu de carrer, sempre defugint el refistolament. Explica les coses tal i com ragen fent-se entenedor.

Joan Ferraté l’any 1987 va recollir en un llibret Foix i el seu temps, les conferències que Ferrater va donar a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967 sobre Foix. La relació entre tots dos va ser molt intensa durant els seixanta. Ferrater va copsar-ne la importància de la seva obra i va decidir tornar-la al lloc que es mereixia. Com a testimoni, els versos que el reusenc li dedica en el seu Poema Inacabat:

Vós, mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de Creus
(puix que sou al Port de la Selva)
comptant per mar (així faig veure
que jo també em dic mariner),
vós que trobeu per aquells quers
pedres tarades d’or orínic,
a vós que heu fet català el líric
vers de Bernat de Ventadorn (…)

Algunes d’aquestes conferènceis van ser enregistrades, d’altres van ser publicades a partir d’apunts. Sigui com sigui, el llibre sobre Foix, és encara del tot vigent i més enllà de les consideracions crítiques, importants i crec jo que canòniques, és un material valuós també per la contextualització històrica que Ferrater en fa comparant l’autor de Sarrià amb autors com Josep Carner i Carles Riba. Tant pel que fa a la seva poesia com a la consideració desigual que tots tres poetes van tenir per l’stablishment literari i polític del moment.

Conjuntament amb la biografia que en va fer Manel Guerrero J. V. Foix, investigador en poesia, crec que aquests dos llibres són una bona manera d’entrar en l’obra de Foix. De deixar-se endur pel corrent del seus versos, de veure’l no com un recuperador buit de mètriques antigues, sinó que algú que es va servir d’aquestes estructures per parlar del seu temps.

I és que de Foix hi ha una cosa que no he entès mai com és que no s’ha corregit: la repetida vinculació de molta de la seva obra al corrent surrealista. I és que si hi ha un mot que ha patit una degradació semàntica més espectacular en els darrers temps, ha estat el mot “surrealista”. Ara diem surrealista a qualsevol cosa que no entenem.

Més que surrealista, Foix era un hiperrealista. Bevia directament del que veia per fer-ne una recreació que anava més enllà del naturalisme. Un exercici que li permetia, així, de distanciar-se d’aquesta realitat refent-la en artefactes lírics eficaços i contundents.

No puc estar-me de copiar més avall, el poema que J. V. Foix va escriure en motiu de la mort de Gabriel Ferrater, sempre l’he trobat un poema colpidor. 

Per molts anys mestre Foix de Sarrià.

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
que aquella nit amb tremolor d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
—Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen…
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

Gener de 1973

J.V. FOIX

VISITA AL MAS PICARANY

0

El proper diumenge dia 6 de novembre a les 12:30h tots els que estigueu interessats en l’obra de Gabriel Ferrater, teniu una cita obligada al Mas Picarany d’Almoster.

Al mas, que va ser propietat de la família Ferrater i que seria un dels paisatges emblemàtics del poeta reusenc, s’hi tornaran a sentir els poemes del Gabriel de la mà d’un acte coordinat per la Isabel Olesti i organitzat per l’Ajuntament d’Almoster.

Aquesta vegada, a més, comptarà amb la presència de Ramon Gomis, autor de lllibre El Gabriel Ferrater de Reus.

Val a dir que el petit espectacle ja va poder-se veure fa uns mesos. Llegiu aquí la crònica que en vaig fer llavors.

Val molt la pena!

TOTS TRES, SI TU ENS AJUDES

1
Publicat el 19 d'agost de 2010

METRÒNOM FERRATER

Quan vaig conèixer Gabriel Ferrater, jo tenia catorze anys i set mesos. Acabada l’EGB, amb el cap ple de coses que ara jutjo molt poc importants, vaig començar el BUP a l’institut de batxillerat que a Reus porta el seu nom. En aquell temps l’institut ocupava l’espai que ara ocupa l’Escola Oficial d’Idiomes, més amunt de l’Institut Pere Mata. A l’entrada hi havia una fotografia de mida natural del poeta. És aquella del 1968. L’any que va publicar Les dones i els dies, el volum que aplegà els seus tres llibres de poemes. Texans, bambes i ulleres fosques. Un cigarret estisorat amb la mà esquerra.

 Haurien de passar uns quants anys abans jo no topés amb els seus poemes. Una vegada descoberts, però, em vaig convertir al seu Art de manera absoluta. De la febrada inicial de fer-me amb tot el que havia escrit Ferrater i tot el que s’havia escrit sobre Ferrater, la majoria subministrats per la Maria Pallach i l’Isidre Fonts de la llibreria Gaudí de Reus, vaig passar a una mena de letargia a l’espera de nous punts de vista, de nous estudis. Arribaren, però tots eren molt saberuts, acadèmics. Me’ls empassava, sí, però amb cada lectura, em quedava amb les ganes de tenir una visió més personal de Ferrater. Evitava, tanmateix, el retrat simple de poeta maleït que se’m donava amb tanta prosa de menuts com ha provocat la mort de Ferrater. Faltava que es donés veu a les persones que l’havien conegut de veritat i no a les que havien caçat al vol les quatre peces necessàries per confegir pornografia barata.

Ha tardat uns anys, però aquest retrat honest, desmitificador, sense afectacions, s’ha donat en forma de documental. El seu autor, l’Enric Juste. El títol Metrònom Ferrater. El documental que es va presentar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona el passat dia 28 de gener i al Centre de Lectura de Reus el 13 d’abril, és una d’aquelles peces que a tots els ferraterians, si em permeteu l’expressió, necessitàvem i esperàvem. La franquesa i elegància del plantejament i la riquesa de les diferents intervencions que se succeeixen, donen la visió d’un intel•lectual polièdric de primer nivell on l’adjectiu intel•ligent es posat una vegada i una altra en boca de tots els que hi intervenen. A Barcelona, l’Emili Manzano, productor de la criatura, va dir que Juste sap fer escoltar la càmera. És del tot cert.

Qui ens introdueix en aquest viatge per la figura de Ferrater és la seva germana Amàlia. El lloc no podia ser cap altre que el Mas Picarany. El llarg estiu passat durant la Guerra Civil. Hi ha una nostàlgia tel•lúrica en les seves paraules. A recer dels pins, del mas, l’Amàlia Ferraté i Soler, transita per la finca recuperant la veu perduda. La seva, la de la seva família. La dels seus germans Gabriel i Joan dels quals diu que era un plaer escoltar-los parlar de qualsevol cosa per la claredat dels seus arguments. Un apunt sentimental. Gràcies al documental, l’Amàlia, morta el 2008, podrà veure acomplert el seu darrer desig: que les seves cendres reposin al Picarany. “El Picarany era la nostra personalitat”, ens diu la germana. El documental li és dedicat.

 Juste és murri. No predisposa a l’espectador en cap moment. Tots els testimonis són tractats de la mateixa manera. Escoltant, escoltant, escoltant… Som nosaltres els qui hem de saber el què i el qui. La Isabel Rocha ens parla de com el Gabriel, quan li feia la cort, fins i tot l’havia acompanyat algun diumenge a missa! Llegeix alguna carta que Ferrater l’hi havia enviat. Paraules en castellà on hi podem intuir alguna imatge retrobada en els seus poemes. “No són mots d’un faldiller”, diu la Isabel, cosina de Carlos Barral; la que va fer suscitar Da Nuces Pueris (1960), l’estrena oficial de Ferrater en la poesia i que enguany ha fet 50 anys. Algú ho ha recordat?

Hi ha més dones que parlen de Ferrater al documental. Jill Jarrell, la que va ser la seva muller, fa posar els pels de punta per la franquesa de les seves paraules, per l’amor que s’intueix que li professà. No hi ha retrets, només elogis. La vida difícil al seu costat. L’intent de redreçar-lo, de posar-lo damunt els rails d’una normalitat que potser no anava amb ell. Aquella impossibilitat per saber-se defensar en la vida del cada dia, ens diu Mario Vargas Llosa. Jill Jarrell, a Londres, amb alguns dels llibres de Ferrater, en destaca la seva capacitat de fascinar, de seduir, sense ser exhibicionista; el record de viure al seu costat una lúcida conversa inacabable. Tot el que hi va aprendre. El seu testimoni, serè, commovedor. Mots “Para sus catalanes…”, ens diu al final. Li ho agraïm.

Carmen Balcells, Josep Maria Castellet, Rosa Regàs, Xavier Amorós, Jaime Salinas, Núria Perpinyà, Jordi Cornudella, Beth Galí, Narcís Comadira, Dolors Oller, Laureano Bonet, Joaquim Molas, Joaquim Horta i els que em deixo, ens tornen un Gabriel Ferrater brillant, pur, molt allunyat del mite tronat; afaiçonat com algú que va viure la circumstància poètica més com una manera de “fotre al personal” (Jordi Cornudella dixit) que no pas amb la voluntat de posar botiga de poeta i exercir-ne. El personatge públic superava i de molt al poeta, rebla Francisco Rico, professor contemporani de Ferrater a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels anys seixanta del segle passat. Fet que corrobora Júlia Samaranch, destinatària del darrer poema que va escriure Ferrater: “Quan falten dotze dies perquè facis, / Júlia, dinou anys…”. Preciós.

No sé si la ciutat que va veure néixer Gabriel Ferrater l’ha sabut tractar amb la consideració i importància que es mereix. Hi ha unes quantes preguntes que podem fer i que em plauria que tinguessin resposta.

¿Per què l’Ajuntament de Reus no va subvencionar una obra d’aquesta importànica? ¿Per què la magnífica exposició que Jordi Cornudella va comissionar el 2006 a Sant Cugat del Vallès encara no s’ha pogut veure a Reus? ¿Per què l’única referència cultural del Gabriel Ferrater escriptor a Reus, està associat a l’heroica tasca que fan els amics de l’Òmnium Cultural del Baix Camp i del seu prestigiós premi literari juvenil? ¿Tant difícil seria posar-se d’acord, per exemple, amb l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i compartir el magnífic festival de poesia que anualment s’hi fa en memòria seva? ¿Els senyors del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) saben la potència que tindria un espectacle basat amb textos i poemes de Ferrater o fins i tot ordir un muntatge amb textos de Gil de Biedma i tot, donada l’amistat que es professaren i la quantitat de bon material que hi ha?

Queda lluny el xiquet que cada matí un autobús escopia just davant la imatge del crític d’art, del poeta, del lingüista. Queda, però, la fascinació per algú que, com tants altres, va equivocar-se de país al néixer i per això ha d’esperar de la benevolència de la bona gent perquè, de tant en tant, algú l’enllustri i ens el mostri tal i com molts creuen i creiem que va ser. Mentrestant les institucions xiulen i miren el cel. No els ho tinguem en compte. Enric Juste ha fet un acte d’amor ferraterià. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo.

David Figueres

(Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus.  Vuitena època. Número 2. Juliol-Agost-Setembre 2010)

GABRIEL FERRATER TORNA AL PICARANY

2
Publicat el 25 de maig de 2010

Diumenge passat, a Reus, servidor va creure que fent el vermut amb els amics i deixant-se vernissar de purè de verdures per un nap-buf d’ulls blaus, la parcel•la de felicitat del dia ja la tenia més que comprada. Però anava errat. Calia posar-se la careta de cronista per a arribar a posar cireretes al capdamunt de tot. Posar-se la careta i arribar-se a Almoster.

Queia el sol a gavadals. Dinats, vam agafar el cotxe i vam giragonsar rotondes amunt per Castellvell. No hi calia arribar al mateix Almoster. A mà esquerra, abans d’entrar al poble, un cartell: “Picarany-Ferrater” posava la ics al mapa del tresor. Més cartells iguals i l’acumulació de cotxes va desistir d’anar més amunt. Es va aparcar sota una alzina frondosa.

El camí per arribar al nostre objectiu, flanquejat de xiprers, ens va donar la tènue aroma de la pinassa. Saludàvem coneguts. Saludàvem altres cronistes. Saludàvem i aplaudíem la benignitat de l’ombra dels pins. Als nostres peus, una postal del Camp emboirat. Érem a l’altra banda del Puig d’en Cama. Encaixonada, la casa. Els pins era com si hi volguessin entrar. La casa va ser construïda als anys vint del segle passat pels Ferraté de Reus. Pares d’un crític d’art, pares d’un poeta, pares d’un gramàtic: Gabriel Ferrater.

Paladejàvem els sabors del mite. Ens els féiem venir a la boca sense que ens veiessin. Aquestes coses, arribats a una edat, fan de mal mostrar. Però hi eren. Conteníem l’esglai. Vam donar un tomb discret per fer-nos amb l’espai, que en tota representació, sempre és necessari. I era la tarda un regal de llum i de perdre’s endins el bosc i fondre’s entre els xaragalls de les escorces dels pins altius i amenaçants.

La Isabel Olesti, artífex d’aquesta tarda conjuntament amb l’Ajuntament d’Almoster, ens va disposar en grups per anar desgranant, d’ombra en ombra, els versos que Ferrater va disposar en altres fulles sense forma d’agulla. Quatre rapsodes. Quatre músics. La veu acompanyada d’un violoncel, una viola i un parell de violins.

Constatar el melós discurs del vers de Ferrater. La sonoritat líquida. La capacitat de fer-se poema parlant d’ells, d’elles, refractari a tota afectació gratuïta. Poemes dits. Poemes esgarrapats a cop de síl•labes i a cops d’arquet. Ens els tornàvem a fer nostres. Els rellegíem, qui ho sap si no gaire lluny d’on un dia van venir a buscar al seu autor.

Després es va entrar a la casa. Encara amb la ressaca dels versos dits, vençuda la tarda, ens disposàvem a saber-ne més coses de Gabriel Ferrater. De tots els Gabriel Ferrater. De tots menys del que no compten per interessats, per esviaixats, per ridículs…

I mireu que l’he vist de vegades el genial Metrònom Ferrater de l’Enric Juste, però allí, entre la bonhomia d’algunes padrines gallinàcies que amb cada transició del documental, es feien el seu Gabriel Ferrater particular, m’emocionà de nou cada testimoni; cada persona que el va conèixer, que el va estimar. I llavors vaig desobeir Ferrater. Sí, ho vaig fer. Em van venir a buscar els seus versos:

No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

I no em va donar la gana d’enviar cada polaroid viscuda al bagul del no-res. Cal deixar-se venir la feblesa ja sigui per partir-se amb algú més les imatges d’una família en blanc i negre, en aquests mateixos boscos, molts anys abans. Ja sigui per partir-se els fotogrames d’una família més jove, hipnotitzats per algú que, amb només dues dents, intenta menjar-se una galeta maria.

Foto: quadre original de Gabriel Ferrater probablement pintat al Mas Picarany.

(Per veure més quadres de Ferrater que s’exposen a Reus, podeu visitar el bloc del Sani Girona)

METRÒNOM FERRATER

1

La dona de cabells llargs i de fum passeja entre els arbres. Feia molts anys que no ho feia. Recorda els estius que hi va passar amb la família. Estius llargs. Llarguíssims. Parla dels seus dos germans tota tendresa i admiració amb un curiós accent: meitat anglès, meitat de Reus.

Ella és el fil conductor del relat. Un relat que ens parla, concretament, del seu germà Gabriel. De com no va anar a col•legi fins als deu anys, tot i que ja havia llegit uns quants llibres. De com feia el gamberro amb aquell “gup dels quatre”. De la marxa de la família a Bordeus durant la guerra…

No serà l’única dona que explicarà coses d’aquell xiquet espigat que després de fer la mili a Barbastre, mort el seu pare, se n’anirà amb la mare a Barcelona i es refugiarà rere unes ulleres i un bigoti i un abric tronat i tothom el trobarà un intel•ligent marcià vingut de no se sap molt bé d’on.

Primera parada: la pintura. Una visita al Prado. Des de la revista Laye, en farà de crític. No en fa articles des de la distància. S’hi capbussa en la pintura. Hi parla des de dins. Sap el tacte suau del pinzell damunt la tela. Els pins que ara torna a trepitjar la seva germana, en seran el model. Amàlia Ferrater morirà el 2008.

Però el marcià sabrà seduir a tothom. Carlos Barral, Gil de Biedma, Josep Maria Castellet… i algunes dones, és clar. Brillant, enèrgic, imbatible en el diàleg. S’obre camí en el món de la lletraferidura com a traductor i redactor de divertits informes de lectura. La nit, també. I el gin.

Segona parada: els poemes, la poesia. Potser només com una distracció, demostrar que ell també era capaç de fer-ne i no només d’enfilar versos, sinó de trencar amb tot. Inserir entre sinal•lefes, tot el que ha llegit dels anglesos i tot el que li passa per dins. “La descripció, passant de moment, de la vida, de la vida moral d’un home ordinari”. Insuperable. Poemes sensuals, tallats amb la rel de la caducitat inextingible.

Ara la dona que veiem, té els cabells curts. Som a Londres. També el va estimar. D’una altra manera. Fins i tot i va arribar a casar-s’hi. No va funcionar. Parla d’ell, també amb admiració. Un deute. Una conversa interminable. Una lucidesa descomunal, era ell. Passeja per la ciutat amb els seus llibres. No va aconseguir que posés seny. No hi ha recança. Només admiració. Jill Jarrell.

Tercer parada: Sant Cugat. La docència. Un estol d’alumnes per corrompre amb les seves arts oratòries. Riba, Carner i Foix. Triumvirat invencible. També la gramàtica. Aquells arbres derivatius de cames primes pulcament escrits en agendes pulcres…

 Tot això ha capturat amb una càmara, amb intel·ligència i amor l’Enric Juste al documental Metrònom Ferrater i que demà dia 28 es podrà veure a lArts Santa Mònica a les 19:30 i que divendres dia 29 es podrà veure a les 23:45 al Canal 33. Per qui el vulgui tenir per a ell aquí el podreu trobar. In Memoriam Gabriel Ferrater.

COMADIRA SOBRE FERRATER

0

Torno a Ferrater. Sempre acabo tornant-hi. Però aquest cop no directament. Faig marrada. A L’ànima dels poetes de Narcís Comadira, em trobo amb un article datat el 2002: Ferrater hagués fet vuitanta anys. Diu Comadira sobre els trenta anys de la seva absència:

“Han estat trenta anys llargs i difícils i, a vegades, davant de qualsevol cosa que passa, davant d’un fet, d’un llibre, d’un polèmica, penso: ¿què en diria en Gabriel? (…) en tot aquest anys G. F. ens ha fet molta falta. La seva intel·ligència, la seva llibertat, la seva generositat, la seva independència haurien estat una pedra de toc per aquesta cultura desvalguda i maltractada bàsicament per la incúria dels propis catalans, per aquesta manca de voluntat de ser alguna cosa seriosa, per aquesta sembla que irrenunciable herència plebea que rares vegades ens hem pogut treure de sobre”.

Hi ha un text que prefereixo, tot tendresa, i que va ser escrit el 1975, tres anys després de la mort de Ferrater. Va ser escrit per ser publicat en un llibre d’homenatge als guanyadors de la “LLetra d’Or”, un llibre que Edicions 62 volia publicar. És un text extens i porta per títol “Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d’uns anys i uns records” i que Comadira va recollir el 1998 a Sense escut:

(…) Al pis de Sarrià hi vam viure dos anys, dos anys que estan íntimament lligats al record de Gabriel Ferrater. Com t’he dit, va venir-hi a viure-hi uns dies, després de l’afer de Montserrat. (…) Va presentar-se un migdia, amb poc equipatge i un gran munt de llibres. Eren llibres per “llegir” per la Seix, la Sexy, com en dèiem nosaltres. La convivència va transcórrer plàcida i agradabilíssima. en Gabriel, llavors, a causa del seu fetge, tenia una mena d’erupció a la pell que li donava molta frisança i un acusat estat nerviós i insomni. Prenia sedants i bevia poc. La Dolors treballava a la Planeta i jo traduïa. En Gabriel llegia de nits i, al matí, tard, quan es llevava, després de preparar-se un nescafè i de rentar minuciosament la tassa, em preguntava si em molestaria que escrivís a màquina. Llavors s’asseia i escrivia els informes dels llibres que havia llegit a la nit”.

Sempre ho he pensat: Narcís Comadira ens deu un llibre sobre Gabriel Ferrater.

GABRIEL FERRATER A LES ILLES

0

Llegeixo al Diari de Balears que la UIB exposarà a l’Edifici de la Riera a Palma, fins el dia 28 de febrer, una exposició sobre Gabriel Ferrater. L’exposició és la mateixa que es va poder veure fa un temps a Sant Cugat, organitzada per aquest mateix ajuntament i amb Jordi Cornudella, expert coneixedor de l’obra ferrateriana, com a comissari. L’Àlbum Ferrater que va confegir amb la Núria Perpinyà, encara és una bona manera d’introduir-se en l’obra del reusenc.

Aplaudeixo la decisió de la Universitat de les illes. En el seu moment ja vaig dir què em semblà l’exposició. La mostra és tot un encert: tants pels ferraterians, que podran descobrir-hi algunes joies ocultes, com pels qui no n’hagin sentit a parlar mai gràcies a un sentit didàctic indubtable.

En Biel Barnils al seu bloc, va donar notícia d’una de les darreres aportacions més interessants a la figura de Ferrater.  La crítica de Gabriel Ferrater de Jordi Julià. En recomano un altre del mateix Julià: El poeta sense qualitats. Escrits rigorosos molt allunyats de la “lleugeresa”, per ser fins i educats, amb què Justo Navarro, va escriure una pseudo-novel·la execrable a partir de les peripècies vitals de poeta.

En la refundació que vol emprendre la Institució de les Lletres Catalanes, on l’alliberament de certes tasques la farà centrar-se en la difusió de la nostra literatura, caldria pendre nota de no deixar escapar aquesta exposició i fer que es pogués veure almenys a Barcelona i Reus, les dues ciutats de Ferrater i perquè no, arreu dels Països Catalans.