FERRATÉ A FAVOR DE FERRATER A FAVOR DE FERRATÉ…
Sant Cugat, aquests dies, com tots els novembres del món, celebrà la tretzena edició del seu Festival de Poesia. Se’n recorden molt del Gabriel a Sant Cugat. Hi va perdre la vida el 1972. Contrasta amb la poca memòria que se’n té on va néixer. Tret de l’heroïcitat dels amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp i el Premi literari per a joves escriptors des de fa 34 anys, el desert més escandalós.
En el marc d’aquest festival, doncs, la biblioteca ha demanat a Jordi Cornudella, editor, poeta i marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater, posaria la mà al foc que també del Joan, que ens il•lustri sobre aquest parell. Cornudella comença pel canvi del cognom. Sense donar una explicació exacta, resalta com Gabriel no va normalitzar del tot el seu cognom (Ferreter hauria estat el correcte) potser per no ser confós amb Joan Puig i Ferreter.
Cornudella fa notar l’excentricitat, beneïda excentricitat, dels Ferraté-Soler, pares dels literats. Una casa plena de llibres. La llibertat per llegir el que sigui. Els dos anys que es portaven un germà de l’altre –Gabriel era el gran- i que marcà, tant en experiència com en lectures, a tots dos. La fascinació compartida per Carles Riba. El poeta d’adolescència de Gabriel i al qual Joan arriba més tard. La confluència, però, en tots dos, d’adaptar els conceptes analítics de l’autor de les Elegies de Bierville a l’hora d’exercir la crítica, del que fos.
La poesia marcarà a tos dos germans. Tots dos n’escriuran. Una altra coincidència: la brevetat d’ambdues produccions. Més dilatada la de Joan, que mai es considerarà un poeta amb totes les lletres, sinó un senzill imitador, un profund lector; més concentrada la de Gabriel executada del 1958 al 1963. La irrupció el 1960 del primer llibre de Gabriel Da nuces pueris en el panorama literari del moment, no té una recepció crítica adient. Arthur Terry, crític anglès interessat per la literatura catalana, llavors, en fa notar la seva clara influència dels poetes anglosaxons, especialment la de Philip Larkin (Hi afegim nosaltres: tot i la influència clara que s’hi veu, és curiós com Larkin no apareix en els papers privats de Ferrater; per exemple, en les anotacions que es poden consultar –Imprescindible Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida- en un exemplar de Les dones i els dies on Ferrater anota les influències que detecta en els seus poemes). No serà fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, recopilació dels seus tres llibres, que no li arribarà la consideració que es mereix.
Mentre que la carrera de Joan es desenvoluparà dins del món estrictament de les lletres, lectures adolescents de filosofia, especialment de Plató, portarà al Joan a estudiar Clàssiques i a no moure’s d’aquesta disciplina fent aportacions dins el món de la crítica literària d’un altíssim nivell. Farà de professor universitari a Cuba i al Canadà. Devem a ell, per posar un parell d’exemples, fer-nos conèixer Cavafis i “rentar” la cara a la poesia d’Ausiàs March.
Aquesta línia serà discontínua en Gabriel. De la febrada inicial de l’interès per l’àlgebra –arribarà a matricular-se a Ciències Exactes sense acabar mai la carrera- Ferrater anirà col•leccionant aquestes rauxes. Una visita al Prado, el 1947, el farà interessar per la pintura. Començarà a publicar-ne crítiques a “Laye” on farà amistat amb el nucli de poetes de l’anomenada “Escuela de Barcelona” (Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i José Luis Goytisolo, més tangencialment) i amb Jaime Salinas, fill del poeta Pedro Salinas, que li obrirà el món de l’alta cultura.
En el camp de la crítica, profusament tractada per tots dos germans, Cornudella fa notar la bel•ligerància de tots dos contra el que ells consideraven que calia carregar. Més acadèmica la del Joan, més col•loquial la del Gabriel, però tots dos, fent ús d’un discurs inapel•lable, brillant, sabent en tot moment, com seduir a les intel•ligències i sempre batent-se contra els grans, mai caient en contestar les impertinències intel•lectuals de la morralla lletraferida.
Acabada la seva etapa poètica, a partir del 1964, Gabriel s’interessa per la gramàtica. La lectura de la gramàtica catalana de Badia i Margarit, el porta a posar-se les mans al cap i llençar-se al seu estudi. Tot i que Gabriel tindrà a Sapir, Meillet o Benveniste com a miralls, la lectura de Chomsky i la seva gramàtica generativa, farà que Gabriel comenci la difusió d’aquests estudis renovant totalment la gramàtica a Catalunya i a Espanya. La lectura de Chomsky, a més, fou també un moment de convergència intel•lectual de tots dos germans; tots dos somoguts per la modernitat dels plantejaments de l’americà.
Tot i la brillant carrera universitària de Joan, és curiós com a Catalunya, Gabriel aconsegueix una gran reputació com a docent, sobretot quan comença a donar classes a la recentment creada Universitat Autònoma. Els aires de renovació general que porta el maig francès del 1968 –Ferrater vestia texans des del 1963, però, aclareix Cornudella- troben en Gabriel, iconoclasta, poc donat al servilisme acadèmic, el personatge perfecte per ser idolatrat per una joventut que necessitava trencar amb la grisor imperant. Segons Cornudella, és en aquesta etapa, que el mite de Gabriel, comença a trenar-se. Joan Ferraté, en jubilar-se, no rebrà cap invitació de cap Universitat Catalana per a fer-hi alguna conferència o classe. Res de res.
Preguntem a Jordi Cornudella per l’estat de l’obra completa de Gabriel Ferrater. Cornudella fa un llarg silenci. Ens diu que hi ha un contracte signat, des de fa 3 anys, però que no hi ha diners. Tampoc un interès real dels responsables editorials per publicar una obra important però amb poca tirada comercial. Resignació. Sembla que la burgesia actual, lluny de seguir la tradició de la seva generació precedent d’invertir en cultura, prefereixen invertir en altres coses. Ens estem de comentar que la biografia de Salvador Espriu (magníficament escrita per Agustí Pons) va rebre l’ajut de la Caixa. Els mateixos que donen opció, a la seva web, d’usar el valencià com a llengua; els mateixos que regalen subscripcions al Mundo als seus clients. Una de freda i una de calenta.
Joan Ferraté va suïcidar-se el 12 de gener del 2003 al seu pis de Barcelona. Com el seu pare. Com el seu germà. Potser, com la seva mare. Les raons poc importen. El seu llegat és ric. Viu. D’una intel•ligència diàfana. Clara. Un diàleg, els dels germans Ferraté, Ferrater, que va ser sempre a favor d’aquella felicitat que un dels grans amics de tots dos germans, el poeta Jaime Gil de Biedma, preconitzava. Felicitat, la nostra, per poder passar aquesta nit de Sant Cugat, amb un dels màxims coneixedors del que s’empescaren el Joan, el Gabriel. Dos germans de Reus. Dos monstres de les nostres lletres. Grafies diferents, saviesa compartida.
(Article publicat a Núvol el 23/10/13)