Els dies i les dones

La llibreria Documenta de Barcelona continua el festeig dels seus 35 anys d’existència. Aquest juliol té previst d’oferir tot d’actes.

 Dilluns que ve dia 19 a les 21 h la Sílvia Amigó amb la veu i el Toti Soler amb la guitarra, ens faran retrobar els poemes de Miguel Hernández en el centenari del seu naixement.

Del tot recomanable!

De vegades et cauen a les mans llibres d’aquells que necessites molt poques pàgines per adonar-te que contenen sàvies reflexions.

Fa temps que l’Emili Teixidor, a més de ser un excel·lent escriptor, es preocupa per Pensar, i la la p majúscula no és cap error, no pas sobre la literatura, que també, sinó sobre un aspecte del qual se’n parla ben poc: la lectura.

De què serveix parlar tant de literatura si de la lectura, l’eina principal per accedir al món dels llibres, ningú se’n preocupa?

Fa tres anys l’Emili Teixidor va publicar La lectura i la vida, llibre que portava com a subtítol: “Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres”.

Aquest dies hi faig estada i el llapis, creieu-me, no para de subratllar i subratllar.

Com a mostra, un botó:

“Molts lectors adults són lectors juvenils, en el sentit que aturen el seu desenvolupament lector en el moment en què un text presenta algunes dificultats d’interpretació, i davant la pregunta que els donaria pas a la maduresa, que és ¿Vull fer un petit esforç per preocupar-me per la tècnica literària?, decideixen que no, que només accepten llegir llibres sense dificultats, i així aturen el seu desenvolupament com a lectors. En aquest sentit, totes les obres del gènere best-seller comercial són lectures juvenils. Si molts adults -pares i professors- mostre prevenció a l’hora de donar aquests llibres als joves és només per raons morals, no pas per raons de comprensió. La franja ampla de lectors que no accepten l’esforç d’accedir a nivells alts de lectura se situa entre els 14 i els 99 anys”.

Una bona proposta de cara al Sant Jordi que ens ve.

S’acosta Sant Jordi i de bracet, els llibres, les paraules… Des de lletrA amb col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona, ens proposen un joc.

Es tracta d’esmolar el magí i casar lletres amb pintures. I com és natural, el pintor andalús de naixença, però català de cor, n’és el protagonista.

Ens donen 6 quadres per escollir i a partir de la pintura triada,  heu de relatar una història de ficció o construir un diàleg inspirat en la peça seleccionada de no més de 1500 caràcters. Teniu temps fins el dia 23 d’abril.

Teniu tota la llibertat del món: us podeu centrar en el conjunt de l’escena representada, reconstruir la història d’un personatge o, fins i tot, referir-vos al context del pintor en l’acte de creació. Podeu estirar qualsevol fil narratiu que l’obra us suggereixi.

Hi haurà premis pels millors relats!

Aquí en teniu tota la informació

Quan vaig venir a Barcelona havia de buscar-me una llibreria. Pels que roseguem lletres, això és tan important com buscar un lloc on tallar-se els cabells o trobar el forn on fan el millor pa.

Hi ha un truc que no falla per saber si una llibreria és una llibreria i no un simple dispensador de llibres, que no és el mateix.

Acosteu-vos a una de les encarregades o encarregats. Doneu-li el títol i autor d’un llibre que no sigui una novetat. Cal que sigui un llibre més o menys conegut per la lletraferidura, més o menys canònic dins de la literatura catalana.

El primer signe que les coses van bé és que l’encarregada o encarregat no et faci repetir ni títol ni autor. El segon, és que l’encarregat o encarregada, te’l vagi a buscar a l’estanteria directament o, si no el tenen, que no hagi de consultar a l’ordinador per saber-ho.

Pel contrari, si en recitar tu el títol i l’autor, l’encarregat o encarregada, arrufa el nas i fa una ganya de fàstic, canvia el nom del títol i el de l’autor i es refugia rere la pantalla de l’ordinador, ooooooooooooooooooooh, no ha passat la prova.

A Barcelona, després de practicar el ritu d’iniciació en diversos establiments, un senyor alt i prim i amb llacet al coll, va saber tractar-me amb la professionalitat justa com per fer-m’hi tornar a les lleixes de la seva llibreria.

La llibreria es diu Documenta i ell és el senyor Josep Cots i enguany celebren els seus 35 anys d’existència. Per festejar-ho, han organitzat tres actes:

El primer serà el debat Cultura visual i literatura a l’inici del segle XXI el proper dijous dia 18 de març a les 20:00.

Hi participaran el Julià Guillamon, escriptor i crític; David Guzmán, presentador del programa de televisió Qwerty; Pau Vidal, escriptor, traductor i enigmista i Javier Aparicio, professor de la UPF i crític literari.

El segon acte serà la nit del divendres dia 19 de març a les 00:00. Un after-hours on les copes seran substituides per lletres i on es preveu que passi de tot.

El tercer, és un concurs literari. Es tracta d’escriure 1000 paraules a partir d’una fotografia que se’ns proposa.

Ja ho sabeu, tots els actes es fan a la Llibreria Documenta (Cardenal Cassanya, 4) de Barcelona.

Per molts anys!

Avui es commemora el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Diversos blocs l’homenatjarem.

 Podeu consultar totes les aportacions (309 fins el dia 25/2/10!!!!!) aquí

Amb motiu de l’Exposició que es pot veure aquests dies sobre Quim Monzó a l’Arts Santa Mònica, s’ha organitzat demà dia 3 de febrer una jornada al voltant de l’escriptor. Us en passo el programa.

Podreu seguir els actes “on-line” a través del facebook i el twitter de lletrA. Tal i com vam fer en l’homenatge de Joan Vinyoli, fa dies que des de lletrA en fem un seguiment a tavés d’aquestes eines i del nostre bloc.

Us animem a entrar-hi i a participar-hi!

Monzoniana. Lectures de Quim Monzó

Universitat Pompeu Fabra. Campus Ciutadella Roger de Llúria
Aula 40.008. C. Ramon Trias Fargas, 25-27.

10:00 Paraules de Benvinguda

Domingo Ródenas (Coordiandor del Màster en Creació Literària)
Vicenç Altaió (Director d’Arts Santa Mònica)
Oriol Izquierdo (Director de la Institució de les Lletres Catalanes)

10:15 – 11:30
Julià Guillamon i Jaume Vallcorba

11:45-13:00
J. A. Masoliver Ródenas, Margalida Pons i Manel Ollé

13:00-14:15
Magí Camps, Albert Pla Nualart i Toni Sala

17:00-18:30
Jordi Cornudella, Jordi Galves, Antoni Maestre, Eloy Fernández Porta

A les 19:30 a l’Arts Santa Mònica, hi haurà la presenteció del llibre-catàleg de l’exposició a càrrec de Quim Monzó, Julià Guillamon i Miquel Calçada.

Les jornades són organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes, la Universitat Pompeu Fabra (Departament d’Humanitats i Màster en Creació Literària) i l’Arts Santa Mònica.

Des de gener de 2001, lletrA ofereix informació i documentació especialitzada en la literatura catalana, adreçada als lectors, professors, estudiants, professionals i, en general, a tothom que s’interessa pel llibre i la lectura en català. Des del 2005, a més, ho fa en anglès i espanyol.

Gràcies al compromís de la Universitat Oberta de Catalunya i de totes les institucions que li han donat suport des dels seus inicis, lletrA s’ha anat consolidant com l’espai de referència a Internet sobre literatura catalana.

Seguint amb aquesta aposta per ser un referent a la xarxa, lletrA ha decidit, posar en solfa tot d’eines 2.0.

Així, des del dia 23 de novembre, ha obert un bloc. L’excusa, l’acte d’homenatge a Joan Vinyoli en el 25è aniversari de la seva mort, que se celebrarà el proper dilluns dia 30 de novembre a l’Arts Santa Mònica.

El bloc, aprofitant aquesta circumstància, ha anat penjant informació sobre Joan Vinyoli que complementa la que es pot trobar a la magnífica pàgina de lletrA sobre el poeta. Pàgina que ha estat visible tot aquest mes de novembre a tall d’homenatge.

A més, lletrA ha estrenat també una pàgina a Facebook i un servei de Twitter.

De fet l’acte d’homenatge a Joan Vinyoli podrà seguir-se en directe on-line a través d’aquestes eines (és un honor que hagin triat aquest que us escriu per encarregar-se’n).

La primera setmana de desembre es farà un col·loqui virtual, obert a tothom i moderat per dos professors dels Estudis de Filologia Catalana de la UOC: Josep-Anton Fernàndez i Teresa Iribarren.

Avui mateix es dóna el tret de sortida, per novena vegada, de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès.

Quinze dies on els versos surfejaran damunt pàmpols per tota la vila, quinze dies on la paraula lliure, pura, serà la protagonista; brillarà com mai.

Malauradament, segons els seus organitzadors, amics Sílvia Amigó, Santi Borrell i Jordi Ribas, aquesta edició serà la darrera. Coneixent, però, l’entusiasme que tots tres hi han abocat any rere any,  no em crec que la poesia a Vilafranca desaparegui sense més ni més i que no en tinguin alguna de pensada.

En l’edició de l’any passat vaig tenir el goig i el privilegi de ser convidat a dir els meus poemes. Va ser llavors que vaig copsar amb quina il·lusió preparaven cada acte. Em tractaren de manera immillorable.

No fa gaire, a Vic, el Jordi va ser convidat a parlar sobre què era la Kinzena, dins les jornades sobre Organitzadors de Festivals Literaris organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes. Les seves paraules em feren sentir encara més orgullós d’haver participat en aquesta kinzena on la poesia ho inunda tot.

Sempre hi haurà poesia. Sempre!!!

Mentre escric això sona una tendra i breu melodia de guitarra composada i interpretada per Toti Soler.

Parlar de Jesús M. Tibau és parlar de molt més que d’un escriptor. La feina feta a través del seu bloc, distingit amb tot la justícia del món, amb el premi Lletra d’enguany, és per tot el món blocaire català, prou coneguda. Qui no ha concorregut mai en algun dels seus imaginatius concursos? Qui no ha esbossat un somriure còmplice amb les seves desdefinicions?

A més hi ha el fet distintiu de la geografia. Tortosa. L’Ebre. Allò que en diuen el Sud. Pels qui som del nord del sud, per entendre’ns, tenim una relació prou curiosa amb aquesta terra. En la sabem propera físicament però molt llunyana per idiosincràsia. Durant molt de temps, l’Ebre, només va se un apèndix invisible de Tarragona, sense matisos, tot era igual: La Cava, Tortosa, Amposta… i em sembla que amb els tres exemples, prou diferents si és coneix una mica la zona, ja dono una idea del desemparament i ignorància que patiren aquestes terres de riba.

Afortunadament, vull creure, que les coses han canviat. Amb tot, literàriament, l’ostracisme encara segueix i aquest sí que s’escampa cap amunt: ja sigu cap al Camp de Tarragona com cap a la zona de la Franja. Vivim en la globalitat, però allò que no es faci a Barcelona… La militància del Jesús Tibau, en aquesta aspecte, és exemplar. S’ha espavilat. Ha sabut aprofitar les eines que pot tenir qualsvol i no s’ha limitat a ser un escriptor local. De tortosa -passant per Cornudella és clar- al món. Parlava de la Franja. Un altra màquina de no parar: Octavi Serret, distingit, novament amb total justícia, amb el Premi Nacional de Cultura, en seria un altre meritori exemple.

I a més de tot això, el Jesús escriu. El seu darrer llilbre Una sortida digna, el seu quart aplec de contes, compta amb vint-i-sis narracions que són vint-i-sis mirades (iròniques, tendres, sarcàstiques, misterioses) a l’acte de la mort. El llibre editat per Cossetània edicions (un altre exemple de com es poden fer les coses ben fetes a base de treballar i treballar) reuneix l’univers de Tibau, que ja he insinuat més amunt: el frec de lo riu entre els joncs, l’ombra grisa del Montsant…

Tibau domina la llengua. Mena un estil sec, auster, que si s’instal·lés en un electrocardiograma, seria una línia plana amb pics d’ironia i tendresa a parts iguals. Un estil que recorda allò que alguns han anomenat “prosa urbana”, sense artificis, sense galindaines, anant a barraca. Amb tot, aquest fet, és un encert i un error, al meu entendre.

Un encert perquè s’agraeix que Tibau no caigui en el recurs fàcil d’impostar una falsa llengua oral i traslladar-la al paper. Amb tot, la riquesa lingüística de l’Ebre, admetria una blanesa que Tibau no vol utilitzar. Hi està en tot el seu dret, però trobo que l’ús d’aquest estil, amb el qual torno a repetir que Tibau s’hi sent còmode i resolutiu, és poc dúctil i cada vegada que intenta posar-hi algun localisme que fixi veritablement un punt geogràfic en la narració, s’hi fa estrany. L’error, al meu parer.

Algunes vegades, aquest excés de distanciament només salvat per punts irònics o sarcàstics, a més, imposa una resolució massa fàcil, previsible, tenint tant bon material i sent perfectament capaç de bastir contes amb tanta entitat com “Quan dos es barallen”, “Admiració?” o “Última batalla” en què una hivernació en un calaix o altre i una treball més de rellotger, hauria sabut treure tot el seu veritable potencial. Massa precipitació? 

Afortunadament, davant monuments narratius com és “Motius”, només podem callar, treure el mocador i encendre la traca.

Tibau encara s’està construïnt com a escriptor. Al meu parer, s’ha de deixar anar. “Motius” i el conte, més llarg, que tanca el recull, “Viananys”, serien un bon exemple d’explorar noves maneres de dir que permetessin una permeabilitat més acusada del context físic on es desenvolupen els contes, una aposta geogràfica, a través de la seva tasca blocaire reivindica una vegada i una altra i que seria una llàstima que quedés arrambada de la seva literatura.

Amb tot, una sortida més que digna en aquesta nova oportunitat de gaudir d’allò que s’empesca el magí del Jesús Tibau, escriptor, blocaire, de Cornudella i veí de Tortosa, que no és poc.

Si feu mai un curs de guió de televisió, hi haurà un moment en que el professor us demanarà que creeu un personatge. Una vegada creat, amb quatre trets principals, us donarà una situació extrema i us preguntarà: “què faria el vostre personatge en tal situació?”. No falla, si la resposta és ràpida, el personatge funciona; si no sabeu què dir, voldrà dir que encara us hi heu de trencar les banyes una mica més.

Trobar un bon personatge en una novel·la és tot un plaer.  A les primeres de canvi t’agafa de la mà i no et deixa i és igual que el que expliqui no sigui res més que un grapat de misèries de perdedors; és igual, te’l creus, te l’estimes i ets capaç de seguir-lo, fins on faci falta. Bé, de fet fins al punt i final.

Si a més l’escriptor és capaç no de dibuixar un personatge així, sinó que sap nodrir, apuntalar, acompanyar, la història, amb altres personatges tant o més ben plantats damunt la terra de la novel·la, la satisfacció pel qui llegeix és multiplica, almenys en proporció al nombre de personatges reeixits.

Ramon Erra a la seva novel·la Desfent el nus del mocador, ho aconsegueix tot això que dic més amunt.

Un cambrer de bar de carretera amb la cara desfigurada per un accident, rememora els vells temps quan atenia a tota una colla de dissortats especímens. En essència, la novel·la, és això. Però com és comprendrà, és molt més.

Erra a més de bastir personatges, sap narrar. I ho fa amb una llengua que s’atura als marjals de la tradició oral, que brunyeix amb una semàntica oberta a una ruralitat que no és ni carrinclona, ni paròdica, ni exemplar, sinó que és útil. I és a partir d’aquesta llengua treballada, mimada frase a frase, gir a gir, que aconsegueix teixir un univers on un esbart de perdedors ens fan partíceps de les seves misèries.

La novel·la no es recolza en cap gran trama. Senzillament és el joc que donen els personatges i la seva relació entre ells, el que fa avançar la història amb un ritme precís, sense decaure mai. Ben travat. Un univers on les olors, els tactes, els sons, els colors, els gustos… formen una pomada espessa que unta al lector i que serveix per partida doble: ja sigui per crear una atmosfera inquietant, a vegades irreal -més que irreal, hiperreal m’atreviria dir- ja sigui per fer abocar al protagonista i a tots els qui l’acompanyen, a una fatalitat decidida, irrenunciable. No pot ser de cap manera.

Costa trobar novel·les on el gust per narrar, per explicar, per saber daurar a foc lent totes les peripècies d’un seguit de gent fictícia -que al cap i a la fi no fan altra cosa que recordar-nos que d’aquí cent anys tots calbs i que cal ballar quan la música sona i els genolls encara no es queixen- sigui aconseguit amb les pàgines justes i amb una riquesa lingüística tant imponent.

Sense cap mena de dubte, si ara un professor de guió de tele, em digués què faria la Maria de Rússia, la gitana Teodomira, l’Olivia, l’Ester o el gran, grandiós Vernis, en una situació extrema, la resposta seria immediata, sense temps pel dubte.

Lleigiu-la.

Baltasar Porcel (1937-2009)

Passen cinc o sis minuts d’un quart de set de la tarda del 23 de febrer de 1981 quan, al Congrés dels Diputats de Madrid, durant la votació d’investidura com a president del govern de Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irromp a l’hemicicle pistola en mà. “Quieto todo el mundo“. Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident del govern i general la la reserva, s’hi encara. El propi Tejero intenta reduir-lo: no ho aconsegueix. Immediatament després, els assaltants comencen a disparar al sostre de la sala. Només tres homes restaran asseguts al seu escó: Adolfo Suárez, el mateix Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo.

L’any 2004 l’escriptor Javier Cercas acaba un borrador d’una novel·la partint d’aquest moment, concretament, de la visió de Suárez assegut entre l’estrèpit de les bales que zumzegen al seu voltant, durant l’intent de cop d’estat. Un esquer com un altre per començar a estirar el fil d’una ficció per arribar al final i donar-se un perquè; o un possible perquè. Però a Cercas no li fa el pes el text. Troba que una novel·la sobre aquest tema no aporta res de nou. Així que desfà el camí i converteix la novel·la, en una crònica. Un brillant relat de tot el què va passar a partir de la fascinació per aquest gest de Suárez, que no pel personatge. D’això va Anatomía de un instante.

Cercas és un bon escriptor. Domina l’estructura. Un novel·lista que domini l’estructura, ho és tot. I en aquest cas, malgrat no ser una novel·la, Cercas torna a fer-nos anar per on vol ell. Amb tot, el text, no és una recreació del 23F. N’és tan sols una crònica que sap obrir-se el suficient per fer un retrat, sense caure ni en la pedanteria ni en la pontificació, del moment en què es dóna tot. Un text brillant, sense arestes, per explicar com era aquella Espanya del 1981 i com se suposa que va passar tot. Un text molt didàctic que haurien de llegir tots els joves que l’any 1981 no havien nascut, encara.

Cercas ens dóna un text àgil, bell, molt ben escrit. Un text on es rendeix homenatge als herois de la retirada.  Aquells que traeixen allò que són per crear tota una altra cosa: Gutiérrez Mellado per haver democratitzat l’exèrcit; Carrillo per haver allunyat el PCE del dogmatisme estalinista per fer-ne un partit més obert; i Suárez per haver desarbrat el franquisme.

Malgrat el bon moment passat amb la seva lectura, és un llibre apassionant, sempre et queda el cuquet de saber com s’ho hauria fet Cercas per bastir, a partir d’aquest material, una novel·la.

M’arriba Per dir sí. 50 poemes per a casaments, el nou llibret d‘Ara Llibres de la col·lecció que iniciaren mesos enrere amb l’exitós 50 poemes per dir dalt de la cadira (ja va per la tercera edició!) i que vol apropar la poesia al cada dia.

El bon fer de Jaume Subirana de nou ens torna a apropar un tast de poesia de totes les èpoques per tal que dalt de l’altar o dalt la taula del jutjat o ajuntament o dalt d’on sigui, puguem quedar com a senyors o senyores.

 També serà una bona eina per plantificar davant els personatges que en ensumar que tu tens alguna cosa a veure amb el fet d’escriure, se’t plantifiquen demanant-te uns versos per la cosina de la neboda del cunyat de l’home que s’encarrega del bar on el cosí del teu cap juga a bitlles, perquè es casa i “li faria taaaaaaaaaaanta il·lusió”.

Més enllà del valor d’aquest versos, es poden llegir com una antologia normal, hi ha la voluntat de fer de la poesia alguna cosa més o menys útil. Ja ho vaig dir quan va sortir l’antologia de poemes nadalencs. La poesia no ha d’estar encimbellada i ser només accessible per uns quants. Calen més llibres com aquest per acostar els versos a tothom.