Els dies i les dones

David Figueres

LA COMÈDIA DELS ERRORS

0

Si poseu a qualsevol cercador les paraules “Shakespeare” i “park” us adonareu que a arreu del món, l’estiu, com a la tardor els bolets, és el temps en que el dramaturg anglès es representa a l’aire lliure i gratis. És tota una tradició. Per exemple, enguany, al Central Park de Nova York, tot un Al Pacino representarà El mercader de Venècia fins al 2 d’agost.

L’any passat, amb una sabata i una espardenya, la companyia Parking Shakespeare [facebook], va decidir portar a Barcelona aquesta bella tradició. Enguany hi tornen al mateix lloc: el parc de l’Estació del Nord (cada dia menys dimecres a les 19 h). Han aconseguit alguns diners públics i pel que s’ha pogut veure, van calçats amb alguna cosa més que una sabata i una espardenya. Ho agraïm. Ha tornat ha ser un plaer deixar-s’hi caure.

Enguany, l’obra a enllustrar, ha esta La comèdia dels errors, considerada la primera obra que va escriure el dramaturg. L’encarregat de donar-hi direcció, també s’hi estrenava en això de menar actrius i actors. No es notava. El Miquel Àngel Ripeu, actor versat en això de fer-nos riure, s’estrenava amb nota.

La proposta escènica de Ripeu, és una proposta minimalista. L’espai s’hi presta. Unes senzilles caixes de fusta, serveixen per delimitar els diferents espais. Se’n surt. Vestuari bigarrat. No hi hi ha leotards enguany. Però no us espanteu. Tampoc hi ha pantalles, ni gent conill, ni res d’això. El text de Shakespeare, primerenc, seguint les directrius aristotèliques de la seva poètica, tot i ser considerada una obra menor, és precisament per aquesta consideració que el repte esdevé més gran.

Ripeu basteix l’obra a partir de la naturalitat. Amb tot, no renuncia a deixar-se anar. Però s’adverteix que això és deliberat i que el nucli dramatúrgic està molt ben definit per a cada actor. Així, trobem que l’actor pot jugar amb diverses màscares, totes precises, totes ben delimitades, que permet que tots els personatges canviïn de registre, fins i tot en una mateixa escena, enriquint el muntatge. Per entendre’ns, Ripeu ferma els seus actors amb una goma elàstica que sap tensar i tensar però que sempre sap quin és el moment de fer tornar al punt original.

Ho deia el mateix Ripeu en una entrevista al voltant d’aquest muntatge: només el sexe és comparable a aquest llenguatge universal que és riure. Féu confiança a aquesta trepa i aneu a veure’ls. És gratuït i els orgasmes en forma de riallades, fingits o no, estan garantits. Teatre del bo. Una delicatessen que no s’ha de deixar passar.

UNA GATA DAMUNT EL LINÒLEUM

2

Era juliol però semblava el començament de tot. Era juliol però semblava aquell plegar de llibres i pupitres i plumiers i arrambar mobles per cremar-los. Unes llumetes, ara vermella, ara groga, ara blava i tornem-hi vermella, penjaven d’arbre a arbre, flanquejant el públic. Com si fos una revetlla. La bona. La de Sant Joan.

Tot plegat a la segona Aula Magna de la Universitat de Barcelona –la primera n’és el bar- els jardins de la institució. Bona idea això d’obrir-los a les “barceloneses” i els “barcelonesos”. Per cinquè any, els vespres de juliol. La gent, asseguda a terra. Vaig fer tard. Em vaig quedar dret. Vaig haver de cedir una millor visibilitat a dues senyores d’edat, calculo que perfectament podien haver estat nòvies dels encofradors de la Sagrada Família. “Vostè és tan alt…”.

A l’escenari, la Maria Coma. I potser sí que també era com un començament. Perquè ella hi presentava el seu primer disc. Linòleum. I nosaltres, és clar, el volíem sentir. S’hi posaren. I el temps va deixar de ser de tot menys xafogós. Flotàvem tots. La intensitat semàntica d’aquest “sentir” va començar a repartir cops de puny entre la concurrència. Anàvem avisats que això podia passar. Necessitàvem que passés.

Amb una guitarra, un baix i una bateria, s’han fet coses molt grans; però canviant la guitarra pels teclats, també s’en poden fer de grosses. La Maria n’era conscient i ens ho va recordar. És difícil trepitjar el terra que ha parat al disc? Difícil si hi entrem amb el cap brut d’idees preconcebudes. Cal deixar-se anar. Com a la sorra de la platja, hi ha molts bocins de tot a les cançons de la Maria. Generosa en afanys. Àvida de volar i descobrir. Un disc per anar acaronant a poc a poc. Ric.

Pel directe, però, va saber-se escudar, com he dit, amb un baix i una guitarra. I així, fins i tot els gats que hi sortien, treien una mica més les ungles que al disc. Però només el just. Qui mana és aquesta preciosa veu que ens agombola. Professional. Sense vacil•lar. Tendra sibil•la de cabell recollit posant-se a tot arreu…

Queia el vespre i la gent en demanava més. Es va estirar amb un parell de bisos. Va dir que lamentava no portar suficient cedés per poder vendre. Queia el vespre i la nit s’enfilaria. Ho feia al ritme invisible de l’heura que feia de teló de fons natural on els músics repartien cançons. Ho feia la nit, ho feia l’heura i ho farà la Maria Coma. S’ha de seguir. S’enfilarà. Acarona la notes al piano i les acarona a la veu. S’enfilarà. Era juliol però semblava el començament de tot. És el començament de tot. Entreu-hi. Endinseu-vos-hi.

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

DECLARACIÓ DEL PEN CATALÀ SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

0

En aquests moments, alhora crítics i estimulants, que viu el poble català, el PEN Català i la Presidència del comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional volen subratllar que qualsevol projecte polític que es plantegi a Catalunya ha d’expressar clarament el compromís amb la llengua i la cultura pròpies d’aquest país; llengua i cultura a la qual s’han anat incorporant al llarg de la història generacions de nouvinguts i que, per això mateix, constitueix el nervi irrenunciable de la nació. En aquest sentit, situant-nos al costat del que manifesta de forma majoritària el poble català, ens declarem a favor d’assolir les màximes cotes de llibertat per a Catalunya. Només així podrem garantir la cohesió social al voltant de la plenitud lingüística i cultural de la nació catalana.

En relació amb la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, el PEN Català, entitat internacional d’escriptors, que treballa per la llibertat d’expressió i vetlla pels drets lingüístics dels pobles, entre d’altres objectius, i la Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, volen expressar als seus associats, amics, així com a l’opinió pública en general, que:

1. Cap tribunal, i encara menys un òrgan polititzat i ple d’anomalies contradictòries amb la constitució que suposadament interpreta, no té legitimitat per retallar ni condicionar la voluntat del poble català expressada mitjançant els seus representants electes i ratificada en un referèndum democràtic.

2. La decisió del Tribunal Constitucional de llevar a la llengua catalana el seu caràcter de “preferent” en l’ús de les administracions públiques catalanes i el mitjans de comunicació de titularitat pública constitueix una humiliació inacceptable per a tots els catalans d’esperit lliure, a part de comportar una fractura social. Per això la rebutgem sense cap ambigüitat.

3. Qualsevol interpretació que negui ple valor jurídic a l’obligació de conèixer la llengua catalana equival a la seva subordinació legal respecte de la llengua castellana i perpetua una situació imposada per antics drets de conquesta, incompatibles amb la llibertat i la democràcia. A més, el dret a emprar la llengua pròpia és un dret inalienable dels pobles que tot Estat ha de protegir i fomentar com un patrimoni propi.

4. La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de tots els graus de l’ensenyament públic i privat a Catalunya, sense perjudici de l’aprenentatge d’altres llengües, inclosa la castellana. La transmissió intergeneracional és un dels elements clau d’una llengua i en garanteix l’ús social. El coneixement de la llengua catalana, doncs, és imprescindible per a la bona convivència de la societat catalana, per a la integració dels nouvinguts i situa els ciutadans que no la coneguin en un grau d’inferioritat. Qualsevol altra interpretació no només és contrària a la legislació emanada del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys, sinó que posaria en greu perill la supervivència del català i la cohesió social.

5. La llengua catalana és l’eina de l’escriptor català, la que ha configurat una literatura mil•lenària com ho és la catalana, fundacional en l’imaginari europeu. És un deure de l’administració de l’Estat vetllar perquè sigui coneguda i utilitzada amb llibertat i igualtat per tots els seus parlants.

6. El sentiment d’injustícia derivat d’una sentència irrespectuosa amb la legitimitat democràtica, lluny d’abatre’ns ens esperona a lluitar per la llibertat de Catalunya i pel més alt reconeixement dels drets lingüístics, socials, econòmics i polítics dels catalans en tots els nostres actes diaris.

 El PEN Català, que des del 1922 treballa en la mateixa direcció, ja va ser una de les entitats promotores de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 1996. El proppassat mes de maig, va presentar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra, en el curs de la sessió oficial de l’Informe Periòdic Anual sobre Espanya, un dictamen sobre la situació precària i minoritària de la llengua catalana en l’àmbit de l’administració de la Justícia, cosa que vulnera els drets dels catalanoparlants reconeguts pels tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. La present declaració s’inscriu en la mateixa línia: la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya.

PEN Català
Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Barcelona, 21 de juliol de 2010

ALBADES

0

Despertar-te a quarts de cinc de la matinada pels crits d’una parella que es diu de tot al carrer.

Treure el cap per la finestra i ser incapaç de saber què es diuen per no entendre la llengua amb la qual s’esbaconen.

Intentar recomençar la son sense saber, si aquesta circumstància, és una sort o una desgràcia.

UN ANY SENSE NATÀLIA ESTEMÍROVA

2

Eren dos quarts de nou del matí del 15 de juliol del 2009 quan un cotxe blanc va aturar-se davant de casa seva a Grozni (Txetxènia). Quatre homes van obligar-la a pujar al cotxe. Va tenir temps de cridar que l’estaven segrestant. Malauradament sabia que es podia donar aquesta circumstància; havia tractat moltes persones que directament o indirecta, havien patit una experiència similar. Havia rebut pressions i amenaces.

Tot i donar l’alarma, els pitjors presagis van fer-se realitat. El cos de Natàlia Estemírova, activista de l’ONG Memorial, va ser trobat sense vida, hores més tard, amb uns quants trets de bala al cos a la veïna república d’Ingúixia.

 Estemírova, estreta col•laboradora d’Anna Politkòvskaia (assassinada el 2006) afegia així el seu nom a la llarga llista de persones assassinades a Rússia, Txetxènia i altres parts del Caucas nord vinculades a la lluita contra la impunitat amb que el FSB (l’antic KGB) torturava i tortura, assassinava i assassina amb la connivència del govern rus i el govern titella txetxè del dictador Ramzan Kadírov.

La mort d’Estemírova, reconeguda internacionalment per la seva lluita pels Drets Humans i que havia rebut la medalla Robert Schuman del Parlament Europeu (2005), el Right Livelihood Award del Parlament Suec (2004, conegut com el “Premi Nobel de la Pau Alternatiu”), així com també la primera guardonada amb el premi Anna Politkòvskaia, va fer suspendre a Txetxènia les activitats de Memorial com a mesura de seguretat.

El seu director Oleg Orlov, va acusar directament Kadírov d’estar al darrera de l’assassinat. La mort d’Estemírova deixava per terra la creença que els activistes i els periodistes havien deixat de ser el blanc dels assassins i que Txetxènia podia passar full. L’abril del 2009 el govern rus havia posat fi a la “missió anti-terrorista” contra Txetxènia.

L’assassinat, un mes després, de Zarema Sadulàieva, directora d’una ONG dedicada a proporcionar pròtesis i rehabilitació a joves mutilats i del seu marit Alik Djabraílov va reblar el clau de la impotència certificant que a Txetxènia les coses continuaven més o menys igual.

Un any més tard Memorial torna a actuar al territori. A la tasca de documentar cada desaparició, cada detenció, cada crim, cal afegir-hi el valuós suport que les seves oficines donen a les famílies que aterrides pel règim instaurat per Kadírov, s’ho pensen dues vegades abans de fer cap denúncia. “Pensa que tens un altre fill”, és una frase repetida pels repressors.

Txetxènia, sota l’aparença d’una certa normalitat, és ara un regne de taifa de Kadírov que amb l’ajut del seu teip (clan) com un gàngster qualsevol, cobra de tots i cadascun dels negocis pròspers de Txetxènia. Les desaparicions i els assassinats han minvat però els activistes dels Drets Humans continuen documentant detencions i tortures. Corre encara molta, molta sang, per les clavegueres del país.

 La intervenció directa de l’exèrcit no és tan visible però l’FSB continua actuant com a esquadrons de la mort, mantenint a ratlla qualsevol dissidència tot incrementant ara la seva sanguinària presència a repúbliques veïnes com Daguestan o Ingúixa. L’experiència de Txetxènia serà molt valuosa per tal de refinar les eines de repressió i tortura.

La situació al nord del Caucas, no ha millorat en absolut. Putin continua amagant tot d’atrocitats sota l’estora de la seva suficiència davant una Europa, davant el món sencer, que li riu totes les gràcies i s’empassa el decorat democràtic que Putin ha erigit a Rússia –el 40% del gas que es consumeix a Europa és rus- on al parlament (Duma) una oposició testimonial es veu impotent per canviar les coses i on les eleccions fraudulentes i els entrebancs per constituir partits, són el pa de cada dia. La desestructuració de la societat civil i l’augment de casos de grups de nacionalistes extremistes dilueixen cap esperança d‘albirar un resquill mai sigui d’horitzó de canvi.

Des de l’ONG catalana Lliga dels Drets dels Pobles i la seva campanya Txetxènia trenquem el silenci, es continua denunciant aquests fets. A part de la documentació que periòdicament ens acosta a la realitat txetxena des de diversos vessants, darrerament es va presentar a Barcelona en català i espanyol el document Qui n’és el responsable?. Crims de guerra a Txetxènia, un estudi exhaustiu de les moltes violacions dels Drets Humans que es cometen a Txetxènia. Podeu llegir-lo aquí

Recomano també de Jonathan Littell la lectura del seu llibre Txetxènia, any III on explica les impressions d’una visita a Txetxènia el 2008 i com l’assassinat d’Estemírova va fer repensar l’enfocament del text. Un excel•lent reportatge per fer-se una esfereïdora composició de lloc. LLegiu-ne aquí una interessant entrevista.

No deixem que el silenci escampi el seu mantell davant la mort indigne i covarda. Trenquem-lo, esberlem-lo. Per tu, Natàlia, i per tots els que no t’obliden i lluiten cada dia per fer florir entre els camps dels morts, les flors de la veritat. T’ho devem.

ACCIONS I REACCIONS

3

Des de dissabte a la tarda, llueix al balcó de casa, una estelada. Ahir vaig pensar de despenjar-la, però donat que jugava la selecció espanyola, vaig decidir allargar la declaració de principis.

De fet, van ser uns quants els aficionats de la “roja” que es van congregar a sota insultant el meu país i proferint tot d’esgargamells contra la bandera. M’era igual. No tenia cap importància. Com tampoc no m’ha fet res, aquesta nit, no poder dormir per culpa dels clàxons dels cotxes que celebraven la victòria espanyola.

Avui, llegint la premsa, tot això que dic més amunt, se m’ha ratificat. Amb quin esclat de felicitat no he pogut constatar que a Barcelona, hi ha hagut aldarulls, detencions i ferits, com a conseqüència de la victòria vermella. Per endavant la meva voluntat que tots els ferits es recuperin.

Si per una vegada tant m’ha fet haver de suportar tanta cridòria, ha estat senzillament perquè un dia abans, més d’un milió de persones -molts, molts més- vam sortir al carrer, a Barcelona, per deixar ben clar que a Espanya no hi volem ser. Més un de milió de persones vam sortir al carrer per dir als polítics quin era el camí que volem que segueixin. Més d’un milió de persones vam sortir al carrer per reclamar dignitat.

I tot plegat va ser fet amb el màxim de civisme. Sense trencar res. Sense haver de cremar benzina, sense haver de plantar-nos davant signes que no ens representaven i insultar-los, sense haver d’enfrontar-se a ningú. Tot plegat es va fer amb el màxim de respecte, amb imaginació, amb humor, emocionats, reivindicant, en una paraula: sent! I cridant ben fort que volem continuar sent, ara sí, i sense més excuses, dilacions, ni complexos, amb un estat propi.