Els dies i les dones

David Figueres

LA DECISIÓ DE BRANDES

0

Amb el ressò de les botes nazis en tantes llambordes, un pintor, Brandes, s’entesta en no deixar-se guanyar pel càncer que se li està emportant la vida, pintant els seus records. Un subordinat de Göring que ha robat tots els quadres que Brandes havia pintat fins a la data, li ofereix la possibilitat de retornar-los-hi a canvi d’una única pintura: un Cranach que té un gran valor sentimental pel pintor.

Basat en una anècdota real que va ocórrer al pintor Georges Braque, l’Eduard Márquez ha bastit una petita gran novel·la fidel al seu estil primfilat i poètic amb el qual ens va delectar en les seves altres dues novel·les: Cinc nits de febrer i sobretot a El silenci dels arbres. Aquesta nit, al programa de televisió De llibres, el propi autor anirà desgranant els petits secrets que amaga el llibre.

Els amics de l’equip del programa ens van demanar a la Mercè Bagaria, redactora en cap de la revista Lletra petita i a un servidor, si hi podíem dir la nostra. No ens va fer res gravar una petita intervenció dient què ens havia semblat el llibre. Malgrat potser no estar a l’alçada de les anteriors narracions, La decisió de Brandes constitueix un bell homenatge a la memòria i a la força dels records. Una lectura del tot plaent, suggeridora.

PREPARATIUS ACTE D’HOMENATGE A L’ANNA POLITKÓVKSAIA

1

Fa dies que Vilaweb anunciava que el Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català homenatjarà l’Anna Politkóvskaia en el marc del Dia de l’Escriptor empresonat, el proper dia 15 de novembre. Ahir, la gent del comitè, vam tenir la primera reunió per tal de coordinar tant els actes del dia 15 com els que s’esdevindran al Saló del Llibre de Barcelona on el PEN ha estat convidat a col·laborar-hi.

Es va acordar que l’homenatge del dia 15 es desdoblaria en dos actes: en una lectura del manifest elaborat pel PEN i una lectura de textos de l’Anna Politkóvskaia o de texots relacionats per part d’escriptors i periodistes, al matí, i al vespre hi hauria un acte més institucional amb la participació de les persones que van estar amb l’Anna el 2002, quan ella va ser convidada pel PEN, en l’edició d’aquell any, del Dia de l’Escriptor Empresonat.

Pel que fa als actes del Saló del LLibre, el PEN aprofitarà l’ocasió per presentar oficialment el programa "Ciutats refugi" així com la ICORN (International Cities of Refuge Network) a més hi ha confirmada l’assistència dels escriptors Chenjerai Hove,  Russell Banks i el Premi Nobel de literatura del 1986 Wole Soyinka.

Dins els actes del Saló també es representarà la lectura dramatitzada "La presó on vivim" que l’Eva Roig i un servidor, vam preparar fa uns mesos, a partir d’una antologia de textos d’escriptors empresonats i que tenim intenció de rodar arreu on se’ns cridi.

Donat que les dates encara no són fixes, confirmaré amb més exactitud tots els actes que comento.

Adjunto article de la Carme Arenas, Secretària General del PEN català, publicat a l’Avui.

COM ALGUES EN CABDELL

1

ESPARVER

Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant el cel fins a trobar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

als braços meus, l’ala xopa de sal?

Un mal estiu s’emmagranava espès.

Dies premuts, grums de sang i ossets.

Pelaven sec les genives del sol.

Tarava el corc la fibra de les nits.

Quin disbarat, tant d’estiu i tan lluny!

Aqueta nit, que un dring ha esmicolat

vidres de cel, i m’esgarrinxa fresc

el blau urpat que riu, sé el disbarat.

Sabia jo que un esparver, quan és

del tot furtiu, i em vol sorprendre i riu,

coneix quin cos manllevat, i dar-me engany

que torna amb mi la noia que tinc lluny?

Roent de sal, volta cales, de nit.

Els farallons estellats li han burxat

el ventre clar, quan neda dins el fosc.

Trepitja fort quan és molla de gin.

I aquest sobtat esparveret que riu

de ser bo amb mi, m’enganya amb gust de sal

i ens rebolquem com algues en cabdell.

Llengüejo i ric, mossego cabell curt

i xuclo endins valvada orella, fruit

de fosca mar, la mar de noies, lluny.

Gabriel Ferrater. Teoria dels cossos (dins Les dones i els dies)

A DELFOS, PER PASSAR L’ESTONA

2

L’altre dia vaig anar a enviar la sol·licitud per votar per correu. No recordo tant desencís en cap altre contesa electoral. D’ençà que tinc ús de raó política que he votat sempre que he pogut. Ja fos per elegir delegat de classe, conseller escolar o president de l’escala. És el meu tribut a la generació dels meus avis que van deixar la joventut en camps d’Espanya. Em semblaria una canallada passar de tot i dir-los que tot el què hi van perdre no va servir per a res.

Les carallotades d’aquests dies no sé si donen una visió gaire digne de la classe política d’aquest país, però. La jugada de l’estatut em va portar a ser menys indulgent amb els qui en diuen penjaments. Mentre ERC jugava a l’Exin Govern fent i desfent com si ho haguessin fet tota la vida, amb el lliri a la mà i donant suport a un partit que no ha sabut fer res més que estar a l’ombra del pujolisme i alimentant-se de fomentar l’equació PSC=PSOE=Felipe González durants anys a costa dels immigrants espanyols a les comarques i de la pijeria metropolitana al Cap i Casal, en Mas i companyia els colava un golàs de xilena i per tota l’esquadra.

La fi del pujolisme ha posat de manifest la  immaduresa dels partits catalans per afrontar reptes més enllà dels patrons establerts per més de vint anys d’uniformitat desficiosa. Què hem d’esperar per començar a construir un país de veritat? Que algú sigui prou hàbil com per saber desmarcar-se i aconseguir de nou una majoria absoluta per fer i desfer sense oposició real? Algú es creu que una majoria del PSC no fixaria una valencianitzacio de Catalunya via control remot des de Madrid?

Les opcions per a Catalunya són dues: CiU i ERC. Els primers han demostrat ser d’una eficàcia pragmàtica absoluta. Han resistit el temporal sense deixar traslluir cap dissidència interna. La reconversió del seu discurs tan sol depèn d’afinar bé l’oïda i erigir-se en au fénix d’una suposada visió de Catalunya sempre amb por que el cel els caigui damunt el cap si els enganxen alguna vegada sense mirar a Madrid. Si les enquestes no fallen, la sociovergència pot fer pujar CiU com un suflé. Ja ho vaig dir fa uns mesos. No els convé un pacte nacional amb ERC. Això ablamaria les hosts sobiranistes desvertebrant l’aparell actual. La independència comença a vendre, però no prou.

Pel que fa a ERC la cosa està més peluda. La bicefàlia Carod-Puigcercós és ja una realitat. De l’intel·lectual tocat per l’afer Perpinyà, que no ha estat desaprofitat per ningú, ni pels de dins el partit tan sols, al xicotot ripollenc que coneix les bases i on és la destral, hi ha tot un desert, uns quants himalaies i dotzenes de boscos. L’alternativa de govern és real, no ens enganyem, però han de païr la novatada del tripartit i rellançar un discurs sobiranista objectiu i engrescador que no sigui només un estirabot quan els apreten molt allò que no sona. El gra Carretero va passar mig desapaercebut, però amb això de l’acnè ja se sap què passa: mai es fa net i el què és pitjor, les cicatrius costen molt de dissimular.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

CROSTES DELS NÚVOLS

3

LLENTIA

Dels teus llavis

les paraules diuen de tu com les pupil·les dilatades,

com de bocins d’un trencaclosques impossible.

Perdo la memòria als llavis i acordo un sonet

per fer plegats el ple de lluna.

No amago la cara,

malgrat les crostes dels núvols que fan la nit

com una boira de mosques en so de pluja:

Bèsties matusseres pel neguit de les gotes de vi.

A fora plou amb el mateix rumor

dels teus braços quan atresoren el cos

que respira si tu ho fas.

Aquesta criatura obstinada a separar-se de tu

sap bé que la llengua té delicte,

i que no es mesura el fang,

ni tampoc l’aigua.

(Núria Martínez Vernis. Quantes mentides fan una sola veritat, 2004)

MOVIMENTS

2

Rares vegades passa d’aquesta manera. Normalment és un moviment o la substitució d’algunes peces a l’escaquer polític, el que provoca que Direccions Generals, Secretaries i Subsecretaries rellevin la persona que les encapçala.

El senyor de la fotografia s’ha avançat als esdeveniments. Ha dit que per Tots Sants ho deixa córrer i se’n va a donar classes al Canadà. Ignorem quines són les causes reals d’aquesta decisió. Tampoc no n’hem de fer res. Aquí ja vaig dir tot el que havia de dir d’aquest senyor i ho ratifico.

Mirem-nos-ho pel cantó bo: el país perd un bon gestor cultural però els seus lectors recuperem un escriptor i un bon poeta. Bona sort, Jaume!

UN DIA…

0

"Callant, vaig oblidar la quantitat de vegades que m?havia sentit dir que aquesta fal·lera per canviar el món ?o la part que n?abasto- era només una frivolitat passatgera que s?esvaïa amb la maduresa.

Callant, m?ho vaig sentir dir de gent que recordava amb condescendència la seva joventut i veia en la meva convicció una pueril ingenuïtat.

Callant, m?ho vaig sentir dir, també, de coetanis meus que pretenien ?en presentar com a superada aquesta fase- fer gala d?una precoç maduresa.

Callant perquè l?única prova del seu error me la podria donar el temps.

I ara ja la tinc, ja no cal que calli, ara ja ho puc dir certer: la renúncia no és una fase de l?evolució de les persones.

Tanmateix, ningú no reconeix obertament la renúncia: uns reivindiquen una madura reflexió segons la qual l?experiència aconsella un salvament individual, davant el desori mundial proclamant que el món és un campi-qui-pugui, i titllen d?enze aquell qui no actuï en exclusiu interès, personal. D?altres asseguren que, en certa mesura, ja s?han acomplert o ja s?estan acomplint els objectius fixat, i per tant, ja es pot esdevenir usuari del món i deixar de ser-ne forjador.

Ara em sento viu, intensament viu en la revolució, encara i per molts anys.

Hom no mor quan deixa de bategar, sinó quan els seus batecs deixen d?oferir al món la possibilitat de canviar-lo.

Per això em sento viu, content, de tenir la certesa que no he perdut el temps i que no he malvenut el somni que, comptat i debatut, només em pertany solidàriament junt amb la resta de gent del món que cada dia es lleva convençuda que un dia…"

                 

                        Francesc Ribera "Titot" (presentació del primer disc d’Ara mateix)

                                                                                          Fotografia: Gilles Navet

SEGUIMENT CAS ANNA POLITKOVSKAIA (II)

0

L’allau d’informació sobre l’assassinat és brutal. Encoratja el grau de compromís de tants i tants mitjans abocats a deixar constància d’aquesta desoladora notícia, com encoratja la quantitat de visites que ha rebut el seguiment que en faig des d’aquestes pàgines. Agraeixo moltíssim la vostra curiositat. Tot sigui per pressionar una mica més les autoritats russes perquè esclareixin la veritat. (actualitzat el 16/10/06 amb articles i notícies publicades als diaris El Punt i Avui)

 

La foto que podeu veure és la portada del número especial de Novaya Gazeta, la publicació on treballava l’Anna Politkovskaia. El senzill "Ana", si el meu rus no em traeix, és tota una declaració de principis. La persona per damunt de la professional. El dolor per la pèrdua d’una gran periodista, però per damunt de tot, el dolor per la pèrdua d’una persona compromesa de veritat.

-Article premonitori on la Unió de Periodistes Russa denunciava la política de Putin amb els diaris del país.  

-Notícia del Kremlin on es deixa constància del comentari de George Bush instant a Putin a investigar a fons i el certificat d’anyell dòcil (sense comentaris).

Informació amb una video on es veu la periodista arribant a casa seva i el seu assassí.

-Primeres informacions sobre la investigació.

-Reacció de Reporters sense frontera.

-A Wikipedia hi ha un article amb amb reaccions del món sencer.

-Ressenya sobre l’homenatge d’urgència que se li va fer a la Fira del llibre de Frankfurt.

-Interessant article a The Guardian.

-Un article i una entrevista d’un comitè de suport al poble txetxè de Dinamarca.

Comentari sobre un dels seus llibres.

-La secció europea de la revista Time també hi diu la seva.

-El centre anglès del PEN.

-Notícia de la BBC News.

-Bloc del Biel Mesquida (agradable coincidència no intencionada)

-Articles i notícies publicats al Punt

-Articles i notícies publicats a l’Avui

-Gràcies per les vostres aportacions. N’espero més.

SEGUIMENT CAS ANNA POLITKOVSKAIA (I)

2

L’assassinat de la periodisa Anna Politkovskaia ha causat una forta impressió entre moltes persones del país. L’Anna havia establert una relació molt estreta amb nombrosos periodistes i sobretot amb la gent del Centre català del PEN.

Em proposo agrupar tot d’informació dispersa que s’ha anat publicant al voltant del cas per tal de no deixar morir la notícia. El crim és prou atroç com perquè la seva presència a tots els mitjans de comunicació sigui constant.

-El Centre català del PEN ha penjat a la seva web un comunicat de repulsa i n’adjunta el què el PEN internacional va emetre. També s’hi pot llegir un interessant article del Carles Torner que dóna una visió de l’abast del compromís de l’Anna.

-En Julian ha penjat al seu bloc articles publicats al Periódico amb la brutal reflexió de la tira del Ferreres.

-Un interessant article d’Iñigo Saenz on hi s’adjunta la bibliografia completa dels llibres publicats de l’Anna a l’Estat Espanyol.

-Des d’Elx una entrevista en motiu de la presentació del seu llibre La Rusia de Putin.

-A Gandhiji es pot llegir una altra entrevista.

-Vilaweb ha penjat la darrera xerrada que la periodista va tenir amb un mitjà

-S’ha obert aquest guest book des de Rússia per qui hi vulgui deixar un missatge.

Enllaços amb la notícia: Vilaweb, El País, La Vanguardia, El Periódico, New York Times, Washington Post, Le Monde.

Estaria bé que si localitzeu altres articles els enllaceu en forma de comentari.

L’ESTEBAN

0

Ha estat el meu germà, aquesta tarda, qui m’ha comunicat la trista notícia. El David Esteban havia mort en un accident de trànsit. Vam anar a l’escola plegats. Érem de la mateixa quinta. Devia ser dels petits, perquè la nostra promoció, la del 74, ens toca fer enguany els trenta-dos.

Feia molts anys que no el veia. En acabar l’EGB vam anar plegats al mateix institut per fer BUP. Tots dos no ens en sortiríem i tornaríem a trobar-nos un parell d’anys més tard començant estudis de FP, branca administrativa. En aquells temps això dels psicòlegs no es portava i per tant, el fracàs escolar havia de ser per força tan sols que el xiquet no tenia aptituds.

El pas del temps m’ha demostrat que senzillament als catorze anys m’hagués anat molt bé visitar un d’aquests professionals -qui ho sap si un psiquiatre i tot- de cara a ajudar-me a enfrontar-me a la vida. Encara n’arrosego algunes seqüeles d’aquell reset que suposà per mi l’adolescència. No sé si al David li devia passar el mateix.

A la classe n’érem tres de Davids, d’aquí que cap dels tres fos anomenat amb el nom. Ell era l’Esteban com jo era el Figueres o el Figue, per ser més exactes. No vaig començar a girar-me quan algú em cridava "David!" fins al setze o disset anys.Tots tres ens aveníem força i vam fer amistat. Amistat que, com ja dic, en acabar l’EGB s’extingí.

El David era ros. Semblava alemany. Els seus pares, de petit, el pentinaven com si fos un petit Schuster. Era molt revoltós però el tinc com una bona persona. Les festes d’aniversari a casa seva eren un dels esdeveniments més esperats. La seva família vivia en un minúscul pis on ens aplegàvem una munió de brivalls -a classe érem quaranta i em sembla que el convit sempre hi incloïa la totalitat del destacament. També recordo que tenien un petit gos negre.

Tenia un parell de cosins, el petit del qual, sempre rebia les notres trastades. Una rèplica de plàstic de Mazinger Zeta, posada dalt de la porta, sempre queia damunt del sofert cosí en ser cridat a l’habitació del David. Una altra de les atraccions de ca l’Esteban era la seva capsa de Quimicefa. Tancats al lavabo, féiem d’alquimistes entestats en descobrir la poció de la invisibilitat o aneu a saber què.

El David deu deixar parella, potser un nano i tot. Tenia una germana -de la quinta del meu germà. Els seus pares deuen estar destrossats. Res del què jo pugui dir o fer atenuarà tot el malaurat trasbals que suposa perdre la teva parella, el teu germà, el teu fill. El David tenia tota la vida per endavant i no és just que se n’anés tan aviat.

He volgut retre-li aquest humil homenatge tan sols per fer veure que rere les víctimes que s’empassa l’asfalt cada cap de setmana, hi ha molt de dolor que no s’extingirà mai, totes les precaucions són poques. No sé si hi haurà entre els meus lectors algú que pugui transmetre el meu pèsam a la família. Si és així ho agrairé. Descansa en pau David. Descansa en pau Esteban.  

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

0

L’any 1971 Pau Casals pronunciava aquest memorable discurs davant el món sencer. Trenta-cinc anys després encara no disposem d’ambaixadors oficials que facin saber que Catalunya, els Països Catalans, són una nació i que com a tal, mereix representació en tots i cadascun dels àmbits on les altres nacions queden representades.

Volem sobirania pel nostre país. Governar d’acord amb les lleis que fem nosaltres. Gestionar els nostres recursos. Tenir les eines necessàries perquè la nostra llengua no s’estingeixi. Estimar, viure i sentir en català amb la naturalitat que ho fa un francès, un italià, un basc o fins i tot un espanyol.

A punt que vint-i-dos jugadors representin aquesta voluntat en un camp de futbol, tornem a insistir en la que és i ha de ser la nostra reivindicació fonamental: volem ser una nació i volem tenir un estat per continuar avançant i poder dir que la nostra nació no és la millor del món senzillament perquè fa segles que hi ha qui s’entesta en no deixar-nos-ho demostrar.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ANNA POLITKOVSKAIA IN MEMORIAM

4

Vaig conèixer Anna Politkovskaia el maig del 2004. El Centre català del PEN va convidar-la a participar en el marc del Fòrum de les Cultures. Hi parlà dins el diàleg "El valor de la paraula" que aquesta institució organitzava. A ella li va tocar parlar sobre els escriptors i la guerra, és clar.

Comparteixo amb Vicent Partal aquesta descripció de dona fràgil que en fa. Les ulleres, els cabells blancs. No semblava que pogués encarnar el tremp d’aquella veu que des de "La Rússia de Putin", "Una guerra bruta" o "Terror a Txetxènia" apuntava amb el dit els pressumptes culpables de tanta barbàrie.

Ja llavors el PEN estava avisat de les continuades amenaces de mort que havia rebut la periodista. Va ser un honor poder sentir les seves paraules, sentir la seva presència. No enganyava a ningú. La veritat que destil·laven els seus articles era la mateixa que destil·lava la seva persona. S’havia erigit com la denunciant d’una de les atrocitats més grans i vergonyats del segle XX. Mal explicada, mal entesa i mal resolta. La seva vida estava en perill. Ho assumia.

Avui, algú ha esverlat del tot la fragilitat del cos de l’Anna. Les bales han foradat més coses. No sabem qui s’amaga darrera aquest assassinat. Encara que ens empeltéssim de la valentia que ella va mostrar en els seus llibres, els nostres gestos serien arriscats i estèrils. Cal que la comunitat internacional, que tots els organismes, pressionin a les autoritats russes perquè la veritat surti a la llum. Que els culpables siguin descoberts i castigats.

No caurem en la trampa d’assenyalar sense proves aquells que probablement ara deuen estar satisfets d’haver fet callar una veu que els feia nosa. En queden d’altres de veus. El dol, la impotència, un esqueix més a la llibertat és l’ara. Demà voldrem que ens expliquin. Demà voldrem que ens diguin. Demà voldrem saber.

L’ESPAI INSUBSTITUÏBLE

0

A UN POETA

M’has preguntat si encara faig versos

i no sé què respondre’t.

Arriba un moment que se’ns acaba el foc

i la pluja ens tanca els llavis, com una traca mullada.

Però callar no és de covards,

callar no és oblidar la sang de les paraules.

Si el món puja al tren per admirar paisatges,

¿per què he de filmar jo el que tothom pot veure?

Potser, com tu, podria volar

i fer-me el niu en un campanar càlid,

però més amunt de l’altura d’un jugador de bàsquet

l’aire s’enrareix, el vertigen m’esborrona

i en conseqüència el món no m’interessa.

Només quan visc l’amor com un adolescent,

només si hi ha una mà de verge que em masturba,

m’assec, al·lucine i escric:

però un poema no és això,

un poema és l’espai insubstituïble de les coses.

                                                                 (Ramon Ramon. Cor desmoblat)

RUTA

0

EL MAPA

“Es pot accedir a la tendresa per una gran i pura estimació, per afecte, o per una inclinació natural. Hi ha un mapa en el qual Tendre sur Inclination és la ciutat a la qual s’arriba directament a partir del port d’una nova amistat, a través d’un riu navegable i cabalós.

Per accedir a Tendre sur Reconnisance i a Tendre sur Estime cal travessar un territori més abrupte, on hi ha el Lac d’Indiference i la Mer de l’Inimité. Al delta del riu, més enllà de la Mer Dangereuse, hi ha el país desconegut on la tendresa esdevé pecat. Algú que troba el mapa i que el converteix en decàleg de la seva vida amorosa. Algú que s’enfonsa en el llac de la indiferència o que hi viu com un ànec”.

                                                                     (Josep Maria Fonalleras. Sis homes)