Els dies i les dones

David Figueres

SÍL·LABES DE VIDRE

1

Ha estat un silenci llarg. De setmanes, hores i temps. Finalment, avui, torna una lletra de ser-hi i de no ha passat res. Però potser ha passat de tot. Qui ho sap. Quantes coses es poden dir entre les línies d’un poema, d’un silenci, d’un esborrifar de cabells, d’un missatge al mòbil?

Cal argumentar la vida en funció de les coses que som. Les que serem, doncs això, les serem i prou. No hi ha res construït. Res assolat, tampoc. Un solar ample en una ciutat nova. Un jardí desbrossat i la por de tantes llavors que no sé encara si llençar o donar a algú altre.

Treballo a la biblioteca. Baixo després a remenar cedés. En trobo un de l’Ovidi. Un recull de cançons en directe editat al novembre del 2004 a València. Hi ha el transcórrer de les cançons sabudes, arrapades a la pell. No coneixia la versió de la "Sonata per a Isabel" del Vicent Andrés Estellés. Diu coses boniques.

Una curiositat: "Carniceria", una poema que Montllor musicà d’un llavors "poeta molt jovenet", com diu el mateix Ovidi.

SONATA PER A ISABEL (fragment)

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volarà des d’ell brisa i colomes.

                                              Vicent Andrés Estellés

ATACAMA

0

El desert d’Atacama, al nord de Xile, deixa enrere l’aridesa i la sequera per deixar pas a les flors. Novament el fenòmen de la floració sobtada converteix el desert en un bell jardí.

Allí on només hi havia roques i pedra, ara s’hi passeja el perfum subtil de tot de pètals virolats.

Allí on només hi havia soledat i desesperació, ara ho reconquereix una beutat fugissera que se n’anirà al desembre.

Jo, per exemple, que no sóc sentimental, ¿sap en què he somiat? En un amor complet de tot el cor i el cos, dia i nit, en una abraçada sense fi, fruint i exaltant-se, i això durant cinc anys, i després la mort.

Ho diu Albert Camus a "La caiguda".

RECICLAR

0

Rescatar un conte vell que havies salvat de la crema unes quantes vegades. Rellegir-lo amb deteniment renunciant a qualsevol indulgència. En acabar, commoure’t, apassionar-te, votar d’alegria en descobrir que els anys de lectures i vivències,  finalment t’han atorgat  la mínima maduresa intel·lectual necessària com per fer-te adonar, que allò que acabes de llegir, ha d’anar directament a la paperera.

DONAR-SE

0

No mesurar, donar-se.

                                   Exigir la victòria

                                   de la transparència,

                                   del cristal·lí perfer.

                                   No mesurar, donar-se.

                                                                 DF

 

                                  

MONEDES

0

Han sortit d’un d’aquells potets per a desar-hi rodets de pel·lícula fotogràfica: francs francesos, belgues i una moneda de vint-i-cinc cèntims de florí, holandesa. No sabia que les guardava, molt menys que havien vingut amb mi a Barcelona.

Havia guanyat quatre duros amb uns poemes guardonats en un concurs de poble. Els justos per pagar-me el viatge i encara tenir bossa. Sabia que el pare no em pagaria un segon viatge de fi de curs. Repetia. No m’ho vaig pensar dues vegades. La ruta segueix l’ordre de les monedes.

París va ser on vaig descobrir aquell somriure. Més que un somriure, una manera de somriure. Vam fer broma amb la penca de paté que ens donaren per sopar i les fulles verdes, verdes d’enciam, l’absència de setrilleres, el pot verdós amb mostassa de Dijon… L’endemà Montmatre només eren botigues on comprar samarretes i Pere-Lachaise, la tomba del Morrison bruta de pintades.

Brusel·les és el reflex de les llambordes de la Grand Place. De bracet, i ella esclafint perquè la cervesa no m’havia pujat i només feia que pixar i pixar. Ens vam perdre. En una licoreria regentada per un sij vam comprar una ampolla de whisky i gots de plàstic. Ens vam explicar la vida. Em vas besar una, dues vegades. Sí, dos petons llargs i estranys. Vam arribar que ja clarejava. Afortunadament una professora havia abusat també de l’alcohol i la nostra falta va quedar atenuada.

Amsterdam serà la discoteca amb diferents ambients. En aquella sala hi tocaven soul i jo feia l’alonso fent veure que ballava i tu em passaves cigarretes de fum dolcenc i somreies tota per a mi i allò era ple de negres que primer ens feien por però després ja ens eren amics de tota la vida "I feel good, I feel good…" i et volia fer petons i tu no em deixaves i em posaves més porros als llavis i et reies de mi i de le meves coreografies impossibles…

A l’habitació em vas fer l’amor una, dues vegades. Sí, dos endinsar-nos llargs i estranys. L’endemà tornàvem a casa. En arribar vaig agafar la maleta a corre-cuita de la panxa de l’autocar sense girar-me, sense girar-me.

Inservibles com l’afany de fer de la memòria dels temps bonics l’única arma per lluitar contra les decepcions petites, ara les monedes dringuen dins el pot preservant-me no del futur, sinó del passat.

Les compto una vegada i una altra i sempre són disset, mai vint. Mai.

PERDRE

0

Un altre cop he perdut el mar?

PRINCIPIS I FINALS

Un temps vaig ser una noia de futur.

Podia llegir Horaci en llatí

recitar de memòria tot Keats.

Però entrant en les coves dels adults

em van caçar i vaig començar a parir

els fills d’un home estúpid i cregut.

Ara m’empleno el vas sempre que puc

i ploro si recordo un vers de Keats.

Una no sap de jove que cap lloc

no és el lloc on podrà restar per sempre.

També s’estranya quan no arriba mai

aquell o aquella en qui trobar descans.

Una ignora de jove que els principis

no tenen res a veure amb els finals

                                                     Joan Margarit

 

PERDIUS

1

Ho escrivia el Marc Roca dissabte:

Em considero un independentista, per simples motius de respecte. O sigui, si juguem al "joc de les fronteres" -i, això sembla que no canviarà per un temps indeterminat-, hi hem de poder jugar tots, en igualtat de condicions. M’explico. El fet de ser partidari de la independència dels PPCC no és per motius romàntics, com es pot despendre de certs nacionalismes, és més aviat perque no entenc, i no puc acceptar, les jerarquies instaurades i els genocidis culturals legalment establerts. A mi l’atzar m’ha fet néixer als PPCC, un territori amb una cultura i una llengua pròpies, però que per fets de la història, ha estat manllevat de la seva sobirania, de la seva llibertat, la qual cosa l’ha dut a estar en un nivell jeràrquic inferior a la resta de cultures que han pogut mantenir la seva pròpia sobirania. Aquest fet, aquesta pèrdua de llibertat, aquest pas enrera, ha provocat que altres ens culturals sobirans hagin adquirit un suposat dret, de fet l’exerceixen immunement, per tal de poder decidir per nosaltres, sense el nostre consentiment, per la força (de les armes i de les lleis). Això ha provocat diferències d’estatus, una jerarquia que ens ha dut a aniquilar el respecte dels uns pels altres, s’ha creat el dret a decidir en nom del veí.

La resta, ganes de marejar la perdiu.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

BONES NOTÍCIES

1

Avui tenia pensat llençar-me directament a l’autobombo. Xerrant, xerrant, aquest bloc, ahir va fer un any!

Tenia pensat penjar una dissertació més o menys seriosa, sobre què representa per a mi això dels blocs; agrair que el número d’abril de "Caràcters" posés el meu nom al costat del de l’Oriol Izquierdo, Joan-Josep Isern o del Jaume Subirana -s’ha de ser molt valent per posar nom a una absència tan fonda; jo també crec que "Taxi" és un gran disc; en sap un niu d’això de les lletres aquest etern aspirant a Elvis Costello-. 

Compartir amb tots vosaltres, lectores i lectors -quants deveu ser?, us vestiu al bany després de dutxar-vos o ho feu a l’habitació? Ploreu els diumenges a la tarda amb les tv-movies de Telecinco? Oloreu els llibres quan els llibreters no us veuen?- aquesta especial efemèride.

Però no faré res d’això. Avui, encara que sigui mentida, tot de bones notícies m’han assaltat. Ens tornen els papers de Salamanca, legalitzen el domini punt cat, els de la Institució de les Lletres Catalanes comencen a organitzar un concurs on es tracta de fer petites ressenyes sobre llibres i per postres ja podem satisfer la vanitat de buscar el nostre bloc al Google i veure que hi surt!

Què és pot demanar més? Tan sols dir-vos que aquest any m’ha passat volant i que malgrat tot la majoria de les vegades qui escriu, és aquell xiquet que amb setze anys entrava a la llibreria Gaudí de Reus i sense aixecar els ulls del taulell, demanava a la Maria Pallach, si tenia el llibre de Gabriel Ferrater "Els dies i les dones".

Gràcies a tothom!

(S’accepten suggerències, comentaris i improperis -aquests darrers, almenys que siguin amb gràcia. He posat Mirindes en fresc pels qui tenien set. Unes quantes bosses de ganxitos obertes i triangles de pa de motllo amb nocilla, hauran de satisfer la vostra fam).

SALT

0

Un encàrrec que encara no tenen a punt. Per fer temps, faig un cafè en una terrassa. A la taula del costat, quatre dones. Cabells blancs. Voregen la setantena. Em poso a escoltar de què parlen. Sóc tereseta. Respectuós, però tereseta.

Una d’elles sembla que s’ha quedat vídua de fa poc. Les altres també en són. Malgrat l’edat, totes, com se sol dir, fan encara goig. "Has de començar de zero, acostumar-te a viure d’una altra manera". Totes van a la piscina, no es perden ni una xerrada a la biblioteca del barri i els néts les omplen molt.

Penso en la mort. Així en abstracte. No he patit cap pèrdua traumàtica. L’avi va deixar aquest món amb la placidesa d’acabar una vida. Vaig voler-hi ser aprop. Els seus altres dos germans no van tardar gaire a seguir-lo.

Tinc por de sobreviure als meus, de germans. Sé que sobreviuré als pares: és llei de vida. Però saber, encara que sigui de vell, que un dels dos pot avancar-se’m… Em fa pànic. Sé que són molts els fulls a embrutar i tants els ulls pendents per dir-los amor; tot plegat no ha fet més que començar, però hi penso i em fa por, veritable terror, com si saltés al buit una vegada i una altra i una altra i una altra…

CAMINS

0

"(…) al poeta no se le ha de exigir que nos explique los motivos, desvele los caminos y señale los propósitos. El poeta, en la medida que avanza, apaga los rastros que fue dejando, crea detrás de sí, entre los dos horizontes, un desierto, razón por la que el lector tendrá que trazar y abrir, en el terreno así alisado, una ruta suya, pesonal, que jamás coincidirá, jamás se yuxtapondrá a la del poeta, única y finalmente inescrutable. A su vez, el poeta, barridas las señales que durante un momento marcaron no sólo la vereda por donde vino, sino también las dudas, las pausas, las mediciones de la altura del sol, no sabría decirnos por qué camino llegó a donde ahora se encuentra, parado en medio del poema o ya en el fin. Ni el lector puede repetir el recorrido del poeta, ni el poeta podrá reconstruir el recorrido del poema: el lector interrogará al poema acabado, el poeta tendrá que renunciar a saber cómo lo hizo".

José Saramago. Quadernos de Lanzarote

 

ESGUARDS SUBTILS

1

El cinema de Fernando León de Aranoa no és un cinema espectacular. No li interessa el guió Jolivud. Poc li interessen les històries. Es queda amb els personatges. León de Aranoa sap escriure, això és indiscutible. I fa el cinema de saber escriure. No ens desagrada del tot. Si fóssim mestre tites, mestre tites, diríem que el cinema no és això. Que cal una història, que cal un conflicte i tot allò que es diu, però no ho direm perquè no som mestre tites i "Princesas", el seu darrer flim, la seva darrera penícula, ens ha agradat.

Més que els personatges, a León de Aranoa li interessen les comunitats, els grups. Començà amb "Familia" i continuà amb "Barrio" i "Los lunes al sol". Totes elles patien les mateixes mancances o els mateixos encerts. Potser un abús del pla-seqüència a "Barrio" que ho tapaven els magnífics diàlegs. Molt més rodona "Los lunes…", saber domar la tendència a la desproporció de Javier Bardem per afaiçonar aquell gran Santa, és tota una senyora proesa.

A "Princesas" la història és mínima. Dues prostitutes que lluiten per tirar endavant. Hi ha tota la brutícia i hipocresia moral de l’assumpte, sí; hi ha el rerefons de la immigració -una d’elles és sudamericana-sí, però hi ha sobretot un retrat o si és vol un apunt, de la feminitat o de les dones; no sé si és el mateix.

León de Aranoa no ha treballat mai amb el mateix director de fotografia. El d’ara, Ramiro Civita, s’apropa al món femení amb cura, amb una gran timidesa. Cada pla no està degudament establert. La càmera zoomzeja, rectifica, ara endavant, ara enrere. No vol molestar. S’hi sent incòmoda. Defugint la mitificació almodovariana, León de Aranoa aconsegueix entrar en el món femení, en la subtilesa de la fraternitat no imposada per anys d’haver-se de mostrar invencible amb la força com a única arma -com en el cas dels homes que, tot i vençuts, mostrava a "Los lunes…", de fet una possible evolució dels noiets de "Barrio"- sinó per saber-les mostar en la quotidianitat més afable, encara que siguin prostitutes.

D’aquesta fragmentació, d’aquest no gosar, León de Aranoa en fa una arma poderosíssima. No ens diu "sóc el director amic de les dones", no; només passeja la càmera, ara la treu, ara la posa. Ens explica el què veu sense fer escarafalls de res. No sabem si aquest nou fer és fruit de la necessitat o potser que l’estructura de "Los lunes…" va recordar massa la de "Barrio", sigui com sigui, agraïm aquesta evolució que és lenta, doncs les escenes de la perruqueria, són marca de la casa i s’agreix que no n’abusi.

Actoralment Candela Peña no acaba de sortir-se’n. Potser massa responsabilitat. El seu hieratisme no sap vertebrar-se en els moments en què el matís seria necessari. No ens creiem la seqüència del bar quan totes dues es fan amigues, tot i que endevinem que les ha passat canutes, no ens creiem la seva necessitat de tendresa i encara que ens pesi, el text cau en una nyonyeria que no caldria. Més correcta Micaela Nerváez, encara que el seu paper no demana tant.

Malgrat tot, una bona inauguració de la temporada cinematogràfica

D’INCENDIAR-NOS AXÍ

0

Aquests dies de pseudo-vacances, quan no hi ha hagut pluja, puntual, a quarts de vuit, un sol agonitzant abrusava amb melmelada d’aram les capsades d’alzines i pins amb aquella intensitat zenital, pura, dels capvespres autèntics.

Ho contemplava assegut a la terrassa, fent un puret; descansant de Rodins, Picassos, Xènius i Rebulls.

Extasiat i humil davant aquell espectacle de bellesa natural, pensava en Jean Cocteau quan deia que l’únic que valia la pena de salvar d’un incendi era el foc. 

QUE ET VOL SOMRIURE

0

No cal que hi hagi cap futur, tot és aquí

-el món cruel, l’amor que et vol somriure-,

encara que tu mateix no en vegis les certeses

i hagis d’esperar l’oracle obscur per adonar-te

                                          que el mirall opac del cor te les entela.

                                                                            Francesc Parcerisas