Arribo a les 8h al CIEMEN. Com a responsable de Comunicació de l’Eixample, coordinaré amb els companys de cada barri, la informació que la jornada vagi generant. Pel carrer, hi ha cartells enganxats amb els col•legis del districte. Alguns estan arrancats. Ha estat la tònica sempre que hem fet encartellades.
Al CIEMEN uns companys decoren una furgoneta amb tot de banderoles demanant el vot pel 10A. Serà la furgoneta que donarà suport al barri de l’Esquerra de l’Eixample. Els responsables de voluntaris, cadascú el seu territori, corren amb bicicleta amunt i avall donant suport als seus col•legis. Fa un dia de juny.
Connecto l’ordinador. La senyal de l’USB és feble però en tindré prou. Faig les quatre lectures en diagonal de la premsa. La pàgina de Barcelona Decideix. Al mateix CIEMEN, un estol d’observadors internacionals, reben quatre indicacions. Molts porten els seus vestits folklòrics. Després marxen a fer la seva feina: donar fe que tot es faci com s’ha de fer.
Tots els col•legis de l’Eixample obren sense cap contratemps. Faig un primera ronda de trucades a les 10h amb els coordinadors de cada barri. Dreta de l’Eixample, Sant Antoni, Esquerra de l’Eixample, Sagrada Família i Fort Pienc.
Cap incident remarcable. Un beneit que a Fort Pienc ha robat paperetes del No. No val la pena de destacar-ho. Començo a twittejar i penjar estats al Facebook. Excitació màxima. Voldria ser al carrer, prement el pols a la gent. Però algú ha de fer aquesta feina. Em vénen a veure companys. Quanta lluïssor als seus ulls!
La notícia més matinera que passo és la votació de Quim Monzó a les 9h al barri de Sant Antoni. Consulto a la web de Bcn Decideix i veig que la foto els ha arribat correcte. Tot rutlla.
Tothom em diu que hi ha cues per votar. El ritme de vots és desigual però constant. A les 11h comencen els concerts al jardins Montserrat. Ajudo a traginar cadires i taules. El matí resulta calmat. No hi ha cap incidència.
Ara, al passatge Pellicer, vota Joaquim Maria Puyal. Es deixa fotografiar però demana que no es publiqui. Se li respecta. També ho farà la vicepresidenta Joana Ortega. També n’informo.
A mig matí, dono a fer un vol. El dia és espectacular. El sol bada les pedres i les urnes. Hi ha com una pàtina d’optimisme estiuenc que s’encomana. Es vota. Es fa democràcia. De manera tranquil•la. Un diumenge com qualsevol altre; tot i que sabem que aquest no en té ni en tindrà res de corrent. A les 12h ja s’anuncia que hem aconseguit el 8’27 de participació.
Les cames ens comencen a tremolar. Quedo per dinar al Passatge Pellicer. Els amics de l’Associació de Veïns han preparat una paella gegant. Fem salat i ens toca menjar la part cremada. Afortunadament tinc l’estómac tancat pel nerviosisme del dia. Em demanen que confirmi si el conseller Mas Colell ha votat a la Fundació Catdem. No tinc internet al mòbil. Hauria de tornar al CIEMEN.
Un company amb Iphone aconesegueix donar-me el telèfon de la fundació. Hi truco, confirmo la votació i la passo a Ciutat. Dinem i fem una mica de sobretaula comentant com està anant el dia. No m’hi quedo massa. A quarts de sis es donaran noves xifres de participació. En arribar al meu centre d’operacions el 15’21% que l’organització publica, ens fa més que contents. L’eufòria de les coses ben fetes. La recompensa a tant d’esforç.
La tarda passa sense novetats. Toquem amb els dits aquest cel blavíssim que se’ns va colgant amb les urnes plenes de felicitat sobre a sobre, vot a vot. Passarem el 20% ?
Als jardins Montserrat en Titot i en Casellas batallen a cop de garrotín. És el moment per entotsolar-se. De pensar que al febrer de 2010 vas assistir a la primera assemblea. Que has viscut dia a dia, des de llavors, el privilegi de conèixer persones que com tu, deixaven un bocí de la seva vida a recer de fer una mica més de país. Tants somriures que se t’han posat per tot arreu. Que heu treballat de valent. Que heu perdut caps de setmana. Que heu guanyat complicitats entre cerveses en nombrosos memorables apèndixs de reunions més feixugues del normal…
Ja tot està donat. Només cal esperar quin grau d’història hem aconseguit. A les 20:30h els resultats encara es cuinen als forns de la incertesa. I ens hem fet grans, gegants, assaborint xifres que rodolaran d’ànima en ànima. I cauen els números, davallen, en aquests més de 257. 000 vots aconseguits. Oficialment hem arribat al 18%. Segons el cens, fem un 21’37%. Ens fem eterns.
Al mateix CIEMEN el cava ja corre. Van arribant les furgonetes amb els presidents de cada col•legi. I tot és del color de la festa. I tot és del color de les primeres parades on no votava ni déu. De les vegades que vas dir que ho deixaves córrer. De la gent que no els feia res invertir els dies i les tardes en bastir aquest somni que ara degustem satisfets amb els ulls cansats de veure tant de civisme junt.
I la festa pot continuar en qualsevol lloc. Fem cap al centre. Gegants. Ufanosos, trepitgem la Rambla ungida de guiris i l’asfalt que davant el Zúrich, aquesta nit memorable, posen de nou. La cervesa corre. I la vida que demà tornarem a encalçar. Hi ha les roses que es van collir a temps però que es marciren de cop. Però això ara no és l’important.
La vida continua i jo he estat feliç de conèixer el valor de l’esforç més pur, de la solidaritat més completa. He estat feliç. I això farà arquejar un somriure a dins, en la sala de màquines del ser, que no caurà. Que no caurà. Que serà un tatuatge. Per molt de temps encara. Sí. Perquè proclamo que avui comença tot.