Els dies i les dones

David Figueres

CRITS

1
Publicat el 31 d'agost de 2005

La meva besàvia -la Pepa de La Fleca- era una doneta menuda vestida de negre i amb un davantalt blanc subjectat amb dues agulles imperdibles. També era un monyo cendrós i unes galtes plenes i ralet, ralet, pica el dineret a la seva falda.

Era una dona discreta, que no li agradava sucar cullerada mai. La seva passió, la relectura de les obres de teatre de Sagarra, comèdies en deia ella, llegia els parlaments del personatges com qui passa rosari.

Només quan la mosca li pujava una mica al nas, alçava la vista del llibret i amb la mateixa indiferència deia: "a Tarragona hi ha malalts i a Madrid massa crits".

Els de la família encara no n’hem tret l’entrellat de si aquests crits es referien al clima enrarit i crispat de la societat messetària o si per descomptat, dona de faràndula com era, es referia a la mena de teatre que es feia i a tenor del que els d’Antena 3 van tenir els pebrots d’estrenar ahir, encara es fa.

"A tortas con la vida" -així s’anomena la criatura- és un combat d’esgarips: a veure qui crida més. Les situacions són del vodevil més matusser; els personatges, indigeribles, s’encabeixen en actors mediocres que volen fer riure; les trames són un despropòsit rere l’altre i el guió és una mena de campi qui pugui generalitzat.

La cirereta al pastís: la presència de Juanjo Puigcorbé que deu haver cobrat una pasta per desprestigiar el seu talent a costa de fer de cirugià plàstic -oh, oh, fins i tot s’han atrevit amb la sacrosanta "Nip/Tuck" i la patada a l’estrellat de la petita del clan Molina, nefasta com la resta.

Esperem que la cosa no duri gaire -24,7 de Share no és cap filigrana- i esperem, sobretot, que els de la nostra, encetin la nova temporada d’aquesta gran, grandiosa sèrie que és "Porca misèria".

ELS JOVES

1
Publicat el 30 d'agost de 2005

En parla El Campanaret de l’amic Gort avui i després en llegeixo l’article a l’Avui. He tractat una mica la Dolors Oller i em sembla que reduir-la al paper d’intrigant  de palau és desprestigiar una de les intel·lectuals catalanes més lúcides que conec i de retop, llençar no pedres, sinó muntanyes de rocs damunt les teulades de la nostra cultura.

 Ho deia  André Gide el dia 5 de març del 1932 al seu diari:

Alguns joves es declaren els nostres enemics sense preocupar-se el més mínim per saber si no estimem tal volta el mateix que ells estimen, si no ho busquem amb ells. ¿Per què no admeten que podem contemplar els nostres escrits passats amb la mateixa mirada que ells; que, sense renegar de la nostra obra passada, puguem considerar-la sense indulgència?

Es creuen que han de rebutjar el passat per abocar-se al futur. No semblen sospitar que es per estar més a prop d’ells que acceptem ésser desconeguts i avorrits pels de la nostra generació. Al rebutjar-nos, s’empobreixen i es traicionen a ells mateixos.

¡Quin reforç no trobarien, pel contrari, si consentissin en reconèixer com seus a aquells que, encara formant part del passat, s’hi oposen amb totes les seves forces! Doncs és absurd pretendre condemnar, en nom del futur, tot el passat; és absurd no reconèixer aquí, com a tot arreu, una filiació, una continuïtat, i que l’esperit que els anima, més o menys oprimit, mai ha deixat d’existir.

Sempre hi ha hagut, davant als satisfets que s’instal·len en l’època present en la que prosperen, esperits inquiets els quals els turmenta una secreta exigència, als qui no els satisfà en absolut el benestar egoista i que prefereixen la marxa al repòs. La vista d’aquests joves odiadors d’avui em sembla miop. Res envellirà més de pressa que la seva modernitat; només recolzant-se en el passat pot el present agafar embranzida cap al futur.

Dec ser un passat de moda, però a mi de sempre m’han ensenyat a respectar i a escoltar els que en saben més que no pas jo.

NO DIR

0
Publicat el 29 d'agost de 2005

Un escriptor és una cosa estranya. És una contradicció i també un sense sentit. Escriure és també no parlar. És callar. És udolar sense fer soroll. Un escriptor és algú que descansa, amb freqüència, escolta molt. No parla gaire perquè és imposible parlar a algú d’un llibre que s’ha escrit o sobretot d’un llibre que s’està escrivint. És impossible.

És al contrari del cine, al contrari del teatre i d’altres espectacles. És al contrari de totes les lectures. És el més difícil. És el pitjor. Perquè un llibre és allò desconegut, és la nit, és tancat, això mateix. El llibre avança, creix, avança en les direccions que pensàvem haber explorat, avança cap al seu propi destí i el del seu autor, aclaparat per la seva publicació: la separació, la separació del llibre somiat, com el darrer fill, sempre el més estimat.

                                                                           Marguerite Duras, Écrire

MAL EDUCAT

0
Publicat el 28 d'agost de 2005

Després d’acomiadar els darrers que ahir es van quedar a dormir, a mitja tarda, hem anat a fer un tomb. Mostro una part del que sóc: restes d’infantesa i adolescència estivals entre les pedres, barrejades amb la pols dels camins. Comprem unes ampolles de vi. Tornem a casa. Llegim una estona, la justa que ens dóna la llum del darrer sol. Se m’escapa una trucada.

Sopem bacallà i salmó marinat. Amanida de tomaca. Encetem el vi. "Tossal de Vidal", de Villalba dels Arcs: sang de senglar amb cireres matxucades; cuir vell d’entrada cap a un deix d’ametlles amargues, punxades de pebre en acabar. Xerrem del mateix de sempre: el que dóna títol a aquest bloc. Tocades les dotze, per deixondir-nos una mica, anem a la plaça.

Al cap d’una estona d’estar asseguts, notem el fred. Aquell fred honest, que no es posa dins els ossos si vas ben abrigat. Avui fan ball. Som fira. La gent va desfilant cap al local del ball, al costat de la carretera. Nosaltres ja vam anar de ballaruga ahir. Estem cansats. Un altre gintònic encara donant voltes al pas de les busques, i a elles.

Mal educat el pas dels anys

remou la pols de la rutina;

olors, carrers, cares de gent

canvien i es fan diferents.

El que era nou, a poc a poc

es va esgotant o s´elimina,

però et miro a tu i sé segur

que passarà el temps i estarem junts.

 

Ho diuen els Pets, i ho penso jo mentre enfilem carrer amunt, fins a l’alçada del Bosquet, els pisos del Mata i encara més amunt, fins a la Punta de l’Est. Mentre baixem fins a la Bassa dels Espasa, voltant el bosc del mateix nom, fins a l’ermita de Sant Antoni. Només amb la llum dels estels i la de la pau que dóna compartir les incerteses de la vida.

ON ÉS LO LLOC

0
Publicat el 25 d'agost de 2005

¿On és lo lloc on ma pensa respose?

¿On serà, on, que mon voler  contente?

Ab escandall jo cerc tot fons e tempte

e port no trop on aturar-me gose.

                                                                        Ausiàs March

ELEKTRA

0
Publicat el 24 d'agost de 2005

No entendre l’ésser. Descomposar-lo. Pelar-ne els cables sense treure’n el corrent. Prémer l’estany amb els dits. Esperar l’enrampada: contenir-la, assumir-la. Rabejar-s’hi. Convertir-la en un estri inextingible: com l’ombra, el desig o el minipimer. Tornar-hi sempre que la calma et pugui. No entendre l’ésser. Però no treure el corrent, no.

METRO

0
Publicat el 23 d'agost de 2005

Dret, davant la porta del metro, veig el meu reflex fora del vagó. Si a fora hi ha llum, tot ell desapareix. Si per contra, la fosca tinta el defora, torno com per art de màgia. Amb la llum sóc Ell, el de dins: el que pensa, el que escriu, el que riu i el que tem. En penombra sóc Jo, el de fora: el que indefens i ferit, la penombra arrossega i rebat contra tot de somnis que s’esberlen just sortir d’una parada i arribar a una altra.

RES

0
Publicat el 22 d'agost de 2005

"Si pots fer un farcell amb tots els teus guanys

i llençar-los al caprici d’un atzar

i perdre’ls, i tornar a començar des del principi

sense que surti dels teus llavis cap queixa.

Si pots posar al servei dels teus objectius

cor, enstusiasme i fortalesa, ja del tot esgotats

i resistir encara que no et quedi res… "

Rudyard Kipling

QUAN SIGUIS VELLA

Quan siguis vella i grisa de cabells i tinguis son,

I donis cops de cap a la vora del foc, pren aquest llibre,

I llegeix a poc a poc, somia amb la mirada benigna

Que abans tenien els teus ulls, i les ombres que els omplien;

Quants van estimar els teus moments de gràcia feliç

I van estimar la teva bellesa amb amor fals o vertader,

Però un home va estimar de tu la teva ànima errant,

I va estimar les penes de teu rostre inquiet;

I t’inclinaràs a la vora de la llar i del caliu encès,

Per mormolar que l’Amor va fugir, amb un deix de tristesa,

I va trepitjar les muntanyes que ens senyoregen,

I va amagar la cara enmig d’una munió d’estrelles.

W. B. Yeats

 

 

 

 

GENT SENSE COR

0
Publicat el 20 d'agost de 2005

Solíem agafar el darrer tren de Reus amb beguda i entrepans. Baixàvem al Passeig de Gràcia. Pujàvem fins al barri. Des d’una cabina, trucàvem als qui vivien a la ciutat en un pis compartit. Quedàvem tots a la Plaça del Diamant. Ballàvem, rèiem, bevíem, fumàvem i ens estimàvem -quan es podia i ens deixaven- fins que s’acabava el sarau. Després buscàvem alguna cosa oberta,  ja fora de Gràcia. A les cinc, quan obria el metro, cap a Sants i tornàvem a Reus amb el primer tren.

Ahir vaig fer un volt per Gràcia. Temia trobar-me el barri pres per la policia. El cert és que de policia no en vaig veure ni un. El que si que vaig veure van ser persones de tots colors, mides i maneres ballant, rient, bevent, fumant i estimant-se -quan es podia i els deixaven-.

 En un bar, vaig escoltar un comentari que hem sembla prou exemplificador: "…si que sap greu que trenquin els vidres d’una Caixa o d’un banc, però dius mira…, ara que es dediquin a destruir la decoració dels carrers, això és de gent sense cor".

Ara ja no cal tornar a Reus. Després de ballar, riure, beure i  fumar, vam quedar-nos en un bar de serradures a terra i carajillos matiners esmorzant com a senyors. Avui m’he aixecat amb el cap a tres quarts de quinze. Ningú no es va deixar estimar. Tampoc ho volia.

PARAULES

1
Publicat el 19 d'agost de 2005

A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem a collir múrgoles o farem un truita de múrgoles i rossinyols, o carnús que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill i de l’oncle Bernat i els mossos…

Paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.

Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petits del tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra els palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.

Sense pares, a la Ploramiques i a mi, només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols. Palets de riera. Paraules.

Emili Teixidor, Pa negre

Un dels grans edificis novel·lístics de la nostra literatura dels darrers temps, l’orgull retrobat d’ésser parlant d’aquesta llengua bellíssima.

DORIAN&GRAY

0
Publicat el 18 d'agost de 2005

Feia mesos que ensopegava amb "El retrat de Dorian Gray", d’Oscar Wilde. N’havia comprat un exemplar al mercat de Sant Antoni. Aprofitant que l’aigua d’aquests dies havia esbandit una mica la calor, vaig decidir posar-m’hi, al balcó de casa. La història del retrat que va degradant-se mentre Gray resta jove, immaculat eternament.

La prosa llepissosa de Wilde m’avorreix. Sempre he tingut la sensació que Wilde és un escriptor reduït al context del seu temps."De Profundis", la llarga carta que adreça al seu amant des de la presó, és probablement la seva obra mestra. També els poemes de "La balada de Reading". Ho deixo córrer. Tanco el llibre. Engego la tele.

Poso la primera –la suya-, una d’aquelles gales d’estiu. No m’ho puc creure. Són ells! Vestits amb una caçadora blanca a joc amb les bambes i texans, mouen la boca al ritme del playback amb la mateixa professionalitat de sempre. Ni rastre de panxa o línies d’expressió. Diuen que es forraren fent cançons per a Julio Iglesias a Miami.

El meddley, amb atrevits arranjaments tecnos, és el mateix pupurri de sempre. No em costa gens reconèixer-ne les lletres. S’enganxen. Dins el meu emocionari líric, compost per cançons de Mocedades, Los Panxos, Roberto Carlos, La Trinca i si molt m’apures, José Luís Rodríguez-El Puma -¿algú sap si el Tribunal d’Estrasburg accepta com a tortura la sistemàtica audició d’quests mestres de la música?- les seves cançons no hi poden faltar.

Torno a Wilde. "L’artista es el creador de coses belles". Ho escrivia al prefaci del llibre esmentat. Entro a la cuina. Trec d’un calaix el ganivet de tallar pernil. Clico al Google "Viatges econòmics Madrid". Estic segur que als baixos del Radio Televisión Española hi ha un quadre d’uns senyors vells i atrotinats que canten "Quinze años tiene mi amor" i jo el trobaré i no en quedarà res de res. Ho prometo!

 

OFRENA

0
Publicat el 17 d'agost de 2005

A una anònima cansada.

SI FAIG EL MEU OFICI O EL MEU ART

Si faig el meu ofici o el meu art

monòton en la nit assossegada

quan només s’aïra la Lluna

i els amants són al llit

duent als braços totes les tristeses,

vora la llum cantaire jo treballo,

no per ambició ni per guanyar-me el pa

o per l’envaniment i el comerç d’encanteris

als teatres de vori,

sinó per la senzilla

paga, la més secreta del seu cor.

No per l’home soberg jo, decantat

de l’aïrada Lluna, escric en pàgines

com d’escuma marina, ni pels morts

que amb els seus rossinyols i salms torregen,

ans pels enamorats, que estrenyen als seus braços

les tristeses dels segles,

i no donen lloances ni jornal,

ni fan cas del meu art o el meu ofici.

Dylan Thomas

 

 

 

EL POT PETIT

2
Publicat el 15 d'agost de 2005

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Per a les grans nacions la seva literatura els sembla prou rica per interessar-se en el que escriuen en altre llocs.

Les petites nacions són reticents al gran context per raons justament inverses: tenen en alta estima la cultura mundial, però els sembla una cosa estrany, un cel damunt del seu cap, llunyà, inaccessible, una realitat ideal amb la qual la seva literatura nacional té poc a veure.

La petita nació ha inculcat al seu escriptor la convicció que la seva literatura només li pertany a ella. Clavar la mirada més enllà de la frontera de la pàtria, unir-se als seus col·legues en el territori supranacional de l’art, és considerat pretensiós, despectiu envers els seus. I com que les petites nacions travessen situacions en què està en joc la superviviència, els és fàcil de presentar la seva actitut com a moralment justificada.

Milan Kundera. El teló, assaig en set parts.

ESTÈTICA

1
Publicat el 14 d'agost de 2005

Quan va aparèixer la notícia que el Sr. Joan Puigcercós havia estat votat com el segon parlamentari més sexi a la Villa i Corte, vam ser molts els que vam  aplaudir aquesta sàvia decisió, encara que només fos per demostrar que la gent independentista podem ser fins i tot guapos.

La prova que els encarregats de la imatge d’ERC no van prendre nota del resultat de tals transcendentals eleccions, la tenim avui amb la foto que podeu veure a la vostra esquerra. El protagonista, el Sr. Joan Puig, diputat també d’ERC en plena activitat política.

El Sr. Puig participava, aquest matí, juntament amb d’altres polítics de les illes, en un acte que es feia a la casa que el Sr. Pedro Jota Ramírez té a Mallorca. Es protestava pel suposat incumpliment per part del director del Mundu de la legislació estatal de costes al seu xaletet. Donat que sembla que bona part de la finca ocupa sól públic, els polítics han decidit entrar-hi i fer unes pomadetes.

D’acord, d’acord, sabem que el Sr. Puigcercós és més de muntanya que no pas de mar. D’acord, d’acord, sabem que el Sr. Puigcercós donada la seva significació dins el partit -encara hi ha classes- no pot prestar-se a aquest tipus de reivindicacions. Ara, preu per preu, els que pensem que no hi ha ètica sense estètica, haguéssim preferit veure el tors nu i suposadament exhuberant del Sr. Puigcercós, que no els sacsons retuts per les lleis de Newton del Sr. Puig, amb tots els respectes.

En un món dominat per la imatge, el Sr. Puigcercós encarna ara el fadrí ben plantat -de jec de vellut- que es rifen les millors pubilles; el segador que mou la dalla amb la mateixa gràcia que branda la llengua; el Manelic que s’endú totes les Martes i pot amb tots els llops. Més que res perquè sembla que hi ha hagut estossinades amb els segurates de la finca davant l’atenta mirada d’uns quants d’aquests que pelen gent a les seves casernes, que de paisà, no es volien perdre la festa.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari