De totes les persones que pensava que podrien arribar a llegir mai aquest bloc que perpetro dia sí, dia també, el meu pare era lluny d’entrar a la llista. I no és que no sigui un bon ambaixador a l’hora de fer propaganda entre saludats i coneguts de les meves dots d’escrivista, no, però no me’l veia informatitzat. Molt menys internetitzat.
Doncs sí, un bon dia ens va sorprendre a tots apareixent amb un portàtil sota el braç. "Com dius que es diu això que escrius, xiquet?" i ja el tenim instal·lat en el comptador que cada dia ens masega o ens expandeix l’ego als blocaires afegint-hi el seu granet de sorra visita a visita. No me’n passa ni una. "L’altre dia vas pixar fora de test". O em rondina. "Ho fas massa complicat".
La família Figueras (jo fa uns anys que em vaig corregir el cognom) ve de les muntanyes de Prades. Concretament d’Albarca. Van deixar la muntanya per baixar a Reus. L’avi Joan encara va néixer a Alforja, un poblet de la vora. El meu pare, per tant, és el primer reusenc, reusenc de la nissaga.
Guardo com un preuat tresor, un llibret on el rector de torn donava fe de les pensions que la família pagava (no he sabut mai de quina mena de tribut es tractava) del 1776 al 1841. M’hagués agradat conèixer aquesta Florentina Figueras que hi surt tan sovint -em perdo a l’hora de buscar-ne el parentiu exacte. Algun dia en faré literatura, segur, de tot plegat.
No em ve dels Figueras la meva vessant intel·lectual, això és cosa de la mare, en canvi, sí que sóc conscient que l’estima per una terra, per un paisatge, per un seguit de sentits molt vius, em ve de la seva banda. Jo encara l’he vist lligar enciams, al pare, perquè no s’espiguessin o conduir l’aigua pels crestalls armat amb l’aixada a l’hort del mas familiar. Netejar d’herba la terra.
Al seu costat, he sabut que per fer bona brasa, millor un ascle d’alzina, que del pi no en queda res; a distingir un rovelló d’un fredolic; a notar com així que el sol diu quatre coses maques als ametllers, aquests són els primers a esclatar en poncelles malves; a distingir el cant de les puputs i què és una merla i una garsa; a reconèixer la serenor d’un cel a punt de plorar volves de neu.
No puc estar satisfet amb tot el què ha fet a la seva vida, però negar el seu llegat seria negar el què sóc. No puc viure sense un tros de paper, una ploma o un llibre a la vora, però em sé infeliç si fa massa que no veig el Mas de l’Argany, si no trepitjo un camí encatifat de fulles de reboll, si no puc veure el retall del cingle de les Espurrides damunt la nit encesa de lluna.
Les coses que ningú t’imposa i que tu vols aprendre, són les que al capdavall et queden quan et mires al mirall. Avui fa seixanta que algú que potser m’estigui llegint, m’ensenya coses sense ensenyar-me-les i em porta a dinar els diumenges a un restaurant perquè estic sec, quan baixo a Reus.
Avui fa seixanta anys algú que per Sant Joan convidava a coca i xampany als veïns i feia jocs de cucanya per la canalla; algú davant del qual massa sovint m’he d’empassar l’orgull, trucar-lo i dir-li que aquest mes tampoc no veuré el final del túnel d’això dels pesquis. Avui el meu pare fa seixanta anys.