Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 21 d'abril de 2016

4 poemes meus i una entrevista en àrab

Fa unes setmanes el poeta palestí afincat a Barcelona Bàssem an-Nabrís va fer-me una entrevista pel diari on treballa. Em va demanar que li fes arribar uns quants poemes per traduir-los i publicar-los. Dels que els vaig enviar, se’n van publicar quatre. Dos del meu llibre publicat Derelictes i dos del meu recull inèdit Balast. Els poemes van ser traduïts a l’àrab pel Kamiran Haj Mahmoud.

Cal agrair la tasca de difusió que està fent el Bàssem al món àrab de la cultura i la literatura catalana a través de les columnes que escriu.

Arribat a Barcelona el 2012 per participar en el programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català, ha estat a la capital catalana que ha trobat la pau i la tranquil·litat per poder continuar escrivint.

Com ja us podeu imaginar és tot un plaer i un honor poder dir que he estat traduït a una llengua com l’àrab.

Infinites gràcies, Bàssem i Kamiran!

Poemes del meu llibre Derelictes

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafres la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,

demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina”.

Escric aquest vers d’ara de pressa; per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.

 

هذا الثلج الذي يتساقط

 كانوا قد تنبّؤوا بهذا الثلج الذي يتساقط الآن

وأنا أراقبه، رافعاً ناظريَّ عن الورقة.

الأبيضُ هناك، أبعدَ من النافذة، يسُوْدُ

تدريجياً، جميعَ الألوان.

في الداخل هنا، يغمرُ السوادُ كاملَ الورقة.

ثمة هدوءٌ مُطبِق. ولا بكاءَ يُسمع.

لا بدّ أنّ حفيدنا الصغير قد أغفى أخيراً.

اليوم نعتني به بدلاً من والديه. فأبناؤنا خرجوا.

أسمعُ طقطقة الأدراج. أنتِ، تصعدين السلالم.

تجلسين في الغرفة، وتحدّقين إليّ طويلاً.

أشمُّ عذوبةَ عطرك وأتظاهر بأنّي أكتب.

مِغناجاً في عمر السبعين، تُقبّلين خدّي.

أبتسم، أضع القلم. عيناك تلمعان.

نامَ الوحش، وتمسكين بيدي.

سويّاً نشاهد كيف يغطي الثلج ببطء

هذا المنظر الأبيض الذي يعشقه كلانا.

غداً موعدُ الزلّاجات وأنوفٍ من جَزر.

غداً تُلتقَط صُورٌ سنُريها للأصدقاء.

تريدين أن تغادري ولكني لا أريد. “هيّا، عندي عمل كثير“.

على عجلٍ، أكتب هذا السطر الآن؛ كي أنتهي.

أريد أن أنتهي من القصيدة وأصير بكاملي معك.

لكنك ما عدت هنا الآن، ولا جدوى من البحث عنك.

لم تصعدي أيّةَ سلالمَ، ولا حتى قبّلتني، حبيبتي.

لن يكون لنا ابنٌ أبداً. لن نشيخ معاً.

 

GÈNESI

Els geranis de la finestra

m’amaguen dels esiuejants.

Passegen fins a Sant Antoni.

 

De tant en tant, el vent esfulla

les corol·les i els pètals entren

a l’habitació tot omplint

papers i llibres de vermell.

 

No em molesten ni em fan cap nosa.

 

Me’ls prenc tot just com el que són.

 

La metàfora més senzilla

per explicar què significa

l’arribada d’un nou poema.

 

التَّكوين

 أزهارُ الجيرانيوم في النافذة

تُخفيني عن المُصطافين.

الذين يتنزّهون باتجاه سان أنتوني“*.

من حينٍ لآخر تنزعُ الريحُ البتلات

فتَدخلُ الغرفةَ مُخضِّبةً بالأحمر

الأوراقَ والكُتب.

لا تزعجُني ولا تعيقُني.

أعاملها كبتلاتٍ فحسب.

أبسطُ استعارةٍ

لتفسير ما يعنيه

وُصولُ قصيدةٍ جديدة.

  *سان أنتوني: حيّ في مدينة برشلونة، فيه سوق شعبيّ أثري.

 Del meu llibre inèdit Balast

 

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén

les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:

una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny

entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,

d’aquest reducte ataronjat fonent-se,

cada matís i cada fulla morta.

Aplego amb totes dues mans el gest

de la tarda perseguint els poemes

que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen

les hores enredades en un bosc,

cap altre espectacle em commourà tant.

شفق

دقيقٌ هذا الضوء الذي يُوقِد ببطءٍ

تِيجانَ أشجار الصنوبر والبلّوط.

هذا المساء يخصُّني منذ الأزل:

ظِلُّ انطفاءٍ يبذُر الليلَ.

لا أفكّر في اليوم الذي يتقطّرُ من بين

أيامي الأخرى، الميّتة.

أفكّر أني حرٌّ كي أحبَّ،

في هذا المعقل الأخير البرتقاليِّ الذي يتلاشى،

كلَّ نَسقٍ وكلَّ ورقةٍ ميّتة.

أضمُّ يديَّ على إيماءة المساء

مُتقفّياً أثرَ القصائد التي ينبغي عليّ

أن أتعلّم تدوينها من جديد.

ما دمتُ أحيا عارفاً كيف تذبلُ

الساعاتُ المتشابكةُ في غابةٍ مّا

فما من مشهدٍ آخر سيهزّني مثُله.

PLOU

e la pioggia bisbiglia

Cesare Pavese

Mires per la finestra. Plou. Hi ha cendra

a l’ampit. Cendra del seu cigarret.

No ha pogut sortir al balcó; per la pluja.

Fa només un moment ella s’asseia 

en aquesta cadira. Plou. Plovia.

Mirava, com tu, la tarda bevent-se

tot el capvespre, tota la nit. Plou.

Ara la llum és groguenca. Difusa.

Reposes la mirada en el plugim,

degota la seva absència dins teu.

La cendra a l’ampit vostre. Plou. Plourà.

تُمطر

 ينظرُ عبر النافذة. إنها تُمطر. ثمّة رمادٌ

على أُسكُفَّتها. رمادُ سجائره.

لم يستطع الخروج إلى الشرفة؛ بسبب المطر.

قُبيل لحظة فقط كانت تجلسُ

على هذا الكرسي. إنها تُمطر. كانت تُمطر.

كانت تنظر، مثلكَ، إلى المساء يرتشفُ

كلَّ المغيب، كلَّ الليل. إنها تُمطر.

الضوء الآن مصفّرٌ. مُشتّتٌ.

ها أنت تدعُ نظركَ يحطُّ على الرذاذ الناعم،

غيابُها يرشحُ في داخلك.

الرماد على أُسكفَّة نافذتكما. تُمطر.

ستُمطر.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Derelictes, Ofici de tenebres, PEN Català per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent