Els dies i les dones

Curiós personatge el poeta llatí Horaci. Tot i formar part del cercle de Mecenàs, adscrit plenament a la voluntat regenarativa de la societat romana portada a terme per August, la seva procedència humil -era fill d’un llibert- i els seus flirtejos durant la seva joventut amb els exèrcits dels assassins de Cèsar -n’arribà a comandà una legió- sempre l’han fet un personatge singular.

Lluny de la complaença que per exemple professà pel primer emperador de Roma, Virgili -amb qui lligà una gran amistat amb el poeta protagonista- Horaci esdevé un escriptor que no renuncià a la seva independència. Que no volgué que la seva obra es diluís en el discurs de rectitd d’August, mantenint amb aquest, una relació d’oberta admiració, però amb un distanciament evident.

L’any 30 aC, publicava els seus Epodes. Composició de disset poemes independents, tots ells relacionats per un mateix model rítmic. Composicions lleugeres hereves de models grecs on la burla, els atacs personals o els temes luxuriosos, hi eren presents.

Més enllà de les seves Odes, veritable puntal poètic pel qual passà a la història, saber-se meravellar igualment en poemes més lleugers, fins i tot de mal gust, però que ens apropen a una poesia que malgrat la seva formalitat estructural tant esticte, no segueix el mateix camí pel que fa a la tria dels temes. I el que és més important, esmicolen una mica aquesta fama d’inaccessibilitat que els grans noms de les lletres tenen pels profans. 

En català n’hi ha una fantàstica versió a càrrec de Joan Carbonell a "L’esparver clàssic" de l’extinta La Magrana.

En transcric el poema vuitè del llibre:

¿Que tu, vella centenària infecta,

em preguntes per què no trempo,

quan tens les dents negres, la vellesa ja fa temps que

t’ha solcat les arrugues el front

i el teu cul bada obscè entre dues natges resseques,

com si es tractés del d’una vaca massa farta?

Encara, però, m’excita el teu pit, aquestes mamelles flàccides

com el braguer d’una euga,

i el teu ventre pansit i les teves cuixes magres

assentades en uns panxells inflats.

Sigues feliç! Que les imatges triumfals dels teus avantpassats

presideixen el teu funeral

i que no hi hagi dona casada que passegi

carregada de perles més rodones que les teves!

¿I què passa perquè als llibrets estoics els complau

de descansar enmig dels teus coixins de seda?

¿Que potser la meva titola, illetrada, trempa menys

o, a la inversa el fal·lus se m’empina més? No.

Si vols que s’aixequi del seu engonal orgullós

hauràs de treballar-te’l amb la boca.

Ahir, dia 31 de maig, al vespre, la Plataforma pel dret de decidir, homenatjà el poeta Joan Brossa a les cotxeres de Sants a Barcelona. Es presentà un poema visual inèdit i s’escenificà un petit muntatge a partir de textos seus a càrrec de la companyia Els Pirates.

Cal dir que malgrat la seva joventut, el plantejament de l’espectacle i la seva interpretació, malgrat les limitacions evidents, van ser del tot sorprenents i d’una gran qualitat. No n’he pogut esbrinar gaires coses d’aquest grup. Si algú pot ampliar la informació, benvinguda serà.

El poeta Carles Rebassa, recità, amb la seva veu de les illes, els poemes més compromesos de Brossa. D’ençà de la gravació del disc d’homenatge a Ovidi Montllor "Toti Soler: deu catalans i un rus" -memorables versions de pell de gallina de "Lo pus bell catalanesc del món" de Blai Bonet i "Ària del diumenge" de Pere Quart- em plau sentir en directe la veu de Rebassa.

 Em comenten que s’està preparant alguna cosa amb textos de Guillem d’Efak. Ho esperem amb candeletes.

Sembla que tímidament, els vents són favorables a Joan Brossa. Aquesta mateixa setmana, s’ha pogut obrir un espai permanent amb poemes visuals seus, que permetran una millor difusió de l’obra de l’artista. La tasca de la fundació que porta el seu nom, és meritòria.

Cal però, no adormir-se a la palla. Brossa mereix tot el reconeixement del món i les administracions haurien de respondre considerant-lo com un dels artistes màxims del nostres país.

No fa gaire, Vicent Partal, comentava en referència a l’homenatge d’Ovidi Montllor, com eren els joves que no l’havien sentit cantar en directe mai, els qui amb més energia es llençaven a reivindicar la figura artística i cívica de l’alcoià. Amb Brossa, ahir, passà tres quarts del mateix.

És agradable comprovar que malgrat les travesses al desert, la seva obra és vigent, fresca i plena de significació. Importantíssima perquè les noves generacions que pugem, tinguem una idea real del nostre patrimoni cultural sense hipocresies elitistes.

Dues recomanacions pels qui vulguin entrar en el món Brossià:

L’antologia Joan Brossa. Mosaic antològic que el mateix Joan Brossa va confegir en motiu del seu vuitantè aniversari, magníficament prologat per una de les ànimes de la fundació i estudiosa de l’obra de Brossa, Glòria Bordons (el volum anava acompanyat d’una gravació en CD de poemes a càrrec de la Núria Candela). S’edità a Barcanova el 1998.

 El magnífic catàleg Joan Brossa o la revolta poètica (textos de nombrosos especialistes en l’obra de Brossa, biografia de P.Palomer i bibibliografies de G.Bordons), KRTU-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Joan Brossa i Fundació Joan Miró.

Els qui amb més o menys fortuna, assiduïtat o professionalitat, ens dediquem a això d’escriure, moltes vegades oblidem que per damunt de tot, escrivim per ser llegits.

Al plaer de fer lliscar les lletres pel paper o per la pantalla, saber-nos acabats en allò que confegim només quan els ulls dels qui ens llegeixen faran el seu judici inapel·lable, fulminant, inconstestable.

Davant l’opció que algú em pagués per escriure o per llegir, sense cap mena de dubte, jo triaria la segona. Potser faig trampa perquè en darrer terme, també s’escriu quan es llegeix i viceversa, també llegim, amb una intensitat més bsoluta i aclaparadora, probablement, mentre escrivim.

Al capdavall no es pot estar més d’acord amb Gil de Biedma quan deia que ell es pensava que volia ser poeta quan el fons el què volia ser, potser com tots, era poema. És a dir, que els nostres fulls, digitals o no, s’empeltin directament de Foix, de Dickinson, d’Stendhal, de Ferrater, de Lessing, de Pedrolo o de Sebald.

Escrivim pequè llegim. Llegim perquè algú altre va escriure i aquest algú altre, en el seu moment, també va llegir. Inacabable cadena. Simbiosi eterna. "Plaers solitaris, vicis compartits", en dirà Montserrat Roig.

Totes aquestes coses pensava mentre posava el llibre que creia indispensable a la lleixa dels llibres pendents; llegia el que havien escrit en una pissarra d’altres lectors; m’evadia del brogit urbà col·locant-me de lletra o feia capcinades en un esplèndid sofà després de veure unes quantes polaroids amb rostres amics.

Totes aquestes coses podeu experimentar, vosaltres també, fins el dia 17 d’aquest mes si s’arribeu a la subtílissima exposició "Llegim" al Palau Moja de Barcelona, comissiarada per l’Ada Castells i promoguda per la ILC. Una petita gran lectura de la lectura, sens dubte.

Emocionant "Vides de Palau i Fabre". Quin plaer no és descobrir en una mirada que ja gairebé ho ha esguardat tot, l’espurna, el glatir de la curiositat a flor de pell. La tebior amable d’una veu vigorosa, compromesa. Enderiada en la construcció d’un món, d’un univers per llegar-lo als altres i així sobreviure’s, sobreviuren’s en Palau i Fabre: l’home, el poeta, l’alquimista el dia del seu aniverari. Per molts anys!

Hi ha personatges de qui només se’n recorden aquells amb qui van mantenir una relació, i en nom d’aquest record, ja sigui de mestratge o d’amistat, a alguns els porta a encarregar-se de fer relluir la memòria així que el personatge ho requereix.

Un d’aquests personatges és el Ramon Barnils. Qui escriu no el va conèixer, però l’ha llegit a bastament. De manual els articles sobre el Gabriel Ferrater -dissortat punt de coincidència vital invertit- i aquell sobre Puig Antich.

Desestimant una cita cinematogràfica, he engalipat l’O. perquè m’acompanyés a l’homenatge que el Grup de Periodistes Ramon Barnils, commemorant el cinquè aniversari de la mort del periodista, havia organitzat al bar Horiginal, a Barcelona.

Dirigit per Xavier Ricart, els actors Ivan Benet i David Olivares han dramatitzat alguns dels articles del Barnils. Dues coses s’han fet evidents: l’immens domini del llenguatge que tenia el periodista que imagino que ha facilitat la tasca de la lectura als actors, i la gran lucidesa i vigència de gairebé tot el què deia.

Ara fa un any, ja vaig dedicar a aquest bloc, un comentari sobre el Barnils. Us hi remeto. Encara amb l’escalfor de les paraules dels qui malauradament tan sols això ens queda, la meva felicitació per aquest senzil acte, ple de franquesa i digne humilitat per qui va ser mestre de periodistes i encara que sigui tangencialment, mestre d’aquest blocaire amb fums de reporter cultural.

La coincidència voldrà demà (avui pels lectors matiners) que la Maria Barbal m’expliqui coses sobre el seu "País íntim", mereixedoríssim premi Prudenci Bertrana, al programa "De llibres" al 33.

Tot just ahir vaig deixar-ne enrera les trifulques vitals de la Rita, la protagonista de la història, alentint-ne la lectura de les darreres pàgines per tal d’allargar, tan com és pogués, aquell fil que ens nua amb les històries que no volem que ens deixin.

"País íntim", abans que una novel·la, és una història bellament explicada. Bella en el llenguatge, bella en l’articulació de les trames. Bella en l’afaiçonament dels personatges.

A través de la relació entre una mare i una filla -brutal personatge aquesta mare- es desgranen els escenaris de la postguerra, de les bullicions dels seixanta i de l’època més recent, a partir de la contraposició del paisatge rural -el del Pallars- i el de Barcelona, en una confrontació que si ve al principi es bipolaritza, acaba per confluir en un punt indeterminat que coincideix amb la realització personal de la Rita.

A partir d’aquest estira i arronsa, hi trobem l’evolució vital de la Rita, un personatge a cavall entre aquests dos escenaris i que d’alguna manera n’és el mirall del gradual acostament de tots dos móns. Un acostament que coincideix també amb un viatge paral·lel pel que fa al llenguatge. Molt més viu pels primers capítols, més reflexiu i poètic així que avança.

Amb l’afegit d’una trama que serveix com a coixí dramàtic -la de l’avi de la Rita, represaliat per la guerra civil i causa de corsecament de la seva mare, aquest país íntim fet de ràbia a vegades exagerada- la Maria Barbal fa lliscar una història farcida de personatges femenins que mouen l’univers petit que és tota la novel·la desterrant els personatges masculins, a una esfera aliena, a un paper d’espectadors de l’acció: sempre com a secundaris, causants de malvestats, d’una naturalesa indecisa.

Amb l’ofici que és característic de les grans escriptores i dels grans escriptors, la Maria Barbal ens acull i ens embolica amb la llepada suau del llenguatge efectiu, mai banal, tesat amb la força mateixa que el domini li infon, per tal d’explicar-nos una rondalla de tendreses retrobades, de passats que s’entesten en no ofegar-se i de vides viscudes, no pas escrites.

Vaig tenir el plaer de conèixer el Jesús Moncada, ja fa uns anys. Des de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura de Reus, vam preparar la presentació, a la capital del Baix Camp, d’un dels seus llibres.

M’en queda el record d’una persona amable, senzilla i tendre. A la biblioteca del Centre en quedaren unes granotetes que hi dibuixà en els exemplars dels seus llibres.

No crec que la seva obra obeís a res més que a una necessitat netament pura de fixar en el paper allò que sentia. Això que pot semblar fàcil de dir, és infinitament difícil si es fa amb el rigor estilístic i amb la dedicació absoluta amb què Moncada edificà cadascun dels seus llibres.

L’altra nit, sopant al Bar Campus (C. Sant Llorenç, 11) de Reus, vaig desenredar el record del Moncada quan vaig topar amb una petita exposició que el Carlos Arió i la Pilar Gérez han confegit a partir de fotografies del riu i de textos de l’autor de Mequinensa. La mostra es podrà veure fins el dia 12 de febrer. L’han titulat "El bram d’un poble, la veu d’un riu".

Si en faig esment és perquè em sembla que la tria de fotos i de textos ha estat feta amb el cor -llegiu-ne el text que us adjunto del fulletó-, la millor manera d’honorar Moncada i de situar-se al seu costat: sense foteses ni falses solemnitats.

"Quina era l’olor de la teva infantesa?

Potser et caldrà tancar els ulls i fer un petit esforç per recordar-la. Amb el record de l’olor s’hi afegirà el d’un paisatge.

Quin era el paisatge de la teva infantesa?

Natros ho tenim molt clar: el nostre paisatge és el riu i la nostra olor és la del riu. I el rostre de les seves aigües és el rostre dels nostres iaios i el seu bram són els crits de la nostra gent.

Fa uns mesos moria Jesús Moncada i vam decidir fe-li un homenatge; un més, sense grans aspiracions. Només recordar-lo, i au. I sense gaires tombs era el riu que ens venia al cap, i les paraules del Moncada, tan escrupolosament triades que semblaven aigua, també, de tan transparents, de tan senzilles i essencials.

La tria de textos no va ser fàcil, perquè tota l’obra del Moncada és magistral; l’elecció de les imatges tampoc no ho va ser, perquè la tossuderia i la generositat del Carlos de Móra i del Vicent, el barquer de Miravet, no tenen límit: no se’n cansen mai del riu.

Quan dubtàvem, deixàvem que fos la pell que triés; la resposta de la pell és inequívoca; per tant, vam deixar que les emocions més íntimes fossin el camí, la nostra sirga particular, aquella que intuïm desdibuixada i llunyana, acalivada en un temps passat. Al cap i a la fi, els records són com la Mequinensa del Moncada, engolits i fantasamgòrics. Però hi són.

Si a través d’aquest recull de paraules i imatges feu un viatge a la vostra infantesa, natros contents; si us suscita curiositat per llegir l’obra de Moncada o recórrer la geografia del seu espai mític, natros feliços. En qualsevol cas, xaleu; i deixeu per un moment que estremeixi la memòria, el cerç i la garbinada, la fotesa i la solemnitat".

Dimarts passat, amb la mort de Juli Cèsar, es donava per acabada la mini-sèrie "Roma". Vaig arribar-hi tard, però a temps d’enganxar-m’hi.

Pels que cursem primer d’Humanitats, aquesta sèrie posarà rostre a tot de personatges que aquests dies dansen entre els nostres apunts d’Història antiga i de Llatí i cultura clàssica, alhora.

Visualment la sèrie tenia el precedent de la pel·lícula de Mankiewicz  "Juli César" del 1953. Amb James Masson fent de Brutus i Marlon Brando fent de Marc Antoni. El film, amb enquadraments bellíssims, es basava en l’obra homònima de Shakespeare.

Agafo la traducció al català feta per Salvador Oliva d’aquesta obra i en llegeixo el següent al pròleg:

"Com a document històric, la literatura té molt poc valor, molt menys, en tot cas, del que molts estan disposats a atorgar-li. Ni Juli Cèsar no ens diu res sobre el Juli Cèsar real, ni tan sols podem estar segurs que ens indiqui la manera com els elisabetians veien el Juli Cèsar real. El caràcter i la naturalesa de ficció radical de la literatura no ens permet de prendre’ns l’obra com a prova de res de tot això. I, per altra banda, valorar la literatura com a expressió de sentiments, idees o creences amb els quals resulta que estem d’acord és un joc càndidament reduccionista".

En la mateixa línia, podríem afegir que la televisió tampoc té cap valor històric per si mateixa, però per la seva potència visual, pot erigir escenografies que ens permetin fer lliscar el discurs dramàtic amb més veracitat. Malgrat de basar-se en fonts històriques, com sempre en ficció, bastir universos veraços, no reals.

Dramàticament, tal i com va fer Shakespeare, la dualitat entre aquest Brutus que dubta i aquest Cèsar vanitós però que sabem que també es feble -sembla que és històric que patia d’epilèpsia- hi és present adaptat al ritme televisiu. Els senyors de la HBO, doncs, no aporten res de nou. Ens ho deixen tot obert.

S’agraeix que els guionistes hagin defugit buscar els extrems dramàtics, tant habituals en la televisió, i hagin volgut mostrar uns personatges propers arriscant-se a elaborar un producte televisiu on l’acció dels personatges, és tan o més important que l’escenari on s’emmarquen. Una gran sèrie.

(Per qui vulgui  saber més sobre Cèsar recomano, a part de la pel·lícula i l’obra de teatre esmentades, "La vida dels dotze Cèsars", de Suetoni i les "Vides paral·les" de Plutarc, ambdues obres editades en català per la Bernat Metge.)

Ahir vaig anar al Saló del llibre de Barcelona. El convit que ens havien fet els companys d’Humanoscopi bé s’havia d’aprofitar.

Una xerrada sobre l’obra de la Hannah Arendt -amb el so de fons de "…baixant de la font del gat una noia i un soldat", ni fet expressament, de la quitxalla que cantava- va servir-me d’entremès al migdia mentre esperava que la gent escampés a dinar.

El primer que s’ha de fer a l’hora d’entrar en una d’aquestes baluernes, és blindar-se amb una certa prevenció per tal de no perdre els papers i centrar-se en el que cal centrar-se. Saló del llibre, molt bé, però el llibre entès com a què? Com a eina de la literatura? Com a producte mercantil? Com a vehicle de la cultura?…

A jutjar per les inversions fetes en els diferents espais, els grans grups editorials sembla que aposten per aquest Saló. Però cal ser perspicaços -o si es vol fins i tot dolents- que entendre que alguna cosa passa quan editorials de refèrència com "Quaderns Crema" o "Anagrama", decideixen no pronunciar-se i  hi participen a través d’una llibreria, com apuntava el Llibreter. Altruïsme? potser sí. "Doncs jo no jugo perquè no ho veig clar", també podria ser.

L’espai em sembla prou adequat com perquè el Saló tingui una projecció a tots nivells. Però em sembla lícit que s’aixequin veus en contra d’un model encara indefinit i per consolidar, encara que estic d’acord amb l’Oriol Izquierdo que s’ha de ser més murri i no plegar veles abans de temps.

Pel que fa a l’afluència de públic, aquesta crec que ve condicionada per les avantatges que puguis trobar assistint a aquest tipus de trobades. Molt bé les xerrades i presentacions. Molt malament el fet que les editorials -les llibreries queden excusades- no apliquin ni un mal 10% de descompte o que la presència de fons editorials sigui molt reduïda i tinguin més presència les novetats.

Com sempre, la subtilesa i la transversalitat marcaran el futur del Saló. Hi ha un compromís perquè es realitzi almenys durant tres anys més. Llavors ja en parlarem.

Per cert, hi havia un gènere literari que s’escrivia així en rengles i els llibres eren primets i de vegades te n’apuntaves un d’aquests rengles i el posaves disfressat en una carta d’aquelles de t’enyoro molt i t’estimo encara més…

Poca poesia hi ha al Saló, poquíssima.

Can Vilagüep informa del centenari del naixement de l’escriptor Xavier Benguerel. En recordo la traducció de "Les fleurs du mal" i la impagable correspondència epistolar amb Joan Oliver que edità Proa. Molt recomanable per comprovar com se les havia Pere Quart per trobar el seu lloc en el món literari i teatral del moment, pelat com un jonc.

Més conegut per la seva obra narrativa o per les traduccions, Benguerel era un bon poeta. Trec de la llibreria "Aniversari", el recull de la seva obra poètica que abraça del 1925 al 1985 editada a finals del vuitanta per Edicions del Mall. Llegeixo en veu alta:

No ho sabrem mai i serà l’últim,

aquell, no encara escrit.

Deixarem, signe incert,

potser només una paraula sola

o un ritme insinuat a penes

com un batec de persiana

sobre balcons d’estiu.

No arribarà a ser mai,

però hi haurà un silenci

per sempre d’ell, una blancor interdita

gelosament a mans estranyes.

I qui sap on, en una terra humida,

el tremolós senyal d’un dit anònim.

Ella s’ha aixecat de la gandula i s’acosta a la barana de coberta. Porta una copa amb xampany. El sol comença a treure el nas entre el verd del mar. Fa una mica de fred: té gust de sal. El vent li tira enrere els cabells foscos. L’escassa llum li il·lumina el rostre d’una manera particular.

El capità se la mira amb un mig somriure. Encèn un cigarret. Fa un parell de pipades. S’han passat tota la nit xerrant i bevent. Ella li ha dit que no és massa freqüent trobar homes que sàpiguen escoltar. S’hi acosta amb una manta. L’embolcalla amb els braços.

Aviat seran a port. Sap que ella s’ha de trobar amb el seu marit. Ha tingut un accident d’aviació. És un famós escriptor. Li ha estat infidel infinitat de vegades. Però quan "Tonio" la crida, ella no s’hi sap resistir.

Ella li agafa el cigarret i fa una pipada llarga. Ell li agafa la copa i fa un glop. Ella vol parlar. Dir alguna cosa. Però el capità l’estreny més entre els seus braços.

"M”oblidareu com m’han oblidat tots els meus passatgers. Ha de ser així. Les he estimades totes, les que han estat al meu costat durant una travessia, estirades a la mateixa gandula, plenes del drama de la seva vida, plenes de la seva por de morir.

 "Totes eren boniques i fràgils, com les travessies del meu vaixell, com la vida de les flors i de les papallones que només viuen un dia, com la copa de xampany que teniu a la mà i que, ben aviat, serà buida, pero que sobreviurà en una lluentor més profunda dels vostres ulls.

"I sempre el record clavant en aquest crani (i es tocava el cap) en aquest crani que, fins i tot quan ja sigui un crani d’esquelet, conservarà el gust d’aquesta travessies fràgils, d’aquestes vides fugisseres, de l’escuma del xampany, del reflex dels vostre ulls.

"Tot això no és més que llum, és la mateixa llum que compta, la llum que crea, és només la llum, la llum plena".

Consuelo de Saint-Exupery ho recordarà anys més tard a les seves "Memòries de la rosa".

David Imaz mira la seva darrera posta de sol assegut al porxo del seu ranxo de Three Rivers. Una dolència cardíaca demà l’acabarà de vèncer. Morirà feliç: les seves filles, la seva dona, se l’estimen. El seu amic Joseba, escriptor, és l’encarregat de portar a Obaba, al País Basc, un exemplar, dels tres que ha enquadernat, de la seva història. Joseba en farà un llibre. De l’herència del franquisme llegada per vençuts (el seu oncle Juan) i per vencedors (el seu pare, Ángel) a la lluita armada en la clandestinitat, passant pels amors de Teresa (a qui ell mai va correspondre) i de Virginia (que no volia tornar a perdre un altre home), les notes de l’acordió aniran afaiçonant una melodia subtil, com de vol de papallones, on tot un seguit de personatges provaran d’avenir-se amb la força tel·lúrica d’una terra avesada a enfrontar i a enfrontar-se i amb una llengua que com diu un veí americà de David, "ningú no entèn".

Bernardo Atxaga, torna a deixar-nos llegir el que ha escrit. Sense falsos judicis de moral ni actes gratuïts de redempció, ens mostra un bon bocí de la història del seu país. Una novel·la commovedora, potser desigual en el ritme, que conté petites perles literàries i que tracta la realitat sense manipulacions.

Quan érem a la presó, un dia un pres comú que era amb mi a la infermeria li va preguntar pels seus motius per escriure històries. "D’alguna manera s’ha de dir la veritat", li va responder Joseba. 

Llegiu-la!!!!