Els dies i les dones

David Figueres

ELECCIONS

0

Caputxino de boira entre la terra i el cel. Un fred compacte, ineludible. Pantalons del pijama sota els texans."Segon suplent de vocal", deia el paper. A les vuit, a l’ajuntament de Prades. Hi estic empadronat. M’obre la porta el mateix batlle -de constructor, a amo pròsper de casa rural. "Tu no ets Figueres…? Quina tocada de (pips) haver de venir de Barcelona, no…?"No li dic que he sopat a Reus. Que he dormit poc. Poquíssim.

No conec al president de la mesa. Jupa de cuir mítings Felipe Gonzàlez. El vocal, alguna vegada ha vingut a casa a retallar els xiprers. Anorac d’astronauta virolat. L’altra, la mestressa del bar on agafen forces els caçadors, molts diumenges, abans d’engegar-se algun tret fruit de l’excés de carajillos. Jaqueta de vellut amb coll de lleopard. 

La resta de convocats van arribant: la filla de la fonda, la mestressa d’un altre bar, una noieta amb pantalons balders que parla amb uns ulls foscos i esbatanats…

"Falta aquell xiquet, el fill del de la Caixa…", diu l’autoritat. Són quarts de nou. Tots portem la nostra notificació i el llibret d’instruccions que ens han donat, per si de cas. "Sabeu què? El vaig a trucar". Escales amunt. Torna al cap d’un moment. "No contesten". Les dones es mires les unes a les altres. "Aqueix sagal deu dormir, vès", diu una.

Com que els titulars hi són tots, ens deixen marxar als qui ens estàvem a la banqueta. S’ha girat vent. Serè que ha escombrat la boira. Calmada, la consciència democràtica. La nau Enterprise, desdibuixada, en forma de núvol, damunt els nostres caps.

 

 

 

VOYEUR

0

El cel té una blavor compacta, potser s’agrisa una mica en tocar el perfil de la muntanya, res. Per la carretera que la travessa, com una capil·lar invisible, els cotxes mirallegen al ritme intermitent de les alzines que es troben. La torre de Collserola és un burxoc desubicat. Més orgànic el Tibidabo: una peülla traient el cap d’entre el verd.

Dos cases més enllà, uns coloms reposen damunt una teulada rogenca; al voltant d’una antena parabòlica. Al darrer pis de la mateixa casa, un home amb el tors nu, esmorza. Ella porta un barnús granat. Una gavina sorteja antenes de televisió com en un eslàlom, però sense fer baixada. Després una altra.

A la casa del davant, uns llibres al baterell del sol; entre la finestra i la cortina retràctil. A la terrassa, quatre cadires de plàstic imitació de fusta. Un ficus esgrogueït. Una garlanda, com de màniga de ballador de samba, verda, groga i carabassa, penjada en diagonal.

L’home que fa un moment esmorzava, ara renta els plats. Encara va mig despullat. Ni rastre d’ella.

RETRAT

0

Desagradable aquests dies passejar pels quioscos i topar-te amb el retrat ufanós del dictador Francisco Franco a la portada d’una "Historia de España".

Un retrat no pas del temps de flebitis i tremoloses de puny, però fermes de convicció moral, condemnes a mort.

Un retrat de tonyines pescades al No-Do. De pantans sobreeixits de silenci de tants que van haver de callar per força.

Un retrat de milers i milers de jonventuts extingides.

CARAGOLS

0

Entre cervesa i cervesa, em diu: "Mira, el meu oncle, anys enrere, tenia una parada de fruita i verdura al mercat. De vegades, quan hi anava a comprar amb la mare, l’oncle em donava un caragol que havia trobat entre el gènere.

M’agradava arribar a casa, posar-lo damunt un plat amb una fulla d’enciam i passar-m’hi hores i hores al seu costat empenyent-li la punta de les banyes amb els dits, ruixant-lo amb aigua perquè tingués humitat… Ell anava fent rosegant amb parsimònia l’enciam. Un dia, em trobava el plat buit. Jo no entenia perquè havia de marxar l’animaló d’allí. ¿Que no tenia menjar, humitat, companyia? ¿Què més podia necessitar?

Em passava dies i dies pensant en què havia fet malament, fins que ja no hi pensava més. Al cap d’un temps, se sentia un crac com de closca aixafada, en un lloc o altre del pis. Llavors jo somreia una mica melangiós pels bons moments passats al seu costat i anava a veure l’oncle a buscar un altre caragol".

FARÀNDULA

0

Quan tot just ens recuperàvem de tants cops de dalla en els darrers mesos (Susan Sontag, Carlota Soldevila, Miquel Bauçà) ara el torn d’Arthur Miller. A la Biblioteca de Nou Barris, amb la professionalitat que caracteritza aquesta i totes les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona, se’n fa ressò amb una petita selecció de llibres a l’abast del lector despistat.

No em fixo en les obres de teatre, ni en un de més sucós que tracta la seva relació amb Marylin Monroe. Fullejo "La Política i l’Art d’Actuar", un dels darrers texts del dramaturg i que "Edicions La Campana" va editar el 2002. Com diu el títol, Miller traça paral·lelismes entre la professió d’actor i el de polític.

Explica Miller que fa anys, a Nova York, Jacob Ben-Ami, un actor jueu, es feu famós amb una obra en yidish que la majoria dels espectadors no podia entendre i que malgrat tot, tingué un gran èxit. El principal interès d’aquesta obra era una escena en particular on Ben-Ami, amb una pistola a la templa, tensava el dramatisme fins al punt que quan tothom donava per fet que s’engegaria un tret, Ben-Ami deia "no, no puc fer-ho" i es desfeia de l’arma.

 Les conjectures, entre els espectadors i entre la gent del món del teatre, sobre quin havia estat el procés interpretatiu de Ben-Ami fins arribar a poder comunicar aquella intensitat damunt l’escenari, van ser múltiples i variades. Tothom, però, va donar per fet que Ben-Ami, en el moment concret de desistir de suicidar-se, havia d’estar pensant en alguna prou important, sens dubte del tot transcendent.

 Miller un dia es trobà l’actor i li demanà que el tregués de dubtes. Que li confessés de quina manera havia aconseguit aquell efecte. Ben-Ami sense fer escarafalls li explicà que en plantejar-se aquella escena, va adonar-se que havia de trobar la manera d’arribar al clímax amb alguna acció que ell mai de la vida pogués realitzar, per molts diners que li paguessin.

A prova d’assajos va anar buscant fins que al final, la trobà. "Va ser prou senzill. No hi ha res que detesti més en aquest món que dutxar-me amb aigua freda. Així, cada nit, amb la pistola a la templa, imaginava que en prémer el gallet, entraria a la dutxa glaçada i per això em feia enrere amb tanta convicció".

 Una obra de teatre, ens diu Miller, intenta convertir una multitud en un individu, provocar una sola reacció unificada a partir d’un miler de reaccions individuals, d’interaccions misterioses. El dolent del cas és quan el polític, aprofitant-se d’aquesta poderosa arma de convicció, ens pot dir que abaixarà els impostos o que combatrà l’atur i nosaltres creure’ns-el quan en realitat pel mateix procés mental de l’actor, allò pot ser tan sols un artefacte dramàtic i prou per tal de calmar els nostres ànims.

 ¿Qui ens assegura que Bill Clinton, considerat com un dels presidents més creïbles, no va aconseguir transmetre aquesta autenticitat no pas per la seguretat que tenia en la seva política, sinó per saber, en cada discurs, en cada aparició televisiva, com Ben-Ami, aplicar el sentiment de suposat benestar que sentia mentre una becària destra en arts succionadores, el posava en situació, a tot allò que deia?

 

SEPARATISTES

0

Barcelona, 1922. Inauguració de l’Hotel Ritz. Hi és convidat Alfons XIII. Com a gest protocolari, s’insta al monarca, que enceti el ball posterior amb una noia catalana. L’elegida és Núria Rusiñol, neboda del pintor i filla d’Albert Rusiñol, prohom de la Lliga. En acabar el ball, algú s’acosta al Borbó:

Señor, sabed que habéis bailado con la chica más separatista del país!

 Cametes contesta:

 –Vaya, pues baliando no lo parecía.

 Citat a Records de quasi un segle, de Miquel Batllori.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

TAQUES EN EL NO-RES

0

Aquest dies, coincidint amb el 60è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz em cau a les mans Maus, el còmic del dibuixant i guionista dels EEUU, Art Spiegelman, on narra el periple del seu pare Vladek Spiegelman, un venedor de teixits polonès jueu detingut pels nazis, a través de diferents camps de treball durant la Segona Guerra Mundial.

Publicat als EEUU en dos volums separats: el primer el 1986 i el segon el 1991, originalment es va publicar en lliuraments del 1980 fins el 1991, a la revista Raw, arribant a ser-li concedit el prestigiós premi Pulitzer el 1992, fins llavors, només atorgat a treballs estrictaments periodístics. A casa nostra, el 2002 li fou concedit el Premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. El 2003 l’editorial mallorquina "Inrevés edicions" en publicà en català el volum sencer en una acurada edició i una interesssant guia didàctica.

 L’obra s’estructura a partir de l’entrellaçament de tres històries: la del pare, Vladek, en passat, descrivint la seva lluita diària per sobreviure en aquells temps i les atrocitats de les quals va ser testimoni; la història d’amor entre el mateix Vladek i Anja, la seva muller, feliçment retrobats després de la guerra; i la història d’Art, el propi autor que davant la voluntat d’escriure el còmic gairebé com una teràpia -la seva mare va suicidar-se el 1968- s’enfronta al seu pare, un maniàtic ancià malalt amb qui mantenir una relació és impossible, per tal que li vagi desgranant els records d’aquells malaurats temps.

 Amb un dibuix sobri, a una tinta, Spiegelman fa un relat veraç d’allò que el seu pare li explica sense permetre’s grandiloqüències gràfiques ni demagògiques. Dibuixant els jueus com ratolins (Maus, en alemany) i els nazis com a gats, i seguint amb la mateixa identificació animal per mostrar les diferents nacionalitats dels personatges, qualsevol altra llicència gràfica no hi té cabuda concentrant el seu esforç en valer-se de recursos narratius que traslladin amb la màxima eficàcia l’oralitat del relat, al lector.

Així, el discurs narratiu, va llliscant com una novel·la d’aventures amb el rerafons de la mort i de la destrucció moral sempre present, valent-se del recurs cinematogràfic de partir d’una història principal, en aquest cas la de Vladek, i inserint-hi dues sub-trames que donin volada dramàtica a la principal. Fins i tot hi podem trobar algunes mostres d’humor estil Woody Allen, com quan Art, discutint amb la seva dona Françoise -de nacionalitat francesa, però convertida al judeísme- de quina manera l’ha de dibuixar, ella li diu que per evitar-se problemes, s’havia d’haver casat amb la noia jueva amb qui es veia quan es van conèxier. "La Sandra? Vinga, només sortia amb ella per superar els meus perjudicis contra les dones  de Nova York jueves i de classe mitjana. Em recorden massa la meva família per resultar eròtiques", contesta Art.

La principal virtut de "Maus" és la gran veracitat que demostra atrapant al lector i submergint-lo en la realitat que viu el personatge principal. Un Vladek que ens descriu cada assassinat, cada vexació comesa, no pas amb un sentiment de ràbia o de desesperació, sinó com fets diaris que es vivien mentre ell intentava per tots els mitjans amagar un rosegó de pa entre la seva roba, per exemple. Mentre s’està llegint Maus, la mort no és quelcom terrible, tan sols un fet quotidià, un anècdota. És quan aixequem els ulls del paper i pensem en el que hem llegit, llavors si que s’activen els ressorts que ens fan adonar que Maus és una travessa per la immundícia moral més execrable.

  "Vaig anar a un dels quatre crematoris. Semblava un forn de pa gros. Era una fàbrica per reduir -en un tres i no res- a cendres tot el que hi entrava. Presoners especials treballaven a part. Menjaven millor, però en pocs mesos també els feien sortir per la xemeneia. Un d’ells em va mostrar com era tot allò. La gent es pensava que aquell lloc era realment per dutxar-se. Això els havien dit. Arribaven a una sala grossa per despullar-se, que semblava exactament això, un vestuari. I tots es ficavan dins les dutxes. La porta es trancava hermèticament i els llums s’apagaven. El Zyklon B, un pesticida, entrava per columnes buides. Durava entre 3 i 30 minuts -depenia de la quantitat de gas que hi posaven-, però prest no hi quedava ningú viu. El munt més gran de cossos jeia davant la porta, per on havien intentat sortir. Apartaven els cossos amb ganxos. Piles grosses amb els més forts damunt, i els vells i els nens aixafats dessota. Sovint els cranis estaven esclafats. Els dits estaven trencats per haver intentat escalar les parets. En alguns casos els braços eren tan llargs com els cossos. Se’ls havien desencaixat. Pujaven els cossos amb un ascensor fins als forns  (molts  forns) i dins cada un n’incineraven 2 o 3 al mateix temps. En un lloc com aquest van acabar el meu pare, les meves germanes, les meus germans, tants…"

En un moment del còmic, se cita una frase de Samuel Beckett: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res", per les generacions que ara pugen, que poden veure l’Holocaust com una perversa llegenda de dubtable credibilitat, la ferma consistència narrativa de l’obra de Spiegelman és la millor manera de desacreditar tant aquesta falsa creença, com la frase del dramaturg irlandés.