Els dies i les dones

Pel bloc del Jaume Subirana m’assabento de la decisió de TVE de no emetre l’entrevista que Jesús Quintero va fer a Jose María García. El propi periodista ha emprès accions legals contra qui considera que està darrera d’aquesta censura: Florentino Pérez.

El diari El Mundo té penjada l’entrevista íntegra a la seva web. Us la recomano de veure-la sencera. Un document que ens fa adonar de com funcionen les coses a les altes esferes -mani qui mani, no ens enganyem- i de la magnitud de la nostra incredulitat de creure que la política es fa als parlaments i no pas als restaurants o als hotels.

Quin gran fàstic em produeix haver d’escriure aquest apunt d’ara. Una nàusea profunda, un seguit d’arcades. Incontinència d’exabruptes contra aquest país negre, molt negre, que es diu Espanya i que així que hom creu que jeu adormit, sempre acaba per moure la cua i deixar-ho tot damunt-davall.

Quanta repugnància que sento per haver de reclamar que deixin en llibertat una noia de vint-i-tres anys que es diu Núria Pòrtules i que fa més de quinze dies que l’estat espanyol ha privat de tota llibertat emparant-se en indicis tan incriminatoris com són una llibreta amb quatre adreces apuntades i propaganda política.

Molta, moltíssima repulsió per haver de signar un manifest que sembla tornar una vegada i una altra. Ja podem ser als anys setanta, els vuitanta o els noranta; la història macabra, fosca, inaudita, es repeteix una vegada i una altra. La flagrant violació de tota presumpció d’innocència. La immunda repressió com a aparell propagandístic…

Des d’aquests fulls digitals tota la meva solidaritat amb els amics i familiars de la Núria i el meu desig més sincer perquè el malson s’acabi i puguin continuar tots els somnis ajornats.

Curiós que un món que en els darrers anys ha donat mostres d’una vitalitat creativa tan sorprenenent com és el de la dansa, encara existeixin munts i munts de perjudicis a l’hora de decidir-se per anar a veure’n qualsevol espectacle, el que sigui. Hi ha companyies que fa anys i panys que han demostrat la seva vàlua i malgrat tot no gaudeixen d’una reputació pública més enllà del cercle propi de l’ofici.

Cosins germans de la dansa, el teatre gestual, és a dir, aquell que es basteix damunt el gest i el moviment, també ha experimentat una gran puixança a nivell d’idees, m’atreviria a dir que en aquests moments, si parlem d’originalitat, a nivell d’arts escèniques, pot trobar-se en un grapat d’espectacles difícils de definir que saben apel·lar a través d’un híbrid entre text, dansa i gest a la poesia més veritable, a l’essència més primigènia de l’emoció.

Per mostra, un botó. Aquests dies al teatre Nou Tantarantana a Barcelona s’hi pot veure el "II Cicle de teatre físic, dansa i perfomance". Doblant els grups que hi van participar l’any passat, de la llarga llista d’actuants, una recomanació: "Bailar Kieslowski" els dies 22 i 23 de febrer a les 21:00. Una molt bona mostra per veure com cinema, teatre i dansa s’ajunten en un espectacle honest, senzill i pur. No en quedareu desenganyats, proveu-ho.

Dies de fer el badoc amb tota la gradació de malves dels ametllers, de cels esplendorosos de núvols batent-se en retirada per mestralades enfollides, de crepitar de branques i troncs d’avellaners preparant-se per la propera brostada, de temps mesurat en batalls… Costa tornar a engegar.

Com sempre, voler ser part d’aquest paisatge rotund que mai et cansaries de mirar sense necessitat de fer-lo verb. Ésser poema i no poeta com Gil de Biedma. I malgrat tot, en la contemplació, caure en els mateixos paranys de sempre. No per deixar escrit allò que veus amb ulls d’escriure mentiràs més.

Ho té dit un savi de Sueca en un diccionari per a ociosos: moltes vegades, gairebé sempre, callar, també és mentir.

…i enmig d’arbres i més arbres, el bosc.

Fins el 27 de febrer es pot veure al Centre Cívic de Torre Llobeta a Nou Barris, l’exposició de fotografies "En blanc i negre" de Josep Saiz. Com el seu títol ens avisa, res de color. La llum agafada per les solapes i obligada a enllustrar paisatges i persones. La majoria de fotografies són de Barcelona, d’aquests darrers cinc anys. L’ull de Saiz és un un ull inquiet, que cerca sempre l’apunt pintoresc, un pèl burleta. La influència del gran Brassaï hi és innegable.

Si el genial fotògraf hongarès ens donà una visió decadent de París, Saiz, potser sense tantes pretensions testimonials, ens ofereix una mirada de la ciutat jugant amb elements semblants. La recerca d’una certa intemporalitat, defugir la plasmació de fets contemporanis, Barcelona com a escenari urbà, però sense voler-ne fer mai una exaltació. Incessant joc de cercar personatges fora de context, els clarobscurs de la quotidianitat.

Se n’ha de saber per tirar en blanc i negre. La llum. Sempre la llum. Habitem qui ho sap si entre ombres i lluminàries. Un sempre s’hi pot agafar al color, però. Ara, amb les noves càmeres, els enquadraments es fan sols. T’hi trobes amb la màquina de retratar emportant-te a casa filigranes plenes de pigments brillantíssims.

La facilitat també fa cap a l’art de deixar immortalitzats els mals o bons moments. Guardo una capseta amb daguerreotips amb tot de gent que no sé qui són. Tots deuen ser morts. Com amb els pinzells, sóc negat per deixar damunt un negatiu res d’artístic. Com amb els pinzells, no tinc la menor idea de provar de fer fotos. Hi ha l’ull per saber què es vol dir i com fer-ho. Serpentejants camins per entabanar la realitat i allunyar-la de la causalitat. Brassaï en sabia molt. Jutgeu vosaltres mateixos si Josep Saiz se’n pot considerar un petit aprenent, o no, admirant les seves fotografies.

(fotografia: Brassaï)

     s(una

fu

lla

c

a

u)

oli

t

ud

                                                                                     E.E. Cummings

                                                                                       (Versió David Figueres)

Només aixecar-se tard amb el cap enterbolit pel beure, lleu però mal fet, d’anit. Només rentar els plats amb bata i pijama mentre sxxxxxxxxxxxxuis: la màgia efervescent del retorn es desfà dins un got. Només fer una maquinada de roba de molts, molts colors. Només esmorzar amorrat davant la televisió un tall de pizza rescalfat mentre Tom i Jerry s’hostien amb nostàlgica fraternitat. 

Només fer desfilar capes freàtiques de fulls i papers i més fulls del damunt de l’escriptori. Només dutxar-me sense pressa, amb vocació de pansa; sortir-ne i el bany que ja és Londres. Només vestir-me amb samarretes foradades i xandalls que em van curts i mitjons desaparellats, foradats i que em van curts. Només dinar caldo i una hamburguesa amb patates mal fregides i una poma i un llegurt i més tele.

Només fumar un puret badant com un home, al pis del davant, pinta el seu pis de blanc. Només rellegir una vegada i una altra, les paraules escrites damunt un senzill paper quadriculat, la millor crítica que mai rebré per res que hagi escrit.

Només engegar a tots aquells que no els entri al cap que avui hagi experimentat la més gran de les felicitats possibles.

Aquest apunt d’avui va dirigit només a tu. Sí, sí, a tu. No, no et giris: davant la pantalla no hi ha ningú més. Sí, sí, ets tu. No dissimulis. Tampoc cal que els nervis se t’emportin, per això. Ho sento, t’ha tocat i prou. Són coses que passen.

Potser sigui al mati, tot just encès l’ordinador i llegits els mails del dia. Potser sigui a la tarda, amb la migdiada feta i  un cafè o un te s’envoli de fum. Potser sigui a la nit, ja amb els de casa adormits i amb la llum de la pantalla només blavejant la cambra.

Em llegeixes, potser, perquè hi ha versos que desconeixies. Em llegeixes, tal volta, perquè compartim un somni de llibertat. Em llegeixes, qui ho sap, perquè tampoc tu ets pots conformar a no dir-te damunt el teclat, allò que et passa cada dia. Em llegeixes, igual, per primera vegada. Sigues benvingut si és així.

Amb els anys has après a fer-te una idea de qui sóc. Probablement del tot inexacta. Els escaires, els matisos, tota la gamma de colors que van del negre al blanc, són el que som. Una màscara, un escenari i uns quants silencis ben repartits són els components de la vida. Això ho va dir un dramaturg anglès molt savi. Sempre hi he estat d’acord.

Jo en canvi, a penes et conec. Et puc posar uns quants noms escampats en un grapat de comentaris. No puc, en canvi, posar-te ni veu, ni rostre, ni cos. Amb tot, sí que hi ha una cosa que puc fer: es tracta de percebre la teva mirada. A can Vilagüep no ho saben, però jo, he descobert la manera de tenir constància de cada retina, de cada nineta, de cada parpella.

Com un eixam de petits sols opacs, aprenc a dibuixar els meus mots amb l’ajuda de redols color de mel, de cercles com la mar esbravada, de rodones com d’escorça de rebolls i alzines. Una rutilant col·lecció d’ullades que en silencis ovals m’acompanyen.

Que sàpigues, lector gens hipòcrita, el meu igual, el meu germà, que avui, amb la teva d’ara, son ja vint mil els esguards que em provoquen aquest seguit de mots que trobaràs a la teulada del teu somriure. Vint mil mirades teves que, dia a dia, m’obliguen a mirar-me per veure’t.

Els que ens crèiem que aquesta gent del futbol només tenien cap per marcar gols i poca cosa més, ja fa temps que ens vam adonar que no, que hi ha persones que tenen dos dits de front i no anteposen les seves prioritats econòmiques a allò que els dicta la seva consciència. El cas de l’Oleguer Presas deixant amb un pam de nas al senyor seleccionador de les Espanyes, va descobrir-nos el prodigi.

Hem seguit l’Oleguer. Sincerament, no sé sí és bon jugador o és dolent -tampoc podria dir en quina demarcació juga- però l’admirem perquè en un món on les oportunitats s’han de caçar al vol, la vida d’un futbolista és curta, i on anar a la teva només pot recompensar-se amb l’ostracisme, l’Oleguer ha demostrat que abans de defensar una samarreta i els seus interessos professionals i econòmics, prefereix defensar allò que ha defensat tota la vida.

Abans la pell que la camisa, deia un savi. Dermis, epidermis que es posaria de gallina per qualsevol ciutadà veient la "imparcialitat" de la justícia espanyola. Esgarrifances que tothom pot sentir davant de cada abús premeditat, de cada falta de respecte no ja contra una nació, sinó contra el mateix sentit comú.

No crec que l’Oleguer ho estigui passant gaire bé en aquests moments. La retirada del patrocini de la marca de sabates només és la punta de l’iceberg. L’Oleguer Preses ja fa temps que pels camps futbolístics deu ser l’amic dels terroristes, el roig separatista, el polaco de mierda i altres perles pujades de to. És per això que tot el suport que pugui rebre, en aquest moments, és poc.

Dono suport a la campanya endegada per Vilaweb, per descomptat, però trobo que qui hauria de donar més suport a l’Oleguer, en aquest moment, és el mateix Futbol Club Barcelona. La voluntat de l’Oleguer de servir d’altaveu d’una realitat que sovint és silenciada, el fa mereixedor del mateix respecte d’altres jugadors que tenen fundacions que ajuden als infants o d’altres activitats filantròpiques. Els agradi o no a alguns senyors directius, al vestidor del primer equip hi ha una guixeta que hi deu posar Presas, Oleguer.

Desarticulada la Corona d’Aragó amb el trist Compromís de Casp i després d’expulsats jueus i moriscos de la península, els Reis Catòlics, fidels a la voluntat d’afaiçonar un estat que contemplés una sola religió, instauraren una nova variant de la Inquisició. Si anteriorment els inquisidors havien servit directament a Roma i eren, per tant, designats des d’allí, la nova modalitat apartava Roma de qualsevol decisió i eren els Reis qui designaven directament aquells que podien formar part del nou cos inquisitorial.

Si segles abans la inquisició havia perseguit l’heretgia, ara la persecució encara se cenyia contra aquells considerats heretges però amb la variant que la persecució deixava de ser un assumpte únic de l’Església i per tant l’Estat entrava a decidir mitjançant els famosos autos de fe qui era bo i qui no era bo per la moral de l’època.

En temps de la dictadura de Franco, el Tribunal de Orden Público (TOP) actuà a partir dels anys seixanta, contra tots aquells "delictes" anomenats polítics. La repressió i duresa de les sentències, deixant de banda el fet que es visqués en dictadura, actua reblant el clau amb voluntat d’exemplaritat de cara a la ciutadania, seguint els principis de la Inquisició.

Ja en democràcia, la institució de la Audiencia Nacional, malgrat ser creada com un element més de la judicatura, beu directament de la voluntat de tot estat repressor de la necessitat de valer-se de cossos especials que sota l’auspici de la legalitat -la de l’Església (com a pantalla) en època moderna i la del Poder Judicial, en l’època actual- actuen de manera independent amb repressió i amb voluntat de bastir un cànon de moral.

Els bascos i els catalans foren aviat els nous heretges de l’Espanya plural que preconitzava la Constitució del 78. D’aquesta manera es pretenia, com ja feren els Reis Catòlics, reprimir qualsevol dissidència sempre des de l’àmbit més estricte de la legalitat i sobretot erigint-se com el nou "Papus" contra tot aquell que gosés alçar la veu. Si abans eren les altres religions que podien posar en dubte el binomi Estat-Religió Catòlica, ara l’Espanya unitària i uniforme també tenia els seus enemics en forma de moviments que posen en dubte la unitat de l’Estat.

Amb la globalització, a l’Audiencia Nacional sembla que els ha sortit un altre enemic a batre: els moviments anti-sistema. Per endavant les meves reserves contra molts d’aquests col·lectius per qui un sedàs de plantejaments autèntics deixaria la meitat fora de joc. Amb tot, aixecar-se i escoltar per la ràdio que han detingut una noia a Sarrià de Ter i se li aplicat la llei anti-terrorista tan sols per la seva suposada vinculació a grups anarquistes italians i que serà traslladada a la Audiencia de Madrid, després de conèixer personalment persones que han passat per aquesta mateix mal tràngol, fa impossible contenir la indignació i manifestar-la.

Molt més quan en aquests moments el Poder Judicial amb temes com la recusació de magistrats al Tribunal Constitucional o la mateixa immisció de la Audiencia Nacional en el cas De Juana Chaos, no dóna gaire la sensació que vetlli per un estat de dret representatiu d’una democràcia madura i establerta com diuen que és la democràcia espanyola i posa en qüestió la necessitat de mantenir tota aquesta colla de super-jutges i super-fiscals que juguen a salvadors de la humanitat amb una mà i amb l’altra es passen la presumpció d’innocència pel raval dels calçotets.

Amb els cent cinquanta euros que em donaren per publicar el meu conte a la revista Benzina, vaig decidir destinar-ne una part a subscriure’m a la publicació. No va ser un gest ni de gratitud ni de pilotisme. En sóc seguidor des de que va sortir al carrer. La revista compleix dues de les condicions que considero fonamentals per saciar la meva curiositat intel·lectual: la primera, que parli de temes que m’interessin i la segona, que em facin descobrir coses noves.

El fet que estigui escrita en català hi dóna un valor afegit. Vaig aprendre del meu avi que s’havia de donar suport a aquest tipus d’iniciatives perquè no érem un país normal i per tant si no hi donàvem suport nosaltres, qui ho faria? Ell va fer el mateix quan va sortir el diari Avui.

La portada d’aquest número de febrer m’informa del premi que ha rebut la revista per part de l’APPEC com a millor nova revista 2006. És un guardó que ha d’engrescar. Molt més quan premia una trajectòria que en tot moment ha apostat per l’excepció, que s’ha allunyat dels grans circuits culturals sense per això rebaixar la seva voluntat de portar-nos, a les seves pàgines, l’exquisidesa en totes les seves manifestacions.

Hi ha però, una altra cosa que m’agradaria destacar. La voluntat de saber anar més enllà de la pròpia revista i erigir-se com a referent. Feia temps que al nostre país, una revista no naixia amb voluntat de vocació crítica de debò. I no em refereixo a exercir de libel per les quatre capelletes de sempre, sinó a saber vertebrar una proposta que no s’autofagociti ni es miri el melic, sinó que sense renunciar al rigor periodístic, sàpiga tenir una incidència en la societat catalana del moment i en la generació que vam néixer a les acaballes del franquisme.

Benzina és una revista que parla, a més de la nostra llengua, el nostre idioma i ja tocava. Felicitats!

Deu fer cosa de tres anys vaig tenir la mala experiència de conèixer personalment Paulo Coelho. Anava previngut. Després de llegir les seves dos o tres novel·les -per dir-ne alguna cosa- més representatives, de seguida l’havia clissat: quatre talls de manual de filosofia elemental, una salseta lleugera de guionatge, tot servit per un personatge llest, que no cult ni intel·ligent, amb unes grans dots de publicista.

La postmodernitat les ha portat aquestes coses. Mort el poder de la ciència, qualsevol pot erigir-se com a nou gurú de la tribu. El senyor Coelho, com molts altres, han descobert en aquesta simplicitat, la gallina dels ous d’or. La consciència que es té del mot cultura és la mateixa que es té de la paraula esbargiment. D’aquí que personatges com Coelho es forrin a costa de persones que per mandra o per falta d’entrenament intel·lectual, s’empassin aquesta pseudoliteratura pensant que llegeixen.

En la gradació descendent d’aquesta mena de productes, encara trobaríem sub-gèneres encara més passius de cara al lector. Les obres de Coelho estan emmarcades en un flux narratiu malgrat la poca ambició, els mecanismes per fruir del llibre són els mateixos que en una novel·la convencional.

Què passa amb els llibres d’autoajuda? Se suprimeix qualsevol convit al lector a idear cap mena d’univers que li permeti fer de la lectura una experiència única i intransferible i se’l passa per una cinta mecànica de consells que tan sols serveixen per activar les quatres capacitats catàrtiques encara no insalvables que el lector guarda en un lloc que no sabia ni ell mateix que posseïa.

La perdurabilitat de l’experiència és efímera donat que el lector no ha estat capaç de bastir res a partir del què ha llegit. Les paraules planes, previsibles, seran aviat oblidades i la necessitat de més dosis de buidor la portaran a abonar-se a aquestes lectures. Van al gra i no s’entretenen ni en descripcions ni en diàlegs.

De la mateixa manera que les matemàtiques ens entrenen a fer anar el magí, la lectura plena ens aporta la capacitat de poder disposar d’immensos referents universals que ens permetin trobar respostes als problemes elementals de cada dia a més de disposar d’un catàleg personalitzat d’inoblidables moments.

No estic d’acord amb això que diu vostè, però lluitaré fins a la mort perquè tingui tot el dret a dir-ho.

Voltaire