Els dies i les dones

David Figueres

FRUIT AL TEATRE TANTARANTANA

0

Des del passat dia 6 de setembre i fins el proper dia 4 d’octubre, es pot veure al teatre Tantarantana de Barcelona, el 5è cicle de teatre físic, dansa i perfomance.

D’entre totes les propostes, m’agradaria recomanar-vos el que s’hi podrà veure avui i demà a les 21:00.

Es tracta de l’espectacle FRUIT creat i interpretat per l’Eva Roig i dirigit per la Simona Quartucci.

Definir amb poques paraules que és FRUIT és una mica complicat: un devessall d’emocions filtrades per la plàstica, el gest, la dansa i la imatge, es donen la mà en aquest muntatge sense concessions a la galeria, sensual del tot.

Comproveu-ho per vosaltres mateixos.

CARTES DE LLUNY: DE LI BAI A MURAKAMI

0

El PEN Català dedica el Dia Internacional de la Traducció d’enguany a parlar de la traducció del japonès i del xinès al català.

Això serà dimecres dia 30 de setembre a la Casa Àsia (Avinguda Diagonal, 373 – Barcelona)

De la mà dels puntals de la modernitat literària europea, a partir dels anys vint del segle xx les lletres catalanes van trobar en els ressons poètics del japonisme i la chinoiserie diccions, espais imaginatius i estrofismes que van suscitar represes, versions i adaptacions.

 Més recentment han començat a produir-se traduccions de prosa i de teatre, i també d’obres dels corrents contemporanis. La jornada es planteja d’una banda refl exionar sobre la recepció de les lletres xineses i japoneses —debatre què, com i per què es tradueix—, i de l’altra fer un repàs a algunes de les principals traduccions de poesia japonesa i xinesa al català.

A les 19.00 h.

Presentació de l’acte: Rafael Bueno, director de Política i Societat, Casa Àsia

Taula rodona:

Cartes de lluny: de Li Bai a Murakami. Les traduccions del xinès i del japonès al català

Hi participen:

* Albert Nolla, traductor i professor a la UAB. La literatura japonesa a casa nostra: una invasió subtil?

* Mercè Altimir, traductora, professora de la UAB i psicoanalista. Yukio Mishima, un escriptor estrany i maleït, enlluerna Occident

* Carles Prado-Fonts, traductor i professor a la UOC. Literatura, política i política literària: presències i absències xineses al català

* Manel Ollé, traductor, crític i poeta, professor a la UPF. Les lletres xineses en la literatura universal: aportacions i reescriptures

A les 20.00h.

Recital:

Traços en el silenci. Recital de la poesia xinesa i japonesa traduïda al català

L’influx de la poesia xinesa i japonesa en les nostres lletres ha donat lloc a un ventall molt gran de textos que van des de la traducció estricta fi ns a la versió lliure i la creació original. Aquest recital vol oferir un tast, necessàriament breu i arbitrari, d’aquesta producció tan rica.

De la tradició japonesa es llegiran versions d’haikus i tankes que van inspirar els poetes catalans i les traduccions de Contes d’Ise i de poetes com Matsuo Bashô. Els autors xinesos seran presents amb traduccions de Li Bai, Bai Juyi, Du Fu i Du Mu.

Presentació

Jordi Mas, traductor i professor a la uab

Tria de poemes

Jordi Mas i Manel Ollé

Lectura dels poemes

* Català: Maria Bosom i Laura Pau

* Xinès: Chün-chün Chin, traductora i professora a la UPF

* Japonès: Minoru Shiraishi, traductora i professora a la UAB

Exposició de traduccions al català

En acabar, se servirà un refrigeri

UN MOLT D’ADDICCIÓ

0

“No m’és un plaer escriure, ni tampoc un dolor. És un treball amb riscos. L’esvarada és fàcil, i l’error. Em cansa. Em produeix un desfici que es pot convertir en ansietat. També m’excita i em provoca insomni: una nerviositat general, concentrada, que deixa el cervell pastós i que no és gens amena. Amb tot, quan he trencat el gel, podria estar escrivint hores i hores, en una estranya suspensió del temps, i em deixe endur per l’ebrietat que instal·la el joc de les paraules; llavors escriure es pot assemblar a un plaer solitari, però em resistesc a començar com un condemnat es resistiria a una tortura.

Sovint m’hi he d’obligar, per a complir els compromisos adquirits. De vegades, les notes d’aquests quaderns no són més que escapatòries intersticials entre redaccions ineludibles, com contrapunts, quan l’exercici d’escriure ja havia començat. Per contra, un període llarg sense prendre aquestes notes em deprimeix i em fa sentir vergonya. O més exactament m’estranya. I és en elles on finalment em retrobe. Escriure així, per això, té una mica de bogeria i un molt d’addicció, ho sé”.

EXPLORANT

1

Aquests dies em trobo renovant el meu estol de dependents. Haver canviat de pis i de barri, m’hi obliga. De moment, el tema supermercats, no el tenim definit. Jo sóc dels que trien els llocs, no per la seva professionalitat, sinó per la qualitat dels personatges que hi habiten i el joc que em poden donar.

Al que ha sofert el primer estudi, hi ha un subjecte que, portant el mateix uniforme que la resta de treballadors, afegeix a la seva vestimenta, un barretet de palla. Parla arrossegant les vocals, diria que és cubà. Un altre fet destacable d’aquest senyor és que sempre està assegut o recolzat d’alguna manera. Em té el cor robat. Sembla un d’aquells passavolants que abans, a les merceries o als colmados, es podien trobar fent tertúlia; només que aquest personatge és un treballador més i sembla que el paguin per no fer res.

A l’estanc m’hi ha sortit un doble del Santi Faro, el periodista aquell de la teletrés que va començar fent de dijei i ara es dedica als esports. No sembla massa professional. Una de dos: o t’atèn parlant pel mòbil o surt d’una habitacioneta on sembla que atengui assumptes de la més vital importància. En ambdós casos la teva demanda d’aquells artefactes cilíndrics que es xuclen i treuen fum, sembla que esdevingui una intromissió inacceptable en els seus quefers importantíssims. Afortunadament, com que fumo només encabat de dinar, no l’hauré de destorbar gaire.

Amb el tema farmàcia, de moment la tria ha vingut per eliminació. Una senzilla capsa de gelocatils (mmmmm…) ha servit perquè la dependenta, clavada a la Roser Capdevila, la creadora de les Tres Bessones, però amb el cap més petit, com xuclat, em despatxés amb una cara de fàstic indescriptible. Bruixa avorrida de la vida i del món. Ella s’ho perd. He anat a parar en mans d’una noieta més eixerida que un pèsol amb els ulls a joc a amb l’hortalisa, que en demanar una altra capsa de gelocatils (em va fallar la imaginació) va preguntar-me amb un somriure d’orella a orella: “…la vols de les grans?” i jo vaig ser feliç i vaig dir-me cap a mi mateix: això és el començament d’una gran amistat.

I TROBADA D’ORGANITZADORS DE FESTIVALS LITERARIS

2

El passat dissabte dia 19, dins el marc del Festival de Música Viva de Vic, es va celebrar a la capital osonenca la Primera Trobada d’Organitzadorss de Festivals Literaris.

La trobada va ser organitzada per al Institució de les Lletres Catalanes (ILC) amb la col·laboració i instigació del col·lectiu de Cerdanyola Ramat de Pedres.

A partir d’una panoràmica de l’estat d’aquest tipus de festivals arreu dels Països Catalans fet per la Valèria Gallard (la ILC té previst penjar a la seva web tant aquest material com les conclusions de la jornada) es van articular dues taules rodones amb diferents organitzadors.

A la del matí, moderada per Jordi Condal de Ramat de Pedres, van participar-hi:

Cèlia Sànchez Mústich (Sitges) Festa de la poesia de Sitges
Albert Benzekry (La Garriga) Primavera poètica de la Garriga
Josep Pedrals (Barcelona) ORINAL
Josep Sampera (Caldes d’Estrac) Festival Poesia i +

A la de la tarda, moderada per Victor Sunyol, van participar-hi:

Eduard Escoffet (Barcelona) Propost
Àngels Gregori (Oliva) Poefesta
Jordi Ribas (Vilafranca del Penedès) Kinzena Poètika
Albert Pujol (Móra d’Ebre) Litterarum

Cal dir que a més, entre el nombrós públic que va assistir, es podien comptar perfectament gairebé una seixantena d’organitzadors més que van enriquir les aportacions dels ponents.

A l’espera que la ILC pengi les conclusions diguem-ne “oficials” jo apunto algunes reflexions meves i que es van deixar sentir, no  només des de la visió de l’organitzador sinó també des de l’altra banda, des dels que volem oferir els espectacles literaris que perpetrem i ens costa trobar plataformes d’exhibició.

Som-hi.

És urgent la creació d’un llistat dinàmic tant de Festivals Literaris com d’espectacles d’aquesta mena per tal d’interrelacionar tots dos agents. En aquest sentit l’Oriol Izquierdo, director de la ILC, va sorprendre’ns gratament anunciant que ja hi estaven treballant.

Es fa evident una necessitat de professionalització del sector en un doble sentit: pels organitzadors d’actes oferint recursos tècnics òptims així com una remuneració respectable i pels actuants, que han de comprometre’s a presentar propostes d’un cert nivell i han d’exigir una contraprestació econòmica.

Seria bo impulsar una publicació que pugui donar a conèixer al públic general aquesta mena d’espectacles i festivals.

Constatar que hi ha interès i públic pels espectacles literaris i festivals i que hi ha una oferta variada per satisfer-la.

Cal no definir l’espectacle literari només des de la perspectiva poètica sinó ampliar-la a altres gèneres com la novel·la o l’assaig relacionant-la amb d’altres disciplines artístiques.

Aprofitar els recitals i propostest poètiques per trencar la barrera que existeix per un cert públic apropar-se a la poesia escrita tot fent-los servir com a vehicle de difusió sense caure en la petulància de voler convertir la poesia en un espectacle de masses.

Aconseguir que la relació entre programadors i artistes no sigui unidireccional, és a dir, que siguin també els programadors que puguin fer propostes als artistes per tal de completar la seva programació.

Establir un circuit regular que permeti una visulització d’espectacles literaris tant pel públic en general com pels programadors, així com incentivar que les programacions de teatre i festivals no estrictament literaris, incloguin en les seves programacions, espectacles literaris.

Crear les eines necessàries per establir la difusió de festivals i espectacle literaris fets aquí, fora de l’àmbit dels Països Catalans alhora que es fa imprescindible sortir a fora a nodrir-se de les propostes internacionals.

Establir una línia de subvencions destinades tant a la creació com a la difusió d’espectacles literaris tot fent un esforç per implicar, en el finançament, també al  sector privat.

Cal deixar clar que la gent de lletres tenim una eina importantíssima per tal de vehicular totes aquestes reflexions que són, com ja es veu, una declaració de màxims; altres manifestacions artístiques minoritàries com poden ser el circ o la dansa, no tenen una entitat creada expressament, com si tenim nosaltres, en la ILC.

És per això que la feina que dissabte a Vic vam començar a esbossar i que jo considero que va ser molta i molt bona (també vam tenir temps per passar bones estones) no parteix de zero, sinó que la presència de la ILC ens dóna un coixí de recursos molt important que cal utilitzar i exigir que es posi al servei de les necessitats que vagin sorgint.

Espero poder-vos dir ben aviat que tot aquest devessall d’idees caçades al vol són ja realitats tangibles.

Les meves felicitacions a la ILC i a la gent de Ramat de Pedres, veritablement va ser una jornada prometedora, enriquidora i sobretot, sobretot, esperançadora.

JEU COLOMA, JEU

1

Resulta que un dia un pastor decideix que entre el ramat d’un ram determinat, farà un ramat més petit perquè el ramat més gran, el segueixi.

D’entre el milloret de cada casa del ramat del ram, es fa confegint el ramat més petit. Cada ovella és escollida amb precisió. Com és natural, per menar aquest ramat, triat entre el milloret de cada casa del ramat més gran del ram, fa falta un gos d’atura.

El pastor també tria el gos. Una vegada escollits, gos i ovelles, comença a fer funcionar el ramat. El pastor diu “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” i el gos obeeix fent que les ovelles, obeeixin al seu torn. Tot sembla que va bé. El gos obeeix, les ovelles obeeixen…

Però què passa? Que el gos, que tot i ser un gos és un gat vell, es diu per ell mateix cap endins: “per què he de rebre ordres del pastor si al cap i a la fi, sóc jo qui fa moure les ovelles amunt i avall?”. Així que un dia que el pastor diu “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” , el gos fa com si sentís ploure i executa “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” quan a ell li dóna la gana i a més en un to autoritari i malagradós.

Total, que un dia, les ovelles se li planten al gos: “tu de què, moreno?  Al pastor vas!” i totes en corrua, tris-tras-tris-tras, deixen al gos de volta i mitja davant el pastor i li diuen que això no pot seguir d’aquella manera. Solució: es fa fora al ca.

La pregunta que es fa aquest innocent i potser il·lús blocaire és la següent: en el moment de fer el ramat, no ho oblidem, triat entre el milloret de cada casa del ramat més gran del ram, no es podia predir que Aquelles ovelles amb Aquell gos, potser, només potser, no s’avindrien?

Sigui com sigui, ara les ovelles, fan trens agafades les unes amb les altres per la ronyonada, cantant fins esgolar-se, felices com elles soles pel seu triomf: “…el Conca, de Jalisco, ahí viene, caminandoooooo” o era la Conga?

Aneu a saber.

LLUITA SINDICAL

1

Estimat company o companya,

Ens plau posar-nos amb contacte amb tu per fer-te saber el gran honor pel qual has estat escollit o escollida.

D’entre totes les companyes i companys treballadors i treballadores, tu has estat l’escollit o escollida per llevar-te la vida un dia que ja concretaríem més endavant d’acord amb la disponibilitat de dates i les teves preferències, és clar!

Davant la reestructuració general que està patint la nostra empresa, davant el cas omís per part dels alts càrrecs o càrregues de les mesures proposades per salvar llocs de treball, no ens queda més solució que la indicada en el paràgraf de més amunt com a mesura de pressió.

Pensem que, si pel cap baix, una dotzena de companys o companyes treballadors o treballadores perden la seva vida, un percentatge ínfim en comparació amb el total de companys o companyes treballadors o treballadores, podrem aturar aquest devessall d’acomiadaments i aconseguir que ens facin cas.

Sabem que la mesura pot comportar alguns contratemps, sobretot per les persones escollides per dur a terme aquest lloable sacrifici, però com que des del Sindicat X volem estar a l’alçada de la lluita internacionalista, creiem que és bo introduir al nostre país mesures que ja s’han portat a terme en altres països com França.

A més, si considerem que al país veí, la lluita va ser desorganitzada i va aconseguir aquests resultats, considerem que iniciar aquestes mesures de pressió perfectament organitzades, poden provocar una recepció més ràpida a les nostres reivindicacions.

Expressant-te d’avançada la nostra gratitud pel teu noble gest solidari, t’adjuntem la butlleta per si volguessis afiliar-te al nostre sindicat amb una llista de totes les avantatges que et comportaria formar part de la nostra gran família solidària.

Fins a la victòria sempre, company o companya!

11/9/09: DE MANARS I GARROTADES

0

Hem de donar les gràcies a Espanya. Ho dic de cor. Si no fos per ells, aquesta Diada, hauria caigut en la mateixa inèrcia de sempre: la dels quatre que encara tenen sentit de país i s’empesquen, any rere any, noves iniciatives per deixar ben clar que nosaltres no hi volem ser al seu Estat, que en volem un per a nosaltres, i el ja acostumat silenci a les televisions i diaris, deixant aquestes manifestacions seguides per molta gent arreu de Catalunya, com apunts brevíssims, anecdòtics. 

Però enguany, oh enguany!, una consulta organitzada per una associació amb el suport d’un Ajuntament d’una població de 8000 habitants, esgarrifa’t!, ha tornat a fer brandar el Santiago I Tanca Espanya activant totes les mòmies retrògrades dels qui encara veuen al Borbó com el continuador del Cabdill, i engegar-la contra la consulta alhora que ratificava una manifestació de Falange -la feina bruta encara la fan els mateixos.

Arenys de Munt ha vist com la còlera de la Pell de Brau li queia al damunt. Ni federalismes assimètriques, ni comunitats autònomes, ni nescafè per tothom: quan es parla d’autodeterminació, de decidir per nosaltres mateixos, les picabaralles partidistes dels partits espanyols, les distàncies ideològiques, per art de màgia s’esvaeixen. Hi ha un ressort en aquesta Espanya seva de cada dia que fa que, en parlar d’Independència, s’activi i els faci anar tots a una. Els catalans, n’hauríem d’aprendre, per molt que ens dolgui.

Cal, ara més que mai, que els polítics es posin a l’alçada de les necessitats del país i en un gest de generositat política, s’acordi un full de ruta compartit per tal d’impulsar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol i la fundació d’un Estat propi que permeti impulsar el país a nivell europeu i mundial. He dit.

 Mentrestant el país, la gent, viurà la Diada Nacional oficial amb un acte “Mediterrani” a la Ciutadella i amb una Estatutet, pobret, pobret, la sentència del Superior del qual, no importarà a ningú, per molt que tot plegat sembli allò dels Marx de la part contractant de la primera part… i ens el tornin rebregat, grapejat i amb pantalons curts i els genolls sagnant. Una manifestació per queixar-nos? Un altre referèndum? Tira, tira. Espanya fa temps que fa servir tele-operadores d’aquelles que es despengen amb un “…pues por independencia no me viene nadaaaa”, mentre tu te les imagines llimant-se les ungles i fent bombolles de xiclet.

Si llegim la interlocutòria que censura l’acord del consistori d’Arenys donant suport a la consulta o la sentència del TSJC fallant a favor de la manifestació falangista, hi trobarem el fonament de la llei perfectament plausible en totes dues decisions. Ara bé, quina llei? Doncs, la seva! 

La Constitució Espanyola és ben clara: l’article 145 diu literalment: “En cap cas es permetrà la federació de les Comunitats Autònomes” (no diur res de les nacions) i això es penja a la paret i la resta són vuits i nous. Qui s’hi posi de cul, clatellada. Qui hi discrepi, clatellada. Qui alci una mica més la cella que l’altre, clatellada. I ha estat així malgrat Cambó, malgrat Pujol. Regeneració? Putrefacció, més aviat.

No sé si a les cavernes més cavernoses de la caspa espanyola hi ha instal·lat un d’aquells sistemes d’alarma que detecta qualsevol insurgència a allò establert mooooooooolt abans del 1978 i que faci trontollar la Unidad de Destino en lo Universal. Al “desafiament” d’Arenys li ha tocat un trist advocat de l’Estat falangista, però cal veure en aquesta correspondència, un gest de repressió massa exagerat com per no preocupar-se.

I és que no hem d’oblidar que molt abans abans, la Mari Consti també ens diu al Títol Preliminar, al seu article 8, que “Les Forces Armades (…) tenen com a missió garantitzar la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

Sigui com sigui, bona Diada a tothom.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

D’UN TEMPS

1

Des del casament del J. que no ens vèiem. El meu paper de germà del nuvi va impossibilitar que pogués estar per ells com calia. Sempre dèiem de fer un sopar. Mai arribava. Hi va haver un intent abans de l’estiu que no va fructificar. Dissabte passat, finalment, a Reus, vam poder retrobar-nos.

Ens coneixem de fa molts anys, més de vint, potser. Ens vam trobar a Prades (Baix Camp) de xiquets, compartint la llibertat dels estius de la infantesa i de l’adolescència; des de Sant Joan fins a la Diada.

Matins de piscina a quarts de dotze. Dinar amb una esgarrapada per sortir al carrer amb el bat del sol. Tardes de bicicleta amb una pausa per berenar. Sopar a quarts de deu, també tant de pressa com es pogués, per sortir, encara, fins a quarts d’una…

A l’O., que té bessons de vuit anys, li costa explicar als seus fills què representà tot allò. Avui en dia, aquests estius llargs, plens, inefables, són gairebé impossibles. Nosaltres encara érem dels que teníem les mares que treballaven a casa, ocupant-se de tot. Ara, això, és impensable.

No m’agrada mitificar res. Ho deixo per la literatura, això, però sí que és veritat que els estímuls rebuts durant aquells dos mesos llargs, valien per la resta del curs. Una educació vital i sentimental. La sensació que del juny al setembre, tot, absolutament tot, era possible.

Per damunt dels cabassos i cabassos d’anècdotes -quantes n’havia oblidat!- que ens van fer saltar llàgrimes de tant com vam riure, la sensació d’estar encabit en una fraternitat absoluta, compacta, que ens nua amb un temps on la felicitat, encara que innocent, infantil si es vol, va ser possible. 

Un reducte de temps viscut amb una potència vital que no he tornat a sentir, impossible d’adjectivar amb precisió, igual, m’imagino, com els passa a la resta dels que dissabte vam tornar a fer cabanes amb branques de pins, jugar a futbol-bici o anar a pescar granotes des de la nostàlgia feta present de reviure aquella llibertat i tornar a ser feliços rabejant-nos-hi.