Els dies i les dones

David Figueres

ELS MORTS

1

Primers de novembre. Toquen les castanyes i els panellets. No toquen les carabasses somrients, encara que molt em temo que, quan tota aquesta canalla que ara encara no camina o encara és a les panxes, ens diguin que ells el que volen és anar per les cases a recollir llepolies disfressats, ja veurem si els discursos de la tradició serveixen de res.

Toca pensar en els que no hi són, també. Els que deixaren aquest món perquè tocava. Els que el deixaren perquè l’atzar o alguna desgràcia així ho va decidir. Hi ha el consol de l’altre món pels creients. Hi ha el record viu, la presència ordenada en un altre lloc, pels descreguts.

La mort és la mort perquè la vida és la vida. Almenys la mort reposada, la mort que ve perquè els anys ja han platejat totes les vivències i ja no queda cos per res més com no sigui l’extinció natural, cadascú allà on li correspongui.

Les morts abans de temps no tenen raó. I sí, és cert, punxen i punxen l’ànima dels vius per veure si rebenta. És feina nostra mantenir-nos ferms en el determini de tirar endavant. Perquè la vida és tota nostra i cap dels qui no hi són no voldrien que per cap causa no seguíssim, qui els recordaria a ells, sinó?

La mort, els morts, formen part del que som. I no cal ni sacralitzar-los ni sentir-ne angúnia. Som només una baula en una llarga cadena. Però s’ha de viure. Intensament.

A Reus, els responsables dels serveis funeraris, han tingut una bona pensada: oferir una passejada (ahir i avui)  pel cementiri, amb un toc teatral. Es vol que els nombrosos panteons i tombes, d’un gran valor artístic, quedin integrats amb d’altres monuments de la ciutat. 

Amb l’avi, cada any, hi anàvem a deixar un ram de clavells davant la tomba del seu vell amic l’escultor Joan Rebull, una de les tombes més boniques que es poden admirar (una còpia dels tres nens abraçats, que il·lustra aquest apunt d’ara, es pot veure a l’Ajuntament de Barcelona, també)

La feina de mostrar-nos els secrets del cementiri de Reus ha estat encarregada a la companyia de la mateixa ciutat La Gata Borda i no cal que us afanyeu a buscar entrades perquè l’èxit de la proposta ha estat tal que ja estan totes les places donades. És probable que més endavant hi tornin. Una idea original i que en mans de la companyia esmentada serà un luxe de veure, com tot el que fan.

Un altre proposta per aquests dies. L’aparició d’un nou volum dels reculls de poemes que des d’Ara llibres en Jaume Subirana perfà i que ens acosta la poesia a tots els àmbits de la nostra vida. Una proposta que està tenint una gran acollida -el mateix Jaume al seu bloc ens explica que 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira  ja ha arribat a la tercera edició!- i que ara a Que no mori la llum ens dóna cinquanta maneres d’acomiadar-nos dels nostres morts.

Tant dels qui van exhalar el darrer alè després d’una vida llarga i fecunda com els qui encara els tocava de respirar molta, molta existència.

ACORDANZA DE LA FORMA

0

INTERVALU

Nun escribo
pa que me sobreviva un versu.

Pa eso ta la castañal inmensa
que mira indiferente pal molín.
Cuando la tierra yá nun guarde
acordanza de la forma d’estos didos,
ella seguirá, com siempre fexo,
                           retoñando al chegar la primavera.

                                                Taresa Lorences. Sobre l’arena

DRUKARKA

1

Fa uns dies vaig comprar-me una impressora nova. Un paper encallat mentre estava fent una impressió que em corria pressa i el posterior estirament d’aquest paper sense cap mena de precaució, va enviar a Can Pistraus la vella en un esclat de petits caragols i engranatges i més caragols i més engranatges per tot arreu i el conseqüent enviament a l’atur als milions de diminuts senyors que dins la màquina, s’encarregaven de fer-ho anar, tot plegat.

Vaig aprofitar, i com que encara no tenia escàner, la nova màquina que em vaig firar fa uns dies, té l’escàner incorporat (com és natural, ja tinc penjada al suro sengles impressions: del meu rostre i de la meva mà; he aturat aquí la febre impressora del meu cos) cosa que em permetrà tot un ampli ventall de possibilitats.

Per tal de dir al món que havia adquirit una nova impressora, se’m demanava un seguit de dades on-line. Vaig anar apuntant el meu nom, la meva adreça -la postal i l’electrònica- i com sempre, arribem a la pregunta del milió, aquella pregunta que m’imagino que a molts fa pujar la mosca al nas, no pas perquè no sapiguem què contestar, sinó perquè l’opció que nosaltres voldríem, no existeix.

Doncs sí, parpellejant a la pantalla, hi sortia en blanc: “País?”. Ja fa uns anys que vaig deixar de pertànyer a un país el qual no m’ha semblat mai que fos el meu. Com que compro bastant per internet, la meva adreça de Barcelona, pot tenir com a país de destinació: Bòsnia, Tailàndia o Andorra; encara que per motius obvis, la meva nacionalitat adoptiva més comuna és la polaca. Doncs ho vaig fer així.

Ara tot just, una setmana després, m’ha arribat la primera news letterde la casa on vaig comprar la impressora. Cal que digui en quina llengua m’ha arribat? Doncs sí, en la meva llengua materna: el polac! No em queixo pas. Crec que és bonic eixamplar horitzons culturals. Apropar-se a noves llengües que en unes altres circumstàncies no tindrien cap interés.

Gràcies a això, el meu vocabulari polac ha crescut molt: per exemple, he après que impressora en polac és “drukarka”, que paper es diu “rola” i que “truz” vol dir tinta. També he après que “instrukcja obslugi” és manual d’instruccions i que “Drogi klience” vol dir estimat client.

També he descocobert que el títol d’aquest humil bloc vindria a ser alguna cosa semblant a “dzién kobiet” i que “Dzi?kuj? za przeczytanie mnie”, significa “gràcies per llegir-me”.

PARELLA DE REINES

0

El PEN català està d’homenatge. I per partida doble. I per partida doble, per reblar el clau, homenatja dues escriptores.

Demà dia 27 obrirà aquest doble reconeixement, els actes que a les Illes, tornaran a fer present l’enyorada col·lega blocaire i escriptora Xesca Ensenyat. Dos actes a Palma i un a Pollença, ens acostaran a la realitat teixida de tinta i teixida de píxels d’aquesta reina del teclat i de la ploma.

Però ho dèiem que la cosa no queda aquí.

Dimecres dia 28, el Comitè d’Escriptores de la mateixa entitat, amb el nom clar que una vella sang dicta recordarà el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada, deixant-ne vigència a l’Ateneu Barcelonès de la sensibilitat d’aquesta altra senyorassa de les nostres lletres.

EM FARÉ EL ROSTRE PÀL·LID

0

Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
           el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
          que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç al seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

                                         Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis

TXETXÈNIA, DEU ANYS DESPRÉS

0

Hi ha guerres i guerres. N’hi ha que fan sortir al carrer riuades de gent i n’hi ha que només fan córrer torrentets de tinta o pantalles d’enuig. No ho sé que ho fa que davant la mateixa mort, la mateixa sang, segons com se surti al carrer a esbravar-se i  segons com, no.

La guerra de Txetxènia, per exemple, no ha aixecat gaire indignació. Des de la Lliga dels Drets dels Pobles, concretament des de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, sempre amatents a trencar aquest silenci fastigós, volen reivindicar aquest trencament amb un acte commemoratiu d’aquest desè aniversari de falta de llibertat.

Serà demà dia 21 d’octubre al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10 de Barcelona) a les 19 h.

S’emetrà el documental Desconfiança d’Andrei Nekrasov amb l’assistència del propi autor que retrata la situació que es viu a Rússia.

També comptarà amb la intervenció de l’activista Usam Baysaev, membre de la ONG expulsada de Txetxènia Memorial.

KINZENA POETIKA 2009

0

Avui mateix es dóna el tret de sortida, per novena vegada, de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès.

Quinze dies on els versos surfejaran damunt pàmpols per tota la vila, quinze dies on la paraula lliure, pura, serà la protagonista; brillarà com mai.

Malauradament, segons els seus organitzadors, amics Sílvia Amigó, Santi Borrell i Jordi Ribas, aquesta edició serà la darrera. Coneixent, però, l’entusiasme que tots tres hi han abocat any rere any,  no em crec que la poesia a Vilafranca desaparegui sense més ni més i que no en tinguin alguna de pensada.

En l’edició de l’any passat vaig tenir el goig i el privilegi de ser convidat a dir els meus poemes. Va ser llavors que vaig copsar amb quina il·lusió preparaven cada acte. Em tractaren de manera immillorable.

No fa gaire, a Vic, el Jordi va ser convidat a parlar sobre què era la Kinzena, dins les jornades sobre Organitzadors de Festivals Literaris organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes. Les seves paraules em feren sentir encara més orgullós d’haver participat en aquesta kinzena on la poesia ho inunda tot.

Sempre hi haurà poesia. Sempre!!!

Mentre escric això sona una tendra i breu melodia de guitarra composada i interpretada per Toti Soler.

DA CAUSIS LINGUAE

0

Interior. Tarda. Oficina de correus. Una dona d’aspecte sud-americà vol enviar diners a una altra persona. El nom del destinatari és estranger i és una mica enrevessat. La responsable té dubtes. 

RESPONSABLE OFICINA

¿Con ve alta o ve baja?

CLIENTA (fa cara de no entendre què li diu)

RESPONSABLE OFICINA

És que aquí tenemos la ve baja i la ve alta.


CLIENTA

Ah, con ve alta, entonses.


RESPONSABLE

Cómo Barcelona?


CLIENTA

Sí, y cómo vaca.


RESPONSABLE

La baca del cotxe?


CLIENTA

No, no…  la vaca…. la vaca… de muuuuuuuuuuu.

RESPONSABLE

Ve baja, entonces.

CLIENTA

Sí, eso, la xiquita pues. Grasias.

(paga l’import que la RESPONSABLE li diu i surt de l’oficina)

NOCTURN AL CÍRCOL MALDÀ

0

Ens ho havien dit que a principis d’aquest any, l’actor Pep Tosar, havia desembarcat al Círcol Maldà de Barcelona per tal d’establir-s’hi i fer teatre. Això de fer teatre, pot semblar una frase més, però tractant-se de Pep Tosar, no ho és en absolut.

Amb dues obres estrenades: La casa en obres i Molts records per a Ivanov(Premi de la crítica), que ens vam perdre, a principis d’aquest octubre, Tosar encetava temporada amb un nou muntatge: Nocturn, un espectacle que corroborava allò que dèiem més amunt.

A partir de l’obra d’Antonio Tabuchi Rèquiem, Tosar afegeix a aquest text, altres fragments de l’italià enamorat de Portugal, sobretot contes, per tal d’encaixar-los i donar-nos un espectacle sobri, íntim, preciosista i fins i tot llòbrec en l’escenografia i plantejament rítmic, peró lluminós pel que fa als resultats que assoleix.

En un Portugal intemporal, un escriptor decideix tornar a mirar-se Les temptacions de Sant Antoni del Bosch, un quadre que solia admirar amb alguns amics en el passat. D’aquesta confidència a un dels cambrers del bar del museu i de la visita que fa l’escriptor a la casa on durant  un any va intentar escriure una novel·la i on va conèixer un estrafolari escriptor, Tadeus, i s’enamorà d’Isabel, assistirem a un recorregut, oníric del tot, que l’escriptor fa a través del temps per tal de demanar als fantasmes de tots dos, uns perquès que en cap cas, com sol passar en aquests casos, no apaivagaran cap incertesa. Hi ha més coses, però tot i que la història no amaga cap cop d’efecte (Tosar és savi i sap que sempre és el COM i mai el QUÈ) ens n’abstindrem de desvelar-se res més.

Amb els nocturns de Chopin de fons, la proposta de Tosar és d’una precisió subtil i emocionant. Res hi sobra: ni les projeccions, ni la música en directe. Tot emociona. El ritme cadenciós amb què es mouen els personatges atorga un tempo bell, que Tosar no fa servir en tota l’obra, només en les parts en que Isabel llegeix la carta que l’escriptor li va escriure. A aquest esllanguiment calmat, el complementa un tempo més realista que ens relata la peripècia pròpia de l’escriptor salpebrada amb un humor que resta feixuguesa a la proposta però que en cap cas s’allunya de l’atmosfera donada. Una senzilla pantalla translúcida, emfasitza físicament aquesta dualitat: la del somni i la de la realitat, sempre confonent-se.

Pel que fa a les interpretacions, Tosar, com a protagonista, imprimeix al seu personatge un allunyament de la concepció general de l’espectacle, com un espectador de tot plegat, molt ben confeccionat i acollit pels seus companys: Víctor Pi ens dóna un cambrer misteriós i un Tadeus, l’escriptor que coneix el protagonista, ple de racons i de subtileses; Anna Carné, en papers menors, demostra una gran versatilitat sempre creïble i Cecilia Ligorio és Isabel, la dona que llegeix les cartes de l’escriptor i que demostra un gran ofici començant el paper des de tan amunt i sense defallir en tot l’espectacle. Una proposta, la de Tosar, que ens reconcilia amb la fal·lòrnia aquella, cada vegada més estesa, que en el teatre l’art d’explicar una història en tota la seva dimensió, ha desaparegut. Seguirem de molt a prop aquest Círcol Maldà.

“Un dia, mirant Les temptacions de Sant Antoni vaig pensar que si l’home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar-me un personatge presa de l’obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix on ell vol, fins i tot a la temptació suprema”, ens diu Tabuchi al programa de mà.

Remordiments tindreu vosaltres si no aneu al Círcol Maldà. Teniu temps fins el dia 15 de novembre. Imprescindible de debò!

ARXIUS

0

… i la sensació aquella que per molt de temps que passés al seu costat, els seus arxius íntims, en obrir-los, sempre admetrien tan sols l’etiqueta de “només lectura” i que en tancar-los, mai en guardaria res que hagués pogut modificar-los.

UNA SORTIDA DIGNA

1

Parlar de Jesús M. Tibau és parlar de molt més que d’un escriptor. La feina feta a través del seu bloc, distingit amb tot la justícia del món, amb el premi Lletra d’enguany, és per tot el món blocaire català, prou coneguda. Qui no ha concorregut mai en algun dels seus imaginatius concursos? Qui no ha esbossat un somriure còmplice amb les seves desdefinicions?

A més hi ha el fet distintiu de la geografia. Tortosa. L’Ebre. Allò que en diuen el Sud. Pels qui som del nord del sud, per entendre’ns, tenim una relació prou curiosa amb aquesta terra. En la sabem propera físicament però molt llunyana per idiosincràsia. Durant molt de temps, l’Ebre, només va se un apèndix invisible de Tarragona, sense matisos, tot era igual: La Cava, Tortosa, Amposta… i em sembla que amb els tres exemples, prou diferents si és coneix una mica la zona, ja dono una idea del desemparament i ignorància que patiren aquestes terres de riba.

Afortunadament, vull creure, que les coses han canviat. Amb tot, literàriament, l’ostracisme encara segueix i aquest sí que s’escampa cap amunt: ja sigu cap al Camp de Tarragona com cap a la zona de la Franja. Vivim en la globalitat, però allò que no es faci a Barcelona… La militància del Jesús Tibau, en aquesta aspecte, és exemplar. S’ha espavilat. Ha sabut aprofitar les eines que pot tenir qualsvol i no s’ha limitat a ser un escriptor local. De tortosa -passant per Cornudella és clar- al món. Parlava de la Franja. Un altra màquina de no parar: Octavi Serret, distingit, novament amb total justícia, amb el Premi Nacional de Cultura, en seria un altre meritori exemple.

I a més de tot això, el Jesús escriu. El seu darrer llilbre Una sortida digna, el seu quart aplec de contes, compta amb vint-i-sis narracions que són vint-i-sis mirades (iròniques, tendres, sarcàstiques, misterioses) a l’acte de la mort. El llibre editat per Cossetània edicions (un altre exemple de com es poden fer les coses ben fetes a base de treballar i treballar) reuneix l’univers de Tibau, que ja he insinuat més amunt: el frec de lo riu entre els joncs, l’ombra grisa del Montsant…

Tibau domina la llengua. Mena un estil sec, auster, que si s’instal·lés en un electrocardiograma, seria una línia plana amb pics d’ironia i tendresa a parts iguals. Un estil que recorda allò que alguns han anomenat “prosa urbana”, sense artificis, sense galindaines, anant a barraca. Amb tot, aquest fet, és un encert i un error, al meu entendre.

Un encert perquè s’agraeix que Tibau no caigui en el recurs fàcil d’impostar una falsa llengua oral i traslladar-la al paper. Amb tot, la riquesa lingüística de l’Ebre, admetria una blanesa que Tibau no vol utilitzar. Hi està en tot el seu dret, però trobo que l’ús d’aquest estil, amb el qual torno a repetir que Tibau s’hi sent còmode i resolutiu, és poc dúctil i cada vegada que intenta posar-hi algun localisme que fixi veritablement un punt geogràfic en la narració, s’hi fa estrany. L’error, al meu parer.

Algunes vegades, aquest excés de distanciament només salvat per punts irònics o sarcàstics, a més, imposa una resolució massa fàcil, previsible, tenint tant bon material i sent perfectament capaç de bastir contes amb tanta entitat com “Quan dos es barallen”, “Admiració?” o “Última batalla” en què una hivernació en un calaix o altre i una treball més de rellotger, hauria sabut treure tot el seu veritable potencial. Massa precipitació? 

Afortunadament, davant monuments narratius com és “Motius”, només podem callar, treure el mocador i encendre la traca.

Tibau encara s’està construïnt com a escriptor. Al meu parer, s’ha de deixar anar. “Motius” i el conte, més llarg, que tanca el recull, “Viananys”, serien un bon exemple d’explorar noves maneres de dir que permetessin una permeabilitat més acusada del context físic on es desenvolupen els contes, una aposta geogràfica, a través de la seva tasca blocaire reivindica una vegada i una altra i que seria una llàstima que quedés arrambada de la seva literatura.

Amb tot, una sortida més que digna en aquesta nova oportunitat de gaudir d’allò que s’empesca el magí del Jesús Tibau, escriptor, blocaire, de Cornudella i veí de Tortosa, que no és poc.

MARXA NUPCIAL PER A UNA DIFUNTA

1

Llum de l’INVISIBILITZADOR esborrador de rastres damunt
del circ dels caps d’Europa sense contorns.

                                         Audiència! Més audiència!! Més i més audiència!!!

El pallasso que es nega tres cops amb tinta bibarrada

PUTIN, PUTIN, PUTIN

el clown que gira per la pista sense somriure blanc de cera

pedala en un tricicle entorn d’un mur caigut

IMPERTÈRRIT                                                            TERRORÍFIC

amb el seu barret cònic i tots els espectadors també

amb barrets còmics de mentida i nas vermell de pallassot

la terra deixa de girar quan la trapezista aixeca el vol

fa un TRIPLE MORTAL i abans de caure al buit crida s’esgargamella

Putin és un ASSASSÍ

Putin és un CARNISSER

Putin és un RACISTA PATOLÒGIC

mentre els vint-i-set riuen fort i aplaudeixen EMBADALITS de ser tan europeus

i ella amb el mallot i les cames llarguíssimes segueix volant

va caient per l’INFINIT FORAT de la foscor al cercle d’estrelles

i la pantalla desapareix sota la neu

hi esclata la veritat com un ANUNCI

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La música del circ l’ofeguen serenates militars

La pàtria de Dostoievski es ven l’ànima perquè tortura infants

La comissió de drets humans connecta amb gasoductes

la llibertat d’expressió, els centres de filtració, les quatre bales a l’ascensoar de casa

les fosses secretes per tot Txetxènia i més m’estimo

EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI

monacal, la lectura de La deshonra russa, la carta en blanc,

el poema sense versos, la pregària del diari,

els ulls closos fort per veure-hi

el silenci que sap el crim i no s’expressa perquè l’horror

no pot ser contingut en les PARAULES que s’han tornat un CARNAVAL

jO MiRo eL rELloTgE no hi ha rellotge

passa el conill d’Alícia i ens interpel·la “Femtard!”

FEMTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARD!!!!!!!!!!! com si ens cridés pel nom

però Europa no té hora cau en picat s’estimba en culpa lliure

al centre de la pista de l’

U

R

B

I

C

I

D

I

a la una, la culpa muda

a les dues, Vukovar

a les tres, culpa triple, Sarajevo

a les quatre, culpa Grozny

a les cinc s’esfuma Europa

a les sis ja cremen llibres

a les set cremen dones hoems infants ancians

a les vuit et cremen, Anna, a cremadent

a les nou PUTIN diu que eres insignificant

a les deu tos els caps d’Europa quequegen s’entrebanquen

                 EUROPA CALLA MORTA

i a l’hora onzena tornem a començar a traduir una pàtria

aquí, a casa teva, en terra veritable

una pàtria on viure amb tu, ESTIMADA ANNA,

amb tu de nou

al PUNT  de mitjanit


(Intentant escriure alguna cosa sobre aquest tercer aniversari de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, he topat amb la magnífica i punyent versió que l’amic Carles Torner va fer del poema de Joan Salvat-Papasseit “Marxa Nupcial” i que obre el seu bellíssim darrer recull de poemes La núvia d’Europa. Tot i les limitades opcions tipogràfiques que em dóna el bloc, vull creure que he sabut traslladar totes les sensacions que se’n deriven en llegir-lo al paper, que són moltes. Sigui com sigui, la veu poètica se m’ha imposat colpidora, insuportablement insuperable).

No ens faran callar, Anna. De tu ho vam aprendre.