Els dies i les dones

David Figueres

PERIODISTES

2

No és la primera vegada que em passa ni la serà la darrera, ho sé. De res serveix perdre hores i hores en un projecte que t’il·lusiona i creure que tot ha sortit mitjanament bé: sempre hi ha un periodista que bloc en mà arribarà a l’acte, apuntarà quatre noms, farà quatre preguntes, prendrà quatre fotos i se’n tornarà a escriure la crònica de marres.

 Objectivitat? Una informació acurada del què s’hi va veure? No, de cap manera, seria demanar massa. Molt més divertit jugar a ser una Dorothy Parker de segona divisió. Molt més divertit no respectar ni tan sols dues persones estimades que van morir de manera tràgica. Millor agafar la coctelera, posar-hi quatre acudits mal fets, un toc de frivolitat i au, tractem un homenatge internacional a una periodista assassinada per denunciar tot d’injustícies, en una party dels happy twenties.

És una llàstima que un diari com "El Mundo" que malgrat no distingir-se en el pla polític per la seva independència, si que s’ha distingit per un tractament rigorós en casos com el de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, vegi minada aquesta reputació per cròniques com la que va escriure a la secció "Tendències" el passat divendres dia 23 de març la Llucia Ramis.

Us n’adjunto el pdf. Vosaltres mateixos.

SEGANT CADENES

1

Potser sí que de tant mirar les Espanyes a l’hora de tornar els ulls a lloc, l’estrabisme se’ns ha menjat la mirada. Atalaiats, a dalt de tot de la torre, maneguem allò de les "dues espanyes" i cridem improperis tant a Zapateros com a Rajois quedant-nos tan frescos, sabent com sabem que els nostres crits, a ells plim, que fa més de tres-cents anys que la nostra sort es dibuixa a cops de "cafelitos" al Palace i que per tant, tot aquesta perbocada d’esgarips, només serveix per a fer-nos treure la mala llet que portem a dins i poca cosa més.

I què fem, una vegada descansats, quan decidim baixar a la terra baixa de casa nostra? Ah, no res, aplaudir una altra mena d’escalfada, la que els senyors d’ERC, per por de dirigir-se al doctor House i preguntar-li com s’han de treure aquest bubó que els ha sortit i que s’ha fet gran i gran i que respon al nom de Carretero, fan anar, instant a CiU a donar-los la presidència si ens diuen que sí, que tenim dret a anar per on volem.

Com hi ha món! Que no vam quedar que al president Montilla no li anaven aquests saraus? Que no vam quedar que això de la independència, de la autodeterminació, eren figues d’un altre paner? Però el senyor Vendrell, res, vena inflada i a bramar. S’aplaudeix la gosadia pensant que les coses es fan així. S’aplaudeix la gosadia perquè som així de simples. S’aplaudeix la gosadia perquè les enquestes ja diuen el que tots sabíem fa temps: Queco Novell és ara com ara, l’home més ben situat per aconseguir la màxima autoritat catalana.

Els de CiU s’hi tornen. No recorden quan a les darreres eleccions anaven tots ensopegant amb els pantalons als turmells oferint la meitat de les conselleries als d’ERC. És fan els ofesos. Diuen que hi ara. Les coses serioses al Parlament. Es queden descansats. Els d’ERC accepten l’embat. Es diuen de tot. El vice-president Carod ha de pujar amb cara de tranquimazin a dir al president allò del "Jose, tranquil" hi ha batusses, hi ha corredisses. La gent es torna lela de sentir que al Parlament s’hi parlarà d’independència, d’autodeterminació, de sobiranisme…

Dues Catalunyes? No, una de sola, ardida, enaltida, com mai en el zenit de la seva espectacular propensió a fer de la política una discussió de cafè. Dues Catalunyes? De cap manera, una, gran i lliure endiumenjada per decidir a l’Aula Magna de la democràcia el seu destí bigarrat i lluent com mai. Dues Catalunyes? No, home no, que ho diu per aquests valencians a qui no se’ls deixarà veure més TV3? No ho són pas de catalans, que són una altra cosa. 

Pressionar a Madrid de manera conjunta ERC, CiU i PSC per tal que no s’executi una de les canallades més greus de la nostra història? Hi ara, quina manera de perdre el temps. No enredi més, que al Parlament es parla d’autodeterminació. No enredi més que per fi es parla de coses serioses. Països Catalans, diu? Ui, que ens ha vist amb cara de xirucaires, potser?  

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

UN ALTRE

1

Si treballes per a una ETT no tens ni el dret que el teu cap t’acomiadi: una trucada anònima et diu que demà no cal que hi vagis a treballar, que pots quedar-te a casa dormint o fent sudokus perquè l’empresa ha decidit prescindir dels teus serveis.

Ahir, una cosa semblant li van dir a ella. Avui m’ha tocat el rebre a mi. Vam començar plegats fa cinc mesos i ens hem anat coneixent. Des del primer cafè que vam treure de la màquina que ens vam entendre: "jo escric. Doncs jo pinto" i així fins ara. 

Ja hem quedat, sense quedar, que ni ella em faria fora del seu devenir ni jo del meu. Com sempre, la nova reglamentació de codis de conducta, allò tan nou de sentir-li la veu per telèfon, els mails irònics fent catarsi de la desfeta…

Per ara, un altre data per recordar-ne l’aniversari; una nova direcció on enviar una felicitació de Nadal; un nou telèfon mòbil per fer anar el polze; una nova adreça electrònica per afegir al grup "amics".

Per ara, un altre somriure on saber-me acollit de franc quan tornin els aiguats i les veles tornin a equinçar-se.

27 DE MARÇ: DIA INTERNACIONAL DEL TEATRE

0

HAMLET: (…) ¿Quins actors són aquests?

ROSENCRATZ: Els mateixos que us solien agradar tant; els tràgics de la ciutat.

HAMLET: ¿Com és que viatgen? El lloc fix on treballaven els anava molt bé, tant per la fama com pel negoci.

ROSENCRATZ: Em sembla que tenen problemes per culpa de les innovacions adoptades darrerament.

HAMLET: Encara tenen tanta fama com quan m’estava a la ciutat? ¿Tenen tant de públic?

ROSENCRATZ: No, realment; ara no.

HAMLET: ¿I per què? ¿S’han rovellat?

ROSENCRATZ: No; els seus esforços segueixen el mateix rime, senyor; però hi ha una niuada de criatures, uns esparverats que criden i es fan sentir, i són aplaudits d’una manera tirànica. Ara són aquests els que estan de moda, i critiquen tant els teatres vulgars, tal com diuen ells, que molts del que porten espasa tenen por de les plomes satíriques i gairebé no gosen ni entrar-hi.

HAMLET: ¿Què? ¿Que són nens? ¿Qui els manté? ¿Com se’ls paga? ¿Continuaran fent la mateixa feina quan canviïn de veu? ¿Vols dir que després, quan creixin i es facin actors corrents (que és el més probable, si no es poden guanyar la vida), no diran que els dramaturgs els van perjudicar fent-los cridar tant el seu futur professional?

ROSENCRATZ: A fe que hi ha hagut molt d’enrenou a tots dos bàndols, i la nació considera que estimular la controvèrsia no és cap pecat. Durant un temps, ningú no apostava diners per cap costat, tret que el poeta i l’actor anessin a cops de puny per aquesta qüestió.

HAMLET: ¿És possible?

GUILDENSTERN: Oh, hi ha hagut una gran batalla d’acudits sobre això

HAMLET: ¿Guanyen les criatures?

ROSENCRATZ: Sí, milord; s’enduen Hèrcules i el seu pes.

(Hamlet. William Shakespeare. Acte II. Escena II. Traducció: Salvador Oliva)

MACARRONS

2

Fer festa en dilluns m’agrada. Despertar-te amb Ràdio Celobert i els glu-glu de dutxes que desentumeixen güiquends incrustats a la pell; dringar de cafès amb llet apressats. Criatures que ja demanen el seu primer àpat… Girar-se i planxar l’altra orella amb un somrís tot edredó confortable.

Aixecar-se a una hora ben galdosa, de quan la cridòria dels nens del col·legi de la placeta endrapen l’entrepà, per exemple. Engegar l’ordinador. Llençar la xarxa al mar internàutic. Riure amb la darrera atzagaiada del Vendrell. Mails: dels dos articles, un passa, l’altra s’haurà d’escurçar a la meitat. Un oferta per allargar el meu penis. Una oferta per escurçar la meva ansietat. No, no he pensat que la taxidèrmia sigui una professió de futur.

La dutxa, llarga; l’esmorzar lent, a ritme de llàgrimes de nescafè diluint-se en l’ocre giratori de la tassa. Un panet. Una mandarina. Estendre una maquinada de roba. Un mitjó enredat entre els llençols que se suïcida. Acompanyo el sentiment de la parella. Ho passarem plegats, tot el que s’hagi de passar. Sortir al carrer que es fet de sol, avui, i de núvols esperant una destinació segura.

Al forn, una de quart. A la farmàcia, fluimicil, que tinc mocs i no volen sortir ni a la de tres. Estirat al sofà llegint fins que em vingui la gana. Temptacions de Chet Baker o de Miles Davis. Res de Llach, massa potinejat aquests dies. Quan la música és a l’estómac, atacar la cuina. Desfer una hamburguesa, fregir-la i reservar-la. Escaldar tres o quatre tomaques, pelar-ne la pell, treure’n les llavors. Trossejar-les i a la paella amb l’oli de la carn, un pessic de sal, un pensament de sucre. Una olla: aigua, sal i els macarrons. Afegir l’hamburguesa a la tomaca.

Tot davant la tele. El Peris que diu que la Cinta no li deixa la nena. La Phibi que avui es veu que es casava. La senyora Sagitario que-me-mires-la-salut-que-el-amor-ya-lo-tengo-la-mar-de-bien a cops de tarot. Una Coronita ben freda. Cafè, copa, puret. El món gira, els dies passen i tinc tota a tarda per pensar-hi, o no.

HO DIRÉ A L’INREVÉS

2

Hem faig ressò de l’espectacle “Les dones i els dies”, sobre l’obra de Gabriel Ferrater, que avui a 1/4 d’11h de la nit, es podrà veure al Teatre el Centre d’Arbúcies.

L’espectacle podrà veure’s també a Barcelona el proper diumenge dia 25, a les 7 de la tarda l’Orfeó Gracienc (c/ Astúries, 83).

No cal dir que diumenge procurarem no faltar-hi. Molta merda companys!

 

 

ANNA, YAEL

2

Tot just arribat a casa. Hi arribo a peu des de la Sagrera. Enrere la Nau Ivanow i tantes, tantes emocions… No és cert que no existeixi ja la solidaritat, no és cert que la gent haguem oblidat l’encant de saber-nos junts per reivindicar, per recordar, per enaltir, aquells que mereixen tots els respectes i tots els elogis.

Per una banda l’Anna Politkòvskaia. La recordo. La tinc present pels passadissos del Fòrum. Fràgil, els albs cabells, protegint-la entre tota la gent del PEN català, de facinerosos, de sospitosos que vèiem per tot. Ens pensàvem que jugaven, que no s’hi atrevirien. I el joc i l’atreviment va acabar amb una veu decidida, que escarnia als dolents, que denunciava la injustícia infligida als bons.

La gent de la Factoria Escènica Internacional ens ho ha recordat aquest vespre. Res de velluts ni oripells ni telons. Res de platees, amfiteatres o galliners. Tan sols la veu, la paraula. Dos articles de l’Anna que feien esborronar. Sota el comandament de la Carme Portaceli, els actors han anat desentranyant tot d’atrocitats. Ho ha dit la Carme en obrir l’acte: no allunyar el teatre de la vida, de la realitat. Fer-lo compromès, útil, emprenyador.

Després els poemes de la Yael pels company, les companyes; els amics, les amigues. Ho hem amanit amb la projecció d’un del seus recitals de poesia. S’ha llegit un mateix poema en francès, en alemany, en  portuguès, en castellà, en italià, en anglès, i en hebreu. També la tinc ara present a la Yael. Tornant a casa amb metro, després d’una reunió del Comitè. Sempre tan correcte, tan gentil. Sempre disposada, sempre compromesa. Quina mort tan absurda, la teva.

S’ha aplaudit, s’ha sentit per tot l’emoció. M’ha tocat llegir la versió del poema en català. Satisfet. Emocionat. Feliç

  

  

MATINS DE TARDOR

entre la llum i tu hi havia moltes portes:

l’aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, els somnis…

quan podia, es posava sobre teu.

t’obria els ulls, et murmurava

els tresors d’un matí nou,

t’enlairava,

t’obria el camí del mar.

LECTURA MUNDIAL DE TEXTOS DE L’ANNA POLITKÒVSKAIA

2

Avui, dia 20 de març es llegiran a 20 països de tot el món, textos de l’Anna Politkòvskaia.

Animo a tots els blocaires perquè se sumin a aquesta iniciativa adjuntant el text que el Carles Torner va escriure sobre l’Anna en el seu llibre "L’arca de Babel".

Als Països Catalans, s’han preparat dos actes: un a València i dos a Barcelona: concretament al CCB i a la Nau Ivanow.

En record de l’Anna Politkòvskaia i en contra de totes les guerres, fem sentir la nostra veu, fem sentir la nostra força!

 

Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l?exèrcit rus, però també l?ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l?octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»

(…)

No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d?una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l?hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l?espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d?haver nascut.

Carles Torner
L?arca de Babel

 

HOMENATGE A ANNA POLITKÒVSKAIA I A YAEL LANGELLA

3

La Fundació Peter Weiss per a les Arts i la Política, amb seu a Berlín, ha organitzat pel proper dia 20 de març una lectura mundial de textos de l’Anna Politkòvskaia. La data ha estat triada perquè sigui, d’ara en endavant, el dia de la mentida política. Un 20 de març començava la guerra d’Irac, encara que el mot "guerra" sigui ara com ara un mot reservat a la literatura i floreixin els "conflictes" i els "enfrontaments" com els "morts" són "baixes" o encara pitjor: "danys col·laterals". Eufemismes? Mentides?

A Catalunya, no hem volgut passar aquesta ocasió de clamar contra la mentida. Afortunadament són molts els qui s’han aplegat per cridar, bramar fins que les cordes bucals petin. S’afegeixen a aquesta crida:

El centre KRTU, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, el PEN català, la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, la Lliga dels Drets dels Pobles-Campanya Txetxènia trenquem el silenci, la gent de Cafè Central, la Factoria Escènica Internacional i la Fundació Sagrera.

En aquest acte, a més, es retrà homenatge a la Yael Langella, morta en un absurd accident el passat mes de gener, que va tenir una forta relació amb l’Anna Politkòvskaia i per la qual s’ha preparat una selecció dels seus poemes que llegiran escriptors i poetes, entre els quals m’incloc.

L’acte es farà el proper dimarts dia 20 de març, a les 8 del vespre, a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30 de Barcelona) i consistirà en una lectura dramatitzada de textos de l’Anna Politkòvskaia i la lectura dels poemes de la Yael.

Hi sou tots convidats!

DOTZE MIL QUARANTA-CINC

2

Tenim el vent de cara. Torna el sol, si és que mai va marxar, i ens esbossa a la cara, aquella ganyota indefugible de contreure les faccions per no deixar-nos-el endinsar massa tot aquest astre.

El vent és ara una bossa etèria de plàstic que vola entre les branques d’un plàtan civil, sense poesia. Despullat de somnis com borles que cauen a terra. Cal guanyar temps perquè els temps no tornaran i seran oberts de paraules, si les vols, si les volem.

Hem de reviure en cada estació. Madurar amb la mesura. Endinsar-nos en el joc de les busques, ésser cada gra de sorra que es precipita, cada pèndol on gronxar-nos amb metrònoms d’estels. Esperar el just. No hi ha balanços, no. No ens en calen.

Cada record és un motiu per riure. Cada vivència, un trànsit incessant cap a tot el què ha de venir; que és tant, que ho és tot. Per ara, atendre els convidats a partir-nos a grills l’amistat. Contestar les mostres de ser-hi amb igual excitació. Rebre els silencis amb la mateixa indulgència.

Somriure sense espera de premi per aquests dotze mil quaranta-cinc dies que avui fa, diuen, que vaig posar-me a viure i les seves respectives nits.

CONCILIACIÓ

1

L’Associació de dones l’Abellera, de Prades, fa deu anys. Coincidint amb la setmana que es commemora el dia internacional de les dones -8 de març- s’han programat tot un seguit d’actes per festejar aquesta parell de mans d’activitat incessant: a la par, fent-se ressò de les diferents problemàtiques del gènere i fent actes culturals per a tot el poble.

Se’m demanà, ahir, de moderar una taula rodona sota l’anunciat "La dona avui". Les participants, la Glòria Llobet, escriptora; la Montserrat Soronelles, antropòloga social i la Pilar Pifarré, vicepresidenta de la Comissió del Parlament de Catalunya dels drets de les dones.

Val a dir que la vetllada fou prou interessant. Seguint el manifest que l’associació havia redactat per l’ocasió, i que us adjunto, se seguí un recorregut partint de la visió que en tenia la Glòria Llobet de la violència de gènere en el seu darrer llibre Llàgrimes de quitrà, passant per diferents apunts sobre les diverses transformacions que en l’àmbit agrari s’han donat, en especial en les dones, que ens va fer la Montserrat Soronellas, arribant a les dades i a les polítiques a seguir que ens feu saber la Pilar Pifarré.

M’agradaria apuntar algunes coses que em semblen interessants de consignar. Les transformacions al camp han fet que el sector de serveis s’hagi fet amb una part molt important de l’economia d’aquestes zones. Aquesta transformació ha impulsat que moltes dones trobin oportunitats i les aprofitin en els molts negocis que s’han generat del pas de l’agricultura al turisme o als seus derivats. L’ancestral visió de la dona pagesa que governa però que no mana, pot anar canviant.

El veritable problema a resoldre és arribar a fer entendre tant a dones com a homes, que la veritable pedra de toc per fer que les dones puguin gaudir de la mateixa gamma d’oportunitats que els homes, és fent desaparèixer de les mentalitats que és la dona la que s’ha de fer càrrec de la casa, dels nens; en definitiva, de la família.

La conciliació de les tasques de la llar entre homes i dones és primordial. I s’insistí que aquesta persuasió s’ha de fer també a les dones. El rol de la dona eficient i sobre-protectora damunt l’home atàvicament impossibilitat per qualsevol tasca domèstica, va en detriment del seu propi desenvolupament. Quantes vegades aquell inefable "…m’ajuda en el que pot" surt a la llum?

En aquest sentit, les xifres canten: mentre que a Europa només un 15% de les dones tenen contractes temporals, a Espanya i Catalunya les xifres ens donen un 28%. Hi ha un nou model, se’ns avisà, de la dona que malgrat pensa que ha de treballar per mantenir la família, no té més expectativa que realitzar-se amb un treball "de segona categoria" moltes vegades per sota de la seva formació només perquè ja és el marit qui guanya un bon sou, amb tot el què implica socialment, aquest fet.

Amb tot, la discriminació existeix. Les dones cobre un 30% menys que els homes. Només un 35% dels alts càrrecs directius de les empreses són dones. Cal seguir insistint en l’educació per combatre els rols discriminats promocionant lleis de discriminació positiva. 

Una agradable vetllada que posa de manifest la vitalitat de tants i tants pobles i de les seves associacions.

HI HA CERTESA

1
Publicat el 8 de març de 2007

Espera,

punt cardinal de la follia,

eix d’un camí sense retorn.

Cap frontera, cap dic

no detura aquesta queixa

sorda que ens empeny.

Ja no hi ha lluita,

hi ha certesa, i el silenci

s’ha fet tan dens que ofega.

Montserrat Abelló

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL REGAL

2
Publicat el 7 de març de 2007

L’Ahmed feia més de 40 anys que s’havia instal·lat a Sandpoint, un poble del nord de l’estat d’Idaho, als Estats Units. Feia molt de temps que havia deixat el seu Marroc natal. Als Estats Units hi havia conegut la seva dona, la Mery, una canadenca que s’havia convertit a l’Islam i amb qui va tenir un fill.

La Mery feia tot just un any que havia mort i el seu fill, després de conèixer una noia francesa  a les pistes d’esquí de Sun Valley, havia decidit anar-se’n a viure a Montpeller. S’havien casat i ara tenien una nena. Amb el seu fill, xerraven sovint. Ell l’hi havia instal·lat una web-cam i l’hi havia ensenyat com enviar mails. Així estaven en contacte. 

Els anys, però, no havien passat en va per l’Ahmed. Malgrat que gaudia d’una bona salut i no parava de fer coses, sobretot a l’Associació musulmana d’Idaho, se sentia cansat. L’endemà l’Ahmed feia 80 anys. Aquella primavera, volia replantar l’herba del jardí i no s’hi veia amb cor de fer-ho tot sol. Per això, va enviar un mail al seu fill preguntant-li si tenia previst visitar-lo en breu per tal de fer junts la feinada de remoure la terra, treure l’herba malalta i plantar-la de nou.

La contesta del seu fill va ser prou sorprenent: "Sobretot, pare, no remoguis l’herba del jardí. Podrien descobrir allò que hi ha enterrat". L’Ahmed no va entendre aquella resposta. Va pensar que el seu fill li prenia el pèl. Va sopar qualsevol cosa, va mirar la tele una estona i se n’anà al llit d’hora.

A mitja nit, un gran terrabastall el despertà. Gent amb armilles de la CIA, l’FBI, la policia local, l’exèrcit i tot de gent eren al seu jardí. Una gran màquina estava removent tota la terra. Els mateixos homes van entrar a la casa de l’Ahmed i li van fer tot de preguntes.Van passar-s’hi tota la nit buscant coses al jardí de l’Ahmed.

Així que es va fer de dia, els agents de l’ordre van deixar en pau a l’Ahmed tot dient-li que en una setmana no sortís del poble i que estigués localitzable. L’Ahmed va sortir a fora. L’aire feia olor de terra. Trepitjà un terròs amb el peu. Volia escriure al seu fill per explicar-li tot l’assumpte. En obrir el seu correu, va trobar-hi un mail del seu fill:

"Pare, espero que el nostre govern, hores d’ara, ja m’hagi eximit de la feinada de remoure la terra del nostre jardí. Qui diu que aquesta administració deixa de banda els ciutadans de religió musulmana? Espero que passis un bon aniversari. T’estima, el teu fill Ibrahim"