Els dies i les dones

El que són les coses. Si el dia que Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas estrenaven a les espanyes el xou estatutari, ens haguessin dit que el dia de l’aprovació definitiva, tanta sang bullida, tant de bategar nacional, tanta il·lusió destapada, quedaria en un no-res davant la transcendència entre departaments i oficines d’arreu del país, de començar a tancar la porra del Barça-Madrid de dissabte que ve, no ens ho haguéssim cregut.

L’aprovació avui al parlament espanyol ha estat una cosa protocolària, un pur tràmit que als catalans per una orella ens ha entrat i per l’altra ens ha sortit. L’aritmètica parlamentària fa mesos que va vèncer davant de qualsevol il·lusió. Què ens importa al populatxo que el text aprovat s’hagi de retocar d’aquí un any o dos! El que l’estatut original representava era la confluència material d’una necessitat de regeneració democràtica després de més de 20 anys d’inèrcies obsoletes.

 La voluntat d’un poble per girar pàgina d’una vegada per totes i començar una mica de nou tornant a parar la taula amb coses que finalment sí que ja començava a ser hora que toquessin. L’expressió política d’erigir els fonaments per construir un país que amb l’enretirada de Pujol, deixava enrere la transició i s’encarava al nou segle XXI de veres.

No ha pogut ser. L’entrada la segle XXI en termes de política espanyola ens l’han proporcionat els bascos amb la treva d’ETA. Per nosaltres, les engrunes. Rescatar el que es pugui del naufragi i esperar que es tanqui el que queda pendent de l’aeroport -si és que hi ha res pendent- i fer d’aquesta conquesta ínfima, l’expressió d’una catarsi domesticada, precisa, regulada, no fos cas que la cosa es descontrolés i hi haguessin ferits.

Queda el referèndum. El dubte d’ERC. Però ara ja ni això. O els republicans recuperen allò de la imaginació al poder del 68 per bastir una campanya pel "no" convincent o molt ens temem que faran crèixer això dels avions com la millor coartada pel "si" amb un sofregit de conquestes menors per amanir-ho.

Trist paper el què li ha tocat fer a ERC -sí, amic Borràs, trist- d’engendrar el nen, alletar-lo i fer-lo pujar alt i fort,  i veure com ja d’adolescent les males companyies convergents el prenien a fer botellines per Madrid i a fer-li entendre que magrejar castizas en un cinema de barri on es reposava Raza era la màxima metàfora de la llibertat catalana, ha passat a ser el dolent de la pel·lícula per no avenir-se a deixar-se d’històries, posar-se les orelleres i seguir el ramat.

En què quedem? Els que feia anys que estaven a la pinya no ens havien dit a nosaltres, la canalla, que era hora de fer política i no pas país? Hem de tornar al boti-boti-boti-espanyol-qui-no-boti com a màxima impetuositat del nostre esperit? O hem d’escoltar als qui saben veritablement les portes que s’han de trucar, els números de telèfon que s’han de marcar?

Jo no vull deixar el futur del meu país ni en mans d’onanistes autocomplaents que es neguen a veure les evidències i no volen sortir de la cova, ni en mans dels qui fan de la independència una raó sociològica més dins el repartiment de tendències polítiques que toca.

Jo vull per demà la meva terra lliure per fer-nos lliures cada dia. Tots hi tenim el nostre paper en aquesta afer. Algunes coses ja no poden anar com van. Qui sàpiga vehicular de la millor manera tots els crits que el 18 de febrer es van sentir i fer-ne quelcom provist del bon rotllo necessari per agermanar tant als que no els agraden els dogmatismes com els que creuen en l’eficàcia i desconfien del hipisme secular, serà qui tindrà la paella pel mànec.

Mentre tot això no arribi, estic d’acord amb el que el director del grup de politòlegs més lúcid d’aquest país ha manifestat tot comparant totel procés de l’actual estatut amb una pel·lícula d’Spielberg: "està bé, però massa llarg". Toni Soler, dixit.

La major part dels humans no en saben res, d’ells mateixos o del món, si la literatura no els ho ensenya.

                                                            Biel Mesquida, Els detalls del món

Al terreny del costat, fa mesos que hi van fer tallar els pins. Abans ja havien fet desaparèixer les pereres. Ara, una excavadora, en treu les arrels. Una forta olor de terra. Han pintat, amb calç, les ratlles on aixecaran els fonaments de la nova casa. Hi ha un sol net que escalfa. Assegut a la terrassa vaig desviant la mirada del llibre que llegeixo.

També ho fa l’amo del terreny, ara cedit al seu nebot, assegut a l’alambor que volta l’olivera, davant l’altra casa. Hi ha plantada aufàgrima al peu de l’arbre de soca nerviuda. L’home abans pintava. Se’l podia trobar a la plaça o en un camí amb el cavallet parat. Fins fa dos dies, unes pomes seves que volien ser com les de Cézanne, volien sortir del marc al nostre menjador. El mateix barret de feltre. Em saluda amb la mà així que l’excavadora se’n va. Li torno la salutació.

Tot d’una s’aixeca i avança pel terreny boterut. L’ajuda un bastó a caminar. Hi ha un genoll que no doblega. S’atura davant una de les arrels desenterrades. La tusta amb el bastó. Ara ja és a tocar meu. Sembla més fràgil del que és enmig tot aquest paisatge destartalat, grumollat de terra amb tots els matisos del marró.

"Com anem?", em pregunta. Li dic que he pujat a passar el cap de setmana. La seva dona i ell ja es queden fins passada Setmana Santa. S’interessa pel llibre que llegeixo. "La catedral baix la mar", el magnífic llibre amb fotografies d’Agustí Torres, sobre l’actuació que va fer Miquel Barceló a la Catedral de Palma. Magnífic regal de l’O. pel meu aniversari. 

"Ah, el Barceló…. És gran aquest xicot. Molt gran!" i m’explica que al gener hi van ser a Palma amb la dona però que no ho va poder veure perquè estava tapat. "Allò no és ni pintura, ni és escultura. Saps què és allò? l’esperit de la terra, del mar, de l’home fent callar Déu i tots els sants.

Ara passen un parell de núvols immensos. Semblen un parell de clares d’ou preses dins la sopa calenta del cel.

 "Hi ha un dia -continua- que t’adones que tu no les podràs fer aquestes coses. Que tu no passaràs de deixar damunt la tela, un paisatge ben proporcionat, uns colors que potser suggeriran alguna cosa més del que es pot veure al quadre… Desenganyem-nos, el veritable artista, és aquell que tradueix amb paraules, gestos o colors, tot allò que ens arrela amb l’ànima de l’univers".

I se’n torna desfent el camí a aseure al seu alambor i esperar que el cridin per dinar.

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

                                              Salvador Espriu, La pell de Brau

Un article de la Natàlia Rodríguez al  suplement d’economia del Diari de Tarragona em dóna notícia del 40è aniversari del pastalito Pantera Rosa. Qui no s’ha posat a la boca mai aquesta meravella de la creació pastissera? Me’n confesso addicte.

 Els seus creadors van demostrar tenir un alt sentit del futur elaborant el dolç amb el personatge creat per Fritz Freelering -el pare de Bugs Bunny- pels crèdits de la pel·lícula del mateix nom, de Blake Edwards. La música de Henry Mancini n’acabà l’entronització com a icona indiscutible.

Si m’ha fet gràcia l’article és perquè s’hi detallen un seguit de característiques que té el felí rosa que es podrien aplicar a algú altre.

 Tradueixo del castellà: "…la pantera rosa ha de fer front a un seguit de situacions complexes. Algunes d’elles no tenen solucio aparent. Un ésser menys flegmàtic es rendiria. Ella no. Ella es capaç d’aproximar-se al problema no per camins laterals, sinó per rutes absolutament insospitades".

I encara: "…davant l’adversitat, no usa mai el sentit comú sinó la imaginació. Les seves solucions no són previsibles, els seus problemes sí. Però ella no és algú que temi l’error o el fracàs. La possible errada global del sistema és evident, en tots i cadascun dels episodis, amb tot, la por no és un factor a tenir en compte i el risc, un element habitual"

No es podrien aplicar aquests mateixos trets al president del govern d’un petit país al nord-est de la península ibèrica?

Fins quan els responsables de la Generalitat podran amagar el fet que el president Maragall es passeja per Palau brandant una cua del color que l’amor s’hi posa?

 Si Maragall és la Pantera Rosa, Saura és Bony? I Carod, serà Tigretón?

 La sacrosanta trinitat de la pastisseria industrial que tot nen de trenta anys o més sap de memòria, per fi és revela com quelcom que ha transencendit el berenar més pujolià del pa amb oli o el retrògrad pa, vi i sucre.

Reinvindiquem pel nostre país, un president de dibuixos animats cagadubtes i d’interior dolç i meliflu i un tripartit d’embolcalls lluents i interiors tant o més dúctils que el president, lluitant de nou, contra la unificació totalitarista del chocolate con porras o de l’entrepà de calamars que els quintacolumnistes de torn, voldrien embotir-nos.

Sembla que Maragall per ara, sembla decidit a no deixar-se engrapar per cap Closeau messetari. És fruit d’una convicció pròpia, d’una de política o d’una del partit? Sigui com sigui, en aquests moments de trontollamenta general -em sembla que la corda es tibarà fins al referèndum i després que Déu ens agafi confessats- tan sols ens cal esperar que aquest fer la pantera de Maragall no sigui un bluf més i acabi, com altres vegades, acotant el cap davant els dels punys i els de les roses.

Una fotografia és un secret sobre un secret.

Com més coses et diu, menys coses en sap

                         Diane Arbus. Fins el 14 de maig al CaixaForum, Barcelona

Hi ha personatges de qui només se’n recorden aquells amb qui van mantenir una relació, i en nom d’aquest record, ja sigui de mestratge o d’amistat, a alguns els porta a encarregar-se de fer relluir la memòria així que el personatge ho requereix.

Un d’aquests personatges és el Ramon Barnils. Qui escriu no el va conèixer, però l’ha llegit a bastament. De manual els articles sobre el Gabriel Ferrater -dissortat punt de coincidència vital invertit- i aquell sobre Puig Antich.

Desestimant una cita cinematogràfica, he engalipat l’O. perquè m’acompanyés a l’homenatge que el Grup de Periodistes Ramon Barnils, commemorant el cinquè aniversari de la mort del periodista, havia organitzat al bar Horiginal, a Barcelona.

Dirigit per Xavier Ricart, els actors Ivan Benet i David Olivares han dramatitzat alguns dels articles del Barnils. Dues coses s’han fet evidents: l’immens domini del llenguatge que tenia el periodista que imagino que ha facilitat la tasca de la lectura als actors, i la gran lucidesa i vigència de gairebé tot el què deia.

Ara fa un any, ja vaig dedicar a aquest bloc, un comentari sobre el Barnils. Us hi remeto. Encara amb l’escalfor de les paraules dels qui malauradament tan sols això ens queda, la meva felicitació per aquest senzil acte, ple de franquesa i digne humilitat per qui va ser mestre de periodistes i encara que sigui tangencialment, mestre d’aquest blocaire amb fums de reporter cultural.

Pel meu amic Antoni Veciana i Ribas

L’atzar o aneu a saber què, va voler que el meu amic A. i un servidor nasquéssim, amb tres anys de diferència, el mateix dia: un onze de març. D’ençà que ens sabem -tota una vida si considerem que les respectives famílies ja es coneixien de temps- no recordo haver passat un aniversari lluny del seu costat.

 Ja fa uns anys, sense voler, instituírem el següent diumenge del dia assenyalat, per fer una megacalçotada al mas del l’A. per celebrar-ho. Vint-i-un ens aplegàvem al peu del Puig d’en Cama, terme de la Selva del Camp (Baix Camp), diumenge passat. No m’hi sobrava ningú. Molta gent hi faltava. Trobar-se a Almoster cap allà a les onze. Els primers cafès i recollir les coques amb recapte del forn. Repartir la gent amb els cotxes -les pluges fan estralls als camins i no tots poden pujar- i enfilar en caravana, com una pel·lícula de John Ford, deixant el Mas d’Alimbau a la dreta i la vista del Camp, a l’esquerra.

A dalt, descarregar viandes i equipatges, preparar el foc de dins la caseta que servirà per fer la carn, l’escalivada i les patates i cebes al caliu de després els calçots ; els primers tasts de cerveses i vins -no fos cas que s’haguessin fet malbé amb el viatge! Fer el vermut mentre vas parlant amb la gent que fa més temps que no veus. Anar preparant els calçots tallant-los nas i tiges. Disposar-los damunt les graelles. Encendre el foc amb la redolta, esperar que hi hagi una bona flama, i tapar-la amb els calçots. Sentir com somiquen, com borbollegen….

Fa un parell d’anys que el dia del meu aniversari no llegeixo ni diaris ni miro les notícies de la televisió. Els atemptats de Madrid em van afectar molt. Recordo la tarda mateixa anant a treballar amb metro. Tot el que es respirava al vagons era tràgicament asfixiant. Hi havia una vulnerabilitat a flor de pell, un sentir-se a l’intempèrie de tot. Sense recer.

Sé que mai més no podré celebrar que faig anys sense que algú no em recordi que hi ha qui, malauradament, ja no en podrà celebrar mai més. No em sento ni afortunat ni culpable per aquest fet. Tot forma part de les macabres coincidències -sovint més macabres del que caldria- que l’existència et dóna. Vaig plorar les víctimes amb una impotència sorda, sentida. Aturar-m’hi més temps del necessari, seria una caricatura absurda i injusta dels qui sentiran el tuf del dolor eternament.

N’hem de veure unes quantes amb l’A. i amb la resta dels amics, encara. D’any en any, dient bestieses i rient a cor que vols, emboirats de vi i amb les mans ensutjades de calçot, drecem les nostres pròpies muralles contra les putades del destí. No pas com una evasió, sinó per fer veure a tothom -sobretot al Nil i al Biel que malgrat tot just sortir-los les dentetes enguany ens obsequiaren amb la seva primera assistència a la festa- que la millor manera de demostrar respecte per la vida consisteix en no aturar ni un segon, la pròpia.

L’any 1953 Edward R. Murrow, periodista de la CBS, decidia arremetre contra la cacera de bruixes que endegà el senador Joseph McCarthy contra tot aquell que podia ser comunista o semblar-ho.

Destapant la capsa del trons amb la denúncia de l’expulsió d’un militar de l’exèrcit a qui s’acusava als seus familiars de tenir relació amb el comunisme -jutjat sense gaires garanties processals-, Murrow denuncia obertament la vulneració de les llibertats bàsiques per part del senador de Wisconsin, posant-lo contra les cordes.

No hi haurà guanyadors: McCarthy serà desprestigiat i haurà de comparèixer davant una comissió i Murrow, pressionat pels seus superiors, relegat a tenir un programa els diumenges a la tarda.

Amb un estil sobri i posant tots els recursos cinematogràfics al servei de la història que vol explicar, George Clooney torna a posar-se darrera la càmera amb "Bona nit, i bona sort" (Good night, and good luck) una de les més agradables sorpreses que es poden trobar a les nostres cartelleres si es vol fugir de la carallotada dels òscars.

Molt proper al documental, Clooney, teixeix  la història allunyant-se dels cànons dramàtics habituals de hollywood -la història s’hi prestaria- cenyint-se a vestir una estructura conceptual amb el més mínim per tal d’entrar a barraca i no distreure al personal amb banalitats supèrflues.

 El discurs del periodista compromès amb la denúncia de l’opressió de les llibertats fonamentals n’és certament l’excusa, però com un carpaccio delicadament marinat, la pel·lícula de Clooney s’ha d’anar desgranant amb cura, sense golafreria.

Els paral·lelismes entre el que passava als Estats Units el 1953 i el que passa ara, són evidents i Clooney no ho amaga -quina ironia que en plenes  lleis prohibitòries contra el tabac, tots els personatges no parin de llençar-se nicotina als pulmons!-.

1953. Abanderat de les  llibertats democràtiques durant la Segona Guerra Mundial contra el feixisme, els Estats Units ara s’erigeixen com el país més restrictiu de cara al respecte de les llibertats amb els seus propis conciutadans, amb l’excusa del perill comunista.

2001. Erigida com la potència que ha de vetllar per la pau mundial i la seguretat, encara amb l’amputació recent de les torres del World Trade Center, els Estats Units es llencen a una sèrie de mesures restrictives -vegi’s Patriot Act– amb el súmmum de la base de Guantánamo, vergonya per qualsevol persona amb dos dits de decència.

 (L’estat espanyol, ara com ara, també pot retindre una persona durant 72 hores sense cap explicació en virtut de la Llei anti-terrorista, cal no oblidar-ho).

Clooney parla sense embuts. No hi ha metàfores. No hi ha jocs escènics. No hi ha trames paral·leles. L’aposta és decidida i enèrgica: la televisió és un ens maliciós que només té raó de ser si les persones que ens hi plantem davant, som persones amb sentit crític -ho diu Clooney-; els Estats Units no poden parlar de llibertat a arreu del món si a casa seva vulneren la dels seus ciutadans – dixit, togheter.

Fa uns anys, si després de veure la sèrie E. R. ("Urgències", a les nostres latituds) -on Clooney hi interpretava un pediatre- la nostra parella ens anunciava que així que pitgéssim l’off al comandament, s’esdevindria allò que normalment només s’esdevenia els dissabtes, no hi havia cap mena de dubte que no era pas perquè la nostra manera de queda-se clapats davant el televisor, l’havia excitat.

Llavors ella ens deia "Bona nit" així tot insinuació. Nosaltres tan sols podíem invocar la "Bona sort" per tal de ser prou originals sexualment com perquè la transmutació de cossos no fos un èxit i el Dr. Ross -així es deia el personatge que Clooney interpretava- quedés com un tita freda.

Si després de llegir-me aneu al cine amb la vostra parella -recomanable no perdre’s el grandíssim David Strathairn en versió original- i en arribar a casa, noteu que ella o ell està més carinyosa o carinyós del normal, res d’invocar la bona sort. Clooney, ja no és un guaperes que es compra illes al mediterrani. Clooney, ara, amb aquesta lliçó magistral de compromís, ens ha demostrat que ja és un dels nostres.

El mèrit no és tenir ideals, sinó no perpetrar petites falsificacions en nom d’aquests.

                                                                                  Witold Gombrowicz

La badia, coberta d’emmalaltida boira, hi serà absent d’aquest paisatge. Com les gavines que xisclen els vents. Com els llaguts que tornen d’olorar el mar. La platja és d’asfalt, de ciment. Són pals de veles antenes de televisió primes com potes d’insectes panxa amunt.

 Es descriuen les vores dels núvols, entre granulades immatges percudides d’aigua a gotellades tènues. La llum és blana rere les cortines: pateix d’anèmia -magre i salada alhora- i s’hi encalla entre el teixit blanc que grogueja. La deixo entrar.

Bulímia de mots que perboca així que és a casa.

N’empastifa el cedé de la cuina amb una versió de "La dama d’Aragó" en veu de la Maria del Mar Bonet.

Rento uns espinacs. Els trec les tiges. Passats per la paella, hi afegeixo un parell d’ous remenats i una llauna de tonyina que no he pescat.

Ara és en Biel Majoral que l’extractor de fum s’emporta.

Escalfo al microones restes de samfaina d’ahir. Fregeixo un filet de lluç arrebossat. Un bol amb dos iogurts, una mica de melmelada de maduixa i xocolata sense llet ratllada per damunt, reposava al congelador.

Tot just repelava la llepolia i encetava el cafè, que ja m’he quedat enredat en les xarxes. "Els detalls del món" del Biel Mesquida. M’aturo en els mots. N’esmoco la tendresa d’entre borbolls de passió.

La llum em deixa. Fumo a les fosques. Escric a mà. En la darrera entrada, també plovia a l’illa. Hi havia un nom de dona que ara ja no sortirà. Hi havia la mateixa dosi d’incertesa per tot.

Més veus. "Estigma" del Ponç Pons. Llegeixo en veu alta el poema "Passional a Virgili".

 (…) el batec ancestral

de l’instint que m’empeny

a tancar-me nocturn

a una cambra on, corcat

d’humanesa, rescric,

sobre els folis d’un temps

que em devora, paraules.

Ja no cau aigua del cel. M’escolto en les paraules com si esperés un ferry que m’hagués de portar notícies bones.

El meu avi, com a directiu i advocat de la Cooperativa Comarcal d’Avicultura de Reus, en ple auge als anys cinquanta, va fer dos viatges que li canviarien la vida: un als Estats Units i un altre a Rússia.

El contrast entre tots dos mons, entre tots dos models de societat, va ser quelcom que quedà fixat per sempre més en el seu tarannà. De tots dos països en va treure les seves conclusions: que els Estats Units era un gran país perquè qui volia, podia tirar endavant i que Rússia, tot i ser també un gran país, l’estat policial en què vivia, no el deixaria anar gaire lluny.

La desfeta del bloc de l’est, no el va estranyar en absolut. La puixança dels Estats Units, tampoc.

Tot i que el pro-ianquisme del meu avi a vegades ratllava la complaença gratuïta -tot el que era dels Estats Units per definició havia de ser bo- la seva veneració per aquell país fou sempre fonamentada per un respecte per la cultura de la llibertat que s’hi respirava i per la seva cohesió, per damunt de les diferències entre les seves regions, com a país únic sota una mateixa bandera -la màxima expressió del federalisme-; també per la desproporció de tot. "Allò, xiquet, va tot a ca l’ample", em repetia.

Sovint obríem un Atlas i em traçava, entre el fum de mitja fària, el viatge. Els meus germans ens sabíem de memòria la història del cambrer cec que el va atendre a Indiana o la del taxista de color que no el va entendre a Chicago per anar al Downtown…(què no donaria per tornar-les a sentir de nou!)

Guardo en una capseta, una moneda d’un quart de dòlar amb la cara de George Washington i uns mistos del Johnson Space Center, seu de la NASA, a Houston.

La constatació de les paraules del meu avi, se m’han fet avinents tot estudiant per l’assignatura d’Història de l’Art i descobrir mercè la xarxa, que a Nashville (Tennessee) hi ha una rèplica a tamany real del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes! Fins i tot amb la mateixa estàtua d’Atena!

Mentre aquí per les exposicions universals només érem capaços de construir la mona de Pasqua del "Poble Espanyol", els de Nashville, no s’hi posaven pas per poc i reproduïen fil per randa, l’obra d’Ictini i Cal·lícrates. 

Considerada com una de les meravelles del món, més enllà de la seva grandesa arquitectònica, el f³n”>Partenó és la culminació del projecte democràtic de Pèricles amb l’ajuda de Fídies. Atena, la deesa de la llibertat, acull les processons que es poden veure als frisos d’homes que van a presentar-li els seus respectes. La primera vegada que els homes comparteixen protagonisme amb els Déus -representats en lluites mítiques als timpans d’ambdós façanes-, l’al·legoria de la pujada de l’home a l’Olimp com exaltació de la llibertat i la democràcia.

És curiós perquè el desenvolupament de l’Atenes democràtica no hagués possible sense els tributs que les altres polis pagaven diligentment després de les guerres mèdiques. Atenes, doncs, s’erigí com a garant de la seguretat  contra l’Hybris -la corrupció, la tirania- dels perses, aconseguint una esplendor mai vista.

Amb els Estats Units com a país guanyador de la confrontació de blocs, amb tot el camp per córrer que els dóna la postmodernitat, el Partenó de Nashville ens pot tornar a fer recordar que la màxima expressió de la llibertat -o d’una teòrica llibertat- una vegada, ja va ser construïda damunt la coacció, malgrat que en siguem hereus de la democràcia.

Ara, mentre Bush ja planeja quin serà el nou llop del qual ens haurem de guardar -Síria?, Iran?- trec del calaix els tresors del meu avi i malgrat que ho intenti, se’m fa difícil no veure’ls com a símbols de l’imperialisme, d’un edifici de suposades llibertats fonamentades damunt el tribut de la nostra impossibilitat per buscar nous referents que n’invalidin el seu discurs messiànic, de deïtat olímpica gairebé.

Llegeixo l’entrevista al Jaume Subirana, director de la Institució de les Lletres Catalanes.

Em plau, i ens hauria de plaure a tots els que en menor o en major mesura ens dediquem a això de les lletres, el que s’hi diu. Són paraules esperançadores que constaten realitats tangibles allunyant-se d’engegar demagògiques observacions massa cofoistes o massa victimistes.

Són paraules que es diuen des de la il·lusió palpable i encomanadissa d’un projecte nou que busca la transversalitat sense caure en la punyeta globalitzant. Són paraules que donen fe del dos i dos són quatre: invertim més recursos per treure’n més rendiments.

La promoció de les lletres, de les nostres lletres, no passa per una lluita ni d’opinions ni de veritats, sinó pel sedàs més directe de la pura i dura realitat. Parlar de les coses que s’han fet, de les que es faran i indicar les mancances que ara es veuen, amb exemples fefaents i dient les coses pel seu nom, és cosa de persones responsables i sensates, mereixedores de la més digna admiració.

 Frankfurt? Sí. Però servirà de res que els escriptors catalans siguin traduïts a l’estranger si en un examen universitari d’història antiga -parlo per experiència- que consistia en un comentari d’un text treballat a classe i on es podien tenir tots els apunts del món, hi ha més suspensos que aprovats?

Clubs de lectura? I tant! Però la legitimació d’una llengua com a vehicle literari és prou vitamina per alimentar el català i fer que no defalleixi davant els milers d’entrebancs que n’erosionen el seu ús i el seu prestigi social?

Tenim el que tenim i no podem fer-hi més. No hem de demanar impossibles però tampoc no ens hem de resignar a la cançó de l’enfadós. Tenacitat, imaginació i assumir que la nostra cultura és la nostra cultura -per damunt de qualsevol estat- haurien de continuar sent els engranatges que ho moguessin tot.