Els dies i les dones

David Figueres

DECIDIM

4

Quan es va saber que a Arenys es faria una consulta sobre la independència del nostre país, a molts, alhora, el cor ens va fer un salt. Per què no es pot fer a tots els municipis, aquesta mateixa consulta?

Diumenge dia 28 hi ha la segona tongada de consultes. Una colla de pobles, donaran resposta a la pregunta anterior llençant-se al carrer per dir si hi estan d’acord en deixar enrere Espanya.

Per la meva banda, fa dos dies que m’he integrat a Eixample Decideix [facebook]. La coordinadora que demanarà als eixamplencs barcelonins si hi estan d’acord en tenir un estat propi. Encara no se sap quan. L’assemblea per formar la plataforma en ferm encara no s’ha fet i ara tot just estem posant fil a l’agulla per celebrar l’assemblea de constitució definitiva.

No fa pas tant que hi visc a l’Eixample. Però no volia passar l’oportunitat de donar un cop de mà. Els barris de la Nova Esquerra de l’Eixample, Antiga Esquerra de l’Eixample, Dreta de l’Eixample, Sagrada Família, Sant Antoni i Fort Pienc sumen un total de 268.189 persones. Tot un repte. Engrescador, però.

(Veig que la taca blocaire també s’extén. Marc Belzunces a Sant Andreu Decideix i Miquel Roman a Nou Barris Decideix)

Sempre em commou la primera trobada. Resseguir en el rostre dels voluntaris, el compromís de ser allà per arromangar-se i donar un cop de mà. Som un país d’arromangats. Tot ens ho hem hagut de fer nosaltres mateixos. Tot. Ningú no ens ha regalat mai res.

L’assemblea general de Barcelona Decideix serà el proper 13 de març, es possible que a partir d’aquesta data, ja es desvelin alguns dubtes, doncs tothom està frisant per saber una data concreta.

La propera reunió d’Eixample Decideix serà el proper dilluns dia 1 de març a les 19:00 h al local del CIEMEN (C. Rocafort, 242) on es constituiran els grups de treball. M’he apuntat als grups d’expansió i de comunicació. Ja veurem on acabo. Si hi ha algun eixamplenc que s’hi vulgui afegir, no cal ni dir que serà molt benvingut.

Manifest Barcelona Decideix
Acta assembla Barcelona Decideix 23/1/10
Document organitzatiu


Diumenge, tothom a votar!

ASSUMPTES

0

Un, pot enviar un correu amb un assumpte en concret i l’altre pot contestar. Per peresa de redactar-ne un de nou, el primer, inicia un altre fil de conversa contestant el correu que l’altre ha contestat i així, compartint peresa per començar un correu nou, es va allargant l’intercanvi mentre l’assumpte inicial s’esllangueix precedit de Rv: Rv: Rv: Rv: Rv:… arribant als extrems d’estar parlant sobre llibres amb un encapçalament al capdamunt del correu on s’hi pot llegir “salsitxes”.

COMMEMORACIÓ DEL DIA INTERNACIONAL DE TXETXÈNIA

0

El 23 de febrer de 1944 el poble txetxè i ingúix va ser deportat a l’Àsia Central per ordre d’Stalin sota la falsa acusació de col•laboracionisme amb els nazis. Tota la població va ser traslladada en trens de bestiar cap al Kazakhstan.

 Una tercera part dels deportats van morir durant el trajecte o en els primers mesos de vida a l’exili. Per commemorar aquesta tragèdia l’ONG Lliga dels Drets dels Pobles a través de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, s’afegeix als actes que avui es realitzen a nivell mundial tot expressant la seva solidaritat amb el poble txetxè.

L’acte consistirà en el passi del documental “Lejos de la guerra” de Gustavo Cortés i una conferència posterior a càrrec de Mairbek Vatxag, historiador txetxè.

L’acte serà avui a les 18:30 h a la sala auditori del Casal Pere Quart (Rambla, 69 – Sabadell).

Jonathan Litell ha publicat recentment Txetxènia any III. Un relat del viatge que el 2009 va fer a Txetxènia després d’haver-hi treballat com a cooperant el 1996 i del 1999 al 2001. En parlaré més endavant. Us el recomano.

(fotografia: Alik Dzabrailov i Zarema Sadulayeva, activistes assassinats l’agost del 2009)

LA VANGUARDIA I L’SPORT EN CATALÀ

3

La Xarxa és mou. Allò que no existeix, ho crea. Per molt que els altres no en parlin. Per molt que a molts els costi d’acceptar-ho. Si ahir mateix cent-cinquanta blocaires homenatjàvem la figura de Salvador Espriu -amb el silenci general de la premsa- avui, resulta que és a la premsa qui li toca moure fitxa.

En un parell de mails m’avisen de la possibilitat de llegir La Vanguardia i l’Sport en la nostra llengua.

Així que per tots aquells que vulguin fer-ho (es prega que escampeu la nova), podeu llegir aquí La Vanguardia en català i pels futboleros, podeu llegir aquí l’Sport en català.

Només l’èxit en visites d’aquestes dues opcions en garanteix un mínim de credibilitat, aíxí que ja ho sabeu.

LA FUNDACIÓN VICENTE FERRER RESPON

2

La cosa ve d’aquí.

Reprodueixo, amb permís de la Fundación, el mail que em van enviar:

“Benvolgut David,

En resposta al teu correu electrònic, m’agradaria, en primer lloc, expressar el compromís de tot l’equip de la Fundació amb la llengua catalana i amb la necessitat de fer-la servir sempre que ens és possible.

Tanmateix, les característiques de la nostra organització fan que haguem de tenir molta cura amb els costos econòmics derivats de cada acció comunicativa. Per això, la nostra política consisteix a fer servir la llengua castellana en aquelles comunicacions que dirigim a tota la nostra base social, i la catalana per a les destinades únicament a col*laboradors residents a Catalunya.

D’aquesta manera, estalviem costos i podem fer arribar més diners als nostres projectes a l’Índia. És el cas de la nostra pàgina web. Com veuràs, tampoc no està en gallec, ni en euskera, tot i que ens agradaria.

Sabem que es tracta d’una decisió compromesa, i som conscients que moltes vegades pot no ser del gust de tothom, però creiem que el nostre deure és prioritzar el benestar de les persones amb les que treballem a Anantapur.

Esperem que puguis comprendre-ho i et demanem que disculpis les molèsties que pugui ocasionar-te el fet de rebre alguns dels nostres missatges en castellà.

Ben atentament,

Fundación Vicente Ferrer”

—————————————————————————————————–
Aquí el mail amb la meva resposta:

Benvolguts,

Per endavant el meu agraïment per haver contestat amb tanta celeritat i amabilitat el mail que us vaig enviar.

Senzillament em va sorprendre que una fundació que porta el nom d’algú que va guanyar el premi de català de l’any el 2008 i que a més és català, no oferís la possibilitat d’adherir-se a la vostra candidatura al Premi Nobel de la Pau en català; com em va sorprendre que, per les mateixes circumstàncies, aquesta mateixa llengua no fos visible a la vostra web corporativa.

 Vaig creure oportú fer-vos notar aquest fet per la senzilla raó que em consta que hi ha molta més gent, a part de mi, que s’ha adonat d’aquesta poca delicadesa lingüística i ha optat per no donar suport a la vostra candidatura.

Respecto, però no comparteixo en absolut, les raons que em dones per optar a la “política comunicativa” que seguiu, penso, precisament, que la grandesa de la tasca que esteu fent a l’Índia així com de la grandesa de la figura de Vicenç Ferrer, resideix, precisament, en donar exemple d’una infinita generositat i sensibilitat.

Em sap greu que aquesta generositat i sensibilitat, doncs, no serveixi per a l’ús del català.

Amb tot, desitjo sincerament que la vostra candidatura arribi a bon port. Seria una gran notícia, malgrat les discrepàncies puntuals que puguem tenir, que a la vostra fundació se li atorgués el Premi Nobel de la Pau i en conseqüència en sortissin reforçats tots els projectes que admirablement fa anys que endegueu.

Cordialment,

David Figueres

—————————————————————————————————–

He consultat amb familiars meus que tenen nens apadrinats de la Fundació. Mai han rebut cap carta ni comunicació en català.

Afegit el 24/2/10: He rebut ja tres mails de persones que han rebut el mateix mail que jo quan protestaven pel fet de no rebre les comunicacions de la Fundación en català.

D’això es dedueix que són falses les raons que esgrimeix la Fundación per no traduir la seva pàgina ni les comunicacions que envia als seus associats catalans.

Se m’escapen les raons per la qual la Fundación discrimina d’una manera manifesta la llengua catalana.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

MIRACLES

1

Necessito uns papers. Regiro calaixos i armaris. Res de res. Busco per tot arreu menys on hipotèticament haurien de ser: no confio en mi mateix pel que fa a la classificació documental.

Em rendeixo. Obro l’armari del quartet. Recorro amb el dit les llegendes del diferents arxivadors. Prenc el que més s’addiu a la naturalesa dels papers. L’obro. Hi ha una classificació per dates.

Estic sorprès de tanta eficàcia. Vaig passant carpetes i carpetes. Em meravella tant d’ordre i al final, els papers que busco, són allí, perfectament protegits, ordentas i arxivats.

A l’abast de qualsevol investigador amb una mica de perspicàcia.

A l’abast de qualsevol investigador amb més autoconfiança.

VICENÇ FERRER NO PARLA EN CATALÀ

3

Fa mesos que la xarxa en va plena d’iniciatives per demanar el Premi Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer [facebook]. Dubto que ningú posi en dubte la seva cabdal contribució a treure de la pobresa a milers i milers d’indis. Amb tot, sembla que la seva causa, fora de Catalunya i Espanya, no és gaire coneguda. D’aquí que es demani tot el suport per donar a conèixer les activitats de la fundació a tot arreu.

Tot i que trobo que el darrer Premi Nobel de la Pau atorgat a Barack Obama va ser bastant gratuït, em dic que la causa s’ho val. Ahir, a les notícies, vaig veure que s’havia obert una web per recollir firmes i donar suport a la candidatura. Hi donaré suport, doncs.

Entro a la web. És en castellà. Busco a la part de dalt, la possibilitat de llegir el contingut de la pàgina en català, però no hi és. A més del castellà, la pàgina només es pot consultar en anglès. Igualment, entro a l’apartat per signar. Hi ha un espai per deixar un petit missatge. Deixo constància de la meva disconformitat pel fet que la pàgina no es pugui llegir en la meva llengua. 

Com sempre, la refotuda impossibilitat de deixar constància de quin país ets. Hi poso Barcelona, Polònia.

Em quedo amb mal gust de boca. Em queda l’esperança que tot plegat hagi estat una badada, no pot ser que la fundació d’algú que va ser proclamat català de l’any 2008, tingui tant poca sensibilitat lingüística. Entro a la web de la Fundació. Astorament. El català tampoc hi és!

Més enllà del meu cabreig puntual, que al capdavall em faig passar amb el dret a la pataleta que em dóna tenir obert aquest bloc i el missatge que els he deixat, trobo que és una falta de vista per part de la gent de la Fundació Vicenç Ferrer o potser millor dir “Fundación Vicente Ferrer”.

De la totalitat de socis o padrins de l’Estat espanyol, quin és percentatge de catalans? Voleu dir que no en deuen ser majoria? Ergo, tenint en compte aquesta circumstància, i tenint en compte que sempre som els mateixos que ens movem per mogudes semblants i ens emprenyem per les mateixes coses, no seria un gest ser sensible a tot plegat i poder donar suport a la causa, TAMBÉ, en català?

Sigui com sigui, us animo a donar suport a la candidatura i que mostreu la vostra disconformitat, si sou del ceballot, d’aquest nou menysteniment de la catalana llengua.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

POTSER SÍ

2

“La literatura no és res més que les històries d’homes aïllats, sobrepassats per tot allò que els envolta i que, intentant donar forma a tot el que hi ha al seu voltant, es veuen forçats al canvi mentre interactuen amb els esdeveniments i coneixen una dona”.

                                                                                                           James Ellroy

RENÚNCIES

1

Un home gran. Porta un xiquet agafat de la mà. Tots dos fan cua per pujar les escales mecàniques del metro. Davant els esglaons metàl·lics que van afaiçonant-se, l’home es posa a la dreta; el nen a l’esquerra.

L’home, tot nerviós, li diu: “Si te pones ahí  te tocará andar!” i el nen es posa rere l’home mentre al seu costat, van pujant i pujant, per les escales, els que caminen. Els que vam renunciar, fa molts anys, a estar aturats.

AMERICAN BUFFALO. JULIO MANRIQUE

1

Una botiga d’objectes rars, desfasats, fora de lloc. Un repertori d’objectes inservibles amb ínfules d’antiguitats valuoses. Cap atenció van cridar durant la seva vida útil. Cap atenció criden ara, convertides en rampoines que només acumulen pols. Som als Estats Units. En la profunditat d’aquest país. En aquesta geografia, David Mamet hi deixa els tres personatges que protagonitzen American Buffalo.

Dos, van tenir l’oportunitat de demostrar alguna cosa en el seu moment, un moment que es perd en el temps. El tercer, amb la vida per endavant, ja s’insinua que ha pres camins que no el menaran a cap lloc concret. Com els objectes de la botiga, es pensen que són especials, que finalment tindran el cop de sort. No es donarà mai. I probablement, ho saben.

Una moneda. Un paio que entra a la botiga i demana al seu propietari, el bo d’en Don, quan en vol per una moneda on hi ha un búfal gravat. Li dóna un grapat de dòlars. Don hi veu el seu moment. Envia el noi, Bob, a seguir-lo. Donaran el cop. Li fotran la moneda i tot el que puguin. Sí, el seu moment ha arribat. Finalment.

Teach, però, para l’orella. Histriònic. També ha perdut tots els trens. Vol participar de la gresca. Convenç Don per deixar fora de l’empresa al noi. Convenç Don per fer-li entendre que ell és el seu home. Ell donarà el cop. Ho valora. Desconfien. Al final… No, no hi ha cap sorpresa, o potser sí? Són ells, Teach, Bob, Don, qui porten tot el pes. És tot el que no és diu l’important.

Julio Manrique torna a enfrontar-se al mestre Mamet. Ho va fer el 2008 amb Els boscos. No la vam veure, no en podem parlar. Però sí de l’itinerari següent: Product i La forma de les coses. Totes dues, com aquest American Buffalo són obres de text que se’n diu. Personatges que parlen i parlen i parlen… Manrique en sap treure profit. Basteix el muntatge a partir d’ells. Apunta. Matisa. Però en els tres casos, sempre són rates tancades en una ratera. Obres com de cambra. El pitjor del cas és que es creuen que en poden sortir. Sempre il•lusos. Nedant cap al precipici.

 En aquest cas, Manrique, emplaça els tres actors en aquesta botiga plena a vessar d’inutilitat. L’espai, barroc, participa com un quart personatge. Una escenografia de no-res considerada com un temple pel seu amo, en Don. Un refugi pel noi, en Bob. Un lloc on passar l’estona per Teach. L’estètica dels 70 tot i voler ser realista, dóna una certa caspositat afegida que en cap cas desvirtua els personatges. Els fa arrelar-se, encara més, en aquesta sensació que cap dels tres no podria ser a enlloc més que en aquesta botiga on no hi entra mai ningú. Els protegeix.

Ivan Benet és Don. Un personatge calmat. En aparença inalterable per res. Complex per dins. Benet el mastega des de la serenitat. No és una serenitat, però, que presagia la tempesta. Seria massa fàcil. Fins i tot en el seu punt de no poder més, d’estar fart de tot, el cabreig és contingut. No hi ha catarsi. Benet troba la comoditat des de la contenció sense forçar-ho. Arrodonit. Don, com la resta, va morir fa molt de temps. El seu ritme és el ritme en què s’ha anat marcint tot. Té Bob (Pol López, correcte, no dóna gaire joc el personatge) Li dóna consells. Vol fer-lo un home de profit. Redimir-se, en el fons.

La complexitat enigmàtica de Don contrasta amb la hiperactivitat de Teach, immens Marc Rodríguez, ja va demostrar de què era capaç a La forma de les coses. De la mateixa manera que la tranquil•litat que transpira Don no és forçada, el nerviosisme de Teach (comença molt amunt Rodríguez i no afluixa mai creixent i creixent) tot i que irritant, es fa desagradable pel propi personatge, no per la manera de treballar. De fet és Rodríguez qui porta el pes de l’obra, com ja he dit, a un ritme endiablat que no decau mai, s’hi deixa la pell i com a espectador, s’agraeix, molt més quan Manrique aposta per muntatges on prima la proximitat entre actor i espectador. Un tu a tu.

Manrique llegeix aquest Mamet amb rigorositat. Dirigeix sense dirigir. Vull dir, que se sap que els actors necessiten guies, però en cap cas es veuen. Com si els putxinel•lis es moguessin sols. El Mamet de Manrique és una obra petita en el format, però molt gran en l’execució. Tancada cap endins. Un lectura de la misèria humana. Un pretext argumental mínim serveix a Mamet de parlar del sempre: les persones i allò que els fa por, allò que desitgen, allò que perden… i Manrique sap fer-ne teatre, i del bo. Un plaer.

MONZONIANA

0

Amb motiu de l’Exposició que es pot veure aquests dies sobre Quim Monzó a l’Arts Santa Mònica, s’ha organitzat demà dia 3 de febrer una jornada al voltant de l’escriptor. Us en passo el programa.

Podreu seguir els actes “on-line” a través del facebook i el twitter de lletrATal i com vam fer en l’homenatge de Joan Vinyoli, fa dies que des de lletrA en fem un seguiment a tavés d’aquestes eines i del nostre bloc.

Us animem a entrar-hi i a participar-hi!

Monzoniana. Lectures de Quim Monzó

Universitat Pompeu Fabra. Campus Ciutadella Roger de Llúria
Aula 40.008. C. Ramon Trias Fargas, 25-27.

10:00 Paraules de Benvinguda

Domingo Ródenas (Coordiandor del Màster en Creació Literària)
Vicenç Altaió (Director d’Arts Santa Mònica)
Oriol Izquierdo (Director de la Institució de les Lletres Catalanes)

10:15 – 11:30
Julià Guillamon i Jaume Vallcorba

11:45-13:00
J. A. Masoliver Ródenas, Margalida Pons i Manel Ollé

13:00-14:15
Magí Camps, Albert Pla Nualart i Toni Sala

17:00-18:30
Jordi Cornudella, Jordi Galves, Antoni Maestre, Eloy Fernández Porta

A les 19:30 a l’Arts Santa Mònica, hi haurà la presenteció del llibre-catàleg de l’exposició a càrrec de Quim Monzó, Julià Guillamon i Miquel Calçada.

Les jornades són organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes, la Universitat Pompeu Fabra (Departament d’Humanitats i Màster en Creació Literària) i l’Arts Santa Mònica.