Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: L'ombra de Yorick

Minut i resultat

0

No-apostis-pels-anglesos

Tres amics de tota la vida es troben a casa d’un d’ells. Han quedat per veure una pel·lícula? Per fer-la petar? Per veure un partit de futbol? De tot una mica d’això hi ha a No apostis pels anglesos, la proposta teatral que podreu veure a la Sala Villarroel fins al dia 4 de febrer; un text del serbi Vladimir Djurdjevic, traduït per la Laura Piqué i dirigit per un altre serbi, Dusan Tomic i amb els actors Oscar Garcia, David Olivares i Jose Pérez-Ocaña.

I és que si es rodés un film sobre les seves vides -sens dubte Billy Wilder hi xalaria- aquest tercet i les seves respectives misèries, confluirien en una gran epopeia sobre els perdedors que s’autoconvencen que aquest cop, sí; que aquesta vegada, la sort els acompanyarà i podran sortir del pou on es troben. Addictes com són a les apostes als partits de futbol, tots tres han quedat per seguir a internet el partit de la lliga anglesa de futbol, al qual tots tres han apostat, i que els permetrà acabar amb tots els seus maldecaps i alhora redimir-se de les seves dissortades existències.

A partir d’aquesta premissa, Djurdjevic ens ofereix una comèdia que funciona amb una gran efectivitat. A mesura que avança el partit, els diferents resultats que afavoreixen a un o altre, aniran fent caure les caretes i els tres amics es quedaran a pèl tot mostrant el pitjor de cadascú. Com és natural, aquest exercici dramàtic, només és un enginyós McGuffin que permet a Djurdjevic parlar de moltes altres coses: de l’amistat, del pas del temps, de la cobdícia, de les relacions personals… Un cartipàs d’existencialisme domèstic que ens interpel·la per la seva universalitat i per la seva capacitat d’embolcallar-ho tot amb un somriure, àcid, nerviós, d’aquells que sorgeixen davant les situacions on voldries tocar el dos immediatament.

La direcció de Tomic, deutora del text, busca sense fer escarafalls que el crescendo que pren l’obra rutlli i arribi al seu zenit. Encara que posarem aquí un petit ai, no pas perquè actoralment no es defensi més que bé, però sí que potser caldria acabar de trobar el ritme adequat. No hi farem sang, però, perquè les estrenes, ja se sap, sovint només són un punt de partida. Pel que vam veure i pel que s’apunta, estem segurs que funció a funció, aquest ritme es trobarà i serà com la cirereta aquella d’un pastís teatral que et menges satisfet i divertit.

Val la pena acostar-se a la Villarroel i apostar (perdoneu, no ens n’hem sabut estar) per aquests tres impresentables que ens fan riure a pleret i que ens mostren que al cap i a la fi, moltes coses que pensem que són imprescindibles, en el fons, no ho són tant i que la vida, com el futbol, com el teatre, no hi ha rival petit, que cal lluitar fins al final. Que la vida, com el futbol, com el teatre, és així.

(Article publicat a Núvol el 23/01/2016)

 

Un retrat familiar

0

Retrat

Amb aquest epígraf, el passat dia 19 de setembre, la companyia de teatre reusenca La Gata Borda estrenava el seu darrer espectacle al teatre Bartrina de Reus. A partir de textos de diversos autors, en la seva majoria anglosaxons, la proposta, més que un retrat familiar convencional, fou una inspiradíssima dissecció de les relacions entre mares i fills. Allunyant-se dels tòpics que poden venir al cap davant un anunciat com aquest, l’obra era una delicada i intensa mostra de les diferents interaccions que es poden donar entre progenitores i els seus plançons; mares que en la majoria dels casos, assumien el seu rol, potser, des d’una certa culpabilitat per no haver estat a l’altura de les circumstàncies maternals i una salvatge lluita per arrapar-se, abans de res, a la seva condició de dones, de persones, per damunt de tot. Una dialèctica impossible que sempre desbordava tots dos interlocutors sense demanar a l’espectador que prengués partit per cap de les parts. Les relacions mostrades, sempre ambigües, sempre amb una gran dosi de subtext, més que mares i filles o mares i fills, mostraven persones que havien estat mares i persones que havien esdevingut fills. Els conflictes inherents entre totes dues incapacitats per desprendre’s d’aquests papers atorgats, desembocava en un agredolç relat que defugia la complaença o el judici de valor. Calia aplaudir la proposta d’avançada: el risc era evident. I era obligatori aplaudir una vegada acabada de veure-la per haver-se’n sortit amb nota. Una bastida que oferia dos espais superposats dalt de l’escenari i l’aprofitament de les zones de davant del pati de butaques, donaven volada escenogràfica a partir d’una economia de recursos que emfatitzava el text i l’actuació sempre menada per una direcció convincent. Un colossal treball interpretatiu reblà la nit. Molt més si tenim en compte que al tractar-se d’escenes aïllades, els actors no podien emparar-se en el flux normal de l’acció que permet fer créixer els personatges, sinó que havien de mostrar les emocions puntuals “in medias res” amb la dificultat que això comporta. Ambició i rigor dalt de l’escenari d’una companyia que després de set anys de trajectòria assoleixen una maduresa incontestable i que ens agradaria veure en espectacles que tinguessin un recorregut més llarg. Reus, ciutat teatral com és, no és pot permetre menystenir-los. Una vetllada teatral sublim.

(Publicat a la Revista NW el 20/10/2015)

Anna Politkòvskaia no reeducable

2

02_8993

A l’escenari hi ha una cadira, un faristol amb un micròfon i una pantalla. També hi ha una taula llarga tota plena de papers i de quaderns. Una tassa i un d’aquells aparells per escalfar l’aigua. La dona està asseguda a la taula. Escriu en un dels quaderns. Té els cabells lleugerament blancs. Així que el públic s’ha assegut a les seves respectives localitats, la dona comença a parlar. No sé quantes paraules diu abans que tota la sala s’estremeixi pel que acaba de sentir. Directa. La dona ha atrapat al públic amb la primera de les moltes bestialitats que al llarg de l’hora que dura l’espectacle, aniran sotraguejant el personal.

La dona és Anna Politkòvskaia. Periodista russa assassinada el 7 d’octubre del 2006 a l’ascensor de casa seva. Tenia quaranta-vuit anys. D’ençà de la primera guerra de Txetxènia, havia estat la pedra a la sabata del govern Putin. Les seves cròniques, aparegudes a Novaia Gazeta, tot i que no van tenir gaire repercussió dins de Rússia, si que cada vegada més, en l’àmbit internacional, foren, i encara avui són, un fidel retrat de la monstruositat que suposaren les dues guerres de Rússia contra Txetxènia. El seu cas prengué molta més rellevància per les repetides amenaces de mort que patí.

El 2007 el dramaturg italià Stefano Massini (Florència, 1976) va decidir escriure Dona no reeducable a partir dels mateixos articles de Politkòvskaia, que ara Lluís Pasqual ha posat en escena al Teatre Lliure. Tal com ha manifestat en diverses ocasions Massini, va defugir apropar-se al personatge des d’un exercici d’hagiografia gratuïta. Va preferir escoltar la veu de la periodista i tots els desastres què, crònica a crònica, anava desgranant sobre el conflicte. L’opció és del tot d’agrair. L’espectacle és altament didàctic, no per això menys impactant. Des d’aquella primera descripció que esmentem, la baixada als inferns és absoluta. No hi ha rescat possible. No hi ha treva. Massini sap escoltar Politkòvskaia. Massini sap llegir Politkòvskaia.

De tota manera, Massini, renuncia a veure Anna Politkòvskaia només com un vehicle per explicar què és el que passà a Txetxènia. Estableix el personatge de la periodista des de dos plans. El primer, el del relat objectiu dels fets a través de diferents quadres. El segon, el de representar allò que va patir directament l’Anna. Ja sigui quan van detenir-la, interrogar-la i apallissar-la; ja sigui quan van intentar enverinar-la mentre viatjava en un avió. És la capacitat de jugar amb aquests dos àmbits el que fa que l’espectacle sigui del tot reeixit i molt més colpidor.

En aquest sentit, la direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Míriam Iscla també juguen a favor de posar, per damunt de tot, la veu de Politkòvskaia com a eix discursiu de l’obra sense escarafalls escenogràfics ni efectes teatrals que pugui distreure aquesta circumstància. Només, com ja hem dit, el personatge deixa la narració freda, periodística, quan ha de descriure des del pla personal allò que ha patit. Tot succeeix molt de pressa. Míriam Iscla passa del relat expositiu a la descripció del patiment en un tancar i obrir d’ulls; sense transicions. Un superb exercici interpretatiu al servei de matisar allò que se’ns ha explicat amb la dura experiència personal.

L’Anna Politkòvskaia de Massini, de Pasqual, d’Iscla, és una dona que abans de res és periodista i intenta per tots els mitjans fer la seva feina, cenyir-se als fets que recull damunt el terreny. Els articles de la Politkòvskaia no són cap broma. Donen noms, apunten culpables. Descriuen situacions que moltes vegades sembla impossible que puguin donar-se al segle XX. Amb tot, però, li és impossible restar impassible davant tot el que descriu. Cau, diverses vegades, en la impossibilitat de comprendre com pot ser que passin les coses que explica. Cau amb tots nosaltres.

A Catalunya el cas de l’Anna Politkòvskaia va ser seguit i continua sent reivindicat pel PEN Català. Aquesta organització que fa més de 90 anys que lluita per la llibertat d’expressió, va apadrinar el cas de l’Anna. De fet la periodista viatjà almenys dues vegades a Barcelona. Una el 2002 en el marc del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada 15 de novembre i una altra, dos anys després, dins de la presentació en el Fòrum de les Cultures, de l’informe del mateix PEN Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió, ocasió en la qual, aquest que us escriu, va tenir l’honor de conèixer-la personalment.

Cal també remarcar la ingent feina de denúncia del que passa al Caucas feta per la gent de La Lliga dels Drets dels Pobles de Sabadell amb la seva campanya Txetxènia. Trenquem el Silenci que ha sabut, al llarg del temps, erigir-se com una font més que fiable a l’hora de contrastar les diferents informacions que arriben de Txetxènia.

El Teatre Lliure ha decidit obrir aquesta temporada 2015-2016 amb dos monòlegs de Massini. El que consignem en aquestes pàgines i CrecEnUnSolDéu també dirigit per Lluís Pasqual i amb la interpretació de Rosa Maria Sardà. Cal dir que el Lliure té previst reposar Dona no reeducable del 15 al 22 de juny. És obligatori apuntar-ho a l’agenda.

Avui que precisament fa nou anys de l’assassinat de la periodista, aplaudim aquest gest del Lliure per fer tornar el cas de l’Anna Polikòvskaia a l’actualitat. Els autors materials del seu assassinat són entre reixes. Els autors intel·lectuals se les campen lliures a Rússia o a Txetxènia. Nosaltres no podem fer altra cosa, des de les butaques, des de l’escenari, des d’aquests mots, que recordar la tasca d’Anna Politkòvskaia que va lluitar per escatir la veritat, quelcom que en qualsevol país normal, mai es castiga amb la mort, com sembla que sí passa, massa sovint, a la Rússia dictatorial de Vladimir Putin.

(Article publicat a Núvol el 07/10/2015)

MOLT SOROLL PER RES

0

Els qui tenim amics dedicats a la faràndula, n’estem farts d’anar a estrenes de projectes teatrals que no passen d’una o dues representacions i es queden aquí. Els motius, les causes, solen ser variades: falta de recursos econòmics, falta d’una infraestructura de producció… Dedicar-se a qualsevol activitat artística, vol dir acceptar una dosi molt alta de fracàs. I creieu-me, si voleu dedicar-se a això i no teniu l’espatlla prou ampla per acceptar que caureu, no una vegada, sinó moltes, dediqueu-vos a una altra cosa.

Ara fa sis anys, se’m congregà al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona per presenciar un d’aquests acudits: representar Shakespeare a l’aire lliure, tal com es fa al món de parla anglesa. L’empresa era doblement arriscada: per tractar-se del bard dels bards i per on es volia fer. Hi vaig anar, com altres vegades, amb la curiositat amb el fre de mà posat, no fos cas que l’invent se n’anés a can Pistraus. No va ser així. Vaig sortir entusiasmat. El temps m’ha donat la raó que valia la pena promocionar-ho i pregonar-ho als quatre vents.

Sense pressa, fent camí, els amics de Parking Shakespeare, han sabut fer-se un lloc dins el panorama teatral de l’estiu barceloní. Cada any es repeteix la recepta. Cada any, però, és diferent. Si he començat aquest escrit fent una mica el mestre-tites, és perquè després de sis anys, veig que el periodisme cultural d’aquesta ciutat que moltes vegades viu d’esquena a taaantes coses, comença a prendre en consideració la seva feina. I nosaltres que ens n’alegrem. Val més tard que mai. Sí, senyor!

A més, enguany, hem vist espectadors professionals que han decidit abillar els seus acabaments d’esquena amb coixins o directament amb cadires de platja. Senyal que al seu calendari, a finals de juliol, ja hi figuren uns quants dies guixats amb vermell que vol dir que al Fort Pienc s’hi pot veure teatre i del bo. Deixant de banda el fet teatral en sí, això vol dir que l’assumpte ha arrelat. Ja no val anar-hi a les sis (comencen a les set) per agafar lloc. Em consta que a les sis, les millors localitats ja estaven venudes, i això que l’espectacle és gratuït; això sí, passen la gorra encabat d’actuar.

Molt soroll per res, ha estat l’obra escollida. El director, Israel Solà. El plantejament escenogràfic, mínim. Vestits de revetlla per a elles. Camises florejades per a ells. La resta, un any més, cercles concèntrics de til·lers que participen tant o més en l’afaiçonament de l’espectacle, que els mateixos actors. La mestria de Shakespeare –que Salvador Oliva rebla amb la seva traducció- dóna la mesura de totes les coses. I mira que a vegades hi anem amb l’altivesa aquella dels qui de tant en tant rellegim l’anglès i ens posem estupendus parlant-ne; però no, Shakespeare és prou gran com per no admetre rigideses de mirar per damunt de l’espatlla. Shakespeare és fer riure i fer plorar i fer sentir odi pels dolents i sobretot, delectar-se les orelles amb els mil girs de la seva parla, de la seva poesia. Fa sis anys que ens ho demostren de manera exquisida.

D’aquesta manera, quan el planter d’actors està al servei del text i de la direcció, et sents com un nen petit, xalant amb els punyals textuals que es llencen Beatriu i Benedicte; sentint llàstima per la dissort d’Hero; insultant l’altivesa de Claudio. Rient a cor que vols amb Cirereta i Margarida o arraulint-te una mica perquè la maldat de Don Juan no t’esquitxi massa. S’aplaudeix quan els amants, finalment es besen. Es riu quan els acudits són els millors. S’encogeix de cor quan els dolents aconsegueixen els que es proposaven. Però sempre, sempre, així que cau el teló que no hi és mai, d’entre l’ombra de les fulles dels arbres, el repic del picar de mans és autèntic, merescut i totalment sincer.

Correu que encara hi són fins al dia 3 d’agost. Correu a deixar-vos donar un bany del teatre del més pur. Sense pretensions. Rigorós. Modern. Divertidíssim. Correu i atreviu-vos, després, a dir-me que no tenia raó.

MUNTETS

0
En època de crisi els qui triomfen són els audaços. Aquells que, com les criatures que juguen damunt l’arena, recullen amb les mans un muntet de sorra i diuen: “No és gaire cosa, però ho he fet jo”. I de muntet en muntet es va fent i es va construint. L’exemple es pot aplicar a tot. Fins i tot a la cultura.

Si tenim els ulls oberts, d’aquests muntets, en surten per tot arreu. Propostes imaginatives que busquen conquerir àmbits que potser en altres circumstàncies no serien tan permeables a deixar-se engalipar pel creador de torn. Però vist com estan les coses, tothom està disposat a donar una oportunitat a aquells que almenys no es queden a casa lamentant-se i se les empesquen totes.

En el món teatral, un parell de propostes que em semblen dignes de ser destacades.

A Reus, el proper dia 30 de novembre començaran els 4ts de Teatre. Una proposta portada a terme per Les artistes locals i els Perejil’s Sound.

Teatre de proximitat. Una obra d’un màxim de 15 minuts per a no més de 4 actors. 20 persones màxim de públic. Tota la recaptació per la companyia. Senzill i atractiu.

Enguany, que se’n celebra la primera edició (esperem que tingui llarga vida) d’entre les tres obres seleccionades, em quedo amb Godot ha arribat dels inefables La gata borda Santi Monreal al text, Ester Cort a la direcció i Carme Merlo i Josué Andreu actuant. No pot ser dolent de cap manera!

L’altra proposta és a Barcelona. Els Dissabtes llibreters per aperitius dramàtics, porten lectures dramatitzades a fer el vermut i així, mentre intentes dissimular que l’escuradents de l’oliva, una vegada més, t’ha quedat enfonsat al fons del got, pots deixar-te delectar amb un text breu.

Possiblement, d’aquests formats, cada vegada n’apareixeran més. Són la resposta a una manera de fer que ens obliga a tots a fer el que es pot. No ha de ser una resignació, sinó més aviat una reinvenció. Bocins de teatre. Bocins de cultura. Muntets.                 

   

     

NIT DE REIS O EL QUE VULGUEU

0
Aquest estiu de l’any de nostrusenyor 2013 ens ha sortit xofogosot. Inflamat. Com si ens haguessin enviat a tots a l’infern amb un assecador de cap de perruqueria entre les temples. Hem de sortir al carrer. Ens hem d’esbargir. Ens hem de refrescar. Busquem, busquem, busquem…

Ah, sí, calla! No hi ha aquells xiquets del Parking Shakespeare que cada any prefereixen treballar a fer vacances? Ai, sí tu! I voldràs dir que eguany amb això de la crisi… Ves, aquesta gent de la faràndula, quan és que no han estat en crisi? També tens raó. A veure, posa-ho al gúguel… Siiiiiiiiiiiiiii, mira, enguany també hi ha Shakespeare! Visca, visca…! I escolta, per no haver-nos perdut cap funció des de fa cinc anys, no ens faran descompte? Però si passen la gorra encabat i ja saps que sempre els hem donat alguna cosa. Ah!

Llavors, al parc de l’estació del Nord ens trobem amb el panorama següent: Orsino estima Olivia. Viola estima Orsino. Olivia estima Sebastià. Sebastià estima Antoni. Antoni estima Sebastià. Festa s’estima les seves cançons. Maria s’estima el que li donin. Malvolio es pensa que se l’estima Olívia i el Senyor Tobies Rot diu al Senyor Andreu Careixut que ha d’estimar Olívia. Hosti, i amb tanta estimació no queda una mica hipoglucèmic, tot plegat? No, home no; si te’n canses, escoltes les paraules i amb això ja en tens prou. Oqueimaquei.

Escolta. Què vols, ara? Perquè ells porten barba i elles van de negre? Això és cosa del director, enguany se n’ha encarregat l’Iban Beltran. Cada any canvien, no? Això mateix. Potser enguany s’han recatat més en la part dramàtica, no? Potser sí. Són còm titelles. Xsssssssst. En canvi, en la part còmica… Home, en Caraeixut i en Rot són dos caramels de paper. Hi, hi, hi, hi… em fan pixar! Sí, però calla. I aquest tal Shakespeare és viu? Cria malves fa molts anys. Hosti, què fort! Calla. Aplaudim molt, eh? Sí, sí, sí, que això que et facin passar una bona estona, amb els temps que corren i per la voluntat, no té preu. “No té preu”, tu també en tens de bones, eh paio? Pararàs? D’acord, perdona.

Un dia podríema tornar, no? Sí, perquè no. Fins quan hi són? Em sembla que enguany fan l’última funció el dia 4 d’agost. Dimecres fan festa? Sí. Doncs dimecres no hi podrem venir. No, és clar. El que podries fer es penjar en aquest mateix apunt, les altres crítiques. Vols dir? Sí home sí. Pot estar bé. Jo la meitat del que hi dius no ho entenc. Ja. I una cosa, quan faci quinze anys que facin funció, també els penjaran una placa com al Fletats al TNC? Flotats. Com? Flotats; es diu Flotats i no Fletats. Que no el van fletar cap a Madrid? Sí. Doncs Fletats. Vist així… Però em sembla que aquests no són de plaques. Són més de fer les coses perquè sí, perquè xalen molt amb el que fan, no? Em sembla que sí. Se les poden confitar les plaques? Confitades estan. Escolta, jo els deixo 10 euros. No podrem sopar després. Una mica ja és com si haguéssim sopat. No només de menjar ens alimentem, no? No. Ets un romàntic. Un què? Deixem-ho. 

L’amansiment de la fúria.

La comèdia dels errors

Somni d’una nit d’estiu
 
Treballs d’amor perdut
      
   
    

  

QUAN L’AMOR ÉS L’EXILI

0
Publicat el 10 de juny de 2013
No se’ns avisa quan accedim a la sala. Hauríem d’haver portat bisturí i escalpel. Guants de plàstic. Un manual de dissecció, potser. I és curiós, però així que es fa el silenci, així que s’aixeca el teló que no hi és, ens ho trobem tot posat a la mirada. Això si em fet els deures com cal. Samuel Beckett era un home de cabells grisos. De paraules grises. Els seus diàlegs quequegen. Els seus mots omplen silencis que si es poguessin empassar produirien indigestions colossals. Un irlandès amb molta mala llet. Se’n serveix Pere Arquillué. Se’l trobem estirat i lívid. Una llum rectangular damunt seu. Blanca. Inert. La veu fa el primer tall. No hi raja gens de sang. Espereu-vos, tot arriba.

Fa vint-i-cinc anys, José Sanchís Sinisterra, n’havia fet una versió teatral d’un text de l’oncle Samuel. No pas un text dramàtic sinó novel•lístic. Els innombrables. Tocs autobiogràfics. La mort del pare. L’abandó de l’aimada. És que potser hi ha res més? Ara és Miquel Gorriz i Àlex Ollé que hi tornen partint d’aquella aventura. Eficaç la traducció d’Anna Soler. De fet el formol ja es va poder olorar al Grec del 2010. Pels qui llavors no vam tenir temps d’estirar els calaixos niquelats, ara tenim una nova oportunitat. Primer amor. A la Sala Villarroel de Barcelona. I a fe de món que val la pena de ser-hi en aquest primer enamorament.

Tornem a la veu. Aquesta veu que Arquillué ha deixat, per exemple, a Gabriel Ferrater. Per què no es diu més poesia als nostres escenaris si tenim veus i tenim versos a cabassos? Ho deixem dit. La veu, però. Un jardí de tombes. Els derelictes de marbre amb les seves inscripcions. Els epitafis. La tranquil•litat dels qui només parlen amb records i silencis. Li plau passejar-hi entre els morts a aquest home de cabells llepadíssims i d’ulls bovins. James Joyce, un altre irlandès encara amb més mala bava, s’hi frega les mans. Son pare, en morir, el va fer fora de la seva habitació, el seu petit reialme. Sense saber on anar, decideix buscar aixopluc en un banc, prop del canal. Brut, desarrelat, el paisatge. Es va vestint l’home mentre es despulla. Una samarreta. Uns pantalons. Unes xancletes i l’amor. El primer de tots. El darrer de tots.

Ella es diu Lulú. Ell detesta la seva companyia. Li demana que no vingui. Que el deixi amb la seva història. La que va construint. La que es feta d’esgarips i deixalles. De cinismes amargs i de somriures corrosius. Un lluita monòtona i constant contra tot intent que el Technicolor es pugui veure mai sigui sota la porta. No, ho hem de dir, Beckett no és això. Riem. Riem molt amb el que aquest desgraciat ens conta. Riem perquè és a l’única cosa a què ens podem agafar. Perquè l’home que no vol saber què és l’amor, acaba escrivint el nom d’aquesta Lulú en una tifa de vaca seca. S’adona que no pot viure sense ella. Sense ella, ell no és.

L’amor acaba malament. Ella se’l emporta a la seves dues habitacions amb cuina. Ell vol retrobar el seu imperi en un trist sofà. Té una olla per fer la seves necessitats. La veurà sense roba, només amb unes tristes mitges. L’amor acaba malament. L’home que pot explicar-nos la seva història des d’una barra de bar de carretera, en un jardí d’un frenopàtic o quan l’alba s’escapa de la nit en un parc amb arbusts perfumats amb pixats de gats i gossos. L’amor acaba malament. L’home ho és tot menys un galant. Ella és una prostituta que no fa res per amortir el soroll de tots els amors que li deixen entre les cames. I malgrat tot, ell no se’n pot desfer. I malgrat tot, ens ho ha d’explicar encara que nosaltres no li ho haguem demanat. L’amor acaba malament.”L’amor és l’exili”, diu en un moment donat el protagonista.

Mentrestant, la llum d’abans, la que oferia tot d’oportunitats per traçar-hi no sabem si ferides o cicatrius damunt aquella pell morta, ara és una calidesa que un brivall, amb una politja, fa pujar perquè tot sigui una mica menys fosc. Pertorbador i molest però amb més llum. I és que a Pere Arquillué no li cal gaire més. Ell tot sol ho omple tot. Destacable i subratlladíssima la tensió que sotmet el seu cos durant l’hora i cinc minuts que ens fa feliços. Estimable treball de la ballarina i actriu reusenca Eva Roig. Cos i veu, a una, ple d’inflexions, de ressorts mofetes, patètics, hilarants, mai sense caure ni en el tic simplista ni en el divisme adotzenat. Sense donar mai res per fet o sabut, Arquillué construeix síl•laba a síl•laba, un monstruós decadent humà que no pot defugir, encara que vulgui, la seva condició vulnerable a la seva pròpia essència. Interpel•lant al text o directament al públic –bonísssims els “salut” als espectadors constipats i els “Passi-ho-bé” als vaixells que abandonaven les rates- ens brinda un treball admirable, immaculat, grandiós; com el tall precís d’un bisturí damunt la bellesa podrida del que som, bellesa al cap i a la fi.

(Article publicat a Núvol el 12/6/13)  

TREBALLS D’AMOR PERDUTS

0
Us diran que un rei de Navarra amb dos dels seus cortesans, decideixen deixar de tenir tracte amb les dones i amb l’alimentació. Us diran que el seu objectiu, peti qui peti, serà dedicar-se només a l’estudi. Us diran que, malgrat el jurament, se’ls creuran pel mig tres formoses gavatxes dames que els faran abjurar dels seus convenciments. Us diran que hi ha lletres que els enamorats envien a les enamorades. Us diran que les cartes es confondran i aniran a parar a mans de qui no toca. Us diran que hi ha criats babaus i senyors astuts. Us diran que hi ha versos que s’encallen aquí el dedins. Us diran que hi ha bromes dignes dels berenars aquells que perboca Telecinco cada tarda. Us diran moltes coses. Coses que quedaran molt lluny del que veureu.

I és que la bona gent dels Parking Shakespeare hi tornen. De la gosadia n’han fet tradició. Del risc n’han fet litúrgia. De la valentia n’han fet cita ineludible. Seran ja quatre els anys que estiu rere estiu, tornen a William Shakespeare al lloc on va néixer. Al carrer. Senzill? Complicat? Tampoc no us donarem tota la feina feta. Que alguna cosa hi haureu de posar de la vostra part.

A poc a poc i bona lletra. Enguany s’han atrevit amb Treballs d’amor perdut. Obra primerenca. Ho hem llegit no sé on. De les primeres amb què Sir William es va batre amb el vers. I tot i que pel que resumim línies més amunt pot semblar una rucada immensa, fins i tot una rucada com aquesta, passada el sedàs de la ploma de l’anglès, funciona, emociona i sobretot, diverteix. És el que té Txècspirt.

És sabut que cada any es canvia el director. I així, els que ja tenim el carnet d’espectadors residents, podem anar fent de padrina permanentada i dir després davant una xocolateta o un geladet: ai, l’any passat va estar millor o ai, enguany aquell o aquella no ha acabat de… i enfilar batalles estèrils de comparacions encara més inútils, per passar l’estona. Què voleu? Les tardes de juliol és fan llaaaaaaaaaaargues…

Enguany tocava enfrontar-se a la nostra saviesa acumulada a la Marilia Samper. Vès que hi anem. Ha primat, aquest cop i per damunt de tot, l’humor. La Samper ens dóna un Shakespeare on els tres incauts que volien deixar de tastar dona són modernus amb ulleres de pasta i bigoti de Gràcia. De fet tots porten ulleres, ara que ho pensem. Seran per veure-hi millor?, que es deia al conte aquell dels tres porquets? Probablement deuen ser per veure degotar amb més nitidesa la nostra bava espectadora d’agradar-nos el que fan.

A ells ja els tenim. I elles? Ai, elles! Elles riuen, canten i llueixen modelet. Ben mirat tampoc no ens queixarem. Una bella tríada de pin-up girls somrient sempre a càmera, fent anar els malucs i refilant Madonna amb veu de xiclet maduixa àcida, si cal. D’entre elles, la que mana, la Princesa. A mode de mirall amb la tríada de modernus que deuen saber-se més de 45 marques diferents de ginebra on qui mana és el rei, com gairebé sempre.

Com a contrapunt a Ells i a Elles, els criats, veritables txonis, ens donen ja tot una singular diapositiva social digne d’admirar i que malgrat la presumpta astracanada, el fet que no es carreguin les tintes en aquesta direcció s’agraeix. Més que res perquè el xoc que suposa veure tota aquesta colla abillada d’aquesta manera dient el text passat per la brillantor escandidora de versos de Salvador Oliva ja és prou espectacle. El text està ple d’una musicalitat alada que encara el fa més divertit pel què dèiem. Tot i la xocant vestimenta, s’ha respectat el text. El ritme és l’escaient. No ens deixem impressionar pel vernís. 

Potser en altres muntatges, aquí entren les padrines, s’advertia una voluntat d’unitat més gran. Bastida la decoració moral de la qual parlàvem, s’ha fet brillar personatges que porten més pes individual en detriment de la globalitat. La Princesa, Navarra i sobretot Don Armando que s’ha perfilat molt (un autèntic caballero español sobreeixit de gramàtica Radio Teletaxi) Una opció com una altra. No us podeu perdre la filigrana de mossèn Holofernes!

Hi són fins el dia 31 de juliol i estaria bé que hi anéssiu encara que fos per carregar-vos tot el que en aquest humil paperet deixem dit. Ah, i encara que es digui que l’espectacle és gratuït, porteu un bitllet de cinc o de deu per deixar a la gorra que després passen. Que entre cosines arriscades, intervencions i rescats, aquesta trepa de còmics, juliol a juliol, ens fan riure i plorar i tornar a fer riure per no re. I això val tot l’or del món fills meus, paraula de padrina.

MATERIAL D’ORFEBRERIA

0
Publicat el 14 de juny de 2012
Hi ha una cuina grisa. Llepada d’anys i de ronya. El temps aturat. Una taula. Unes cadires. Una nevera. Una màquina elèctrica de fer cafè. Ginebra barata que té gust de colònia. Quatre perdedors. El primer en sortir de l’ombra –o d’entrar-hi- un barber. Té por que la seva dona el deixi. El perquè, ja el sabrem més endavant. L’actor. De càsting en càsting sempre dient-li que no s’adiu amb l’actor o actriu principal. L’excita robar als supermercats. Un enterramorts. Es folla una prostituta ucraïnesa. Crida molt però només s’esbrava. És un covard. Un professor universitari de matemàtiques. Cada dia es desperta a la cambra del seu pare mort.

Queden periòdicament per jugar a cartes. Pòquer. Queden periòdicament per sentir-se part d’alguna cosa. D’algun lloc. Ho han perdut tot –si és que mai van tenir res- i busquen en el joc, en el risc de perdre o guanyar, una espurna que encengui alguna cosa en les seves vides miserables. La cuina plena de dies i de merda, els reté. Un dia el professor els demana un favor. Això els posarà en circulació cap a un joc perillós que saben d’avançada que no els salvarà de res. És la primera vegada que potser fan alguna cosa plegats que no sigui jugar a cartes. La resta…

A grans trets aquest és el plantejament. Els jugadors la nova proposta escènica de Pau Miró. Veritable Home de Teatre, signa l’obra i la dirigeix. I cal dir que hi excel•leix en tots dos casos. El text és un d’aquells artefactes dramàtics poderosos que et prenen des de la primera rèplica. Com sempre, marca de la casa, allò que es diu és tant o més important com el que no s’explica. Entre mot i mot, entre lletra i lletra, Miró omple de silencis, de mirades, de complicitats, un entramat sublim. Material d’orfebreria dramàtica de gran volada.

Treballar damunt un canemàs tant ben trenat, permet a Miró passar d’allò oníric a allò realista. D’allò dramàtic a allò còmic. Tot pel mateix carril: el de la precisió escènica on els personatges canvien i evolucionen sense que la variació de registres quedin forçats o siguin gratuïts. L’univers d’aquests quatre homes madurs, una vegada bastit, assentat, permet totes les piruetes que Miró s’empesca. Demiürg trapella, se’n surt de totes i amb nota alta.

Per fer-ho, compta amb un quartet de luxe: Boris Ruiz és el barber. Només cal veure com recull el cigarret que l’enterramorts llença a terra només en aparèixer en escena. Un exercici de contenció on cada gest, mil•limètricament traçat, confereix al personatge tot un reguitzell de petites accions corrents fins arribar al seu moment de glòria amb l’anunci que fa, traient-se de la butxaca de la camisa, el guió que pot portar-los, a tots quatre, a tocar el cel. Mesurat. Gran. Molt gran.

Jordi Bosch, l’enterramorts, ratlla sempre l’histrionisme, però se sap domat i contingut malgrat sempre estar a punt de caure en el desvari absolut. Se’l veu pres d’una soledat íntima que el tenalla i on ni tan sols el desfogament usual amb la prostituta eslava aconsegueix apaivagar.

Jordi Boixaderas sap gestionar el patetisme d’aquest actor que no aconsegueix cap paper. Arrogant. Cínic. De tornada de tot. Troba sortida en l’excitació que el provoca que l’enxampin quan roba als supermercats. Al cap i a la fi, un succedani del que representa la descàrrega d’adrenalina subjacent dalt d’un escenari quan s’actua. Com els altres, amb els seus racons i les seves mancances. No sap que està a punt d’interpretar el paper de la seva vida.

Andreu Benito rivalitza en grandesa amb Ruiz. Oposats en la manera d’atacar els seus personatges, la seva presència esdevé gairebé shakesperiana. Un patriarca que Miró defuig de situar en un pla més enlairat que els altres personatges malgrat ser una mica qui aporta els elements argumentals que fan avançar l’acció. A aquest professor, com als altres, també li veiem les dissorts, les pors. Les contradiccions a flor de pell.

Benito és un Lear que ha superat la seva necessitat de saber l’amor que li professen les seves filles, en aquest cas, els seus fills. La seva preeminència només és una excusa dramàtica. Per entendre’ns, Miró no proposa el joc de saber si Cordèlia talla cabells, dóna sepultura a persones o fa escalfaments de veu. Res del que els pot oferir aquest Lear els interessa als seus fills. Tots van a la mateixa barca. Tots plegats fa molt de temps que perden plegats. I amb tot, cada gest de Benito, té una significació especial. Pesa.

La direcció de Miró sap matisar i acaba d’enlairar tot el que diem més amunt. Malgrat l’escenografia realista, no s’encaterina en tancar als personatges en aquesta espai –com potser faria Mamet i que és un referent que sura i hi és palpable-, no. Miró sap obrir l’escenari, aquesta plataforma damunt un fràgil entarimat que de seguida il•lumina per sota mostrant-nos que tot, gairebé sempre, se sosté damunt ben poca cosa.

En tindria prou marcant a cada personatge i ja hauria fet la seva feina, però és ambiciós i juga sàviament a desencaixar el pla sempre que pot. Com dèiem, pot ser només mostrar el que hi ha a sota de tot. Pot ser deixar veure un treballador del Lliure ajudant a un dels actors a posar-se una jaqueta. Són aquestes petites coses el que donen singularitat i alta volada a l’espectacle i l’impregnen d’una certa inquietud que la fan deutora de no entendre el teatre com una cosa morta i estàtica reduïda al text i als actors, sinó com un joc viu i poderosament transgressor fugint de l’adotzenament realista. Vida passada pel sedàs de les acotacions.

Més que personatges de casino luxós, aquests quatre jugadors, els podríem emmarcar més en una d’aquelles sòrdides vetllades de bingo a la recerca de la sort que malgrat que finalment els arriba, no en saben fer res. Perquè perdre o guanyar no importa. Qui cantem bingo som nosaltres, a la butaca, per haver assistit a una lliçó magistral de teatre. Ells, dalt l’escenari, només esperen la propera temptativa. Altrament només juguen i juguen i juguen i juguen… Els jugadors.

Fotografia: Ros Ribas

A MITGES

0
Avui a les 21:30 a la Sala Beckett, es farà la lectura dramatitzada de l’obra “A mitges” de l’Alba Aluja, Montse Butjosa, Sílvia Cortés, Juanma Falcón, Òscar Llobet, Elena Serra i Roger Torns amb la direcció del Pau Miró i amb la interpretació de la Tilda Espluga, la Nies Jaume, la Míriam Marcet i el Pep Ribas.

L’obra va sorgir com un exercici regal (ho explica el Pau Miró al text que adjunto més avall). Vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part com a alume d’aquell curs i si bé vaig assistir a les primeres sessions d’escriptura de l’obra, després, altres projectes que ja tenia endegats, van fer que no seguís.

Em sembla que totes les persones que vam rebre aquell curs podem sentir-nos uns privilegiats. Rebre aquelles 10 sessions, almenys per mi, van fer que obrís la mirada al món de la dramatúrgia amb uns ulls de plat. Doble privilegi fer-ho en al costat d’uns companys entusiastes amb qui he compartit un grapat de somriures.

Serà un plaer poder veure’n avui els resultats. No com el pare de la criatura, és clar; però sí com un familiar llunyà que malgrat haver perdut una mica el contacte, no ha acabat d’anar-se’n mai del tot.

Molta merda companys!

Unes paraules desendreçades…


Vam començar aquesta aventura en un curs de dramatúrgia que duia per títol “De la paraula a l’acció”. Era un d’aquells grups en què coincideixen molts entusiasmes, molts sentits de l’humor, moltes capacitats… i una combinació de forces capaç de tirar endavant qualsevol projecte. No cal posar-se èpic, però sí que he de dir que el compromís d’aquest grup  em  va sorprendre, i encara ho segueix fent avui. Han passat gairebé dos anys, i d’un petit exercici regal que vaig fer a la darrera sessió, el grup, l’anomenat cercle dramatúrgic, ha engegat una dinàmica admirable: escriure una obra entre set persones (el grup era de dotze, alguns van caure pel camí, però d’una manera o altra, no han deixat de ser-hi mai). I l’han escrit. Durant un any i escaig, han quedat religiosament cada dijous per parlar i discutir escenes, personatges, estructures… I l’han escrit. “A mitges”.

Sí, potser no és la millor obra del teatre universal. Escriure a tantes mans, amb tantes veus, no és pas fàcil. Estic segur que si cadascun d’ells n’escrivís una individualment, el resultat seria molt millor, sobretot perquè els he vist crèixer com a dramaturgs. Però no ho sé, què voleu que us digui, a mi em fa il·lusió tot el que ha passat al voltant d’aquesta gent.

Quan la dramatúrgia és capaç d’apassionar i unir un col·lectiu, i sobretot fer-los créixer com a futurs i futures autors i autores teatrals, és que a l’Obrador de la Sala Beckett s’estan fent bé les coses, no? Bé, potser no descobreixo cap secret.

Gaudiu de la lectura i disculpeu les imprecisions, me’n faig responsable. Això sí, si escolteu bé, detectareu l’entusiasme i la força d’un grup que dijous rere dijous deixaven el món de banda per escriure teatre…

Pau Miró

DESMUNTANT TXÈKHOV

0
Hi hauria d’haver una aplicació per aquests mòbils tant intel•ligents que tenim tots, que ens avisés quan en una sala o altra, es pogués veure alguna cosa de José Sanchis Sinisterra.

D’aquesta manera als qui cada vegada més ens consta trobar propostes teatrals on s’hagi de fer alguna cosa més que ocupar el nostre acabament d’esquena en la butaca o cadira per avorrir-nos supinament al cap de cinc minuts, seríem una mica més feliços i no perdríem ni el nostre temps ni els nostres diners.

Fins el dia 26 de febrer a la Sala Atrium de Barcelona, Sanchis torna a fer de les seves. En aquest cas no es tracta d’un text original. Es tracta de veure-se-les amb un clàssic com és Les tres germanes de Txèkhov. Es tracta d’agafar les dissorts, anhels i esperances d’aquestes tres dones i llençar-nos-les contra el que som.

Si sabem com les gasta el dramaturg, el fet que hagi prescindit de tots els personatges per focalitzar tota la densitat dramatúrgica en les tres germanes, no ens hauria de fer res. De fet ni es nota aquesta llicència. Tots els homes i dones absents parlen per boca d’aquesta Olga (Matilda Espluga) que seria capaç de casar-se amb algú encara que no se l’estimés. D’questa Maixa (Patricia Mendoza) que malgrat tenir espòs i fill, confessa haver trobat l’amor fora de tot això. D’aquesta Irina (Mireia Trias) que un dia la vida li dóna quatre bufetades de què et penses que és això de viure, nena? i engoleix i sacrifica acabant enfonsant-se igual que les seves altres dues germanes.

La idea de Sanchis és que en el teatre hi han de passar coses. Que no pot ser que les tossetes apareguin. Que les celofanes del cony de caramelets facin acte de presència. No s’ha de donar treva a l’espectador. Vinguin, passin per aquí. Nosaltres fa mesos que assajem però res no s’acaba fins que vostè ens doni el repic de mans preceptiu. I això, aquesta nit, ho farem plegats. D’acord?

Si se signa aquest contracte, el resultat és un Txèkhov on el pas del temps –la sala plena de rellotges- aclapara aquesta província lluny de Moscou on les tres noies destil•len tota l’angoixa pròpia de la conjugació del verb “viure”. El temps extingit de les nenes malcriades que no es lleven fins a mig matí. El temps caient dels amors de serpentina i foc d’artifici. El temps ofegat del matrimoni que ens ha de realitzar, del fill que ens ha de realitzar. El temps acabat de ser veritablement allò que volem ser.

Sanchis condensa en cada gest, en cada rèplica, tot el joc de la hipocresia burgesa en elles. Olga s’erigeix com a puntal, actuant Maixa i Irina, com a contrapesos. No sé si és una decisió de Sanchis i del director, Raimon Molins. O potser és que Matilda Espluga s’ho menja tot (quina presència!), no ho sabem, el cas és que aquest pes, volgut o no, hi és.

Cal dir que la proposta de Sanchis i Molins compleix totes les expectatives si anem al teatre a fer-nos preguntes i no ha cercar respostes. Anem pujant i baixant escales d’un edifici bastit amb silencis, no gaires, amb rèpliques fora d’escena (gran aprofitament de l’espai, orgànica la inclosió del públic en tot el tinglado que se’ns presenta) i d’estar presenciant la decadència d’un món físic que té la seva contrapartida, a l’altra banda del mirall, en el mateix esberlament del món moral.

És allò tant Txèkhov de “Sembla que sigui ahir i ja ha passat un any”, dit amb veu dolça, però on tu ja comences a tancar els ulls i a enretirar-te una mica perquè saps que tard o d’hora, petaran. I com sempre, l’amanit becketià marca de la casa, dels Què?, Com?, Qui?, trencant, incomodant. L’entremaliadura d’integrar les acotacions en el muntatge.

La joguina de Sanchis és un d’aquells caramels que et fan sentir vius. Una bomba de rellotgeria escènica on t’emociones, rius, sents fàstic i a vegades dius aixòjaesveiavenir, en fracció de segons, però tot i treure’s el barret per l’ocasió i d’haver-nos-hi divertit, hi falta un punt de sal, un punt de pebre, que faci que tot plegat pugui menjar-se com un espectacle reeixit del tot i no com un exercici.

En aquest sentit, el matís hi és, però potser caldria acotar més la direcció per tal que a la proposta dramatúrgica no se li veiessin tant les vores, voler fer tantes coses alhora a vegades ofega la proposta i tot i que som una mica perapunyetes i fem trampes perquè sabíem a què anàvem, direm que hi falta una mica de cuina, sí, una mica de res, que potser el pas de les funcions sabran acabar de fer xup-xup.

Fotografia: Cristina Sánchez (copyright)

SOMNIS D’UNA NIT D’ESTIU

0
Sota els til·lers la llum no hi arriba. Queda empresonada pel verd de les fulles. Pel gris dels troncs. Ja fa tres anys que passa. Tres estius, tres juliols. No hi ha cap misteri. O potser hi és tot. Representar una obra de Shakespeare en un parc de Barcelona. Concretament al de l’Estació del Nord. No s’inventen res. A l’anglosaxònia ja és usual que aquestes coses passin. Sense cap mena de suport institucional, van decidir posar-s’hi perquè sí. I nosaltres perquè sí, perquè hi xalem com a camells, perquè ja és com una petita gran tradició, els seguim la veta. Continuen, però, sense rebre ajuda oficial.

Enguany l’obra a redescobrir era El somni d’una nit d’estiu, paraules majors! Però tractant-se dels Parking Shakespeare ja ens podíem esperar que no hi serien ni gases, ni tuls, ni vaporositats. Abillaments que sempre s’han vist en muntatges d’aquesta obra i que ja cansen, sincerament. I no ens van decebre, no. Treballadors dels parcs i dels jardins. Granotes verdes. Glamur operari. Excel•lència obrera. Però és clar hi ha més coses rere les cremalleres. Això no ho direm, no. S’ha de veure i ja està.

L’obra transcorre, com sempre, amb les trapelleries de Puck desant l’amor als ulls de qui no toca. Els rei i la reina de les fades fent-la ballar als mortals i aquests, empaitant-se els uns altres: tothom enamorat i desenamorat de qui no toca. Com passa sovint a allò que en diuen la quarta paret nostra de cada dia. Joan Maria Segura, qui signa la versió i la direcció aquest cop, ha optat per la mateixa minimalitat d’altres vegades. Només que el joc dels actors, és molt més físic. A vegades feien patir tan per terra, tan arrebossats, però aquestés el ball que s’hi dóna. Ballem, doncs. I funciona. Com sempre, funciona. La farsa de la representació de la colla de Bottom és divertídissima i si ens posem ulleres per veur-hi en blanc-i-negre, s’hi entreveuen pinzellades del millor Fellini. Tendresa i somriure, tomba i tomba.

Perquè mireu que n’arriba de ser de barat fer viatjar a la gent per palaus ducals i per boscos perduts! Aquí no hi calen ni postes ni albades de sol espectaculars. Ni tossetes ni fregadís de caramelets d’eucaliptus se senten. El que no cal, no cal. I una colla d’actors s’entesten a no abandonar el fet de jugar, de divertir-se, de passar el ribot, un any més, per un text del geni anglès. I mireu que enguany, n’hi havia per plegar vist l’escàndol de Mataró.

Aneu-hi, que hi són fins aquest diumenge dia 31. Aneu-hi amb el cor disposat a deixar-se treure la pols amb la baieta del somriure –jo no conec millor medecina cardiovascular. Aneu-hi també per demostrar que els qui es disfressen i surten a explicar històries, com els qui guixen papers amb tinta, són imprescindibles. Perquè que et facin riure amb intel•ligència, va directament a incrementar la partida pressupostària d’allò més preuat que tenim: la capacitat de somiar, ja sigui una nit d’estiu o de l’hivern. Sota els til·lers o directament sota les estrelles.

LA COMÈDIA DELS ERRORS

0

Si poseu a qualsevol cercador les paraules “Shakespeare” i “park” us adonareu que a arreu del món, l’estiu, com a la tardor els bolets, és el temps en que el dramaturg anglès es representa a l’aire lliure i gratis. És tota una tradició. Per exemple, enguany, al Central Park de Nova York, tot un Al Pacino representarà El mercader de Venècia fins al 2 d’agost.

L’any passat, amb una sabata i una espardenya, la companyia Parking Shakespeare [facebook], va decidir portar a Barcelona aquesta bella tradició. Enguany hi tornen al mateix lloc: el parc de l’Estació del Nord (cada dia menys dimecres a les 19 h). Han aconseguit alguns diners públics i pel que s’ha pogut veure, van calçats amb alguna cosa més que una sabata i una espardenya. Ho agraïm. Ha tornat ha ser un plaer deixar-s’hi caure.

Enguany, l’obra a enllustrar, ha esta La comèdia dels errors, considerada la primera obra que va escriure el dramaturg. L’encarregat de donar-hi direcció, també s’hi estrenava en això de menar actrius i actors. No es notava. El Miquel Àngel Ripeu, actor versat en això de fer-nos riure, s’estrenava amb nota.

La proposta escènica de Ripeu, és una proposta minimalista. L’espai s’hi presta. Unes senzilles caixes de fusta, serveixen per delimitar els diferents espais. Se’n surt. Vestuari bigarrat. No hi hi ha leotards enguany. Però no us espanteu. Tampoc hi ha pantalles, ni gent conill, ni res d’això. El text de Shakespeare, primerenc, seguint les directrius aristotèliques de la seva poètica, tot i ser considerada una obra menor, és precisament per aquesta consideració que el repte esdevé més gran.

Ripeu basteix l’obra a partir de la naturalitat. Amb tot, no renuncia a deixar-se anar. Però s’adverteix que això és deliberat i que el nucli dramatúrgic està molt ben definit per a cada actor. Així, trobem que l’actor pot jugar amb diverses màscares, totes precises, totes ben delimitades, que permet que tots els personatges canviïn de registre, fins i tot en una mateixa escena, enriquint el muntatge. Per entendre’ns, Ripeu ferma els seus actors amb una goma elàstica que sap tensar i tensar però que sempre sap quin és el moment de fer tornar al punt original.

Ho deia el mateix Ripeu en una entrevista al voltant d’aquest muntatge: només el sexe és comparable a aquest llenguatge universal que és riure. Féu confiança a aquesta trepa i aneu a veure’ls. És gratuït i els orgasmes en forma de riallades, fingits o no, estan garantits. Teatre del bo. Una delicatessen que no s’ha de deixar passar.

LES LLETRES QUE CAUEN

1
Publicat el 10 de juny de 2010

No és el temps però cauen coses. Dels arbres no ho sé. Dels títols, ja més. I no de títols normals i corrents, no. Cauen coses dels títols importants. Dels Títols. Una gosadia? Potser sí. Una impertinència? Sense cap mena de dubte. Benvingudes siguin, però, totes les gosadies i totes les impertinències si s’emmotllen a la forma de la genialitat escènica.

El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I és un buf de mestral que n’esborra la primera lletra del drama. Així, amb l’alè del vent, ens trobem davant d’aquesta escapçada en un espai nu. Només un micro de peu. Res més. Ja n’hi ha prou. Podem empassar-nos tota aquest introducció i anar a barraca, si us plau? Sí. El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I si ho oficialitzem som davant La caiguda d’Amlet. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta i que Xavier Albertí dirigeix. Albert Llanas hi posa la sonoritat.

Qui és Hamlet? D’acord, anem forts amb la pregunta. Però qui és? Per Oriol, per Albertí, és algú que se la fot. Ja ho hem dit això? Algú que cau des de molt amunt o des de molt avall. No se sap. El que se sap és que se la fot. A partir d’aquí, totes les metàfores suades serien escaients. No ho féu. Tots caiem. Tots ens aixequem. Bé, no tots. El text d’Oriol és una centrifugada trallada de la peripècia del príncep danès amb texans i samarreta de tirants. Hi és tot. Tot menys leotardos. Tot.

La destil•lació del mite, de l’home, del caigut, es fa a molts nivells. Primer en el text. Hip-hop poètic? Passi. Sofisticada stand-up comedy? Passi. Una serp sonora on les repeticions, les cacofonies, les rimes s’ajeuen al costat nostre i volen que les acaronem, però atreviu-vos-hi a acostar massa la mà: la mossada serà dolorosa. Però ja passa. Cal que passi. Oriol es queda només amb les línies més generals, talla les cordes als putxinel•lis shakespeariosos i se les cus totes damunt d’ell. Se’n va. S’eleva i s’eleva, per molt que estiguem parlant d’una davallada.

El segon nivell és l’acurada direcció d’Albertí. Les cordes que parlàvem abans són mogudes amb una sofisticació que esglaia. No hi ha posats ni afectacions. Del text al gest. Del text al gest. Un joc net d’impureses. A la sinuositat escairada del text, ple de replecs plegats i replegats; desplegats, li correspon una posada en escena virtuosa. Bellíssima. Al servei d’aquest Lenny Bruce que menja galetes de mantega amb una calavera entre mans. La producció sonora de Llanas, juga les seves cartes amb efectivitat. Hi ha la gradació justa. Es vigila que tot plegat infli l’espectacle, no que sigui un abús com moltes vegades passa en aquestes coses. Com un guant, vaja.

Piquem de mans fins a sortir-nos llagues perquè el renovat Antic Teatre i la seva programació de poesia dels dimarts dirigida per l’Eduard Escoffet –pocs espectacles podran estar a l’alçada d’aquesta ensulsiada, però- hagi recuperat aquest espectacle que es va estrenar al Temporada Alta del 2007 i que després va fer estada a la Beckett i que és una d’aquelles perles escèniques que no es poden deixar passar de cap manera.

(Foto: Jordi Oriol en un moment de l’espectacle)

AMERICAN BUFFALO. JULIO MANRIQUE

1

Una botiga d’objectes rars, desfasats, fora de lloc. Un repertori d’objectes inservibles amb ínfules d’antiguitats valuoses. Cap atenció van cridar durant la seva vida útil. Cap atenció criden ara, convertides en rampoines que només acumulen pols. Som als Estats Units. En la profunditat d’aquest país. En aquesta geografia, David Mamet hi deixa els tres personatges que protagonitzen American Buffalo.

Dos, van tenir l’oportunitat de demostrar alguna cosa en el seu moment, un moment que es perd en el temps. El tercer, amb la vida per endavant, ja s’insinua que ha pres camins que no el menaran a cap lloc concret. Com els objectes de la botiga, es pensen que són especials, que finalment tindran el cop de sort. No es donarà mai. I probablement, ho saben.

Una moneda. Un paio que entra a la botiga i demana al seu propietari, el bo d’en Don, quan en vol per una moneda on hi ha un búfal gravat. Li dóna un grapat de dòlars. Don hi veu el seu moment. Envia el noi, Bob, a seguir-lo. Donaran el cop. Li fotran la moneda i tot el que puguin. Sí, el seu moment ha arribat. Finalment.

Teach, però, para l’orella. Histriònic. També ha perdut tots els trens. Vol participar de la gresca. Convenç Don per deixar fora de l’empresa al noi. Convenç Don per fer-li entendre que ell és el seu home. Ell donarà el cop. Ho valora. Desconfien. Al final… No, no hi ha cap sorpresa, o potser sí? Són ells, Teach, Bob, Don, qui porten tot el pes. És tot el que no és diu l’important.

Julio Manrique torna a enfrontar-se al mestre Mamet. Ho va fer el 2008 amb Els boscos. No la vam veure, no en podem parlar. Però sí de l’itinerari següent: Product i La forma de les coses. Totes dues, com aquest American Buffalo són obres de text que se’n diu. Personatges que parlen i parlen i parlen… Manrique en sap treure profit. Basteix el muntatge a partir d’ells. Apunta. Matisa. Però en els tres casos, sempre són rates tancades en una ratera. Obres com de cambra. El pitjor del cas és que es creuen que en poden sortir. Sempre il•lusos. Nedant cap al precipici.

 En aquest cas, Manrique, emplaça els tres actors en aquesta botiga plena a vessar d’inutilitat. L’espai, barroc, participa com un quart personatge. Una escenografia de no-res considerada com un temple pel seu amo, en Don. Un refugi pel noi, en Bob. Un lloc on passar l’estona per Teach. L’estètica dels 70 tot i voler ser realista, dóna una certa caspositat afegida que en cap cas desvirtua els personatges. Els fa arrelar-se, encara més, en aquesta sensació que cap dels tres no podria ser a enlloc més que en aquesta botiga on no hi entra mai ningú. Els protegeix.

Ivan Benet és Don. Un personatge calmat. En aparença inalterable per res. Complex per dins. Benet el mastega des de la serenitat. No és una serenitat, però, que presagia la tempesta. Seria massa fàcil. Fins i tot en el seu punt de no poder més, d’estar fart de tot, el cabreig és contingut. No hi ha catarsi. Benet troba la comoditat des de la contenció sense forçar-ho. Arrodonit. Don, com la resta, va morir fa molt de temps. El seu ritme és el ritme en què s’ha anat marcint tot. Té Bob (Pol López, correcte, no dóna gaire joc el personatge) Li dóna consells. Vol fer-lo un home de profit. Redimir-se, en el fons.

La complexitat enigmàtica de Don contrasta amb la hiperactivitat de Teach, immens Marc Rodríguez, ja va demostrar de què era capaç a La forma de les coses. De la mateixa manera que la tranquil•litat que transpira Don no és forçada, el nerviosisme de Teach (comença molt amunt Rodríguez i no afluixa mai creixent i creixent) tot i que irritant, es fa desagradable pel propi personatge, no per la manera de treballar. De fet és Rodríguez qui porta el pes de l’obra, com ja he dit, a un ritme endiablat que no decau mai, s’hi deixa la pell i com a espectador, s’agraeix, molt més quan Manrique aposta per muntatges on prima la proximitat entre actor i espectador. Un tu a tu.

Manrique llegeix aquest Mamet amb rigorositat. Dirigeix sense dirigir. Vull dir, que se sap que els actors necessiten guies, però en cap cas es veuen. Com si els putxinel•lis es moguessin sols. El Mamet de Manrique és una obra petita en el format, però molt gran en l’execució. Tancada cap endins. Un lectura de la misèria humana. Un pretext argumental mínim serveix a Mamet de parlar del sempre: les persones i allò que els fa por, allò que desitgen, allò que perden… i Manrique sap fer-ne teatre, i del bo. Un plaer.