Els dies i les dones

David Figueres

SI ET QUEDES AMB MI

2

De vegades el passat pot conjugar-se en present i viceversa. Aquestes coses, però, s’han de saber fer. Dedicar-se a moure les busques del rellotge vital cap a l’esquerra, a vegades, té conseqüències nefastes. L’ahir, segons com, més val deixar-lo com està perquè l’ara és feble i tot s’ho acaba empassant el futur.

De tota manera hi ha vegades que els astres i els caixers automàtics es conjuren perquè el viatge sigui factible. Els primers perquè ens esguarden des de fa massa. I és molt possible que els que tenim damunt el cap, encara guardin a la memòria moltes de les bandes sonores que ens van fer tal i com som ara. Els segons, perquè sense voler la cosa, algú et diu que ha anat a treure diners i així de passada, ha vist que encara hi quedaven entrades per un concert. Que si hi volies anar. Que si volies viatjar.

I dius que sí, perquè és el teu germà qui t’ho proposa. I dius que sí perquè la teva germana que no els ha vist mai en directe, també es prendrà la nit del dissabte lliure de pitets i biberons i serà amb vosaltres abraçant, doncs, aquesta estranya aliança entre el firmament i les màquines que escupen diners i entrades. Figueras Power.

A Tarragona sóm Festa Major, la Tecla. A Reus també, la Cori. I es deserta de la segona –no ho dieu a ningú- i s’enfila cap al barri marítim amb el cos una mica compungit per allò de les persones del verb que dèiem més amunt, per allò de no ser embranzida de nostàlgia, per allò de no voler-se emmirallar en un temps on tot era més senzill d’explicar. Jo no les tenia totes. Anava errat.

Comencen més o menys puntuals. No més de vint minuts tard. Trepitgem l’arena. No he entès mai aquesta gent que s’ho mira tot des de la barrera. S’ha de ser a baix, als concerts, amb una sola veu. Aquí fa quatre dies s’hi estossinaven toros, aquesta nit, l’únic que quedarà perjudicat, serà la gola de tant cantar. I es fa el silenci del que tot comença. Aquell mormol de la gent que encara fa posar la pell gallina. I quan ja ens crèiem restituïts a la nostra dermis original, hi ha un crit que dóna la bona nit, malparits. I tots ens en fem a l’instant de malparits i tornem a tenir la pell i el cor i tot el dedins gallinaci més no poder.

 Gerard Quintana sembla regredit als temps de llavors. Aprimat. Amb els cabells una mica més curts. Energia, molta, molta energia. Flanquegen el gironí, Cuco Lisícic, de negre, a la seva esquerra. El gran Josep Thió a la seva dreta, sobri, també de fosc. Cadascú apadrinant un dels dos nous músics que s’han afegit a la gira. Rock-and-roll.

Les cançons es desgranen amb una força que ja havíem oblidat una mica de res.
De fet, fins que al 1991 no va sortir el Ben Endins, els dos primers discos, no reflectien el que era aquesta banda. Sopa de Cabra era i és una banda de directe, potent, guitarrera, energètica, i han passat els anys i han passat moltes coses, que deia l’Estellés, però tornen, i tornen amb unes ganes de deixar ben clar que de la memòria dels dies dels noranta fins aquest nou segle encetat, encara es pot crear bellesa a glops de decibelis ben trenats, contundents, inapel•lables. La poesia del temps que s’atura entre lletres redescobertes en els confins del teu jo.

No hi ha concessions a la galeria. Deixant de banda tota la martingala del retorn, Sopa de Cabra s’hi deixa l’ànima a l’escenari. I és curiós perquè en cap moment no es té la sensació d’habitar un temps on es vivia de dissabte en dissabte i on es portaven els cabells molt més llargs. El seu rock-and-rolll és d’ara, les seves cançons ens parlen de nosaltres però sense gota de nostàlgia. Suposo que aquesta és la grandesa de la immortalitat dels himnes que t’has fet teus. Permeteu-me la carallotada.

No és una recreació dels concerts que vam viure, no, Sopa de Cabra ha tornat i no sabem si volen quedar-se o què, però emocionen, ens trenquen, ens rebreguen com la primera vegada i som feliços que així sigui. Tornar a bramar “I’m a working in a Ninyi’ns mine…”és un petit orgasme indissimulat. The shadow of Ninyin sempre present supervisant-ho tot des d’alguna banda. Joder con el poder i tal, no…

Més orgasmes: BloquejatsM’enganxo i Mala sang, una cançó del Cuco, que sempre m’ha agradat molt. Constatar que a War, d’en Marley, malauradament encara se li poden afegir massa conflictes internacionals per resoldre (gràcies Gerard per recordar la pobra gent de Txetxènia!). I que sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com nosaltres. I dir-los el que hem vist en l’horitzó que tots portem a dins. I és igual que les princeses hagin tirat el temps per la finestra.

Tot queda igual, o més o menys igual i la vida és això, assistir a un concert amb els teus germans (F. com et vam trobar a faltar!) i quedar estragat per més de dues hores de concert i donar riquesa, i dona-ho tot, perquè dissabte dia 24 de setembre, Sopa de Cabra es va quedar amb nosaltres i de quina manera!

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

ALBADES

0

Aquest matí fa olor de pebrot i de cafè. La llum hi és escassa. Llum d’estiu agònic. Llum d’escorrialles d’agost. Sortir a perdre les garrofes fa mandra. La fosca. La nit. El senyor vermell del semàfor. El senyor verd del semàfor. Tenen massa presència. Els cotxes que han tornat de la platja. De la muntanya. L’asfalt de nou trepitjat pels pneumàtics que xerriquen. Hi ha estudiants d’adolescència uniformada plens de lleganyes i de restes d’amors d’estiu enganxats a la roba. L’acnè. Les carteres penjades a nivell del cul. Les faldilles plisades. Les ortodòncies. Les perles als lòbuls de les orelles. Tot el futur. També hi ha els universitaris. Amb les carpetes a mode d’escut. Sense carteres, ja. Fan també tuf d’amors passatgers. Però més elaborats. Amb més regust de suor aprofitada. De besos arrapats i bèsties. Tot el passat.

L’espera del tren. El compte enrere al rellotge digital. Els homes amb bosses de plàstic de supermercat. L’esmorzar. El dinar. La son desada en un túper de somnis millors. El tititititititi de les portes que es tanquen. La densitat de la gent aplegada a la cua del vagó. Les aixelles que aviat deixaran de pudir l’amargor a la vista per camuflar-se en mànigues allargades d’olors anònimes. La densitat de la gent. La somnolència clavada a les pestanyes. El somnabulisme discret. El cafè amb llet micronejat ballant la lambada a l’estómac. El fresseig d’altres passos de ball digestius. Valsos de sucs de taronja. Sambes de torrades amb margarina. Miratges. En aquest país ningú no esmorza com caldria. Ningú. I després surt el sol. I brilla tot el dia. O això diuen.

CONDECORACIONS

0

Dirigeix amb autoritat tots els seus súbidts. Tots els seus capricis són portats a la pràctica. Res del que ell vulgui o necessiti es qüestiona. Des del seu tron, segueix totes les operacions sense perdre pistonada. Obre un ulls com a plats davant la més petita de les accions. Es neguiteja si alguna ordre no és executada amb un mínim de celeritat. S’enfada si en la consecució, alguna de les seves indicacions, no s’ha sabut interpretar amb total correcció. La gent que té al seu servei, ja li sap els gustos i les necessitats. No cal que parli. Basta un gest, una insinuació, perquè tots, com una sola persona, es moguin per correspondre al desig del moment.

Ell sap que el seu regnat serà llarg. Que tot just ha adquirit les responsabilitats i que no està disposat a perdre-les a cap preu. Saber-se les vint-i-quatre hores responsable, almenys, d’un parell de persones, li ha afaiçonat un rostre que tots sabem que només es mira el futur, malgrat que a estones, pugui semblar donat a comportar-se d’una manera aleatòria o portat pel caprici.

Ara que en un moment donat, se’m relleva de les meves obligacions fragmentàries i esparses (encara que al contracte s’hi dibuixin també les traces del sempre més) i se’m promociona a ser la persona que ell tingui més a la vora; dubto si la meva manera d’actuar li és del tot plaent, si aquest sobtat ascens, és del seu grat o no.

 De sobte, però, els meus dubtes s’esvaneixen del tot. Sense que jo ho hagi demanat, sense creure haver-ho merescut, al pit de la meva samarreta hi apareix una condecoració en forma d’illa. Cofoi per la gratificació crido als altres per lluir amb orgull el premi atorgat.

I em resisteixo a que la medalla em sigui retirada de seguida. Beso les galtes plenes d’aquest reietó que fa quatre dies només era un fesol en una ecografia i ara ja és capaç de regraciar els qui el necessitem tant com ell a nosaltres, amb el que a simple vista pot semblar una glopada de llet, però que en veritat (que això quedi entre tu i jo, Joan, des del teus sis mesos i des del setè any que el teu oncle lletraferit perpretra aquest bloc) és la condecoració més gran de totes les que podré mai rebre de ningú.

SETEMBREJANT

2

La tarda s’infla de verd. Dos quarts de cinc. El batall del campanar ho subratlla dues vegades. La lenta aroma del cafè esvaït, la punta d’un cigar exhalat de fum blau. S’ha vençut la sonsònia de la capçinada davant la telesèrie tot just reempresa. Bufa un ponent prim. S’amestrala, potser? Les capçades dels vellaners, de tots els verds que dèiem, es desglacen en vellanes que van caient rítmiques a terra. La terra vermella per la falta de pluges perd importància: hi ha ocres i arams que s’hi conjuren. És massa aviat pel festival de rojos que vindran d’aquí un mes.

Trametre, de nou, una instància al nou curs. Desentendre’s de pensar que tot comença al gener. Fa molts anys que penso que tot recomença així que el setembre enceta la segona quinzena. Les primeres mànigues llargues. Xancletes i abarques que es resisteixen a la dictadura dels mitjons. Desar al calaix un altre estiueig i preveure albirar l’horitzó amb les camises a punt. Fer cau i net amb la platxèria una mica enervant de l’agost, encara que enguany no ens podem queixar, treure la pols a les propostes que al juny es van quedar al tinter i valorar-les amb l’ambició justa i necessària.

Prendre’s, just abans que tot comenci a bullir, una setmana de fugida. Desatendre en la mesura del possible, la safata d’entrada de molts impacients que ja han desdonat l’estiu. Resistir-se encara a establir-se plenament en el tràfec d’un quefer arbitrari, nerviós, impertinent, per la seva mateixa naturalesa d’estar format per tot de coses noves que no s’han provat abans. Mentrestant, perfilar encara, damunt aquesta cua d’estiu climatològic, una inversió de dies llargs de descans ribetejats del nerviosisme del qui no sap encara molt bé què l’espera a ciutat.

 Els poemes sabran deixar de ser només noms d’arxiu a l’ordinador i seran dits i llegits en llibres i recitals? Els contes seleccionats saltaran finalment a alguna mena de recull més ambiciós? Agradaran a algú més els personatges de l’obra de teatre que s’ha de reescriure, encara està verda, no de veritat, no es pot ensenyar, bé, d’acord perquè ets tu, però diga’m seriosament el què et sembla, sense cap compromís, eh? I sobretot, per damunt de tot, hi haurà uns llavis nous per tornar aprendre a besar?

BRILLANT

2

Diuen que els encarregats d’encerar el terra de l’hotel Palace de Madrid, abans de començar, sempre busquen Josep Duran i LLeida per veure com li refulgeix la testa. D’aquesta manera saben amb quin grau de responsabilitat han de fer la feina aquell dia. A Madrid es considera que el que hi té a dins del cap, Don Iosep, és molt important, però és clar, en política, el que compta és l’aparença i la matèria gris del lleidatà, ni al Palace, ni a la Carrera de San Jerónimo, no s’ha tingut en compte aquesta vegada. Tot ha quedat en la superfície.

Emprenyat, el lleidatà, ha parlat d’un xoc de trens. I tots han mirat cap a un altra banda. Rubalcaba perquè haurà de comandar una oposició que fa molta mandra de liderar. Zapatero perquè si existís un Polònia espanyol, ja hauria de sortir al darrer gag compartint pis amb Aznar i González. Rajoy perquè tot de sastres que ja comencen a emprobar-li infinitat de pells de xai. Xoc de trens.

Si em de seguir amb la metàfora del d’Unió, s’hauria d’aclarir de quins trens se’ns parla. Si dels regionals que cada vegada més s’assemblen als de la línea regular entre Bombai i Nova Dehli o si dels falsos TGV deficitaris on l’únic que hi deu guanyar duros deu ser el fabricant d’auriculars que en cada viatge una simpàtica hostessa et regala. De xocs, no cal donar-ne exemples. Parlant de Convergència i Unió, els seus xocs, són els xocs de boquilla, els xocs del qui dia passa, any empeny. Els xocs del peix al cove. Els xocs d’aixecar la mà i acotxar el cap.

Avui és un dia trist. Aquella bagassa que des del 1978 menja bombons de licor instal•lada al meublé Espanya, deixant-se afalagar en castís, finalment será retocada. Xapa i pintura. I tot perquè els mercats estan nerviosos. Tot perquè la senyora Merkel comença a adonar-se que la festa li sortirà cara. Quatre telefonadetes i au, a canviar-se de roba: la senyora Saenz de Santamaría, deixa a la taquilla del congrés el seu vestuari moral de la Sección Femenina adaptada als nous temps per parlar de responsabilitat històrica. El senyor Rubalcaba, llençant veces a les famílies socialistes perquè l’encara president, pugui posar alguna cosa més al currículum que haver portat a l’Estat el matrimoni entre homosexuals. Ah sí, hi havia una cosa que es deia el Partit dels Socialistes de Catalunya? Encara existeix?

A tres mesos perquè la legislatura s’acabi, a la meretriu se li posaran unes quantes pòlvores de talc, una mica de vermell als llavis, una peineta nova i au, a córrer. Ja tindrem límits d’endeutament constitucionals. Que traduït vol dir un nou dogal per escanyar, ara sí, amb totes les de la llei, allò que se’n diuen Comunitats Autònomes i que molts anomenem país. Referèndums, diuen? I ara, no hi ha temps. A més, això és més cosa d’aquells peluts que fan pudor i que ocupen places i fan música amb cassoles. Costa massa una cosa com aquesta.

Ho saben que enviant quatre mails, hi hauria tot de bona gent, la millor que jo he conegut mai, que es posaría les piles avui mateix per tornar a fer brunyir de veritat un mot com és Democràcia amb un somriure d’orella a orella, perquè el passat 10 d’abril que ja hi van sortir al carrer a preguntar a la gent, a fer-les participar de debò?

Però ho dèiem al començament. Aquí l’únic que val són les aparences. L’únic que val és que com des de 1714 ens la tornaran a colar per l’escaire. Que brilli la calva de Duran i Lleida. Que brilli el terra del Palace. Hi ha un tren que va sortir ja fa un temps i en el qual molts ja hi tenim bitllet comprat. El nostre tren no xocarà perquè nosaltres mirem a Brussel•les i a Nova York i anem ben provistos d’ulleres de sol per protegir-nos de l’únic estel amb estela de quatre barres que pot fer ombra a tanta degeneració. Propera estació: l’Estat propi. Brillant o no, però propi.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari