Els dies i les dones

Demà és festa grossa pels qui ens dediquem a enfilar versos. Demà és el Dia Mundial de la Poesia.

Els qui a més d’això dels poemes tenim parada blocaire, demà, a les 11 del matí a l’Escorxador de Vilafranca del Penedès, tenim  una trobada. Hi llegirem poemes i explicarem una mica com és això d’habitar les esferes poètiques.

Bona gent a Vilafranca. Records memorables. Doncs res, que si voleu saber com pugen, com baixen, un grapat de poetes que tenen bloc o un grapat de blocaires que escriuen poemes, aneu a saber, demà ens trobareu a Vilafranca.

Ja ho sabeu: POEMS&BLOGS: POETES A LA XARXA

Quedeu tots convidats!

Vaig saber de l’existència del Llullu, el dia que son pare, l’escriptor Màrius Serra, el 2005, va fer el pregó d’Horta. La declaració que va fer, que el seu fill era drogodependent, era tota una provocació: la polèmica narcosala que s’havia instal·lat a la Vall d’Hebron, havia causat un cert malestar als veïns, talment com si en compte de narcosala, s’hi hagués instal·lat directament un xiringuito de venda al detall de tot tipus d’estupefaents. D’aquí la proclama.

Per tranquil·litzar als lectors, direm que el Llullu no és que sigui un ionqui a l’ús, si se’m permet la paraula, sinó que pateix, des que va néixer el 2000, una paràlisi cerebral que el fa dependent de tot tipus de fàrmacs molts cops al dia. D’aquesta circumstància i del seu dia a dia, en Màrius n’ha fet un llibre esplèndid: Quiet. Un llibre d’aquells  que et reconcilia amb moltes coses amb l’afegit que transita per un paisatge, el d’Horta i Noubarris, que és el meu país petit d’ara.

A través de capítols curts, Serra va mostrant-nos l’univers del seu fill saltant en el temps i teixint una teranyina que atrapa qualsevol cosa que quedi a l’aire a partir d’una sòlida madeixa, perquè es veu que el text ha estat elaborat amb paciència, amb ànim d’orfebre i en una doble direcció: la d’apropar-nos un relat literari vibrant guardant-se de deixar-hi cap excés de bava paternal i la de permetre’ns acompanyar-lo en la seva quotidianitat.

El millor del llibre, deixant de banda l’acurada arquitectura interna del relat i el lluminós estil marca de la casa (Serra no només fa jocs de mans amb les paraules fora de la literatura) és la capacitat que l’autor té, després de llegir el lllibre, de fer-nos confrontar la paràlisis del seu fill Lluís amb la nostra pròpia, en el sentit que, malgrat la seva malaltia, és la nostra incapacitat de reaccionar amb normalitat davant un xiquet que es passa el dia dormint, el que provoca escenes de veritable mancança intel·lectual, com si fóssim nosaltres els qui patíssim alguna mena de paràlisi i no pas ell.

Com si fóssim nosaltres els qui deixéssim quiet el nostre sentit comú. Una delícia, de veritat.

Voler definir Josep Palau i Fabre amb poques paraules és un treball considerable. Anar per feina amb Palau, voler fer-ne un bitllet ràpid i eficaç, requereix una concissió que potser altres artistes accepten, però no en Palau.

Un mot que podria ser escaient: l’obstinació. Una obstinació per la bellesa, en totes les seves facetes. Una obstinació per fer que la seva obra no esdevingués un fòssil d’altres temps. Una obstinació per no abraçar les modes. Una obstinació per crear una obra polièdrica, viva, singular i de tothom, alhora.

Vaig tenir l’honor de compartir amb ell una tarda. Amb els companys del PEN Català, amb motiu d’un recital del poeta Salem Zenia, acollit a Barcelona dins el programa Escriptor Refugiat, vam voler pujar a saludar-lo a la Fundació Palau de Caldes. Malgrat que ja estava molt delicat de salut, m’emocionà poder conèixer-lo en persona.

El proper dia 23 de febrer, farà un any de la seva mort. Des d’avui mateix i fins el dia 1 de març, per recordar aquest fet, s’han preparat diversos actes.

No serà un d’aquells recordatoris enutjosos on els que es reuneixen, saben que més enllà d’aquell gest, ningú no es recordaria de l’homenatjat.

No, el llegat de la Fundació que porta el nom de Palau, tant el físic com el moral, correspon a la voluntat d’extendre la feina feta per l’Alquimista més enllà del seu decés.

Només cal passejar-se pel seu fons o admirar les exposicions i actes puntuals que s’hi celebren, per adonar-se que amb Palau, cosa rara en aquest país, amb tots els matisos que vulgueu, s’ha fet justícia.

Una de les pel·lícules que ha rebut més nominacions als Òscar d’enguany ha estat la nova proposta de David Fincher, The Curios Case of Benjamin Button. Protagonitzada per Brad Pitt. Si en parlo no és pas per la presència d’aquest senyor, sinó perquè el film, adapta a la gran pantalla, un conte de Francis Scott Fitzgerald, un dels meus escriptors imprescindibles.

Scott Fitzgerald, va retratar com ningú, aquella mena d’era irreal que als Estats Units va anar des del final de la Primera Guerra Mundial fins al crack del 29. Els happy twenties. Les revistes del moment publicaven els seus contes contagiant-se del clima d’irreverència que ho havia envaït tot. Les dones es tallaven el cabell a la garçon i graduats d’Eaton tornaven de la guerra per viure un festa rere l’altre.

Després de fer-se molt popular amb la publicació de la seva segona novel·la, The Beatifull and Damned, el 1922, les revistes se’l rifaven per poder publicar les seves narracions. La seva principal font d’ingressos va ser aquesta. Scott va arribar a cobrar fins a 3000 dòlars per un conte!!!

Malauradament no va saber nedar i guardar la roba. Seguint l’estel·la d’altres escriptors del moment, morí als 44 anys d’un atac de cor totalment alcoholiltzat després de compartir un infern conjugal al costat de la seva dona Zelda Sayre

Scott Fitzgerald no deixa una obra massa extensa. Recomano moltíssim els seus contes així com dues novel·les de les quatre que va escriure. The great Gatsby (El gran Gatsby) i Tender is the nigt (Tendre és la nit). Malauradament ho haureu de llegir amb espanyol perquè en català no hi ha gairebé res.

Aquestes dues novel·les que cito van ser traduïdes al català i recentment The great… s’ha tornat a reeditar. Amb el contes, només hi ha un petit volum totalment descatalogat: Un diamant gran com el Ritz, traduït per la Neus Arqués i publicat el 1987 a Edhasa.

Com ja he dit, el millor són els contes, editats el 1998 amb espanyol a Alfaguara Aprofitant la pel·lícula, Lumen també ha publicat un volum que inclou el conte que ha adaptat Fincher i altres narracions.

Caldria que alguna de les nombroses col·leccions de llibres de butxaca que han aparegut recentment, fes un cop de cap i es decidís a traduir al català aquestes excel·lents narracions.

EL SOL DETINGUT

Què fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors.

                                                             jOaN bRoSsA

Hi plou a Barcelona quan dic el que segueix. Una mullena petita. De les que no cal agafar paraigües. Al capdamunt del Passeig de Gràcia és on vaig. Palau Robert. M’havien dit que estava bé l’exposició. Decideixo comprovar-ho per mi mateix.

Hi ha fotografies i poemes. I una altra cosa, que personalment m’agrada molt: els poemes, escrits amb la lletra mateixa de la poeta. No sé perquè, però m’agrada veure quina lletra fan els poetes que admiro. Afegeixen als versos, aquella pàtina d’autenticitat. La tinta nua damunt el full. M’entendreix veure’n un de guixat damunt un senzill tovalló de paper.

L’exposició no embafa. Només quatre penells. Fotografies i poemes. Res més. L’alè de la pluja hi vol entrar. Malgrat la calor que fa a la sala, deixo que s’hi endinsi. A l’altra banda, al carrer, la gent sota els paraigües, probablement no sàpiga que a la vora hi té un grapat de poemes d’algú que va agrair a l’atzar els dons rebuts.

Un parell de vídeos arrodoneixen l’homenatge. Un on es desenreden els fils de la memòria escrita a través de lligalls d’arxiu. Hi surten llibretes plenes de versos, dibuixos d’infants, targetes de presentació, més llibretes amb més versos… De banda sonora, Marina Rosell la canta.

Més enllà, un altre vídeo. Una entrevista que Josep Maria Benet i Jornet li va fer per la televisió el 1980. Convé aturar-s’hi. Cal aturar-s’hi. La poeta parla d’ella i de la seva obra amb la seva filla Heura als braços. Ara és Muntsa Alcañiz la que diu versos, a la Fundació Miró, sinó l’erro. Mai no entès perquè els poemes escrits per una poeta, només poden ser dits per una dona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta, a l’escriptora, a la militant. A la dona. Conec molta gent que la van conèixer i la van estimar. Em consta que cap ni un fa comèdia. Que la seva mort, massa aviat, ara fa deu anys, els va agafar a tots i cadascun, desprevinguts.

Afortunadament queden els seus poemes. Els poemes quedaran. El record ja fa temps que es va repartir entre la gent que dic. La gent, els companys, que m’han sabut transmetre que a més d’una gran poeta, era una gran persona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta. M’hagués agradat conèixer la Maria-Mercè Marçal.

Invariablement, en un moment o altre, sempre arriba el moment. Passa sobretot en aquells sopars on no coneixes part dels comensals. “I tu a què et dediques?”.  I sempre hi ha algú que s’avança a la resposta. “És poeta!” i jo intento mesurar els colors del meu rostre, trobar el forat que s’ha d’haver obert a terra per força. Somric només. Suo molt.

Les reaccions tampoc no varien gaire. De la indiferència absoluta a l’obertura d’uns ulls com a plats. En el diagrama, també aquesta segona sensibilitat té dues derivacions: la de no entendre què vol dir ser poeta -jo, la majoria de les vegades també m’ho pregunto- i la d’un relaxament seguit d’un somriure beatífic que et dirà que un dia, en va llegir un, de poema. Però no recorda de qui. Tampoc de què parlava.

He gaudit i gaudeixo molt llegint poesia. Al llarg de la meva vida, he trobat, en un sol vers, molta més veritat que en volums i volums d’aquella mena de pseudo-literatura anomenada “d’autoajuda” que la gent s’empassa com qui no vol la cosa.

Potser sí que la culpa és de no haver-ho intentat, de resignar-nos a creure que els versos, els poemes, havien d’habitar sempre un espai excels, allunyat d’un caràcter popular. Ara mateix, em ve al cap, el fenòmen que va suposar a Gran Bretanya, el fet que a la pel·lícula Four wedings and a funeral, precisament en aquest funeral, és llegís el preciós poema Stop all the clocks de W. H. Auden (autor que per cert Salvador Oliva i Narcís Comadira han traduït brillantment al català)  i l’allau de vendes que aquest poeta, no precisament un poeta senzill, va patir.

La gent d’Ara llibres, que té nas, ha contractat el servei d’un altre poeta, que també té nas, el Jaume Subirana (no us perdeu Rapala), per endegar una col·lecció de llibrets per tal d’acostar la poesia. Obriran camí amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i és té previst que apareguin altres reculls temàtics. Una magnífica idea per iniciar nous lectors de poesia i perquè no, per tenir recursos als sopars amb comensals que no saben ni qui, ni què.

Si en feia de temps que no xalava tant llegint! O potser millor hauríem de dir, desllegint, perquè les Cartes Completes, editades pel Club Editor, entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, són una decodificació extraordinària d’un temps i d’un país, que deia aquell.

Som al 1960. Al Premi Sant Jordi d’aquell any, una obra, Colometa, és defenestrada per tots els membres del jurat. Només Joan Fuster considera que la novel·la val la pena. La seva autora, Mercè Rodoreda, escriptora exiliada que havia publicat sobretot abans de la Guerra Civil, vol continuar la seva obra literària.

El de Sueca, però, no es queda amb les mans plegades i parla amb Joan Sales del Club Editor. Li parla de la necessitat que la novel·la ignorada es publiqui perquè és un llibre que quedarà. Sales escriu de seguida a Rodoreda a Ginebra. El llibre no es coneixerà com a Colometa sinó com a La Plaça del Diamant. I des d’aquella carta, vint-i-tres anys de correspondència i d’amistat.

Del volum, n’ha tingut cura Montserrat Casals i es nota que ha anat més enllà del que seria escrictament necessari. Notes amb informació de tots i cadascun de les persones que hi surten i un breu comentari abans de començar cada any, són d’un gran ajut sobretot per les generacions que no n’han sentit a parlar mai de les persones citades i alhora ajuda a contextualitzar les epístoles.

Les cartes són doncs, un llegat de més de vint anys d’amistat però també l’oportunitat de mirar rere la cortina d’una de les grans escriptores catalanes, descobrir-hi una dona obsessionada, en el millor sentit del terme, per la continuació de la seva obra i d’un editor, Joan Sales, que es desviurà perquè la novel·la es tradueixi a totes les llengües possibles i que mantindrà sempre una beneració, possiblement a vegades a desgrat, per l’autora. També un fresc, a vegades feridor, a vegades ingenu mirat des dels nostres temps, d’una època on l’ombra del franquisme podia esvair amb un cop de sabre qualsevol petit triomf.

D’entre tot el grapat d’anècdotes que hi afloren, jo em quedo amb el prec que li fa Sales quan, per justificar una de les fotografies que aniran a la portada de la Plaça… on hi surten uns anuncis d’una popular beguda refrescant americana, insta a Rodoreda a que refaci un capítol fent notar com el pas del temps fa que en aquella plaça on va viure la Colometa, ara hi ha cartells com aquell. No cal dir que el silenci de la Rodoreda fou eloqüent.

En paral·lel a aquest llibre, deixant de banda que s’imoposa rellegir o descobrir pels qui no la coneguin, l’obra completa de la Rodoreda així com almenys Incerta glòria de Sales, recomano Memòries d’un segle d’or, de Joan Triadú, per ampliar una mica la visió de l’època així com la correspondència entre Joan Oliver i Xavier Benguerel.

Vilaweb va fer una senyora entrevista a Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Sales. Us n’adjunto, a més,  un article prou interessant que va escriure la mateixa Bohigas a l’Avui sobre el centenari de Mercè Rodoreda.

La gent de Paper de Vidre, que ha arribat al número 50 i felicitem des d’aquest humil bloc, també ha recuperat una entrevista que Mercè Ibarz va fer a Sales als anys vuitanta.

Acostar-se als poemes que conformem La núvia d’Europa, el darrer recull de Carles Torner, vol dir, en la majoria dels casos, topar-se amb una contundència colpidora. No hi ha lirismes fàcils. No hi ha edulcorants digestius. No us penseu, però, que Carles Torner entoma el joc de la frivolitat social. El que llegim són poemes, grans poemes. Despullats. Nus de qualsevol embolcall innecessari, la llum dels quals, la majoria de vegades, no s’entreveu si no compartim una mica de la perplexitat o de la indignació des de la qual foren escrits.

Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual  Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L’Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l’Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica… Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l’Europa que els nostres dirigents amaguen sota l’estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d’aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l’àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d’abans com si sempre hagués estat d’ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l’Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d’Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L’onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre Baula.

Més que un llibre de poemes, aquesta Núvia d’Europa, és un llibre de veus. De moltes veus que s’entrecreuen per teixir un fresc inquietant, que suscita preguntes, que llença contra els vidres d’aquesta postmodernitat hiperprotectora, tot un seguit de realitats que ens commouen per la seva desolació, per aquesta capacitat de fer del personatge que ens parla, un Heroi que es troba espectador de la ignomínia i que se sent impotent davant el fet que l’únic que pot fer, és deixar-ne constància poètica.

No hi està sol en aquesta travessa.  Un corifeu d’altres denunciants acompanyen a Torner: Joseph Brodsky, Enriqueta Lúnez, Pedro Tamen, Czeslaw Milosz tots, plegats “…contra la por, la veritat del crit”

Els qui escrivim i diem versos, estem de sort. Arreu estan sorgint iniciatives que permeten mostrar la nostra feina. Recitals, trobades i festivals variats, tornen a fer sortir els poemes dels llibres i portar-los al carrer, a la gent. De la lletra impresa, a la lletra dita. Del dibuix de les paraules, al dibuix de la veu.

Avui, per exemple, a Reus es donava el tret de sortida a la quarta edició del Festival de Poesia Taca d’Oli que acabarà el proper dissabte dia 8 de novembre. Una untuosa proposta que enguany està dedicada a no oblidar els deu anys de la mort del gran i no sempre ben recordat Joan Brossa.

D’entre tots els actes, m’agradaria destacar el recital que farem un grapat de poetes del Camp de Tarragona dissabte a les 12 del migdia al Passeig Prim. Ramon Garcia Mateos, Xavier Jové, Cinta Mulet, Óscar Palazón, Ramon Sanz i jo mateix aquest que els escriu, direm els nostre versos, després d’escoltar un manifest poètic llegit pel Xavier Amorós.

No serà aquest festival, l’única proposta literària d’aquest proper cap de setmana a la capital ganxeta. Els amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp han organitzat les I Jornades de Joves Escriptors. Un seguit d’actes que culminaran, el mateix dissabte, amb el lliurament dels premis literaris per a joves escriptors que l’entitat organitza enguany farà trenta d’anys. Es tracta del Gabriel Ferrater de poesia, que vaig tenir l’honor de guanyar el 1996 i de ser-ne jurat anys després i l’Antoni de Bofarull de narrativa.

Ningú et pot ensenyar a escriure, de la mateixa manera que ningú et pot ensenyar a pintar, modelar, rodar, actuar… Et poden ensenyar la tècnica, et poden donar eines, ara, ensenyar el Com, aquest Com que ho és tot i que no és res, això és impossible. Si no hi ha el dring, sinó hi ha aquella coseta, si no hi és, tot seran ensenyaments fútils, començaments de casa per la teulada.

Amb tot, assistir a una escola d’escriptura, no crec que sigui un mal negoci. A tot allò que hi pots aprendre específicament a les classes, hi ha altres ensenyances tant o més importants. Poder conèixer persones que tenen anhels semblants als teus, accedir a tot un seguit de serveis que t’ofereix l’escola i sí per exemple, l’escola està dins d’un ambient cultural de gran categoria, estaràs de retruc, en contacte amb el passat i el futur cultural català.

L‘Escola d’Escriptura reuneix totes les característiques que deia més amunt. Hi ha excel·lents professors, un ambient literari òptim per encaminar projectes i amistats i a més, l’Ateneu Barcelonès, malgrat la seva pomposa presència, encara és un reducte de Cultura de primer ordre.

Escric tot això no des de la distància, sinó des de dins. N’he estat alumne d’aquesta Escola i n’he après moltes coses. Hi he conegut gent, he participat activament en diversos projectes. En tinc un gran record. Els jardins de l’Ateneu, m’acolliren sense fer preguntes. Dir Barcelona, per mi, és dir l’Escola i tota una carretada d’experiències, de poemes,  de persones, de somriures, d’articles, de discussions, de bullir cultural que m’acotxa amb la calidesa de les coses que et drecen, que et fan.

Avui, l’Escola, fa deu anys. I jo me’n felicito. La seva activitat és imparable. Els seus resultats, molt més. Teniu inquietuds, curiositats literàries? Apunteu-vos a l’Escola. Sense cap mena de dubte alguna cosa aprendreu i el més important, us donaran les eines per continuar aprenent, quelcom que en qualsevol disciplina artística, com a la vida, no s’acaba mai.

Avui, Dia del Traductor, el PEN Català organitza un acte [Facebook] al voltant de la traducció del rus al català. A Catalunya la literatura russa va ser molt traduïda des de principis del segle XX fins a la Guerra Civil. Els anys 60 i 70 van conèixer una certa revifada de l’interès, però actualment les traduccions del rus al català són escasses i obeeixen a criteris casuals.

La jornada es planteja conèixer de més a prop la problemàtica de la traducció del rus al català, dins del marc més ampli de la traducció al català en general, debatre perquè és important traduir i què caldria fer per corregir la situació.

L’acte serà avui a les 19:30 h a l’Espai Mallorca de Barcelona i consistirà en dues parts.

La primera  “De Tolstoievski als nostres dies”consistirà en una taula rodona on Helena Vidal, Ramon Pinyol i Torrents, Ricard San Vicente, Maria Bohigas i Andrei Guelàssimov, debatran sobre la traducció del rus al català.

La segona part de l’acte, “Homer i el mar es mouen per amor” consistirà en un recital. Es té previst que comenci a les 21 h i se servirà un refrigeri.

El recital està pensat com un homenatge tant als grans poetes russos, com als grans traductors de la poesia russa al català. Les poetes Maria Ignatieva i Xènia Dyakonova, els traductors Helena Vidal i Jaume Creus i les actrius Maria Bosom i Laura Pau recitaran versions originals i traduccions catalanes de la poesia de Puixkin, Akhmàtova, Mandelstam, Pasternak i Kuixner, entre d’altres.

La violinista Laura Álvarez acompanyarà el recital amb fragments de les obres més representatives de la música clàssica russa.

Hi esteu tots convidats!