desficiosa |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 13:10h
En primer lloc, disculpes a totes les persones que es diguin com aquest senyor (els cognoms són dels prou freqüents) i no tinguen res a veure amb el que ara explicaré. Però si us heu topat amb algú que respon per Julián López Martínez i ven coses d'informàtica des d'eBay Anuncios, fugiu!!!
El vaig contactar fa uns dies, per uns cartutxos de tinta d'impressora, originals, segons deia, que li sobraven i posava a la venda. Que conste que he comprat molt online, i he venut i venc coses també. Normalment sempre m'he topat amb gent que és de fiar. Fins ara.
Vam acordar el preu, li vaig fer una transferència i me'ls ha enviat per correu. Fins ací, tot normal. Però voilà, en obrir el paquet, no són els originals, sinó una imitació que la meua impressora no accepta. I no és només que ho digués a l'anunci, sinó que va ser un detall que li vaig preguntar directament, perquè m'ho confirmara, en l'intercanvi de correus.
Li he escrit un email demanant explicacions, però sembla que m'hauré de conformar: no contesta (si ha novetats, ja les explicaré). En qualsevol cas, per si mirant a un cercador el seu nom (jo ho vaig fer abans de pagar-li, per si algú havia escrit ja res sobre ell, sempre acostume a fer-ho en casos així) algú ve a parar ací, avisats esteu.
I per allò de què google ho puga trobar, que quede clar, amb els mots amb què supose que ho poden buscar: "Julián López Martínez", eBay, cartuchos, tinta, epson, timo.
Arriba un punt en què no puc fer més que mirar-m'ho tot amb despreci infinit. Sóc de la generació de l'EGB, aquella a la que ens van taladrar amb el miracle de la constitució, la joia de la justícia i el nirvana de la democràcia.
Quan veus que tot això és una enganyifa, què et queda?
Serà que em faig gran (36, fa uns dies: ja més a prop dels 40 que dels 30 doncs), o que la seua estratègia és justament aquesta: aconseguir que ens fartem i els deixem fer, que ens refugiem en les quatre xicotetes coses que ens poden aportar alguna alegria al cap del dia i intentem viure com si res, amb resignació i impotència davant el que pensàvem que podia ser però mai no serà.
Enhorabona, senyors, ho estan aconseguint.
No culpables, diuen d'aquests. S'ha de tindre barra...
Ja m'imagine que per a la majoria de gent el balanç del 2011 no serà molt positiu (i espereu al 2012, que el pitjor no ha arribat encara).
Però es veu que hui tinc el dia optimista i m'ha pegat per pensar en les coses bones que han passat enguany. Personals (que no explicaré ací), i més enllà.
I entre aquestes, jo em quede amb la marxa de quatre desgraciats (i ja em perdonareu que no m'estenga en el reguitzell d'adjectius que em venen al cap, però segur que us els podeu imaginar).
Que sí, que se'n podrien haver anat abans i/o d'una altra manera, que res no ens garanteix que els qui vinguen després siguen millors, però què voleu que us diga: aquests quatre, ja kaput! Dos, del tot. Els altres dos, esperem que no puguen revifar o deixaré de creure del tot en la "democràcia"...
De moment, a veure si hi ha manera de què paguen si més no per una misèrrima part del que han fet.
Actualització: me n'he deixat un. Crec que cal afegir Bin Laden a la llista...
La imatge parla per si sola, però per si necessiteu desxifrar-la:
Fet sorprenent número 1: Camps i Costa a la banqueta dels acusats.
Fet sorprenent número 2: la notícia apareix a Canal 9!!!
Que sí, que després ho explicaran com voldran (si tinc ganes, que no ho crec, potser em mire després com ho han dit, a la web ja apunten maneres destacant que es declaren innocents...), però tot i això no em negareu que una imatge val més que mil paraules...
Com cada volta que hi ha eleccions, crec que ja ho vaig deixar dit fa quasi 5 anys.
Deia jo el 27 de maig de 2007:
"Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema, doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia, ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen així. El perquè se m'escapa. Però ací ho tenim. Clar com l'aigua.
Ja podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l'home del sac i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses".
M'alegra que, amb els nous resultats, al País Valencià hi haja més pluralitat que abans, sí. Però tot plegat fa molta por. Por real, de què em retallen els drets que em fan una ciutadana com als demés, i por de saber no només qui governa, sinó la quantitat de persones que m'envolten que hi estan d'acord amb el que volen fer.
Potser la idea de migrar hauré de seguir tenint-la present, però per a anar-hi més lluny. La pregunta és a on...
(Per primera vegada des que vaig fer 18 anys no he pogut votar. Si et pilla a l'estranger temporalment, no pots ni per correu. I vist el resultat, tampoc veig que haguera servit de molt).
desficiosa |
dijous, 17 de novembre de 2011 | 01:34h
I jo encara no sé com conjugar les ganes de viure i trobar-la a faltar. Sobretot quan el calendari et porta a pensar-hi sense remei.
La data em pilla a l'altra banda del món, però hi ha coses que sempre hi són presents, allà on vaja.
Per molts anys, de records.
Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m'obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l'estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.
I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m'interessa gens ni miqueta la campanya que s'acaba d'encetar.
De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d'exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres).
Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.
desficiosa |
dijous, 3 de novembre de 2011 | 12:19h
Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m'encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat.
A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d'aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven 'Ver para creer', i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien 'Para reir', 'Para gritar', 'Para llorar'...
Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me'n va passar una que encara no sé en quina d'aquestes seccions ficaria:
Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d'11 i 12 anys. I em pregunta: "¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo".
Encara no sé què li hauria d'haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid 'sí, sí' fruit de l'estat de shock...
desficiosa |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 17:30h
Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l'angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d'aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més.
Aviat farà quatre anys d'això, i quan veig fotos en què isc fumant, em sembla que són d'una altra persona. Però no ens enganyem, fàcil no va ser. I una de les maneres de compensar la falta de nicotina va ser omplint la panxa. Els viatges a la nevera són curts i profitosos, si la tens ben abastida. Fuets i bosses de papes donen una felicitat immediata a la que és difícil renunciar.
I va passant el temps i un dia te n'adones de què se te n'ha anat de les mans, de què te n'has passat. Però tampoc no és fàcil posar-hi fre. Penses, a més, que no podràs viure sense pasta, arròs i pa, que com passaràs les pel·lis sense roses, i què serà de tu si has de passar-te l'estiu sense tastar la cerverseta.
Però busques forces, les trobes, t'animes, t'ajuden, i vas veient resultats. I una cosa porta a una altra, i vas sentint-te més bé, i tornes a fer una miqueta d'esport, i allò evoluciona.
Encara no he acabat, i hi ha hàbits que no podran tornar (com deuen haver caigut les vendes de lays gourmet al meu barri d'ençà que les vaig abandonar?). Però ara, amb deu quilos menys, sé que va ser la decisió correcta, i el moment oportú.
I no costa tant, perquè si t'ho proposes, gairebé tot és possible en aquesta vida.
I encara, de tant en tant, recorde com de terrible va ser l'experiència. Ja no tinc malsons, però, que es veu que és veitat allò de que el temps ho cura tot.
Que alguna cosa vaig aprendre, sí, i fins i tot em vaig trobar gent que encara mantinc. Però professionalment va ser una experiència molt dura. Fins al punt de plantejar-me que, si ser periodista era allò, havia de canviar d'ofici.
Afortunadament, amb el temps i des de fora -allà dins s'arriba a perdre el sentit de la realitat- he vist que allà el que feiem era ser secretaris al dictat. En el meu cas, de l'época Zaplana. Em vaig passar un any a la secció 'Comunitat Valenciana' fent sobretot notícies d'educació, en les que m'indicaven quants segons de manifestació d'estudiants podia incloure i quines consignes no es podien sentir, i 'completant' la 'notícia' amb declaracions de consellers i similars als que ni tan sols havia de preguntar. Jo arribava, enxufava la carxofa, i ells soltaven el discurset que, íntegre, s'havia d'emetre dins "l'informatiu".
Després del primer any, i d'un parell d'episodis en què em vaig negar a treballar d'aquella manera, em van 'castigar'. Durant dos mesos arribava, fitxava i gairebé no em donaven feina. Després vaig estar una temporada a la delegació de Castelló, cobrint una baixa d'algú, i fent notícies del camp i similars. En recorde una sobre melons d'aigua. Apassionant. L'últim any el vaig passar a la secció de notícies d'Espanya i internacionals, tot seguint el que enviaven les agències. No era massa entretingut, però em va permetre conéixer alguns periodistes 'de veritat' que també havien estat relegats a aquella secció d'ençà que va entrar el PP.
Quan tothom pensa on era l'11-S se'n recorda de les torres. Jo també, evidentment. Perquè a més em va pillar treballant i em vaig passar tota la vesprada mirant i repartint les imatges que enviaven les agències internacionals. Però quan pense en l'11-S, no puc deslligar el record a què només tres dies després, tal dia com hui, vaig eixir d'aquell edifici de Burjassot per sempre més.
I així vaig tornar a aconseguir ser una miqueta més lliure. Els espectadors de Canal 9, per desgràcia, no.
desficiosa |
dilluns, 12 de setembre de 2011 | 12:41h
No m'ataqueu abans de començar a llegir: el que ara diré no és una generalització, i sóc conscient que entre els i les mestres i professors hi ha professionals excepcionals, que estimen la llengua i que sense ells estaríem perduts.
Però m'impacta que siga un tema del que no es parla, quan a mi, que gairebé no tinc contacte amb l'àmbit escolar, em té esgarrifada. Conec més d'un cas de mestres que fan faltes d'ortografia. De les grosses. En la seua vida diària, en les comunicacions amb les famílies i, supose, dins l'aula. I això per no parlar de la quantitat de castellanismes que poden incorporar en cada frase. Que allò sona a català, sí, però... En fi, ja m'enteneu.
Potser no passa amb els mestres de la pública que han passat una oposició, no ho sé, però a la concertada conec més d'un cas. I no de gent gran, sinó de persones acabades de titular, de les que ja han fet tot l'ensenyament en català, des de pàrvuls a la universitat. (Que el que no entenc jo és com es dóna un títol universitari en aquestes condicions, la veritat).
Evidentment, millor això que el que vaig rebre jo per les comarques del sud, amb tres hores de valencià a la setmana impartides per mestres que sempre em demanaven que llegira jo en veu alta perquè ells, castellanoparlants reciclats en un curset d'estiu, eren incapaços d'obrir una vocal o fer una s sonora.
Però seria una cosa a tenir en compte, crec jo. Immersió sí, i tant. Però amb qualitat, per favor.
M'ha costat uns dies recompondre'm, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?
No done crèdit. Han superat els meus límits. Perquè no sé a vosaltres, però a mi el rentat de cervell dels primers anys del socialisme espanyol em va afectar molt. Vaig fer l'EGB durant els 80, i no hi havia any en què no celebràrem amb dibuixos, murals, treballs, xerrades i exposicions la sacrosanta constitució. Era la norma bàsica, la garantia de la convivència, el que havia d'evitar més enfrontaments i complicadíssima de canviar precisament per tot això. Jo m'ho vaig creure. I vivia amb aquesta fe.
I ara, en un gest de prepotència com no n'havia vist abans, i just quan una gran part de la societat comença a ser conscient que els mecanismes 'democràtics' que tenim han d'evolucionar si volem considerar-los com a tals, ens la canvien en un pim pam i sense preguntar.
Fa anys ja que vaig deixar de mirar la premsa valenciana perquè el meu fetge no ho aguantava. Ara em plantege, i va de veres, deixar de llegir la premsa, en general.
Mai no m'ha agradat la gent que passa de tot. Ara els comence a entendre... Ja veus tu.
Vas ser el meu nord, el meu sud, l'horitzó i la meua brúixola.
Encara ara, quatre anys després d'aquella nit tan llarga que no hagués hagut d'acabar mai, d'aquell any interminable del que guarde cada record com un petit tresor, del patiment i l'estima gairebé insuportables, encara ara tinc la sensació de trobar-me sense rumb. I no sé com deixar-me portar del tot pels nous vents que ara m'envolten.
Acabe de repassar el que vaig dir l'any passat, i l'altre, i l'anterior, i aquells dies... Curiós com es veuen les coses amb el pas del temps. I com m'és de necessari, potser ara més que mai, recordar que la mort ens ha d'insuflar vida. Perquè tinc moltes coses per viure, i això ho he d'aprofitar.
No parle molt de tu, en part perquè no tinc ben bé amb qui, i ja ni tan sols sé si ho voldria, però et pense cada dia. Però no pas amb pena. O sí. A dies...
I fins i tot em trobe amb noves maneres de tenir-te present, de què em vingues al cap, com quan els Antònia Font diuen allò de "Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons, mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida".
Però encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.
Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar malfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties, de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
(A
falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge
són, des de fa quatre anys, el meu homenatge particular...).
Vist que això de què vivim en un país laïc no és més que paper mullat, i que cada dos per tres es dediquen a gastar-se els nostres impostos en portar per ací a tota la secta vaticana sense tindre en consideració els milions de persones que ens hi oposem, crec que són més que comprensibles les ganes de pataleta que se'm van acumulant.
Està vist que contra els governs de torn no podem -o no sabem- fer res per evitar-ho, i això que la cosa té delicte.
Així que l'única manera que se m'acut de protestar és boicotejar les empreses patrocinadores d'aquests saraos. Perquè si es pensen que posar el seu nom els portarà clients, ai las, també els pot eixir el tir per la culata. Que ja sé que el que jo sola faça o deixe de fer no tindrà cap efecte, però si de veritat ens sumàrem tots els que hi estem en contra, per la raó que siga, estic segura de què la cosa es notaria...
Per si algú es vol sumar, aquests són alguns dels patrocinadors a la visita del papa de Madrid (si trobeu els de València i Barcelona, feu-me'ls arribar i els afegiré també!):
- El Corte Inglés - Movistar (fa anys que vaig fugir de timofònica i companyia) - Banc de Santander (del que mai seria clienta per motius diversos) - Caja Madrid (ídem) - Mahou & San Miguel (fàcil: jo sóc d'Estrella i Moritz) - Coca-Cola (aquesta la veig difícil, és la meua font de cafeïna...) - Iberia (sempre que puc Spanair... però no sempre es pot) - Nutrexpa: Cola-cao, Nocilla, Phoskitos, Cuétara, La Piara... - Endesa (una raó més per passar-se a Som Energia!) - Mutua Madrileña - Cosmo Caixa (aquest em té descol·locada)
Jo comence el boicot -sempre que puga- des de ja. I vosaltres?
Sovint quan pense en la Costa Brava em venen al cap hotelets encantadors però caríssims, restaurants on et deixes un ronyó i part de l'altre, pijerio barceloní amb bermudes beis i sabates nàutiques, i la impossibilitat d'arribar si no tens cotxe. Si fa no fa, la imatge de Calella o Cadaqués a l'agost, per entendre'ns.
Però la Costa Brava té molt més, i jo ho acabe de veure. Per accedir a cales tranquil·les en les que t'oblides de l'existència de la resta del món i concentrar-te en el solet, els peixos baix l'aigua i el llibre de torn no fa falta res de tot això.
Opcions en deuen haver moltes, però la que he descobert ara em té encisada: la part nord, més enllà del Cap de Creus, on a més s'hi pot arribar amb tren. A Llançà, entre les diverses opcions d'allotjament, hi ha l'alberg l'Estació, al que he anat a parar per recomanació de la B. Habitacions dobles que no tenen gairebé res que envejar a la de qualsevol hostal, o de 4 o 8 persones per als qui van en grup o viatgen sols. I uns esmorzars completíssims. Que no és que el lloc necessite propaganda: estava ple fins a la bandera i trobar dues nits lliures va ser tota una carambola.
A peu de l'estació, a més. Així que si vas amb tren, perfecte. I si vas amb cotxe, amb lloc per deixar-lo. Des d'allà, un quart d'hora de passejada fins al Port de Llançà, on a més dels suquets de peix a preu d'or també pots optar per uns sonsos a preus molt més racionals.
I des del port, el camí de ronda. Cap al nord, per veure el Cap Ras, amb la seva trinxera i el búnker, i més enllà arribar a cala Borró, ja a Colera. O cap al sud, de camí al Port de la Selva, tot ple de caletes o racons de pedra que amb sort i paciència t'ofereixen espectacles tipus National Geographic en versió casolana: peixets i caragols, eriços i gambetes vistos a ull nu i mentre prens el sol sobre una roca.
Anar en cotxe et permet explorar més racons, clar, i així ha estat com en quatre dies he pogut estar a la cala del Pi de Portbou (fantàstica també), la cala Murtra de Roses (amb uns peixos enormes baix l'aigua, i perfecta si no fóra pel soroll de les motos aquàtiques que hi passen tot sovint) i la cala del Sr. Ramon, entre Sant Feliu i Guíxols (amb molta més gent que les altres, però no és d'estranyar veient on està i les dates que són).
Llàstima que ja s'ha acabat. Però tenint en compte que no tenia prevista cap escapada a l'agost, m'ha sentat encara millor. Ara ja a pensar en la propera. Aquest any les vacances llargues seran al novembre. Si tot va com sembla que ha d'anar, les Galápagos m'esperen!
(Per cert, si hi heu estat i teniu recomanacions, seran més que benvingudes!).
Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m'obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l'estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.
Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m'encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat.
Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l'angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d'aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més. 
I encara, de tant en tant, recorde com de terrible va ser l'experiència. Ja no tinc malsons, però, que es veu que és veitat allò de que el temps ho cura tot. 
No m'ataqueu abans de començar a llegir: el que ara diré no és una generalització, i sóc conscient que entre els i les mestres i professors hi ha professionals excepcionals, que estimen la llengua i que sense ells estaríem perduts. 
M'ha costat uns dies recompondre'm, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?
Vas ser el meu nord, el meu sud, l'horitzó i la meua brúixola. 
Vist que això de què vivim en un país laïc no és més que paper mullat, i que cada dos per tres es dediquen a gastar-se els nostres impostos en portar per ací a tota la secta vaticana sense tindre en consideració els milions de persones que ens hi oposem, crec que són més que comprensibles les ganes de pataleta que se'm van acumulant. 
Sovint quan pense en la Costa Brava em venen al cap hotelets encantadors però caríssims, restaurants on et deixes un ronyó i part de l'altre, pijerio barceloní amb bermudes beis i sabates nàutiques, i la impossibilitat d'arribar si no tens cotxe. Si fa no fa, la imatge de Calella o Cadaqués a l'agost, per entendre'ns. 
