Els dies i les dones

David Figueres

HAGES DE COMBATRE’T

0

Em cau a les mans el recull de poemes de Salvador Iborra, Els cossos oblidats, premi de poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt el 2009.

Em té fins a quarts de tres de la matinada submergit en els seus poemes.

Fascinar-te per un poeta més jove que tu i que saps que no podràs conèixer perquè va morir estúpidament assassinat, és una mala cosa.

Molt més quan hi descobreixes una veu potentíssima, amb personalitat, i els versos, llegits en veu alta (la prova no falla mai) llisquen segurs deixant-se dir sense entrebancs, fluïds.

Ràbia i impotència en la delectança.

CREPUSCLES

Mires aquest cel desposseït de mirades
amb tanta pluja abocant-se a la finestra,
tot sembla memòria ací a les cinc
de la vesprada, el desmèrit d’aquells
anys on suposadament vares aprendre
a viure quan sabies plorar, les mans
sobre la taula, el te calent d’aquesta terra.
Ets al llindar d’un altre temps més fràgil
que a cada mot es tornarà més solitari,
que de l’espera guiarà les teues passes
cap a la nit, nit de tempesta anglesa
que esborrarà més tard el seu rastre.
Els teus instants són sempre fugissers
mentre s’actualitzen els deutes impagats
per la teua feblesa que mai no has après
a perdonar-te, deixa-ho tot, fes-te cas,
no ets avui ningú en qui puguis confiar,
fill de tu mateix, potser arribarà el dia
en què finalment hages de combatre’t.

                                                          Salvador Iborra

COMPLICITATS

0

Demà dia 27 a les 19:00 h al Palau de la Virreina (La Rambla, 99 – Barcelona)

El PEN Català amb col·laboració amb l’Institut Català de les Dones, la Institució de les Lletres Catanes, l’institut de Cultura de Barcelona, amb motiu del 20è aniversari de la mort de les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig organtiza aquest acte.

Es projectarà un video amb fragments d’entrevistes a les dues escriptores.

Taula rodona moderada per l’Àngels Gregori amb la participació de Josep M. Castellet, Isabel Graña i Dolors Oller.

Esdeveniment al Facebook

UH! OH! NO TINC POR!

2
Qui més qui menys, tots aquests que pengem l’estelada al balcó així que podem, l’hem fet el nostre viatge iniciàtic a Euskal Herria. En aquest entorn, la fília basca, ha estat molt estesa. Els graus de matisos i implicacions donarien per molt i no cal aturar-s’hi. Des de moltes barres de bar n’he sentit de l’alçada d’un campanar. Una certa tendència no a plantejaments estrictament polítics, sinó a confinar-ho tot cap a una mena de tribu urbana rabejant-se en la marginalitat.

Tornem-hi, però, als viatges iniciàtics. Molts ens hem assegut en una herriko-taberna i ens hem deixat dir que no ens entenien amb el nostre castellà de pan untado en aceite. Molts ens hem deixat portar per la nit plujosa de Bilbo a la recerca d’un poblet amb choznas on hi havia festa com si ja forméssim part d’ells. Molts hem engolit cervesa, amb serradures als peus, mentre un seguit de retrats de senyors amb cara de mala llet, ens miraven des del cel/infern dels gudaris o directament des de la presó, pensant que alguna cosa del seu cabreig se’ns encomanaria.

El misticisme. L’escorça. La superfície. Per sota, un conflicte encès. Un conflicte que fa anys que dura i el que durarà encara. Capbussar-s’hi ja eren paraules majors. Senzillament perquè posar-se les bombones d’aire a l’esquena, volia dir escoltar històries de persones amb cicatrius visibles, amb ferides visibles. Amb dolor a flor de pell. Persones que no portaven samarretes amb eslògans incendiaris. Senzillament persones. I amb les persones, no s’hi pot fer gaire poesia radical.

L’acció. Potser era això els que nosaltres, cadells llavors, aneu a saber què ara, envejàvem. Un mosaic de gestos paral•lels que almenys els toquessin allò que no sona. Que no ens ho han posat difícil des de 1714, a nosaltres? Que no van ser una salvatjada les detencions del 1992 només perquè les Olimpíades no fossin una esca per posar-se a emmagatzemar olles express i arrambar els petards sobrers de Sant Joan?

Ara, uns quants, dinem amb Martxelo Otamendi en un hotel al costat del Fòrum de les Cultures. Som el 2004. Ha vingut a presentar l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió que el PEN Català va editar el 2003. Ens ho diu amb la boca plena. “Esto no va a durar 10 años más”. Les vergonya del cas Egunkaria a les espatlles. I encara una altra que arribaria més tard: la vergonya de la LLei de partits. La línia de flotació de la Democràcia, tocada. Però molts que es diuen d’esquerra, callen. Sempre ens quedarà Palestina per indignar-nos. Això dels bascos, sempre ha estat complicat. Millor Palestina, on vas a parar company!

Els nois que Arzalluz sempre va fer servir com una escorta invisible per aconseguir els seus propòsits, ja no s’esgargamellaran amb la veu de les bales. Les paraules de veritat, tornaran. Ara toca la lluita avorrida. La lluita silenciosa. La que fa molts anys que porten molts abertzales cabuts que saben que el temps dels punts de mira, dels autobusos en flames, ja no té gaire sentit.

I ho saben que gairebé tot comença ara. Que s’haurà de començar a omplir un sac amb tot de fraseologies, d’un i l’altre bàndol, inservibles del tot. Que la construcció del futur, ni tan sols passa per començar a pintar tots els coloms aquells de Picasso; que no és el temps de la plàstica. Que això s’ha acabat. Que algú ho va dir que la política són gestos i silencis. Gestos i silencis. No gaire cosa més.

Toca reunir-se. Toca parlar. Toca asseure’s. Avorrir-se, en definitiva. Beneït avorriment, però, aquest que no surt a les portades dels diaris. Ni dimonis, ni àngels. Ho deia Otegi: “Parlant sempre t’adones que els altres tenen una part de raó”. I d’aquest adonar-se, construir, construir. En silenci. Sense alçar la veu però sense adormir-se a la palla. Construir.

Fa molts anys, moltíssims, que tot se’ns presenta com una confrontació entre aquests personatges de dibuixos animats fugits de les seves sèries i el dolent de torn. Ni en Fluski, el Roc, la Lila o el Pau són uns sants, ni el Sr. Pla és tant malvat com sembla. Hi ha molts matisos entres uns i altres i és des d’aquests matisos, que són més confluents dels que ens pensem, cal dir, per assolir les bases d’un futur on es pugui triar el camí a seguir sense imposicions ni xantatges, sense targiversacions interessades, sense martirologis, lliurement: “Uh! Oh! No tinc por!”.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ENDAVANT

0

M’oblido de les coses amb facilitat. Vull dir que tinc una mica memòria de peix i necessito visualitzar les coses per recordar-les. Normalment toco unes quante tecles a la vegada i com que unes amb les altres, s’uneixen amb un fil que només entenc jo, de vegades hi ha coses que engego i que aturo, i com que no recordo que les he aturat, cauen en l’oblit.

Moltes vegades en diferents llibretes, en diferents carpetes, hi ha el mateix projecte començat una o dues o tres vegades. I el curiós del cas, és que sovint m’adono que ho deixat córrer per circumstàncies semblants en el mateix punt. Però no hi fa res, perquè a vegades, aquestes coses, et serveix per prendre distància amb qui ets i gaudir de la feina que has fet com si l’hagués fet una altra persona. Sóc així de primitiu.

Aquest curs la cosa ha començat lenta. Sembla que això de la bonança climatològica ens ha fet tornar a tots mandrosos. Però jo ja he tret la meva pissarreta on s’hi pot escriure amb un retolador d’aquells que s’esborren amb les mans. És el meu mirall personal. On hi apunto les feines pendents, un petit oracle a curt termini.

Ara mateix, deixant de banda un projecte literari que ja està arribant a la seva fi i que espero que pugui ser alguna cosa més que un nom en una carpeta del meu ordinador, entre coses personals i professionals -per dir-ne d’alguna manera-, la llista ja té sis punts.

I és bonic pensar que les aniré esborrant, que n’aniré afegint, i que tot suma i que tot fa avançar, sempre estirant el coll per veure-les venir. Sempre mirant endavant. Sempre.

 

UN DEURE DESCONEGUT

2

De vegades et trobes poemes que t’hagués agradat escriure a tu. Si estan escrits en una altra llengua que no és la teva, però que domines i entens, sempre pots intentar traduir-lo.

Considero que traduir del castellà sempre és un exercici una mica gratuït, però també penso que la traducció és la manera més profunda que tenim de llegir un text , de desgranar-ne l’estructura interna per tal de refer-lo en la llengua que ets.

També una manera com una altra de passar l’estona un vespre de dissabte.

Amor

La meva manera d’estimar-te és senzilla:
t’abraço molt fort
com si hi tingués una mica de justícia al cor
i amb el meu cos te la pogués fer arribar.

Quan t’esbullo els cabells
sé que hi tinc una cosa bonica entre les mans.

I no sé què més dir-te. Jo només vull
estar en pau amb tu i estar en pau
amb un un deure desconegut
que a voltes pesa també endins el cor.

                                                  Antonio Gamoneda

Aquí teniu el poema original 

ANNA

1

Ens diu que li agrada el nostre país. De fet, aquest estiu, va estar a la Costa Brava. Si no fos perquè sabem que el seu compromís és clar, directe i rotund, pel seu aspecte, podríem confondre-la amb algun dels molts turistes de l’Est que vénen a passar l’estiu a casa nostra. Però la delaten els seus ulls petits, la fermesa de la seva veu, el fet que hagi patit moltes pèrdues i malgrat tot, pensi que encara val la pena continuar. Era tot això, Elena Milashina, dimarts passat, dia 4 d’octubre, al Col•legi de Periodistes de Catalunya en l’homenatge a l’Anna Politkòvskaia.

Va parlar-nos sense cap paper al davant. Directament. Amb la franquesa de qui sap que la seva vida i la seva feina, no sabem si malauradament o afortunadament, van de bracet. Era molt jove quan va començar a col•laborar amb Nòvaia Gazeta. S’ha fet gran, com a persona, com a periodista, en les lletres d’aquesta publicació. “Vosaltres vau començar a adonar-vos com les gastava el règim de Putin el 2006 amb l’assassinat de l’Anna; jo ja l’havia tastat molt abans, l’any 2000 amb la mort del meu amic Igor Dòmnikov”. Es fa un silenci. Parlar de Nòvaia Gazeta és parlar de compromís i de periodisme rigorós, però també és parlar de mort, de massa mort. Sis morts en concret. Sis víctimes. En vaig parlar al meu article que es va publicar el mateix dia 4 a Vilaweb. Per mi només són vides tràgicament amputades, per ella eren converses, somriures, complicitats extingides de cop. S’emocionarà en parlar dels seus companys. “L’Anna era una persona especial, no podies fer com si res, després de conèixer-la”, ho corroboro. “Va ser una veritable heroïna”. 

Carles Torner va presentar l’acte. L’any 2002, des del mateix lloc on era assegut ara el Carles, l’Anna ja ho va avisar: “Putin és un carnisser”. Llavors els traductors no es van atrevir a fer la traducció literal i ho van deixar en “Putin és un assassí”. Tot el que ella va preconitzar sobre la marxa de Rússia, fatalment es va acomplir. Valia la pena que se sabés. Vicent Partal, que no va poder assistir a l’acte, va fer-nos arribar unes paraules. Rememorava el moment i qui el va informar de la mort de l’Anna. Jo també recordo el lloc exacte on em va sonar el mòbil i se’m va notificar la terrible notícia. No fa gaire hi passejava. No ho oblidaré mai.

Recordo aquell fatídic 7 d’octubre del 2006, tot de mails indignats. Un dinar d’urgència al qual no vaig poder assistir. Una ràbia fonda, que tots els companys del PEN Català, no sabíem com treure’ns del damunt. El cas de l’Anna, apadrinat pel PEN Català, no era un cas més. El 2002 va ser convidada per participar en el Dia de l’Escriptor Empresonat que se celebra cada 15 de novembre. Va establir una bona amistat amb la companya Yael Langella, el fet que totes dues poguessin entendre’s amb rus, va facilitar molt les coses. Tornaria a Barcelona el 2004, que va ser quan jo la vaig conèixer. També ho he explicat en un altre article.

Aquest fet, aquesta proximitat, va fer que el seu assassinat, a més d’una tragèdia pel que representava l’Anna com a activista i periodista, fos com si ens haguessin matat una amiga. Des de totes les distàncies semàntiques que vulgueu, però una amiga. La pell abans que la camisa, que deia Joan Fuster.

El 2004 l’Anna ja era algú que se sabia que podia morir. Dimarts passat, l’Elena, ens va confirmar que a Nòvaia Gazeta hi surava una sensació que l’Anna s’havia convertit en una pedra a la sabata massa molesta pel règim escabrós de Putin i que farien tot el possible per treure-se-la del damunt. L’Elena i nosaltres ens fem creus que les autoritats russes, sabent el perill que corria, no li brindessin protecció. Es va mirar a una altra banda. Senzillament perquè qui va ordenar la seva mort i va executar-la, eren precisament els mateixos que en teoria l’havien de protegir? De moment no se sap. Se sabrà mai?

Després de l’acte, en el sopar posterior, l’Elena ens va explicar tot d’anècdotes de la seva amistat. De com jugaven de despatx a despatx –només els separava una prima paret- i de la vegada que va escoltar una conversa de l’Anna en anglès –l’havia après de gran- i com va enriure-se’n pel domini desmanegat que en tenia. 

Ha estat una setmana intensa. Una setmana de desembalar records. De rellegir moltes de les coses que he escrit sobre l’Anna, sobre Rússia, sobre Txetxènia. Molts actes que van recordar-la. El primer, el que vam muntar just davant del Palau de la Virreina precisament durant el Dia de l’Escriptor Empresonat del 2006 o de l’homenatge que vam voler organitzar per recordar l’amistat de l’Anna i la Yael, el 20 de març del 2007 aprofitant una lectura mundial dels textos de l’Anna i el fet que la Yael hagués perdut la vida en un malaurat accident.

Aquests dies, a punt ha estat de deixar-se’m veure una llàgrima als ulls. Deixar constància de les coses que un viu, per escrit, afavoreix desarborar l’oblit. Confrontar-t’hi amb el passat dolorós, exigeix però, una dosi de valentia que a vegades no tens. Tampoc no es tracta de fer-se el gallet davant un mateix. Però no he volgut sucumbir-hi. Vaig posar tota la ràbia acumulada d’aquests dies, tot l’ingenu sentimentalisme, en transmetre què era l’Anna Politkòvskaia a través del bell text del Carles. Aquesta va ser la meva manera de deixar-ho anar tot. Paraules que rebla avui en un article a Vilaweb. Em trec el barret del seguiment que n’han fet.

Avui, quan fa cinc anys justos de la mort de l’Anna, el record no es fa dolorós perquè l’oblit no s’ha establert. Algunes macabres notícies, llegiu aquí l’article de la MartaTer, ens van tornar a fer comprendre que Txetxènia continua sent un univers capgirat, un lloc on la por a què torni la violència, ha donat carta blanca a Kadírov per fer i desfer com li doni la gana. La gent de la campanya Txetxènia, trenquem el silenci de la Lliga dels Drets dels Pobles (quina gran feina que fan!) ha publicat un extens article sobre la situació actual del país molt allunyada de la visió que en té el seu president, l’assassí Kadírov.

Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d’Auschwitz no tenia sentit. Malauradament, després d’Auschwitz, hi va haver Srebrenica, després d’Auschwitz, hi va haver Grozni. Aturar l’exercici de la bellesa per una tragèdia, per desaforada que sigui, no serveix de res i alimenta una falsa sensació de victòria que els dolents, de tots els temps, sempre han volgut fer gala. Escriure també és combatre. Ja sigui amb poemes, amb contes, amb novel•les, amb articles. Deixar constància. Aixecar acta contra la desmemòria. Ja sigui denunciant directament o atiant la commoció del lector. L’Anna ho tenia clar i avui cal que tots plegats, ho proclamem i ho esbombem. Cal no callar. Cal escriure. Cal, cal, cal, cal…

Podeu consultar el que s’ha anat publicant sobre l’aniversari, a l’esdeveniment de Facebook.

(Fotografia cedida pel PEN Català. Acte homeneatge a Anna Politkòvskaia. Barcelona, 4/10/11)

ANNA POLITKÒVSKAIA: CINC ANYS D’IMPUNITAT

0

El proper dia 7 d’octubre farà cinc anys que la periodista russa Anna Politkòvskaia va ser assassinada a la porta de casa seva.

Per tal de commemorar aquest tràgic fet, el PEN Català, la Lliga dels Drets dels pobles, Vilaweb i la Sicom han organitzat un acte.

Serà demà dia 4 d’octubre a les 19:00h al Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, pral, Barcelona) amb la intervenció de la periodista del setmanari Novaya Gazeta Elena Milashina i l’escriptor Carles Torner.

Es projectarà un documental sobre l’Anna Politkòvskaia i a continuació jo llegiré un fragment del text Infants txetxens cauen amunt del llibre de Carles Torner L’arca de Babel.

Esdeveniment al Facebook

Us hi esperem.