Els dies i les dones

Aplaudeixo l’aparició a l’espai catosfèric de noves propostes poètiques. Penso que la poesia pot casar molt bé amb el món dels blocs. A la lletra impresa de la pantalla, la possibilitat a més, de recitar-lo. Sempre he cregut que la poesia és per ser escoltada més que no pas per ser llegida. També cal dir que no tots els poetes saben llegir els seus poemes de la manera més correcta. Amb tot, un poema llegit pel seu autor, sempre ens dóna una dimensió nova, un intercanvi íntim que potser s’escapa del pla estètic però que sap arribar a la nostra emoció per altres canals.

 A través del bloc del Jaume (hi ha en el seu bloc probablement el llistat d’enllaços més importants i destacables sobre poesia) m’assabento d’una nova iniciativa: El corb. Revista de poesia, engegada pel Rafael Vallbona. El Rafael té la voluntat de publicar poemes i poetes al marge de les editorials. Veritablement, i sé molt bé del què parlo, publicar poesia en català, ara com ara, com no sigui a través d’un premi literari, és gairebé impossible. Cal aplaudir doncs aquesta iniciativa molt més encara.

Sigui com sigui, agraeixo al Rafael que hagi tingut la gentilesa de publicar un dels meus poemes a la seva revista. El poema, "Fruitera", forma part del meu recull inèdit Derelictes. Metre espero que el recull vegi la llum un dia o altre, us convido a gaudir d’aquest i dels altres poemes que el Rafael hi publica.

La R., que en sap d’això de saber-me quins grumolls de lletres plegades en fulls em poden agradar més, em diu que no puc passar sense el darrer de Josep Maria Espinàs Relacions particulars. Me’l deixa i, com a lector aplicat que sóc, me’l llegeixo, me’l rellegeixo i me l’afegeixo al llistat de bons llibres que la R. m’ha recomanat (gràcies a ella vaig submergir-me en l’univers Murakami i en l’univers Yoshimoto, poca broma!!!)

El llibre consta de sis deliciosos retrats. Espriu, Foix, Delibes, Cela, Pla i Sagarra són dibuixats per Espinàs amb l’estil cordial a què ens té acostumats. Fas via, sí, però no pots mai deixar-lo estar del tot en acabar. Hi tornes per deixar-te commoure per un gir, per una frase, per una apreciació. Hi ha molt d’ofici en l’Espinàs. Ha fet d’aquest aparent desmenjament per gairebé tot, la seva empremta literària.

Probablement per la seva relació amb els mitjans periodístics, sobretot a les diferents tongades d’entrevistes que va fer a Televisió de Catalunya, l’Espinàs s’hagi convertit en gairebé un personatge quotidià. Tinc a Josep M. Espinàs com un bon escriptor, un magnífic escriptor. Les novel·les que va escriure als anys cinquanta haurien de ser reeditades. Espinàs no ha volgut obrir botiga d’escriptor. Ha fet veure a tothom que amb una pipa i unes espardenyes ja en tenia prou. Un anarquista de la lletra, un llibertari de la ploma. I que duri!

L’Antoni em proposa que tornem a jugar a això dels memes. Ho entomo amb gratitud perquè avui m’havia quedat sense "motiu" i amenaçava a estirar d’alguna batalla, perduda o no.

En tot cas, el llibre que en aquests moments reposa al costat del llum de la tauleta, apilat amb d’altres -sóc un desastre per acabar un llibre i començar-ne un altre- és Sueño profundo de l’escriptora japonesa Banana Yoshimoto. Tres contes llargs que parlen de manera lleugera de coses importants. Una prosa desimbolta, sense enfargaments, recorda molt la Sagan de Bon jour tristese. En espanyol s’han editat quatre novel·les més, totes a Tusquets.

El llibre va ser un bonic regal d’aniversari de tres dames que m’estimen massa. Passo a transcriure’n el segon paràgraf de la pàgina 139 tal i com manen les regles. Pertany al tercer conte Una experiencia i fa així:

Lo he descubierto en los últimos tiempos desde que he empezado a beber más. Cada vez que miro este paisaje con ojos embriagados, su pureza, casi excesiva, me hace estremecer, y siento que nada importa, que da igual que lo haya perdido todo. No es abatimiento, tampoco desesperación; es una forma más natural de aceptar las cosas, un sentimiento suscitado por una emoción silenciosa y clara.

Passo el relleu al Biel, al Toni, a la Sílvia, a la Victòria i  a la Roser

Sovint penso que això d’haver de basar moltes de les nostres raons de ser com  a nació, com a país, en la teoria més que no pas en la pràctica, ens fa ser deixats en alguns aspectes. M’explico. Hi ha figures literàries que malgrat gaudir d’una reputació a prova de bombes, de ser acceptats com a exemples paradigmàtics a seguir, alhora de voler endinsar-nos en la seva obra, ens adonem que tot el què hi ha sobre aquest autor són edicions antigues, llibrets descatalogats, esgrogueïments al fons del tot dels prestatges bibliotecaris de la nostra memòria literària.

En circumstàncies normals aquests autors haurien de gaudir periòdicament d’edicions renovades, d’estudis crítics, de mil i una revisions; en definitiva, d’una actualització diligent. Amb tot, de tant en tant, a aquesta deixadesa que a vegades es transforma en tendenciosa opció d’ostracisme -Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Maria-Aurèlia Campmany, Joan Oliver, per dir uns quants noms, ocupen el lloc que veritablement els pertoca?- es veu desarticulada amb excepcions estel·lars com és ara el recull de l’obra completa en vers i prosa de Joan Salvat-Papasseit.

A cura de la Carme Arenas, l’edició feta per la gent de Cerccle de Lectors/Galaxia Gutemberg és un bell exercici de recuperació d’un dels autors fonamentals de la nostra literatura. Antologat, recitat, sempre en boca de tothom, han hagut de passar una colla d’anys perquè pogués ser llegit mirant de fit a fit les altres patums literàries. Per fi el tenim a l’abast de tot aquell que vulgui llegir-lo amb consideració de mestre, que és com s’ha de llegir Salvat-Papasseit. Sí, Carme, li devíem a en Salvat i ens ho devíem a tots nosaltres. Gràcies per fer-ho possible.

Museu Picasso de Barcelona. Sortejant guiris de nacionalitat, color i tamany variat, trobo la cua per entrar al primer dels dos espectacles que emmarcats dins el Barribrossa, avui s’hi donen en aquesta casa. Diligents i arrenglerats com formiguetes a l’estiu, però sense fer xiu-xiu, som portats a la sala on assistirem al duel de dames.

Primer round. Cinta Massip i Toti Soler. Vellut del sud en la veu de la Cinta. Davant el faristol, selecció de poemes, de textos, de calmosa cadència de mots traient-nos la pols de l’ànima, dels sentiments vers, de la sala de màquines de l’ésser. Toti Soler sempre és Toti Soler i una guitarra o una guitarra i Toti Soler. No hi ha més perquè ja ho és tot. Emocionant "Anna" cantat pel propi Toti, i ho sabem de bona font que sentia allò que ens deia.

Toca el gong. Canvi de parella. A la meva esquerra el mestre Joan Albert Amargós al piano, a la meva dreta la Carme Sansa. Recuperen "L’Homenatge a Picasso", una obra per a music-hall estrenada a la Cova del Drac als anys setanta. Amargós dispara i Sansa rep. Sansa dona i Amargós entoma. La veu de la Carme és la veu dels anys, la dels escenaris, la dels telons. Canta també. I tots ja podem ser en un Berlín d’aquells de mitja de reixeta, de senyores de cuixam generós i abús de ratlla dels ulls.

I tot ha estat una festa per retre homenatge, el primer entre molts, a l’alquimista, al poeta, a l’amic de Picasso, al cercador de la pedra filosofal. L’home que tossut, no s’ha deixat vèncer-se ni per modes ni per governs. L’home que tossut, ha aconseguit erigir un bell acte d’amor a l’art en forma de fundació a Caldetes. L’home que ho donaria tot per un bes. L’home, l’alquimista, Josep Palau i Fabre que fa noranta anys i no ens dóna la gana de passar-ho per alt.

L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no és pas un somniador malgrat que la seva conferència dugui per títol: "Sobre la modificació dels núvols". A començaments de desembre, hi fa fred en aquest soterrani de Plough Court, a Londres. Amb tot, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, hi està acostumat. Hi treballa.

En aquest soterrani hi ha passat els millors moments i el pitjors moments de la seva vida. Fa cosa de sis anys, va tenir un accident que li deixà la cama malparada, d’aquí que baixi les escales ranquejant una mica. Molta gent li plany aquest mal, però l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no hi està d’acord.

La seva severitat en el vestir -barret simple i rodó, corbata fosca, vestit auster-disfressen un cor sensible, falaguer a les emocions, com la majoria dels mortals. I encara que ningú no dubti que el fet que des dels vuit anys estigui mirant al cel li ha permès arribar a ser-ne un expert en això dels núvols, pocs s’imaginen que en el tractat que està a punt de fer-lo famós, hi intervingué més saber-se en un oasi compartit, que no pas un exercici netament científic.

Hem de tornar a l’afer de la cama. Per prudència se li recomana repòs. L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, discrepa, però hi accedeix. Tornarà al seu Yorkshire natal. El pare el rebrà amb fredor: ara ja sap que el seu fill no es dedicarà a la granja. 

Un dia, treu el cap per la porta una noieta. L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica es ruboritza, s’estranya, es torba. Els seus vint-i-dos anys no li donen per més. La noia, sabent de la seva dissort, s’ha ofert a llegir-li les sagrades escriptures. Ella es dóna a conèixer. Ell la recorda: quan va marxar a Londres no era més que un nap-buf i ara…

Una convalescència que es preveia desagradosa es gira com una truita. Mentre sent la paraula divina, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no pot apartar els ulls de la seva lectora. S’oblida dels núvols, del cel. Tot això, ell, ho té més a la vora que mai. 

Per justificar aquestes lectures tan llargues, que per part d’ella són iguals de complaents, l’home que aquesta nit passarà a la glòria científica instrueix a la Mariabella, que es diu així aquesta volta celeste, en botànica, francès, geologia… La cama es recuperarà més ràpid del que tots dos voldrien, però, i cal dir-se adéu.

Aquest adéu, dura dotze anys. Mentrestant, munions de cartes. És en aquests papers que l’home que aquesta nit passarà a la glòria científica, explicarà al seu amor què són els nimbus, els estratus, els cirrus… i tots dos compartiran el blau veient-se passar els dies com núvols sense ancoratge. Compartint una mateixa visió, s’espolsen melangies del damunt.

Damunt el faristol, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, hi deixa un plec de fulls. Beu una mica d’aigua. S’escura la gargamella. Es fa un silenci a la sala. Luke Howard aquest vespre del 6 de desembre de 1802 està apunt de donar nom als núvols i de passar a la història.

Però ell ni una vegada ha pensat en els núvols, ni en la glòria científica que està a punt d’assolir, tots els pensaments han estat per Mariabella i per aquell dia de primavera que armant-se de valor, va deixar el seu Londres i va dirigir-se a Yorkshire per demanar-li si d’ara en endavant, li faria res de veure passar els núvols per sempre més al seu costat.

Això, i altres coses sobre els núvols, ens ho explica Stéphane Audeguy a la seva novel·la La teoria dels núvols

Una munió de blocaires ocupa la pista de l’aeroport per acomidar-se. Fa molts anys, i en blanc i negre, una parella es deia adéu en circumstàncies similars. Ella, ara també, es resisteix a agafar l’avió. Tres anys sobrevolant el Raval donen per molt. Tres anys de teclejar bocins de quotidianitat.

Aquella vegada, l’home del barret i la gavardina, va dir a la dona que estimava que si aquell avió s’enlairava i ella no hi anava a dins, algun dia se’n penediria: potser no avui, ni demà; però aviat, molt aviat, tot serien plors.

 Ella, en aquest moment, també dubta. Una retirada a temps sempre és una bona retirada. Això no li ho diu l’home de la gavardina, li ho diem nosaltres. L’altra dona, aquella vegada, va ser més melodramàtica: "¿Però què passarà amb nosaltres, Rick?".

L’home de la gavardina, amb el mateix posat inexpressiu de sempre, li digué, agafant-la per les espatlles i mentint tan bé com podia que sempre els quedaria París. A nosaltres no ens en cal dir cap de mentida: sempre, sempre ens quedarà "L’aeroplà del Raval". 

Bona viatge, Tina!  

Amb els cent cinquanta euros que em donaren per publicar el meu conte a la revista Benzina, vaig decidir destinar-ne una part a subscriure’m a la publicació. No va ser un gest ni de gratitud ni de pilotisme. En sóc seguidor des de que va sortir al carrer. La revista compleix dues de les condicions que considero fonamentals per saciar la meva curiositat intel·lectual: la primera, que parli de temes que m’interessin i la segona, que em facin descobrir coses noves.

El fet que estigui escrita en català hi dóna un valor afegit. Vaig aprendre del meu avi que s’havia de donar suport a aquest tipus d’iniciatives perquè no érem un país normal i per tant si no hi donàvem suport nosaltres, qui ho faria? Ell va fer el mateix quan va sortir el diari Avui.

La portada d’aquest número de febrer m’informa del premi que ha rebut la revista per part de l’APPEC com a millor nova revista 2006. És un guardó que ha d’engrescar. Molt més quan premia una trajectòria que en tot moment ha apostat per l’excepció, que s’ha allunyat dels grans circuits culturals sense per això rebaixar la seva voluntat de portar-nos, a les seves pàgines, l’exquisidesa en totes les seves manifestacions.

Hi ha però, una altra cosa que m’agradaria destacar. La voluntat de saber anar més enllà de la pròpia revista i erigir-se com a referent. Feia temps que al nostre país, una revista no naixia amb voluntat de vocació crítica de debò. I no em refereixo a exercir de libel per les quatre capelletes de sempre, sinó a saber vertebrar una proposta que no s’autofagociti ni es miri el melic, sinó que sense renunciar al rigor periodístic, sàpiga tenir una incidència en la societat catalana del moment i en la generació que vam néixer a les acaballes del franquisme.

Benzina és una revista que parla, a més de la nostra llengua, el nostre idioma i ja tocava. Felicitats!

El poeta britànic P. B. Shelley afirmà que els poetes eren els legisladors no reconeguts del món. Si la frase s’enfila pel vessant romàntic, l’afirmació pot tenir alguna entitat. Si es pren com una consideració pragmàtica, la cosa adquireix proporcions una mica ridícules.

La frase de Shelley m’ha vingut al cap després de conèixer la notícia del nomenament del poeta Adam Manyé com a nou director territorial de Cultura de la Generalitat a Tarragona. Amb l’Adam hem compartit més d’una vetllada literària i la veritat, ni jo ni ell, em notat que aquesta facultat de fer-nos amb les regnes del globus terraqüi anés gaire amb el nostre tarannà.

L’Adam és un poeta d’obra condensada. De poemes compactes. Tinc el seu recull Finta, guanyador de l’edició del 2002 del premi Miquel de Palol de Girona, damunt la tauleta de nit dels llibres de poemes a rellegir una vegada i una altra. Lenta decantació de mots. Metrònom movent-se de manera continuada d’un lirisme opac a una exaltació tàctil, sensual.

Dubto que sigui per la seva condició de poeta que s’hagi encarregat a l’Adam fer-se amb aquesta responsabilitat, fa temps que a més dels seus brillants versos, l’Adam ha demostrat, al Camp de Tarragona, ésser un entusiasta movilitzador de diverses iniciatives culturals.

I és que segles després que Shelley deixés anar la seva sentència, un altre poeta, també britànic,W. H. Auden ja eximí el gremi a l’exercici de la demiúrgia quan va afirmar : L’expressió "els legisladors no reconeguts del món" descriu la policia secreta, no els poetes.

Felicitats i sort, Adam!

Ahir, la gent de l’Ateneu Popular de Nou Barris, va voler retre l’enèsim homenatge a la poeta Monserrat Abelló. L’incansable Manel Ladrón i el grup de teatre de la casa, Bidó Teatre, van llegir els seus poemes. Amb la Montserrat, una altra poeta, la reusenca Iolanda Pàmies que presentava el seu darrer llibre.

Si he de ser sincer, de la Montserrat Abelló no sé què m’atrau més: si la seva intensa vitalitat a prova de qualsevol dissort o la seva grandiosa obra literària. De fet aquesta pregunta pot respondre’s sola perquè l’una és indestriable de l’altra. La Montserrat hi destil·la, condensada en cada poema, aquest devessall d’energia que gasta. Malgrat que els seus poemes sorgeixin de la fragilitat del cada dia, tenen al darrera l’esperit incansable d’una dona que no para de treballar i treballar.

Puc dir amb humilitat que m’uneix amb la Montserrat una amistat sincera d’ençà que, per escriure un article sobre la seva vida i obra, m’obrí les portes de casa seva. Sentir-la parlar sobre l’exili xilè, de com Joan Oliver l’animà a publicar els seus primers poemes; de les seves grans amigues Maria-Mercè Marçal i Àngels Anglada, de la Sylvia Plath i de tantes altres coses, és un d’aquells privilegis que els atzars de la vida m’ha atorgat i que agraeixo profundament.

A la Montserrat li queda corda per estona. Els seus ulls s’injecten de la vitalitat d’haver-se encarat amb la vida des de la voluntat de viure-la amb tota la intensitat possible, seguint sempre endavant, sense aturar-se mai ni un segon. No em perdo mai cap dels actes on participa. Les seves paraules impregnades de la saviesa no dels anys que ha viscut, sinó dels molts projectes que endegarà, de la tossuderia per comprometre’s dia a dia amb la seva tasca de dona i de poeta, la fan digne del meu respecte més absolut i la més grans de les admiracions.

Content llegeixo l’acord entre la Fundació Manuel de Pedrolo i la Universitat de Lleida per catalogar la bliblioteca i l’arxiu del magnífic escriptor de l’Aranyó. De retop, descobreixo la magnífica pàgina web d’aquesta fundació i m’apunto a fer-m’hi amic i rebre informació periòdicament.

Vaig conèixer l’obra de Pedrolo gràcies a  l’Antoni Veciana. A la seva, de biblioteca, hi tenia una bona representació de la seva obra. Recordo amb passió la lectura de Totes les bèsties de càrrega. Fruit d’aquesta descoberta, tots dos ens llançàrem a l’organització d’un curs-homenatge en motiu dels deu anys de la seva mort. L’Antoni n’ha parlat al seu bloc.

En la prolífica producció de Pedrolo, sovint s’obvia la seva producció poètica. Una obra de 12.000 versos i més de cent pàgines de prosa poètica, no és gens desdenyable.

Una producció que tret d’algun llibre espars aparegut més tard, quedarà reduïda, arrodonint les dates, al decenni 1948-1958. Pedrolo sempré manifestà la seva relació íntima amb la poesia, però abogant sempre per presentar-se com un novel·lista. Amb una forta emprempta de Lautremont o Rimbaud, però també amb tints realistes, sobretot en els darrers reculls, l’obra poètica de Pedrolo, com la seva obra narrativa, parteix de la voluntat de no deixar res per investigar, res per dir d’una manera nova. Una abassegadora necessitat de confegir i confegir, de sorprendre sempre.

Ho escriví Salvador Espriu: "un campió de natació condemnat, al país de Lil·liput, a recórrer un petítissim vas d’aigua". En paraules del propi Pedrolo: ""m’assegurava [amb l’escriptura] aquella aventura espiritual que necessitava com a nodriment i m’oferia un camp d’acció del qual ningú no coneixia els límits. [Una escriptura] que procedia del meu disgust, de la meva ira, i no pas d’una necessitat únicament artística".

Tota aquesta informació, l’he extret de la magnífica introducció que l’estudiós sobre l’obra de Pedrolo, el targarí Xavier García, va escriure en l’edició que Pagès editors publicà de l’obra poètica completa de de l’escriptor: Obra poètica completa (1931-1990), el 1996. Tornant a les batalletes, val a dir que amb el Xavier vam compartir un agradable sopar el dia que li tocà parlar sobre la poesia de Pedrolo, en el curs esmentat. Després encara coincidiríem alguna vegada a Tàrrega, durant la Fira del Teatre, un matí d’aquells on la nit abans s’havia fet de tot menys veure teatre.

Manuel de Pedrolo és l’exemple més clar de l’escriptor menyspreat sistemàticament no pas per la vàlua de la seva obra sinó per la seva postura incòmoda davant el curs de les coses. La tasca intel·lectual de Pedrolo, paral·lela a la literària, va fer-nos obrir els ulls a molts dels que fórem alletats amb la fe convergent -la moral i la política. Els seus llibres van ser els primers a bastir el mur que ens parapetaria lluny de la banda dels que acotaven el cap, que passaven el dia per empènyer l’any.

La cultura d’aquest país està en deute amb Manuel Pedrolo. Un escriptor de la seva vàlua, en qualsevol país normal, és a dir amb un estat propi, passaria per ser una figura indiscutible, fonamental.

Cal rescabalar Pedrolo de més de vint anys de menysteniment sistemàtic, l’altíssima qualitat de la seva obra,  mereix ser rellegit amb els ulls dels grans novel·listes universals, amb el mateix rigor amb què manifestà el seu compromís diàfan i sense matisos per l’independentisme, sense hipocresies, obertament. Dient les coses pel seu nom.

M’arriba el número 2 de Lletra Petita. En aquest número m’hi estreno per partida doble. Per una banda hi publico un poema que juntament amb d’altres poemes i narracions optarà al premi que mensualment la revista convoca, i la que serà la meva col·laboració més continuada: la d’escriure sobre poesia, en aquest cas, una petita ressenya del magistral recull Dos dies més de sud del Francesc Parcerissas.

Vull destacar, a més de l’interessant dossier en homenatge al poeta i filòsof José Maria Valverde, els articles sobre els beatniks del Joaquim Noguero i un altre sobre Stefan Zweig del company blocaire David Madueño.

Mereix una oportunitat aquesta Lletra Petita. Nascuda a partir de la voluntat d’alguns alumnes i ex-alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès d’anar més enllà de les classes i aportar una eina de difusió d’escriptors novells i bastir un projecte editorial digne i alhora influent, de moment els seus dos números demostren dues coses gens menyspreables: ambició i coherència.

Em pot l’idealisme, ho sé, però davant les glopades de pragmatisme i de tantmenfotisme imperants, que algú es llenci a fer una revista literària amb una sabata i una espardenya, com aquell qui diu,  que voleu que us digui, em sembla que val almenys un elogi, encara que sigui en un bloc desmanegat com és aquest.

Amb el ressò de les botes nazis en tantes llambordes, un pintor, Brandes, s’entesta en no deixar-se guanyar pel càncer que se li està emportant la vida, pintant els seus records. Un subordinat de Göring que ha robat tots els quadres que Brandes havia pintat fins a la data, li ofereix la possibilitat de retornar-los-hi a canvi d’una única pintura: un Cranach que té un gran valor sentimental pel pintor.

Basat en una anècdota real que va ocórrer al pintor Georges Braque, l’Eduard Márquez ha bastit una petita gran novel·la fidel al seu estil primfilat i poètic amb el qual ens va delectar en les seves altres dues novel·les: Cinc nits de febrer i sobretot a El silenci dels arbres. Aquesta nit, al programa de televisió De llibres, el propi autor anirà desgranant els petits secrets que amaga el llibre.

Els amics de l’equip del programa ens van demanar a la Mercè Bagaria, redactora en cap de la revista Lletra petita i a un servidor, si hi podíem dir la nostra. No ens va fer res gravar una petita intervenció dient què ens havia semblat el llibre. Malgrat potser no estar a l’alçada de les anteriors narracions, La decisió de Brandes constitueix un bell homenatge a la memòria i a la força dels records. Una lectura del tot plaent, suggeridora.

M?arriba una publicació literària prou interessant Lletra petita. Editada per l?associació Lletròpolis vol ser la punta de llança d?un seguit d?altres activitats al voltant de la lectura. La revista doncs, en serà el seu buc insígnia. D?acord amb el què se?ns diu a la presentació d?aquest primer número de setembre, la revista és l?au Fènix d?una altra publicació que va passar a millor vida.

Mereix un elogi aquest nou recomençar més que res perquè sabem com de difícil és adonar-se que les coses no rutllen. En tots els àmbits la famosa frase ?Hem de parlar?, és l?inici del final. Aplaudim, doncs, que  contravenint tots els tòpics, ens trobem, en aquest cas, amb només un punt i a part.

 Aplaudim per més coses però: el format (5 x 21) apte per totes les ocasions, escenaris i companyies. El disseny: àgil, actual, funcional, sense caure en l?avorriment amb picades d?ullet modernes sense desbarrar. Els continguts: 31 pàgines amenes, sense enfarfegaments, amb rigor estilístic i qualitat literària. El preu: 1 miserable euro al mes!!!

Lletra petita va de llibres, de literatura, d?escriure i de llegir. De llibres: perquè s?hi fa crítica i recomanacions. De literatura: perquè parlen d?escriptors, d?obres consagrades i de nous valors. D?escriure: perquè donen l?oportunitat de publicar contes i poemes a través del premi literari Scribo. De llegir: perquè pots passejar-hi els ulls del dret i del revés tantes vegades com vulguis.

L?únic defecte que per ara hem trobat a la revista és la mida de la seva lletra: però què volíeu? vist el resultat, el consell de redacció no devia tenir temps per empescar-se noms massa glamurosos. Com li posem?, doncs Lletra petita, com si no? En tot cas, val la pena fer l?esforç i si us agrada llegir, oblideu les indicacions dels oftalmòlegs i arribeu-vos a qualsevol llibreria i demaneu per Lletra petita. I si al cap d?un moment us piquen els ulls o hi veieu borrós almenys mai podreu dir que ningú no us va avisar.